Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘França’

En aquest exclusiu tast de la casa de Champagne Veuve Clicquot provarem:

Veuve Clicquot Yellow Label: encarna l’expressió més sofisticada i exquisida de la maison. Un Champagne amb una gran estructura, frescor i molt intens.

Veuve Clicquot Vintage 08: com succeeix amb cada collita, aquest Champagne és reflex del temps i el clima de l’any. El 2008 va acabar de forma excel·lent, de manera que el raïm va madurar en condicions idònies.

Veuve Clicquot Extra Brut Extra Old: és una nova formulació, inusual i complexa, creada pel cellerer Dominique Demarville, garant de l’estil i la qualitat de Veuve Clicquot.

La Gran Dame 08: llançat per primera vegada el 1972 en ocasió del bicentenari de Veuve Clicquot, l’especial i extraordinari champange La Gran Dame és un homenatge a Madame Clicquot. I res més atrevit que el vintage 2008!

Tot això maridat amb els nostres foie gras i ibèrics de gla de l’Queviures Quilez.La tast la impartirà Pierre Casenave, enòleg del celler.

Dimecres 26 de juny de 19:00 a 20: 30, a la Sala de Cates Lafuente, Carrer Johann Sebastian Bach, 20, (08021 Barcelona)

Plazas limitades. Preu 25 €

Read Full Post »

Philippe Meirieu (Alès dans le Gard, 1949) és un dels pedagogs vius més reconeguts del món. Arran dels atacs gihadistes que va patir França el 2015 i el 2016, va escriure el llibre Educar després dels atemptats. Tenint present el que vam viure l’agost del 2017 a la Rambla de Barcelona i a Cambrils, l’Associació de Mestres Rosa Sensat (la seva seu és el lloc on quedem per fer l’entrevista, i on Francina Martí i David Altimir fan de traductors de la conversa) l’ha editat en català. Parlo amb l’educador sobre com hauríem d’acompanyar i educar els infants davant la barbàrie.

A l’escola s’ha de parlar de tot?

Sí, tot i que cal tenir en compte l’edat dels infants i la seva capacitat per entendre els problemes que es tracten, i trobar un bon mètode i un bon suport per fer-ho. A França els atemptats van ser un xoc tan fort que era molt difícil obrir un debat directament. Per això vaig proposar treballar aquesta realitat a partir de textos que els permetessin reflexionar. La cultura i l’art ens ajuden a prendre distància amb les emocions, i fer una reflexió més profunda. Sovint es confon l’espontaneïtat amb la llibertat: si per exemple els fas parlar de l’homosexualitat d’una manera espontània, ho faran sobre els tòpics que han sentit a la família o a la televisió. Amb una pintura, un text, els permets anar més al fons, que no es quedin a la superfície. I que així puguin fer una reflexió més profunda. Els atemptats de París van ser un divendres a la nit, i els professors sabien que el dilluns tindrien els alumnes a classe plens de preguntes. Havien de dir-los alguna cosa, no podien fer com si no hagués passat res. Però tampoc era possible dir “fem una discussió sobre els atemptats de manera oberta”, perquè en algunes classes hauria pogut ser una batalla entre els alumnes. El rol del mestre consisteix a trobar la bona mediació.

A l’escola no hi pot haver temes tabú? Es pot parlar tant de la mort com de la política?

Es pot parlar de tot. Tota la literatura parla de la mort, tota la història parla de la política. En canvi, a l’escola es parla de política a través de la història i no a través de l’actualitat. A França fem tallers de filosofia per als infants de cinc i sis anys. S’ha de fer un protocol molt ritualitzat per fer el debat: tenir clars els temps de paraula, no interrompre qui parla, prohibir les agressions, abans que un infant en contradigui un altre procurar que s’asseguri bé que ha entès el que ha volgut dir.

Caldria ensenyar a escoltar i a respectar?

No s’aprèn a escoltar a partir del no-res, sinó oferint-los oportunitats. I una de bona és fer un debat. L’escola no pot ignorar el que passa a fora, perquè penetra: ja sigui amb els mòbils, amb les converses, amb les relacions. Tot hi entra.

Són oportunitats?

Poden ser oportunitats. Perquè sigui una oportunitat hi ha d’haver un treball pedagògic. Si es vol que el mòbil sigui una oportunitat, s’ha de fer tota una feina pedagògica de reflexionar amb els alumnes com es pot utilitzar aquest mitjà.

Els nens acostumen a dividir la realitat entre bons i dolents. A Catalunya, després de l’1 d’octubre hi havia molts infants que creien que la policia era dolenta.

Els infants estan seduïts per la simplificació de les coses, perquè hi troben un refugi confortable. El rol de l’adult és fer dubtar de les certeses que l’infant té: no es tracta de trencar-les, sinó de posar-los interrogants perquè vagin més enllà. El que cal és sortir d’aquestes teories que ho justifiquen tot, qüestionar les certeses de l’infant per fer-lo fugir del terreny d’aquesta seguretat.

El dubte pot ser una manera d’educar?

No sempre. El dubte no s’ha de fer servir mai per humiliar l’altre, però sí per fer-li veure les idees que tenen els altres. Això no vol dir que els adults els imposem les nostres sinó que permetem l’infant que pugui explorar quines són les seves.

Aleshores, és un equilibri entre criteri i empatia?

Sí, la primera missió de l’educació és fer que els infants es relacionin amb els altres a través d’altres mitjans que no siguin la violència. És important explicar, debatre i dialogar amb els altres amb respecte, però sobretot acceptant el risc d’equivocar-se, que això per a un infant és molt dur.

És una manera d’ajudar-los a lluitar contra el seu ego?

Sí. Quan un infant neix és narcisista per definició i, en aquesta descoberta del món, el primer aprenentatge que fa és el de la frustració. Per això els hem d’ensenyar a no imposar el seu poder als altres, a acceptar que no són el centre del món. Val més trobar el teu lloc al món que ser el centre del món. En general, els infants que volen ocupar tot l’espai del món és perquè no han trobat el seu lloc. I per tant, els adults el que hem de fer és intentar entendre per què la criatura té aquesta necessitat.

Una manera de donar-li aquesta seguretat és que se senti estimat?

Sí. És un equilibri entre donar-li seguretat i afecte, però tenint present que un excés d’això el pot acabar convertint en un infant narcisista. Al costat de l’afecte hi ha d’haver un convidar-lo a fer-se preguntes, a qüestionar-se les seves certeses en diàleg amb les dels altres, aquest equilibri li permetrà trobar el seu lloc al món.

L’objectiu és que guanyi confiança?

La confiança té sentit si al costat hi ha l’exigència. La confiança sense exigència és un menyspreu a l’infant. Posar l’exigència al costat de la confiança és una manera de reconèixer les seves potencialitats i capacitats per construir-se com a individu. Per tant, cal creure en els seus potencials i exigir-li perquè pugui anar una mica més enllà.

Quines qualitats s’haurien d’exigir a un mestre?

La primera és que tingui una mirada positiva cap a l’infant, això vol dir que fins i tot quan el castiga ho faci amb la voluntat de corregir una actitud i millorar-lo. L’infant ha de sentir que el mestre hi té una confiança de millora. La segona capacitat és la de comprendre quan l’infant no entén el que se li explica, per inventar noves maneres per ajudar-lo. Per tant, la creativitat del mestre per buscar nous camins també és una bona qualitat.

Cal recuperar el plaer d’aprendre perquè aprendre tingui sentit?

El plaer no és contradictori amb l’esforç. Si veus els adolescents en els seus entrenaments esportius, veuràs que estan disposats a fer un esforç i que fins i tot ho veuen com un plaer. Saber que ets capaç d’aprendre noves coses genera plaer.

Equivocant-te, encertant-la, caient, vivint.

Sí. El plaer no és tant el fet d’aprendre per tenir uns coneixements a dins, sinó per construir-ne de nous. L’infant i l’adolescent són exploradors del saber, és com si exploressin la selva. Els agrada buscar allò que els interessa.

El que ens satisfà, a petits i grans, és sentir que estem creixent, que no estem estancats.

Sí. Hi ha dos elements: el sentiment de satisfacció d’un mateix, de sentir orgull per allò que saps, i oferir el teu coneixement als altres.

L’objectiu de l’escola podria ser fer bones persones?

L’objectiu de l’escola és aprendre, però no aprendre i punt, sinó aprendre junts per fer una societat en comú. Per tant, descobrir que les persones ens podem aliar per altres motius que no són organitzar-nos per ser violents amb els altres, sinó per créixer. Si l’objectiu de l’escola és aquest, tampoc és segur que sigui la millor institució per aconseguir-ho. Podríem dir que un ordinador és més eficaç que un mestre. Per això el valor que ha de tenir l’escola és ser un equip de persones que aprenen junts aprofitant les qualitats dels uns i dels altres. Vivim en una societat individualista, i l’escola ens permet descobrir la dimensió col·lectiva del que significa estar al món.

Mentre veiem com el món es deshumanitza, l’escola seria l’encarregada d’humanitzar-la?

En aquest món individualista l’escola ha de treballar en la idea de la cooperació, perquè és el que humanitzarà tots els infants. En contra de la idea de la societat de consum, l’escola ha d’insistir que més que consumir el coneixement, cal compartir-lo. Aquest és el valor de la cultura: quan jo aprenc una cosa la puc transmetre als altres.

Com podem mantenir l’esperança?

Cal creure que hi ha alguna cosa possible. Vaig titular el llibre Educar després dels atemptats perquè el filòsof alemany Theodor W. Adorno, el 1966, va escriure Educar després d’Auschwitz. Hi deia: “No sé si serem capaços que no hi hagi més Auschwitz gràcies a l’escola, però el que sí que sé és que jo vull que no hi hagi més Auschwitz gràcies a l’escola. I això és el que intentaré fer”. No sé si l’escola serà capaç d’ajudar que aquestes adolescents caiguin a les mans dels pensaments integristes, però com a educador, estic obligat a pensar-ho, perquè si no, què faig dedicant-me a l’educació?

Un mestre ha de tenir esperança sempre, passi el que passi?

Un mestre que no té esperança pot ensenyar però no pot educar.

Read Full Post »

  
Panait Istrati (1884-1935) és l’autor més danubià de totes les Romanies, conegut a Occident sobretot com a escriptor de llengua francesa a partir de la publicació de la novel·la Kyra Kyralina (París: Ed. Rieder, 1924). De pare grec –d’aquí el seu nom– i mare romanesa, immediatament va esdevenir un autor amb una doble identitat literària, quan Istrati mateix va publicar dues altres novel·les en llengua romanesa (Passat i futur i L’oncle Anghel) l’any 1925. Com ell digué: “primer de tot sóc i vull ser un escriptor romanès”.
“Es tracta, doncs, d’un autor amb una doble obra, l’una en francès i l’altra en la seva llengua materna, o d’un escriptor amb una obra escrita en dues llengües, francès i romanès?” ens demana el director adjunt del Museu de Brăila‚ l’istratià reconegut Zamfir Bălan, responsable de la Casa Museu Panait Istrati, situada a la ciutat natal de l’escriptor, Brăila, la vila portuària de la concòrdia, en un dels braços del Delta del Danubi.
El mateix Zamfir Bălan ens respon aquesta pregunta: “Una cosa és clara per a qualsevol que llegeixi la literatura d’Istrati en llengua francesa: l’escriptor no va pensar en la llengua del seu mentor, Romain Rolland, i el món dels seus llibres és profundament romanès”. I ho rebla amb una cita d’Istrati: “Abans de ser narrador contemporani francès, jo vaig ser un narrador romanès nonat (…), la majoria dels meus herois pensen i viuen –en el meu cor, durant anys i panys– en romanès, per molt universal que pugui semblar el seu sentiment descrit artísticament”.
Aquest mes tenim a les llibreries, directíssim des de l’estimat Danubi, un excel·lent tast d’aquest univers istratià en el volum que Anna Casassas acaba de publicar a l’editorial minúscula: Els meus començaments, un text fonamental de l’autor en una traducció fonamental, que flueix d’una aventura a l’altra en una atmosfera que combina l’exotisme portuari de la ciutat de Brăila amb l’esperit amical, lliure, somniador i humanista de l’autor. Hem volgut demanar-li:
Com et va venir la idea de fer Istrati en català?
 Anna Casassas: Vaig conèixer Istrati amb El pescador d’esponges, en una edició del 1938 que tenia el pare a casa, una traducció de Josep Miracle, i em va cridar molt l’atenció. A partir d’aquí vaig anar llegint –en francès– altres obres seves, i vaig quedar fascinada per tots els colors i les emocions que hi havia dins d’aquells llibres i per la força dels personatges que hi vivien, per la força amb què criden per la llibertat i la justícia. Em descobria un món que jo fins aleshores desconeixia absolutament i, entre altres coses, em va ajudar a entendre la complexitat del món balcànic (no pas a entendre per què era tan complex, sinó a entendre com n’era, de complex!), ple de foc –fuga– i moviment, però, tot i l’extrema duresa, molt lluny de la idea dolorosa que m’havien transmès les lectures d’Ivo Andrić.
La breu visió que Romain Rolland, al pròleg de Kyra Kyralina, em va donar sobre la vida personal de Panait Istrati va acabar d’encendre la meva curiositat per aquest autor tan diferent dels altres que jo havia llegit (a part, potser, de Gorki, tal com també diu Rolland en aquest mateix pròleg), i automàticament se’m va disparar una espècie de necessitat d’intentar que fos més conegut a Catalunya, on malgrat tenir alguna obra traduïda des de tan aviat, continua essent un autor molt minoritari. No podia –no pot– ser que una persona que havia lluitat tant abans d’arribar a escriure aquells llibres, que havia patit tant errant pel món, passés pràcticament desapercebut a casa nostra.
L’única manera que jo –com a traductora– tinc a les meves mans per intentar això, que arribi a més públic, és, naturalment, traduint-lo i fent que torni a ser publicat.
És així com Els meus començaments ens arriba ara al nostre sistema literari. Què t’han semblat aquests records de joventut de l’autor?
 AC.: Em vaig fixar en aquest llibre d’Els meus començaments (Mes départs) perquè era el més obertament autobiogràfic i per tant unia en un sol text els dos focus de fascinació que he esmentat abans: la força emotiva del relat i alhora la mirada sobre la increïble vida personal de l’autor.
El fet que toqui directament la seva infantesa i primera joventut fa que les injustícies que explica i la seva constant recerca de llibertat arribin de dret al cor del lector, que per força s’ha de sentir remogut. I, tal com deia abans, malgrat l’extrema duresa dels fets que explica, el text no és mai fosc, sinó que sempre bull de vida. En les situacions més negres, conserva un toc d’humor, i sobretot sap, també, contraposar-hi moments de gran generositat i humanitat. En aquest sentit m’agrada especialment, per exemple, el contrapunt que ofereixen, a l’últim capítol, en el vaixell que va a Alexandria, el passatger austríac i el cambrer que el tracten regaladament i l’ajuden a recuperar la dignitat. Per a mi és una virtut més del llibre, que s’acabi amb aquesta llum d’esperança, no tan sols en el futur del protagonista, sinó també en les persones.
Assenyala’ns alguna dificultat de traducció…
 AC.: La primera dificultat, i segurament la més grossa, l’he trobat en la traducció del títol, perquè la paraula “départ” en francès correspon a dues paraules amb sentits ben diferents, en català, i tant un sentit com l’altre eren coherents amb el que explica el llibre. Per tant, des d’abans d’entrar pròpiament en la traducció del text ja vaig haver de triar quin d’aquests dos sentits seria un millor pòrtic per a la història. No he tingut la pretensió de voler endevinar quin hauria correspost millor a les intencions de l’autor, que evidentment desconec, sinó que he optat per fer prevaldre els diversos intents que el protagonista fa de començar una nova vida (com tantes sortides falses d’una cursa), per sobre de les partences cap aquí o cap allà.
Gràcies, Anna

I un breu apunt sobre la recepció d’Istrati a casa nostra. Istrati va ser introduït a la Península Ibèrica –tal com havia fet Romain Rolland amb Istrati a França– gràcies al periodista i escriptor Pere Foix i Cases (1893-1978). Foix i Cases coneix Istrati als cercles anarquistes de París, posteriorment al 1923. Immediatament neix entre ells una profunda amistat, literària, política i també intel·lectual, de tal manera que Foix i Cases tradueix (en castellà, per la política anticatalanista del general Primo de Rivera) per primera vegada les seves obres escrites en francès, entre les quals Kyra Kyralina i Mes départs – pages autobiographiques. Posteriorment, l’any 1930 Josep Miracle publicaria a la revista D’ací d’allà una breu introducció de l’autor amb una mostra de la novel·la que ell tradueix i que finalment veurà la llum l’any 1938: El pescador d’esponges.
En època moderna, ja al caient de la dictadura franquista, Xavier Romeu publica l’any 1972 Kyra Kyralina en català, amb un excel·lent epíleg de Jaume Vidal i Alcover, un apassionat d’Istrati que reuneix al seu fons particular tot el que pot localitzar d’aquest autor romanès. Quinze anys més tard, el 1989 és Lluís Massanet qui publica una nova obra d’Istrati en català: Domnitza de Snagov.
Feia massa anys que Istrati i els seus personatges aventurers no ens visitaven; ara finalment amb aquesta traducció d’Els meus començaments el tenim de nou entre nosaltres. Bona lectura!

  

Read Full Post »

Roser Mallol Francoli (Foto: bellaterra.cat)

Carta oberta de Roser Mallol Francoli a la Presidenta del PPC, Alicia Sanchez-Camacho

Distinguida Senyora:

El motiu d’aquestes lletres és per dir-li que ahir a la nit, els vaig veure per TV3 i no comprenc de cap manera la posició tant de Vostè com d’Albert Ribera, sobre el què els dos creuen: que Catalunya té dues llengües. A vostès els tinc per persones amb cultura suficient per saber que fins a finals del segle XIV es parlava solament català, tant a Barcelona com a totes les poblacions de Catalunya. Res de dues llengües.

Això va ser així, fins que va morir el nostre rei català, l’últim de la dinastia de Catalunya. Poc temps abans moria en combat el seu únic fill i des d’aleshores es van voler repartir el pastís tots els reis castellans, inclús els europeus. A la fi, el rei Ferran “el católico”, de la Corona Catalano-Aragonesa es casà amb la reina Isabel “la católica” de Castella. i aquí es va acabar la llengua catalana a totes les institucions oficials, diminant des d’aleshores la llengua castellana:

Aquesta nissaga de reis castellans va durar més de tres segles, fins arribar a finals del segle XVII. Llavors va pujar al poder Felip V (de trista memòria), net del rei de França i va començar el gran calvari per tots els catalans, destruint i cremant moltes ciutats i pobles de Catalunya i deixant milers de morts, ferits, pobresa i fam. Fins arribar al segle XVIII, que començà la destrucció total de Barcelona. Els catalans varen defensar com feres la ciutat durant cinc mesos. El dia 11 de setembre de 1714 (el setge era esgarrifòs) ja no quedaven homes i varen defensar la ciutat les dones i nens de quinze anys i hagueren de rendir-se a les tropes borbòniques. Després, tal com era i és la nostra manera de ser: treballadora per excel-lència, al cap de pocs anys ja portàven mercaderia per tota Europa. La resta ja ho saben de sobres.

I encara Vostè Senyora, ens està dient que Catalunya hi ha d’haver el bilingüisme a parts iguals? És possible que pensin així, sabent la nostra història mil-lenària? Vostè ens deia l’altra nit que és catalana i el seu fill també, igual que el Senyor Rivera, però vostès no tenen arrels catalanes, tenen pares i familia andalusa o castellana. Sinó fos així no defensaria mai una cosa tan idefensable. Nosaltres, els catalans de debò i que ho portem al cor, no podem perdonar tot el que ens fa Espanya. Així pod´`a comprendre que després de mitigar asprors amb Madrid, veiem amb indignació que som la Comunitat Autònoma que més aportem i menys rebem. Així li estranya, Sra. Sanchez-Camacho, que cada dia hi hagi més catalans que vulguin la independència? Tenim el dret a decidir i decidirem!!

Si em permet, Senyora, un consell i amb tota modèstia, li adverteixo que per el camí que va vostè i el Senyor Rivera, demanant el bilingüisme al 50 % i en contra de la independència, ho tenen molt malament, i no obtindran aquí a Barcelona, vots del catalans de cor. Sí en tindràn dels castellans del PP i també d’aquells catalans que per desgràcia n’hi ha bastants, que reneguen del seu propi idioma i parlen castellano perquè fa “mas fino”.

Rebi una salutació.

Roser Mallol

 

Read Full Post »