Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘România’

El mangalica es una raza de cerdo (Sus scrofa domestica) autóctona del territorio de Transilvania (Rumanía), hasta 1920 perteneciente al imperio austro-húngaro. Tiene su origen en los cruces de la raza primitiva del tronco mediterráneo, al que también pertenece el cerdo ibérico, con las razas Szalontal y Bakonyl, razas semisalvajes típicas los Cárpatos occidentales. Para referirse a esta raza también se utilizan los nombres Mangalita y Mangalitsa. El mangalica tiene un pelo muy grueso y largo, que puede ser negro, blanco o rubio y que recuerda la lana de las ovejas de la zona. La piel de la zona de los ojos y del disco nasal muestra una pigmentación negra, y las uñas también son de este color. El mangalica presenta una proporción de grasas y manteca muy elevada, de un sabor muy apreciado en los mercados internacionales.

En 1991, descubrimos una raza olvidada, que estaba al borde de la extinción: el cerdo Mangalica. Cerdo autóctono de Hungría y del mismo “tronco” mediterráneo que el cerdo ibérico.
Es el resultado de la mezcla de la raza traída por los romanos con cerdos semi-salvajes de las montañas y cruces posteriores. Es muy resistente y aguanta los crudos inviernos y los veranos calurosos de la estepa húngara. En 1990 quedaban menos de 200 ejemplares.

Cerdos peludos Mangalita, rubios, negros y blancos, que recuerdan las ovejas de Transilvania| Foto cedida

El Mangalica pasa los crudos inviernos de la estepa húngara. La nieve cubre los campos varios meses y se llega a los -25 grados, por eso su pelo es más abundante y rizado que el del ibérico.
Su carácter andador y su alimentación natural a base de maíz, trigo y pastos, unido a la madurez que alcanza, hacen que sea idóneo para productos curados de la más alta calidad.

La raza Mangalica tuvo un extraordinario desarrollo en el Imperio Austro Húngaro, protegida por los propios emperadores. Al acabar la segunda Guerra Mundial, parte de las indemnizaciones de guerra se pagaron con miles de hembras Mangalica. La raza ya no pudo recuperarse.
Además, la introducción del cerdo blanco, más grande y de crecimiento rápido, y los cambios del consumo, casi consiguen la total desaparición de la raza. En 1991 apenas había 200 ejemplares Mangalica en toda Hungría.

Hasta que sucedió un encuentro fortuito. La familia de Monte Nevado reconoció en esta raza casi olvidada muchas de las virtudes del cerdo ibérico, y apostó por la conservación de la raza. Hoy hay ya más de 2.000 madres de cerdo Mangalica. La familia de Monte Nevado comenzó a curar jamón Mangalica y se ha convertido en la embajadora de esta nueva especialidad gastronómica.

En el supermercado de El Corte Ingles venden jamón loncheado de la raza Mangalica/Mangalita|Foto cedida

Los cerdos Mangalica se crían y alimentan en campos húngaros y sus jamones y paletas vienen a los secaderos de Monte Nevado, donde son tratados con todo el mimo del jamón ibérico.
El propio estado húngaro condecoró a nuestro director con la Cruz de la Orden de Honor de Hungría por recuperar esta raza autóctona.

Por un golpe de fortuna, los entusiastas del jamón ahora tienen una especialidad distinta y nueva para saborear, cuya historia se remonta a los romanos.
El jamón Mangalica tiene un sabor y aroma intensos, que fluyen en la boca y aportan una gran suavidad.
¿No le dan ganas de probar el resultado?

Read Full Post »

Mosaic “Allumage de la flamme olympique” Obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|Bellaterra.Cat

Giorgos Garanatsios “Zorpe” (Neix a Tessalònica, capital històrica de Macedònia/ Grècia, el 7 de juliol de 1955). Diplomat en Arts Plasticas, música clàssica i ciències humanitàries. En seu taller personal de la mateixa ciutat de Salonica, talla, tenyeix i forneja tot el cristal natural que després utilitzarà per crear tota la seva obra, prèviament tallat en diferents formes i mides minúscules, segons la gama de colors que utilitzarà per les seves obres petites i monumentals. Zorpe és un gran amic i admirador del poble català de Bellaterra, que el visita fa uns anys, amb la seva parella Sofia Apostolidou.


Mosaic “Records de Catalunya” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

La presencia artística de Zorpe, a la seva Tessalònica natal és plena, on des de l’any 1997 participa en infinitats d’exposicions i activitats artístiques combinades amb la seva estància de París. A destacar les col·laboracions amb el Ministeri de Cultura de Grècia i ciutats com Atenes, Ksanthi, Drama, Stavroupoli, Vagopoulio, etc.,


Mosaic “Le jour suivant” de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

La seva exquisida tècnica en mosaics el porta a residir durant 10 anys a París, des de l’any 1990, exposa en diferents Palaus i galeries privades d’art com la Maison Lafitte, (1990, Premi a la tècnica de pastel. 1992, Salon des Peintres. 1993, Salon des Créations en Mosaïque, on participa també com jurat de l’exposició. 1994, 4a. Exposició Salon des Arts Plstiques Modernes du mois de mai. 1994, XlX Salon de Peinture). Grand Palais (1991, Exposició independent), Banque Nacional de Grècia de París (1994, Exposició personal). Mona Lisa (1994, Exposició Personal). Ville de Sarguemines (1994, Grand Prix de Peinture). Salon Marine París (1994). Salón de Satrouville de París (1995, Exposició personal Galerie Etienne de Causans. Introduction à la Peinture et Sculpture Mairie Merogis. 4ar. Salon du Palais au Tribunal de Grande Instance de Criteil). Etienne de Causans (1999, Exposició personal a la Galerie).

Mosaic “Maternitat” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat


Mosaic “L’enlèvement d’Europe” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat


Mosaic “Origen natural del món” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

Read Full Post »


Article de Josep Dorca, creador de del blog BÀLCANIA

Quan el tot just acabat d’estrenar govern socialdemòcrata, en coalició amb els liberals d’ALDE, va anunciar una modificació del Codi Penal i una proposta d’amnistia, que pot beneficiar milers de persones, va provocar una immediata gran onada d’indignació. De seguida es van organitzar manifestacions de protesta, emparant-se en l’argument que aquests canvis tenen com a objectiu “indultar” bona part de quadres socialdemòcrates, i molt particularment el seu principal líder, i aspirant frustrat a encapçalar el govern, Liviu Dragnea. Aquest argument és indiscutiblement cert.
Fa quinze dies ja es van aplegar unes vint mil persones a la capital, Bucarest. A la concentració hi va assistir, quinze minuts simbòlics pel càrrec institucional, el president del país, Klaus Iohannis. D’aquesta manera volia deixar ben clar el seu suport als manifestants. A part de la capital, també s’han anat fent diverses concentracions en altres ciutats importants del país, com Timisoara, Brasov, Arad, Oradea, Cluj, Baia Mare, Suceava…
Aquest cap de setmana passat, el nombre de manifestants a la capital ja era de cent mil persones, cosa que demostra que la indignació no ha parat de créixer a mesura que se’n van coneixent més detalls. Ara, les manifestacions ja són diàries. Dimarts, quinze mil persones es van tornar a manifestar, i des d’ahir al matí es van començar concentrar una altra vegada a la plaça de la Victòria. Segons fonts policials, al vespre hi havia congregades cent mil persones. A última hora de la nit es van produir alguns incidents violents, que van provocar almenys cinc ferits i una vintena de detencions.
El desencadenant d’aquestes protestes són dos decrets. D’una banda, un que preveu una amnistia per a algunes categories de reclusos, mentre que l’altre modifica certs aspectes del Codi Penal. Per exemple, un dels documents proporciona complet perdó per als presos amb penes de presó de fins a cinc anys, a excepció de les persones condemnades per crims violents i corrupció, sempre que siguin superiors a un perjudici de 44.000€ (200.000 leus). Això, d’una manera pràctica, vol dir que Dragnea, acusat precisament per corrupció quedarà net, ja que els guanys il•lícits que se li atribueixen són “només” de 24.000€.
D’altra banda, les persones més grans de 60 anys, dones embarassades, mares amb nens menors de cinc anys i persones amb malalties incurables en fase terminal s’haurien de beneficiar, també, de l’indult parcial. D’acord amb el ministre de Justícia Florin Iordache, entre 2.500 i 3.000 presos poden beneficiar-se d’aquesta mesura. Això, segons Iordache, permetrà que l’elevat nombre de presidiaris que hi ha a Romania disminueixi, ja que actualment està molt per sobre de la capacitat de les presons romaneses.
Iohannis, des del primer moment, es va mostrar totalment contrari a aquesta proposta del ministre de Justícia, Florian Iordache, i va manifestar la intenció de demanar la convocatòria d’un referèndum sobre el tema. Ha utilitzat repetidament termes com inadmissible, inacceptable i escàndol.
El president no ha estat l’únic que s’ha mostrat escandalitzat. També ho ha fet la presidenta del Tribunal Superior, Mariana Ghenna, o la cap del Secretariat Anticorrupció, Laura Codruta Covesi. El Partit Nacional Liberal, que és el més important d el’oposició, per la seva banda, ha anunciat que presentarà una moció de censura, tot i que a efectes pràctics és impossible que prosperi, per la composició de l’actual parlament, on socialdemòcrates i ALDE tenen una sòlida majoria. També s’ha afegit a la proposta la USR (Unió per la Salvació de Romania).
L’equip governamental, des del principi, va optar per minimitzar les protestes, i va arribar a afirmar que molts dels assistents havien estat pagats per anar a les primeres manifestacions. Liviu Dragnea, ara president de la cambra de diputats, va arribar a utilizar el terme de mineríada, en clara referència als fets que van tenir lloc a Bucarest ara fa vint-i-cinc anys. Alguns representants d’ALDE (com Catalin Beciu), el soci menor del govern, han arribat a ser encara més contundents en les crítiques a l’oposició.
Tant la Unió Europea com els EUA també han fet palès el seu malestar. La Comissió Europea ha insistit que cal lluitar contra la corrupció i no ignorar-la. L’ambaixador dels EUA, Hans Klemm, ha demanat ja una reunió formal amb el cap de govern, Sorin Grindeanu.
Avui s’ha fet pública una carta adreçada al govern, signada per França, Alemanya, els EUA, Canadà, Bèlgica i Holanda que demana explícitament que no es vagi enrere en la lluita contra la corrupció.
Ara caldrà veure si la població podrà mantenir la pressió contra el govern i fer-lo rectificar, o bé fer-lo caure. I, sobretot, si és possible de construir alternatives polítiques viables que puguin posar punt i final a aquesta associació de poder, màfies i corrupció. Ahir, durant les protestes, la demanda era molt clara: dimissió del govern.

Read Full Post »

Francesco Illy, creador del café Illy, (Timisoara/Romania 1892- Trieste/Itàlia 1956)

Francesco Illy, inventor i fundador de les empreses de cafè espresso Illy, que va néixer a Timisoara (Romania) en 1892, aviat rebrà el Diploma d’Excel·lència post mortem per l’Ajuntament de Timisoara. En ocasió dels 120 anys des del naixement de Francesco Illy, s’espera que els seguidors del gran inventor de Timisoara, poguin visitar la ciutat natal del seu avi. Andrea i Riccardo Illy, sent aquest últim reconegut president del grup italià, i exalcalde adjunt de Triste i la regió de Friuli-Venezia-Giulia. La invitació es farà per l’Ajuntament Associació Timisoara i capital cultural europea el 2021. “Malauradament, moltes personalitats nascudes a Timisoara no són conegudes pels seus ciutadans com l’exemple Francesco Illy o Johnny Weissmüller (Tarzán), tota una història d’èxits. Han convidar a aquests dos néts a Timisoara, perquè volen recuperar aquesta ciutat multicultural en la carrera per convertir-se en Capital Europea de la Cultura el 2021. L’Ajuntament de Timisoara vol proposar un carrer i posar una placa a la casa on estava i on va estudiar, o fer un festival de cafè que porta el seu nom, segons Simona Neumann, presidenta de la Capital Cultural Timisoara Europea. Francesco Illy rebrà el grau d’excel·lència post mortem, amb l’assistència dels seus nets.  Francesco Illy va néixer al barri de Timisoara Iosefin (que era part de l’Imperi Austrohongarès), el 7 d’octombrie del 1892. El seu pare Janos, era fuster hongarès i la seva mare, Rössler Aloisia, alemanya Va ser batejat a l’Església Catòlica de Iosefin i després de l’escola primària escolapi High School, es va graduar de l’escola de formació professional en 1904. Durant la Primera Guerra Mundial va ser reclutat a l’exèrcit austro-hongarès, i al final de la guerra s’ha fixat a Trieste. A finals dels anys 20, Franesco Vittoria estava casat i tenia dos fills, Ernesto i Hedda, i després d’una primera experiència empresarial amb una empresa productora de cafè, Emax, va fundar Illy l’any 1933. Després de la mort de Francesco Illy, l’empresa va passar a mans del seu fill Ernesto, que va viure fins a l’any 2008. Actualment la companyia està en mans dels seus néts Andrea i Riccardo Illy.

Read Full Post »

  

 Foto: Carles Puigdemont i Casamajó, (Amer, 29 desembre 1962)  i la seva dona Marcela Topor (Vaslui-România, 8 setembre 1976)

Tant Berenguer de Cruïlles (1310-1362), primer president de la Generalitat de Catalunya, com Carles Puigdemont, el cent-trentè, són gironins. Tots dos de poble: de Cruïlles, el primer; d’Amer, l’últim. És cert que un fou bisbe i l’altre no és especialment missaire; un fou un ferm partidari de la Inquisició i l’altre és més aviat de deixar fer mentre no li trepitgin l’ull de poll. Però Berenguer de Cruïlles va donar mostres d’una sensibilitat social que, en ple segleXIV, no era del tot habitual entre els mitrats: va lluitar per abolir l’arbitrarietat fiscal i la corrupció. Per la seva banda, Carles Puigdemont té un discurs social que no es pot pas dir que sigui el que predomina en el món convergent, i la seu de CDC a Girona és l’única de les quatre capitals catalanes sobre la qual no penja una ordre d’embargament judicial. Berenguer de Cruïlles va anar sempre força a la seva, fent equilibris diplomàtics per tirar endavant la seva acció de govern entre nobles, reis i papes. Carles Puigdemont és home de personalitat forta, però ha liderat sempre en minoria el consistori gironí i ha sabut veure en la necessitat de dialogar i pactar una oportunitat per dotar de més legitimitat la seva empenta política.
Candidat solvent
El 2011 Carles Puigdemont va aconseguir conquerir l’Ajuntament de Girona, un feu socialista que, després de trenta-dos anys, semblava inexpugnable. Vista amb perspectiva la llista de candidats que CiU va presentar durant tres dècades per fer front a Joaquim Nadal, pot arribar a fer la sensació que no hi havia cap intenció de desbancar la majoria socialista. Carles Puigdemont representava el primer candidat realment solvent, l’únic que podia esberlar el tripartit mitjançant el qual el nadalisme maldava per continuar viu. Es va estar una legislatura a l’oposició i qui el coneixia en aquella època va veure créixer un futur alcalde que aprenia a mesurar els tempos i les forces. Sabia que, en política, no es pot matar tot el que és gras i va dosificar a la perfecció el seu avanç cap a l’alcaldia. Estava convençut que guanyaria, com estava convençut que revalidaria la minoria simple en l’actual legislatura. En la seva relativament curta vida política, de fet, pot fer fàcilment la sensació que tot ha estat fruit d’un càlcul racional, calmat i serè. Tot excepte el que va passar ahir, és clar, que ni ell ni ningú no podia esperar-se.
Puigdemont somriu més que no pas riu. També sap ser sorrut i indignar-se davant de situacions o intervencions que considera injustes. A partir d’ara li caldrà prendre-hi paciència, perquè és obvi que l’allau de desqualificacions i atacs des de verbals fins a judicials que l’espera l’obligarà a tenir més cintura política que mai. No hi està del tot desacostumat. L’aparell judicial espanyol ja l’ha emprès contra ell per haver posat trens a disposició dels gironins per poder assistir a la manifestació de la Diada del 2012 i per haver aprovat una moció de suport a la declaració del Parlament del 9 de novembre. Peccata minuta, és clar, comparat amb el que vindrà a partir d’ara.
S’equivoquen de mig a mig els qui, com Inés Arrimadas, veuen en Puigdemont “Mas de lo mismo” o els qui, com Lluís Rabell, busquen la desacreditació fàcil de l’exalcalde de Girona furgant en la seva reivindicació del mestratge polític de Jordi Pujol. Carles Puigdemont deu ser el polític menys convergent de Convergència. Prové d’una família menestral, catalanista i cristiana, però és independentista de tota la vida, s’ha mostrat obertament crític amb els pactes de Convergència -tant amb Zapatero com amb el PP-, ha fet del periodisme la seva passió professional i, si ha tastat el món de l’empresa, ha estat només perquè la seva vocació comunicativa l’ha convençut de la necessitat d’emprendre projectes com la creació de l’Agència Catalana de Notícies o la revista mensual Catalonia Today. I és sens dubte per això que Mas l’ha triat per desencallar la legislatura: Carles Puigdemont, amb la seva indiscutible sensibilitat social, deixa descol·locada tota l’oposició -com es va posar de manifest ahir en el debat d’investidura-, representa la Convergència menys erosionada i, per tant, ja suposa un pas endavant en la vital refundació del partit, i fins i tot la CUP l’ha de votar fent bona cara.
Volia ser astronauta
Quan Carles Puigdemont tenia sis anys, Armstrong va trepitjar la Lluna per primera vegada i aquell nen que corria en calça curta pels carrers d’Amer es va estar una colla de nits mirant el cel. Volia ser astronauta. Per al Carles Puigdemont de cinquanta-tres anys, l’antiga Sala dels Oïdors de Comptes, el despatx del president de la Generalitat, deu ser el que més s’assembla a la Lluna. A partir d’avui no el veurem tan habitualment esperant les seves dues filles a la porta de l’escola -pública- on estudien. Ni assegut a la Xocolateria l’Antiga, a la plaça del Vi, una mena de prolongació natural del consistori gironí. Els qui, durant aquests anys, li han retret la doble activitat d’alcalde i parlamentari, que ha compaginat només gràcies a una capacitat de treball fora del que és comú, avui es queden sense arguments. Girona perd un bon alcalde. Però guanya un president de la Generalitat. De ben segur que Carles Puigdemont sabrà estar a l’altura dels moments crucials que viu i viurà el nostre país.
Oriol Ponsatí-Murlà és filòsof i editor

Read Full Post »

  
Panait Istrati (1884-1935) és l’autor més danubià de totes les Romanies, conegut a Occident sobretot com a escriptor de llengua francesa a partir de la publicació de la novel·la Kyra Kyralina (París: Ed. Rieder, 1924). De pare grec –d’aquí el seu nom– i mare romanesa, immediatament va esdevenir un autor amb una doble identitat literària, quan Istrati mateix va publicar dues altres novel·les en llengua romanesa (Passat i futur i L’oncle Anghel) l’any 1925. Com ell digué: “primer de tot sóc i vull ser un escriptor romanès”.
“Es tracta, doncs, d’un autor amb una doble obra, l’una en francès i l’altra en la seva llengua materna, o d’un escriptor amb una obra escrita en dues llengües, francès i romanès?” ens demana el director adjunt del Museu de Brăila‚ l’istratià reconegut Zamfir Bălan, responsable de la Casa Museu Panait Istrati, situada a la ciutat natal de l’escriptor, Brăila, la vila portuària de la concòrdia, en un dels braços del Delta del Danubi.
El mateix Zamfir Bălan ens respon aquesta pregunta: “Una cosa és clara per a qualsevol que llegeixi la literatura d’Istrati en llengua francesa: l’escriptor no va pensar en la llengua del seu mentor, Romain Rolland, i el món dels seus llibres és profundament romanès”. I ho rebla amb una cita d’Istrati: “Abans de ser narrador contemporani francès, jo vaig ser un narrador romanès nonat (…), la majoria dels meus herois pensen i viuen –en el meu cor, durant anys i panys– en romanès, per molt universal que pugui semblar el seu sentiment descrit artísticament”.
Aquest mes tenim a les llibreries, directíssim des de l’estimat Danubi, un excel·lent tast d’aquest univers istratià en el volum que Anna Casassas acaba de publicar a l’editorial minúscula: Els meus començaments, un text fonamental de l’autor en una traducció fonamental, que flueix d’una aventura a l’altra en una atmosfera que combina l’exotisme portuari de la ciutat de Brăila amb l’esperit amical, lliure, somniador i humanista de l’autor. Hem volgut demanar-li:
Com et va venir la idea de fer Istrati en català?
 Anna Casassas: Vaig conèixer Istrati amb El pescador d’esponges, en una edició del 1938 que tenia el pare a casa, una traducció de Josep Miracle, i em va cridar molt l’atenció. A partir d’aquí vaig anar llegint –en francès– altres obres seves, i vaig quedar fascinada per tots els colors i les emocions que hi havia dins d’aquells llibres i per la força dels personatges que hi vivien, per la força amb què criden per la llibertat i la justícia. Em descobria un món que jo fins aleshores desconeixia absolutament i, entre altres coses, em va ajudar a entendre la complexitat del món balcànic (no pas a entendre per què era tan complex, sinó a entendre com n’era, de complex!), ple de foc –fuga– i moviment, però, tot i l’extrema duresa, molt lluny de la idea dolorosa que m’havien transmès les lectures d’Ivo Andrić.
La breu visió que Romain Rolland, al pròleg de Kyra Kyralina, em va donar sobre la vida personal de Panait Istrati va acabar d’encendre la meva curiositat per aquest autor tan diferent dels altres que jo havia llegit (a part, potser, de Gorki, tal com també diu Rolland en aquest mateix pròleg), i automàticament se’m va disparar una espècie de necessitat d’intentar que fos més conegut a Catalunya, on malgrat tenir alguna obra traduïda des de tan aviat, continua essent un autor molt minoritari. No podia –no pot– ser que una persona que havia lluitat tant abans d’arribar a escriure aquells llibres, que havia patit tant errant pel món, passés pràcticament desapercebut a casa nostra.
L’única manera que jo –com a traductora– tinc a les meves mans per intentar això, que arribi a més públic, és, naturalment, traduint-lo i fent que torni a ser publicat.
És així com Els meus començaments ens arriba ara al nostre sistema literari. Què t’han semblat aquests records de joventut de l’autor?
 AC.: Em vaig fixar en aquest llibre d’Els meus començaments (Mes départs) perquè era el més obertament autobiogràfic i per tant unia en un sol text els dos focus de fascinació que he esmentat abans: la força emotiva del relat i alhora la mirada sobre la increïble vida personal de l’autor.
El fet que toqui directament la seva infantesa i primera joventut fa que les injustícies que explica i la seva constant recerca de llibertat arribin de dret al cor del lector, que per força s’ha de sentir remogut. I, tal com deia abans, malgrat l’extrema duresa dels fets que explica, el text no és mai fosc, sinó que sempre bull de vida. En les situacions més negres, conserva un toc d’humor, i sobretot sap, també, contraposar-hi moments de gran generositat i humanitat. En aquest sentit m’agrada especialment, per exemple, el contrapunt que ofereixen, a l’últim capítol, en el vaixell que va a Alexandria, el passatger austríac i el cambrer que el tracten regaladament i l’ajuden a recuperar la dignitat. Per a mi és una virtut més del llibre, que s’acabi amb aquesta llum d’esperança, no tan sols en el futur del protagonista, sinó també en les persones.
Assenyala’ns alguna dificultat de traducció…
 AC.: La primera dificultat, i segurament la més grossa, l’he trobat en la traducció del títol, perquè la paraula “départ” en francès correspon a dues paraules amb sentits ben diferents, en català, i tant un sentit com l’altre eren coherents amb el que explica el llibre. Per tant, des d’abans d’entrar pròpiament en la traducció del text ja vaig haver de triar quin d’aquests dos sentits seria un millor pòrtic per a la història. No he tingut la pretensió de voler endevinar quin hauria correspost millor a les intencions de l’autor, que evidentment desconec, sinó que he optat per fer prevaldre els diversos intents que el protagonista fa de començar una nova vida (com tantes sortides falses d’una cursa), per sobre de les partences cap aquí o cap allà.
Gràcies, Anna

I un breu apunt sobre la recepció d’Istrati a casa nostra. Istrati va ser introduït a la Península Ibèrica –tal com havia fet Romain Rolland amb Istrati a França– gràcies al periodista i escriptor Pere Foix i Cases (1893-1978). Foix i Cases coneix Istrati als cercles anarquistes de París, posteriorment al 1923. Immediatament neix entre ells una profunda amistat, literària, política i també intel·lectual, de tal manera que Foix i Cases tradueix (en castellà, per la política anticatalanista del general Primo de Rivera) per primera vegada les seves obres escrites en francès, entre les quals Kyra Kyralina i Mes départs – pages autobiographiques. Posteriorment, l’any 1930 Josep Miracle publicaria a la revista D’ací d’allà una breu introducció de l’autor amb una mostra de la novel·la que ell tradueix i que finalment veurà la llum l’any 1938: El pescador d’esponges.
En època moderna, ja al caient de la dictadura franquista, Xavier Romeu publica l’any 1972 Kyra Kyralina en català, amb un excel·lent epíleg de Jaume Vidal i Alcover, un apassionat d’Istrati que reuneix al seu fons particular tot el que pot localitzar d’aquest autor romanès. Quinze anys més tard, el 1989 és Lluís Massanet qui publica una nova obra d’Istrati en català: Domnitza de Snagov.
Feia massa anys que Istrati i els seus personatges aventurers no ens visitaven; ara finalment amb aquesta traducció d’Els meus començaments el tenim de nou entre nosaltres. Bona lectura!

  

Read Full Post »

20120421-124539.jpg
GIL SHARON, és un violinista plé de sensibilitat i sinceres emocions. Sempre és un plaer poguer compartir moments musicals i d’amistat, en les seves visites per Catalunya. Us fem quatre cèntims sobre la seva biografia en anglès.

The violinist Gil Sharon began his musical studies in Bucharest, and soon joined a chosen group of young musicians who performed frequently all over Romania. In 1961, he emigrated to Israel where he continued his studies with Oedoen Partos at the Rubin Academy of Tel Aviv University. Sharon was one of the founders of the Israel Army String Quartet, which gave frequent concerts throughout Israel and received the David Award. In 1971, he won first prize at the International Emily Anderson Violin Competition in London.

Sharon is currently first concertmaster of the Symphony Orchestra of Maastricht and has been guest concertmaster of the Barcelona Symphony Orchestra and the Israel Chamber Orchestra. He has performed as soloist and recitalist in Europe, Israel, Canada and the United States. In 1993 Sharon was invited to play the Chausson Concerto with Dimitris Sgouros and the Borodin Quartet, and in 1995, he performed Mozart’s Sinfonia Concertante with Shlomo Mintz (who, on this occasion, played viola).

Sharon is the founder and leader of both the Sharon Quartet, which toured widely, and the Amati Ensemble, which has released several CDs, including works of Bach, Mozart, Spohr, Handel, Haydn, and Clara Schumann. The Amati Ensemble, which has had its own chamber music series in Maastricht since 1995, is currently involved in the recording of several television productions. Since 1997, Sharon has appeared frequently in the Pablo Casals Festival in Prades and its Paris series, Pablo Casals en Champs Elysées, and he has participated over a dozen times in the Upper Galilee Chamber Music Days Festival in Kfar Blum, Israel.

Sharon has given master classes at the Sibelius Academy in Helsinki, in Fontainebleau, and in Valencia. In 1997, he was honored with the Dutch Royal Award, Knight of the Order of Orange Nassau, by HM Queen Beatrix of the Netherlands for his outstanding merits in the domain of chamber music.

Read Full Post »

Older Posts »