Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘România’

En les dues jornades de votació només acudeix a les urnes el 20,4% del cens, molt per sota del llindar del 30% necessari per validar la consulta

La iniciativa pretenia que la constitució definís el matrimoni com la unió entre home i dona i no entre dues persones, tal com estableix ara

Es volia canviar l’article 48 de la Constitució per establir que el matrimoni legal era dona i home

El referèndum amb el qual es buscava vetar el matrimoni de les parelles del mateix sexe a Romania ha fracassat aquest diumenge per la baixa participació. La consulta no ha superat el llindar del 30% perquè fos vàlida, segons les dades oficials.

Després de dues jornades de votació, només ha participat el 20,41% dels 19 milions de ciutadans cridats a les urnes, segons les xifres de l’Oficina Electoral Central.

La consulta, que tenia el suport del governamental Partit Social Demòcrata (PSD) i l’Església Ortodox, pretenia esmenar la Constitució perquè el matrimoni no es defineixi, tal com ara, com la unió entre dues persones, sinó específicament entre un home i una dona. Es volia tancar la porta així a una legalització futura dels enllaços homosexuals.

Read Full Post »

JOSEP MARIA GARCÍA PLANAS VILARRUBIA

Saltar el Taló d’Acer per vendre teixits de Sabadell. Això és el que va fer el fabricant Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubia (1924-2012) a principis dels anys 60. L’URSS, Polònia, Hongria, Romania… Li faltava Txecoslovàquia. Hi va aterrar per primer cop el vespre del 20 d’agost del 1968. Un parell d’hores després, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupaven l’aeroport per tallar d’arrel la Primavera de Praga, el desig d’un socialisme amb rostre humà. El fabricant sabadellenc ho va filmar amb la seva càmera de 16 mm, les imatges més llargues i de més qualitat –fins fa poc inèdites– de la primera esquerda del Taló d’Acer. Garcia-Planas ho va filmar i ho va escriure en aquest text inèdit

Res feia presagiar, la nit del dimarts 20 d’agost, els tràgics esdeveniments que planaven sobre Praga. Són les vuit del vespre quan aterrem al flamant aeroport de la ciutat en un Ilyushin-18 de les Línies Aèries Txecoslovaques procedent de Varsòvia. El viatge ha sigut improvisat i no tenim visat ni allotjament reservats. La primera qüestió s’arregla fàcilment a l’aeroport mateix. Amb l’ajuda del nostre amic txec acabem trobant habitació a l’Adria, un petit hotel situat a Václavske Námestí, una àmplia avinguda del districte de Nové Mésto que seria l’escenari de gran part de les algarades i lluites de carrer: davant del nostre hotel, la redacció del diari Prace; una mica més amunt, al carrer Jindrisská, l’edifici de la CTK, l’agència de notícies txeca; a l’altra banda, a la cantonada de Lívopa Stépanská, el Banc de Txecoslovàquia, i, tancant Václavske pel sud, la plaça i l’estàtua de Sant Venceslau, heroi de la nació txecoslovaca, i el Museu Nacional.

Les deu de la nit ens enganxen prenent un refresc al cosmopolita cafè Yalta. Els carrers estan animats i, de la mateixa manera que a Varsòvia, abunden els nois amb cabells llargs i les noies amb faldilla curta. I també com a Varsòvia, rebem incessantment ofertes de compra de dòlars al doble del tipus oficial. Quan enfoquem cap a les galeries Lucerna, de tornada a l’hotel, algú em crida pel meu nom. És Blas Baeta, de l’agència Aerojet. Va al capdavant d’un grup de participants espanyols en el congrés de la SIEC a Hèlsinki. A través de Morro, de la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona, amb qui ens vam trobar casualment aquell mateix matí a l’Hotel Europejski de Varsòvia i amb qui vam viatjar després junts fins a Praga, sabia que jo estava allotjat a l’Adria. Aquella trobada acabaria sent providencial per a nosaltres. Ells s’estan a l’Hotel Alcron, a Lívopá Stépanska, no gaire lluny de l’Adria.

No passen gaire de les onze que ens fiquem al llit; a les 8 del matí de l’endemà teníem una cita a Centrotex. El Plàcid i jo compartim habitació. El llum de la meva tauleta de nit no funciona i he de desistir de la meva habitual lectura. Però no trigo a quedar-me profundament adormit.

El soroll d’un reactor, potenciat pel silenci de la nit, em desperta. L’esfera fosforescent del meu rellotge marca dos quarts de dues. No en faig gaire cas. L’aeroport és molt a prop de la ciutat i no és estrany que els aparells volin baixos, arran de les teulades. No tinc temps de tornar a agafar el son que un altre reactor sembla voler aterrar damunt del meu cap. I després un altre, i un altre i un altre, en cadència precisa, cada quinze minuts. Des de la finestra, els quatre potents focus dels aparells il·luminen estranyament l’espai. Allò no sembla gaire normal, però el meu cervell somnolent no encerta a intuir el drama. A dos quarts de set del matí, amb les primeres llums del dia, unes ràfegues llunyanes i continuades ens fan aixecar del llit. El Plàcid afirma que són trets de pistola automàtica. De broma, li dic que és una traca. En aquell moment apareix el Ramon, que amb el José dorm a l’habitació del costat: “Nois, preneu-ho amb calma, però les tropes russes han invadit el País.

Em vesteixo ràpidament i baixo al hall. A l’escala deixo tres cambreres plorant. El recepcionista té l’orella enganxada al transistor. Està envoltat per les professores fineses, el matrimoni alemany i alguns caminants txecs. L’expressió de les seves cares és significativa. Sense aturar-me, surto al carrer. Passen camions plens de joves que enarboren banderes txeques i criden coses que em són inintel·ligibles. Unes noies reparteixen insígnies i banderes txecoslovaques; les façanes estan materialment cobertes de cartells i rètols:

RUCCKY, DAHTE DOMO (Russos, aneu-vos-en a casa)

Svoboda, Cernik, Dubcek

USA-VNAM=CCCR-CSSR (EUA-Vietnam=URSS-Txecoslovàquia)

Biafra-Israel-Txecoslovàquia

A Moscou 1.880 km

Pujo ràpidament a agafar la motocàmera. En aquest moment arriba el nostre amic txec. Està summament preocupat. Les notícies són confuses, i els rumors, per a tots els gustos. Sembla que a les 9 de la nit, mitja hora després que marxéssim de l’aeroport, cinquanta civils russos armats amb pistoles i arribats en dos avions procedents de Moscou i de Lemberg el van ocupar. A dos quarts d’una van començar a arribar els grans transports Antonov amb tropes russes, poloneses, alemanyes, hongareses i búlgares. La ràdio, que emet contínuament notícies de la situació, sembla que segueix en mans del govern txec. Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació. El govern recomana a la població civil que eviti qualsevol provocació, i als estrangers, que es quedin als hotels. Les línies de transport urbà no funcionen.

Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació

Baixo les escales de tres en tres. El conserge, que xampurreja l’espanyol, em diu enigmàtic: “A filmar para Franco, eh?” No li responc. Arribo al carrer en el moment just en què per Národni Príkopé desemboquen a Václavske Namestí els primers tancs i vehicles blindats soviètics. Les enormes erugues d’acer, amb les torretes tancades, es creuen amb els camions de patriotes que enarboren banderes tricolors mentre criden “Dubcek, Dubcek, Dubcek”. La gent, que amb prou feines obre pas a la columna blindada, branda els punys amenaçadorament mentre crida “Ruccky okuppanti”, “Fascisti sovietici”. Al meu costat, un nen agafat de la mà del seu pare escup als tancs. La columna avança –deixant darrere seu el paviment destrossat­– cap al monument de Sant Venceslau, on hi ha enfilats uns quants patriotes que col·loquen banderes txecoslovaques i pinten cartells al·lusius. A pocs metres del monument, els tancs russos s’aturen en semicercle. A poc a poc s’aixequen les torretes i treuen el cap els tanquistes. Unes cares imberbes contemplen amb ulls entre inexpressius i perplexos l’espectacle. Alguns opten per tornar-se a tancar. Uns altres carreguen tranquil·lament les metralladores fixades a la part davantera de les torretes. Tímidament, volen cap als russos els primers projectils: boles de paper de diari, pells de plàtan, pedres arrencades de les voreres. Protegits per les jaquetes gruixudes i els cascos de cuir, els tanquistes els esquiven impassibles. Alguns manifestants dibuixen amb guix creus gammades a la gruixuda planxa dels tancs.

Torno a l’hotel a recarregar la càmera. Em creuo amb el Plàcid, que amb la seva màquina també està ficat enmig del rebombori. Un vell aixeca el bastó i crida: “Visca la República!” Un grup d’obrers, quan reconeixen que soc estranger, em diuen expressivament “Komunism, disaster”. Quan torno, un jove patriota enfilat en un tanc s’escarrassa per lligar amb un cinturó la tapa de la torreta davant de les aclamacions del públic. El tanc posa en marxa amb escàndol el motor d’olis pesants, i el noi, espantat, salta a terra. S’hi enfila un altre amb un ganivet a la mà. Un company intenta impedir-l’hi agafant-lo del braç, però aconsegueix desfer-se’n i talla el cinturó. S’obre la porta de la torreta i apareix en tanquista soviètic sota les increpacions del públic. Pel cel segueixen passant els grans avions de transport; la cadena l’interromp, de tant en tant, el vol rasant dels MIG, en una patent demostració del Poder Soviètic.

Monika Zgustova: “La Primavera de Praga va començar amb Kafka”

+ info

Ens trobem a l’Adria amb el Plàcid, el José i el Ramon. Decidim anar a l’Hotel Alcron a reunir-nos amb Morro i el grup espanyol de la SIEC. El nostre amic txec, que ha tornat a l’hotel, ens diu que ha aconseguit enviar un tèlex a Espanya malgrat que les comunicacions telefòniques i telegràfiques sembla que estan tallades. També Baeta ha intenta enviar un tèlex des de l’Hotel Alcron, però els periodistes alemanys i els operadors de la TV francesa que han estat transmetent tot el matí s’han carregat el tèlex. No ho va aconseguir fins a l’endemà. Va ser gràcies a aquest tèlex que les nostres famílies van saber que estàvem bé. A l’Alcron es van assabentar de la invasió molt abans que nosaltres. A les tres de la matinada els taxistes de servei recorrien la ciutat tocant el clàxon i anunciant la bona nova. Alguns turistes estrangers que viatjaven en cotxes particulars van sortir immediatament de Praga.

En aquest moment se sent al carrer un soroll ensordidor. Els tancs russos, apostats davant del monument a Sant Venceslau, estan disparant amb els canons al Museu Nacional. L’espectacle és terrible. Som uns dos-cents metres darrere dels tancs. Es produeix una veritable estampida dels patriotes enfilats a l’estàtua de Sant Venceslau i dels que estan apostats a la doble escalinata que dona accés al Museu. Però no és prou ràpida per evitar que es produeixin morts i ferits. Es diu que des de l’interior del Museu s’havia obert foc contra els tancs. Ràpidament, la façana del Museu s’omple amb les marques dels impactes. Cessa el foc, que no ha durat ni cinc minuts. El soroll dels canons és substituït per la cridòria de la gent i el so estrident de les sirenes de les ambulàncies. Quan pujo, panteixant, l’escalinata, només hi queden taques fresques de sang al terra. En pocs segons em trobo envoltat per dotzenes de joves que quan em veuen amb l’aparatosa càmera es pensen que soc reporter. ¿Francès? ¿Italià? em pregunten uns estudiants en anglès. Espanyol, responc. “Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat. Un jove m’entrega unes càpsules de fusell i de pistola que, em diu, són les que han matat els primers patriotes en l’assalt a l’emissora de Ràdio Praga.

“Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat

Allà mateix s’organitza una manifestació. L’encapçalen una bandera txeca, dues banderes negres i el mocador ensangonat que l’estudiant enarbora a la punta d’un pal. La manifestació passa per davant dels tanquistes soviètics, que observen l’espectacle impassibles. Cants, crits i dones i homes plorant. Jo tampoc puc reprimir les llàgrimes.

Darrere del Museu, en direcció a l’estació, s’alça una enorme columna de fum negre. Després ens diuen que cremaven dos tramvies que els patriotes havien fet servir com a barricada. Comencen a aparèixer camions amb soldats russos, metralladores i fusells a punt. La gent fa servir les càpsules buides per xiular-los. Alguns, més atrevits, s’hi acosten i tiren dins dels camions diaris txecs i manifestos dels estudiants, de la Lliga de Combatents Antifeixistes i d’altres associacions patriòtiques editats en txec, rus i alemany. Uns soldats els llegeixen mentre que altres els estripen amb menyspreu. Alguns tancs han quedat immobilitzats. Perden les puntes de les cadenes a les llambordes dels carrers.

Com és habitual, no havia esmorzat i m’havia menjat un simple entrepà al migdia per no perdre’m el carrer, que era tot un esdeveniment. Començo a notar certa sensació molt simptomàtica a l’estómac. Ens trobem amb dificultats per sopar. A l’Adria no hi ha menjador. L’Hotel Alcron avui no admet outsiders. El restaurant Yalta està tancat, i també l’snack del Tabarin. Per fi trobem una taula a l’Europa que compartim amb un professor italià i un professor romanès i la seva filla que assisteixen al congrés de geologia. El professor italià ens dona notícies alarmants que després no sembla que s’hagin confirmat: la mateixa potència ocupant té dificultats internes. A Kosiguin l’han cessat i el general Gretxko, representant de la línia dura, ha pres el poder. A banda d’això, el congrés ha sigut un èxit. S’han aprovat els estatuts i s’ha triat per unanimitat el lloc on se celebrarà l’any que ve.

Tornem a l’Hotel Alcron. Davant del Banc de Txecoslovàquia hi ha apostats mitja dotzena de tancs i l’edifici ha sigut ocupat. Uns soldats soviètics estan manipulant unes caixes. Més endavant va circular la notícia que s’havien endut l’or dipositat al Banc. Pel cel ja no hi passen avions sinó bales traçadores. El grup de turistes nord-americans de l’Alcron m’ensenyen Shirley Temple, la nena actriu dels anys quaranta. Els escoltes de l’hotel han captat Ràdio Moscou, que justifica l’ocupació dient que s’havia produït a instàncies del govern i del poble txec per impedir el triomf de la contrarevolució, i que les tropes soviètiques havien sigut rebudes amb joia per la major part de la població. Continuen emetent emissores patriòtiques no identificades. Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut. El general Svoboda està incomunicat en Palau Presidencial, que està pres per les forces russes. L’exèrcit txec està aquarterat amb ordres de no intervenir. S’encoratja contínuament la població a la resistència pacífica.

Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut

Se sent una ràfega de metralladora al carrer, i al cap d’uns instants entra a l’hotel un jove patriota que repartia diaris. Una patrulla russa li havia disparat una descàrrega als peus per espantar-lo. Li donem conyac i tabac i queda postrat en una butaca, respirant amb profunditat i arrítmicament. En aquell moment tres o quatre bales traçadores impacten contra la paret lateral de l’entrada de l’hotel. En fraccions de segon el terra queda cobert de gent estesa. Jo em refugio darrere del mostrador de recepció. El jove patriota, que semblava que estava mig mort, fa un salt increïble per damunt del taulell i cau com un sac als meus peus. Passats uns minuts sortim amb els homes de la televisió francesa al carrer. La patrulla russa que custodia el Banc havia metrallat, sense cap motiu aparent, la façana de l’edifici del davant i alguns projectils havien sortit rebotats cap a l’entrada de l’hotel.

Discutim si ens quedem a dormir a les butaques del hall de l’Alcron o si tornem a l’Adria. Decidim fer això últim. Sortim d’un en un. A l’Adria, el hall sembla un camp de refugiats. Els hostes dormisquegen en cadires i butaques buscant, aparentment, la companyia mútua. Pugem a l’habitació. Comentem la situació fins a la una de la matinada. El José em dona un comprimit de Librium per ajudar-me a dormir. De lluny se senten trets de morter.

Al matí, a primera hora, torna el nostre amic txec. La situació s’està deteriorant. Rússia ha enviat un ultimàtum al govern txec donant-li 24 hores per constituir un nou govern amb gent addicta a Moscou. Per la seva banda, el govern txec amenaça la Unió Soviètica amb declarar una vaga general indefinida si no retira les forces d’ocupació. Sembla que alguns membres del govern txec han acceptat participar en un govern de col·laboració amb la potència ocupant. Les tropes soviètiques han ocupat el diari Prace i l’agència CTK. L’estació de ferrocarrils i la televisió ja havien sigut preses el dia anterior. Mentre venia, el nostre amic havia parlat amb un jove soldat de Tomsk que es va mostrar atònit davant la reacció de la població; havia sentit moltes vegades, de boca del seu pare, com la població l’havia rebut amb entusiasme el 1944, quan va alliberar Praga amb l’exèrcit rus. Un oficial soviètic li va confessar confidencialment que molts dels soldats ocupants, que feia tres mesos que estaven de maniobres per Polònia i la República Democràtica d’Alemanya, no sabien realment no eren. Les tropes russes semblaven més mal equipades que l’any 1944. La població txeca estava desconcertada: després de 30 hores la potència ocupant no havia llançat cap proclama que justifiqués la invasió ni havia donat cap consigna.

Un oficial soviètic li va confessar confidencialment que molts dels soldats ocupants no sabien realment no eren

Al carrer, per primera vegada, hi patrullen tropes soviètiques a peu. Continuen les manifestacions i el repartiment de diaris i informacions patriòtiques, algunes de les quals, ara ja, ciclostilades. A les parets hi apareixen els noms de Bilak, Indra i Kolder, titllats de traïdors a la nació. Un patriota es planta davant d’un tanc rus i li impedeix el pas. El tanc s’atura. El desafiament dura uns segons. El tanc opta per retrocedir uns metres i desviar la ruta. La gent envolta el patriota, que plora. Carrer amunt s’incendia un tanc. Fa mitja volta i avança ràpidament cap on som. El dipòsit de combustible s’ha encès i els soldats l’han foradat per buidar-lo. Passa per davant nostre regant el terra amb gasoil, tira a terra una tanca i es produeix una explosió.

Són les 11 del matí. Amb el Plàcid trobem un bar obert. Davant l’experiència de la nit anterior, optem per prendre alguna cosa. Mengem, drets, un estofat de carn i patates; una mena d’esmorzar-dinar. No tinc gaire gana i en deixo una mica al plat. Una dona gran es menja les restes. Anem a l’Alcron. A la porta hi ha un petit grup de gent. Ens presenten Enrique Líster. El meu únic record personal, en aquest moment, de la columna Líster és que durant la retirada havia passat per Sabadell incendiant diverses fàbriques. Líster va viatjar, pel que sembla, de Moscou a Praga en el mateix avió que el grup espanyol de la SIEC. Quan s’assabenta que som de Sabadell ens diu que té una filla casada amb un fill de Moix, el sindicalista exalcalde de la nostra ciutat i crec que ministre de Treball del govern republicà quan es va acabar la guerra. Líster viu actualment a Praga. Té 61 anys i és general de l’exèrcit rus. Està interessat a dir-nos que se l’acusa d’haver corregut molt durant la guerra, però que la realitat és que van resistir durant 36 dies a Catalunya l’avenç de les tropes nacionals; molt més que l’exèrcit francès davant la invasió alemanya. És partidari de la línia comunista ortodoxa. Durant la guerra se li va encomanar la missió d’aniquilar el govern anarquista de l’Aragó, que s’havia instal·lat a Casp. Ho va aconseguir només passejant els tancs pel poble. Li preguntem per la situació. Ens diu que el comitè del Partit Comunista Espanyol, del qual és membre, s’havia adherit a l’Acord de Bratislava, que condemna qualsevol intervenció militar per part de les nacions del Pacte de Varsòvia. S’acosta el seu fill i se l’endú a banda. Torna per dir-nos, confidencialment, que hi haurà toc de queda a les cinc de la tarda. Ens recomana que no sortim de l’hotel. Ell també se’n va cap a casa.

Per l’estret carrer de Lívopá Stépanká baixa un tanc rus a tota velocitat. Com a mínim a vuitanta per hora. Mai m’hauria pensat que poguessin córrer tant. Un Volkswagen amb patriotes que reparteixen pamflets, i que puja en direcció contrària, li cedeix galant el pas enfilant-se a la vorera. Entrem a l’hotel. Sembla que per fi ens hi podrem allotjar. Se n’han anat alguns estrangers i hi queden habitacions lliures. El nostre problema és que tenim l’equipatge a l’Adria. Són les quatre de la tarda. Decidim anar a buscar-lo. La tornada, carregant les maletes per davant dels tancs russos aparcats a la vorera de Václavská i apuntant amb els canons l’edifici del diari Prace, devia tenir la seva gràcia, vista pels impassibles tanquistes soviètics, que treien el cap per les torretes. La tornada a l’Alcron em té reservada una alegria: hi trobo un tèlex de casa, enviat des de Sabadell, que confirma que han rebut notícies nostres. El José també rep un tèlex de la seva família. Arriba un equatorià que havia sortit en cotxe a buscar la seva dona i les seves dues filles, que eren en un balneari a 200 km de Praga. De nit es va trobar diverses columnes motoritzades soviètiques a les quals va haver d’indicar la ruta. Els patriotes havien canviat els senyals indicadors perquè els ocupants s’equivoquessin. Els russos anaven sense mapes, amb simples croquis fets a mà.

Ens reunim el grup espanyol de la SIEC, els quatre equatorians, Morro i els quatre viatjants de teles. Hem de prendre una decisió. Durant el matí, per l’altaveu de l’hotel, l’ambaixada nord-americana havia anunciat que sortiria un tren especial per als súbdits nord-americans, amb l’ambaixador al capdavant, per intentar arribar a la frontera de la República Federal Alemanya, així com també una caravana de cotxes organitzada per l’ambaixada anglesa per als seus nacionals, amb la mateixa intenció. Els francesos també abandonen el país. Ens sentim desemparats i cada cop més sols. La situació continua deteriorant-se. Apareixen alguns brots de col·laboracionisme. Es deia que la policia política començava a actuar i es ficava amb els estrangers i requisava càmeres i pel·lícules. Els aliments escassegen. Sembla imminent la vaga general. Falta trobar un autocar i gasolina. Baeta, amb l’ajuda de l’agència de viatges txeca Sedog, aconsegueix l’impossible. Pot enviar un tèlex a Viena en què demana a l’ambaixada espanyola que enviï un autocar a buscar-nos a la frontera txeca. Sortiríem l’endemà, divendres dia 23, a les 8 del matí. Hi ha un esclat d’alegria. Un italià que no entén el motiu de la cridòria s’encara amb nosaltres: “Non avete visto i morti e i feriti? ¿Non gli avete visto?”

Aquesta nit encara surto sol al carrer, i em busco un petit incident. A la cantonada de Stépanská i Vaclavské hi ha un home amb la cara ensangonada envoltat per un petit grup que intenta dissuadir-lo d’alguna cosa. M’hi acosto. De sobte ve cap a mi i em deixa anar un discurs amb to vehement i gesticulació amenaçadora. Afortunadament conservo la calma. Aguanto, sense alterar-me, l’envestida. Els altres se l’emporten. No acabo d’entendre el significat de tot allò. Vaig sense càmera. Després penso que, quan va veure que era estranger, potser va voler abocar damunt meu la seva indignació per la indiferència del món envers els tràgics esdeveniments del país.

Dormo poc. Les últimes 40 hores han sigut de tensió nerviosa reprimida. Els ulls plorosos de les dones, plens d’ira els dels homes, i perplexos els dels soldats soviètics se m’apareixen en una roda incessant. Al matí un helicòpter rus en vol de reconeixement a escassa altitud em fa sortir del llit. Una hora abans de la senyalada tot el grup de parla hispana està a punt al hall. Consigna: amagar les càmeres a les maletes. El comiat és emocionant. El nostre amic txec, l’operadora del teletip, el personal de recepció ens diuen adeu amb llàgrimes als ulls. Les mateixes llàgrimes que no poden reprimir molts vianants quan el nostre autobús vell, ple fins al sostre de maletes i paquets, creua els carrers de Praga. El conductor txec tria una sortida secundària. No trobem tropes russes.

El comiat és emocionant. El nostre amic txec, l’operadora del teletip, el personal de recepció ens diuen adeu amb llàgrimes als ulls

Sortim de la ciutat i creuem una campanya fèrtil de boscos i terres cultivades que ens recorda el nostre Vallès. Hem de recórrer 180 km fins a la frontera. Passem per diversos poblets. Banderes nacionals a mig pal amb crespons negres als ajuntaments, les escoles, les esglésies, les fàbriques… Helicòpters de les forces d’ocupació volen per damunt dels nostres caps. Al final d’una recta apareix la carretera interrompuda. No passa res. Es tracta d’un desviament per obres. Les rodes del vell autocar, sobrecarregat, gemeguen quan freguen els parafangs cada cop que agafem un revolt tancat. A la dreta deixem una columna motoritzada russa, acampada al costat d’un bosc. Nou ensurt: un tanc rus avança en direcció contrària: va pel seu costat; de sobte, es desvia a l’esquerra com per barrar-nos el pas; el nostre vehicle redueix la marxa; el tanc gira ràpidament cap a la seva dreta per agafar un camí veïnal estret. Ara és una columna de camions d’avituallament la que avança lentament davant nostre. El nostre conductor decideix avançar-los fent sonar amb ràbia el clàxon. Arribem a la vista de Tabor, una població d’importància mitjana. En un prat, a la nostra dreta, mitja dotzena de tancs soviètics, oberts en forma de vano, apunten amenaçadors els seus canons en direcció al turó on s’alça el poble. Ens anem acostant a la important ciutat de Ceské Budéjovice. És un quart d’una. A l’entrada de la ciutat, un piquet de vaga d’una fàbrica ens atura. Recorda al conductor l’ordre de vaga de 12 a 13 decretada pel govern txec a través de les emissores clandestines. Demanem que ens deixin arribar fins al centre de la ciutat. Travessem un parc bonic en què apareixen penjats uns ninots amb els noms de Novotny, Bilak, Indra i altres col·laboracionistes. Pel camí, els vianants ens ensenyen significativament els rellotges. A la plaça Major, una gran concentració de gent. Ens aturem davant d’una taula on es recullen firmes per demanar la neutralitat de Txecoslovàquia. Passa un camió amb patriotes que enarboren banderes tricolors. Un altaveu instal·lat al balcó de l’Ajuntament va donant notícies de la reunió que mantenen les autoritats locals amb les forces d’ocupació estacionades al voltant de la ciutat. Es tracta d’assegurar el subministrament d’aigua i aliments, que comencen a escassejar. A prop nostre, una petita caravana de cotxes italians s’espera. Ens diuen que a l’aeroport de la ciutat ha capotat un avió de transport soviètic. Hi ha soldats morts i ferits. A les parets, cartells de “Russos, aneu-vos-en… (i un cul pintat)”, i un dibuix que representa l’abraçada de Bratislava amb Kosiguin amb un ganivet a la mà.

A la una reprenem el viatge. Som a 40 km de la frontera austríaca. La tensió augmenta i el silenci es fa més dens dins de l’autocar.

Contra el que era previsible, ara les tropes russes no abunden. Només uns tancs a l’entrada del petit poble de Dolní Dvoristé. A la sortida del poble hi ha la ratlla fronterera. Apareixen davant nostre, interrompent aquesta muralla que s’estén fins on ens arriba la vista, les clàssiques barreres frontereres. No s’hi veuen soldats soviètics. Els duaners txecs ens indiquen que podem continuar fins al post de la policia, uns metres enllà. Puja un oficial txec que, en espanyol, ens demana els passaports. Torna al cap d’uns minuts. Tot està en ordre. El post austríac és a uns 500 metres. L’oficial txec puja a l’autocar i ens hi acompanya. Se saluden efusivament amb la policia austríaca; més efusivament del que és normal. Un centenar de curiosos s’esperen a la banda austríaca. Alguns escruten amb binocles el territori txec. L’oficial txecoslovac confirma que ha rebut una trucada de les forces d’ocupació avisant-lo que es farien càrrec del post abans del vespre, amb prou feines dues hores després. Ens acomiadem un a un d’ell, que ens fa la salutació militar, i del conductor; amb l’autocar, se’n tornen a Txecoslovàquia. En aquell moment una noia crida “¡Aerojet!” És l’autocar austríac que ens envia l’ambaixada espanyola. A l’Hotel Academia de Viena, l’ambaixador, la seva dona i un grup de periodistes, entre els quals reconeixem Estarriol i Vila Sanjuán, ens donen la benvinguda. L’assalt a la centraleta telefònica comença amb ardor celtiber. Encara recordo la cara d’espant de l’operadora.

Ara, a l’avió de Zuric, llegeixo al Herald Tribune d’avui que les tropes soviètiques han tancat definitivament les fronteres.

Dissabte 24 d’agost del 1968

http://www.ara.cat

NOTA: Romania  va ser  l’únic dels països comunistes i del Pacte de Varsòvia que no va participar en l’acord per invadir Praga (Txecoslovàquia) i Nicolae Ceausescu ho va critica contínuament per tot el món.

Read Full Post »

El mangalica es una raza de cerdo (Sus scrofa domestica) autóctona del territorio de Transilvania (Rumanía), hasta 1920 perteneciente al imperio austro-húngaro. Tiene su origen en los cruces de la raza primitiva del tronco mediterráneo, al que también pertenece el cerdo ibérico, con las razas Szalontal y Bakonyl, razas semisalvajes típicas los Cárpatos occidentales. Para referirse a esta raza también se utilizan los nombres Mangalita y Mangalitsa. El mangalica tiene un pelo muy grueso y largo, que puede ser negro, blanco o rubio y que recuerda la lana de las ovejas de la zona. La piel de la zona de los ojos y del disco nasal muestra una pigmentación negra, y las uñas también son de este color. El mangalica presenta una proporción de grasas y manteca muy elevada, de un sabor muy apreciado en los mercados internacionales.

En 1991, descubrimos una raza olvidada, que estaba al borde de la extinción: el cerdo Mangalica. Cerdo autóctono de Hungría y del mismo “tronco” mediterráneo que el cerdo ibérico.
Es el resultado de la mezcla de la raza traída por los romanos con cerdos semi-salvajes de las montañas y cruces posteriores. Es muy resistente y aguanta los crudos inviernos y los veranos calurosos de la estepa húngara. En 1990 quedaban menos de 200 ejemplares.

Cerdos peludos Mangalita, rubios, negros y blancos, que recuerdan las ovejas de Transilvania| Foto cedida

El Mangalica pasa los crudos inviernos de la estepa húngara. La nieve cubre los campos varios meses y se llega a los -25 grados, por eso su pelo es más abundante y rizado que el del ibérico.
Su carácter andador y su alimentación natural a base de maíz, trigo y pastos, unido a la madurez que alcanza, hacen que sea idóneo para productos curados de la más alta calidad.

La raza Mangalica tuvo un extraordinario desarrollo en el Imperio Austro Húngaro, protegida por los propios emperadores. Al acabar la segunda Guerra Mundial, parte de las indemnizaciones de guerra se pagaron con miles de hembras Mangalica. La raza ya no pudo recuperarse.
Además, la introducción del cerdo blanco, más grande y de crecimiento rápido, y los cambios del consumo, casi consiguen la total desaparición de la raza. En 1991 apenas había 200 ejemplares Mangalica en toda Hungría.

Hasta que sucedió un encuentro fortuito. La familia de Monte Nevado reconoció en esta raza casi olvidada muchas de las virtudes del cerdo ibérico, y apostó por la conservación de la raza. Hoy hay ya más de 2.000 madres de cerdo Mangalica. La familia de Monte Nevado comenzó a curar jamón Mangalica y se ha convertido en la embajadora de esta nueva especialidad gastronómica.

En el supermercado de El Corte Ingles venden jamón loncheado de la raza Mangalica/Mangalita|Foto cedida

Los cerdos Mangalica se crían y alimentan en campos húngaros y sus jamones y paletas vienen a los secaderos de Monte Nevado, donde son tratados con todo el mimo del jamón ibérico.
El propio estado húngaro condecoró a nuestro director con la Cruz de la Orden de Honor de Hungría por recuperar esta raza autóctona.

Por un golpe de fortuna, los entusiastas del jamón ahora tienen una especialidad distinta y nueva para saborear, cuya historia se remonta a los romanos.
El jamón Mangalica tiene un sabor y aroma intensos, que fluyen en la boca y aportan una gran suavidad.
¿No le dan ganas de probar el resultado?

Read Full Post »

Mosaic “Allumage de la flamme olympique” Obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|Bellaterra.Cat

Giorgos Garanatsios “Zorpe” (Neix a Tessalònica, capital històrica de Macedònia/ Grècia, el 7 de juliol de 1955). Diplomat en Arts Plasticas, música clàssica i ciències humanitàries. En seu taller personal de la mateixa ciutat de Salonica, talla, tenyeix i forneja tot el cristal natural que després utilitzarà per crear tota la seva obra, prèviament tallat en diferents formes i mides minúscules, segons la gama de colors que utilitzarà per les seves obres petites i monumentals. Zorpe és un gran amic i admirador del poble català de Bellaterra, que el visita fa uns anys, amb la seva parella Sofia Apostolidou.


Mosaic “Records de Catalunya” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

La presencia artística de Zorpe, a la seva Tessalònica natal és plena, on des de l’any 1997 participa en infinitats d’exposicions i activitats artístiques combinades amb la seva estància de París. A destacar les col·laboracions amb el Ministeri de Cultura de Grècia i ciutats com Atenes, Ksanthi, Drama, Stavroupoli, Vagopoulio, etc.,


Mosaic “Le jour suivant” de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

La seva exquisida tècnica en mosaics el porta a residir durant 10 anys a París, des de l’any 1990, exposa en diferents Palaus i galeries privades d’art com la Maison Lafitte, (1990, Premi a la tècnica de pastel. 1992, Salon des Peintres. 1993, Salon des Créations en Mosaïque, on participa també com jurat de l’exposició. 1994, 4a. Exposició Salon des Arts Plstiques Modernes du mois de mai. 1994, XlX Salon de Peinture). Grand Palais (1991, Exposició independent), Banque Nacional de Grècia de París (1994, Exposició personal). Mona Lisa (1994, Exposició Personal). Ville de Sarguemines (1994, Grand Prix de Peinture). Salon Marine París (1994). Salón de Satrouville de París (1995, Exposició personal Galerie Etienne de Causans. Introduction à la Peinture et Sculpture Mairie Merogis. 4ar. Salon du Palais au Tribunal de Grande Instance de Criteil). Etienne de Causans (1999, Exposició personal a la Galerie).

Mosaic “Maternitat” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat


Mosaic “L’enlèvement d’Europe” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat


Mosaic “Origen natural del món” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

Read Full Post »


Article de Josep Dorca, creador de del blog BÀLCANIA

Quan el tot just acabat d’estrenar govern socialdemòcrata, en coalició amb els liberals d’ALDE, va anunciar una modificació del Codi Penal i una proposta d’amnistia, que pot beneficiar milers de persones, va provocar una immediata gran onada d’indignació. De seguida es van organitzar manifestacions de protesta, emparant-se en l’argument que aquests canvis tenen com a objectiu “indultar” bona part de quadres socialdemòcrates, i molt particularment el seu principal líder, i aspirant frustrat a encapçalar el govern, Liviu Dragnea. Aquest argument és indiscutiblement cert.
Fa quinze dies ja es van aplegar unes vint mil persones a la capital, Bucarest. A la concentració hi va assistir, quinze minuts simbòlics pel càrrec institucional, el president del país, Klaus Iohannis. D’aquesta manera volia deixar ben clar el seu suport als manifestants. A part de la capital, també s’han anat fent diverses concentracions en altres ciutats importants del país, com Timisoara, Brasov, Arad, Oradea, Cluj, Baia Mare, Suceava…
Aquest cap de setmana passat, el nombre de manifestants a la capital ja era de cent mil persones, cosa que demostra que la indignació no ha parat de créixer a mesura que se’n van coneixent més detalls. Ara, les manifestacions ja són diàries. Dimarts, quinze mil persones es van tornar a manifestar, i des d’ahir al matí es van començar concentrar una altra vegada a la plaça de la Victòria. Segons fonts policials, al vespre hi havia congregades cent mil persones. A última hora de la nit es van produir alguns incidents violents, que van provocar almenys cinc ferits i una vintena de detencions.
El desencadenant d’aquestes protestes són dos decrets. D’una banda, un que preveu una amnistia per a algunes categories de reclusos, mentre que l’altre modifica certs aspectes del Codi Penal. Per exemple, un dels documents proporciona complet perdó per als presos amb penes de presó de fins a cinc anys, a excepció de les persones condemnades per crims violents i corrupció, sempre que siguin superiors a un perjudici de 44.000€ (200.000 leus). Això, d’una manera pràctica, vol dir que Dragnea, acusat precisament per corrupció quedarà net, ja que els guanys il•lícits que se li atribueixen són “només” de 24.000€.
D’altra banda, les persones més grans de 60 anys, dones embarassades, mares amb nens menors de cinc anys i persones amb malalties incurables en fase terminal s’haurien de beneficiar, també, de l’indult parcial. D’acord amb el ministre de Justícia Florin Iordache, entre 2.500 i 3.000 presos poden beneficiar-se d’aquesta mesura. Això, segons Iordache, permetrà que l’elevat nombre de presidiaris que hi ha a Romania disminueixi, ja que actualment està molt per sobre de la capacitat de les presons romaneses.
Iohannis, des del primer moment, es va mostrar totalment contrari a aquesta proposta del ministre de Justícia, Florian Iordache, i va manifestar la intenció de demanar la convocatòria d’un referèndum sobre el tema. Ha utilitzat repetidament termes com inadmissible, inacceptable i escàndol.
El president no ha estat l’únic que s’ha mostrat escandalitzat. També ho ha fet la presidenta del Tribunal Superior, Mariana Ghenna, o la cap del Secretariat Anticorrupció, Laura Codruta Covesi. El Partit Nacional Liberal, que és el més important d el’oposició, per la seva banda, ha anunciat que presentarà una moció de censura, tot i que a efectes pràctics és impossible que prosperi, per la composició de l’actual parlament, on socialdemòcrates i ALDE tenen una sòlida majoria. També s’ha afegit a la proposta la USR (Unió per la Salvació de Romania).
L’equip governamental, des del principi, va optar per minimitzar les protestes, i va arribar a afirmar que molts dels assistents havien estat pagats per anar a les primeres manifestacions. Liviu Dragnea, ara president de la cambra de diputats, va arribar a utilizar el terme de mineríada, en clara referència als fets que van tenir lloc a Bucarest ara fa vint-i-cinc anys. Alguns representants d’ALDE (com Catalin Beciu), el soci menor del govern, han arribat a ser encara més contundents en les crítiques a l’oposició.
Tant la Unió Europea com els EUA també han fet palès el seu malestar. La Comissió Europea ha insistit que cal lluitar contra la corrupció i no ignorar-la. L’ambaixador dels EUA, Hans Klemm, ha demanat ja una reunió formal amb el cap de govern, Sorin Grindeanu.
Avui s’ha fet pública una carta adreçada al govern, signada per França, Alemanya, els EUA, Canadà, Bèlgica i Holanda que demana explícitament que no es vagi enrere en la lluita contra la corrupció.
Ara caldrà veure si la població podrà mantenir la pressió contra el govern i fer-lo rectificar, o bé fer-lo caure. I, sobretot, si és possible de construir alternatives polítiques viables que puguin posar punt i final a aquesta associació de poder, màfies i corrupció. Ahir, durant les protestes, la demanda era molt clara: dimissió del govern.

Read Full Post »

Francesco Illy, creador del café Illy, (Timisoara/Romania 1892- Trieste/Itàlia 1956)

Francesco Illy, inventor i fundador de les empreses de cafè espresso Illy, que va néixer a Timisoara (Romania) en 1892, aviat rebrà el Diploma d’Excel·lència post mortem per l’Ajuntament de Timisoara. En ocasió dels 120 anys des del naixement de Francesco Illy, s’espera que els seguidors del gran inventor de Timisoara, poguin visitar la ciutat natal del seu avi. Andrea i Riccardo Illy, sent aquest últim reconegut president del grup italià, i exalcalde adjunt de Triste i la regió de Friuli-Venezia-Giulia. La invitació es farà per l’Ajuntament Associació Timisoara i capital cultural europea el 2021. “Malauradament, moltes personalitats nascudes a Timisoara no són conegudes pels seus ciutadans com l’exemple Francesco Illy o Johnny Weissmüller (Tarzán), tota una història d’èxits. Han convidar a aquests dos néts a Timisoara, perquè volen recuperar aquesta ciutat multicultural en la carrera per convertir-se en Capital Europea de la Cultura el 2021. L’Ajuntament de Timisoara vol proposar un carrer i posar una placa a la casa on estava i on va estudiar, o fer un festival de cafè que porta el seu nom, segons Simona Neumann, presidenta de la Capital Cultural Timisoara Europea. Francesco Illy rebrà el grau d’excel·lència post mortem, amb l’assistència dels seus nets.  Francesco Illy va néixer al barri de Timisoara Iosefin (que era part de l’Imperi Austrohongarès), el 7 d’octombrie del 1892. El seu pare Janos, era fuster hongarès i la seva mare, Rössler Aloisia, alemanya Va ser batejat a l’Església Catòlica de Iosefin i després de l’escola primària escolapi High School, es va graduar de l’escola de formació professional en 1904. Durant la Primera Guerra Mundial va ser reclutat a l’exèrcit austro-hongarès, i al final de la guerra s’ha fixat a Trieste. A finals dels anys 20, Franesco Vittoria estava casat i tenia dos fills, Ernesto i Hedda, i després d’una primera experiència empresarial amb una empresa productora de cafè, Emax, va fundar Illy l’any 1933. Després de la mort de Francesco Illy, l’empresa va passar a mans del seu fill Ernesto, que va viure fins a l’any 2008. Actualment la companyia està en mans dels seus néts Andrea i Riccardo Illy.

Read Full Post »

  

 Foto: Carles Puigdemont i Casamajó, (Amer, 29 desembre 1962)  i la seva dona Marcela Topor (Vaslui-România, 8 setembre 1976)

Tant Berenguer de Cruïlles (1310-1362), primer president de la Generalitat de Catalunya, com Carles Puigdemont, el cent-trentè, són gironins. Tots dos de poble: de Cruïlles, el primer; d’Amer, l’últim. És cert que un fou bisbe i l’altre no és especialment missaire; un fou un ferm partidari de la Inquisició i l’altre és més aviat de deixar fer mentre no li trepitgin l’ull de poll. Però Berenguer de Cruïlles va donar mostres d’una sensibilitat social que, en ple segleXIV, no era del tot habitual entre els mitrats: va lluitar per abolir l’arbitrarietat fiscal i la corrupció. Per la seva banda, Carles Puigdemont té un discurs social que no es pot pas dir que sigui el que predomina en el món convergent, i la seu de CDC a Girona és l’única de les quatre capitals catalanes sobre la qual no penja una ordre d’embargament judicial. Berenguer de Cruïlles va anar sempre força a la seva, fent equilibris diplomàtics per tirar endavant la seva acció de govern entre nobles, reis i papes. Carles Puigdemont és home de personalitat forta, però ha liderat sempre en minoria el consistori gironí i ha sabut veure en la necessitat de dialogar i pactar una oportunitat per dotar de més legitimitat la seva empenta política.
Candidat solvent
El 2011 Carles Puigdemont va aconseguir conquerir l’Ajuntament de Girona, un feu socialista que, després de trenta-dos anys, semblava inexpugnable. Vista amb perspectiva la llista de candidats que CiU va presentar durant tres dècades per fer front a Joaquim Nadal, pot arribar a fer la sensació que no hi havia cap intenció de desbancar la majoria socialista. Carles Puigdemont representava el primer candidat realment solvent, l’únic que podia esberlar el tripartit mitjançant el qual el nadalisme maldava per continuar viu. Es va estar una legislatura a l’oposició i qui el coneixia en aquella època va veure créixer un futur alcalde que aprenia a mesurar els tempos i les forces. Sabia que, en política, no es pot matar tot el que és gras i va dosificar a la perfecció el seu avanç cap a l’alcaldia. Estava convençut que guanyaria, com estava convençut que revalidaria la minoria simple en l’actual legislatura. En la seva relativament curta vida política, de fet, pot fer fàcilment la sensació que tot ha estat fruit d’un càlcul racional, calmat i serè. Tot excepte el que va passar ahir, és clar, que ni ell ni ningú no podia esperar-se.
Puigdemont somriu més que no pas riu. També sap ser sorrut i indignar-se davant de situacions o intervencions que considera injustes. A partir d’ara li caldrà prendre-hi paciència, perquè és obvi que l’allau de desqualificacions i atacs des de verbals fins a judicials que l’espera l’obligarà a tenir més cintura política que mai. No hi està del tot desacostumat. L’aparell judicial espanyol ja l’ha emprès contra ell per haver posat trens a disposició dels gironins per poder assistir a la manifestació de la Diada del 2012 i per haver aprovat una moció de suport a la declaració del Parlament del 9 de novembre. Peccata minuta, és clar, comparat amb el que vindrà a partir d’ara.
S’equivoquen de mig a mig els qui, com Inés Arrimadas, veuen en Puigdemont “Mas de lo mismo” o els qui, com Lluís Rabell, busquen la desacreditació fàcil de l’exalcalde de Girona furgant en la seva reivindicació del mestratge polític de Jordi Pujol. Carles Puigdemont deu ser el polític menys convergent de Convergència. Prové d’una família menestral, catalanista i cristiana, però és independentista de tota la vida, s’ha mostrat obertament crític amb els pactes de Convergència -tant amb Zapatero com amb el PP-, ha fet del periodisme la seva passió professional i, si ha tastat el món de l’empresa, ha estat només perquè la seva vocació comunicativa l’ha convençut de la necessitat d’emprendre projectes com la creació de l’Agència Catalana de Notícies o la revista mensual Catalonia Today. I és sens dubte per això que Mas l’ha triat per desencallar la legislatura: Carles Puigdemont, amb la seva indiscutible sensibilitat social, deixa descol·locada tota l’oposició -com es va posar de manifest ahir en el debat d’investidura-, representa la Convergència menys erosionada i, per tant, ja suposa un pas endavant en la vital refundació del partit, i fins i tot la CUP l’ha de votar fent bona cara.
Volia ser astronauta
Quan Carles Puigdemont tenia sis anys, Armstrong va trepitjar la Lluna per primera vegada i aquell nen que corria en calça curta pels carrers d’Amer es va estar una colla de nits mirant el cel. Volia ser astronauta. Per al Carles Puigdemont de cinquanta-tres anys, l’antiga Sala dels Oïdors de Comptes, el despatx del president de la Generalitat, deu ser el que més s’assembla a la Lluna. A partir d’avui no el veurem tan habitualment esperant les seves dues filles a la porta de l’escola -pública- on estudien. Ni assegut a la Xocolateria l’Antiga, a la plaça del Vi, una mena de prolongació natural del consistori gironí. Els qui, durant aquests anys, li han retret la doble activitat d’alcalde i parlamentari, que ha compaginat només gràcies a una capacitat de treball fora del que és comú, avui es queden sense arguments. Girona perd un bon alcalde. Però guanya un president de la Generalitat. De ben segur que Carles Puigdemont sabrà estar a l’altura dels moments crucials que viu i viurà el nostre país.
Oriol Ponsatí-Murlà és filòsof i editor

Read Full Post »

Older Posts »