Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘România’

Per Andreu Barnils

Marcela Topor (1976) és periodista, filòloga anglesa, filòloga francesa i esposa del president Carles Puigdemont. Ara que fa un any de l’exili, VilaWeb ha pogut entrevistar-la a Girona, ciutat on viu, en una de les poques entrevistes que ha concedit. La senyora Topor és, en el fons, una gran desconeguda del públic català. En aquesta entrevista ens parla de la seva infantesa a Romania, de l’exigència i brillantor dels seus estudis i de la seva feina actual de presentadora de televisió. Però sobretot explica sense concessions com ha viscut l’exili. La part més fosca i la part més esperançadora, també. Passejar amb ella enmig de les festes de Sant Narcís és tot un espectacle: absolutament tothom s’hi fixa, absolutament ningú no l’atura. La famosíssima contenció gironina. Finalment, trobem una sala discreta en un restaurant i Marcela Topor s’explica. De Romania al primer d’octubre, passant pel nou govern del PSOE.

Sou filla de Vaslui.
—Jo em considero de Iași. És on vaig fer la carrera. És la capital de Moldàvia, província del nord-est de Romania. I em considero d’allà perquè hi vaig viure des de l’edat de divuit anys i és on vaig fer les amistats que encara em duren. Vaig viure-hi una època molt intensa. És la ciutat del meu cor.

Grans notes. Gran estudiant.
—No m’ho havia demanat mai ningú. Sí que és cert que era bon estudiant.

Filologia anglesa?
—I francesa. De sempre m’han agradat molt els idiomes. Passava el temps llegint, de petita. És la cosa que m’agrada més de fer. Tinc dos oncles a la família que són mariners. Imagineu-vos el règim comunista: abans del 1989 era molt difícil d’entrar al país i sortir-ne. Era un règim supertancat . Doncs ells viatjaven. I ens explicaven com era el món. Era com un conte. Vull dir que l’anglès i el francès ja els parlaven ells. No sóc pas la primera de la família de parlar idiomes.

Vau anar a una bona universitat, he vist.
—La Universitat Alexandru Ioan Cuza. La més antiga del país, i amb molt de prestigi. El nivell acadèmic a Romania és molt alt. En aquesta Universitat només hi havia una plaça per a cada cinc candidats. És qüestió d’estudiar. Si no, no passes. Jo vaig acabar el batxillerat, o la selectivitat, amb un 9,11 sobre 10. A francès, hi vaig entrar amb un 9,45 sobre 10. He passat molt de temps a la biblioteca, diguem-ne. Sense sortir gaire. Un idioma és constància, i ara practico més l’anglès que no el francès. Abans no. Abans parlava el francès com el romanès, gairebé. I mira, ara a Bèlgica el practico.

A 23 anys arribeu a Girona. El vostre primer viatge fora de Romania?
—No. No era el primer viatge. Havia estat a França, Polònia, els Estats Units i més llocs, amb una companyia de teatre que fèiem teatre en francès. I una segona companyia, la Ludic. La carrera, la vaig compaginar amb el teatre. A la Ludic era molt difícil d’entrar-hi. Hi havia actors professionals i amateurs. Un grandíssim nivell. El millor dentista de la ciutat, per exemple, s’apuntava al teatre. Doncs era un actor com una catedral. Molts dels meus companys d’aleshores han triomfat. Un és presentador de televisió. L’altre és Corneliu Porumboiu, director de cinema que ha guanyat premis a Canes. També hi ha Cristina Flutur, millor actriu a Canes pel primer film que feia. El primer! Eren gent molt vàlida, molt intel·ligent. Quan arribem a Girona fèiem una obra de Ionescu. Jo feia de Reina Maria. La bona. L’altra era la dolenta. [Riu.]

Primers anys a Girona?
—No van ser fàcils. Em passava el dia estudiant. Vaig obtenir el nivell C de català en nou mesos. No treballava, no tenia colla. I sabia que la llengua m’obriria la porta de la feina. Sóc una persona que necessita fer coses. I treballar.

Treballeu de directora del Catalonia Today. I ara cada divendres presenteu ‘Weekly Mag’ (video). Un magazín fet en anglès directament. El dirigiu i el presenteu. Una entrevista que us hagi marcat?
—Hi ha passat tanta gent! No us ho sabria dir. L’altre dia va venir en Mainat. Un crac. Parla de tot i podries fer un programa de deu hores i encara tindria coses interessants a dir.

Us hi veieu, com ell, arribant a cent quaranta anys?
—Sabeu què passa, que últimament no faig plans a llarg termini.

Ha!
—Per mi el darrer any és com si n’haguessin passat cinc o deu. Tot és molt relatiu. També el temps.

Com el va viure, el primer d’octubre, Marcela Topor?
—Pot semblar un tòpic però va ser un abans i un després. No havia sentit mai aquesta sensació tan forta. Vas cap a votar i et diuen: no pots baixar perquè hi ha furgonetes de la Guàrdia Civil que han trencat vidres del pavelló i la gent està molt espantada. I cap a Sarrià de Ter. Perseguits per un helicòpter. Anar amb cotxe i veure un helicòpter a pocs metres del teu cap és una cosa indescriptible. Gairebé no trobes ni les paraules per a explicar-ho. Jo vaig veure caure la dictadura comunista quan tenia catorze anys. El 1989, quan a Ceausescu li va passar el que li va passar. Nadal. Terrífic. I en Carles, quan va morir Franco, tenia més o menys la mateixa edat que jo quan va morir Ceausescu. Per mi començava una nova etapa amb la caiguda de Berlín. I això ho tenim en comú. I marca molt.

L’1-O us recorda això?
Quan vaig veure aquell helicòpter i les imatges de la gent, i el pànic a la cara, i les porres de la policia destrossant… Com et quedes? Petrificat. Congelat. Primer no reacciones. Jo havia viscut en una dictadura, però no havia tingut mai por. La por la vaig tenir aleshores. Quan jo era petita no havia rebut de manera directa. Patia com tot el país, però no de manera personal. I aquí, sí. És molt dur.

També éreu sota el pont.
—Sense aquest pont no sé on seríem ara! Imagina’t que no hi ha aquest pont. Tens un helicòpter que t’empaita amb l’objectiu claríssim de no deixar-te votar. En aquell moment és quan dius: jo em pensava que vivíem en un país lliure. I en democràcia. I veus que no. No és veritat. Vivim una ficció. Una realitat que ens havíem cregut. Una realitat falsa. On hem estat vivint tot aquest temps? Com pot ser que passi això, i d’aquesta manera? Vaig tenir una decepció molt gran. Molt. Es van trencar molts esquemes, aquell dia.

—De l’1-O al 27-O, i cap a l’exili.
—Exili? Avui encara em costa. És una paraula molt difícil d’assimilar. Per mi l’exili tenia connotacions molt negatives, molt fortes, de repressió. A l’Europa del segle XXI costa de parlar de l’exili. L’exili és molt difícil. L’exili és també com una presó. Són lliures ells, allà dalt? No. No són lliures. A l’exili no són lliures perquè hi són obligats. No hi han anat de vacances. Han fugit de la injustícia. I tenen els telèfons punxats, has de buscar maneres de comunicar-te, les persecucions amb cotxes. Això no és llibertat. Però hi ha una cosa bona, a l’exili.

Quina?
—Que es pot treballar. Sense l’exili no seríem aquí. Serien tots tancats i oblidats. Ells ho voldrien. Però l’exili els ha trencat els esquemes, en aquest sentit. Políticament l’exili els ha fet molt de mal, i a nosaltres molt de bé. Nosaltres ens pensàvem que el món sabia moltes coses de Catalunya. I no. És amb l’exili que es descobreix. Aquesta també és una part bona. I en tercer lloc ha destapat la situació d’Espanya. Molta gent posa en dubte, ara, que Espanya sigui una democràcia. Quina mena d’estat és? Hi ha llibertat d’expressió? Per què s’ha d’exiliar en Valtònyc? O l’Adri? Han deixat les seves famílies. Ho han deixat tot. Que els espera aquí? Presó? Són criminals, són corruptes? Tenim gent innocent que porta un any en presó preventiva. Per tant, ara el món sap la situació política. No sé si ha estat més dur que no em pensava, això de l’exili, perquè no em pensava res. Jo no m’imaginava que el meu home acabaria a l’exili. Vam tenir poc temps per a decidir i evidentment li vaig dir: ‘Prefereixo mil vegades que sigui a l’exili que no a la presó. I tant. Però en cap cas no hi ha manual i guia practica per a les famílies amb gent a l’exili. És molt dur. Les primeres setmanes gairebé no podia articular ni una paraula. No podia. Físicament. Estava trencada. De mica en mica treus les forces d’on sigui i vas endavant. Només tens una opció: continuar. Som sempre més forts que no ens pensem. Les forces les acabes trobant. No continuar vol dir rendir-te i enfonsar-te. I això no és cap opció. I et diré un altre tòpic: allò que no et mata et fa més fort.

Per exemple, visitar una presó. Neumünster.
—Reconec que estava bastant nerviosa. Em feia molt de respecte. Havia parlat amb els familiars dels presos d’aquí i tenia una imatge bastant terrífica. No gaire positiva. I vaig sortir d’allà alleugerida perquè hi vaig veure humanitat. I això per mi va ser molt important. Em van semblar persones d’un tracte correcte i humà. I això em va tranquil·litzar. Per sort aquí, vaig pensar, no van a humiliar ni a fer-te sentir malament. I ja es va veure després. Jo el vaig anar a veure un dimecres, i l’endemà rebo una trucada seva. Com que una nena no havia arribat em diu: ‘D’aquí a vint minuts et truco.’ Doncs qui em truca és en Jami i no pas ell. ‘Què passa? Que ha passat res?’ ‘El deixen sortir!’ T’ho juro: va ser brutal. Déu existeix! I em va trucar tan content. Aquell dia vam celebrar-ho, sí. Mira, en aquest món hi ha justícia. Perquè quan veus com fan les coses aquí, perds l’esperança.

Cap a Waterloo. Us hi veieu?
—N’hem parlat moltes vegades. Si tinguéssim nenes petites potser faríem un pensament. Però ara les nenes són en una edat molt important de la seva escolarització. Per nosaltres, tot això, és provisional. Treballem cada dia com si demà fos el darrer dia de l’exili. Perquè volem que torni. L’objectiu és aquest: que torni, no que nosaltres hi pugem i hi fem vida. L’objectiu és tornar, no anar-se’n. Jo visc amb l’esperança que l’exili sigui ben curt. Ara, si hagués vist que ho necessito, o les nenes, ho hauria fet. Perquè no vull amagar que al principi va ser tan dur que no sabia si podria sortir-me’n. Perquè és molt bèstia i indescriptible. I les primeres setmanes el xoc emocional és… A mi m’ha anat bé treballar. No tinc temps de preocupar-me ni d’escalfar-me el cap. M’estimo més continuar. Com us deia, allò que no et mata, et fa més fort. I jo no he tingut una vida de color de rosa.

Allà dalt hi he vist polítics desemparats, i alguns altres molt més adaptats a viure fora.
—La fortalesa que té en Carles la té molt poca gent. Molt poca. Fixeu-vos que abans de ser alcalde em preguntava: i d’on treu la força? És incansable. Quan era alcalde li deien: ‘Però tu et multipliques o què?’ I com a president igual. Sempre ho dóna tot. I a la vegada ell és bastant auster. Molta gent queda enlluernada del poder. I el necessiten. I ell, no. No té afany de poder ni de protagonisme. Ni s’emborratxa de poder. Aquest és un gran element: la seva austeritat i la fortalesa del caràcter. Jo també reconec que sóc una mica així. Vivint al seu costat vius el poder. Ets en el poder. Però a mi no m’ha seduït mai el poder. El poder no em diu res. No em fascina. No m’emociona ni em fa perdre el cap.

Un clàssic: ‘Puigdemont seria feliç llegint llibres a Girona.’
—Seria feliç amb la seva família. A casa. A Girona. Fent la feina d’alcalde de Girona es trobava en un moment molt dolç. Un moment personal i polític. Havia guanyat el segon mandat. I això que quan va començar a lluitar contra el PSC a Girona, li van dir: ‘Ets boig? No ets ningú i vols guanyar?’ Hi ha molta gent que viu en la zona de confort. I els canvis fan por. Però a en Carles li agraden els canvis i els reptes. Ell va deixar la seva zona de confort a Girona, quan estava perfecte. La ciutat era preciosa. S’ho havia guanyat. Que més necessitava? I ho deixa tot per anar-se’n a fer de president. Hauria pogut dir que no.

No sé si hauria pogut dir que no.
—Sempre pots dir que no. Ell havia lluitat molt de temps per aconseguir allò que tenia, i quan et pots relaxar tres anys va i… Com diu la frase? No vols brou? Dues tasses!

A Marcela Topor li interessa la política?
—Sí. La política ens afecta. T’ha d’interessar. Jo no em dedicaré mai a la política. Però m’interessa. M’afecta. És part de la nostra vida. I no pots ser un ignorant. S’ha de tenir interès una mica per tot.

I com el veieu, políticament, el moment actual?
—Jo no parlo en nom del Carles. Que quedi clar. Jo parlo per mi. Jo sóc optimista. Ho hem de desdramatitzar bastant. No ens hem de fer la víctima. No serveix de res. El futur el tenim a les nostres mans. Tot això ho ha començat la gent. I depèn de la gent. I la gent té la força. Sense la gent això no va enlloc. Estic molt contenta perquè veig que un any després la gent continua mobilitzada. I la gent no ha oblidat. La cosa pitjor seria que la gent se n’oblidés. I no ha estat així. Crec que com a poble hem demostrat una força increïble. La tenim. I és allà. Hem de recordar que tenim aquesta força. El futur el tenim a les mans. Sé que ens en sortirem. Quan? Com? No ho sé.

Controlar el territori no ho veig fàcil.
—No ho és. Però hem començat una cosa, i el pitjor seria que ens n’oblidéssim. Ara no podem fer-nos enrere. Només podem anar endavant i amb convicció. Sempre hem estat pacífics, no violents, i lluitem per la llibertat. Votar és un dret bàsic. En quin món vivim? Volem que els nostres fills visquin sense llibertat d’expressió? Jo no vull que les meves filles visquin amb aquesta por. Jo vaig viure això fins a catorze anys. Teníem por de parlar. El teu veí et podia delatar. No se sabia qui podia ser de la Securitate. Hi havia gent pertot arreu. Doncs ara les meves filles tenen pànic quan veuen una furgoneta de la Guàrdia Civil. Un dia anava conduint i darrere nostre va aparèixer un cotxe de la Guàrdia Civil. Pànic a les cares de les meves filles. Pànic. No les havia vistes mai amb tanta por. És normal, això? No. Ens hem de fer moltes preguntes. Aquesta situació és insostenible. No s’hi pot viure, així. No vull viure en un país com aquest. Hem de lluitar per la llibertat. Com si visquessin a no sé quin segle. Però a veure, què hi fa en Valtònyc a Brussel·les si hi ha llibertat d’expressió?

Amb el vostre nivell d’anglès i francès podríeu fer una ronda europea de denúncia política.
—No sóc política. Però amb l’ACDC fem coses. Fem dinars, sopars grocs. Em van convidar a anar a Ginebra, a la seu de l’ONU. No podia anar-hi. I hi va anar la filla d’en Forn. I si m’ho proposen i puc ajudar en alguna cosa, evidentment. Cap problema. I feliç de poder ajudar, des de l’ACDC, que és un espai on em sento còmoda. L’associació fa un paper molt important. Aquesta cosa que ens ha sortit: lluitar per la llibertat, la democràcia i els drets civils. És una realitat que no ens agradaria que existís, però existeix. Si volem canviar coses, hem de canviar-les nosaltres. Si no fas res, desapareixes del mapa.

Com el veieu, el nou govern del PSOE?
—Si hem d’esperar que l’ajuda ens vingui de Madrid… Hem vist que tampoc no ha canviat. El canvi de govern, de moment, no ha canviat res. Formes diferents, però els fets són els mateixos. Parlen amb un altre to. Però a mi dóna’m fets. Si no, no val res. Perquè ara em dius amb bona cara que tu, tu i tu continueu a la presó. I això no em serveix. Que em somriguis, no em serveix. Potser l’altre ho deia cridant i insultant. Aquests no insulten ni criden. Però diuen la mateixa cosa.

Voldríeu afegir-hi res més?
—Vull grair l’ajuda i la solidaritat de la gent, que ha estat brutal. Perquè si una cosa bona té l’exili és que saps qui és qui. Quan ets a dalt de tot, tothom somriu i fa bona cara. I quan estàs malament veus com de cop desapareixen algunes persones. Poques. I que els que queden són els que valen. Més els que tornen a aparèixer. Les sorpreses. Hi ha gent que quan eres a baix de tot et van allargar la mà i et van treure del pou. Això no té preu. En un any d’exili he trobat molta valentia i també covardia. Mai no agrairé prou a la gent que ajuda. Jami, per exemple. Penso que no se’n parla prou. I la gent no sap prou què ha arribat a fer per un amic. I pel país. Quan no en tenia cap necessitat. Ell sempre hi ha estat. Quan vaig arribar a Catalunya, ell i la Dolors són els primers que en Carles em va presentar. El Jami té la vitalitat de tres persones de vint anys. Estic al·lucinada que sigui tan dinàmic  i actiu. Una energia inacabable. Una persona molt important per a nosaltres. Vull agrair-li el que fa. No solament per mi. Per tots plegats i pel futur dels nostres fills. Perquè o ens en sortim o acabarem tots a l’exili.

http://www.vilaweb.cat

Read Full Post »

Frase del dia:

“Escoltat música del disc és com fer l’amor amb una foto de Brigitte Bardot, un concert en directe és irrepetible”

Va néixer a Roman, Romania, el 28 de juny de 1912 i va estudiar música, filosofia i matemàtiques a Bucarest (Romania) i després a París. Una de les persones que més el van influir va ser Martin Steinke, un coneixedor del budisme zen, que va afectar profundament el punt de vista de Celibidache per la resta de la seva vida.

Va estudiar a Berlín i, entre 1945 i 1952, va ser director principal de l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Posteriorment va treballar amb orquestres de la ràdio d’Estocolm, Stuttgart i París. Des de 1979 fins a la seva mort va ser Director Musical de l’Orquestra Filharmònica de Munic. Va ensenyar regularment a la Universitat de Magúncia (Alemanya) i el 1984 va ensenyar en l’Institut Curtis de Filadèlfia, (Pennsilvània). La docència va tenir un especial èmfasi durant tota la seva vida i els seus cursos sovint eren amb entrada lliure per a tots els oients.

Des de 1950 es va negar a enregistrar les seves interpretacions, al·legant que cap enregistrament no és capaç de captar tots els matisos sonors que es perceben en directe en una sala de concerts. No obstant això, després de la seva mort, la seva família va decidir publicar alguns dels seus enregistraments. Sergiu Celibidache va morir a París el 1996.

Read Full Post »

En les dues jornades de votació només acudeix a les urnes el 20,4% del cens, molt per sota del llindar del 30% necessari per validar la consulta

La iniciativa pretenia que la constitució definís el matrimoni com la unió entre home i dona i no entre dues persones, tal com estableix ara

Es volia canviar l’article 48 de la Constitució per establir que el matrimoni legal era dona i home

El referèndum amb el qual es buscava vetar el matrimoni de les parelles del mateix sexe a Romania ha fracassat aquest diumenge per la baixa participació. La consulta no ha superat el llindar del 30% perquè fos vàlida, segons les dades oficials.

Després de dues jornades de votació, només ha participat el 20,41% dels 19 milions de ciutadans cridats a les urnes, segons les xifres de l’Oficina Electoral Central.

La consulta, que tenia el suport del governamental Partit Social Demòcrata (PSD) i l’Església Ortodox, pretenia esmenar la Constitució perquè el matrimoni no es defineixi, tal com ara, com la unió entre dues persones, sinó específicament entre un home i una dona. Es volia tancar la porta així a una legalització futura dels enllaços homosexuals.

Read Full Post »

JOSEP MARIA GARCÍA PLANAS VILARRUBIA

Saltar el Taló d’Acer per vendre teixits de Sabadell. Això és el que va fer el fabricant Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubia (1924-2012) a principis dels anys 60. L’URSS, Polònia, Hongria, Romania… Li faltava Txecoslovàquia. Hi va aterrar per primer cop el vespre del 20 d’agost del 1968. Un parell d’hores després, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupaven l’aeroport per tallar d’arrel la Primavera de Praga, el desig d’un socialisme amb rostre humà. El fabricant sabadellenc ho va filmar amb la seva càmera de 16 mm, les imatges més llargues i de més qualitat –fins fa poc inèdites– de la primera esquerda del Taló d’Acer. Garcia-Planas ho va filmar i ho va escriure en aquest text inèdit

Res feia presagiar, la nit del dimarts 20 d’agost, els tràgics esdeveniments que planaven sobre Praga. Són les vuit del vespre quan aterrem al flamant aeroport de la ciutat en un Ilyushin-18 de les Línies Aèries Txecoslovaques procedent de Varsòvia. El viatge ha sigut improvisat i no tenim visat ni allotjament reservats. La primera qüestió s’arregla fàcilment a l’aeroport mateix. Amb l’ajuda del nostre amic txec acabem trobant habitació a l’Adria, un petit hotel situat a Václavske Námestí, una àmplia avinguda del districte de Nové Mésto que seria l’escenari de gran part de les algarades i lluites de carrer: davant del nostre hotel, la redacció del diari Prace; una mica més amunt, al carrer Jindrisská, l’edifici de la CTK, l’agència de notícies txeca; a l’altra banda, a la cantonada de Lívopa Stépanská, el Banc de Txecoslovàquia, i, tancant Václavske pel sud, la plaça i l’estàtua de Sant Venceslau, heroi de la nació txecoslovaca, i el Museu Nacional.

Les deu de la nit ens enganxen prenent un refresc al cosmopolita cafè Yalta. Els carrers estan animats i, de la mateixa manera que a Varsòvia, abunden els nois amb cabells llargs i les noies amb faldilla curta. I també com a Varsòvia, rebem incessantment ofertes de compra de dòlars al doble del tipus oficial. Quan enfoquem cap a les galeries Lucerna, de tornada a l’hotel, algú em crida pel meu nom. És Blas Baeta, de l’agència Aerojet. Va al capdavant d’un grup de participants espanyols en el congrés de la SIEC a Hèlsinki. A través de Morro, de la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona, amb qui ens vam trobar casualment aquell mateix matí a l’Hotel Europejski de Varsòvia i amb qui vam viatjar després junts fins a Praga, sabia que jo estava allotjat a l’Adria. Aquella trobada acabaria sent providencial per a nosaltres. Ells s’estan a l’Hotel Alcron, a Lívopá Stépanska, no gaire lluny de l’Adria.

No passen gaire de les onze que ens fiquem al llit; a les 8 del matí de l’endemà teníem una cita a Centrotex. El Plàcid i jo compartim habitació. El llum de la meva tauleta de nit no funciona i he de desistir de la meva habitual lectura. Però no trigo a quedar-me profundament adormit.

El soroll d’un reactor, potenciat pel silenci de la nit, em desperta. L’esfera fosforescent del meu rellotge marca dos quarts de dues. No en faig gaire cas. L’aeroport és molt a prop de la ciutat i no és estrany que els aparells volin baixos, arran de les teulades. No tinc temps de tornar a agafar el son que un altre reactor sembla voler aterrar damunt del meu cap. I després un altre, i un altre i un altre, en cadència precisa, cada quinze minuts. Des de la finestra, els quatre potents focus dels aparells il·luminen estranyament l’espai. Allò no sembla gaire normal, però el meu cervell somnolent no encerta a intuir el drama. A dos quarts de set del matí, amb les primeres llums del dia, unes ràfegues llunyanes i continuades ens fan aixecar del llit. El Plàcid afirma que són trets de pistola automàtica. De broma, li dic que és una traca. En aquell moment apareix el Ramon, que amb el José dorm a l’habitació del costat: “Nois, preneu-ho amb calma, però les tropes russes han invadit el País.

Em vesteixo ràpidament i baixo al hall. A l’escala deixo tres cambreres plorant. El recepcionista té l’orella enganxada al transistor. Està envoltat per les professores fineses, el matrimoni alemany i alguns caminants txecs. L’expressió de les seves cares és significativa. Sense aturar-me, surto al carrer. Passen camions plens de joves que enarboren banderes txeques i criden coses que em són inintel·ligibles. Unes noies reparteixen insígnies i banderes txecoslovaques; les façanes estan materialment cobertes de cartells i rètols:

RUCCKY, DAHTE DOMO (Russos, aneu-vos-en a casa)

Svoboda, Cernik, Dubcek

USA-VNAM=CCCR-CSSR (EUA-Vietnam=URSS-Txecoslovàquia)

Biafra-Israel-Txecoslovàquia

A Moscou 1.880 km

Pujo ràpidament a agafar la motocàmera. En aquest moment arriba el nostre amic txec. Està summament preocupat. Les notícies són confuses, i els rumors, per a tots els gustos. Sembla que a les 9 de la nit, mitja hora després que marxéssim de l’aeroport, cinquanta civils russos armats amb pistoles i arribats en dos avions procedents de Moscou i de Lemberg el van ocupar. A dos quarts d’una van començar a arribar els grans transports Antonov amb tropes russes, poloneses, alemanyes, hongareses i búlgares. La ràdio, que emet contínuament notícies de la situació, sembla que segueix en mans del govern txec. Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació. El govern recomana a la població civil que eviti qualsevol provocació, i als estrangers, que es quedin als hotels. Les línies de transport urbà no funcionen.

Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació

Baixo les escales de tres en tres. El conserge, que xampurreja l’espanyol, em diu enigmàtic: “A filmar para Franco, eh?” No li responc. Arribo al carrer en el moment just en què per Národni Príkopé desemboquen a Václavske Namestí els primers tancs i vehicles blindats soviètics. Les enormes erugues d’acer, amb les torretes tancades, es creuen amb els camions de patriotes que enarboren banderes tricolors mentre criden “Dubcek, Dubcek, Dubcek”. La gent, que amb prou feines obre pas a la columna blindada, branda els punys amenaçadorament mentre crida “Ruccky okuppanti”, “Fascisti sovietici”. Al meu costat, un nen agafat de la mà del seu pare escup als tancs. La columna avança –deixant darrere seu el paviment destrossat­– cap al monument de Sant Venceslau, on hi ha enfilats uns quants patriotes que col·loquen banderes txecoslovaques i pinten cartells al·lusius. A pocs metres del monument, els tancs russos s’aturen en semicercle. A poc a poc s’aixequen les torretes i treuen el cap els tanquistes. Unes cares imberbes contemplen amb ulls entre inexpressius i perplexos l’espectacle. Alguns opten per tornar-se a tancar. Uns altres carreguen tranquil·lament les metralladores fixades a la part davantera de les torretes. Tímidament, volen cap als russos els primers projectils: boles de paper de diari, pells de plàtan, pedres arrencades de les voreres. Protegits per les jaquetes gruixudes i els cascos de cuir, els tanquistes els esquiven impassibles. Alguns manifestants dibuixen amb guix creus gammades a la gruixuda planxa dels tancs.

Torno a l’hotel a recarregar la càmera. Em creuo amb el Plàcid, que amb la seva màquina també està ficat enmig del rebombori. Un vell aixeca el bastó i crida: “Visca la República!” Un grup d’obrers, quan reconeixen que soc estranger, em diuen expressivament “Komunism, disaster”. Quan torno, un jove patriota enfilat en un tanc s’escarrassa per lligar amb un cinturó la tapa de la torreta davant de les aclamacions del públic. El tanc posa en marxa amb escàndol el motor d’olis pesants, i el noi, espantat, salta a terra. S’hi enfila un altre amb un ganivet a la mà. Un company intenta impedir-l’hi agafant-lo del braç, però aconsegueix desfer-se’n i talla el cinturó. S’obre la porta de la torreta i apareix en tanquista soviètic sota les increpacions del públic. Pel cel segueixen passant els grans avions de transport; la cadena l’interromp, de tant en tant, el vol rasant dels MIG, en una patent demostració del Poder Soviètic.

Monika Zgustova: “La Primavera de Praga va començar amb Kafka”

+ info

Ens trobem a l’Adria amb el Plàcid, el José i el Ramon. Decidim anar a l’Hotel Alcron a reunir-nos amb Morro i el grup espanyol de la SIEC. El nostre amic txec, que ha tornat a l’hotel, ens diu que ha aconseguit enviar un tèlex a Espanya malgrat que les comunicacions telefòniques i telegràfiques sembla que estan tallades. També Baeta ha intenta enviar un tèlex des de l’Hotel Alcron, però els periodistes alemanys i els operadors de la TV francesa que han estat transmetent tot el matí s’han carregat el tèlex. No ho va aconseguir fins a l’endemà. Va ser gràcies a aquest tèlex que les nostres famílies van saber que estàvem bé. A l’Alcron es van assabentar de la invasió molt abans que nosaltres. A les tres de la matinada els taxistes de servei recorrien la ciutat tocant el clàxon i anunciant la bona nova. Alguns turistes estrangers que viatjaven en cotxes particulars van sortir immediatament de Praga.

En aquest moment se sent al carrer un soroll ensordidor. Els tancs russos, apostats davant del monument a Sant Venceslau, estan disparant amb els canons al Museu Nacional. L’espectacle és terrible. Som uns dos-cents metres darrere dels tancs. Es produeix una veritable estampida dels patriotes enfilats a l’estàtua de Sant Venceslau i dels que estan apostats a la doble escalinata que dona accés al Museu. Però no és prou ràpida per evitar que es produeixin morts i ferits. Es diu que des de l’interior del Museu s’havia obert foc contra els tancs. Ràpidament, la façana del Museu s’omple amb les marques dels impactes. Cessa el foc, que no ha durat ni cinc minuts. El soroll dels canons és substituït per la cridòria de la gent i el so estrident de les sirenes de les ambulàncies. Quan pujo, panteixant, l’escalinata, només hi queden taques fresques de sang al terra. En pocs segons em trobo envoltat per dotzenes de joves que quan em veuen amb l’aparatosa càmera es pensen que soc reporter. ¿Francès? ¿Italià? em pregunten uns estudiants en anglès. Espanyol, responc. “Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat. Un jove m’entrega unes càpsules de fusell i de pistola que, em diu, són les que han matat els primers patriotes en l’assalt a l’emissora de Ràdio Praga.

“Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat

Allà mateix s’organitza una manifestació. L’encapçalen una bandera txeca, dues banderes negres i el mocador ensangonat que l’estudiant enarbora a la punta d’un pal. La manifestació passa per davant dels tanquistes soviètics, que observen l’espectacle impassibles. Cants, crits i dones i homes plorant. Jo tampoc puc reprimir les llàgrimes.

Darrere del Museu, en direcció a l’estació, s’alça una enorme columna de fum negre. Després ens diuen que cremaven dos tramvies que els patriotes havien fet servir com a barricada. Comencen a aparèixer camions amb soldats russos, metralladores i fusells a punt. La gent fa servir les càpsules buides per xiular-los. Alguns, més atrevits, s’hi acosten i tiren dins dels camions diaris txecs i manifestos dels estudiants, de la Lliga de Combatents Antifeixistes i d’altres associacions patriòtiques editats en txec, rus i alemany. Uns soldats els llegeixen mentre que altres els estripen amb menyspreu. Alguns tancs han quedat immobilitzats. Perden les puntes de les cadenes a les llambordes dels carrers.

Com és habitual, no havia esmorzat i m’havia menjat un simple entrepà al migdia per no perdre’m el carrer, que era tot un esdeveniment. Començo a notar certa sensació molt simptomàtica a l’estómac. Ens trobem amb dificultats per sopar. A l’Adria no hi ha menjador. L’Hotel Alcron avui no admet outsiders. El restaurant Yalta està tancat, i també l’snack del Tabarin. Per fi trobem una taula a l’Europa que compartim amb un professor italià i un professor romanès i la seva filla que assisteixen al congrés de geologia. El professor italià ens dona notícies alarmants que després no sembla que s’hagin confirmat: la mateixa potència ocupant té dificultats internes. A Kosiguin l’han cessat i el general Gretxko, representant de la línia dura, ha pres el poder. A banda d’això, el congrés ha sigut un èxit. S’han aprovat els estatuts i s’ha triat per unanimitat el lloc on se celebrarà l’any que ve.

Tornem a l’Hotel Alcron. Davant del Banc de Txecoslovàquia hi ha apostats mitja dotzena de tancs i l’edifici ha sigut ocupat. Uns soldats soviètics estan manipulant unes caixes. Més endavant va circular la notícia que s’havien endut l’or dipositat al Banc. Pel cel ja no hi passen avions sinó bales traçadores. El grup de turistes nord-americans de l’Alcron m’ensenyen Shirley Temple, la nena actriu dels anys quaranta. Els escoltes de l’hotel han captat Ràdio Moscou, que justifica l’ocupació dient que s’havia produït a instàncies del govern i del poble txec per impedir el triomf de la contrarevolució, i que les tropes soviètiques havien sigut rebudes amb joia per la major part de la població. Continuen emetent emissores patriòtiques no identificades. Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut. El general Svoboda està incomunicat en Palau Presidencial, que està pres per les forces russes. L’exèrcit txec està aquarterat amb ordres de no intervenir. S’encoratja contínuament la població a la resistència pacífica.

Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut

Se sent una ràfega de metralladora al carrer, i al cap d’uns instants entra a l’hotel un jove patriota que repartia diaris. Una patrulla russa li havia disparat una descàrrega als peus per espantar-lo. Li donem conyac i tabac i queda postrat en una butaca, respirant amb profunditat i arrítmicament. En aquell moment tres o quatre bales traçadores impacten contra la paret lateral de l’entrada de l’hotel. En fraccions de segon el terra queda cobert de gent estesa. Jo em refugio darrere del mostrador de recepció. El jove patriota, que semblava que estava mig mort, fa un salt increïble per damunt del taulell i cau com un sac als meus peus. Passats uns minuts sortim amb els homes de la televisió francesa al carrer. La patrulla russa que custodia el Banc havia metrallat, sense cap motiu aparent, la façana de l’edifici del davant i alguns projectils havien sortit rebotats cap a l’entrada de l’hotel.

Discutim si ens quedem a dormir a les butaques del hall de l’Alcron o si tornem a l’Adria. Decidim fer això últim. Sortim d’un en un. A l’Adria, el hall sembla un camp de refugiats. Els hostes dormisquegen en cadires i butaques buscant, aparentment, la companyia mútua. Pugem a l’habitació. Comentem la situació fins a la una de la matinada. El José em dona un comprimit de Librium per ajudar-me a dormir. De lluny se senten trets de morter.

Al matí, a primera hora, torna el nostre amic txec. La situació s’està deteriorant. Rússia ha enviat un ultimàtum al govern txec donant-li 24 hores per constituir un nou govern amb gent addicta a Moscou. Per la seva banda, el govern txec amenaça la Unió Soviètica amb declarar una vaga general indefinida si no retira les forces d’ocupació. Sembla que alguns membres del govern txec han acceptat participar en un govern de col·laboració amb la potència ocupant. Les tropes soviètiques han ocupat el diari Prace i l’agència CTK. L’estació de ferrocarrils i la televisió ja havien sigut preses el dia anterior. Mentre venia, el nostre amic havia parlat amb un jove soldat de Tomsk que es va mostrar atònit davant la reacció de la població; havia sentit moltes vegades, de boca del seu pare, com la població l’havia rebut amb entusiasme el 1944, quan va alliberar Praga amb l’exèrcit rus. Un oficial soviètic li va confessar confidencialment que molts dels soldats ocupants, que feia tres mesos que estaven de maniobres per Polònia i la República Democràtica d’Alemanya, no sabien realment no eren. Les tropes russes semblaven més mal equipades que l’any 1944. La població txeca estava desconcertada: després de 30 hores la potència ocupant no havia llançat cap proclama que justifiqués la invasió ni havia donat cap consigna.

Un oficial soviètic li va confessar confidencialment que molts dels soldats ocupants no sabien realment no eren

Al carrer, per primera vegada, hi patrullen tropes soviètiques a peu. Continuen les manifestacions i el repartiment de diaris i informacions patriòtiques, algunes de les quals, ara ja, ciclostilades. A les parets hi apareixen els noms de Bilak, Indra i Kolder, titllats de traïdors a la nació. Un patriota es planta davant d’un tanc rus i li impedeix el pas. El tanc s’atura. El desafiament dura uns segons. El tanc opta per retrocedir uns metres i desviar la ruta. La gent envolta el patriota, que plora. Carrer amunt s’incendia un tanc. Fa mitja volta i avança ràpidament cap on som. El dipòsit de combustible s’ha encès i els soldats l’han foradat per buidar-lo. Passa per davant nostre regant el terra amb gasoil, tira a terra una tanca i es produeix una explosió.

Són les 11 del matí. Amb el Plàcid trobem un bar obert. Davant l’experiència de la nit anterior, optem per prendre alguna cosa. Mengem, drets, un estofat de carn i patates; una mena d’esmorzar-dinar. No tinc gaire gana i en deixo una mica al plat. Una dona gran es menja les restes. Anem a l’Alcron. A la porta hi ha un petit grup de gent. Ens presenten Enrique Líster. El meu únic record personal, en aquest moment, de la columna Líster és que durant la retirada havia passat per Sabadell incendiant diverses fàbriques. Líster va viatjar, pel que sembla, de Moscou a Praga en el mateix avió que el grup espanyol de la SIEC. Quan s’assabenta que som de Sabadell ens diu que té una filla casada amb un fill de Moix, el sindicalista exalcalde de la nostra ciutat i crec que ministre de Treball del govern republicà quan es va acabar la guerra. Líster viu actualment a Praga. Té 61 anys i és general de l’exèrcit rus. Està interessat a dir-nos que se l’acusa d’haver corregut molt durant la guerra, però que la realitat és que van resistir durant 36 dies a Catalunya l’avenç de les tropes nacionals; molt més que l’exèrcit francès davant la invasió alemanya. És partidari de la línia comunista ortodoxa. Durant la guerra se li va encomanar la missió d’aniquilar el govern anarquista de l’Aragó, que s’havia instal·lat a Casp. Ho va aconseguir només passejant els tancs pel poble. Li preguntem per la situació. Ens diu que el comitè del Partit Comunista Espanyol, del qual és membre, s’havia adherit a l’Acord de Bratislava, que condemna qualsevol intervenció militar per part de les nacions del Pacte de Varsòvia. S’acosta el seu fill i se l’endú a banda. Torna per dir-nos, confidencialment, que hi haurà toc de queda a les cinc de la tarda. Ens recomana que no sortim de l’hotel. Ell també se’n va cap a casa.

Per l’estret carrer de Lívopá Stépanká baixa un tanc rus a tota velocitat. Com a mínim a vuitanta per hora. Mai m’hauria pensat que poguessin córrer tant. Un Volkswagen amb patriotes que reparteixen pamflets, i que puja en direcció contrària, li cedeix galant el pas enfilant-se a la vorera. Entrem a l’hotel. Sembla que per fi ens hi podrem allotjar. Se n’han anat alguns estrangers i hi queden habitacions lliures. El nostre problema és que tenim l’equipatge a l’Adria. Són les quatre de la tarda. Decidim anar a buscar-lo. La tornada, carregant les maletes per davant dels tancs russos aparcats a la vorera de Václavská i apuntant amb els canons l’edifici del diari Prace, devia tenir la seva gràcia, vista pels impassibles tanquistes soviètics, que treien el cap per les torretes. La tornada a l’Alcron em té reservada una alegria: hi trobo un tèlex de casa, enviat des de Sabadell, que confirma que han rebut notícies nostres. El José també rep un tèlex de la seva família. Arriba un equatorià que havia sortit en cotxe a buscar la seva dona i les seves dues filles, que eren en un balneari a 200 km de Praga. De nit es va trobar diverses columnes motoritzades soviètiques a les quals va haver d’indicar la ruta. Els patriotes havien canviat els senyals indicadors perquè els ocupants s’equivoquessin. Els russos anaven sense mapes, amb simples croquis fets a mà.

Ens reunim el grup espanyol de la SIEC, els quatre equatorians, Morro i els quatre viatjants de teles. Hem de prendre una decisió. Durant el matí, per l’altaveu de l’hotel, l’ambaixada nord-americana havia anunciat que sortiria un tren especial per als súbdits nord-americans, amb l’ambaixador al capdavant, per intentar arribar a la frontera de la República Federal Alemanya, així com també una caravana de cotxes organitzada per l’ambaixada anglesa per als seus nacionals, amb la mateixa intenció. Els francesos també abandonen el país. Ens sentim desemparats i cada cop més sols. La situació continua deteriorant-se. Apareixen alguns brots de col·laboracionisme. Es deia que la policia política començava a actuar i es ficava amb els estrangers i requisava càmeres i pel·lícules. Els aliments escassegen. Sembla imminent la vaga general. Falta trobar un autocar i gasolina. Baeta, amb l’ajuda de l’agència de viatges txeca Sedog, aconsegueix l’impossible. Pot enviar un tèlex a Viena en què demana a l’ambaixada espanyola que enviï un autocar a buscar-nos a la frontera txeca. Sortiríem l’endemà, divendres dia 23, a les 8 del matí. Hi ha un esclat d’alegria. Un italià que no entén el motiu de la cridòria s’encara amb nosaltres: “Non avete visto i morti e i feriti? ¿Non gli avete visto?”

Aquesta nit encara surto sol al carrer, i em busco un petit incident. A la cantonada de Stépanská i Vaclavské hi ha un home amb la cara ensangonada envoltat per un petit grup que intenta dissuadir-lo d’alguna cosa. M’hi acosto. De sobte ve cap a mi i em deixa anar un discurs amb to vehement i gesticulació amenaçadora. Afortunadament conservo la calma. Aguanto, sense alterar-me, l’envestida. Els altres se l’emporten. No acabo d’entendre el significat de tot allò. Vaig sense càmera. Després penso que, quan va veure que era estranger, potser va voler abocar damunt meu la seva indignació per la indiferència del món envers els tràgics esdeveniments del país.

Dormo poc. Les últimes 40 hores han sigut de tensió nerviosa reprimida. Els ulls plorosos de les dones, plens d’ira els dels homes, i perplexos els dels soldats soviètics se m’apareixen en una roda incessant. Al matí un helicòpter rus en vol de reconeixement a escassa altitud em fa sortir del llit. Una hora abans de la senyalada tot el grup de parla hispana està a punt al hall. Consigna: amagar les càmeres a les maletes. El comiat és emocionant. El nostre amic txec, l’operadora del teletip, el personal de recepció ens diuen adeu amb llàgrimes als ulls. Les mateixes llàgrimes que no poden reprimir molts vianants quan el nostre autobús vell, ple fins al sostre de maletes i paquets, creua els carrers de Praga. El conductor txec tria una sortida secundària. No trobem tropes russes.

El comiat és emocionant. El nostre amic txec, l’operadora del teletip, el personal de recepció ens diuen adeu amb llàgrimes als ulls

Sortim de la ciutat i creuem una campanya fèrtil de boscos i terres cultivades que ens recorda el nostre Vallès. Hem de recórrer 180 km fins a la frontera. Passem per diversos poblets. Banderes nacionals a mig pal amb crespons negres als ajuntaments, les escoles, les esglésies, les fàbriques… Helicòpters de les forces d’ocupació volen per damunt dels nostres caps. Al final d’una recta apareix la carretera interrompuda. No passa res. Es tracta d’un desviament per obres. Les rodes del vell autocar, sobrecarregat, gemeguen quan freguen els parafangs cada cop que agafem un revolt tancat. A la dreta deixem una columna motoritzada russa, acampada al costat d’un bosc. Nou ensurt: un tanc rus avança en direcció contrària: va pel seu costat; de sobte, es desvia a l’esquerra com per barrar-nos el pas; el nostre vehicle redueix la marxa; el tanc gira ràpidament cap a la seva dreta per agafar un camí veïnal estret. Ara és una columna de camions d’avituallament la que avança lentament davant nostre. El nostre conductor decideix avançar-los fent sonar amb ràbia el clàxon. Arribem a la vista de Tabor, una població d’importància mitjana. En un prat, a la nostra dreta, mitja dotzena de tancs soviètics, oberts en forma de vano, apunten amenaçadors els seus canons en direcció al turó on s’alça el poble. Ens anem acostant a la important ciutat de Ceské Budéjovice. És un quart d’una. A l’entrada de la ciutat, un piquet de vaga d’una fàbrica ens atura. Recorda al conductor l’ordre de vaga de 12 a 13 decretada pel govern txec a través de les emissores clandestines. Demanem que ens deixin arribar fins al centre de la ciutat. Travessem un parc bonic en què apareixen penjats uns ninots amb els noms de Novotny, Bilak, Indra i altres col·laboracionistes. Pel camí, els vianants ens ensenyen significativament els rellotges. A la plaça Major, una gran concentració de gent. Ens aturem davant d’una taula on es recullen firmes per demanar la neutralitat de Txecoslovàquia. Passa un camió amb patriotes que enarboren banderes tricolors. Un altaveu instal·lat al balcó de l’Ajuntament va donant notícies de la reunió que mantenen les autoritats locals amb les forces d’ocupació estacionades al voltant de la ciutat. Es tracta d’assegurar el subministrament d’aigua i aliments, que comencen a escassejar. A prop nostre, una petita caravana de cotxes italians s’espera. Ens diuen que a l’aeroport de la ciutat ha capotat un avió de transport soviètic. Hi ha soldats morts i ferits. A les parets, cartells de “Russos, aneu-vos-en… (i un cul pintat)”, i un dibuix que representa l’abraçada de Bratislava amb Kosiguin amb un ganivet a la mà.

A la una reprenem el viatge. Som a 40 km de la frontera austríaca. La tensió augmenta i el silenci es fa més dens dins de l’autocar.

Contra el que era previsible, ara les tropes russes no abunden. Només uns tancs a l’entrada del petit poble de Dolní Dvoristé. A la sortida del poble hi ha la ratlla fronterera. Apareixen davant nostre, interrompent aquesta muralla que s’estén fins on ens arriba la vista, les clàssiques barreres frontereres. No s’hi veuen soldats soviètics. Els duaners txecs ens indiquen que podem continuar fins al post de la policia, uns metres enllà. Puja un oficial txec que, en espanyol, ens demana els passaports. Torna al cap d’uns minuts. Tot està en ordre. El post austríac és a uns 500 metres. L’oficial txec puja a l’autocar i ens hi acompanya. Se saluden efusivament amb la policia austríaca; més efusivament del que és normal. Un centenar de curiosos s’esperen a la banda austríaca. Alguns escruten amb binocles el territori txec. L’oficial txecoslovac confirma que ha rebut una trucada de les forces d’ocupació avisant-lo que es farien càrrec del post abans del vespre, amb prou feines dues hores després. Ens acomiadem un a un d’ell, que ens fa la salutació militar, i del conductor; amb l’autocar, se’n tornen a Txecoslovàquia. En aquell moment una noia crida “¡Aerojet!” És l’autocar austríac que ens envia l’ambaixada espanyola. A l’Hotel Academia de Viena, l’ambaixador, la seva dona i un grup de periodistes, entre els quals reconeixem Estarriol i Vila Sanjuán, ens donen la benvinguda. L’assalt a la centraleta telefònica comença amb ardor celtiber. Encara recordo la cara d’espant de l’operadora.

Ara, a l’avió de Zuric, llegeixo al Herald Tribune d’avui que les tropes soviètiques han tancat definitivament les fronteres.

Dissabte 24 d’agost del 1968

http://www.ara.cat

NOTA: Romania  va ser  l’únic dels països comunistes i del Pacte de Varsòvia que no va participar en l’acord per invadir Praga (Txecoslovàquia) i Nicolae Ceausescu ho va critica contínuament per tot el món.

Read Full Post »

El mangalica es una raza de cerdo (Sus scrofa domestica) autóctona del territorio de Transilvania (Rumanía), hasta 1920 perteneciente al imperio austro-húngaro. Tiene su origen en los cruces de la raza primitiva del tronco mediterráneo, al que también pertenece el cerdo ibérico, con las razas Szalontal y Bakonyl, razas semisalvajes típicas los Cárpatos occidentales. Para referirse a esta raza también se utilizan los nombres Mangalita y Mangalitsa. El mangalica tiene un pelo muy grueso y largo, que puede ser negro, blanco o rubio y que recuerda la lana de las ovejas de la zona. La piel de la zona de los ojos y del disco nasal muestra una pigmentación negra, y las uñas también son de este color. El mangalica presenta una proporción de grasas y manteca muy elevada, de un sabor muy apreciado en los mercados internacionales.

En 1991, descubrimos una raza olvidada, que estaba al borde de la extinción: el cerdo Mangalica. Cerdo autóctono de Hungría y del mismo “tronco” mediterráneo que el cerdo ibérico.
Es el resultado de la mezcla de la raza traída por los romanos con cerdos semi-salvajes de las montañas y cruces posteriores. Es muy resistente y aguanta los crudos inviernos y los veranos calurosos de la estepa húngara. En 1990 quedaban menos de 200 ejemplares.

Cerdos peludos Mangalita, rubios, negros y blancos, que recuerdan las ovejas de Transilvania| Foto cedida

El Mangalica pasa los crudos inviernos de la estepa húngara. La nieve cubre los campos varios meses y se llega a los -25 grados, por eso su pelo es más abundante y rizado que el del ibérico.
Su carácter andador y su alimentación natural a base de maíz, trigo y pastos, unido a la madurez que alcanza, hacen que sea idóneo para productos curados de la más alta calidad.

La raza Mangalica tuvo un extraordinario desarrollo en el Imperio Austro Húngaro, protegida por los propios emperadores. Al acabar la segunda Guerra Mundial, parte de las indemnizaciones de guerra se pagaron con miles de hembras Mangalica. La raza ya no pudo recuperarse.
Además, la introducción del cerdo blanco, más grande y de crecimiento rápido, y los cambios del consumo, casi consiguen la total desaparición de la raza. En 1991 apenas había 200 ejemplares Mangalica en toda Hungría.

Hasta que sucedió un encuentro fortuito. La familia de Monte Nevado reconoció en esta raza casi olvidada muchas de las virtudes del cerdo ibérico, y apostó por la conservación de la raza. Hoy hay ya más de 2.000 madres de cerdo Mangalica. La familia de Monte Nevado comenzó a curar jamón Mangalica y se ha convertido en la embajadora de esta nueva especialidad gastronómica.

En el supermercado de El Corte Ingles venden jamón loncheado de la raza Mangalica/Mangalita|Foto cedida

Los cerdos Mangalica se crían y alimentan en campos húngaros y sus jamones y paletas vienen a los secaderos de Monte Nevado, donde son tratados con todo el mimo del jamón ibérico.
El propio estado húngaro condecoró a nuestro director con la Cruz de la Orden de Honor de Hungría por recuperar esta raza autóctona.

Por un golpe de fortuna, los entusiastas del jamón ahora tienen una especialidad distinta y nueva para saborear, cuya historia se remonta a los romanos.
El jamón Mangalica tiene un sabor y aroma intensos, que fluyen en la boca y aportan una gran suavidad.
¿No le dan ganas de probar el resultado?

Read Full Post »

Mosaic “Allumage de la flamme olympique” Obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|Bellaterra.Cat

Giorgos Garanatsios “Zorpe” (Neix a Tessalònica, capital històrica de Macedònia/ Grècia, el 7 de juliol de 1955). Diplomat en Arts Plasticas, música clàssica i ciències humanitàries. En seu taller personal de la mateixa ciutat de Salonica, talla, tenyeix i forneja tot el cristal natural que després utilitzarà per crear tota la seva obra, prèviament tallat en diferents formes i mides minúscules, segons la gama de colors que utilitzarà per les seves obres petites i monumentals. Zorpe és un gran amic i admirador del poble català de Bellaterra, que el visita fa uns anys, amb la seva parella Sofia Apostolidou.


Mosaic “Records de Catalunya” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

La presencia artística de Zorpe, a la seva Tessalònica natal és plena, on des de l’any 1997 participa en infinitats d’exposicions i activitats artístiques combinades amb la seva estància de París. A destacar les col·laboracions amb el Ministeri de Cultura de Grècia i ciutats com Atenes, Ksanthi, Drama, Stavroupoli, Vagopoulio, etc.,


Mosaic “Le jour suivant” de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

La seva exquisida tècnica en mosaics el porta a residir durant 10 anys a París, des de l’any 1990, exposa en diferents Palaus i galeries privades d’art com la Maison Lafitte, (1990, Premi a la tècnica de pastel. 1992, Salon des Peintres. 1993, Salon des Créations en Mosaïque, on participa també com jurat de l’exposició. 1994, 4a. Exposició Salon des Arts Plstiques Modernes du mois de mai. 1994, XlX Salon de Peinture). Grand Palais (1991, Exposició independent), Banque Nacional de Grècia de París (1994, Exposició personal). Mona Lisa (1994, Exposició Personal). Ville de Sarguemines (1994, Grand Prix de Peinture). Salon Marine París (1994). Salón de Satrouville de París (1995, Exposició personal Galerie Etienne de Causans. Introduction à la Peinture et Sculpture Mairie Merogis. 4ar. Salon du Palais au Tribunal de Grande Instance de Criteil). Etienne de Causans (1999, Exposició personal a la Galerie).

Mosaic “Maternitat” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat


Mosaic “L’enlèvement d’Europe” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat


Mosaic “Origen natural del món” obra de Giorgos Garanatsios-Zorpe|bellaterra.cat

Read Full Post »


Article de Josep Dorca, creador de del blog BÀLCANIA

Quan el tot just acabat d’estrenar govern socialdemòcrata, en coalició amb els liberals d’ALDE, va anunciar una modificació del Codi Penal i una proposta d’amnistia, que pot beneficiar milers de persones, va provocar una immediata gran onada d’indignació. De seguida es van organitzar manifestacions de protesta, emparant-se en l’argument que aquests canvis tenen com a objectiu “indultar” bona part de quadres socialdemòcrates, i molt particularment el seu principal líder, i aspirant frustrat a encapçalar el govern, Liviu Dragnea. Aquest argument és indiscutiblement cert.
Fa quinze dies ja es van aplegar unes vint mil persones a la capital, Bucarest. A la concentració hi va assistir, quinze minuts simbòlics pel càrrec institucional, el president del país, Klaus Iohannis. D’aquesta manera volia deixar ben clar el seu suport als manifestants. A part de la capital, també s’han anat fent diverses concentracions en altres ciutats importants del país, com Timisoara, Brasov, Arad, Oradea, Cluj, Baia Mare, Suceava…
Aquest cap de setmana passat, el nombre de manifestants a la capital ja era de cent mil persones, cosa que demostra que la indignació no ha parat de créixer a mesura que se’n van coneixent més detalls. Ara, les manifestacions ja són diàries. Dimarts, quinze mil persones es van tornar a manifestar, i des d’ahir al matí es van començar concentrar una altra vegada a la plaça de la Victòria. Segons fonts policials, al vespre hi havia congregades cent mil persones. A última hora de la nit es van produir alguns incidents violents, que van provocar almenys cinc ferits i una vintena de detencions.
El desencadenant d’aquestes protestes són dos decrets. D’una banda, un que preveu una amnistia per a algunes categories de reclusos, mentre que l’altre modifica certs aspectes del Codi Penal. Per exemple, un dels documents proporciona complet perdó per als presos amb penes de presó de fins a cinc anys, a excepció de les persones condemnades per crims violents i corrupció, sempre que siguin superiors a un perjudici de 44.000€ (200.000 leus). Això, d’una manera pràctica, vol dir que Dragnea, acusat precisament per corrupció quedarà net, ja que els guanys il•lícits que se li atribueixen són “només” de 24.000€.
D’altra banda, les persones més grans de 60 anys, dones embarassades, mares amb nens menors de cinc anys i persones amb malalties incurables en fase terminal s’haurien de beneficiar, també, de l’indult parcial. D’acord amb el ministre de Justícia Florin Iordache, entre 2.500 i 3.000 presos poden beneficiar-se d’aquesta mesura. Això, segons Iordache, permetrà que l’elevat nombre de presidiaris que hi ha a Romania disminueixi, ja que actualment està molt per sobre de la capacitat de les presons romaneses.
Iohannis, des del primer moment, es va mostrar totalment contrari a aquesta proposta del ministre de Justícia, Florian Iordache, i va manifestar la intenció de demanar la convocatòria d’un referèndum sobre el tema. Ha utilitzat repetidament termes com inadmissible, inacceptable i escàndol.
El president no ha estat l’únic que s’ha mostrat escandalitzat. També ho ha fet la presidenta del Tribunal Superior, Mariana Ghenna, o la cap del Secretariat Anticorrupció, Laura Codruta Covesi. El Partit Nacional Liberal, que és el més important d el’oposició, per la seva banda, ha anunciat que presentarà una moció de censura, tot i que a efectes pràctics és impossible que prosperi, per la composició de l’actual parlament, on socialdemòcrates i ALDE tenen una sòlida majoria. També s’ha afegit a la proposta la USR (Unió per la Salvació de Romania).
L’equip governamental, des del principi, va optar per minimitzar les protestes, i va arribar a afirmar que molts dels assistents havien estat pagats per anar a les primeres manifestacions. Liviu Dragnea, ara president de la cambra de diputats, va arribar a utilizar el terme de mineríada, en clara referència als fets que van tenir lloc a Bucarest ara fa vint-i-cinc anys. Alguns representants d’ALDE (com Catalin Beciu), el soci menor del govern, han arribat a ser encara més contundents en les crítiques a l’oposició.
Tant la Unió Europea com els EUA també han fet palès el seu malestar. La Comissió Europea ha insistit que cal lluitar contra la corrupció i no ignorar-la. L’ambaixador dels EUA, Hans Klemm, ha demanat ja una reunió formal amb el cap de govern, Sorin Grindeanu.
Avui s’ha fet pública una carta adreçada al govern, signada per França, Alemanya, els EUA, Canadà, Bèlgica i Holanda que demana explícitament que no es vagi enrere en la lluita contra la corrupció.
Ara caldrà veure si la població podrà mantenir la pressió contra el govern i fer-lo rectificar, o bé fer-lo caure. I, sobretot, si és possible de construir alternatives polítiques viables que puguin posar punt i final a aquesta associació de poder, màfies i corrupció. Ahir, durant les protestes, la demanda era molt clara: dimissió del govern.

Read Full Post »

Older Posts »