Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Espanya’

Un relator de l’ONU que ha visitat Espanya durant dues setmanes denuncia l’alta taxa de pobresa infantil i la situació dels migrants als hivernacles de Huelva.

CCMA/ El relator especial de les Nacions Unides per a la pobresa extrema, Philip Alston, ha alertat que la situació d’Espanya està entre les pitjors de la Unió Europea. I és que, segons diversos estudis, més del 26% de la població espanyola es pot considerar pobre. Només Bulgària, Romania, Grècia i Itàlia tenen percentatges de pobresa superiors dins la UE.

Segons l’informe de l’especialista de l’ONU, el principal problema d’Espanya és “la pobresa estructural” que afecta “persones que abans pertanyien a la classe mitjana, que van perdre la feina, després van perdre la vivenda i la vida se’ls va desbaratar”. Alston critica que l’Estat destina pocs ajuts a aquestes persones.

Després d’una missió de quinze dies durant la qual ha visitat comunitats com Catalunya, Madrid, Galícia, el País Basc, Extremadura o Andalusia, ha afirmat que una part significativa de la població està en risc de pobresa a conseqüència de les decisions polítiques de la darrera dècada.

Els grans problemes a què Espanya ha de fer front, segons el relator de l’ONU, són una profunda pobresa generalitzada, l’elevada taxa d’atur, una crisi de l’habitatge “de proporcions impressionants” i un sistema fiscal que “dona molts més beneficis als rics que als pobres”.

“Moltes famílies han de triar entre escalfar-se a l’hivern o poder menjar”

Per això demana al govern espanyol que pugi la renda mínima, faci una reforma fiscal redistributiva i impulsi la vivenda social i el control dels preus dels lloguers a les grans ciutats com Barcelona o Madrid.

Philip Alston veu positiu que la nova coalició de govern entre el PSOE i Unides Podem estigui compromesa amb la justícia social, però avisa que els reptes són grans i, especialment, s’ha mostrat preocupat per l’elevada taxa de pobresa infantil.

“Pel que fa als infants, en una societat com Espanya, que sempre ha tingut els nens al centre, és impensable que el 30% dels infants estiguin en risc de viure en la pobresa o visquin en la pobresa. La taxa de nens que viuen en la pobresa és extremadament alta. Per això cal que Espanya es miri fixament al mirall i s’adoni que els temps han canviat i que cal canviar les polítiques.”

Entre els col·lectius més “descuidats pels polítics” i castigats per la pobresa, Alston destaca la comunitat gitana, les dones, els immigrants, les treballadores domèstiques i els discapacitats.

Una de les situacions que més ha impactat Philip Alston és la que realitat que viuen els treballadors migrants que viuen i treballen als hivernacles de maduixes de Huelva. Segons el relator de l’ONU, la seva situació “no l’havia vist mai a cap lloc del món” i és “pitjor que la dels camps de refugiats”:

“Les condicions que vaig veure en els treballadors migrants que recullen maduixa a Huelva eren pitjors que en un camp de refugiats”.

“He trobat treballadors en un assentament per a migrants en condicions que rivalitzen amb les pitjors que jo hagi vist mai a cap lloc del món. Estan a quilòmetres d’un punt d’aigua i viuen sense electricitat ni sanejament adequat”.

L’informe recull que a Espanya hi ha molta gent que viu al carrer, lamenta que l’habitatge de baix cost és “pràcticament inexistent” i que el sistema d’assistència social està “trencat”.

L’informe definitiu amb les conclusions sobre la situació de la pobresa a Espanya l’entregaran en un termini de dos mesos al govern espanyol i l’executiu podrà donar la seva versió de les dades presentades.

Read Full Post »

Si la inversió en recerca i desenvolupament (R+D) és un indicador clau de progrés i modernitat, i efectivament ho és, Espanya no ha progressat ni s’ha modernitzat en l’última dècada. Les dades fetes públiques per Eurostat per al període 2007-2017 són decebedores: dels 28 estats membres de la Unió Europea (UE), només cinc països van reduir l’aportació en aquest camp crucial, entre ells Espanya. Els altres són Romania, Letònia, Irlanda, Luxemburg i Islàndia, tot i que en aquest últim cas venia de molt amunt i, per tant, és poc comparable.

L’aportació espanyola en R+D se situava el 2017 en l’1,20% (14.052 milions) del producte interior brut (PIB), molt lluny de l’objectiu del 3% que s’ha fixat la UE per a l’any 2020, i també força per sota de la mitjana actual, que és del 2,07%. En comparació amb el seu entorn, Espanya és el segon país amb menys despesa per aquest concepte de l’Europa occidental, només per damunt d’Irlanda (1,05%), per sota d’Itàlia (1,35%) i Portugal (1,32%), i lluny d’Alemanya (3,02%) i França (2,25%). Hi ha, encara, un factor preocupant extra: la inversió en aquest àmbit en el cas espanyol només prové en un 55% del sector privat –el 45% públic ve en un 18% de les administracions i en un 27% dels centres d’educació superior–, quan la mitjana europea és un 66% del sector privat i un 34% del públic. Hi ha, doncs, massa dependència de les aportacions públiques i poc compromís del món empresarial, cosa que limita la fortalesa innovadora i les perspectives de futur de la indústria, i denota una debilitat en la connexió entre món universitari i món empresarial. També és testimonial el suport a aquest tipus de programes de les entitats sense ànim de lucre. En aquest últim punt, l’endèmica falta d’una autèntica llei de mecenatge resulta crucial.

Encara dins d’Europa, els països capdavanters són Suècia (3,25%) i Àustria (3,16%). I entre els països més desenvolupats, destaca Corea del Sud (4,22%), mentre que les dues principals economies del món –els Estats Units (2,76%) i la Xina (2,06%)– també estan molt per davant d’Espanya. La crisi no pot ser excusa, perquè ha sigut global. I molts països han aconseguit millorar els registres d’inversió en recerca i desenvolupament. Aquí els hem tingut hibernant durant una dècada.

Tot plegat dibuixa a l’Estat un panorama d’estancament. Per millorar conceptes com la competitivitat, les oportunitats de negoci o les exportacions, però també els salaris, cal crear productes amb valor afegit. I no surten com bolets, sinó mitjançant una aposta sostinguda en R+D. No anem per aquest camí. L’economia espanyola segueix molt centrada en els serveis, sobretot en el turisme. L’esforç en recerca del sector públic, prou notable a Catalunya –tot i que la crisi també ha passat factura–, no ha aconseguit arrossegar el sector privat, on el pes de la petita i mitjana empresa dificulta la inversió en investigació. I sense l’estímul de la innovació tecnològica resulta molt difícil mantenir posicions en un mercat global.

http://www.ara.cat

Read Full Post »

Ferran Imedio

Feia dos anys seguits que Michelin  repartia estrelles per aquí i per allà: en l’edició del 2018, Jordi Cruz i Ángel Lleó van ser els grans protagonistes per les terceres per a Àbac i Aponiente, i en la del 2017, Lasarte es va coronar com a ‘tri’. Així que resultava gairebé impensable que els inspectors de Michelin tornessin a ser tan generosos; més factible era que reprenguessin aquella proverbial prudència que tant els caracteritza. I així ha sigut aquest any. Però, compte, perquè la guia Michelin 2019, que manté Barcelona com a capital gastronòmica, amb 31 estrelles, i converteix Martín Berasategui en un ésser d’un altre planeta (en guanya dos i n’acumula deu), no ha sigut dolenta en absolut: eleva l’olimp dels ‘triestrellats’ un restaurant que feia anys que trucava a la porta (Dani García, a Marbella) i en concedeix dues a tres establiments més: Cocina Hermanos Torres, el seu primer any en un espai que integra tres cuines al menjador (tot i que els bessons Sergio i Javier Torres hagin traslladat tot l’equip de Dos Cielos, que ja comptava amb dos entorxats); Ricard Camarena (València), i El Molino de Urdániz (Urdaitz, Navarra).

S’han de sumar 22 locals més que estrenen distinció, entre els quals hi ha La Barra de Carles Abellan i Oria, a Barcelona, i Terra, a S’Agaró, de Paco Pérez. En aquest apartat, s’han de fer tres pauses. Una per remarcar que Abellan torna a lluir una estrella després de l’enyorat Comerç 24, pioner per la seva proposta a base de tapes que va tancar el 2015. Al seu nou restaurant, en ple passeig de Joan de Borbó, a la Barceloneta, ha convençut els inspectors amb els seus plats a base de productes del mar.

Una pausa obligada per destacar que Paco Pérez aconsegueix el seu sisè entorxat (ja en té dos per Miramar, a Llançà; uns altres dos per Enoteca, a Barcelona, i un altre més per Cinco, a Berlín). A Terra executa alta cuina popular, preparacions afinades amb tècnica afinada, sigui clàssica o d’avantguarda.

Dibuix original del restaurant La Taula (Barcelona), obra original d’Enric Llimona i Raymat

El Restaurant La Taula de Barcelona, dels bellaterrencs Angi i Francesc, va ser un dels pocs Bib Gourmand de la Guia Michelin, des de la seva creació l’any 1994 fins el 2015, quan per jubilació ho van vendre al seu cuiner Dani Feraru

BERASATEGUI, UN XEF DE 10 (ESTRELLES MICHELIN)

I una tercera –atenció, parin màquines– per preguntar-se pel secret de l’èxit de Martín Berasategui, que ha tornat a triomfar en l’edició del 2019, no només amb Oria, als baixos de l’Hotel Monument, sinó per eMe Be Garrote, a Sant Sebastià. Amb aquestes dues noves estrelles, el basc n’acumula deu (ja en tenia tres pel seu restaurant homònim a Lasarte, tres més pel Lasarte  barceloní i dos per MB, al resort The Ritz-Carlton Obama, a Tenerife). ¿Què els dones de menjar als inspectors de la Michelin, Martín?

BARCELONA EN GUANYA DOS, PERÒ EN PERD TRES

Barcelona guanya dues estrelles, però en perd tres per a un total de 31 de repartides en 23 restaurants. S’apaguen les de Roca Moo, per tancament; Cinc Sentits, per tancament i trasllat; i Nectari. Tot i així, es manté com a capital gastronòmica d’Espanya. Cap altra ciutat la supera en nombre d’entorxats (només se li acosta Madrid, amb 27). I Catalunya també surt perdent a causa el tancament de Sant Pau, de Carme Ruscalleda, que en tenia tres. Comptant la de Barcelona, el balanç total és de menys 3 respecte a l’any passat.

El restaurant homònim de Dani García, que ja sap el que costa ascendir a la categoria de ‘tri’: més que una marató, és una carrera d’ultrafons, ocupa el lloc de Sant Pau. Des d’aquesta nit, l’andalús, que va aconseguir la segona estrella en l’edició del 2015, podrà celebrar que tant esforç i tant talent han tingut recompensa. Els inspectors de la guia han valorat la seva “manera única de reformular la cuina andalusa en clau contemporània, fent que cada elaboració narri una història diferent partint d’un producte que enllaça amb la tradició local”. I han destacat “el joc de contrastos, fidel a la teoria del xef de la ‘cuina contradicció’, així com la posada en escena de bona part dels seus plats”.

11 RESTAURANTS ‘TRIESTRELLATS’

García s’uneix al club dels elegits, del qual formen part només 11 restaurants d’Espanya. Equipazo: a més de l’habitant de Marbella, formen part de l’alineació guanyadora Àbac i Lasarte (Barcelona), El Celler de Can Roca (Girona), Arzak, Martín Berasategui i Aquelarre (Sant Sebastià), Azurmendi (Larrabetzu), Diverxo (Madrid), Quique Dacosta (Dénia), Aponiente (El Puerto de Santa María).

La llista completa de noves estrelles de la guia Michelin 2019 és aquesta:

TRES ESTRELLES

Dani García (Marbella)

DUES ESTRELLES

Cocina Hermanos Torres (Barcelona)

El Molino de Urdániz (Urdaitz, Navarra)

Ricard Camarena (València)

UNA ESTRELLA

La Barra de Carles Abellan (Barcelona)

Oria (Barcelona)

Terra (S’Agaró)

Eneko Bilbao (Bilbao)

Etxanobe Atelier (Bilbao)

Beat (Calp)

Orobianco (Calp)

Trivio (Conca)

eMe Be Garrote (Sant Sebastià)

Bagá (Jaén)

LÚ Cuocina y Alma (Jerez de la Frontera)

Pablo (Lleó)

Ikaro (Logronyo)

Clos Madrid (Madrid)

Corral de la Moreria (Madrid)

El Invernadero (Madrid)

La Tasquería (Madrid)

Yugo (Madrid)

El Xato (La Nucia, Comunitat Valenciana)

A Tafona (Santiago de Compostel·la)

El Molino de Alcuneza (Sigüenza)

Cancook (Saragossa)

http://www.elperiodico.cat

Read Full Post »


La capçalera de la manifestació de la ”la Manada” a Barcelona | Martí Urgell

Diumenge 1 de juliol va entrar en vigor a Suècia una controvertida llei que considera violació tot acte sexual que s’hagi fet sense consentiment explícit, encara que no hi hagi hagut violència o amenaces.
La llei de consentiment, aprovada per la majoria socialdemòcrata i verda del Parlament, ha rebut moltes crítiques del Col·legi d’Advocats i d’òrgans consultius estatals, que adverteixen de la inseguretat jurídica que pot generar.
El text especifica que si hi ha senyals ambigües cal esbrinar el que l’altra persona vol:
” Si una persona vol implicar-se en activitats sexuals amb una altra que està inactiva o dona senyals ambigües, ell i ella haurà d’esbrinar si l’altra persona vol.”
 
A partir d’ara, els tribunals hauran de resoldre si una relació sexual ha estat lliure a partir de l’existència d’un consentiment previ, ja sigui de paraula, amb els gestos, o d’una altra manera.

 

Feminisme a Suècia
Suècia és el segon país més igualitari de la Unió Europa per darrere de Finlàndia, segons el Fòrum Econòmic Mundial. El moviment feminista hi té una forta presència i la campanya #MeToo va sacsejar fortament el país.
Al maig, l’Acadèmia Sueca va anunciar que no hi hauria Premi Nobel de Literatura aquest any després d’un gran escàndol d’agressió sexual.
A Suècia, l’any passat, es van registrar més de 7.000 violacions, un 10 per cent més que el 2016, segons les últimes xifres oficials. La violació es castiga amb fins a sis anys de presó, amb una pena màxima de 10 anys si la víctima és menor.
Regne Unit, Irlanda, Bèlgica, Xipre, Luxemburg i Alemanya ja reconeixen a les seves legislacions que el sexe sense consentiment és violació.
A Espanya, arran del cas de La Manada i la pressió de les manifestacions que reclamen una modificació de la llei, s’ha creat una comissió per revisar els delictes sexuals i proposar una reforma del codi penal. El mes de maig la comissió, però, es va dissoldre per falta de paritat, ja que la formaven 20 homes.
Actualment la comissió, que actualment integren 3 dones i 3 homes, treballa en la proposta d’eliminar el terme “abús sexual” del codi penal, segons va avançar aquest dilluns la Cadena Ser. Els experts valoren utilitzar “agressió sexual” i recuperar el terme “violació” que si figurava en versions anteriors del codi civil. 

Read Full Post »

Read Full Post »


BON DÍA A TOTHOM 
CARAM!!!! La Vanguardia
Per ser un article de La Vanguardia déu n’hi do.
CORTO I CONCISO
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar. Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia? ¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€? ¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

 

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo? ¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya? ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso? Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

 

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español? ¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

 

Read Full Post »

  

Read Full Post »

Older Posts »