Bellaterra, 25 de maig de 2026
“No es pot continuar la Sagrada Família de Gaudi perquè no existeixen plànols; tot el que es fa són improvisacions. Ningú que respecti de debò l’obra gaudiniana pot col·laborar en aquesta mitificació. (De l’escrit de 1964 signat per 103 Intel·lectuals de tot el món).
Maria Lluïsa Borràs ✍️ El Laberint d’Horta ha estat salvat, recuperat per a la ciutat amb una esplendidessa, amb una diligent cura, amb la qual no ens hauríem atrevit ni a somiar quan des d’aquesta pàgina denunciàvem repetidament el patètic abandó en què es trobava. Aquest diumenge lluminós, so, després d’un Sant Jordi que ha durat dos dies i que anualment desperta la consciència ciutadana, hem volgut una vegada més passejar pel nostre Laberint d’Horta imaginant que havia de ser forçosament punt de cita dels barcelonins. Un càlcul molt prudent ens faria dir que han anat al Laberint d’Horta aquest matí d’abril més de cinquanta mil persones. Qui parli de la indiferència dels barcelonins envers la seva ciutat o s’enganya o menteix. Els hem vist admirar-se de la perfecta obra de restauració d’estàtues, balustrades, escalinates, templets. Els hem vist ponderar aquest prodigi de jardineria. Desconeixem els noms dels artífexs d’aquesta extraordinària recreació, però des d’aquestes línies volem deixar constància de la nostra felicitació entusiasta pel fet que no s’hagin limitat a complir un deure o un encàrrec més o menys agradable, sinó que hagin posat en la seva tasca l’empremta sensible d’aquell esperit d’amator. del laberint. Recordem haver vist poques vegades aquesta multitud de barcelonins complaguts, relaxats, feliços de tornar a trobar la cara d’un passat, aquest passat neoclàssic-romàntic del qual tan pocs vestigis subsisteixen a la capital del Modernisme. A les cinquanta-mil persones que hem passejat aquest matí d’abril pel Laberint d’Horta ens ha unit el respecte, l’admiració, el gaudi d’un entranyable passat recuperat.
Per què, però, totes aquestes cinquanta mil persones ostentaven visiblement el distintiu d’haver contribuït amb la seva benintencionada almoina a destrossar un altre passat barceloní, potser majorment entranyable? Com és possible que haguessin ajudat, ni més ni menys que en nom de Gaudi, a destrossar irreparablement la Sagrada Família, el nostre edifici més popular? És que aquells ulls que es recreaven als primers del Laberint d’Horta estan cecs per a aquestes torres monstruoses que amagaran per sempre la suprema silueta dels campanars de la Sagrada Família, les formes que Gaudi va plantar més a prop del cel?
La veritat és que el mateix noble afany ciutadà que els havia portat al Laberint els havia impulsat a omplir els enormes sacs que els nostres pròcers van descarregar suats a la porta del temple. Per noble afany de ciutadà i no per expiació. Barcelona no sembla en bloc sentir-se culpable de res. No sembla, al marge de minoritaris grups més o menys divins, sentir-se una nova Sodoma. Creiem interpretar el sentir popular el subconscient col·lectiu si es prefereix dir que el barceloní creu que “expies amb la seva pluriocupació i amb tantes altres coses més que bastant“.
Qui sí que sí que necessita necessitat de reparar omissions sigui la Junta de les Obres del Temple. No omissions seves, sens dubte, sinó de la seva antecessor. Aquella que a la mort fortuïta de Gaudi no va saber mostrar-se a l’altura de les circumstàncies. Tenim a mà la documentació que fa referència als lamentables successos del 1935: el secretari d’aquesta junta, Juan Marti Matlleu, és obligat a dimitir per la seva insistència a construir un pavelló Gaudi «concebut a manera de museu on guardar tot el llegat per l’arquitecte i destinat a la propaganda i guia de les obres». En lloc de construir aquest pavelló, jutja més oportú la junta «habilitar les golfes magatzem, situat damunt de les habitacions del senyor ecònom». Doncs ho van trobar propici les flames de la nostra guerra civil. En carta oberta al reverend senyor bisbe de Barcelona, datada el 14 de gener de 1935, Juan Marti Matlleu denuncia:
«Estim improcedent i anticristiana la paralització de les obres mentre hi hagi recursos per sostenir-
És que potser hi havia recursos, quan l’equip de Gaudi existia, amb possibilitats de prosseguir fins a cert punt les obres de la Sagrada Família? La resposta ens la dóna una altra carta d’aquest secretari, datada el 15 de desembre de 1935 i dirigida a l’excel·lentíssim i reverendíssim doctor Manuel Irurita Almándoz:
«En morir Gaudi la construcció va quedar sense arquitecte director i en la mateixa manera continua després de transcorreguts nou anys… La Junta va entendre que deguessin continuar la capital interessos».
És que hi havia ingressos, doncs? El mateix Martí Matlleu parla d’un taló de 800.000 pessetes estès a nom de Gaudi i lliurat a la junta. Parla també de 50.000 pessetes obtingudes dels béns de Gaudí, guanyats al temple, i que els jornals pugen a un total setmanal de 917’50 pessetes. I després declara:
“Veient que el temps anava transcorrent i que acabats els quatre campanars, cap providència es prenia per variar l’acord de retenció de capital, vaig significar particularment la meva disparitat de criteri i trobant resistències, vaig decidir suspendre la meva antiga col·laboració, no semblant-me bé escriure una sola línia implorant auxilis, fingint necessitat mentre es guardaven“.
En un altre paràgraf afegeix: «Els salaris seguien sent potser els mateixos que es percebien en temps de don Antonio Gaudi i els obrers amb la sola excepció dels capatassos treballaven només cinc dies…
“Hi ha dret a tenir els obrers escatimant-los el salari i sumint-los en les estretors d’un dia menys de jornal quan es disposa de mitjans més que suficients per atendre’ls com cal?“.
Com a contrapartida, a “El Diluvio” del 14 de setembre del mateix any de 1935, llegim que el repartiment del «Propagador de la Devoció de Sant Josep», a càrrec de l’esmentat Marti Matlleu, en què s’informava d’aquests detalls, «ha estat suspès per ordre del vicari general del bisbat».
La història és irreversible. És pueril tractar ara d’esmenar errors comesos quaranta anys ha. Els errors ens hagueren de servir d’exemple. Perquè les generacions noves, el futur, és implacable i el seu judici, amb la perspectiva del temps, és el que importa.
Potser per això cada lustre els intel·lectuals del nostre país, de molts països, els arquitectes de Barcelona, insisteixen a pronunciar-se públicament i obertament contra la continuació de les obres del temple. Encara que això només sigui perquè el futur els jutgi.
Font: Destino
BELLATERRA.CAT 