Bellaterra, 14 de novembre de 2026
“Des del 14 de setembre de 1936 les tropes republicanes van assetjar un grup de Guàrdies Civils que s’havien refugiat al Santuari de la Virgen de la Cabeza. El setge va durar un total de nou mesos (14 de setembre de 1936 a 1 de maig de 1937)”.
ANTONIO CORDÓN ✍️En tot el temps que van durar les operacions de Pozoblanco jo no havia deixat d’ocupar-me alhora a estudiar i preparar l’acció sobre el Santuari de la Mare de Déu del Cap. La història de la defensa d’aquella posició, per la manera com havia començat i, en certa mesura, també per la qualitat militar dels seus defensors, que, acompanyats per les seves famílies i per elements civils, formaven la guarnició del Santuari i Lloc Nou, va tenir semblança amb la de l’Alcàsser de Toledo.
Si en el cas de l’Alcázar l’actitud dels anarquistes va permetre a Moscardó i els seus tancar-se al fort reducte sense ser molestats, al del Santuari van ser les autoritats republicanes de Jaen les que van autoritzar els futurs revoltats a establir-se al Santuari, als edificis circumdants ia Lloc Nou.
Jaén no tenia guarnició militar en esclatar la revolta dels generals. A la capital de la província existia només una Caixa de Recluta, la núm. 8, amb alguns soldats, una companyia de Guàrdies d’Assalt, que va marxar al capdavant, i la guàrdia d’infanteria de la presó. Era governador militar el cap de la Caixa de Recluta, tinent coronel d’Infanteria Salvador Revuelta, militar republicà que es va posar des del primer moment a les ordres del Comitè del Front Popular, del qual formaven part, entre d’altres, el comunista Nemesio Pozuelo i el socialista Alejandro Peris. La força veritablement important de la província eren els 700 guàrdies civils de la Comandància de Jaén que, amb les de Granada i Almeria constituïen el 8è Terç de la Guàrdia Civil. Aquesta havia actuat sempre pràcticament, al servei dels terratinents, com a força de repressió dels camperols, obrers agrícoles majoritàriament.
A la caserna de la Guàrdia Civil, a més de les armes pròpies, es custodiaven totes les recollides durant molts anys a la província: escopetes, pistoles, etc.,
Els representants del Front Popular van exigir des dels primers moments que aquestes armes fossin lliurades al poble i que algunes de les forces de la Comandància s’incorporessin a les a les columnes republicanes. Després de fer certa resistència, els caps de l’Institut a la província van donar les ordres de fer parcialment el que se n’exigia. Van assegurar al governador civil, César Torres, del qual depenien directament les forces de la Guàrdia Civil, de la seva fidelitat personal i la dels homes que manaven a la República. Eren el tinent coronel de la Guàrdia Civil Pablo Iglesias i els comandants del mateix Institut Eduardo Nofuentes i Ismael Navarro, aquest darrer republicà. A petició d’Esglésies i per evitar que els llocs de la província fossin assaltats pels milicians per procurar-se armes, el governador va accedir que totes les forces de la Comandància es concentressin a Jaén. Es van traslladar, doncs, tots els guàrdies de les parades amb les seves famílies i es van instal·lar en alguns edificis de la ciutat.
Després de fer aquest pas en fals l’autoritat republicana, impulsada per la seva por absurd a armar el poble, la situació no va fer més que empitjorar, sobretot quan els destacaments de guàrdies enviats a reforçar les columnes milicianes es van passar, en part, a l’enemic.
Font: Memòries d’Antonio Cordón (General de l’Estat Major de l’Exèrcit de la República Espanyola)
