Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 17/11/2026

Bellaterra, 17 de noviembre de 2026

“Des del 14 de setembre de 1936 les tropes republicanes van assetjar un grup de Guàrdies Civils que s’havien refugiat al Santuari de la Virgen de la Cabeza. El setge va durar un total de nou mesos (14 de setembre de 1936 a 1 de maig de 1937)”.

Vista aérea del Santuari de la Virgen de la Cabeza i serveis de la Creu Roja 📷 Cedidas

ANTONIO CORDÓN ✍️ No semblava gaire optimista. Ens quedaven només molt pocs projectils. Poc després del migdia, vaig ordenar el capità professional
que manava la bateria que tirés alguns trets contra la part baixa del Santuari, ja que pels evacuats sabia que allí solia situar Cortés el seu càrrec de comandament. L’artiller ho va fer així. Vam veure que la resistència començava a cedir. Els nostres avançaven en diverses direccions. Després, al Santuari va aparèixer la bandera blanca de rendició. Ens dirigim també nosaltres ràpidament al Santuari. El foc de l’enemic va cessar. Però en avançar Cartón i jo amb els enllaços que estaven al lloc, sentim noves ràfegues de fusell metrallador que partien del darrere d’unes penyes. Un grup dels nostres va liquidar amb bombes de mà el guàrdia o guàrdies que, sense respectar la rendició, havia fet foc, potser per no haver-se adonat que la resistència havia cessat.

Entrem a la llotja. Hi regnava una confusió i una algarabia indescriptibles. Les dones i els nens s’amuntegaven allà. Plors, xiscles… Algunes dones resaven i sanglotaven agenollades. Es veia que estaven terroritzats, tant els nens com les dones; sens dubte pensaven que havien de ser vexats, assassinats pels vermells, violades les dones, i que per als seus marits, pares o germans havia sonat l’última hora. La propaganda de Queipo, i sens dubte també la de Cortés, havia fet presa.
Se’m va acostar un oficial, que em va preguntar si era jo el cap de les forces. En respondre-li afirmativament, em va dir que el capità Cortés havia estat ferit i que ell rendia la posició. Molt nerviós, va afegir que, si havia de ser afusellat, demanava ser-ho davant aquelles dones que no havia sabut defensar. Li vaig respondre que nosaltres no afusellàvem els presoners i que per part meva no tenia cap intenció de fabricar herois. Que reunís els seus homes per seguidament procedir a l’evacuació. Vaig demanar a Cartón que parlés a les dones per tranquil·litzar-les. Ell, que presumia d’orador i que en veritat tenia facilitat de paraula i certa eloqüència ho va fer senzillament i en to convincent, assegurant-los que no tenien res a témer, que elles i els seus fills serien atesos i que la vida dels seus
seria respectada. Vaig enviar un oficial, el capità Rey Pastor, excel·lent oficial, nebot del conegut matemàtic, que assegurés el trasllat immediat de Cortés en una llitera fins a l’ambulància i en ella a l’hospitalet de Las Viñas evitant que pogués ser molestat per ningú. Poc després vaig veure sortir el capità en una llitera, embolicat amb una manta, molt demacrat i amb els ulls tancats. Es veia que estava greument ferit.

Em van informar que tenia una greu ferida al ventre, causada pels cascos d’un projectil que havia penetrat per la porta del semisoterrani on ell era. Els milicians, els nostres valents i generosos milicians ho van veure passar sense que ni un sol fes un gest ni digués una paraula contra l’oficial vençut.
Les dones, una mica tranquil·litzades per les paraules de Cartón, van començar a reunir els seus escassos estris. No hi havia manera de fer-les marxar cap a la carretera per esperar-hi els camions. Volíem dur a terme l’evacuació com més aviat millor, abans que caigués la tarda. De mica en mica anaven sentint-se més segures. Els sentíem dir entre elles:
Doncs si resulta que tots són espanyols!… Unes quantes dones es van dirigir a mi:
Senyor cap, per Déu, que no passi res a Pep. Que tractin bé Pepe, de manera que vostè més vulgui…
Una, sobretot, estava preocupadíssima per la sort que pogués córrer el tal Pepe. Deia que era molt bo, que per a elles havia estat metge, infermer, com un germà. Però, pel que sembla, cap ho havia vist des de la rendició del Santuari. Es tractava d’un estudiant de Medicina, José Liébana, que efectivament havia actuat de metge durant tot el setge. Pepe no va aparèixer per la senzilla raó que, aprofitant la confusió regnant, havia aconseguit amagar-se i arribar després al camp facciós.

A la casella de peons caminers vaig trobar el coronel Morales. Em va dir que ja havia adonat el ministre de la presa del Santuari i que aquest havia contestat felicitant les forces i el meu.
Vaig tornar a Andújar amb el coronel, que va seguir viatge a Jaén. El primer que vaig fer en entrar a la Caserna General va ser posar-me en comunicació per telèfon amb Pérez Salas, que seguia a Pozoblanco. Havia arribat l’hora de tornar-li la broma que diverses vegades m’havia gastat sobre el tema del Santuari. Com que pel meu càrrec feia sovint, li vaig preguntar si hi havia alguna novetat. Em va dir que no, i després parlem uns moments de coses sense importància. De sobte, i com si fos una cosa més de tal caràcter, li vaig dir:
Ah, se m’oblidava dir-te que, com avui és primer de maig, per celebrar-ho, hem pres la Verge del Cap.
Seguint el que ell creia broma, em va contestar que un d’aquells dies pensava anar a estiuejar al Cabezo, i va continuar: I què? Heu tingut molt a fer per prendre’l?
-Res- vaig replicar. Seguint el teu consell, vam posar de matinada el teu retrat, i els assetjats així que el van veure van aixecar bandera blanca. Però vaig continuar prenent un to seriós bromes a part, et dono la meva paraula que hem pres el Santuari; acabo d’arribar-hi.

Va quedar uns moments en silenci i després amb patent sinceritat i alegria em va felicitar efusivament. Un parell d’hores després van arribar els camions amb les dones, els nens, els guàrdies i tot el personal il·lès; en altres camions i algunes ambulàncies van ser evacuats els ferits als hospitals d’Andújar i Las Viñas. Van ser allotjats els primers en antigues casernes i altres edificis del poble, on es van rentar i van menjar com des de feia molt de temps no ho feien. L’endemà, en un tren hospital, tots els combatents i adults civils no ferits, van sortir per a València, i després van quedar detinguts al Penal de Sant Miquel dels Reis; entre els presoners hi havia els tinents Rueda i Cano, un periodista, director de “El Matí” i diversos sacerdots. També hi havia un italià. En altres trens, els no combatents van ser evacuats a Viso del Marqués; van viure allotjats a diverses cases i els habitants del poble els van atendre i van ajudar. Entre aquests no combatents hi havia els dos fills de Cortés. La seva mare, que, per raons que no he arribat a saber, no havia pujat amb el seu marit al Cerco quan s’hi van establir, i havia estat el temps del setge oculta a Andújar, a casa d’uns amics, va anar a reunir-se amb els fills. Poc després d’haver tornat a Andújar vaig telefonar a l’Hospital de Las Viñas. Em van dir que a Cortés li havien fet diverses transfusions de sang i que, prèvia la seva autorització, havia de ser operat pel cirurgià Santos Laguna, auxiliat per altres metges, entre ells el comandant mèdic militar Martín Pérez. El seu estat era desesperat, i hi havia poques probabilitats de salvar-ho, però l’operació se li feia per intentar-ho. El capità no havia perdut el coneixement en cap moment.
Vaig enviar al capità Rei Pastor que preguntés a Cortés si volia fer alguna declaració. En tornar em va comunicar que Cortés li havia respost que no tenia res a dir. Només aquestes paraules: “He lluitat per una causa que creia justa; ara veig que estava equivocat”.

Cortés va morir l’endemà. Va ser enterrat al cementiri d’Andújar, on també es va donar sepultura als guàrdies i combatents del Turó que havien mort en la lluita. Els rebels havien tingut una vint baixes definitives nosaltres prop de cent.
Entre la documentació que vam recollir al Santuari hi havia un llibre curiós que demostrava el caràcter meticuós, ordenancista, típic de l’oficial de la Guàrdia Civil, de Cortés. Hi estaven anotades, dia a dia, totes les incidències del setge, i redactats en nombroses parts, que no serien enviats pels mitjans que es valia el capità coloms missatgers i heliògraf, sinó que haurien de ser lliurats “al seu dia a la superioritat”. En ells es feien constar fins a nimietats com, per exemple, que havia estat “donat de baixa per inutilitat el sabre número tal, pertanyent al guàrdia Fulano de Tal”… i altres per l’estil.

En caure el Santuari havien quedat lliures els presoners de Cortés: el comandant de la Guàrdia Civil Nofuentes, el seu fill, cadet d’Infanteria i dos guàrdies d’assalt guardats per Cortés en ostatges quan havien pujat a parlamentar-hi, en temps de Menéndez. El primer havia jugat un trist paper. Sens dubte pensada que li exigirien responsabilitats, cosa que no es va fer. Devia sentir-se alegre en recobrar la seva llibertat i veure’s entre els defensors de la República, però la impressió que feia al primer moment era de torbació. En el temps de presó al Santuari es va veure humiliat i menyspreat; en quedar lliure, però, no se sentia certament un heroi.
Aquella nit va arribar a la Caserna General una dona que venia de Marmolejo. Havia fet el viatge a peu. S’havia posat en camí tan aviat com s’havia difós la notícia de la presa del Santuari. L’emoció gairebé no permetia parlar. Era la mare d’un dels guàrdies d’Assalt i buscava el fill.

A la tarda havia vingut l’aviació a deixar anar algunes bombes, no sé si dedicades als vencedors o als vençuts, Així va acabar el malson del Turó, Des d’aleshores Andújar va poder respirar tranquil.
Moltes vegades ha estat comparat l’episodi del Santuari amb el de l’Alcàsser de Toledo. I en aquesta comparació, cronistes i historiadors solen oblidar-se de consignar el tracte que van tenir els vencedors amb els vençuts que en un i altre cas els: l’assassinat de tots els presoners i dels malalts i ferits dels hospitals pels vencedors feixistes; el tracte humà dels republicans respecte als presoners, als ferits del bàndol contrari, inclòs Cortés. Tots ells, militars, civils i eclesiàstics, oficials i combatents, sense una sola excepció van continuar vivint i vius estan, menys els que van morir al córrer dels temps, després de la guerra, per vellesa o malaltia.
Però no va passar el mateix amb els que, combatents o no, havien estat a Andújar de part nostra quan van entrar allà els franquistes després de la victòria franquista de 1939. Que jo sàpiga, Pérez Salas va ser afusellat, un dels metges que va assistir a Cortés, el capità mèdic Velasco va ser afusellat, Rey Pastor va ser afusellat; altres, han patit molt de temps de presó.

Jo no havia de fer res a Andújar i, per ordre de Morales, em vaig traslladar al nou lloc de l’Estat Major de l’Exèrcit del Sud, a Ubeda. Un dia em van venir a veure molt misteriosament tres nois. Eren obrers de la fàbrica de pólvores i explosius de Granada. Els havia enviat el comandant d’Artilleria Orad de la Torre, que servia al sector granadí. Jo tenia plena confiança en aquest oficial. Els joves em van explicar que, a Granada, les nostres victòries de Pozoblanco i la Verge del Cap havien desmoralitzat els franquistes; que la ciutat estava gairebé desguarnida i que, en aquestes condicions, ells estimaven que, sense necessitat d’emprar grans forces, podíem apoderar-nos-en, amb un cop de mà audaç. Per ajudar-nos deien quan les forces republicanes s’aproximessin a Granada, els obrers de la fàbrica abandonarien aquesta i, fingint un pànic, sembrarien la desmoralització, cridant i corrent pels carrers, facilitant així l’entrada de les nostres forces. Van afegir que havien exposat el projecte a Orad, i per això ell els havia enviat a veure’m.
Després de comprovar la veracitat de les seves informacions, vaig fer un pla, ho vaig comunicar a Morales i li vaig proposar que m’encarregués de l’operació posant a les meves ordres una brigada i l’artilleria que fos possible per fer-la. Morales es va negar rotundament, al·legant que no teníem forces per dedicar-les a aquesta operació, que, després de l’intens període passat, calia proporcionar-los un descans a la majoria dels combatents i que l’operació li semblava molt arriscada; que, en tot cas, no podia emprendre l’atac a una capital sense haver informat l’Estat Major Central i haver obtingut la seva anuència. En escoltar Morales em vaig sentir inclinat a compartir el criteri que Pérez Salas en tenia.

Pocs dies després, potser per treure’m del cap el projecte d’operació sobre Granada, el coronel em va dir que, després de la feina intensa que havia tingut els mesos anteriors, ell creia que jo m’havia guanyat un descans, i em proposava anar a passar uns dies a València, i així, de passada, podria parlar a l’EMC. i explicar en nom seu la situació, com també sol·licitar l’enviament de material i armament, que inútilment havíem demanat repetides vegades. Vaig acceptar la proposta i vaig sortir per a València. Ni de lluny suposava que deixava definitivament l’Exèrcit del Sud.

Aquella primavera de 1937 la República havia aconseguit victòries importants, al Jarama, Guadalajara, Pozoblanco, el Turó de la Verge del Cap. L’entusiasme que aquestes victòries van despertar podia haver estat utilitzat per un ministre de la Guerra que hagués prestat més atenció a la guerra mateixa que a la lluita política partidista intestina, trencadora del Front Popular, a la qual s’havia lliurat Largo Caballero, com a reacció míop a les crítiques dels comunistes, socialistes i republicans.

ANTONIO CORDÓN GARCÍA
General Exercit Republica Espanyola

Font: Memorias de Antonio Cordón García (General del Estado Mayor del Ejército de la República Española)

Read Full Post »