Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘President’

La población quiere separarse de Cerdanyola. El Partido Popular lo apoya pero Junts pel Sí está en contra

http://www.elespanol.com

Si a usted le cuentan que en Cataluña el PP defiende el “derecho a decidir” y que Junts pel Sí (JxS) está en contra, se pensará que su interlocutor vive en el mundo al revés. Se equivoca. Bienvenidos a Bellaterra, una pequeña población de casi 3.000 habitantes en el extrarradio de Barcelona cuyos vecinos se quieren independizar de Cerdanyola, el Ayuntamiento del que dependen desde hace más de 80 años.

El pasado septiembre se celebró un referéndum en el que votó el 54% del censo. El 94% pidió que Bellaterra se convierta en un municipio independiente y deje de ser una Entidad Municipal Descentralizada (EMD) que depende de un municipio vecino. La reclamación de estos vecinos llegó el pasado martes al Parlament y se encontró con defensores y detractores inesperados: JxS se mostró en contra del derecho a decidir de los vecinos mientras que el PP defendió los resultados del referéndum.

Un municipio aislado

Desde que se creó en los años 30 como una urbanización para veranear, Bellaterra fue creciendo hasta convertirse en la segunda EMD más grande de Cataluña. Hoy en día todos sus habitantes consideran la localidad como su primera residencia. Sin embargo, la construcción de la Universidad Autónoma a finales de los 60 y de la autopista AP-7 dejó a la población muy alejada y sin acceso directo a Cerdanyola. El tren, además, conecta con los vecinos Sant Cugat y Sabadell pero no con Cerdanyola, dejando a Bellaterra desconectada de su centro de mando. Ambas localidades sólo están conectadas por un autobús que hace dos trayectos diarios.

“Dependemos de un sitio del que no somos”, explica Ramon Andreu, presidente de la EMD de Bellaterra. “No hay un sentimiento de pertenencia social, ni de aquí hacia Cerdanyola ni al revés. Hay una fractura social muy grande”. Andreu aparece en el encuentro con un dossier de cientos de páginas. El informe lleva adjunto un estudio sobre la viabilidad económica de una Bellaterra independiente y recopila una lista de agravios que, según ellos, ha sufrido la localidad por parte de Cerdanyola.

Resulta imposible no relacionar el conflicto entre ambas localidades con el que existe entre Cataluña y España. “Generamos el dinero suficiente para costearnos buenos servicios”, asegura Andreu. “Nosotros invertiríamos mejor nuestro dinero”, añade. El presidente enumera un listado de carencias que, en su opinión, tiene su localidad. “No hay campo de fútbol, ni biblioteca, ni policía local, ni un centro médico o un dispensario”, argumenta. “Cualquier pueblo de 3.000 habitantes tendría estas infraestructuras”.

Andreu enseña algunos datos de su informe. Un gráfico muestra cómo la mayoría de gasto de los vecinos de Bellaterra se realiza en Sant Cugat (60%), Sabadell (20%) o Barcelona (11%). Solo el 9% del gasto de los vecinos se efectúa en Cerdanyola. Andreu también afirma que más de la mitad de los vecinos han pedido ser atendidos en el ambulatorio de la vecina Valldoreix ya que el de Cerdanyola está muy mal conectado con su vecindario.

El alcalde de Cerdanyola, Carles Escolà, no ha ha contestado a las preguntas de este periódico alegando problemas de agenda. El Ayuntamiento se remite a un comunicado en el que manifiesta su “respeto” por la consulta y muestra su disposición a renegociar el convenio entre ambas poblaciones. Fuentes del Ayuntamiento recuerdan, además, que no es competencia de Cerdanyola decidir si Bellaterra se independiza o no: Bellaterra no cumple las condiciones necesarias para separarse -queda demasiado cerca de Sant Cugat- y por eso los vecinos trasladaron su reclamación al Parlament.

La Universidad Autónoma y la Autopista AP-7 separan ambas

JxS en contra y el PP a favor

El pasado martes la comisión de Gobernación del Parlament debatió una resolución de Ciudadanos que instaba a la Generalitat a paralizar cualquier proceso de separación de Bellaterra. La sorpresa fue que sólo el PP defendió el “derecho a decidir” de la localidad, mientras que el resto de grupos votó a favor de que el Govern haga de intermediario entre ambas localidades para mejorar el convenio.

“Es incoherente que JxS defienda el derecho a decidir de Cataluña pero no de Bellaterra”, explica Jordi Macarulla, representante de CDC en la EMD de Bellaterra. “Han demostrado no tener ningún tipo de sensibilidad con algo que viene de muy lejos”, remacha. Marc Sanglas, diputado de JxS que participó en la comisión, explica que el derecho de autodeterminación de Cataluña no tiene nada que ver con este caso. “No mezclemos churros con merinas”, explica por teléfono. “Un municipio no tiene nada que ver con una nación”. Según Sanglas, se necesita “consenso territorial” para llevar a cabo una separación de este tipo. Según este parlamentario, Cerdanyola y Bellaterra deben ponerse de acuerdo. No basta con que sólo voten los que quieren separarse.

En el PP explican que defienden la consulta por tres motivos. Porque es legal, porque fue pactada con el Ayuntamiento de Cerdanyola y porque su resultado fue muy claro. “Un 94% no es lo mismo que un 47%”, explican.

Ricos contra pobres

La opulencia de Bellaterra salta a la vista. La mayoría de viviendas son casas unifamiliares y los coches de gama alta abundan por sus calles. Cerdanyola, en cambio, es un municipio de extrarradio de perfil obrero cuya población, en general, tiene una renta más baja.

Resulta complicado obtener datos económicos específicos de Bellaterra, pero el presidente de su EMD reconoce que los vecinos de la localidad tienen un “perfil benestante”. Según Andreu y otros vecinos consultados, esta etiqueta de ricos les perjudica a la hora de reclamar mejoras para su localidad. “Vas a Cerdanyola y te ponen la etiqueta de rico”, explica Jordi Tardós, un vecino de 58 años que regenta una agencia de viajes. “Tenemos dos maneras de ver el mundo muy distintas”, remacha.

Algunos de los defensores de la independencia de Bellaterra también emplean el argumento económico para justificar el conflicto con Cerdanyola. “No les interesa perder todo lo que pagamos de impuestos”, explica en una cafetería Montse Corominas, expresidenta de CDC de Bellaterra. “Cuando Badia del Vallès se independizó no hubo ningún problema”, ironiza Tardós, el dueño de la agencia de viajes. El presidente de la EMD, sin embargo, cree que el argumento económico es “demagogia” que emplean algunos desde Cerdanyola para ganar votos.

Ramon Andreu, presidente de la EMD de Bellaterra, defiende la secesión del municipio

Alberto Gamazo

Una reclamación que viene de lejos

La primera lucha vecinal para reclamar más autogobierno en Bellaterra se remonta a 1977, cuando los vecinos se juntaron para pedir que la localidad se convirtiera en una EMD. Tras el primer rechazo -la localidad no tenía suficiente población-, el 96% de los propietarios solicitó en 1992 un expediente de segregación para separar la localidad, opción que también fue rechazada.

Finalmente cuando en 2007 se acordó la formación de la EMD para 2010, los vecinos se juntaron para crear una candidatura ciudadana que sólo incluyera vecinos del pueblo. “Creamos Gent per Bellaterra [el partido que gobierna la EMD] para que no nos acabaran gobernando políticos de Cerdanyola”, explica Andreu. Este profesor de educación física se puso entonces al frente del partido, que desde entonces arrasa en todas las elecciones municipales: en los últimos comicios logró la mayoría absoluta más grande de toda Cataluña. Resulta complicado encontrar a alguien en Bellaterra que esté en contra de la independencia de su localidad. Ninguno de los vecinos consultados se ha mostrado en contra. En la EMD hay representantes de ERC, de CDC y del PP y todos están a favor de la secesión.

El proceso soberanista trajo la ley de consultas, que se aprobó en el Parlament en 2014. Fue entonces cuando Gent per Bellaterra vio su ventana de oportunidad. “Vimos la oportunidad legal pero también política”, recuerda Andreu. “Más allá de ver que teníamos el instrumento necesario, pensamos que un Govern que defendía el derecho a decidir respetaría nuestra reclamación”.

Preguntado si ha acudido a Cerdanyola a negociar una mejora del autogobierno después de la consulta, Andreu responde que el mandato que tiene es la independencia. “No podemos sentarnos a negociar, como mucho responderíamos a alguna oferta si nos la plantearan”, opina el presidente de la EMD. “Es como si Mas hubiese ganado las plebiscitarias con un 94% de los votos y fuera a Madrid a negociar un nuevo Estatuto”.

Read Full Post »

  

 Foto: Carles Puigdemont i Casamajó, (Amer, 29 desembre 1962)  i la seva dona Marcela Topor (Vaslui-România, 8 setembre 1976)

Tant Berenguer de Cruïlles (1310-1362), primer president de la Generalitat de Catalunya, com Carles Puigdemont, el cent-trentè, són gironins. Tots dos de poble: de Cruïlles, el primer; d’Amer, l’últim. És cert que un fou bisbe i l’altre no és especialment missaire; un fou un ferm partidari de la Inquisició i l’altre és més aviat de deixar fer mentre no li trepitgin l’ull de poll. Però Berenguer de Cruïlles va donar mostres d’una sensibilitat social que, en ple segleXIV, no era del tot habitual entre els mitrats: va lluitar per abolir l’arbitrarietat fiscal i la corrupció. Per la seva banda, Carles Puigdemont té un discurs social que no es pot pas dir que sigui el que predomina en el món convergent, i la seu de CDC a Girona és l’única de les quatre capitals catalanes sobre la qual no penja una ordre d’embargament judicial. Berenguer de Cruïlles va anar sempre força a la seva, fent equilibris diplomàtics per tirar endavant la seva acció de govern entre nobles, reis i papes. Carles Puigdemont és home de personalitat forta, però ha liderat sempre en minoria el consistori gironí i ha sabut veure en la necessitat de dialogar i pactar una oportunitat per dotar de més legitimitat la seva empenta política.
Candidat solvent
El 2011 Carles Puigdemont va aconseguir conquerir l’Ajuntament de Girona, un feu socialista que, després de trenta-dos anys, semblava inexpugnable. Vista amb perspectiva la llista de candidats que CiU va presentar durant tres dècades per fer front a Joaquim Nadal, pot arribar a fer la sensació que no hi havia cap intenció de desbancar la majoria socialista. Carles Puigdemont representava el primer candidat realment solvent, l’únic que podia esberlar el tripartit mitjançant el qual el nadalisme maldava per continuar viu. Es va estar una legislatura a l’oposició i qui el coneixia en aquella època va veure créixer un futur alcalde que aprenia a mesurar els tempos i les forces. Sabia que, en política, no es pot matar tot el que és gras i va dosificar a la perfecció el seu avanç cap a l’alcaldia. Estava convençut que guanyaria, com estava convençut que revalidaria la minoria simple en l’actual legislatura. En la seva relativament curta vida política, de fet, pot fer fàcilment la sensació que tot ha estat fruit d’un càlcul racional, calmat i serè. Tot excepte el que va passar ahir, és clar, que ni ell ni ningú no podia esperar-se.
Puigdemont somriu més que no pas riu. També sap ser sorrut i indignar-se davant de situacions o intervencions que considera injustes. A partir d’ara li caldrà prendre-hi paciència, perquè és obvi que l’allau de desqualificacions i atacs des de verbals fins a judicials que l’espera l’obligarà a tenir més cintura política que mai. No hi està del tot desacostumat. L’aparell judicial espanyol ja l’ha emprès contra ell per haver posat trens a disposició dels gironins per poder assistir a la manifestació de la Diada del 2012 i per haver aprovat una moció de suport a la declaració del Parlament del 9 de novembre. Peccata minuta, és clar, comparat amb el que vindrà a partir d’ara.
S’equivoquen de mig a mig els qui, com Inés Arrimadas, veuen en Puigdemont “Mas de lo mismo” o els qui, com Lluís Rabell, busquen la desacreditació fàcil de l’exalcalde de Girona furgant en la seva reivindicació del mestratge polític de Jordi Pujol. Carles Puigdemont deu ser el polític menys convergent de Convergència. Prové d’una família menestral, catalanista i cristiana, però és independentista de tota la vida, s’ha mostrat obertament crític amb els pactes de Convergència -tant amb Zapatero com amb el PP-, ha fet del periodisme la seva passió professional i, si ha tastat el món de l’empresa, ha estat només perquè la seva vocació comunicativa l’ha convençut de la necessitat d’emprendre projectes com la creació de l’Agència Catalana de Notícies o la revista mensual Catalonia Today. I és sens dubte per això que Mas l’ha triat per desencallar la legislatura: Carles Puigdemont, amb la seva indiscutible sensibilitat social, deixa descol·locada tota l’oposició -com es va posar de manifest ahir en el debat d’investidura-, representa la Convergència menys erosionada i, per tant, ja suposa un pas endavant en la vital refundació del partit, i fins i tot la CUP l’ha de votar fent bona cara.
Volia ser astronauta
Quan Carles Puigdemont tenia sis anys, Armstrong va trepitjar la Lluna per primera vegada i aquell nen que corria en calça curta pels carrers d’Amer es va estar una colla de nits mirant el cel. Volia ser astronauta. Per al Carles Puigdemont de cinquanta-tres anys, l’antiga Sala dels Oïdors de Comptes, el despatx del president de la Generalitat, deu ser el que més s’assembla a la Lluna. A partir d’avui no el veurem tan habitualment esperant les seves dues filles a la porta de l’escola -pública- on estudien. Ni assegut a la Xocolateria l’Antiga, a la plaça del Vi, una mena de prolongació natural del consistori gironí. Els qui, durant aquests anys, li han retret la doble activitat d’alcalde i parlamentari, que ha compaginat només gràcies a una capacitat de treball fora del que és comú, avui es queden sense arguments. Girona perd un bon alcalde. Però guanya un president de la Generalitat. De ben segur que Carles Puigdemont sabrà estar a l’altura dels moments crucials que viu i viurà el nostre país.
Oriol Ponsatí-Murlà és filòsof i editor

Read Full Post »

IMG_4722

IMG_4723

Read Full Post »

20140121-181315.jpg

Dedicatòria del President Mas als bellaterrencs Angi i Francesc, del Restaurant La Taula de Barcelona
President Mas a la BBC: “No es pot aturar un moviment democràtic i pacífic com el del poble català”

Artur Mas destaca l’actitud dialogant del Regne Unit amb Escòcia i la contraposa a la que té l’Estat espanyol amb Catalunya
El cap de l’Executiu ha concedit a la BBC la primera entrevista d’aquesta legislatura a un mitjà de comunicació global

El president Mas, amb el periodista Allan Little, en un moment de l’entrevista
La cadena britànica BBC emet avui una entrevista amb el president de la Generalitat, Artur Mas, centrada en el procés sobiranista que viu Catalunya. Durant la conversa, el cap de l’Executiu subratlla que hi ha una gran majoria del poble de Catalunya que vol decidir el seu futur i es pregunta “com pots convèncer els catalans que no tenen el dret a votar?”. “És difícil d’aturar un moviment democràtic i pacífic”, conclou.

Aquesta és la primera entrevista que concedeix el president Mas aquesta legislatura a un mitjà de comunicació global. La cadena britànica va desplaçar a Barcelona un equip encapçalat per un dels seus periodistes més experimentats de la secció internacional, Allan Little, que va cobrir la transició sud-africana a la democràcia i va ser corresponsal a Moscou i París, entre d’altres assignacions.

Durant l’entrevista, el president Mas compara l’actitud del Regne Unit amb Escòcia amb la que té el Govern espanyol respecte a Catalunya i afirma que, “de fet, envegem una mica el que està passat al Regne Unit, perquè el que voldríem és un acord amb les institucions centrals espanyoles per organitzar la consulta”. Artur Mas afegeix que, a diferència del que passa al Regne Unit, “Espanya diu que no tenim el dret a votar”.

El cap del Govern també insisteix que “hi ha fins a cinc vies diferents per fer la consulta d’acord amb la Constitució espanyola” i assenyala que el que cal és “seure a la taula a parlar, arribar a acords i deixar votar a la gent”, com fan els britànics amb els escocesos. “M’agradaria que Espanya fos el mateix cas, amb la mateixa mentalitat, però no ho és”, lamenta el president.

Artur Mas compara també els processos escocès i català i diu que “hi ha algunes similituds, però també hi ha diferències i crec que tots dos països tenen prou personalitat, fins i tot des del punt de vista polític, per seguir el seu propi camí”.

El president recorda que a Catalunya hi va haver eleccions fa un any, amb uns programes electorals “molt clars” i on la gent “va votar per exercir el dret a decidir el seu futur”. El cap del Govern afegeix que “hem de complir aquest manament”, per la qual cosa assegura que el “referèndum ha de ser organitzat el 2014”.

En aquesta línia, el president Mas assenyala que “si les institucions centrals espanyoles tenen alguna cosa per oferir a la gent de Catalunya, podem incloure la qüestió al mateix referèndum i deixar que la gent triï entre l’oferta de les institucions espanyoles i la pregunta de les institucions catalanes”, que recorda que va ser acordada fa algunes setmanes.

La BBC ha donat una cobertura massiva a aquesta entrevista exclusiva a través del seus diversos canals. Es podrà veure als telenotícies de la tarda i del vespre de la BBC One, News at Six i News at Ten, que tenen un seguiment massiu de l’audiència britànica, així com al canal de notícies de 24 hores i les emissores de ràdio durant tot el dia, a més del web de la cadena. La BBC World també té previst difondre-ho demà al matí, en el moment de màxima audiència a Europa i emetre-ho tot el dia. La versió més llarga de l’entrevista es podrà veure també al canal BBC World News, els butlletins del qual tenen una audiència d’entre 5 i 6 milions de persones.

Read Full Post »

20130113-134127.jpg

El 24 de gener a Bellaterra, Mònica Terribas entrevista Jordi Pujol sobre “El futur de Catalunya”

Mònica Terribas , periodista i veïna de Bellaterra, entrevistarà el M.H Sr. President Jordi Pujol qui

ens parlarà sobre El futur de Catalunya, en un format tipus La Nit al Dia.

L’acte es farà el dijous 24 de gener de 2013, a les 20 hores.

El lloc és l’habitual: el Centre Cívic de Bellaterra, plaça de Maragall, núm. 4.

20130113-134210.jpg

Read Full Post »

20121208-134634.jpg

Josep M. Ballarín
Barcelona, 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gòssol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. També ha col·laborat en publicacions i programes de televisió.

EL MATÍ DIGITAL 06/11/2012

A. Mas
Amic Mas, no et tracto d’honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

Amic Mas, no et tracto d’honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t’entengui, no tens res de l’èpica gloriosa del President Macià ni d’aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t’acabi d’entendre en allò més bell que ets. Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.

Ets el tipus d’home més estrany que produeix la política d’aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d’ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairbé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves que et dic, ets un home normal, la mena més estranya d’homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l’instint de mestre Pujol no l’enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d’enllà. Com que no em ve d’una ratlla t’ho explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint de l’Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: “mierda para el Estatuto” i “muera Catalunya”. Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que “Catalunya era una part d’Espanya” i feia l’elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d’Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l’esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del “café para todos” i la llarga història que hem patit d’ençà de la transició, tots els governs d’enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans i molt menys anant de gairell com l’edifici de Bankia mai no serà capaç de saber què s’amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d’independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se’ns arronsa el melic tenint-ho per impossible. I vet ací. Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t’han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat tu ets l’únic camí.

Tu ets l’únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T’han bastonejat, amb el que diuen els diaris d’enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se’ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Read Full Post »

President Mas

Benvolgut, Benvolguda Gràcies! Moltes gràcies!
Volia, en primer lloc, començar amb aquestes paraules, amb el meu agraïment
per la tasca incansable que heu fet aquests darrers mesos per assolir el nostre objectiu, tornar a guanyar, per desena vegada, les eleccions al Parlament de Catalunya. No ha estat fàcil, no ens ho han posat fàcil, però un cop més ens n’hem sortit i hem rebut el suport majoritari del poble de Catalunya.
Tanmateix, és evident, i no cal que ens enganyem, que el resultat que hem obtingut no és el que desitjàvem, no respon a aquella majoria excepcional que hem demanat durant tota la campanya electoral. He dit moltes vegades que dir la veritat ha de ser la nostra principal divisa. I és per això que ara no puc obviar, davant vostre, que el Parlament sorgit de les urnes no és el que nosaltres havíem desitjat. Seria absurd dir el contrari.
Tot i així seria injust que ens envaís un sentiment de fracàs o de frustració. Us ho deia abans, per desena vegada hem guanyat clarament les eleccions al Parlament de Catalunya i som, sense cap mena de dubte, l’única opció política cridada a liderar el nou govern.
No vull estar-me de fer-vos un comentari en relació a les eleccions i, especialment, al fet de convocar-les, al per què. Sentireu aquests dies comentaris en el sentit que ens vam, em vaig, equivocar convocant-les. Us dic que no, us ben asseguro que no em penedeixo de la decisió que vàrem prendre. Moments excepcionals, decisions excepcionals deia en el debat de Política General, i és així. L’escenari sorgit de la gran manifestació de l’Onze de setembre a Barcelona dibuixava un full de ruta nou, necessitava donar la veu al
poble de Catalunya perquè manifestés el seu compromís amb el nou procés que iniciem, i així ha estat àmpliament. Nosaltres mateixos necessitàvem incorporar en el nostre programa electoral un objectiu que, implícitament segur que hi era, però que explícitament no manifestàvem en el programa electoral ni de govern.
Sentireu aquests dies múltiples interpretacions dels resultats, sentireu a dir que el sobiranisme s’ha estavellat i que el dret a decidir ha quedat finiquitat. Res més lluny de la realitat. El sobiranisme, el catalanisme, el dret a decidir té a dia d’avui més força que mai al Parlament de Catalunya. I és per això que, com vaig dir la mateixa nit electoral, la consulta al poble de Catalunya es farà en els propers quatre anys. Ara més que mai el poble ha de parlar i decidir quin futur vol per al nostre país. És el nostre compromís programàtic. Però sobretot, és el nostre ferm compromís amb Catalunya i els seus set milions i mig de ciutadans.
Ho hem dit, ho he dit, manta vegades, el poble de Catalunya té dret a decidir el seu futur lliurement, democràticament, pacíficament, com hem fet sempre i com vam fer l’Onze de setembre als carrers de la capital del país.
No us amago les dificultats que el període que iniciem comporta intrínsecament, començant per governar el dia a dia, la gestió diària, la lluita contra la crisi, garantir el benestar de les persones, però estic convençut que
amb l’ajut i la col·laboració de tots, ens en sortirem. Ho vaig dir la mateixa nit de les eleccions, cal que tots ens impliquem en la governabilitat de Catalunya, sols no ho podem fer, necessitem la col·laboració de tots en la ingent tasca de gestionar el dia a dia, just en un moment poc agraït. Però el país necessita, més que mai, un govern fort, ferm en les decisions i arriscat en la lluita contra la crisi. Ja ho vaig dir, res serà fàcil, però tot és possible.
Bé, no m’allargo més, i permeteu-me acabar aquestes ratlles com les he començat, agraint-vos la feina que heu fet per assolir aquesta nova victòria de Convergència. Encetem un període molt il·lusionant pel nostre país i us demano que l’afrontem tots plegats amb fermesa i amb passió, però també amb la serenitat i la consciència de la transcendència del camí que encetem, que no en tingueu cap dubte, ens durà a fer de Catalunya un país on, com dèiem en campanya electoral, viure millor!
Moltes gràcies i endavant. Visca Catalunya!! Ben cordialment,
Artur Mas
Barcelona, 28 de novembre de 2012

Read Full Post »

20121122-012953.jpg

Per què votaré Mas
Enric Vila
20-11-2012
Diumenge al vespre, en el debat de TV3, es van veure moltes coses. A mi, però, sobretot em va cridar l’atenció un fet: el president Mas era l’únic candidat que semblava envellit, i l’únic que semblava que s’estigués jugant de debò alguna cosa. A diferència dels altres líders polítics, que parlaven com sempre, sense donar massa importància a les paraules, com si els mots fossin globus de colors, Mas semblava que estigués molt lluny. Malgrat que les seves intervencions eren clares i concises, i solien anar al moll de l’os del tema, en la seva actitud presidencialista de no entrar en el cos a cos no hi havia només una estratègia comunicativa, hi havia un instint primari de preservació, d’home que sent el pes de la responsabilitat i del dolor i que, en un acte de prudència, es reserva amb zel les energies pel que hagi de venir.

A mi el president Mas m’agrada perquè es nota que té por de fracassar. I no pel que diran, sinó per ell mateix. La por al fracàs és el que dóna grandesa a l’esperit quan intentes aportar el teu granet de sorra al món. Els valents no són els que no tenen por de perdre o de morir, sinó els que, per un amor concret, en un moment determinat, s’arrisquen, malgrat les seves pors, a portar les coses més enllà del que mai havien calculat. És això el que fa que Mas em sembli superior a l’Oriol Junqueras o al López Tena, per no parlar dels altres candidats, que ja estaven perfectament còmodes nedant en la putrefacció de l’anterior règim de coses. En aquest país de cínics i peluts, on la gent ha tendit a anar a la seva o a prendre actituds falsament idealistes per poder-se suïcidar tranquilament donant la culpa als altres, l’actitud de Mas té un element d’exemple pedagògic que convé molt al país.

Mas demana confiança en un país que necessita aprendre a confiar. Mas demana confiança probablement perquè és tot el que es veu amb cor de demanar. Això pot semblar poc però en realitat és molt, perquè la confiança que la gent és capaç de donar als altres sempre és proporcional a la confiança que la gent té en ella mateixa i en les possibilitats d’aconseguir pel seu compte allò que vol. El que m’agrada del discurs de Mas és que va directament al cor de tots els sentiments d’inferioritat que han fet els catalans tan petits i tan controladors, tan refractaris a deixar res a l’atzar i tan proclius a donar la culpa al món dels seus problemes. L’ocupació no és només que als jutjats hi domini el castellà; l’ocupació sobretot és aquesta malfiança sistemàtica i aquest escepticisme destructiu i impacient que ens han forjat segles de repressió arbitrària -de casualitats com aquests documents caiguts del cel, que permeten els diaris de Madrid fer periodisme d’investigació.

Mas diu als electors: jo em comprometo a fer possible que tu puguis votar, però la independència del país no depèn només de mi. Mas busca la corresponsabilitat en un moment en què a tot el món els conflictes entre les elits i les bases dels països s’estan tensant. La seva manera de posar a prova la resistència del país davant les pressions de Madrid i de la comunitat internacional em sembla que és intel·ligent, i sobretot em sembla que és honesta. Això que alguns troben que fa poc líder, i que d’altres consideren un tic messiànic, resol el problema de la manca de poder de la Generalitat, traslladant la capacitat de transformar l’status quo al conjunt dels catalans. La gràcia de prestar a Mas una “majoria excepcional per un temps excepcional” és que en la mesura que hagi de tractar menys amb els altres partits, la gent guanyarà capacitat d’interlocució directa amb ell i tothom tindrà moltes menys excuses.

En principi, com millors siguin els resultats que tregui Mas, més poder polític tindrà el carrer i, per tant, menys marge hi haurà perquè les velles estructures de poder puguin obstaculitzar el procés sembrant la confusió a través del debat entre els partits. Després hi ha una altra cosa; el president Mas és una persona i no un superhome. No l’havien preparat per fer aquest paper, ni perquè es fiquessin amb el seu pare mort. Ni per menjar la merda que s’haurà de menjar. Precisament per això estic segur que arribarà fins al final, però també per això està bé que li donem una mica de suport. Mas no té les motivacions normals d’un politic normal. Sovint es preguntarà si el preu personal que paga val la pena. Ell també ho haurà d’anar veient. Però jo el votaré per això. Per dir-li que sí, que val la pena. I que li estic molt agraït.

Read Full Post »