Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘marcela topor’

  

 Foto: Carles Puigdemont i Casamajó, (Amer, 29 desembre 1962)  i la seva dona Marcela Topor (Vaslui-România, 8 setembre 1976)

Tant Berenguer de Cruïlles (1310-1362), primer president de la Generalitat de Catalunya, com Carles Puigdemont, el cent-trentè, són gironins. Tots dos de poble: de Cruïlles, el primer; d’Amer, l’últim. És cert que un fou bisbe i l’altre no és especialment missaire; un fou un ferm partidari de la Inquisició i l’altre és més aviat de deixar fer mentre no li trepitgin l’ull de poll. Però Berenguer de Cruïlles va donar mostres d’una sensibilitat social que, en ple segleXIV, no era del tot habitual entre els mitrats: va lluitar per abolir l’arbitrarietat fiscal i la corrupció. Per la seva banda, Carles Puigdemont té un discurs social que no es pot pas dir que sigui el que predomina en el món convergent, i la seu de CDC a Girona és l’única de les quatre capitals catalanes sobre la qual no penja una ordre d’embargament judicial. Berenguer de Cruïlles va anar sempre força a la seva, fent equilibris diplomàtics per tirar endavant la seva acció de govern entre nobles, reis i papes. Carles Puigdemont és home de personalitat forta, però ha liderat sempre en minoria el consistori gironí i ha sabut veure en la necessitat de dialogar i pactar una oportunitat per dotar de més legitimitat la seva empenta política.
Candidat solvent
El 2011 Carles Puigdemont va aconseguir conquerir l’Ajuntament de Girona, un feu socialista que, després de trenta-dos anys, semblava inexpugnable. Vista amb perspectiva la llista de candidats que CiU va presentar durant tres dècades per fer front a Joaquim Nadal, pot arribar a fer la sensació que no hi havia cap intenció de desbancar la majoria socialista. Carles Puigdemont representava el primer candidat realment solvent, l’únic que podia esberlar el tripartit mitjançant el qual el nadalisme maldava per continuar viu. Es va estar una legislatura a l’oposició i qui el coneixia en aquella època va veure créixer un futur alcalde que aprenia a mesurar els tempos i les forces. Sabia que, en política, no es pot matar tot el que és gras i va dosificar a la perfecció el seu avanç cap a l’alcaldia. Estava convençut que guanyaria, com estava convençut que revalidaria la minoria simple en l’actual legislatura. En la seva relativament curta vida política, de fet, pot fer fàcilment la sensació que tot ha estat fruit d’un càlcul racional, calmat i serè. Tot excepte el que va passar ahir, és clar, que ni ell ni ningú no podia esperar-se.
Puigdemont somriu més que no pas riu. També sap ser sorrut i indignar-se davant de situacions o intervencions que considera injustes. A partir d’ara li caldrà prendre-hi paciència, perquè és obvi que l’allau de desqualificacions i atacs des de verbals fins a judicials que l’espera l’obligarà a tenir més cintura política que mai. No hi està del tot desacostumat. L’aparell judicial espanyol ja l’ha emprès contra ell per haver posat trens a disposició dels gironins per poder assistir a la manifestació de la Diada del 2012 i per haver aprovat una moció de suport a la declaració del Parlament del 9 de novembre. Peccata minuta, és clar, comparat amb el que vindrà a partir d’ara.
S’equivoquen de mig a mig els qui, com Inés Arrimadas, veuen en Puigdemont “Mas de lo mismo” o els qui, com Lluís Rabell, busquen la desacreditació fàcil de l’exalcalde de Girona furgant en la seva reivindicació del mestratge polític de Jordi Pujol. Carles Puigdemont deu ser el polític menys convergent de Convergència. Prové d’una família menestral, catalanista i cristiana, però és independentista de tota la vida, s’ha mostrat obertament crític amb els pactes de Convergència -tant amb Zapatero com amb el PP-, ha fet del periodisme la seva passió professional i, si ha tastat el món de l’empresa, ha estat només perquè la seva vocació comunicativa l’ha convençut de la necessitat d’emprendre projectes com la creació de l’Agència Catalana de Notícies o la revista mensual Catalonia Today. I és sens dubte per això que Mas l’ha triat per desencallar la legislatura: Carles Puigdemont, amb la seva indiscutible sensibilitat social, deixa descol·locada tota l’oposició -com es va posar de manifest ahir en el debat d’investidura-, representa la Convergència menys erosionada i, per tant, ja suposa un pas endavant en la vital refundació del partit, i fins i tot la CUP l’ha de votar fent bona cara.
Volia ser astronauta
Quan Carles Puigdemont tenia sis anys, Armstrong va trepitjar la Lluna per primera vegada i aquell nen que corria en calça curta pels carrers d’Amer es va estar una colla de nits mirant el cel. Volia ser astronauta. Per al Carles Puigdemont de cinquanta-tres anys, l’antiga Sala dels Oïdors de Comptes, el despatx del president de la Generalitat, deu ser el que més s’assembla a la Lluna. A partir d’avui no el veurem tan habitualment esperant les seves dues filles a la porta de l’escola -pública- on estudien. Ni assegut a la Xocolateria l’Antiga, a la plaça del Vi, una mena de prolongació natural del consistori gironí. Els qui, durant aquests anys, li han retret la doble activitat d’alcalde i parlamentari, que ha compaginat només gràcies a una capacitat de treball fora del que és comú, avui es queden sense arguments. Girona perd un bon alcalde. Però guanya un president de la Generalitat. De ben segur que Carles Puigdemont sabrà estar a l’altura dels moments crucials que viu i viurà el nostre país.
Oriol Ponsatí-Murlà és filòsof i editor

Read Full Post »