“L’estiu de l’any 1957, uns seixanta nens van començar a donar vida a una escola pensada amb molta il-lusió i amor”.
Dibuix de l’Escola Tagore de Bellaterra, 1981 📷ARXIU BELLATERRA. CAT
✍️ L’escola en porta vint-i-cinc d’anys, i en cadascun d’ells ha celebrat una festa oberta a les famílies. Lògicament aquesta festa en els primers anys no era com les fires que celebrem actualment, però cal dir que totes tenen un aspecte en comú i es el de cercar, aquesta germanor, aquest contacte entre l’escola i la família.
Després d’observar globalment la trajectòria de totes les fires al llarg d’aquests anys, hem vist que podríem distingir-hi tres èpoques.
La primera comprendria de l’any 1958 fins al 1967 Exepte la festa de l’any 1958 en la que es va celebrar a final de curs una representació de “La volta al mon en vuitanta dies”, on cada persona va conservar el seu “rol” al llarg de tot el dia, les altres nou que resten van consistir en la trobada, cada mes de maig, de pares, fills i mestres per a celebrar les primeres comunions dels alumnes. Després de la festa religiosa es reunien a esmorzar tots junts al pati de l’escola.
A l’inici de la segona època d’aquestes festes, ja es van anomenar “fira de primavera” i duraven dos dies dissabte i diumenge, i la gran majoria d’elles es van celebrar el mes d’abril.
Aquesta època va començar l’any 1968, aprofitant que, aquest any, se celebrava el centenari d’en Pompeu Fabra, tota l’escola va realitzar un centre de interès envers aquest personatge. Aquesta va ser la línia a seguir fins a l’any 1974.
Els protagonistes d’aquests centres de interès van ser, entre altres: Joan Oliver, els nens van treballar “El bestiari”, L. Van Beethoven, Ocells i coloms. Montserrat, Les costes de Catalunya, etc…۰
En la tercera època, que van iniciar-se l’any 1975, la fira dura solament un dia, però conserva la forma de treball, és a dir, el centre de interès; però aquest gira a l’entorn de coses més nostres com ara: festes populars catalanes, monuments, etc..
Així, l’any 1975 el tema va ser “Gegants i caps grossos” per a preescolar i primera etapa i “Els mitjans de comunicació” per a segona etapa. El 1976, degut a la gram plaga de procesionaria que va patir Bellaterra, vam dedicar la fira a “La cuca“. El 1977, als “Monuments de Catalunya“, per cert tots erem molt bonics però alguns pesevem tant que gairebé no els podíem traslladar d’un lloc a l’altre. L’any 1978 va ser la dels “Estels“; tots vam a-nar amb els nostres estels a un turó de Bellaterra que el vam batejar amb el nom de “Turó de l’estel“. Cal dir que vam passar molta calor i que el vent no ens va ajudar gens, ja que na es wa alçar quasi cap estel. L’any 1979, I’escola es va inundar de les flaires de confitures, melmelades, hertes, coques, licors, etc… Vam celebrar Sant Ponç.
Aquests dos últims anys, la fira de primavera queda molt centrada en la festa de Sant Jordi, els nens i nenes de cada nivell fan un llibre i l’acompanyem també amb flors, maturals o de paper que ells mateixos es fam. Solament ens queda afegir-hi que l’any 1980, i dins del marc de la fira es vam: instaurar els primers jocs florals. El mantenidor dels quals fou Francesc Vallverdú, i Maria Aurelia Capmany per als de l’any següent.
Dins de totes aquestes fires hi han tingut també cabuda els festivals gimnàstics i espotius.
Enguany la fira ha quedat emmarcada per la celebració dels vint-i-cinc anys de la nostra escola, un bon motiu que justifica aquest record.
Font: Departament de Ciències Naturals de l’Escola Tagore de Bellaterra
IGNASI RODA I FÀBREGAS, cronista de Bellaterra, ens envia aquesta nota:
La dada de la segona època crec que no és correcte. Jo vaig participar com alumne i el 1968 jo no estava a l’escola.
Recordo que els més grans teníem a càrrec el bar amb el que fèiem diners pel viatge fi de curs. Deuria ser el 1966.
En els jocs florals jo vaig guanyar el premi de poesia…., perquè ningú més s’hi va presentar. Conservo el poema. Ho miraré per la data.
A parir del 1975, tercers època jo portava la organització de les fires perquè treballava a l’escola. Feia teatre, animació i feines d’administració.
La idea de batejar el turó amb el nom de turó de l’estel l’explícit al llibre de Bellaterra.
La celebració dels 25 va ser el preludi de la desaparició de l’Escola Tagore. També hi ha informació al llibre de Bellaterra.
“Des del 14 de setembre de 1936 les tropes republicanes van assetjar un grup de Guàrdies Civils que s’havien refugiat al Santuari de la Virgen de la Cabeza. El setge va durar un total de nou mesos (14 de setembre de 1936 a 1 de maig de 1937)”.
Vista aérea del Santuari de la Virgen de la Cabeza i serveis de la Creu Roja 📷 Cedidas
ANTONIO CORDOÓN ✍️ Quants s’han incorporat he pogut comprovar no només van deixar abandonats els vivers que en sortir van ser distribuïts, sinó també robes, municions, parament de cuina i tot allò que entorpia la seva marxa. Així doncs li suplico una vegada més vegi forma d’arribar a la nostra ajuda per desprendre’m d’aquest malson que malgrat servir-me de satisfacció sabent que faig un gran servei no per això deixa de contorbar el meu esperit en no trobar suficients arguments amb què justificar aquesta penosa espera de la qual no albiro ni remotament el seu final. Pensant en alguna cosa que servís d’esperança a aquestes dones que no deixen de pensar per si mateix i pels seus que la superioritat d’elements de guerra col·loca davant nostre se m’ha suggerit si seria possible llançar-me amb paracaigudes dos morters d’infanteria, que atesa la posició avantatjosa per l’alçada aconseguiria allunyar una mica el front dels vermells. Déu guardi V.E. anys per al bé d’Espanya. Campament del Santuari de la Verge del Cap, 14 d’abril de 1937. El capità primer cap Cortès González. Excmo Sr. General cap de l’Exèrcit del Sud, Governador Militar de Còrdova”.
Vaig pujar una vegada més a les nostres posicions davant del Santuari i vaig llegir parcialment el document als nostres combatents. Més que les meves paraules, l’escrit demostrava el valor de la propaganda. Des de llavors l’acció de l’altaveu no només no va ser objecte de bromes, com abans, sinó que eren els combatents mateixos els que quan l’altaveu deixava d’actuar un o dos dies em preguntaven quan anàvem a parlar una altra vegada i ells, pel seu compte, ho feien des de les avançades servint-se de botzines. Els assetjats, que, abans, a les exhortacions i notícies que llançàvem per l’altaveu responien armant gran enrenou, cantant himnes, insultant i disparant, ara escoltaven, moltes vegades en complet silenci; també a ells els interessava el que dèiem. I no hi havia dubte que alguns paràgrafs del missatge que havia llegit havien fet efecte, especialment l’amarga i vetllada queixa de Cortés als seus superiors: “ …li suplico una vegada més vegi forma arribar a la nostra ajuda per desprendre’m d’aquest malson que tot i servir-me satisfacció sabent que faig un gran servei no per això deixa de contorbar el meu esperit al no troba prou arguments amb què justificar aquesta penosa espera de la qual no entreveu ni remotament el seu final.” Volia dir que el mateix Cortès se sentia abandonat. abandó. El cèrcol va poder ser estret més encara després de l’evacuació de Lloc Nou, i el subministrament des de l’aire es va fer més difícil. Els avions, perquè els paquets caiguessin dins de la posició, havien de baixar molt i aguantar el foc per descàrregues dels nostres fusells. sitges. Pel que sembla, la petició dels morters l’havia fet altres vegades Cortés, ja que diverses peces de morter que van llançar tres trimotors enemics van ser recollides per nosaltres, i això va privar els assetjats de la possibilitat d’utilitzar-los. La topografia de la zona feia també perillós per a l’aviació rebel el servei, sobretot els dies de boira i pluja. Anteriorment, en un d’aquells dies de poca visibilitat, s’havien estavellat contra les muntanyes circumdants set aparells. Però no només actuava l’aviació enemiga al servei de subministrament als assetjats. Com a ferotge represàlia per l’abandonament de les seves forces de Lloc Nou i pels nostres atacs amb morters al Turó, el dia 16 d’abril, la població civil d’Andújar va ser objecte del bombardeig més terrible patit fins aleshores. Vint-i-dos aparells de bombardeig volant gairebé arran de les teulades van fer diverses passades sobre el poble llançant primer un centenar de bombes i després octavetes, en què s’amenaçava d’arrasar Andújar i Jaén si continuaven els nostres atacs al Cabezo. Una vuitantena d’edificis van quedar reduïts a runes, així com la plaça del mercat. En un carrer, a l’entrada d’Andújar estava formada una cua perquè en un petit magatzem s’hi despatxaven patates; les dones i nens que la formaven van ser materialment segats per la metralla. A l’Ajuntament van caure diverses bombes que van causar grans destrosses. Dentre els enderrocs van ser extrets molts cadàvers, entre ells els de dos joves que en el moment del bombardeig estaven contraient matrimoni civil. Abans de tornar a la base, els avions van bombardejar també les nostres posicions del Turó.
Sobre el natural temor que va produir a la població aquesta acció terrorista va prevaler la indignació. Ningú demanava que cessés la nostra acció contra el Santuari, sinó que s’acabés d’una vegada amb el reducte enemic enclavat a la nostra rereguarda. En un míting espontani celebrat el dia següent, diversos oradors van demanar que s’intensifiquessin les nostres accions. Recordo que en aquell míting algú va demanar que, com a final, es recités una poesia de Garfias, una de sola, ja que deia, l’auditori està format majoritàriament per pagesos que no entenen gaire d’aquestes coses i no s’han de cansar. Però va ser tan gran l’entusiasme que va aixecar la poesia que el públic en va demanar una altra, i una altra… I vaja si entenien els pagesos i la gent senzilla les poesies que parlaven de coses que els arribaven a l’ànima. La nostra guerra pot testificar l’enorme poder mobilitzador de voluntats, esforços i heroismes que té la poesia. Va augmentar el nombre d’evadits del Santuari. De nit, i especialment si la nit era fosca o plujosa, arribaven a l’avançada de la casella de peons caminers, des d’on, després de fer-los un cafè o un glop de vi, eren conduïts a Andújar. Una nit hi va haver set evadits. Recordo especialment el cas d’un guàrdia que va arribar a la nostra línia amb un fill de vuit a deu anys. A diferència del que solia succeir amb altres evadits que en interrogar-los sobre els seus caps mostraven tendència a criticar-los, amb el desig de congraciar-se amb nosaltres, humanament explicable, aquest guàrdia va respondre molt serenament fent un elogi de Cortés. Era, deia, un cap sever que no permetia el menor atemptat a la disciplina, però just, que no admetia cap privilegi, ni tan sols a benefici dels seus fills, en el repartiment de queviures o efectes, i era el primer a complir estrictament les ordres que donava per al destacament en general. Aquest elogi que va fer el guàrdia em va demostrar que era un home sincer i me’l va fer simpàtic. Amb la mateixa senzillesa, si bé tímidament, sense presumir de republicà, va explicar que s’havia evadit principalment per evitar a la família les penalitats del setge i el perill que morís algun dels seus d’un tret qualsevol dia. Havia planejat l’evasió de tota la família, composta per la sogra, la dona i el noi. Per fer-la, es va posar d’acord amb un altre guàrdia amic, el qual s’havia compromès a ajudar-lo una nit que estigués de sentinella al parapet: no donaria l’alarma fins que els fugitius fossin a prop de les nostres línies; llavors dispararia a l’aire. L’esperada nit, va arribar la família sencera a prop del parapet, al punt que havien d’emprendre el camí cap a les nostres línies, però en saltar una penya, la sogra va caure i es va dislocar un turmell. En aquestes condicions no podia caminar. El guàrdia amic els apressava perquè prenguessin una ràpida resolució. Aleshores la dona li va dir que seguís ell amb el nen i que ella i la seva mare tornarien amb precaució al seu allotjament. Quan es descobrís l’evasió dirien que elles no sabien res, carregarien tota la culpa sobre ell, encara que no les creguessin.
És clar que passaran moments difícils, perquè les miraran malament, però el capità Cortés no prendrà represàlies amb dues dones. Pel que fa a nosaltres, jo crec que vostès s’ocuparan del noi, perquè encara que he sentit que deien vostès que als evadits ens deixarien en llibertat, és clar, jo ja sé que la responsabilitat que en tingui un… Em jutjaran… Quan li vaig dir que estava lliure, com havia promès el Govern i que passat un temps, si demostrava merèixer-ho per la seva conducta podria ingressar a la Guàrdia Nacional Republicana, si així ho desitjava, no podia amagar la seva emoció. El nen, molt nerviós, va començar a parlar d’avions i bombes de magranes “legionàries”, de la instrucció que feien els infants al Santuari amb fusells de veritat. Li vam fer canviar de conversa i li vam menjar. En servir-li una mica de melmelada, el nen després d’emportar-se a la boca la primera cullerada, va exclamar: Com m’agradaria donar una mica a la meva mare ia la meva àvia! Quan l’endemà vaig pujar al parapet a parlar per l’altaveu, em vaig referir a la frase del nen i, dirigint-me a Cortés el vaig convidar que deixés sortir les dues dones per reunir-se amb el nen. D’aquesta manera comunicava a la mare i l’àvia que estava sa i estalvi. El guàrdia també va parlar voluntàriament als assetjats, dient-los senzillament com ho havíem tractat i confirmant-los que no era mera propaganda la promesa republicana de deixar en llibertat els evadits. Els farmacèutics d’Andújar van apadrinar el rapinyaire. No recordo si abans o després d’aquest episodi, un dia va venir un oficial de l’Estat Major des de Jaén acompanyat d’algunes persones que estaven preses a la presó de la capital de la província; un antic diputat reaccionari i quatre sacerdots; alguns havien estat força relacionats amb Cortés i la seva família. Els vaig dir que no es tractava de parlamentar amb els assetjats, sinó que ells, si els semblava que ho havien de fer així, els fessin comprendre que per evitar que les dones i els nens poguessin ser víctimes inevitables del nostre assalt al reducte, no tenien cap altre mitjà que rendir-se, i que nosaltres prometíem que així ho combatríem. feien. Dos dels sacerdots van parlar en aquest sentit; un havia estat professor de Cortés en els anys de la seva adolescència; els altres dos no van voler parlar. A continuació van parlar Constància de la Mora ia petició d’ells mateixos, el poeta i la periodista anglesos a què ja he fet referència abans. Cortés, molt excitat, va respondre fent crits forts, que ni es rendiria ni deixaria que ningú ho fes. En tornar a Andújar, en tres automòbils, ja fosquejat, vam encendre els fars. Un avió que ens va albirar, va baixar a baixa altura i va deixar caure algunes bombes a molt poca distància del primer dels cotxes, que era el que jo ocupava i conduïa. Van saltar fets miques els fars i el parabrises, i jo vaig resultar lleugerament ferit al front, pels vidres polvoritzats, i, superficialment, en un ull. El segon cotxe, ziga-zagues, va caure amb gran estrèpit per un precipici. Digues per morts en el primer moment els sacerdots que l’ocupaven, però els trobem, indemnes, enganxats a un terraplè a un costat de la carretera. Havien saltat del cotxe, ells i el xofer, en sentir la primera explosió. Però, el conductor s’havia oblidat de fer fora el fre, i el vehicle va anar a estimbar-se, buit, feliçment.
Prou temps després vaig saber que l’aviador que ens havia obsequiat era el que els rebels consideraven l’as dels seus aviadors, el capità d’Aviació, procedent del Cos d’Intendència, Carlos de Haya, que va ser després, em sembla, pilot de Franco. Cap a la darrera desena d’abril vam començar a preparar l’assalt al Cabezo, reunint a aquest efecte totes les forces i els mitjans que vam poder concentrar. Abans, però, hi va haver un altre episodi. De Jaén em van comunicar que arribaria una Comissió de la Creu Roja Internacional a la qual el nostre Govern havia autoritzat per entaular negociacions amb els assetjats sobre la possible evacuació de les dones i els nens. M’ordenaven que en facilités la gestió. Els comissionats em van informar que Franco havia autoritzat Cortés a realitzar aquesta evacuació i creien que fins i tot per rendir-se si això la facilitava de manera convenient, encara que d’això últim no n’estaven gaire segurs. Els vaig dir que els acompanyaria personalment a les avançades, des de les quals podien sol·licitar de Cortés que, donant-los totes les garanties per part nostra de tornar a la posició sans i estalvis, enviés parlamentaris per tractar amb ells. Nosaltres suspendríem el foc fins a mitja hora després que haguessin tornat al Santuari. Els representants de la Creu Roja em van dir que, en tot cas, ells estaven disposats, si jo els ho permetia, a pujar al Santuari. vaig contestar que no podia accedir a això de cap manera cap manera, doncs responia de la seva seguretat i que que ja ja en una altra ocasió Cortés havia retingut presoners els parlamentaris, com a ostatges. D’altra banda, per què, si ells no es refiaven de nosaltres, ens havíem de fiar nosaltres d’ells? La gestió que feien els responsables de la Creu Roja Internacional en pro de l’evacuació de les dones i els nens era una proposta a favor dels assetjats i no dels assetjadors, i encara que era humanitària i per això estàvem disposats a facilitar-la, més quan es tractava de dones i nens espanyols, corresponia als primers acceptar les condicions imposades respecte al parlament. Els enviats de la Creu Roja van estimar justa la meva actitud. .Vam anar a l’avançada i, després de fer que un corneta toqués atenció, vaig dir que havia donat l’ordre de cessar el foc perquè volia fer una comunicació al Capità Cortés. Va acudir aquest al parapet i li vaig anunciar la presència dels representants de la Creu Roja. Seguidament vaig cedir a aquests el micròfon. Ells van exposar al cap dels assetjats l’objecte de la seva missió i li van demanar que enviés els seus representants per parlar de l’assumpte de l’evacuació de les dones i els nens. Cortés va respondre que aquest era assumpte que volia tractar personalment, per la qual cosa convidava els comissionats a pujar al Santuari. En contestar ells que el comandament republicà no ho autoritzava, Cortés va dir que en aquest cas quedava trencada tota possibilitat de negociació. Però ho va pensar millor, i l’endemà, a nou requeriment dels representants de la Creu Roja, va enviar els seus emissaris. L’entrevista es va fer a la nostra avançada. Els emissaris de Cortés portaven un escrit en què s’exposaven les condicions que el capità es permetia “imposar”; entre elles, a més d’ampliar l’evacuació als ferits, malalts, ancians, figurava que l’evacuació es realitzés per grups de trenta o quaranta persones, sobre Porcuna. evacuació.
Naturalment, els mateixos delegats de la Creu Roja van respondre a Cortés que el que proposava era inadmissible; que ells només estaven autoritzats a garantir que tota la població no combatent del Santuari sortís del recinte i quedés lliure sota la protecció de les autoritats republicanes, i que fossin respectades les vides dels combatents si es rendien. Les negociacions van ser trencades per Cortés. Mitja hora després vam reprendre el foc d’artilleria i morters contra la posició enemiga, després d’advertir per l’altaveu que a partir d’aquell moment les dones i els nens s’havien de posar a l’objecció. Malament informat des de Jaén i pitjor intencionat pel que sembla, l’Estat Major de València em telegrafiava poc després comunicant-me que el ministre havia disposat que no s’admetés cap evacuació sense la prèvia rendició dels assetjats i que en el cas que l’evacuació s’hagués realitzat ja, completa o parcialment, les persones que haguessin sortit del Santu; que la delegació de la Creu Roja Internacional hauria de tornar immediatament a València. El telegrama em va deixar sorprès primer i em va indignar profundament. Segons sembla, encara que don Toribio ja no hi fos, encara seguia funcionant l’Estat Major de don Toribio, com en els temps d’Asensio. La idea de l’estrateg de València que féssim tornar al Santuari les dones i els nens que n’haguessin sortit no podia ser més absurda. Els representants de la Creu Roja van tornar a València. Poc després vaig rebre una carta, de la qual en conservo còpia, datada el 28 d’abril, que diu així; Senyor Cap d’Operacions del Sud. Molt senyor nostre: El motiu de la present és per testimoniar-li el nostre més profund agraïment per totes les atencions i facilitats que ens va donar en aquesta per a la nostra intervenció a prop dels assetjats del Santuari de la Verge del Cap per acabar amb els patiments de les dones i els nens que es troben en aquest Santuari. Sentim molt no haver aconseguit el nostre propòsit malgrat la seva ajuda a la vostra disposició per si vostè i facilitats; però quedem creu necessari fer alguna altra gestió humanitària. Donant-li una altra vegada les nostres més expressives gràcies, quedem de vostè atents assegurances servidors que estrenyem el seu signat: A. Biscaia, delegat adjunt a Madrid mà. de la C.R.J., doctor Rollan, delegat a València”. Rebutjada la possibilitat d’acabar per mitjà de negociacions amb la posició enemiga, que constituïa una amenaça permanent i una mostra d’arrogància de l’enemic que no podíem tolerar, només quedava fer l’assalt. El coronel Morales manifestava dubtes respecte que hi hagués possibilitats de fer-ho amb èxit; parlava de la difícil situació a què havíem arribat amb la meva propaganda, obligats per una banda deia a fer l’atac, sota pena d’aixecar la decaiguda moral de l’adversari si no ho fèiem, però havent-ho de fer amb dificultats, que motivaven el seu dubte sobre l’èxit, ja que no comptàvem amb aviació i, en canvi, era més que probable la intervenció de la meva avi. Em va dir que havia informat València en aquest sentit, i que no creia que podríem comptar amb aviació.
No vaig ocultar al coronel el disgust que em va produir aquesta informació seva a València, feta sense comptar amb mi, que es podria traduir en alguna altra ordre absurda de l’EMC. contrària que prosseguís l’operació. Li vaig recordar que ell m’havia confiat la missió de liquidar la posició enemiga, i m’havia donat carta blanca per fer-la; vaig afegir que esperava que ell no la dificultés fent intervenir elements de l’EM. mancats de fe i de combativitat i mal orientats. Certament, jo considerava que la manca d’aviació pròpia que oposar a l’enemiga li donaria la possibilitat d’intervenir amb risc per al bon èxit del nostre atac. Però no hi ha victòria sense risc de derrota, i la forma de disminuir el perill de l’actuació de l’aviació enemiga estava, al meu entendre, a aconseguir ràpidament, una vegada començada l’operació d’assalt, que, abans que els assetjats poguessin avisar per l’heliògraf al seu comandament i aquest enviés a l’aviació amb les seves forces estables aviació no ens podria bombardejar sense exposar-se a bombardejar també a les forces pròpies. Morales, sempre poc ferm en les seves decisions, va acabar per dir-me que jo fes el que cregués més convenient. Preparem l’atac per a l’1 de maig. El pla no podia ser més senzill: un atac frontal realitzat amb gairebé la totalitat de forces i mitjans amb què podíem comptar i un atac auxiliar demostratiu per fixar alguna força dels assetjats. Els nostres efectius d’Infanteria consistien a la Brigada 16a, manada per Pedro Martínez Cartón, com a força principal, i una part de la Brigada 32a per realitzar l’atac demostratiu. L’atac principal el recolzaria la massa artillera de què disposàvem: tres peces i una tanqueta que havia aconseguit m’enviessin del Parc de Jaén, on estava en reparació. Ja a partir del mateix dia de l’atac, Queipo del Llano pels seus micròfons, i després tota la propaganda franquista, haurien d’inflar la quantitat i qualitat dels mitjans amb què es va atacar el Santuari; segons ells, van ser emprats desenes de milers d’homes i desenes de canons i tancs. Fins al moment de l’atac, per raons òbvies, vam ser nosaltres els que vam exagerar. Però la realitat era ben diferent. La plantilla oficial d’una brigada del nostre exèrcit i rara va ser la brigada que a la pràctica la va tenir al complet era de 2.944 infants, i tant la Brigada de Cartró com la Brigada 32a havien quedat força reduïdes en els seus efectius després de les operacions de Pozoblanco. El total dels atacants no va passar gaire del triple respecte al nombre dels defensors que es considera necessari per fer l’atac a una posició i que, atesa la fortalesa del reducte de què es tractava era indubtablement inferior al que s’estimava necessari teòricament. Sense l’efecte desmoralitzador que havia produït tota la nostra preparació anterior, l’atac no hauria estat coronat, com ho va ser, per la victòria definitiva.
El 30 d’abril fou un dia plujós; l’heliògraf dels assetjats no va funcionar. Alguns dels pagesos que servien a les nostres files, que solen ser bons meteoròlegs, em van assegurar que el mal temps persistiria l’endemà, almenys al matí. Això suposava per a nosaltres certa seguretat que l’enemic no enviés a la seva aviació per contenir el nostre atac. Ja de nit vam tornar a oferir als assetjats que si es rendien respectaríem la vida dels combatents, i que els no combatents quedarien en llibertat i serien tractats amb consideració a la nostra zona, sense que contra ells es prengués cap represàlia. Em dirigeix personalment a Cortés per anunciar-li que l’endemà, 1r de maig, festa dels treballadors, el Turó i el Santuari estarien en mans de la República; que així ho asseguraven la nostra decisió i la superioritat militar dels nostres mitjans. Vaig afegir que els defensors i el mateix capità Cortés havien mostrat prou el seu valor físic, que el capità estava obligat a mostrar també el seu valor moral rendint la posició per evitar noves víctimes. En cas contrari, seria responsable de les morts de nens i dones que pogués ocasionar el nostre atac. Havíem portat també a l’avançada un reflector. Pel micròfon vam anunciar als assetjats que cada mitja hora, fins a les dotze de la nit, il·luminaríem durant uns minuts el Santuari per veure si hissaven la bandera blanca. En cas contrari, a partir d’aquella hora, nosaltres consideraríem trencada definitivament tota treva i, per tant, aconsellàvem que des de tal moment les dones i els infants es refugiessin entre les penyes per evitar ser assolits pels nostres projectils i pel foc dels nostres fusells. Amb unes botzines, cada mitja hora tornaven els nostres a convidar els assetjats a rendir-se. Una de les darreres vegades, el capità, perduts els estreps, va proferir una sèrie d’insults, dient que ataquessim d’una vegada si teníem això i allò altre i que ens deixéssim ja de paraules. A les sis del matí vam desencadenar l’atac. Des del lloc de comandament avançat de Cartón, en el qual em vaig instal·lar jo també, vèiem la dificultat de l’avenç de la nostra infanteria per aquell terreny força descobert i en costerut pendent. Cada vegada que una guerrilla s’enlairava del terra per avançar queien diversos dels seus components aconseguits pels trets enemics. La tanqueta tampoc produïa gran efecte, i el nostre foc artiller, forçosament poc sostingut no podíem intensificar-ho gaire per no esgotar massa ràpidament els pocs projectils de què disposàvem. Per fi, un noi, amb una camisa blanca que es destacava en una guerrilla, es va posar dret i, agitant a l’aire el seu fusell, va arrossegar la guerrilla, la qual va desallotjar els guàrdies civils que havien quedat vius de la important posició del Turó de les Pedres. Però la resistència continuava tenaç. Més d’una vegada, Cartón em va insinuar la necessitat de fer una treva a l’assalt.
Font: Memòries d’Antonio Cordón (General de l’Estat Major de l’Exèrcit de la República Espanyola)