“Els tertulians de La Taula” per Oriol Regàs i Pagès, creador del restaurant Via Veneto de Barcelona
El 1970, per iniciativa del meu pare, Xavier Regàs, conversador i amant de les tertúlies, vam decidir organitzar a Via Veneto la tertúlia de “La Taula”. La idea va sorgir d’una reunió entre el meu pare i l’Antonio de Senillosa, el Manuel de l’Arc, l’Alberto Puig Palau i jo mateix. Coneixia bé Antonio, loquaç i divertit, i també Alberto, amb qui sentia una debilitat especial. Va ser, crec, l’únic Playboy autèntic que vaig conèixer: amb les seves senyores estupenda, els cotxes de carreres, la impressionant casa del Castell, l’afició a dilapidar herències i fortunes recolzant la cultura, els amics i la festa. A Del Arco, un periodista al zenit de la seva carrera, el coneixia menys, tot i que m’havia fet un parell d’entrevistes per a la secció “Mano a mà” de La Vanguardia.
Durant aquell sopar a Via Veneto vam acordar instaurar una tertúlia, sense estatuts, ni reglaments, ni cotització, que es convocaria una vegada al trimestre, convidant a cadascuna un personatge d’interès. En un temps rècord, menys d’un mes, van donar la seva conformitat tots els contertulis, fins a vint-i-dos, contactat pels fundadors, entre ells diversos gurmets, com Néstor Luján, Horacio Sáez Guerrero i Joan Obiols, que en aquest apartat no acceptaven bromes sobre això ; i noms procedents de la indústria, de la banca, dels negocis, com Pau Roig, Fèlix Valls i Taberner, Josep Ensesa i Rogeli Roca. El sector més jove estava integrat per Xavier Corberó, Santiago Dexeus, Leopoldo Pomés i Jesús Olled, sense oblidar Sempronio, Antonio María Bonet, Juan Ramón Masoliver, Guillermo Díaz Plaja i Manolo Muntañola. També hi figurava Alberto Closas. Amb tots aquests noms “La Taula” estava al complet, ja que el saló blau, on se celebrava els seus sopars, per una raó de dimensions no permetia admetre ningú més.
Era responsabilitat de tots els membres de “La Taula” posar-se d’acord a la persona a convidar a la següent convocatòria, la data de la mateixa i decidir a qui corresponia suggerir el menú i els vins. Així es van formar els tàndems (convidat-contertuli) Miró-Bonet, Raimon-Puig Palau, Marsillachs-Xavier Regàs, Marisol-Ulled, Areilza-Senillosa, Trueta-Valls i Taberner, Pujol-Pomés, Rodoreda-Del Arco.
La Taula va reunir al complet per primera vegada el 3 de maig de 1970 amb l’única absència de l’actor Alberto Closas, que tenia estrena al teatre Moratín. Gastronòmicament es va començar amb bon peu. Els entesos van donar el seu plàcet a la pularda de Bresse a la grossel. Abans, amb el salmó, un bon Bourgogne Thorin 1964 Réserve des Commandeurs havia provocat una onada d’entusiasme a taula i diversos comensals van demanar al Maître que els reservés l’etiqueta per a la seva col·lecció. Així ho comentava Sempronio a Tele/eXprés, juntament amb altres referències de “La Taula”.
També en un altre article molt posterior de finals dels vuitanta, Horacio Sáenz Guerrero explica que els reunits fundacionals van acordar no convidar mai cap polític, no només per prevenció general, sinó perquè alguns dels més interessants es trobaven a la clandestinitat, i no era cosa de cometre inprudències. La Taula va ser convocada en vint-i-tres ocasions més, a l’estil Llarg dels seus sis anys de vida, per agasajar cada vegada a un convidat. Els contertulians van gaudir de la joventut de Pepa Flores, de la professionalitat i interès de Núria Espert i de la simpàtica barra de Carmen Sevilla. Diversos escriptors van assistir a aquests sopars, entre ells, Camilo José Cela, que imposava la seva profunda veu per sobre dels comensals, Antonio Bueno Vallejo, tan assequible i tan amè; Paco Noy, proper i entès gastrònom, i Josep Pla, per a la trobada del qual tota “La Taula” es va desplaçar a la Gavina de S’Agaró, on Josep Ensesa va oferir un sopar memorable i on Pla va estar més Pla que mai.
Mercè Rodoreda, després d’assistir de convidada a una d’aquestes tertúlies, va comentar en una carta que va enviar el 5 d’octubre de 1970 al seu company Armand Obiols: “Va venir l’Oriol Regàs. Oh! És per menjar-se’l. Te el feillet bell i és prim i alt.
Com a artistes he de citar Alberto Closas, que sinó la seva condició de contertulis a la de convidat; també Adolfo Marsillach, conegut i admirat per tothom, i Raimon, en una de les seves èpoques més compromeses com a cantautor. Els pintors i escultors despertarien sempre l’interès dels taulistes. Joan Miró en va ser el primer i va mostrar el seu encant i profunda senzillesa. Eduardo Chillida, segur de si mateix, va desconcertar al principi per les manifestacions. Pere Pruna va estar loquaç i divertit, i l’arquitecte Josep Lluís Sert, a instàncies de diversos requeriments, va explicar la seva etapa com a deixeble de Le Corbusier i la realització de la Fundació Miró.
Tot i que s’havia acordat no convidar polítics. En els darrers sopars van estar presents José Maria d’Areilza, Comte de Motrico, que va donar una lliçó magistral sobre el problema bàsic d’ETA i les afirmacions del qual continuen, encara ara i al cap de tants anys, sent del tot vàlides; Josep Tarradellas, com a fervent i just homenatge al seu retorn; Jordi Pujol, que va encertar en els pronòstics del futur polític d’Espanya i Catalunya, i va deixar intuir a tots els reunits la seva vetllada pertinença al pensament de centre dreta, i Fabián Estapé, aquesta convocatòria havia provocat una irada controvèrsia.
També van ser convidats el metge Josep Trueta, el director de Museu del Prado, Javier de Salas, l’editor Antoni López Llausás i Armand Carabén, just quan havia aconseguit el traspàs de Johan Cruyff al F.C. Barcelona.
Va ser una experiència interessant, encara que ja llavors la vivianos com un luxe a deshora, com un intent de recuperar el plaer de conversar sobre allò diví i allò humà, fins i tot a costa de perdre hores de son.
Biografia d’Oriol Regàs i Pagès
Quart fill del dramaturg Xavier Regàs i Castells i de Mariona Pagès, va néixer a Barcelona mig any abans de l’inici de la guerra civil espanyola. La família es va exiliar. Els seus germans Xavier i Georgina van ser internats a Holanda mentre que la Rosa i l’Oriol ho van ser a París, i ja no tornaren a conviure mai més amb els seus pares. Oriol va passar la seva infantesa a França i va estudiar hostaleria a Tolosa. Va mantenir relació amb aquest sector tota la vida, incloent la discoteca Bocaccio i locals com la Cova del Drac, el pub Tuset, la discoteca Up&Down o el restaurant Via Veneto. En tornar a Catalunya, la Rosa i l’Oriol van quedar sota la tutela de l’avi patern, un home iracund dedicat a negocis d’hostaleria.
Després d’una infància difícil va néixer el seu esperit aventurer. Als 18 anys va començar la seva afició pel món del motor, convertint-se en un fiable i regular pilot de ral·lis. Amb poc més de 20 anys, Oriol Regàs es va embarcar en el Junc Rubia, vaixell amb el qual va viatjar des de Hong Kong a Barcelona juntament amb un grup d’aventurers barcelonins. Més tard fou un dels integrants de l’Operación Impala, que pilotà motocicletes Montesa travessant Àfrica, des de Ciutat del Cap fins a Tunis, i d’allí a Marsella i Barcelona. La seva relació amb el món del motociclisme va continuar, fundant la revista Grand Prix i més tard patrocinant diversos pilots.
Va tenir vocació de veterinari des de petit, però es va dedicar professionalment a la promoció cultural. Després de l’èxit empresarial aconseguit a partir de 1967 gràcies a la discoteca Bocaccio, situada al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Regàs va obrir altres locals nocturns a la ciutat i va col·laborar en projectes culturals de cinema de l’Escola de Barcelona, que acabava de néixer. Va impulsar la música catalana i va promoure artistes de la Nova Cançó, com Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i altres artistes com Antonio Gades, Cristina Hoyos, Ana Belén i Víctor Manuel. Va conèixer en profunditat personatges com Salvador Dalí o Josep Pla. L’agost de 1970 va fer de cicerone de Charles Aznavour, en la primera vegada que el cantant francès visitava la Costa Brava, en una actuació a Palamós.
Va obrir el restaurant Via Veneto, un dels més coneguts de Barcelona. Més tard, va crear la discoteca Up&Down, a la part alta de la Diagonal i
juntament amb Ferran Mascarell, al qual havia conegut estudiant Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. A la Costa Brava, Oriol Regàs va ser l’impulsor de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, i va crear el festival de flamenc de Palamós juntament a Antonio Gades. Als 80 intentà un nou negoci, el Tropical Gavà, un beach-club a Gavà (el Baix Llobregat), que no va reexir i que el va enfonsar en una depressió.
El 2010 va publicar les seves memòries, anomenades Els anys divins. Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga, va morir el 17 de març de 2011 a Barcelona, un mes després d’haver patit un greu ictus.
Font: Destino, Los años divinos, Oriol Regàs i Pagès, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 