BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 5 de juny de 2026

“Anomenar marmessor, concretar el testament i anticipar tràmits pot reduir conflictes, terminis i costos quan arriba el moment de repartir una herència”.

Arnau Ruiz ✍️ L’herència no comença el dia que se signa un testament, sinó moltes vegades quan la família, ja en dol, ha de localitzar documents, parlar amb bancs, anar al notari, liquidar impostos i posar-se d’acord sobre béns que no sempre són fàcils de dividir. A Catalunya, a més, la tramitació fiscal té un calendari precís: l’autoliquidació de l’impost de successions s’ha de presentar i pagar, amb caràcter general, durant els sis mesos posteriors a la mort, encara que es pot demanar una pròrroga dins dels cinc primers mesos.
En aquest context, la planificació successòria ja no es limita a decidir qui hereta. També pot consistir a deixar instruccions clares, preveure escenaris familiars complexos i nomenar una persona de confiança per executar la voluntat del difunt. El 2024, els notaris catalans van autoritzar 139.858 testaments, segons el Col·legi Notarial de Catalunya, una xifra que la institució va situar en màxims històrics.

Meritxell Gabarró, directora de Gabarró Advocats Herències, ho resumeix amb una frase que escolta sovint al despatx: “Tot el que pugui deixar fet pels meus fills, ho deixo fet”. De vegades, explica, la decisió de planificar respon a la por a un conflicte futur. D’altres, simplement, a la voluntat d’alleujar la càrrega. “A vegades es tracta de prevenir que hi pugui haver. I altres vegades és, simplement, una manera de deixar-ho tot fet”, afirma.

El marmessor com a figura de confiança

Una de les eines per ordenar aquest trànsit és el marmessor, la persona designada per executar la voluntat del testador. “Anomenar un marmessor pot ser un regal”, sosté Gabarró. L’advocada ho planteja no només com una figura jurídica, sinó com una forma d’acompanyament després de la mort: “Hi ha clients que m’ho diuen així: ‘Per mi forma part del regal deixar-te a tu com marmessor, perquè sé que li lliurareu bé i que no hauran de patir tot el procés’”.
La descripció connecta amb una realitat pràctica. “Tramitar una herència no és senzill: papers, bancs, notaris, impostos, certificats, documents que falten”, enumera. En la seva experiència, aquest recorregut pot esgotar els hereus: “La gent es cansa i desisteix”. Per això alguns pares no només volen repartir béns, sinó deixar identificat qui gestionarà el procés. “També hi ha pares que tenen fills amb molta feina i diuen: ‘Volem deixar-los també qui se’l emportarà’”.

Gabarró compara aquesta previsió amb una altra decisió cada cop més normalitzada: deixar organitzat el funeral. “Ho viuen com qui deixa pagat i escollit l’enterrament perquè els fills no hagin de carregar aquest marró”, explica. “És la mateixa filosofia”.

El catedràtic de Dret Civil Josep Ferrer i Riba, director de la Comissió de Codificació de Catalunya, subratlla que no hi ha cap fórmula universal. “No hi ha un únic tipus de testament idoni per a tothom: depèn de l’edat del testador, de les circumstàncies personals i familiars i també de la situació patrimonial”, adverteix. “No és el mateix tenir un gran patrimoni, una empresa, uns quants estalvis o l’habitatge familiar”.

Pensar l’herència abans que arribi

La clau, coincideixen els experts, és anticipar problemes concrets. Gabarró assegura que, quan prepara un testament, intenta situar-se mentalment el dia posterior a la mort. “Quan preparo un testament, m’imagino que ja sóc al moment de l’herència”, diu. “Em plantejo els problemes i conflictes que em puc trobar en el futur. I li pregunto al testador: ‘Si passés això, què voldries?”.

Aquest exercici serveix per reduir zones grises. “Jo sempre dic que necessito deixar el camí tan traçat com sigui possible”, afirma. “Com més especificada queda la voluntat, més fàcil és executar-la i menys marge n’hi ha per discutir”. A la pràctica, afegeix, una planificació detallada pot tenir efectes econòmics i familiars: “Evitem discussions entre els fills o entre els beneficiaris, evitem un possible plet, escurcem terminis i reduïm costos”.
Ferrer i Riba introdueix aquí una cautela rellevant: el testament no és un document que hagi de quedar congelat si la vida canvia. “De vegades no s’ha previst tot el que s’hauria d’haver previst, o s’ha fet un testament i després han passat coses que canvien allò que s’havia previst”, explica. “Això ja no és culpa del testament, sinó del testador, que no ha modificat el testament quan ho havia de fer”.

Repartir béns, no només percentatges

A moltes famílies, el conflicte no sorgeix tant pel percentatge que correspon a cada hereu com per l’adjudicació concreta dels béns. L’habitatge familiar, una segona residència, participacions en una empresa o determinats objectes amb valor sentimental es poden convertir en punts de fricció.

Ferrer i Riba recorda que, “quan hi ha diversos hereus, pot ser oportú fer la partició al mateix testament per evitar que després els fills es baralin a l’hora de repartir-se el patrimoni”. Fins i tot quan la voluntat és igualitària, concreta, pot ser útil anar més enllà del repartiment per quotes: “Fins i tot si vols que tots els teus fills heretin per parts iguals, pot ser útil dir què es queda cadascú”.

“El mateix testador pot fer el repartiment del patrimoni, en tot o en part, dins del testament”, afegeix el catedràtic. “Això evita després la dificultat de fer la partició”.

Gabarró ho tradueix a la feina diària de la marmessor. “La idea de la marmessor és evitar el plet”, resumeix. “Si el testament ja deixa molt clar com s’ha de fer, el marmessor pot dir: ‘Això està escrit així, i es farà així”. Tot i així, evita presentar la figura com una garantia absoluta: “Sempre es pot acabar al jutjat, però si hi ha un marmessor amb facultats i el testament està ben especificat, el marge és molt menor”.

Quan no hi ha testament

L’alternativa a no planificar no és la inexistència de regles sinó l’aplicació automàtica de la llei. “Si no hi ha testament, s’obre la successió intestada i és la llei la que diu qui hereta”, explica Ferrer i Riba. “Quan algú mor sense testament, cal fer una declaració d’hereus, i això és una mica més costós que quan hi ha testament”.
A Catalunya, a més a més, el testament té una característica essencial. “A Catalunya, el testament ha de tenir institució d’hereu: has de designar una o diverses persones com a hereves”, assenyala. “L’hereu rep els béns que no has deixat una altra persona i també es fa càrrec dels deutes”.

L’advertiment és especialment rellevant en famílies reconstituïdes. “En famílies reconstituïdes, amb persones que es tornen a casar o tenen fills amb una segona parella, és important analitzar bé què es deixa a cadascú perquè hi ha una certa complexitat”, apunta Ferrer i Riba.
Gabarró també insisteix en la dimensió humana del càrrec. “L’albaceazgo és un càrrec de molta confiança”, afirma. “Algú diposita en tu la confiança perquè portis l’herència a bon port. I jo no paro fins arribar-hi”. Per a ella, el marmessor actua quan el client ja no ho pot fer: “És un servei post mortem. El client ja no hi és, però jo segueixo sent una extensió de la seva voluntat”.

La recepció familiar pot variar. “El marmessor té moltes cares”, admet. “De vegades ets un marmessor imposat i algú t’envia a passeig. De vegades ets una figura neutra: accepten que hi ets i ja està. I ​​de vegades la reacció és positiva: ‘Que bé que els pares ens hagin deixat fins i tot això resolt”.
En alguns casos, explica, els fills ja coneixen aquesta decisió perquè els pares l’han comunicada abans: “El dia que nosaltres faltem, ja teniu a l’advocada que us ho portarà tot”. I, segons Gabarró, aquesta informació prèvia sol ser rebuda amb alleujament: “Els fills ho agraeixen. No s’han de preocupar de res”.

La planificació successòria no elimina el dol ni converteix una herència en un tràmit automàtic. Però sí que pot reduir incertesa, evitar discussions innecessàries i donar instruccions a qui haurà d’actuar quan el testador ja no hi sigui. Com resumeix Gabarró, es tracta de deixar “el camí el més traçat possible”.

Font: La Vanguardia