Bellaterra, 2 de novembre de 2026
“Després de la sortida de Manuel Fraga del Ministeri de Turisme, el 1969, el seu successor va decidir canviar el nom d’aquell combo hostaler: de “menú turístic” va passar a “del dia”. A finals dels anys 70 el seu marc regulador es va tornar a alterar: es va reconvertir en “menú de la casa” i es van relaxar certes normes, com la taula de preus o l’exigència que fins i tot els restaurants de més categoria l’haguessin d’oferir”.
LLUIS TORRES 🧑🍳 Habitualment se situen el 1964, durant l’etapa del desenvolupament franquista, quan el Govern va començar a exigir als locals de menjars que oferissin un “menú turístic” que havia de complir certs criteris, bàsicament relacionats amb la seva composició i tarifes, que s’establien en funció de la seva categoria.
I quin va ser el motiu? Posem-nos en context: al començament dels 60 la dictadura franquista abandonava la seva etapa autàrquica, l’economia espanyola comença a obrir-se als mercats internacionals i el país mira el flux de visitants estrangers amb un interès creixent pel potencial econòmic.
Amb aquest teló de fons, el Ministeri d’Informació i Turisme, capitanejat per Manuel Fraga, va decidir moure fitxa i imposar una sèrie de normes per reforçar l’atractiu de l’hostaleria pàtria. L’objectiu: assegureu-vos que els turistes que trepitgessin un bar espanyol es trobarien amb productes típics i un menú amb diversos plats, pa i beguda. Res que no s’explorés en altres països veïns.
El maig del 1965, menys d’un any després de l’entrada en vigor de la mesura, el Govern va decidir posar mà en els preus, aclarint exactament la tarifa màxima que podia cobrar cada establiment en funció de la seva categoria: els més luxosos podien demanar 200 pessetes, cinc vegades més del límit establert per a les tavernes.
Per què ho van fer? Potser perquè a molts hostalers no els acabava de convèncer la proposta, cosa que els portava a buscar la manera de dissuadir els visitants i animar-los a demanar productes de la carta. No va ser l’única picaresca del sector, que no va trigar a trobar la manera d’esquivar els preus màxims: cobrar suplements que s’aplicaven per “composició, presentació o cost”.
Un periodista nord-americà que va viatjar per Espanya a mitjans dels anys 60 relatava temps després, en una crònica, que dels 29 plats que es va trobar a la carta d’un restaurant 26 incloïen un extra si es demanaven al “menú turístic”.
¿Es va quedar aquí la cosa? No. La història administrativa del menú es va continuar complicant durant els anys següents. Després de la sortida de Manuel Fraga del Ministeri de Turisme, el 1969, el seu successor va decidir canviar el nom d’aquell combo hostaler: de “menú turístic” va passar a “del dia”. A finals dels anys 70 el seu marc regulador es va tornar a alterar: es va reconvertir en “menú de la casa” i es van relaxar certes normes, com la taula de preus o l’exigència que fins i tot els restaurants de més categoria l’haguessin d’oferir.
Va ser el darrer capítol? Per res. Com recorda el Gremi de Restaurants, al començament dels anys 80 allò de “menú de la casa” ja era una fórmula estesa que començava a associar-se amb restaurants de categoria mitjana o humils.
El canvi de filosofia havia quallat: allò que va començar com una estratègia turística, una forma de cuidar els visitants estrangers i oferir-los vins i plats tradicionals, es va convertir en una fórmula popular entre els treballadors espanyols. Per curiós que resulti, el seu marc legal va experimentar un nou canvi al 2010 que va eliminar la seva obligatorietat i els va deixar en mans de les comunitats.
I el futur? La gran incògnita. Tot i que el menú del dia segueix sent una institució a Espanya i hi ha grans cadenes de restaurants que l’han adoptat, la fórmula afronta reptes que amenacen de soscavar el seu futur.
El sector fa temps que adverteix com li resulta de complicat garantir la seva rendibilitat, cosa que ha fet que s’encaregui a poc a poc. A finals del 2025 Hostaleria d’Espanya estimava que, de mitjana, el menú del dia ja costava 14,2 €, un 1,5% més que l’any anterior i sensiblement per sobre dels 13,2 del 2022. És una dada clau perquè un dels seus grans atractius n’és precisament el preu.
Font: Xataca
