Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Espanya’

Si la inversió en recerca i desenvolupament (R+D) és un indicador clau de progrés i modernitat, i efectivament ho és, Espanya no ha progressat ni s’ha modernitzat en l’última dècada. Les dades fetes públiques per Eurostat per al període 2007-2017 són decebedores: dels 28 estats membres de la Unió Europea (UE), només cinc països van reduir l’aportació en aquest camp crucial, entre ells Espanya. Els altres són Romania, Letònia, Irlanda, Luxemburg i Islàndia, tot i que en aquest últim cas venia de molt amunt i, per tant, és poc comparable.

L’aportació espanyola en R+D se situava el 2017 en l’1,20% (14.052 milions) del producte interior brut (PIB), molt lluny de l’objectiu del 3% que s’ha fixat la UE per a l’any 2020, i també força per sota de la mitjana actual, que és del 2,07%. En comparació amb el seu entorn, Espanya és el segon país amb menys despesa per aquest concepte de l’Europa occidental, només per damunt d’Irlanda (1,05%), per sota d’Itàlia (1,35%) i Portugal (1,32%), i lluny d’Alemanya (3,02%) i França (2,25%). Hi ha, encara, un factor preocupant extra: la inversió en aquest àmbit en el cas espanyol només prové en un 55% del sector privat –el 45% públic ve en un 18% de les administracions i en un 27% dels centres d’educació superior–, quan la mitjana europea és un 66% del sector privat i un 34% del públic. Hi ha, doncs, massa dependència de les aportacions públiques i poc compromís del món empresarial, cosa que limita la fortalesa innovadora i les perspectives de futur de la indústria, i denota una debilitat en la connexió entre món universitari i món empresarial. També és testimonial el suport a aquest tipus de programes de les entitats sense ànim de lucre. En aquest últim punt, l’endèmica falta d’una autèntica llei de mecenatge resulta crucial.

Encara dins d’Europa, els països capdavanters són Suècia (3,25%) i Àustria (3,16%). I entre els països més desenvolupats, destaca Corea del Sud (4,22%), mentre que les dues principals economies del món –els Estats Units (2,76%) i la Xina (2,06%)– també estan molt per davant d’Espanya. La crisi no pot ser excusa, perquè ha sigut global. I molts països han aconseguit millorar els registres d’inversió en recerca i desenvolupament. Aquí els hem tingut hibernant durant una dècada.

Tot plegat dibuixa a l’Estat un panorama d’estancament. Per millorar conceptes com la competitivitat, les oportunitats de negoci o les exportacions, però també els salaris, cal crear productes amb valor afegit. I no surten com bolets, sinó mitjançant una aposta sostinguda en R+D. No anem per aquest camí. L’economia espanyola segueix molt centrada en els serveis, sobretot en el turisme. L’esforç en recerca del sector públic, prou notable a Catalunya –tot i que la crisi també ha passat factura–, no ha aconseguit arrossegar el sector privat, on el pes de la petita i mitjana empresa dificulta la inversió en investigació. I sense l’estímul de la innovació tecnològica resulta molt difícil mantenir posicions en un mercat global.

http://www.ara.cat

Read Full Post »

Ferran Imedio

Feia dos anys seguits que Michelin  repartia estrelles per aquí i per allà: en l’edició del 2018, Jordi Cruz i Ángel Lleó van ser els grans protagonistes per les terceres per a Àbac i Aponiente, i en la del 2017, Lasarte es va coronar com a ‘tri’. Així que resultava gairebé impensable que els inspectors de Michelin tornessin a ser tan generosos; més factible era que reprenguessin aquella proverbial prudència que tant els caracteritza. I així ha sigut aquest any. Però, compte, perquè la guia Michelin 2019, que manté Barcelona com a capital gastronòmica, amb 31 estrelles, i converteix Martín Berasategui en un ésser d’un altre planeta (en guanya dos i n’acumula deu), no ha sigut dolenta en absolut: eleva l’olimp dels ‘triestrellats’ un restaurant que feia anys que trucava a la porta (Dani García, a Marbella) i en concedeix dues a tres establiments més: Cocina Hermanos Torres, el seu primer any en un espai que integra tres cuines al menjador (tot i que els bessons Sergio i Javier Torres hagin traslladat tot l’equip de Dos Cielos, que ja comptava amb dos entorxats); Ricard Camarena (València), i El Molino de Urdániz (Urdaitz, Navarra).

S’han de sumar 22 locals més que estrenen distinció, entre els quals hi ha La Barra de Carles Abellan i Oria, a Barcelona, i Terra, a S’Agaró, de Paco Pérez. En aquest apartat, s’han de fer tres pauses. Una per remarcar que Abellan torna a lluir una estrella després de l’enyorat Comerç 24, pioner per la seva proposta a base de tapes que va tancar el 2015. Al seu nou restaurant, en ple passeig de Joan de Borbó, a la Barceloneta, ha convençut els inspectors amb els seus plats a base de productes del mar.

Una pausa obligada per destacar que Paco Pérez aconsegueix el seu sisè entorxat (ja en té dos per Miramar, a Llançà; uns altres dos per Enoteca, a Barcelona, i un altre més per Cinco, a Berlín). A Terra executa alta cuina popular, preparacions afinades amb tècnica afinada, sigui clàssica o d’avantguarda.

Dibuix original del restaurant La Taula (Barcelona), obra original d’Enric Llimona i Raymat

El Restaurant La Taula de Barcelona, dels bellaterrencs Angi i Francesc, va ser un dels pocs Bib Gourmand de la Guia Michelin, des de la seva creació l’any 1994 fins el 2015, quan per jubilació ho van vendre al seu cuiner Dani Feraru

BERASATEGUI, UN XEF DE 10 (ESTRELLES MICHELIN)

I una tercera –atenció, parin màquines– per preguntar-se pel secret de l’èxit de Martín Berasategui, que ha tornat a triomfar en l’edició del 2019, no només amb Oria, als baixos de l’Hotel Monument, sinó per eMe Be Garrote, a Sant Sebastià. Amb aquestes dues noves estrelles, el basc n’acumula deu (ja en tenia tres pel seu restaurant homònim a Lasarte, tres més pel Lasarte  barceloní i dos per MB, al resort The Ritz-Carlton Obama, a Tenerife). ¿Què els dones de menjar als inspectors de la Michelin, Martín?

BARCELONA EN GUANYA DOS, PERÒ EN PERD TRES

Barcelona guanya dues estrelles, però en perd tres per a un total de 31 de repartides en 23 restaurants. S’apaguen les de Roca Moo, per tancament; Cinc Sentits, per tancament i trasllat; i Nectari. Tot i així, es manté com a capital gastronòmica d’Espanya. Cap altra ciutat la supera en nombre d’entorxats (només se li acosta Madrid, amb 27). I Catalunya també surt perdent a causa el tancament de Sant Pau, de Carme Ruscalleda, que en tenia tres. Comptant la de Barcelona, el balanç total és de menys 3 respecte a l’any passat.

El restaurant homònim de Dani García, que ja sap el que costa ascendir a la categoria de ‘tri’: més que una marató, és una carrera d’ultrafons, ocupa el lloc de Sant Pau. Des d’aquesta nit, l’andalús, que va aconseguir la segona estrella en l’edició del 2015, podrà celebrar que tant esforç i tant talent han tingut recompensa. Els inspectors de la guia han valorat la seva “manera única de reformular la cuina andalusa en clau contemporània, fent que cada elaboració narri una història diferent partint d’un producte que enllaça amb la tradició local”. I han destacat “el joc de contrastos, fidel a la teoria del xef de la ‘cuina contradicció’, així com la posada en escena de bona part dels seus plats”.

11 RESTAURANTS ‘TRIESTRELLATS’

García s’uneix al club dels elegits, del qual formen part només 11 restaurants d’Espanya. Equipazo: a més de l’habitant de Marbella, formen part de l’alineació guanyadora Àbac i Lasarte (Barcelona), El Celler de Can Roca (Girona), Arzak, Martín Berasategui i Aquelarre (Sant Sebastià), Azurmendi (Larrabetzu), Diverxo (Madrid), Quique Dacosta (Dénia), Aponiente (El Puerto de Santa María).

La llista completa de noves estrelles de la guia Michelin 2019 és aquesta:

TRES ESTRELLES

Dani García (Marbella)

DUES ESTRELLES

Cocina Hermanos Torres (Barcelona)

El Molino de Urdániz (Urdaitz, Navarra)

Ricard Camarena (València)

UNA ESTRELLA

La Barra de Carles Abellan (Barcelona)

Oria (Barcelona)

Terra (S’Agaró)

Eneko Bilbao (Bilbao)

Etxanobe Atelier (Bilbao)

Beat (Calp)

Orobianco (Calp)

Trivio (Conca)

eMe Be Garrote (Sant Sebastià)

Bagá (Jaén)

LÚ Cuocina y Alma (Jerez de la Frontera)

Pablo (Lleó)

Ikaro (Logronyo)

Clos Madrid (Madrid)

Corral de la Moreria (Madrid)

El Invernadero (Madrid)

La Tasquería (Madrid)

Yugo (Madrid)

El Xato (La Nucia, Comunitat Valenciana)

A Tafona (Santiago de Compostel·la)

El Molino de Alcuneza (Sigüenza)

Cancook (Saragossa)

http://www.elperiodico.cat

Read Full Post »


La capçalera de la manifestació de la ”la Manada” a Barcelona | Martí Urgell

Diumenge 1 de juliol va entrar en vigor a Suècia una controvertida llei que considera violació tot acte sexual que s’hagi fet sense consentiment explícit, encara que no hi hagi hagut violència o amenaces.
La llei de consentiment, aprovada per la majoria socialdemòcrata i verda del Parlament, ha rebut moltes crítiques del Col·legi d’Advocats i d’òrgans consultius estatals, que adverteixen de la inseguretat jurídica que pot generar.
El text especifica que si hi ha senyals ambigües cal esbrinar el que l’altra persona vol:
” Si una persona vol implicar-se en activitats sexuals amb una altra que està inactiva o dona senyals ambigües, ell i ella haurà d’esbrinar si l’altra persona vol.”
 
A partir d’ara, els tribunals hauran de resoldre si una relació sexual ha estat lliure a partir de l’existència d’un consentiment previ, ja sigui de paraula, amb els gestos, o d’una altra manera.

 

Feminisme a Suècia
Suècia és el segon país més igualitari de la Unió Europa per darrere de Finlàndia, segons el Fòrum Econòmic Mundial. El moviment feminista hi té una forta presència i la campanya #MeToo va sacsejar fortament el país.
Al maig, l’Acadèmia Sueca va anunciar que no hi hauria Premi Nobel de Literatura aquest any després d’un gran escàndol d’agressió sexual.
A Suècia, l’any passat, es van registrar més de 7.000 violacions, un 10 per cent més que el 2016, segons les últimes xifres oficials. La violació es castiga amb fins a sis anys de presó, amb una pena màxima de 10 anys si la víctima és menor.
Regne Unit, Irlanda, Bèlgica, Xipre, Luxemburg i Alemanya ja reconeixen a les seves legislacions que el sexe sense consentiment és violació.
A Espanya, arran del cas de La Manada i la pressió de les manifestacions que reclamen una modificació de la llei, s’ha creat una comissió per revisar els delictes sexuals i proposar una reforma del codi penal. El mes de maig la comissió, però, es va dissoldre per falta de paritat, ja que la formaven 20 homes.
Actualment la comissió, que actualment integren 3 dones i 3 homes, treballa en la proposta d’eliminar el terme “abús sexual” del codi penal, segons va avançar aquest dilluns la Cadena Ser. Els experts valoren utilitzar “agressió sexual” i recuperar el terme “violació” que si figurava en versions anteriors del codi civil. 

Read Full Post »

Read Full Post »


BON DÍA A TOTHOM 
CARAM!!!! La Vanguardia
Per ser un article de La Vanguardia déu n’hi do.
CORTO I CONCISO
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

 

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

 

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

 

Read Full Post »

  

Read Full Post »

  
Para dar lecciones de democracia a los catalanes hay que tener mucha audacia. Pero para despacharse evocando lo peor que ha sacudido Europa, equiparando soberanismo a nazismo, para arremeter así contra la expresión más ilusionante, firme, masiva, cívica y democrática que se está viendo en esta misma Europa hay que ser muy poco responsable; tamaña provocación indica hasta qué punto hemos llegado. Eso es lo más triste del libelo incendiario que firma todo un expresidente del Gobierno español como Felipe González.
Valdría para la ocasión aquello de “a palabras necias, oídos sordos”, qué duda cabe si no fuera que no se trata de un mandatario de un partido de rancio abolengo democrático. Ocurre, sin embargo, que quién suscribe el texto es un ilustre que en su día fue presidente del partido que representa la alternancia en España al Partido Popular. Ahí radica lo más preocupante de la situación: los principales partidos españoles comparten discurso y estrategia para con Catalunya. La misma receta, la de siempre, sin tapujos.
Catalunya ha amado España y la sigue amando. Catalunya ha amado la solidaridad y la fraternidad con España y con Europa. Y en el caso de España lo ha hecho a pesar de la ausencia de reciprocidad, procurando, siempre, fomentar una economía racional y productiva, unas infraestructuras al servicio de las necesidades económicas, al servicio de la gente, de la prosperidad, impulsando tenazmente una mejora de las condiciones de vida fomentada en una sociedad más libre y más justa.
El 27 de setiembre va de decidir si queremos forjar una Catalunya que rija su destino

Catalunya ha amado la libertad por encima de todo, con pasión; tanto la ha amado que en varias fases de nuestra historia hemos pagado un precio muy alto en su defensa. Catalunya ha resistido tenazmente dictaduras de todo tipo, dictaduras que no sólo han intentado sepultar la cultura, la lengua o el conjunto de las instituciones del país. Catalunya se ha alzado siempre contra las injusticias de todo tipo, contra la sinrazón. Catalunya ha amado a pesar de no ser amada, ha ayudado a pesar de no ser ayudada, ha dado mucho y ha recibido poco o nada, si acaso las migajas cuando no el menosprecio de gobernantes y gobiernos. Y pese a ese cúmulo de circunstancias, el catalanismo -como expresión mayoritaria contemporánea- ha respondido, una y otra vez, extendiendo la mano y encauzando todo tipo de despropósitos por parte de gobiernos y gobernantes. Catalunya ha persistido en ofrecer colaboración y diálogo frente a la imposición y ha eludido, pese al hartazgo, responder a los agravios acentuando el desencuentro.
Catalunya hace siglos que busca un encaje con el resto de España. Casi se puede decir que esta búsqueda forma parte de nuestra naturaleza política. Pero cuando un tribunal puso una sentencia por delante de las urnas. Cuando durante cuatro años se ofendió la dignidad de nuestras instituciones. Cuando se cerraron todas las puertas, una tras otra, con la misma y tozuda negativa, la mayoría de catalanes creyó que hacía falta encontrar una solución.
No hay mal que cien años dure ni enfermo que lo resista. Así no se podía seguir, por el bien de todos. Por eso ha eclosionado en Catalunya un anhelo de esperanza, que ha recorrido el país de norte a sur, de este a oeste, una brisa de aire fresco que ha planteado el reto democrático de construir un nuevo país, de todos y para todos, si es que ese es el deseo mayoritario que expresa libremente la ciudadanía catalana. De hecho, ese es el test democrático que comparte con naturalidad la inmensa mayoría de la sociedad catalana, dilucidar el futuro de Catalunya votando, en las urnas, y asumiendo el mandato ciudadano sea cuál sea este. Y si así lo manifiestan los ciudadanos, crear un nuevo estado que establezca unas relaciones de igualdad para con nuestros vecinos, especialmente con España.
Afortunadamente Catalunya es una sociedad fuerte, plural y cohesionada. Y lo va a seguir siendo pese a los malos augurios expresados con saña en otras latitudes. Cataluña es, a su vez, un modelo ejemplar de convivencia, tanto como ha demostrado ser, sin lugar a dudas a lo largo de su historia, una sociedad integradora, dinámica, creativa, que ha contribuido como nadie al progreso de España.
El problema no es España, es el Estado español que nos trata como súbditos

Catalunya es y va a seguir siendo una sociedad democrática, que respeta la voluntad de sus ciudadanos. La tradición democrática viene de lejos, incluso en épocas pretéritas fue también así, como narraba emocionado, con lágrimas en los ojos, un anciano Pau Casals ante Naciones Unidas, recordando el arraigo de nuestra tradición parlamentaria. O subrayando, en un emotivo y célebre discurso, las asambleas de Pau i Treva, que establecían períodos de paz frente a la violencia que sacudía la sociedad feudal.
Insistimos, la base del acuerdo es una relación entre iguales, el respeto mutuo. Y ahí nos van a encontrar siempre, con la mano tendida, ajenos a todo reproche, dispuestos a colaborar y a estrechar todo tipo de lazos. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes. Ellos van a decidir sin ningún género de dudas. Y tan democrático es volver a las andadas como recorrer un nuevo camino. Ante eso sólo cabe emplazar a todos los demócratas a ser consecuentes y asumir el mandato popular. De eso va el 27 de setiembre, de decidir si queremos forjar una Catalunya que se asemeje a Holanda o Suecia, que rija su destino con plena capacidad, o seguir por los mismos derroteros.
Se trata de decidir nuestra relación con el conjunto de España. Porque con España no solo nos une la historia y la vecindad sino también y especialmente el afecto y vínculos familiares e íntimos. En este nuevo país que queremos se podrá vivir como español sin ningún problema, mientras que ahora es casi imposible ser catalán en el Estado español. El problema no es España, es el estado español que nos trata como súbditos. Somos pueblos hermanos pero es imposible vivir juntos sufriendo insultos, maltratos y amenazas cuando pedimos democracia y que se respete nuestra dignidad.

Read Full Post »

Older Posts »