Paisatge de vinyes dels terrenys de Bellaterra on van instal·lat la Universitat Autònoma de Barcelona| Arxiu UAB
Per Amparo Moreno Sardà
Les reivindicacions estudiantils van obligar el règim a reestructurar la universitat a Espanya.
La Universitat Autònoma de Barcelona va ser creada per un decret de 6 de juny de 1968 juntament amb nous centres universitaris a Madrid, Bilbao, Santander, San Sebastián i Badajoz, a més dels Instituts Politècnics de València i Barcelona. El Decret-llei posa de manifest que la conflictivitat cada vegada més gran a la universitat preocupava al govern de Franco, que es va veure obligat a adoptar mesures per reduir-la.
La Universitat Autònoma de Barcelona va ser creada pel “Decreto-ley 5/1968, de 6 de junio, sobre medidas urgentes de reestructuración universitària”.
La introducció i els articles d’aquest decret són significatius, ja que posa de manifest la preocupació del govern de Franco per reduir la conflictivitat que havien generat els estudiants universitaris a la segona mitat dels anys 60. Aquesta conflictivitat es relaciona amb la massificació que s’havia produït a mida que s’incorporaven als estudis universitaris els fills i també ja les filles de sectors socials que fins llavors havien estat exclosos.
Primer parla de la necessitat de fer “una modificación a fondo de la Universidad… y no simples retoques de detalle de su funcionamiento”, degut a que “la gravedad de determinados problemes suscitados por la masificación de la enseñanza universitaria en las grandes ciudades, no permite demorar la solución” al projecte d’una futura Llei d’ensenyament universitari, que havia de basar-se en criteris i experiència. Aquesta problemàtica s’havia posat de manifest a Barcelona amb especial intensitat a partir de la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) el 9 de març de 1966.
Tot i això, es puntualitza que “las reformas que el presente Decreto-ley establece sólo sean, en principio, de aplicación a los nuevos centros docentes que se crean…, sin alterar la regulación de las Universidades actualmente existentes”. També se parla dels recursos econòmics per a contractar nou professorat.
L’article primer estableix la creació de noves Universitats a Madrid, Barcelona – sense especificar les Facultats que integrarà – i Bilbao i noves Facultats a Santander, San Sebastian i Badajoz. I l’article segon, la creació dels Instituts Politècnics Superiors de Barcelona i Valencia.
L’article tercer estableix que aquests nous centres es regiran per un “Estatuto singular que comprenda principalmente lo relativo a su organización, régimen docente y económico-administrativo, que aprobará el Gobierno, a propuesta del Ministerio de Educación y Ciencia, previo informe del Ministerio de Hacienda en materia económica y con los asesoramientos o informes que, en su caso, estime pertinentes”. També estableix la possibilitat de diferenciar, en els òrgans de govern, les tasques pròpiament universitàries de les gerencials o administratives. I que les places de catedràtics, agregats i adjunts es cobriran, en primera convocatòria, mitjançant concurs general de trasllat.
L’article quart es refereix a la igualtat d’oportunitats i explica que es garantirà mitjançant “los préstamos sobre el honor” i les beques.
L’article cinquè diu que “podrán revisarse las situaciones diferenciadas o modulaciones singulares de cumplimiento de deberes, conectadas a la mera condición de estudiantes, que no responderán a especiales motivos de aprovechamiento o de inteligencia o carencia de medios económicos suficientes”, amb una terminologia poc clara que sembla referir-se als estudiants que puguin realitzar activitats subversives.
L’article sisè fa referència a un dels problemes que havien generat més conflictes, l’associacionisme estudiantil, que el règim havia organitzat inicialment en el Sindicato Español Universitaria (SEU), horitzontal, i a Barcelona havia portat a la creació l’any 1966 del SDEUB, com hem explicat. Segons aquest article, “El Gobierno, a propuesta del Ministerio de Educación y Ciencia, podrá autorizar, en las Universidades existentes o de nueva creación, la constitución y organización de entidades representativas de estudiantes que permitan canalizar sus aspiraciones en cada Facultad o Universidad, siempre que aquellas sean solicitadas por el porcentaje mínimo que se determine del alumnado del Centro”.
I finalment, l’article setè fa referència al nombre d’estudiants per professor, que també generava malestar. Un problema derivat de l’ampli accés a la Universitat de nois i també noies que ja no procedien només de les classes benestants, sinò també de les noves classes mitjanes.
El Decret es tanca amb les disposicions finals que deixen en suspens “hasta que se promulgue la futura Ley de enseñanza universitaria”, les prescripcions de la legislació anterior, tant de la Ley de Ordenación Universitaria de 29 de julio de 1943, com alguns articles de la Ley 83/1965 de 17 de julio, sobre oposicions a càtedra del professorat.
Aquest text va ser completat pel “Decreto 1774/1968, de 27 de julio, por el que se desarrolla el artículo primero del Decreto-ley de 6 de junio sobre medidas urgentes de reestructuración universitaria”.
BELLATERRA.CAT 