“No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, i ho haig de dir, surto amb l’impressió d’ésser en un país ocupat, som un país ocupat ; no sóc separatista… però som en un país ocupat!”.
Frederic Roda i Ventura (Barcelona, 1898 – Barcelona, 7 de març de 1967 📷 Família Roda Fàbregat
En el Diari “La Vanguardia” del dia 2 de Març del 1967, fou dedicada una pàgina al Dr. Jordi Rubió i Balaguer, fill de Jordi Rubió i LLuch i net de Jordi Rubió i Ora, un dels primers poetes de la Renaixença. El dia següent, 3 de març de 1967, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, tingué lloc un homenatge públic al Dr. Jordi Rubio, president de l’Insitut d’Estudis Catalans, i abans del 1939, Director de la Biblioteca de Catalunya, Director de l’Escola de Bibliotecaris i professor de la Universitat Autònoma de Bercelona.
Però, aquests homenatges provocaren una profunda irritació al Dr.García Valdecasas, actual Rector de la Universitat de Barcelona. El Sr. García Valdecasas féu detenir els següents estudiants: Argullel, Trias, Coll, Cristina Fernández, i als Srs. Dr. Joan Corominas, metge, Professor de la Universitat de Chicago, Josep M. Piñol, escriptor i President de “Francisoàlia”, Dr. Joan Colominas metge, Dr.Antoni Gutiérrez, Sr. Enric Lluch, geògraf, Joan Triadú, escriptor, Jean Cornudella, economista, Francesc Casamajor, industrial, Joan Oliver, escriptor, Manuel Sacristán, professor, Pere Portabella, director cinematogràfic, Carles Barral, editor, Miquel Coll i Alentorn, historiador, Juan García Hortelano, escriptor, i Jordi Rubió i Lois, historiador, fill de Jordi Rubió i Balaguer, sota l’acusació comú d’haver assistit a l’acte d’homenatge en el transcurs del qual foren llegides les adhesions de centenars de catedràtics i intelectuals d’arreu del món.
A la matinada dol dia 7 de març foren posats en llibertat els detinguts, excepte els Srs. Argullol, Cornudella, García Hortolano, Triadú i Sacristán, que foren ingressats a la Presó Model.
El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Sr. Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convèncer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortí profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7, dolgut por la forma incorrecta i despreciativa en què havia estat tractat. Deia en veu alta cridant, a la sortida, davant del centenar d’amics, familiars i advocats que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia:
“No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, i ho haig de dir, surto amb l’impressió d’ésser en un país ocupat, som un país ocupat ; no sóc separatista… però som en un país ocupat!”.
Baixà les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor.
DEMA, DIMECRES, A LES 9 DEL MATÍ, sortint del Passeig de Gràcia nr. 102, tindrà lloc l’enterrament del nostre Degà, l’home que defensà als nostres detinguts per haver homenatjar el nostre Institut i la nostra cultura de la nostra Universitat.
L’home que es veié obligat, amb desgrat seu, a dir públicament aquestes darreres paraules: “Som un país ocupat”.
Confiem que no assistirà a l’enterrament ni el jutge d’aquesta gent, ni el rector de la seva Universitat. Però nosaltres, TOTS. Telefoneu durant aquest vespre convidant a l’enterrament.
I després, fem còpies d’aquest escrit i que per a tothom en surti la lliçó de redoblar fins al límit l’esforç per a la pervivència de la cultura catalana, l’única oultura europea porseguida, que només nosaltres podem defençаг.
Universitat de Barcelona, 7 març 1967
Font: Universitat de Barcelona, Família Roda Fabregat
L’Arxiu Històric Militar, un tresor per a la història i la memòria
Guarda 100.00 causes penals i 120.000 noms de processats
L’indult a Sanjurjo i la condemna a mort del “txequista” García Atadell, els sumaris més consultats
Ángel García Villaraco consulta una de les 10.000 caixes de l’Arxiu Històric Militar
L’ Arxiu Històric del Tribunal Militar de Sevilla guarda 100.000 causes penals i els noms de 120.000 processats . La gran majoria, de judicis celebrats a tot Andalusia entre els anys 1936 i 1941, per la qual cosa es converteix en una valuosa eina per als historiadors i també per als ciutadans que desitgen conèixer la sort que van córrer els seus avantpassats durant la Guerra Civil i postguerra.
També ha solucionat qüestions més crematístiques com els ajuts econòmics a empresonats pel franquisme o els objectors de consciència que van estar a la presó i ara veuen reconegut aquest temps a efectes de cotització per a la seva jubilació.
L’arxiu, situat a l’avinguda Eduardo Dato de Sevilla, ha anat acumulant els lligalls d’altres seus militars andaluses, principalment de l’ IX Cos de l’Exèrcit (republicà) amb seu a Úbeda (Jaén) . Actualment compta amb tres persones treballant i nou llocs de lectura on es fan dues mil consultes a l’any.
El seu responsable és l’arxiver Ángel García Villaraco , que explica a aquest diari que el 70% de les seves consultes són per a treballs sobre Memòria Històrica , en què darrerament observa un nou interès cap a la repressió per motius religiosos i els morts màrtirs.
Entre els familiars de persones executades durant la Guerra Civil, assenyala que encara hi ha persones procedents de pobles petits que “volen assabentar-se de qui va denunciar el seu avantpassat”.
“Aquí no se li nega informació a ningú”, afirma Ángel.
En els seus 15 anys en aquest arxiu, ha viscut moments emotius com el d’una dona que entre aquells lligalls es va assabentar dels que havien estat els seus veritables progenitors , que havien estat processats després de la guerra i altres familiars van criar els seus fills perquè no es veiessin perjudicats per aquells antecedents polítics.
Entre la gent que acudeix a l’arxiu, el seu responsable percep que “encara n’hi ha que veuen el passat amb ressentiment, però solen ser joves, cosa que demostra que és una rancúnia adquirida”. En canvi, les víctimes tendeixen a veure’l com “cosa que no va ser només culpa d’una part”.
Una llima amagada dins un entrepà
Immaculada Benavente, presidenta del Tribunal Militar Segon amb seu a Sevilla i jurisdicció sobre tota Andalusia, declara a aquest diari que aquest arxiu “no és només un magatzem de papers sinó que descobreix innombrables històries personals”. Els procediments (manuscrits gairebé gairebé fins al 1940) “donen una imatge de la composició dels tribunals, com era la investigació, la vista oral i la pròpia societat”, afirma.
Molts sumaris porten incorporades proves com ara cartilles de racionament o plaques de partits polítics. Una de les causes es va obrir contra uns pares que van intentar ficar a la presó una llima amagada dins d’un entrepà perquè el seu fill s’escapés llimant els barrots.
Un dels sumaris més consultats és l’indult que el govern de la República va concedir al general Sanjurjo després de la seva condemna a mort per l’aixecament militar de l’agost del 1932 a Sevilla.
També el judici contra Agapito García Atadell, que va dirigir una de les “txeques” més sanguinàries de Madrid al començament de la Guerra Civil. Després d’un intent de fuga amb vaixell a Sud-amèrica, va ser detingut a les Canàries, jutjat en un consell de guerra a Sevilla, condemnat a mort i executat el juliol de 1937 a la presó de Sevilla.
L’arxiu ha perdut molts dels procediments militars de la República, que es van destruir voluntàriament quan es replegava. Pel poc que queda, García Villaraco percep que els nacionals van intentar recuperar la documentació per identificar membres dels tribunals populars. Un altre motiu de pèrdua és que els lligalls s’incorporaven a una causa posterior o que els recursos i els indults obligaven a enviar l’expedient a un tribunal central a Madrid i després no tornava.
Procés per associar Franco amb un “sublim engany”
L’arxiu descobreix curioses anècdotes, com el procediment obert a Màlaga perquè algú va col·locar en una paret un cartell de la pel·lícula nord-americana Sublime engany (1936) al costat d’una foto de Franco.
A Sevilla, es va expedientar un home per no agenollar-se al pas de la Custòdia pel carrer de Sierpes però després es va arxivar en comprovar que l’acusat era coix, recorda García Villaraco.
Tot i que l’arxiu guarda documentació del regnat d’Alfons XIII (1902-1931), la majoria correspon a la Guerra Civil i la postguerra.
Relata l’arxiver que després de la guerra hi va haver moltes diligències de només un o dos folis obertes per comprovar els antecedents dels que tornaven al poble. Però “a molta gent d’esquerres que no havien comès delictes no se’ls va processar” potser perquè una de les conclusions dels que consulten l’arxiu és que força denúncies responien a picabaralles veïnals o infidelitats matrimonials.
L’exhaustiu assaig de l’historiador Antonio Barragán Moriana és el resultat de més de 14 anys de recerca als arxius militars franquistes, un tom essencial per comprendre l’abast de la repressió franquista a través de la coneguda com a Justícia militar de guerra.
Font: Diario de Sevilla, Amanda González de Aledo, Antonio Barragán Moriana
📍Durant la dictadura franquista, la por, el gris i la mediocritat s’estén a tots els aspectes de la vida, però la infància va ser la principal perjudicada del franquisme.
📍La maternitat i la primera infancia en el franquisme sota el control de l’Obra de Protección de Menores
Neus Garcia Rafols Maria Verdú Guinot Elena Rafols Yuste Circare. Grup de Recerca Històrica
L’ESPANYA FRANQUISTA I LES POLÍTIQUES MATERNALS*
El Nuevo Estado sorgit de la rebel·lió militar i convertit en dictadura tenia la necessitat primordial d’augmentar el nivell demogràfic del país. Els estudis de principis dels anys quaranta mostraven una natalitat molt baixa i una despoblació que, segons deien, no es podia atribuir només a les conseqüències de la Guerra Civil, sinó a la decadència moral, la debilitat religiosa i l’apatia espiritual del règim anterior. Per això van iniciar una política «pronatalista», i per posar-la en marxa calia que la família patriarcal fos la unitat principal de la societat, declarant indissoluble el matrimoni i enaltint la maternitat amb incentius econòmics **
La Ley de sanidad infantil y maternal, del 12 de juliol de 1941, va ser la que va donar pas al marc organitzatiu i funcional de totes les institucions que es dedicaven a l’assistència maternal i infantil, que depenien de diversos ministeris i organitzacions. En la llei, el Govern espanyol deixava molt clar els seus objectius:
Deseoso el Gobierno de mejorar en lo posible los factores demográficos positivos, estimulando la nupcialidad y natalidad, y combatir eficazmente los factores nega tivos del problema de población, aspira a reducir al minimo la mortalidad maternal e infantil, intemificando las obras de asistencia médica a ello encaminadas.
És per això que va dedicar un gran interès a tenir cura de la mare gestant, no per ella mateixa com a dona, sinó per la finalitat procreadora que li destinaven com a tal, així com als lactants, per evitar l’alta mortalitat infantil.
L’Estat va actuar segons la ideologia feixista utilitzant valors tradicionals, arrelats des de feia segles en la psicologia femenina, com ara la maternitat. Calia potenciar aquest valor i posar en marxa unes línies polítiques adoctrinadores dirigides específicament a la dona. El feixisme la veia com un ésser inferior, només capacitada per tenir cura de la llar i ser mare i esposa. Com diu Carme Molinero, els tres feixismes europeus compartien en aquest sentit les mateixes línies, encara que cadascun en feia prevaler un component més que uns altres. A Espanya, el franquisme va demostrar que feixisme i catolicisme no eren antagònics; les funcions reproductives van restar a mans del règim i de l’Església, i es va prohibir l’avortament, el control de la natalitat i els anticonceptius (amb el pas dels anys, l’Església va permetre els mètodes naturals), a banda de reprimir la sexualitat femenina fins a l’extrem de recuperar una institució creada el 1902 amb el nom de Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas, dissolt per la República, el Patronato de Protección a la Mujer (PPM), responsable de vigilar la moral femenina. En resum, el control sobre el cos de la dona va ser aclaparador.
Tribunal Tutelar de Menores, pis principal de l’actual Hotel Monument, Passeig de Gràcia, 75, Barcelona. Es poden veure els escuts oficial de ceràmica
No pensem que la idealització de la dona mare arribava al punt de valorar-la com a tal. De cap manera. Luis Martínez Kleiser (1883-1971) una eminència de l’època era doctor en Dret, periodista i escriptor, i també era, entre altres càrrecs, vocal del Consejo Superior de Protección de Menores (CSPM) i vicepresident del PPM; el 1949 va publicar, a la Revista de la Obra de Protección de Menores (ROPM), «Tienes un hijo», adreçat a l’home pare, un article representatiu del que es pensava en segons quins sectors socials de l’època, ja que valora la dona mare per ser mare, però al mateix temps treu tot el valor a aquest fet i dóna com a única responsabilitat de la «creació» dels fills al pare i, per tant, només ell és el responsable de la seva educació. Era tal el menyspreu a la dona que se la comparava amb un simple recipient:
Ya sé que tuvo una madre ese hijo tuyo; pero dime, ¿tuvo madre Adán? ¿No? Luego tu hijo no necesitaba haberla tenido tampoco. Dios quiso conceder a la madre la facultad portentosa de alumbrar seres; pero esa madre solo lo es de nombre, en cuanto a la creación del nuevo ser se refiere. No es la madre capaz de crear […]. Dios la mandó ser madre desde el paraíso como nosotros mandamos a una máquina inventada por nuestro ingenio que dé a luz un producto cualquiera. La máquina cumple su misión, pero sin nosotros, ni la máquina sería máquina, ni sería capaz de crear aquel producto. La máquina madre es lo mismo. […] Esa madre carece de capacidad para ser autora de un ser maravilloso. […] Es únicamente como la máquina y produce creaciones.
Nens jugant al pati de “La Prote” Escuelas Profesionales Nuestra Señora de la Esperanza del Tribunal Tutelar de Menores, del carrer Wad-Ras, 98 (Barcelona) Obra de l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas, inaugurada el 10 d’octubre de 1946 i tancada el 1983
El control matern i infantil anava més enllà del sanitari o de les millores socials. Es tractava de controlar les famílies moralment i inculcar la nova estructura política; una faceta més, en definitiva, de les polítiques familiars repressives de la dictadura franquista. I s’hi va donar un marc legal quan el 28 de maig de 1938, encara no acabada la Guerra Civil, Francisco Franco i Ramón Serrano Suñer, ministre de l’Interior, van signar a Burgos un decret de reorganització de la sanitat en el qual manifestaven:
El Nuevo Estado español, que aspira como postulado fundamental de su misión, a fortalecer, elevar y engrandecer a España, ha de acometer muy próximamente la reorganización de la Sanidad sobre bases que se armonicen con la orientación totalitaria de nuestro Movimiento.
Segell Escuelas Profesionales del Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona. La seu central fos al pis principal de Passeig de Gràcia, 75 de Barcelona (Actual Hotel de Luxe Monument)
L’ORGANITZACIÓ ASSISTENCIAL A LA MARE I LA PRIMERA INFÀNCIA: LES INSTITUCIONS
Les funcions de l’Estat sobre sanitat infantil i maternal estaven a càrrec del Ministerio de Gobernación i de la Dirección General de Sanidad, que també en tenien la responsabilitat legislativa. El control als centres medicoassistencials ja havia estat reglamentat el març del 1939, quan s’ordenava als jefes de Puericultura provincials fer una visita amb deteniment a totes les institucions que hi collaboraven i elaborar un qüestionari amb totes les dades recollides, i que aquestes visites s’havien de repetir amb freqüència. També s’asseguraven el control des de dins, ja que aquest cap del Servicio Provincial de Puericultura havia de formar part com a vocal nat dels patronats o les juntes que dirigien les institucions que acollien dones i criatures.
Les polítiques maternals es van plasmar mitjançant les directrius del Ministerio de Sanidad i van ser posades a la pràctica a través de diverses institucions, com ara Auxilio Social i Sección Femenina, entre les més conegudes i també força estudiades. El Ministerio de Justicia creà també una d’aquestes institucions collaboradores, ja que tenia funcions tutelars i protectores de menors, mitjançant organismes com asils, orfenats, col·legis, reformatoris… L’organisme que se n’ocupava era el Consejo Superior de Protección de Menores, constituït en el si del Ministerio de Justicia, amb personalitat jurídica pròpia, capacitat legisladora i amb seu a Madrid. Va ser restablert l’1 de juliol de 1938, a Vitòria. Estava organitzat en diverses seccions. La primera, s’ocupava de la puericultura i la primera infancia. Sota les ordres del Consejo hi havia les juntes provincials i locals. A Barcelona, es va crear la Junta Provincial de Protección de Menores de Barcelona (JPPMB), per sota de la qual hi havia els centres mèdics o d’assistència que tenien cura de la mare i la criatura, com ara l’Oficina Central del Niño, la Guardería de Niños de Pecho amb la Cantina Maternal i el Parque Infantil del Grupo Benéfico.
Grupo Benéfico (dreta) inaugurat el 1915 i tancat el 1978 i Escuelas Profesionales Ntra.Sra. de la Esperanza del TTMB (Esquerra), inaugurat el 1946 📷 Josep Brangulí i Soler (L’Hospitalet de Llobregat, 14 de setembre del 1879- Barcelona, 23 de setembre del 1945)
La Junta de Barcelona compartia instal·lacions amb el Tribunal Tutelar de Menores de Barcelona. Les seves dependències estaven situades al principal del número 75 del Passeig de Gràcia. Hi havia també juntes locals, designades per la de Barcelona i autoritzades pel Consejo (Terrassa, Badalona…), que vigilaven la gestió de totes les juntes, especialment l’econòmica, i de la secció de puericultura i primera infancia.” Econòmicament, els recursos principals els obtenien de la consignació pressupostària i de la recaptació del 5% de l’impost sobre els espectacles públics. La resta, provenien d’ingressos que obtenien de béns propis o de donatius.
La zona rural també havia de quedar controlada amb la creació de petits centres d’assistència pediàtrica i maternal d’urgència. Tots els pobles amb més de cinc mil habitants havien de tenir-ne un. En aquest àmbit, la Sección Femenina divulgava la higiene infantil a través de les informadores sanitàries rurals.
* Aquest treball analitza específicament el tema de la maternitat i la primera infancia, mitjançant els centres que depenien de les mateixes institucions que tenien cura de la infancia i la joventut tutelada. El 2005 vam iniciar una recerca sobre la infància tutelada, que ha tingut el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Es desenvolupa en diverses fases, i posa l’èmfasi en la valoració de la infancia com a subjecte històric i en la divulgació a la ciutadania. Consta d’un primer dossier inèdit, Les institucions de protecció de menors i benéfiques: centres de menors femenins de Barcelona i provincia (1939-1959); del documental Darrere la finestra. Vida quotidiana als centres de menors franquistes (R. Mamblona, 2006), el qual recull el testimoni de quatre persones que havien passat per aquests centres; de la pàgina web http://www.infanciatuteladaenelfranquisme.cat (2008), i de l’exposició Infancia robada.
Internat de nenes Hogar Nuestra Señora del Coll, carrer Albigesos, 1-5, Barcelona|CEDIDA
** NASH, Mary. «Pronatalismo y maternidad en la España franquista». A: BOCK, Gisela; THANE, Pat (ed.). Maternidad y políticas de género. La mujer en los estados de bienestar europeos, 1880-1950. Madrid: Cátedra, 1996.
*** Boletín Oficial del Estado, 28-7-1941, núm. 209, 5650-5655.
**** «Mujer, franquismo, fascismo. La clausura forzada en un “mundo pequeño”». Historia Social, 1998, núm. 30, pàg. 97-117.
***** Boletín Ofcial del Estado, 31-V-1938, núm. 586, 7610-7611.
****** Boletín Ofcial del Estado, 12-III-1939, núm. 71, 1452-1453
******* Santiago Castiella, Gregorio. «Crónica Nacional». Revista de la obra de Protección de Menores, 1944, núm. 1, pàg. 30.
Font: Edicions de la Universitat de Barcelona, Neus Garcia Rafols, Maria Verdú Guinot, Elena Rafols Yuste, Circare. Grup de Recerca Històrica
Per què l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola no retiren els símbols franquistes a l’espai públic de Bellaterra?
📍Articulo 34. Deure memòria.
Per tal de preservar a la memòria col·lectiva els desastres de la guerra i de tota forma de totalitarisme, les administracions públiques desenvoluparan totes aquelles mesures destinades a evitar que les violacions de drets humans que es van produir durant el cop d’Estat, la Guerra i la Dictadura, es puguin tornar a repetir.
Secció 1. Símbols, elements i actes contraris a la memòria democràtica
📍Article 35. Símbols i elements contraris a la memòria democràtica.
1. Es consideren elements contraris a la memòria democràtica les edificacions, construccions, escuts, insígnies, plaques i qualssevol altres elements o objectes adossats a edificis públics o situats a la via pública en què es realitzin mencions commemoratives en exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar i de la Dictadura, dels seus dirigents, participants al sistema repressiu o de les organitzacions que van sustentar la dictadura, i les unitats civils o militars de col·laboració entre el règim franquista i les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial.
2. Així mateix, seran considerats elements contraris a la memòria democràtica les referències realitzades en topònims, a la llista de carrers o en les denominacions de centres públics, de la revolta militar i de la dictadura, dels seus dirigents, participants en el sistema repressiu o de les organitzacions que van sustentar la dictadura; i les unitats civils o militars de col·laboració entre el règim franquista i les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial.
3. Les administracions públiques, en l’exercici de les seues competències i territori, han d’adoptar les mesures oportunes per a la retirada dels elements esmentats.
4. Quan els elements contraris a la memòria democràtica estiguin ubicats o col·locats en edificis de caràcter públic, les institucions o persones jurídiques titulars d’aquests seran responsables de retirar-los o eliminar-los. Mancaran de visibilitat els retrats o altres manifestacions artístiques de militars i ministres associats a la sublevació militar o al sistema repressiu de la Dictadura. A aquest efecte, no es poden mostrar en llocs representatius i, en particular, despatxos o altres estades d’alts càrrecs, espais comuns d’ús, ni en àrees d’accés al públic.
5. Quan els elements contraris a la memòria democràtica estiguin ubicats en edificis de caràcter privat o religiós, però amb projecció a un espai o ús públic, les persones o institucions titulars o propietàries dels mateixos hauran de retirar-los o eliminar-los, en la forma establerta a aquest article.
6. El que preveuen els apartats anteriors no és aplicable quan les mencions siguin d’estricte record privat, sense exaltació dels enfrontats, o quan hi concorrin raons artístiques o arquitectòniques protegides per la llei
A efectes del que disposa el paràgraf anterior, concorreran raons artístiques quan es tracti d’elements amb singular valor artístic que formin part d’un bé integrant del Patrimoni Històric Espanyol. Unicament es considerarà que concorren raons arquitectòniques quan l’element sigui fonamental per a l’estructura de l’immoble , de manera que la seva retirada pogués posar en perill l’estabilitat de l’immoble o qualsevol altre aspecte relatiu a la conservació adequada.
En cas que concorrin raons artístiques o arquitectòniques que obliguin al manteniment dels esmentats elements, s’ha d’incorporar una menció orientada a la reinterpretació d’aquest element d’acord amb la memòria democràtica.
7. Els elements retirats dels edificis de titularitat pública s’han de dipositar, garantint el cessament de la seva exhibició pública, en dependències que s’han de comunicar al departament competent en matèria de memòria democràtica, i se n’ha de fer i actualitzar un registre.
📍Article 36. Catàleg de símbols i elements contraris a la memòria democràtica.
1. L’Administració General de l’Estat ha de confeccionar en col·laboració amb la resta de les administracions públiques un catàleg de símbols i elements contraris a la memòria democràtica, al qual s’han d’incorporar en tot cas les dades subministrades per les comunitats autònomes, i ha de contenir la relació d’elements que hagin de ser retirats o eliminats, en els termes de l’article 35.
2. S’hi poden incloure aquells elements que sol·licitin les víctimes, els seus familiars o les entitats memorialistes, en defensa del seu dret a l’honor i la dignitat, o resultin d’estudis i treballs de recerca.
3. Les sol·licituds contindran la descripció física de l’element, amb fotografia i exacta ubicació del mateix, així com les raons fonamentalment historiogràfiques per les quals s’ha de considerar contrari a la memòria democràtica.
4. El procediment per a la confecció del catàleg de símbols i elements contraris a la memòria democràtica serà establert reglamentàriament.
5. Anualment lAdministració general de lEstat publicarà les actualitzacions del catàleg, així com les actuacions realitzades.
📍Article 37. Procediment de retirada o eliminació d’elements contraris a la memòria democràtica.
1. No havent-se produït la retirada o l’eliminació dels elements inclosos al catàleg a què fa referència l’article anterior, de manera voluntària, l’administració pública competent incoarà d’ofici el procediment per a la retirada d’aquests elements.
2. En tot cas, es donarà tràmit d’audiència a les persones interessades per un termini de quinze dies hàbils.
3. El procediment es resoldrà i se’n notificarà la resolució en el termini màxim de sis mesos des de la data de la seva incoació. La resolució per la qual s’acordi la retirada d’elements i símbols contraris a la memòria democràtica recollirà sempre el termini per efectuar-la, i aquest no serà superior a tres mesos.
4. Per a l’execució del que s’ha ordenat, l’administració competent pot imposar multes coercitives, fins a deu successives per períodes d’un mes i en quantia de 200 a 1.000 euros, segons l’entitat de l’element a retirar, amb subjecció al que estableix l’article 103 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques.
5. Alternativament, o una vegada imposades les multes de l’apartat anterior, l’administració competent pot fer la retirada subsidiàriament, d’acord amb el que preveu l’article 102 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les Administracions públiques.
José María Marcet: “Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”
“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”
“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: «La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”
Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.
“Al apearnos del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento de Sabadell”.
L’alcalde franquista José María Marcet Coll fent la salutació nazi. El seu monòlit i placa que dóna nom al nomenclàtor de Bellaterra
EL NOMBRE DE JOSE MARIA MARCET COLL A UNA DE LAS AVENIDAS DE BELLATERRA
En las primeras horas de la tarde de ayer tuvo efecto en Bellaterra, a propuesta del Ayuntamiento de Sardanyola y de la Unión de Propietarios y vecinos de la localidad citada, el descubrimiento de una placa en la que se da el nombre de José Maria Marcet a una de las principales avenidas.
El acto fue motivado en recuerdo y memoria del que fue presidente de la Unión, amigo cordial, y vecino ejemplar, asi como alcalde durante veinte años de Sabadell, señor Marcet. Se hallaban presentes don Felix Estrada Saladich, actual presidente y propietario del «Pedregal; reverendo Plácido Armengol, cura párroco de Be llaterra; alcalde de Sardanyola, don Alfredo Fatjó; don José Burrull, alcalde de Sabadell, doña Ana Figueras de Marcet, viuda del señor Marcet, hijos y familiares; don Joaquin Garriga, presidente del gremio de Fabricantes, y don Antonio Llonch, ex alcalde de Sabadell.
Discursos de diversas personalidades
Se inició el acto con unas palabras del señor Estrada Saladich, en las que hizo historia de don José Maria Marcet, y las numerosas obras que habia realizado en Sabadell, asi como cuantos actos y mejoras consiguió en numerosos lugares de Cataluña, primordialmente en Bellaterra.
Hizo alusión asimismo a las caracteristicas personales de bondad y generosidad del señor Marcet y elogió, el modelo de esposo y padre que fue para su familia al igual que su comportamiento con todas las personas que lo trataron.
A continuación el secretario del Ayuntamiento de Sardanyola leyó unas cuartillas en las que se expresaba el acuerdo del patronato de propietarios y Ayuntamiento, para dar el nom- bre a una de las avenidas. Acto seguido el alcalde señor Fatjó, se dirigió a los numerosos presentes para decir bravemente: «Sobran las palabras, cuando quedan los hechos, y también se refirió a la personalidad pública y particular del señor Marcet. La deuda de gratitud del Ayuntamiento de Sardanyola, y la Unión de propietarios de Bellaterra, no pueden pagarla: pero señora Figueras de Marcet, le ruego acepte este modesto recuerdos
Descubrimiento que da nombre a la Avenida
Entre la emoción del público presente, visiblemente emocionada doña Ana Figueras de Marcet separó la bandera española que cubría la placa y dejó al descubierto la siguiente inscripción: Avenida de José Maria Marcet Coll.
Finalizados los aplausos se adelantó el hijo del extinto, don Plácido, y dio las gracias a las personalidades presentes y a todos los asistentes por el acto que se realizada en memoria de su padre.
A su término, el señor Estrada Saladich reunió a los presentes para ofrecerles un delicado refrigerio.
El cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen; el governador civil de Barcelona, Antonio Correa Véglisson, i l’alcalde de Sabadell, Josep M. Marcet, passejant pels carrers de Sabadell, l’any 1941|CEDIDA
José María Marcet: “Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”
“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”
“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: «La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”
Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.
“Al apearnos del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento de Sabadell”.
Detlev Ehlers, cap nacional de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, lliura un retrat de Hitler dedicat a Marcet, el 22 d’agost de 1941 |CEDIDA
Aquest octubre de 2023 es compleix el 83è aniversari del Consell de guerra sumaríssim ordinari, causa núm. 23.468, contra el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover (1882 – 1940), que va tenir lloc al castell de Montjuïc de Barcelona del 3 al 15 d’octubre de 1940
Fossar de la Pedrera (cementiri de Montjuïc) l’homenatge anual que el Memorial Democràtic i l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya organitzen en record dels més de 1.700 republicans executats a Barcelona per raons polítiques i ideològiques durant la dictadura franquista|GENCAT
«Jo, Lluís Companys Jover, trobant-me al Castell de Montjuïc…
…sotmès a un Consell de guerra escric aquest document. La bondat de la meva esposa Carme i de la meva filla Maria fan innecessàries prevencions legals. Ademés, per lo que m’estimen, i, ara, perquè les unirà més el meu record. Tampoc sé si el meu desgraciat i estimadíssim fill Lluís és viu; ni m’ha estat possible comunicar-me ni rebre noves de la meva dolorida esposa que vaig deixar malalta…»
L’execució del President Lluís Companys és un crim que encara ressona. Certament va ser assassinat en mans de feixistes, però ressona perquè és molt més que això: va ser detingut, extraditat, maltractat, jutjat, condemnat i executat per les autoritats de l’Estat espanyol d’acord amb la legalitat vigent. No és una víctima d’un escamot d’incontrolats; és una víctima formal de l’Estat espanyol. I és aquest el qui ha de demanar perdó al poble de Catalunya, perquè el va executar per haver-ne estat president. (Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya)
Gairebé cada any, més quan aquest 11 de setembre es compleix el 50è aniversari del cop d’estat de Pinochet contra el govern de la Unitat Popular que dirigís Salvador Allende, faig un recordatori d’aquesta data tan important en la història d’una generació i, per descomptat, a la història d’Amèrica Llatina.
Aquella ruptura violenta d’un projecte d’assoliment d’una via democràtica al socialisme, que es forjava des de la victòria a les urnes el 1970, no podia resultar aliena als interessos de l’oligarquia xilena, ni, per descomptat, als de l’imperialisme americà : la nacionalització del coure, la redistribució de la propietat de la terra, el desenvolupament de polítiques nacionalitzadores i redistributives que lluitessin contra l’enorme desigualtat a la societat xilena van comptar, des del principi, amb el bloqueig i amb l’animadversió, convertida en cop cívic -militar l’11 de setembre del 1973 que va interrompre aquell noble intent que havia aixecat enormes expectatives a l’esquerra i a la socialdemocràcia, a Amèrica Llatina i a tot el món. Després del cop, va venir una llarguíssima i cruel dictadura que va desenvolupar una repressió brutal sobre amplis sectors de la societat xilena i que va imposar un model de desenvolupament econòmic neoliberal que ha passat per ser una de les cares més decarnades, explotadores i desigualitàries del capitalisme. La llarga dictadura pinochetista, com qualsevol altra de la qual la franquista espanyola pot ser un bon exemple, no deixa de notar la seva profunda empremta a la societat, de manera que encara, a Xile com també a Espanya, no deixa d’haver-hi i més a el si d’aquesta ona conservadora que envaeix el món als inicis del segle XXI, sectors socials i polítics que no només defensen valors polítics i ideològics sobre els quals aquelles dictadures es van assentar, sinó que, fins i tot, acaben “blanquejant” i més les pròpies dictadures. Sí que cal reconèixer, ja que parlem d’Espanya i Xile, d’una profunda diferència entre l’un i l’altre Estat pel que fa a l’anomenada “justícia transicional” (l’aplicada al pas de la dictadura a la democràcia): mentre a Xile es va conformar una Comissió de la Veritat, així com en altres països hispans, que encara avui projecta les seves conseqüències (condemna dels militars que van tenir a veure a la tortura i assassinat de Víctor Jara), a Espanya la famosa Llei d’Amnistia de 1977 va permetre “anar-se de rosetes” a tots aquells sectors de l’administració que havien tingut una implicació directa amb els diferents processos repressius engegats per la dictadura franquista i és esgrimida avui pels tribunals de justícia espanyols com a obstacle insalvable per al processament a autors de delictes gravíssims. Pel seu caràcter d’imprescriptibles de molts dels delictes comesos en una clara falta de respecte als drets humans ha estat la Justícia Internacional qui els ha posat a la llum del dia, qüestions que ara com ara, fins i tot, estan recollides com a autèntics “atropellaments” polítics” amb resultats molt greus a la nostra molt recent Llei de Memòria Democràtica-
Antonio Barragán Moraina, historiador|CEDIDA
ANTONIO BARRAGÁN MORAINA, (nascut a Aguilar de la Frontera, Còrdova, el 31 de juliol de 1949) és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Còrdova. Doctor en Història Moderna i Contemporània i Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense de Madrid. Des de fa anys, les seves investigacions s’han orientat fonamentalment a l’estudi de diversos aspectes concernents a la Història Social i Política d’Andalusia durant el segle XX. El 1989 va obtenir el Premi de Recerca d’Història Social “J. Díaz del Moral” amb una obra titulada “Conflictivitat social i desarticulació política a la província de Còrdova, 1918-1920”; ha investigat, a més, sobre la II República (Realitat política, 1931”), sobre la crisi del 98 i les seves conseqüències (Còrdova: 1898-1905: crisi social i regeneracionisme polític), sobre la dictadura franquista i la transició democràtica (Crisi del franquisme i transició democràtica a la província de Còrdova), sobre la trajectòria del sindicalisme i del moviment obrer, així com sobre la Història del republicanisme. Actualment treballa en un projecte sobre la repressió derivada de la Guerra Civil, amb un avenç d’aquest treball. VII Premi d’Assaig Corpus Barga 2008, atorgat per la Diputació de Còrdova, pel títol Control social i responsabilitats polítiques. Còrdova (1936-1945) . Pertany, des de la seva creació, al “Grup de Priego” que, entre altres qüestions, organitza bianualment els congressos sobre la Història del Republicanisme a Espanya.
Víctor Juan, director del Museu Pedagògic d’Aragó, dedica la seva columna quinzenal a Heraldo Escolar, a l’escola de Lasieso. Quan es va inaugurar, el poble va dedicar l’escola a l’inspector Ildefons Beltrán. Durant la guerra civil algú va esborrar el nom d’aquest inspector picant la pedra. Una reflexió sobre la memòria i l’oblit.
Aquesta era la consigna: “Castigar els mestres que havien estat els encarregats de portar al poble el missatge de la República“.
Escola Publica Mixta I. Beltrán (Lasieso)
No importa gaire els que fossin. Van obrir a puntades de peu la porta de l’escola. Van trencar els vidres de la vitrina, van treure diverses dotzenes de llibres i els van apilar a uns metres de la façana, al mateix lloc on als matins jugaven les nenes a saltar la corda: “El nom de Maria, que té cinc lletres, la “m”, la “a”, la “r”, la “í”, la “a”, Maria-a”. Van tirar sobre el munt de llibres la fotografia del President de la República, van arrencar la bandera vermella, groga i estada que davant l’absència de vent dormisquejava un confiat somni, van ruixar amb benzina aquell garbuix de símbols, van calar foc i una flamarada va il·luminar els seus rostres. Es van tornar cap a la façana de l’escola on les ombres, com si tinguessin vida pròpia, havien iniciat una macabra dansa. Uns metres més enllà, algú, no importa qui fos, plorava darrere els vidres, plorava en silenci el plor amarg de la impotència. Les flames de la foguera devoraven els llibres que el senyor Hospicio, el mestre, havia aconseguit reunir sol·licitant donacions al Ministeri d’Instrucció Pública, a la Diputació d’Osca, al Servei Provincial d’Inspecció. La major part eren propietat del mestre i constituïen la seva humil biblioteca.
L’escola s’havia inaugurat el 17 de setembre del 1933. Aquell dia va ser una festa. Tot el poble es va reunir, endiumenjat, a l’esplanada, sota l’ombra dels castanyers. Encara semblaven ressonar les paraules que les autoritats van pronunciar des del balcó mateix de l’escola. La millor manera de treballar per la República era inaugurar una escola on acudirien els nens durant el dia i els adults a la nit. L’escola era l’autèntica casa del poble. Allí va estar ell, Ildefonso Beltrán, el jove inspector en cap de la província. No podia dissimular l’emoció. L’Ajuntament de Lasieso havia decidit que l’escola portés el seu nom i el picapedrer va llaurar a la pedra negra Escola Nacional Mixta I. Beltrán. Era el reconeixement a les gestions de l’inspector perquè Lasieso fos inclòs als plans de construcció d’escoles del Govern. Rodolfo Llopis, el director general de Primer Ensenyament, repetia que calia sembrar el país d’escoles. Això va ser el que es va pretendre amb el Decret que aprovava la construcció de 27.000 escoles noves. I el Sr. Beltrán va aconseguir que una s’aixequés a Lasieso. Quan l’alcalde va convidar-lo a dir unes paraules, Ildefonso Beltrán va parlar dels homes que havien portat la República, va parlar d’igualtat, de justícia i del benestar que proporcionava la cultura. Va parlar de la democràcia, de la dignitat de tots els éssers humans i de la injustícia que es materialitzava que la meitat dels habitants del poble no sabessin llegir. La monarquia –va concloure Beltrán– preferia que romanguéssim en la ignorància, però aquesta República que van anunciar els capitans Galán i García Hernández ens necessita instruïts i lliures. Els aplaudiments van ofegar les darreres paraules d’Ildefonso Beltrán. Es van escoltar vives la República. L’alcalde va despenjar la cortineta que ocultava el nom de l’escola, la banda de música de Sabiñánigo va interpretar l’Himne de Reg i tot va ser una festa.
Cinc anys després algú plorava darrere els vidres, a la foscor d’una habitació buida, mentre les flamarades de la foguera li tornaven escenes fragmentades, sincopades, del que estava passant fora. Van desaparèixer les fantasmals siluetes. Van trucar a la porta d’una de les cases properes a l’escola. Allà van agafar una escala i un test de paleta. El primer que va pretendre enfilar-se a dalt de tot de l’escala, va caure a terra. L’alcohol que regirava i avivava l’odi del cor li va fer perdre l’equilibri. Una blasfèmia va posar fi a les rialles del grup d’iconoclastes. Van començar a picar les lletres. I. Beltrán. Volien esborrar el nom de l’inspector d’escoles. L’escala estava recolzada a la façana i mitja dotzena homes s’havien reunit per trencar la pedra. Feien miques cada lletra, esborraven el nom d’un home tot sol, però estaven destruint cop a cop, amb cada esquirla de pedra que sortia disparada, el somni igualitari, la il·lusió del temps de la gran il·lusió, els ideals d’emancipació, la confiança en l’educació.
Aquells homes destruïen, aixafada per la força, la raó.
Tot just coneixien Ildefonso Beltrán. Més ben dit, no el coneixien de res. Només sabien que es va presentar a les eleccions del febrer pel Front Popular. Els van dir que ell signava la carta que ordenava treure el crucifix de l’escola. No sabien que Ildefonso Beltrán (Monzalbarba, 28 de febrer de 1900) havia estat mestre a Termes des de 1925 fins a 1927 i després a Lalueza fins que el novembre de 1932 es va incorporar al servei d’inspecció. No sabien que era amic de Telmo Mompradé, el comandant Telmo Mompradé, el valerós mestre que es va posar al capdavant del Batalló de la FETE per defensar la República i que moriria a la presa de Biescas. També era amic de Simeón Omella, el mestre freinetista de Plasència de la Muntanya i de Ramón Acín. Ildefonso Beltrán se sentia honrat de ser el successor, a la seva manera, d’Herminio Almendros, l’inspector que va introduir la tècnica Freinet a Espanya i que va aconseguir contagiar el seu entusiasme pel text lliure i per la impremta escolar a mestres com Simeón Omella, José Bonet Sarasa o els germans Carrasquer. Entre tots van fer possible que se celebrés a Osca, el juliol del 1935, el II Congrés de la Impremta a l’Escola. Ildefonso Beltrán va obrir biblioteques als petits llogarets, va impulsar la creació de Centres de Col·laboració que permetien als mestres reunir-se per intercanviar experiències, va omplir de vida el Butlletí de la Inspecció d’Osca i, a més, es va comprometre políticament i va acceptar formar part, per Esquerra Republicana, de la candidatura del Front Popular que va guanyar les eleccions el febrer del 1936. Ildefonso Beltrán va enviar una targeta als mestres de la província demanant-los que fossin garants del procés electoral als pobles on fàcilment es podia alterar el resultat de les votacions. Part d’aquesta correspondència va caure en poder del Servei d’Informació de Falange Espanyola i de les JONS i s’hi afegia, com un agreujant, als expedients de depuració. Per exemple, entre els documents enviats a la comissió de depuració del magisteri es reproduïa la carta de Simón Soler Valenzuela:
“Sr. D. Ildefonso Beltrán i altres companys de candidatura.- No puc ser Interventor per ser el president de la mesa.- Faré tot el que pugui en favor de vosaltres.- Els saluda el seu coreligionari i amic.- Simeón Soler Valenzuela.- Mestre Nacional.- Apiès (Osca)”.
Ells no coneixien Ildefons Beltrán. Només sabien que a la foscor creix la por. Aquells homes armats amb la pistola al cinyell, el test de paleta i l’escala pretenien apagar la llum. Aquesta era la consigna: castigar els mestres que havien estat els encarregats de portar al poble el missatge de la República, els encarregats de convertir aquells homes trencats en ciutadans lliures i responsables. Els mestres eren els llums de la República, la llum dels humils. Els mestres portaven aquest missatge: plegats podem fer un món millor, un país millor. Podem ser feliços, podem perseguir els nostres somnis. S’estengué entre els revoltats contra la República una simple consigna: cal apagar la llum, acabar amb aquell somni emancipatori basat en la justícia, en l’alliberament de les consciències, en la igualtat davant de la cultura.
En realitat, destruint la pedra, pretenien esborrar l’anhel cultural de la Segona República que no era cap altre que portar l’alè de la cultura als pobles, el respecte a la consciència del nen i del mestre, l’ensenyament laic, gratuït i universal per a tots. L’escola havia de transformar aquells homes i dones cridats a ser súbdits d’una monarquia en ciutadans conscients de la República. Aquesta era la feina impossible encomanada al mestre.
El món acaba en allò que podem anomenar. Les paraules són el límit de la realitat, la frontera del nostre univers. Més enllà s’estén el silenci, el desconegut i la mort. Aquells noms picaven la pedra per negar l’existència de l’altre, per bandejar la paraula. Sabien que estaven fent sal sobre els records, que destruïen la memòria dipositada en paraules. Pretenien arrencar els seus noms, cosa que van representar, els seus compromisos, el projecte que va donar sentit a les seves vides. S’enfrontaven la fràgil llum de les paraules i la fosca rotunda del silenci. I pretenien el silenci.
Qui s’acosti a Lasieso de seguida descobrirà aquesta escola convertida des que el poble es va quedar sense nens en local social. I us sorprendrà la pedra picada.
No sabrà quines paraules van ser arrencades a la pedra perquè no hem estat capaços de restituir la memòria, ningú no ha posat paraules on durant setanta anys només hi ha hagut silenci. Les víctimes continuen condemnades a la injustícia de l’oblit i del silenci que perpetua la por. És tan dolorós el record que preferim no pensar que aquells homes i dones eren com nosaltres, s’estimaven com ens estimem i tenien filles i projectes. Els commovien els versos, s’estremien amb la música, de vegades tenien fred i es deixaven portar pels seus somnis com nosaltres quan somiem. De vegades, si estaven sols, sentien por i creixia un abisme al seu estómac quan pensaven en el dolor dels seus fills.
Hem après a viure als mateixos carrers, a les mateixes places i sota el mateix cel com si no faltés ningú, com si res no hagués passat. La pedra encara picada crida al mig de les muntanyes del Pirineu que és impossible oblidar, que encara ens queda molt per fer, que hem de nomenar les víctimes, escriure els seus noms, el nom dels assassinats, d’aquells a qui els van robar un país, una terra i van haver de marxar lluny i –molts, com el mateix Ildefonso Beltrán– van morir lluny.
És hora de poder-nos anomenar, és hora de tornar, amb el record, la dignitat a les persones que van ser exterminades per tenir una idea, per entendre el món de manera determinada, per discrepar, per somiar o per estar simplement vius.
És hora de posar fi a la covardia del silenci, amb l’oblit que ens deixa orfes en un món sense sentit.
Aquella nit, una foguera alimentada amb les paraules dels llibres il·luminava la façana de l’escola i es queixava la pedra contra el ferro. Algú plorava darrere els vidres en una habitació fosca. Un grup d’homes, tant se val els qui fossin, s’afanyaven en la destrucció de tot allò que pogués quedar viu i, sobretot, de les paraules prenyades del record, de la memòria que floreix i germina, del llegat indestructible de dignitat i de compromís , de justícia, de modernització i de progrés.
Ramón Acín Aquilué * Mariano Acín Gràcia * Arturo Agud Piquer * Francisco Agud Piquer * Cesari Agut Arguedas * Demetrio Alcalde López * Tomás Álvaro Pérez * Cecilia Álvarez Calvo * Joaquín d’Andrés Martínez * Juan Baptista Ara Fernández * Germán Araujo Mayorga Francisco Aranda Millán * Florinda Arjol Naudín * José Arregui Vicén * Alfredo Atarés Gràcia * Pablo Balaguer Camarasa * Higini Barranc Lascas * Pilar Beltrán Pueyo * Julio Bendicho Balaguer * Manuel Bernal Martínez * José Berti Gómez * Raimundo Félix Bielsa Jordán * Bosch Sanz * Rosa Arjó * Càndida Camps * Ricardo Cañizares Vicente * Antonio Casaus López * Vicente Castán Brosed * Francisco Celma Felipe * Luis Celorrio García * Constantí Cristóbal * Eduardo Dagnino Chambo * Manuel Díaz Erdolián * Pedro Díaz Pérez * José DomenequeFañanás * Eduardo Dominguine Estella * Julián Escartín Casajús * Pilar Escribano Iglesias * Julio Esclat Gràcia * Valeriano Estaun Ramón * Joaquín García Lardiés * Manuel García Pérez * Maurici Garray Millán * José Gil Castell * Àngel Gil Serrano * Benjamí Giménez Temes * Àngel Giménez Félix Godé Capistrós * Àngel Gràcia Benet * José María Gràcia Brets * Restitut Herrero Cubillos * Miguel Herrero Palahí * Bernardo Herrero Rodrigo * Alfonso Iguacel Berges * Anselm Jordán Otí * Alejandro Labuena Moliner * Toribio Lainez Gil * Joaquín Larrum Loriente Vidosa * Julián Lozano Palacios * Bernabé Marín Pascual * Paulino Marquina García * Jesús Fermín Martín Luengo * Calixt Martínez Bé * Antonio Meseguer Barceló * Isidre Mir Loncán * Alfredo Molinero Alegre * Augusto Muniesa Berenguer * JoséMaria Muniesa Berenguer * Maria Palacios Xiprer * Ramón Palazón Barranc * Antonio París Ortín * Jorge Pérez Membrado * Heriberto Pérez Ortubia * Isidro Pérez Romero * Domingo Rivera Sarvisé * Bernardo Rodrigo Herrero * Valentí Rodríguez Bobier * Genaro Romero Ríos * José Jiménez * Matías Andrés Sánchez Rubio * Antonio Santolaria Viñuales * Antonio Santos Álvarez * José Sarasa Juan * Manuel Sauras Magallón * Antonio Soldevilla * José María Soler Berenguer * Francisco Toro Martínez * Enrique Torres Canyal * Alberto Valenciano Merodio * Gabriel Vera Oria * Ignacio L. Vicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * RudesindoVicente Abad * Maria Viñuales Sarasa * Mariano Vispe Gil * Valentí Zaborras Santamaría * Vicente Zueras Palau * Rudesindo
Bellaterra, febrer 2017 “Sobre en Marcet i el seu monòlit” per Ignasi Roda Fàbregas
Ignasi Roda Fàbregas, Cronista a Bellaterra
El tema de l’Av. Josep Mª Marcet cueja de fa anys. El Francesc Garriga renegava de viure en un carrer amb el nom de l’alcalde Franquista de Sabadell. La cosa, però, és prou delicada, ja que, si haguessin de ser puristes, molts dels nostres carrers haurien de canviar de nom. Us remeto al nomenclàtor del meu llibre sobre Bellaterra on es fa referència de tots i cada un d’ells.
“La raó per canviar un nom s’ha de fonamentar en els fets que la persona nomenada hagi fet i no pas per la seva ideologia”.
La ideologia Franquista encara perviu avui dia, i en molts polítics que ens governen se’ls nota certes reminiscències del que ells poden considerar “bells temps”. És més, partits d’aquesta ideologia participen en les eleccions, per tant, el joc democràtic ens fa acceptar i conviure amb ells.
En el cas que ens ocupa caldria saber quines actuacions va fer en Marcet, i, sobretot, si aquelles actuacions van portar algú a la mort. És allò que se’n diu un “delicte de sang” o un crim de “lesa humanitat”. Si aquest no fora el cas, també caldria valorar la seva actuació en pro d’un Sabadell més puixant o si, per contra, la seva gestió va ser nefasta. Aquí caldria que sortissin els historiadors de la ciutat per donar-nos la llum.
Justificar una retirada d’un nom de carrer simplement perquè la persona era simpatitzant del règim Franquista, ens aboca a retirar-ne molts d’altres i, si no m’erro, Sabadell conserva el seu nom en un carrer (a no ser que l’hagin enretirat) igual que el de l’Antoni Lloch, com ell, també alcalde Franquista.
Com comprendreu en Marcet no és un sant de la meva devoció, però això ho dic des del punt de vista ideològic. Tampoc no puc fer una valoració de tracte personal amb ell perquè va morir quan tot just jo tenia 10 anys (4/4/63) però la seva família, els Marcet i els Garcia Planas els vaig estimar i els estimo perquè formen part de la meva vida de Bellaterrenc.
A això afegiré que la seva actuació a Bellaterra va ser beneficiosa, com ho van ser la de molts altres “prohoms” que, amb llur esforç i sobretot, amb llurs diners, varen aixecar aquesta EMD, que aleshores era una zona residencial.
Potser, el que caldria, és que els noms dels carrers anessin acompanyats d’una llegenda que situés el personatge. Si es posa: Josep M Marcet. Veí de Bellaterra. Empresari tèxtil. Militant de les Joventuts Mauristes, la Unión Patriòtica, la Lliga Catalana i la FET-JONS. Alcalde de Sabadell del 1940 al 1960. Va ser l’artífex de la connexió de Bellaterra amb Sabadell amb la prolongació de la BV 1414. I que cadascú faci la seva valoració.
Monòlit i placa franquista de l’Avinguda Josep Mª Marcet a Bellaterra (Sabadell ho va retirar el 2017)
MI CIUDAD Y YO (José Maria Marcet Coll) Veinte años en una alcaldia, 1940-1960
Extracte d’escrits personals del propi José María Marcet Coll:
“Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”
“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”
“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: «La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”
Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.
“Al apearnos del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento de Sabadell”.
NOTA: Cal recordar que en Marcet no només era un “Simpatitzant Franquista”, sinó que va lluitar amb les armes contra la democràcia i fins i tot va entrar a l’Ajuntament de Sabadell, (tal com ell mateix ho recordava l’any 1962): “Al bajar del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento de Sabadell, “sustituyendo la bandera republicana por la franquista”
Sabadell, 12 de maig de 2017:
La ciutat de Sabadell ha posat fil a l’agulla per eliminar tota simbologia franquista, i ho ha fet començant per la plaça dedicada a l’exalcalde Josep Maria Marcet. Una grua ha retirat el monument dedicat al batlle, que va governar entre 1940 i 1960, un primer pas que finalitzarà amb el canvi de nom de la plaça. L’objectiu del consistori és fer el mateix amb la plaça dedicada al seu successor, Antoni Llonch (alcalde entre 1960 i 1965).
Font del llibre NOVES CRÒNIQUES DE BELLATERRA (Recull d’articles, cartes i altres documents 2000-2023) per Ignasi Roda Fàbregas
Un dia com avui, el 21 de juliol de 1936, es va fer una de les fotos més icòniques de la Guerra Civil espanyola a la terrassa del terrat del que ara són els edificis d’Iberostar / la botiga Apple.
Marina Ginestà Coloma|HANS GUTMANN
Presa pel fotògraf alemany Hans Gutmann, la foto mostra Marina Ginestài Coloma de 17 anys. Encara que és capturada amb un rifle, és dubtós que Ginestà hagi lluitat al front durant la guerra. En canvi, com es va criar parcialment a França i parlava amb fluïdesa francès, català i espanyol, va treballar com a periodista durant la guerra i més notablement com a traductora i intèrpret del corresponsal soviètic del diari Pravda, Mikhaïl Koltsov.
El fotògraf Hans Gutmann havia vingut a Barcelona per cobrir els jocs antifeixistes de l’Olimpíada Popular i al començament de la guerra va decidir quedar-s’hi per cobrir el conflicte. Després va castilitzar el seu nom a Juan Guzmán. Com a comunista, tenia fàcil accés al que abans era l’Hotel Colón, un edifici pres pel PSUC (Partit de la Unificació Socialista Catalana) on va fer moltes de les seves fotos anomenades.
Quan es va fer la foto de la jove Ginestà, ella mai no havia tingut un rifle a les mans: Guzmán li ho va oferir perquè posés i el mateix rifle apareix en una altra foto al mateix hotel de l’escriptor Ludwig Renn. Ginestà va sobreviure a la guerra i va fugir a França com a refugiada. Més tard va escapar de la Segona Guerra Mundial fugint a la República Dominicana. Amb l’auge de la dictadura sota Trujillo, Ginestà es va mudar a Veneçuela, on es va establir durant molts anys treballant com a periodista i novel·lista. El 2014 va morir a París, França, als 94 anys.
BELLATERRA.CAT 