Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2018

Noves informacions de Bellaterra.tv

Bellaterra anuncia al Ple de Cerdanyola l’inici del procés d’annexió a Sant Cugat

Clica a http://www.bellaterra.tv

La recollida oficial de signatures, seguint el Decret 244/2007 de la Generalitat, s’iniciarà el *15 de desembre*

https://youtu.be/jwwIa8hvdiE

Read Full Post »

Ramon Andreu, president de la nostra EMD de Bellaterra, ha presentat avui al Ple de Cerdanyola, la ferma proposta veïnal de Bellaterra, de “La Comissió” del Procés d’Annexió a Sant Cugat del Vallès, seguin la legalitat del “Decret 244/2007, de 6 de novembre, pel qual es regula la constitució i la demarcació territorial dels municipis, de les entitats municipals descentralitzades i de les mancomunitats de Catalunya”, un procés amb recollida oficial de signatures, basada sobre els residents de Bellaterra i amb l’aportació minima final del 50% de recollida de signatures, per iniciar el legal tràmit administratiu i ser administrats per Sant Cugat, Km.0 de Bellaterra (Vallès Occidental)

El Procés de recollida de signatures és cívic i no polític. Tota Bellaterra es beneficiarà

QUÈ ÉS?

Aquesta iniciativa consisteix en recollir signatures per iniciar el tràmit administratiu d’annexió de Bellaterra a Sant Cugat, seguint les indicacions del Decret 244/2007, de 6 de novembre, de la Generalitat de Catalunya.

COM ES FARÀ?

Aquest decret exposa n el seu article 9, que els veïns d’un nucli aïllat de població, com és el cas de Bellaterra, poden iniciar un expedient de modificació dels límits territorials municipals per a annexionar-se a un municipi veí. Per fer-ho és necessari que signin més del 50% dels veïns.

L’expedient serà presentat a l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès que, després de pronunciar-se, l’ha de fer arribar al Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, per a la seva aprovació o denegació. Durant la tramitació de l’expedient també es demanarà el pronunciament de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.

COM AFECTA ALS IMPOSTOS?

L’annexió a Sant Cugat del Vallès comportarà una rebaixa de l’Impost de Béns Imnobles (IBI). Mentres que l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès el 2019, mantindrà un tipus impositiu del 0,513%, mentre que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, el tipus impositiu és del 0,569%. A la pràctica, això suposa una rebaixa de l’IBI del 10 % aproximatiu.

MES LLIGAMS AMB SANT CUGAT

Un estudi sobre els hàbits de consum dels Veïns de Bellaterra, fet a finals del 2013, va posar de manifest que el 60% dels Bellaterrencs tenen més relació amb Sant Cugat del Vallès, el 20% amb Sabadell, l’11% amb Barcelona i el 9% amb Cerdanyola del Vallès.

Cal recordar que el desenvolupament territorial ha provocat que Bellaterra i Cerdanyola del Vallès s’hagin distanciat molt socialment. El Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona i les autopistes AP-7/B-30 i la C-58, han estat determinants per ofegar la mobilitat cap a Cerdanyola. En canvi, la línia dels FGC ha vinculat sempre Bellaterra, amb Sabadell i Sant Cugat del Vallès, només a uns 5 minuts de distància, quan per arribar a Cerdanyola, que no hi ha cap mitjà de transport públic directe, ni servei mèdic, podem trigar més de 30 minuts.

Read Full Post »

Demà dia 30 de novembre obre les portes l’hipermercat català Bon Preu/Esclat de Sant Cugat del Vallès, és situat a la zona dels súpers alemanys Aldi i Lidl.

Últims treball per l’inauguració de oficial d’avui i demà pels clients|BELLATERRA GOURMET

Aquesta tarda ha fet l’inauguració oficial l’alcaldessa Carmela Fortuny i altres autoritats oficials de Sant Cugat del Vallès, km 0 de Bellaterra.

Bon Preu/ Esclat ha fet la més gran inversió del grup, amb més de quinze milions d’euros|BELLATERRA GOURMET

El grup Bon Preu Esclat ha fet una inversió de més de quinze milions d’euros i fins ara, és la més gran de totes les seves instalacions de Catalunya. Ha creat uns cent llocs de treball i aportarà una bona quantitat de productes de km 0 i un gran assortit de biològics.

La benzinera Bon Preu/Esclat, amb el millor preu de la zona, obrirà molt aviat|BELLATERRA GOURMET

Read Full Post »

Xerrada col·loqui d’ERC de Cerdanyola amb l’assistència de Josep Puig, president de l’EMD de Valldoreix|ERC

La secció local d’ERC a Cerdanyola del Vallès hem organitzat avui una xerrada col.loqui per tractar sobre el futur de Bellaterra i donar a conèixer les nostres principals propostes per a l’EMD. A l’acte han intervingut, a més d’Helena Solà, candidata a l’alcaldia de Cerdanyola, president de l’agrupació d’EMDs de Catalunya i president de l’EMD de Valldoreix, el professor universitari i veï de Bellaterra Enric Marin Otto i Quim Oltra, portaveu d’ERC a l’EMD de Bellaterra.
Durant la xerrada, a més d’analitzar els avantatges que per a Cerdanyola podria comportar l’existència de l’EMD de Bellaterra si les relacions entre Ajuntament i EMD fossin millor gestionades s’han enumerat també alguns dels principals temes pendents que cal resoldre, des de fa temps, a Bellaterra. En aquest marc Helena Solà ha anunciat les tres principals línies d’actuació que ERC Cerdanyola proposa per a Bellaterra si aconsegueix guanyar les eleccions.
– Establiment amb l’EMD d’un conveni “de màxims” com el que té Valldoreix, amb el màxim nivell competencial. Segons han afirmat tant Solà com Quim Oltra, aquest nou conveni s’establiria de forma immediata, i podria estar entre les primeres decissions que adoptés un ajuntament governat per ERC si els ciutadans li atorguessin la seva confiança.

– Ampliar els límits territorials de l’EMD amb la incorporació de Can Fatjó dels Aurons, tal i com fa temps que es reclama des de Bellaterra.

– Incrementar les mesures de seguretat tant aviat com es pugui. Fugint de promeses demagògiques, Solà i Oltra han recordat que la mateixa Cerdanyola pateix en aquests moments de dèficit d’efectius policials, cosa que ja ha estat denunciada pel nostre partit. De forma immediata, però, es podrien posar en marxa altre tipus de mesures com incrementar el número de càmeres de seguretat, connectant-les a la policia local i mossos d’esquadra, incrementar la il.luminació o millorar la neteja d’alguns solars. Segons ha dit Helena Solà, aquests és un compromís ferm que ERC ha volgut adquirir en públic, davant dels mitjans de comunicació i dels veïns de Bellaterra que assistien a l’acte.
En pocs dies publicarem un resum més extens i detallat del que s’ha parlat a aquesta trobada.

NOTA: Ara que els veïns de Bellaterra s’organitzen per iniciar el divorci amb Cerdanyola, cal recordar que l’any 2010,  Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, va recomanar les mateixes propostes a l’alcaldable Alfons Escoda, de CiU Cerdanyola i aquest no ho va acceptar pel risc de gran pèrdua de vots a Cerdanyola. Com es nota l’inici de la campanya electoral municipal, amb propostes inposibles, només per treure un grapat més de vots a Bellaterra. De veritat ERC de Cerdanyola es veuen a l’alcaldia de Cerdanyola? FACTO NON VERBA i menys paraules és el que li cal a Bellaterra!

Read Full Post »

Per Andreu Barnils

Marcela Topor (1976) és periodista, filòloga anglesa, filòloga francesa i esposa del president Carles Puigdemont. Ara que fa un any de l’exili, VilaWeb ha pogut entrevistar-la a Girona, ciutat on viu, en una de les poques entrevistes que ha concedit. La senyora Topor és, en el fons, una gran desconeguda del públic català. En aquesta entrevista ens parla de la seva infantesa a Romania, de l’exigència i brillantor dels seus estudis i de la seva feina actual de presentadora de televisió. Però sobretot explica sense concessions com ha viscut l’exili. La part més fosca i la part més esperançadora, també. Passejar amb ella enmig de les festes de Sant Narcís és tot un espectacle: absolutament tothom s’hi fixa, absolutament ningú no l’atura. La famosíssima contenció gironina. Finalment, trobem una sala discreta en un restaurant i Marcela Topor s’explica. De Romania al primer d’octubre, passant pel nou govern del PSOE.

Sou filla de Vaslui.
—Jo em considero de Iași. És on vaig fer la carrera. És la capital de Moldàvia, província del nord-est de Romania. I em considero d’allà perquè hi vaig viure des de l’edat de divuit anys i és on vaig fer les amistats que encara em duren. Vaig viure-hi una època molt intensa. És la ciutat del meu cor.

Grans notes. Gran estudiant.
—No m’ho havia demanat mai ningú. Sí que és cert que era bon estudiant.

Filologia anglesa?
—I francesa. De sempre m’han agradat molt els idiomes. Passava el temps llegint, de petita. És la cosa que m’agrada més de fer. Tinc dos oncles a la família que són mariners. Imagineu-vos el règim comunista: abans del 1989 era molt difícil d’entrar al país i sortir-ne. Era un règim supertancat . Doncs ells viatjaven. I ens explicaven com era el món. Era com un conte. Vull dir que l’anglès i el francès ja els parlaven ells. No sóc pas la primera de la família de parlar idiomes.

Vau anar a una bona universitat, he vist.
—La Universitat Alexandru Ioan Cuza. La més antiga del país, i amb molt de prestigi. El nivell acadèmic a Romania és molt alt. En aquesta Universitat només hi havia una plaça per a cada cinc candidats. És qüestió d’estudiar. Si no, no passes. Jo vaig acabar el batxillerat, o la selectivitat, amb un 9,11 sobre 10. A francès, hi vaig entrar amb un 9,45 sobre 10. He passat molt de temps a la biblioteca, diguem-ne. Sense sortir gaire. Un idioma és constància, i ara practico més l’anglès que no el francès. Abans no. Abans parlava el francès com el romanès, gairebé. I mira, ara a Bèlgica el practico.

A 23 anys arribeu a Girona. El vostre primer viatge fora de Romania?
—No. No era el primer viatge. Havia estat a França, Polònia, els Estats Units i més llocs, amb una companyia de teatre que fèiem teatre en francès. I una segona companyia, la Ludic. La carrera, la vaig compaginar amb el teatre. A la Ludic era molt difícil d’entrar-hi. Hi havia actors professionals i amateurs. Un grandíssim nivell. El millor dentista de la ciutat, per exemple, s’apuntava al teatre. Doncs era un actor com una catedral. Molts dels meus companys d’aleshores han triomfat. Un és presentador de televisió. L’altre és Corneliu Porumboiu, director de cinema que ha guanyat premis a Canes. També hi ha Cristina Flutur, millor actriu a Canes pel primer film que feia. El primer! Eren gent molt vàlida, molt intel·ligent. Quan arribem a Girona fèiem una obra de Ionescu. Jo feia de Reina Maria. La bona. L’altra era la dolenta. [Riu.]

Primers anys a Girona?
—No van ser fàcils. Em passava el dia estudiant. Vaig obtenir el nivell C de català en nou mesos. No treballava, no tenia colla. I sabia que la llengua m’obriria la porta de la feina. Sóc una persona que necessita fer coses. I treballar.

Treballeu de directora del Catalonia Today. I ara cada divendres presenteu ‘Weekly Mag’ (video). Un magazín fet en anglès directament. El dirigiu i el presenteu. Una entrevista que us hagi marcat?
—Hi ha passat tanta gent! No us ho sabria dir. L’altre dia va venir en Mainat. Un crac. Parla de tot i podries fer un programa de deu hores i encara tindria coses interessants a dir.

Us hi veieu, com ell, arribant a cent quaranta anys?
—Sabeu què passa, que últimament no faig plans a llarg termini.

Ha!
—Per mi el darrer any és com si n’haguessin passat cinc o deu. Tot és molt relatiu. També el temps.

Com el va viure, el primer d’octubre, Marcela Topor?
—Pot semblar un tòpic però va ser un abans i un després. No havia sentit mai aquesta sensació tan forta. Vas cap a votar i et diuen: no pots baixar perquè hi ha furgonetes de la Guàrdia Civil que han trencat vidres del pavelló i la gent està molt espantada. I cap a Sarrià de Ter. Perseguits per un helicòpter. Anar amb cotxe i veure un helicòpter a pocs metres del teu cap és una cosa indescriptible. Gairebé no trobes ni les paraules per a explicar-ho. Jo vaig veure caure la dictadura comunista quan tenia catorze anys. El 1989, quan a Ceausescu li va passar el que li va passar. Nadal. Terrífic. I en Carles, quan va morir Franco, tenia més o menys la mateixa edat que jo quan va morir Ceausescu. Per mi començava una nova etapa amb la caiguda de Berlín. I això ho tenim en comú. I marca molt.

L’1-O us recorda això?
Quan vaig veure aquell helicòpter i les imatges de la gent, i el pànic a la cara, i les porres de la policia destrossant… Com et quedes? Petrificat. Congelat. Primer no reacciones. Jo havia viscut en una dictadura, però no havia tingut mai por. La por la vaig tenir aleshores. Quan jo era petita no havia rebut de manera directa. Patia com tot el país, però no de manera personal. I aquí, sí. És molt dur.

També éreu sota el pont.
—Sense aquest pont no sé on seríem ara! Imagina’t que no hi ha aquest pont. Tens un helicòpter que t’empaita amb l’objectiu claríssim de no deixar-te votar. En aquell moment és quan dius: jo em pensava que vivíem en un país lliure. I en democràcia. I veus que no. No és veritat. Vivim una ficció. Una realitat que ens havíem cregut. Una realitat falsa. On hem estat vivint tot aquest temps? Com pot ser que passi això, i d’aquesta manera? Vaig tenir una decepció molt gran. Molt. Es van trencar molts esquemes, aquell dia.

—De l’1-O al 27-O, i cap a l’exili.
—Exili? Avui encara em costa. És una paraula molt difícil d’assimilar. Per mi l’exili tenia connotacions molt negatives, molt fortes, de repressió. A l’Europa del segle XXI costa de parlar de l’exili. L’exili és molt difícil. L’exili és també com una presó. Són lliures ells, allà dalt? No. No són lliures. A l’exili no són lliures perquè hi són obligats. No hi han anat de vacances. Han fugit de la injustícia. I tenen els telèfons punxats, has de buscar maneres de comunicar-te, les persecucions amb cotxes. Això no és llibertat. Però hi ha una cosa bona, a l’exili.

Quina?
—Que es pot treballar. Sense l’exili no seríem aquí. Serien tots tancats i oblidats. Ells ho voldrien. Però l’exili els ha trencat els esquemes, en aquest sentit. Políticament l’exili els ha fet molt de mal, i a nosaltres molt de bé. Nosaltres ens pensàvem que el món sabia moltes coses de Catalunya. I no. És amb l’exili que es descobreix. Aquesta també és una part bona. I en tercer lloc ha destapat la situació d’Espanya. Molta gent posa en dubte, ara, que Espanya sigui una democràcia. Quina mena d’estat és? Hi ha llibertat d’expressió? Per què s’ha d’exiliar en Valtònyc? O l’Adri? Han deixat les seves famílies. Ho han deixat tot. Que els espera aquí? Presó? Són criminals, són corruptes? Tenim gent innocent que porta un any en presó preventiva. Per tant, ara el món sap la situació política. No sé si ha estat més dur que no em pensava, això de l’exili, perquè no em pensava res. Jo no m’imaginava que el meu home acabaria a l’exili. Vam tenir poc temps per a decidir i evidentment li vaig dir: ‘Prefereixo mil vegades que sigui a l’exili que no a la presó. I tant. Però en cap cas no hi ha manual i guia practica per a les famílies amb gent a l’exili. És molt dur. Les primeres setmanes gairebé no podia articular ni una paraula. No podia. Físicament. Estava trencada. De mica en mica treus les forces d’on sigui i vas endavant. Només tens una opció: continuar. Som sempre més forts que no ens pensem. Les forces les acabes trobant. No continuar vol dir rendir-te i enfonsar-te. I això no és cap opció. I et diré un altre tòpic: allò que no et mata et fa més fort.

Per exemple, visitar una presó. Neumünster.
—Reconec que estava bastant nerviosa. Em feia molt de respecte. Havia parlat amb els familiars dels presos d’aquí i tenia una imatge bastant terrífica. No gaire positiva. I vaig sortir d’allà alleugerida perquè hi vaig veure humanitat. I això per mi va ser molt important. Em van semblar persones d’un tracte correcte i humà. I això em va tranquil·litzar. Per sort aquí, vaig pensar, no van a humiliar ni a fer-te sentir malament. I ja es va veure després. Jo el vaig anar a veure un dimecres, i l’endemà rebo una trucada seva. Com que una nena no havia arribat em diu: ‘D’aquí a vint minuts et truco.’ Doncs qui em truca és en Jami i no pas ell. ‘Què passa? Que ha passat res?’ ‘El deixen sortir!’ T’ho juro: va ser brutal. Déu existeix! I em va trucar tan content. Aquell dia vam celebrar-ho, sí. Mira, en aquest món hi ha justícia. Perquè quan veus com fan les coses aquí, perds l’esperança.

Cap a Waterloo. Us hi veieu?
—N’hem parlat moltes vegades. Si tinguéssim nenes petites potser faríem un pensament. Però ara les nenes són en una edat molt important de la seva escolarització. Per nosaltres, tot això, és provisional. Treballem cada dia com si demà fos el darrer dia de l’exili. Perquè volem que torni. L’objectiu és aquest: que torni, no que nosaltres hi pugem i hi fem vida. L’objectiu és tornar, no anar-se’n. Jo visc amb l’esperança que l’exili sigui ben curt. Ara, si hagués vist que ho necessito, o les nenes, ho hauria fet. Perquè no vull amagar que al principi va ser tan dur que no sabia si podria sortir-me’n. Perquè és molt bèstia i indescriptible. I les primeres setmanes el xoc emocional és… A mi m’ha anat bé treballar. No tinc temps de preocupar-me ni d’escalfar-me el cap. M’estimo més continuar. Com us deia, allò que no et mata, et fa més fort. I jo no he tingut una vida de color de rosa.

Allà dalt hi he vist polítics desemparats, i alguns altres molt més adaptats a viure fora.
—La fortalesa que té en Carles la té molt poca gent. Molt poca. Fixeu-vos que abans de ser alcalde em preguntava: i d’on treu la força? És incansable. Quan era alcalde li deien: ‘Però tu et multipliques o què?’ I com a president igual. Sempre ho dóna tot. I a la vegada ell és bastant auster. Molta gent queda enlluernada del poder. I el necessiten. I ell, no. No té afany de poder ni de protagonisme. Ni s’emborratxa de poder. Aquest és un gran element: la seva austeritat i la fortalesa del caràcter. Jo també reconec que sóc una mica així. Vivint al seu costat vius el poder. Ets en el poder. Però a mi no m’ha seduït mai el poder. El poder no em diu res. No em fascina. No m’emociona ni em fa perdre el cap.

Un clàssic: ‘Puigdemont seria feliç llegint llibres a Girona.’
—Seria feliç amb la seva família. A casa. A Girona. Fent la feina d’alcalde de Girona es trobava en un moment molt dolç. Un moment personal i polític. Havia guanyat el segon mandat. I això que quan va començar a lluitar contra el PSC a Girona, li van dir: ‘Ets boig? No ets ningú i vols guanyar?’ Hi ha molta gent que viu en la zona de confort. I els canvis fan por. Però a en Carles li agraden els canvis i els reptes. Ell va deixar la seva zona de confort a Girona, quan estava perfecte. La ciutat era preciosa. S’ho havia guanyat. Que més necessitava? I ho deixa tot per anar-se’n a fer de president. Hauria pogut dir que no.

No sé si hauria pogut dir que no.
—Sempre pots dir que no. Ell havia lluitat molt de temps per aconseguir allò que tenia, i quan et pots relaxar tres anys va i… Com diu la frase? No vols brou? Dues tasses!

A Marcela Topor li interessa la política?
—Sí. La política ens afecta. T’ha d’interessar. Jo no em dedicaré mai a la política. Però m’interessa. M’afecta. És part de la nostra vida. I no pots ser un ignorant. S’ha de tenir interès una mica per tot.

I com el veieu, políticament, el moment actual?
—Jo no parlo en nom del Carles. Que quedi clar. Jo parlo per mi. Jo sóc optimista. Ho hem de desdramatitzar bastant. No ens hem de fer la víctima. No serveix de res. El futur el tenim a les nostres mans. Tot això ho ha començat la gent. I depèn de la gent. I la gent té la força. Sense la gent això no va enlloc. Estic molt contenta perquè veig que un any després la gent continua mobilitzada. I la gent no ha oblidat. La cosa pitjor seria que la gent se n’oblidés. I no ha estat així. Crec que com a poble hem demostrat una força increïble. La tenim. I és allà. Hem de recordar que tenim aquesta força. El futur el tenim a les mans. Sé que ens en sortirem. Quan? Com? No ho sé.

Controlar el territori no ho veig fàcil.
—No ho és. Però hem començat una cosa, i el pitjor seria que ens n’oblidéssim. Ara no podem fer-nos enrere. Només podem anar endavant i amb convicció. Sempre hem estat pacífics, no violents, i lluitem per la llibertat. Votar és un dret bàsic. En quin món vivim? Volem que els nostres fills visquin sense llibertat d’expressió? Jo no vull que les meves filles visquin amb aquesta por. Jo vaig viure això fins a catorze anys. Teníem por de parlar. El teu veí et podia delatar. No se sabia qui podia ser de la Securitate. Hi havia gent pertot arreu. Doncs ara les meves filles tenen pànic quan veuen una furgoneta de la Guàrdia Civil. Un dia anava conduint i darrere nostre va aparèixer un cotxe de la Guàrdia Civil. Pànic a les cares de les meves filles. Pànic. No les havia vistes mai amb tanta por. És normal, això? No. Ens hem de fer moltes preguntes. Aquesta situació és insostenible. No s’hi pot viure, així. No vull viure en un país com aquest. Hem de lluitar per la llibertat. Com si visquessin a no sé quin segle. Però a veure, què hi fa en Valtònyc a Brussel·les si hi ha llibertat d’expressió?

Amb el vostre nivell d’anglès i francès podríeu fer una ronda europea de denúncia política.
—No sóc política. Però amb l’ACDC fem coses. Fem dinars, sopars grocs. Em van convidar a anar a Ginebra, a la seu de l’ONU. No podia anar-hi. I hi va anar la filla d’en Forn. I si m’ho proposen i puc ajudar en alguna cosa, evidentment. Cap problema. I feliç de poder ajudar, des de l’ACDC, que és un espai on em sento còmoda. L’associació fa un paper molt important. Aquesta cosa que ens ha sortit: lluitar per la llibertat, la democràcia i els drets civils. És una realitat que no ens agradaria que existís, però existeix. Si volem canviar coses, hem de canviar-les nosaltres. Si no fas res, desapareixes del mapa.

Com el veieu, el nou govern del PSOE?
—Si hem d’esperar que l’ajuda ens vingui de Madrid… Hem vist que tampoc no ha canviat. El canvi de govern, de moment, no ha canviat res. Formes diferents, però els fets són els mateixos. Parlen amb un altre to. Però a mi dóna’m fets. Si no, no val res. Perquè ara em dius amb bona cara que tu, tu i tu continueu a la presó. I això no em serveix. Que em somriguis, no em serveix. Potser l’altre ho deia cridant i insultant. Aquests no insulten ni criden. Però diuen la mateixa cosa.

Voldríeu afegir-hi res més?
—Vull grair l’ajuda i la solidaritat de la gent, que ha estat brutal. Perquè si una cosa bona té l’exili és que saps qui és qui. Quan ets a dalt de tot, tothom somriu i fa bona cara. I quan estàs malament veus com de cop desapareixen algunes persones. Poques. I que els que queden són els que valen. Més els que tornen a aparèixer. Les sorpreses. Hi ha gent que quan eres a baix de tot et van allargar la mà i et van treure del pou. Això no té preu. En un any d’exili he trobat molta valentia i també covardia. Mai no agrairé prou a la gent que ajuda. Jami, per exemple. Penso que no se’n parla prou. I la gent no sap prou què ha arribat a fer per un amic. I pel país. Quan no en tenia cap necessitat. Ell sempre hi ha estat. Quan vaig arribar a Catalunya, ell i la Dolors són els primers que en Carles em va presentar. El Jami té la vitalitat de tres persones de vint anys. Estic al·lucinada que sigui tan dinàmic  i actiu. Una energia inacabable. Una persona molt important per a nosaltres. Vull agrair-li el que fa. No solament per mi. Per tots plegats i pel futur dels nostres fills. Perquè o ens en sortim o acabarem tots a l’exili.

http://www.vilaweb.cat

Read Full Post »

 Bon Preu i Esclat ha invertit 15 milions d’euros en la construcció del seu centre a Sant Cugat, el “més modern” del grup

Imatge de com serà el nou Esclat Sant Cugat FOTO: Cedida

El pròxim 29 de novembre obrirà portes el nou hipermercat de Bon Preu a Sant Cugat del Vallès, segons ha confirmat el grup al TOT. Sota la marca comercial d’Esclat, l’hipermercat està ubicat al barri de Volpelleres, a l’avinguda de la Via Augusta, a tocar de l’autopista AP-7. Una zona que ja compta amb diversos hipermercats, com l’Aldi i Lydl.
El grup Bon Preu i Esclat ha invertit més 15 milions d’euros en la construcció d’aquest nou supermercat de Sant Cugat, que comptarà amb una superfície de venda de 4.000 metres quadrats, a més d’espai de magatzems i oficines. També hi haurà una benzinera. Segons va explicar en una entrevista al TOT Sant Cugat el cap de Relacions Externes de Bon Preu i Esclat, Josep Castany, serà l’establiment més modern del grup.
“La nostra pretensió és donar el màxim assortit de productes perquè el client sigui lliure per escollir el que més li agradi i més li convingui. En les seccions de frescos, com les de peixateria o xarcuteria, tenim un producte fresc de molta qualitat, un producte de proximitat, de Km0, que pensem que és quelcom que es valora molt. També tenim una àmplia gamma de producte ecològic i cuidem molt el tracte amb el client”, destacava.

http://www.totsantcugat.cat

Read Full Post »


La guia Michelin, s’ha convertit en sinònim de la millor gastronomia, és una referència absoluta a l’hora d’escollir un bon restaurant en tots els països en els quals està present. Les estrelles, siguin una, dues o tres, són les garants d’una cuina d’altíssima qualitat i gran tècnica. El convenciment que un dinar o un sopar mai ens defraudaran.
La distinció Bib Gourmand, va aparèixer a l’edició Espanya-Portugal per primera vegada l’any 1998, un pictograma del cap de Bibendum, la mascota de Michelin, mentre es llepa. És la marca que reconeix les bones taules a preus més assequibles.
Aquests restaurants han d’oferir dins de la seva proposta gastronòmica un menú compost per un entrant, un plat principal i unes postres, com a mínim, en el qual la qualitat demandada pels inspectors de Michelin es compleixi sense que el compte sobrepassi mai els 35 euros en el cas d’Espanya i Portugal, un import que varia depenent del nivell de vida dels països en què s’atorga, sent el límit de 30 euros en el cas de Portugal o 40 dòlars en el dels Estats Units.
En l’actualitat, són més els restaurants amb la distinció Bib Gourmand que els restaurants amb una o diverses estrelles. Un fet que revela la preocupació de la guia francesa per ser útil per a tota classe de pressupostos o ocasions i l’interès de molts restauradors i cuiners per arribar a totes les butxaques. Un reconeixement que, en alguns casos, pot presagiar una futura primera estrella Michelin.
La ciutat de Barcelona, en el seu moment més alt, va poguer presumir d’onze restaurants Bib Gourmand, però desconeixem les raons per la continua baixa fins arribar als quatre apareguts a la Michelin del proper any 2019, que en realitat són tres, ja que el restaurant Freixa Tradició, acaba de tancar aquest mes d’octubre.
*Nous restaurant Bib Gourmand Guia Michelin 2019

La Taula de Barcelona, un dels pocs Bib Gourmand de Catalunya fins l’any 2015| ARXIU BELLATERRA GOURMET

Bellaterra Gourmet us presenta la seva Guia dels Restaurants “Bib Gourmand” de Catalunya, GUIA MICHELIN 2019
PROVÍNCIA DE BARCELONA:

Fonda España, Sant Pau, 9-11 (Barcelona) 935500000

Senyor Parellada, L’Argenteria, 37 (Barcelona)

Vivanda, Major de Sarrià, 134 (Barcelona)

Can Ferrán, Diseminado, 9501 (Sant Quirze del Vallès)

Divicnus, Sant Miquel dels Sants, 11 (Vic) 937420023

Duuo, Sant Llorenç, 57 (Sabadell) 691407806

El Cel de les Oques, De la Palla, 15 (Terrassa) 937338207

Sara, Abat Mercet, 201 (Terrassa) 937358025

Vapor Gastronòmic, De la Palla, 15 (Terrassa) 659566136

OlmosGourmet, Sant Francesc Teixidó, 7 (Badalona) 933205542

*Vinòmic, Dels Banys, 60 (La Garriga) 931298270

Ca N’Armengol, Prat de la Riba, 1 (Santa Coloma de Gramanet) 933916855

*Verat, Pallaresa, 104 (Santa Coloma de Gramenet) 936814080

Mirko Carturan Cuiner, Pi i Maragall, 75 (Caldes de Montbui) 938654160

La Font, Rafeael Masó, 1-3 (Canet de Mar) 937943673

La Cava d’en Sergi, València, 17 (Sant Sadurní d’Anoia) 938911616 

El Racò de la Calma, Del Casal, 1 (Vilafranca del Penedès) 938199299

Lucerón, Palau d’Ametlla, 18 (Montnornès del Vallès) 935681610

Somniatruites, Del Sol, 19 (Igualada) 938036626

Can Poal, Vilasar de Dalt, 1 (Vallromanes) 935729434
PROVÍNCIA DE GIRONA

Nu, Auberadors, 4 (Girona) 972225230

La Gruta, Port d’en Perris, 5, C. de la Casa Gran, 1 (L’Escala) 972776211

Cap i Pota, Vilafant, 35 (Figueres) 972503473

Can Boix, Banyoles-L’Escala, km 7,5 (Vilamarí) 972561005

El Vaixell, Castellar, 62 (Llançà) 972380295

Quatre Estacions, De la Farga, 5 (Banyoles) 972573300

La Rectoria, La Font, 15 (Espinavessa) 972553766

La Salinera, Onze de Setembre, 93 (Palamós) 972316474

L’Hostalet, Vic, 18 (Els Hostalets d’En Bas) 972690006

Mas Concas, Camí Cinc Claus, s/n (L’Escala) 972775158

Mas Pou, Devla Mota, 4 (Palau-Sator) 972634125

Vicus, Enginyer Algarra, 51 (Pals) 972636088
PROVÍNCIA DE LLEIDA:

Aimia, Doctor Combelles, 67 (Lleida) 973261618

Els Caçadors, General Tristany, 6 (Lleida) 973480144

Ferreruela, Bobalà, 8 (Lleida) 973221159

Amoca, Llibertat, 32 (Linyola)

El Portalet, Sant Jaime, 33 (Bossòst) 973648200

Er Occitan, Major, 66 (Bossòst) 973647366

El Niu, Santa Ana, 23 (Escunhau) 973641406

Era Lucana, Batlle Calbetò, 10 (Vielha) 973641798

Fonda Pluvinet, Segre, 13 D (Martinet) 973515491

Hostal Jaumet, Ctra. Barcelona-Andorra (Torà) 973473077

La Lluna, Av. Catalunya, 11 (Sudanell) 973258193

La Taverna dels Noguers, Ctra. Nacional, 260 (El Pont de Bar) 973384020

Lo Ponts, Carretera de Calaf, 6 (Ponts) 973460017
PROVÍNCIA DE TARRAGONA:

Acuamar, Consolat de Mar, 66 (Cambrils) 977360059

Cal Travé, Ctra. Montblanc a Artesa, 56 (Solivella) 977892165

El Celler de l’Aspic, Miquel Barcelò, 31 (Falset) 977831246

Els Tallers, Rentadors, 2 (Siurana) 977821144

Hostal Colomí, Raval de Jesús, 10 (Santa Coloma de Queralt) 977880653

Read Full Post »

Ferran Imedio

Feia dos anys seguits que Michelin  repartia estrelles per aquí i per allà: en l’edició del 2018, Jordi Cruz i Ángel Lleó van ser els grans protagonistes per les terceres per a Àbac i Aponiente, i en la del 2017, Lasarte es va coronar com a ‘tri’. Així que resultava gairebé impensable que els inspectors de Michelin tornessin a ser tan generosos; més factible era que reprenguessin aquella proverbial prudència que tant els caracteritza. I així ha sigut aquest any. Però, compte, perquè la guia Michelin 2019, que manté Barcelona com a capital gastronòmica, amb 31 estrelles, i converteix Martín Berasategui en un ésser d’un altre planeta (en guanya dos i n’acumula deu), no ha sigut dolenta en absolut: eleva l’olimp dels ‘triestrellats’ un restaurant que feia anys que trucava a la porta (Dani García, a Marbella) i en concedeix dues a tres establiments més: Cocina Hermanos Torres, el seu primer any en un espai que integra tres cuines al menjador (tot i que els bessons Sergio i Javier Torres hagin traslladat tot l’equip de Dos Cielos, que ja comptava amb dos entorxats); Ricard Camarena (València), i El Molino de Urdániz (Urdaitz, Navarra).

S’han de sumar 22 locals més que estrenen distinció, entre els quals hi ha La Barra de Carles Abellan i Oria, a Barcelona, i Terra, a S’Agaró, de Paco Pérez. En aquest apartat, s’han de fer tres pauses. Una per remarcar que Abellan torna a lluir una estrella després de l’enyorat Comerç 24, pioner per la seva proposta a base de tapes que va tancar el 2015. Al seu nou restaurant, en ple passeig de Joan de Borbó, a la Barceloneta, ha convençut els inspectors amb els seus plats a base de productes del mar.

Una pausa obligada per destacar que Paco Pérez aconsegueix el seu sisè entorxat (ja en té dos per Miramar, a Llançà; uns altres dos per Enoteca, a Barcelona, i un altre més per Cinco, a Berlín). A Terra executa alta cuina popular, preparacions afinades amb tècnica afinada, sigui clàssica o d’avantguarda.

Dibuix original del restaurant La Taula (Barcelona), obra original d’Enric Llimona i Raymat

El Restaurant La Taula de Barcelona, dels bellaterrencs Angi i Francesc, va ser un dels pocs Bib Gourmand de la Guia Michelin, des de la seva creació l’any 1994 fins el 2015, quan per jubilació ho van vendre al seu cuiner Dani Feraru

BERASATEGUI, UN XEF DE 10 (ESTRELLES MICHELIN)

I una tercera –atenció, parin màquines– per preguntar-se pel secret de l’èxit de Martín Berasategui, que ha tornat a triomfar en l’edició del 2019, no només amb Oria, als baixos de l’Hotel Monument, sinó per eMe Be Garrote, a Sant Sebastià. Amb aquestes dues noves estrelles, el basc n’acumula deu (ja en tenia tres pel seu restaurant homònim a Lasarte, tres més pel Lasarte  barceloní i dos per MB, al resort The Ritz-Carlton Obama, a Tenerife). ¿Què els dones de menjar als inspectors de la Michelin, Martín?

BARCELONA EN GUANYA DOS, PERÒ EN PERD TRES

Barcelona guanya dues estrelles, però en perd tres per a un total de 31 de repartides en 23 restaurants. S’apaguen les de Roca Moo, per tancament; Cinc Sentits, per tancament i trasllat; i Nectari. Tot i així, es manté com a capital gastronòmica d’Espanya. Cap altra ciutat la supera en nombre d’entorxats (només se li acosta Madrid, amb 27). I Catalunya també surt perdent a causa el tancament de Sant Pau, de Carme Ruscalleda, que en tenia tres. Comptant la de Barcelona, el balanç total és de menys 3 respecte a l’any passat.

El restaurant homònim de Dani García, que ja sap el que costa ascendir a la categoria de ‘tri’: més que una marató, és una carrera d’ultrafons, ocupa el lloc de Sant Pau. Des d’aquesta nit, l’andalús, que va aconseguir la segona estrella en l’edició del 2015, podrà celebrar que tant esforç i tant talent han tingut recompensa. Els inspectors de la guia han valorat la seva “manera única de reformular la cuina andalusa en clau contemporània, fent que cada elaboració narri una història diferent partint d’un producte que enllaça amb la tradició local”. I han destacat “el joc de contrastos, fidel a la teoria del xef de la ‘cuina contradicció’, així com la posada en escena de bona part dels seus plats”.

11 RESTAURANTS ‘TRIESTRELLATS’

García s’uneix al club dels elegits, del qual formen part només 11 restaurants d’Espanya. Equipazo: a més de l’habitant de Marbella, formen part de l’alineació guanyadora Àbac i Lasarte (Barcelona), El Celler de Can Roca (Girona), Arzak, Martín Berasategui i Aquelarre (Sant Sebastià), Azurmendi (Larrabetzu), Diverxo (Madrid), Quique Dacosta (Dénia), Aponiente (El Puerto de Santa María).

La llista completa de noves estrelles de la guia Michelin 2019 és aquesta:

TRES ESTRELLES

Dani García (Marbella)

DUES ESTRELLES

Cocina Hermanos Torres (Barcelona)

El Molino de Urdániz (Urdaitz, Navarra)

Ricard Camarena (València)

UNA ESTRELLA

La Barra de Carles Abellan (Barcelona)

Oria (Barcelona)

Terra (S’Agaró)

Eneko Bilbao (Bilbao)

Etxanobe Atelier (Bilbao)

Beat (Calp)

Orobianco (Calp)

Trivio (Conca)

eMe Be Garrote (Sant Sebastià)

Bagá (Jaén)

LÚ Cuocina y Alma (Jerez de la Frontera)

Pablo (Lleó)

Ikaro (Logronyo)

Clos Madrid (Madrid)

Corral de la Moreria (Madrid)

El Invernadero (Madrid)

La Tasquería (Madrid)

Yugo (Madrid)

El Xato (La Nucia, Comunitat Valenciana)

A Tafona (Santiago de Compostel·la)

El Molino de Alcuneza (Sigüenza)

Cancook (Saragossa)

http://www.elperiodico.cat

Read Full Post »

Tenuta de San Guido-Sassicaia

A la dècada de 1920, el Marchese Mario Incisa della Rocchetta va somiar amb la creació d’un vi pur i per a ell, com per a tota l’aristocràcia de l’època, l’ideal era Bordeaux. Així ho va descriure en una carta a l’estimat crític de vins, Luigi Veronelli del 11 de juny de 1974:

“… els orígens del meu experiment es remunten als anys entre 1921 i 1925 quan, com a estudiant a Pisa i sovint com a convidat dels ducs Salviati a Migliarino, vaig beure un vi elaborat a partir d’una de les seves vinyes … que tenien el mateix inconfusible “Bouquet” com un vell Bordeus … ”

La franja de preus del vi Sassacaia va des de 200 a 2500€, segons la seva collita històrica

A la dècada de 1940, després d’haver-se assentat amb la seva dona Clarice a la Tenuta San Guido a la costa de Tirrània, va experimentar diverses varietats de raïm franceses (els esqueixos que havia recuperat de la finca dels Dukes Salviati a Migliarino) i va concloure que el Cabernet tenia ” el ram que buscava “.

Un vi elaborat principalment amb Cabernet Sauvignon va ser un canvi fonamental en la tradició toscana i piamonte de Sangiovese i Nebbiolo, respectivament. La decisió innovadora de plantar aquesta varietat a Tenuta San Guido es va deure en part a la semblança que Mario Incisa havia assenyalat entre el terreny toscà i el de Graves a Bordeus.

Roques excavades des de la “Palmetta”

vinya abans de replantar-la el 1999

‘Graves’ o ‘gravel’ en francès es refereix al terreny rocós que distingeix l’àrea de Bordeus; De la mateixa manera, els llocs de vinya greus de Toscana imparteixen les mateixes característiques a Sassicaia, “terra pedregosa”, com el seu estimat germà francès.

Les primeres collites de Marchese no van rebre calorosament. Els crítics acostumats a la llum, els vins locals no eren encoratjadors; no es va tenir en compte que els vins elaborats a partir del raïm més complex de Cabernet Sauvignon necessitarien més temps per madurar i desenvolupar-se.

I així, de 1948 a 1967, Sassicaia va romandre com un assumpte estrictament privat, només per a ser consumit a Tenuta San Guido.

Cada any, es van emmagatzemar uns quants casos per edats al celler de Castiglioncello di Bolgheri. El Marchese aviat es va adonar que l’envelliment del vi millorava considerablement.

Els amics i familiars insten ara a Mario Incisa a que experimenti més amb el seu projecte i perfeccioni el seu revolucionari estil de vinificació. No va ser fins el 1968 que Sassicaia va ser llançada comercialment per primera vegada: la benvinguda va ser digne d’un primer ministre de Bordeus.

Durant els propers anys, el celler es va traslladar a una ubicació controlada a temperatura, els dipòsits de fermentació d’acer van substituir els dipòsits de fusta i es van introduir barrils francesos al procés d’envelliment.

Read Full Post »


Per Antoni D’Armengol
Des de fa pocs dies torna a estar penjada a les parets del Palau de la Generalitat una part de la col·lecció de retrats de comtes i reis que van governar Catalunya fins al segle XVII.
La galeria de retrats, encarregada el 1587 per la Diputació del General al pintor bolonyès Filippo Ariosto, va presidir durant 300 anys la sala Nova, la sala de govern al Palau de la Generalitat de Catalunya. D’allí van anar a parar al museu militar de Montjuïc i, amb el retorn del castell a Barcelona, la col·lecció també ha tornat a mans del propietari original.
A principis del segle XIX, encara es podia distingir la galeria de comtes catalans penjada a les parets de la Sala Nova del Consistori Major de Palau, com es pot comprovar en un gravat del 1809. La sala on, encara ara, es reuneix el govern de Catalunya.
Durant més de 300 anys, els retrats de Guifré el Pilós, Ramon Berenguer el Gran, Jaume el Conqueridor, Martí l’Humà, Ferran el Catòlic o Felip II van ser exposats allà.
Fins que, el 1908, la Reial Audiència que ocupava el Palau de la Generalitat des del Decret de Nova Planta va ser traslladada a un nou edifici –al passeig de Lluís Companys–, juntament amb els 46 quadres de la galeria, 43 dels quals estan en procés de restauració.
D’allí es van traslladar el 1963 a Montjuïc, per decorar les parets del Museu Militar. Des del tancament del recinte, el 2009, són propietat de l’Ajuntament de Barcelona.
Maite Toneu, del Centre de Restauració Béns Mobles de la Generalitat, diu que les obres han patit “intervencions bastant invasives”.
“Són obres que han estat en unes condicions, no les més idònies per la seva conservació i alhora han tingut un seguit d’intervencions de restauració al llarg dels segles. Són intervencions bastant invasives que han distorsionat el que és l’obra en si.”
L’encàrrec que la Generalitat va fer el 1587 a Filippo Ariosto es fa poc després que el pintor fes el mateix encàrrec per a la Diputació d’Aragó, i té una clara intencionalitat política.
En plena disputa de competències, amb el poder de Felip II, Aragó i Catalunya volen posar en relleu la continuïtat històrica i la independència que els avala per negociar amb el rei, segons Rodolfo Galdeano, doctor d’Història de l’Art.
“El que fa la sèrie icònica és posar-la en valor. Escolta’m, nosaltres som aquests i venim d’aquí. A Castella també venen dels gots. És la mateixa arrel, però nosaltres tenim la nostra història, tenim una continuïtat al llarg de la història i arribem fins a tu, que ets el rei Felip II. D’alguna manera, el que estem dient és nosaltres pactem amb tu, però nosaltres tenim la nostra història.”
Galdeano ha impulsat la relectura de la galeria de comtes i comtes reis catalans. Unacol·lecció de pintures única per la seva extensió i antiguitat.
“Estem parlant de la sèrie més antiga d’Europa i estem parlant d’una sèrie que el que fa és reivindicar la història pròpia, no? Per tant, estàs recuperant patrimoni i, a més, el tornem al lloc on era.
La galeria de comtes mostra la voluntat de reivindicar la identitat pròpia, ja en el segle XVI. Les actes que documenten l’encàrrec expliquen també la divisió interna entre els que defensaven els drets absoluts del rei i els que defensaven les constitucions catalanes. Una divisió que va provocar que el pintor, després de cobrar l’encàrrec, abandonés precipitadament Barcelona sense concloure la part literària que havia d’acompanyar els quadres.
Per cert, la Generalitat va haver de pagar a l’artista la considerable quantitat de 1.702 lliures pels 46 quadres, més un altre de grans dimensions que representava sant Jordi. La Diputació d’Aragó, amb només 38 quadres, va pagar 1.520 escuts, una quantitat sensiblement inferior.
http://www.ccma.cat/324/la-galeria-regia-mes-antiga-deuropa-torna-a-la-generalitat-mes-de-400-anys-despres/noticia/2887455/



http://www.ccma.cat

Read Full Post »

Older Posts »