BELLATERRA.CAT

Els partits polítics van fer un gran esforç durant la Transició per construir una democràcia moderna i avançada en un context, però, en què el règim franquista era molt present en les estructures de l’Estat i en què institucions com l’exèrcit exercien un paper coercitiu molt fort. El resultat va ser una democràcia homologable en molts aspectes a les dels veïns europeus, però amb llacunes, esdeveniments foscos i moments d’involució del pacte constitucional. L’esperit constitucional, que amb ambigüitat i amnèsia semblava que permetia una Espanya plural on la diversitat nacional, cultural i lingüística hi tingués cabuda, ha estat traït repetidament.

Més de 40 anys més tard, moltes d’aquelles llacunes continuen existint, per exemple en el biaix ideològic de l’estament judicial i en la incapacitat de l’Estat per adaptar-se de veritat a la realitat territorial diversa i plural que es va dibuixar en el pacte constitucional. En aquest context, la sentència del TC del 2010 que retallava l’Estatut aprovat pel Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum va marcar un abans i un després per a molts ciutadans a Catalunya. Va suposar l’inici del procés sobiranista, que buscava justament aprofundir en la democràcia donant la veu a la ciutadania a través d’un referèndum. Això no pot representar en cap cas una amenaça a la democràcia, sinó un reforçament del pacte social. ¿O és que l’Estat considera que els catalans no tenen res a dir sobre el marc polític en què volen viure? ¿No té conseqüències l’expressió independentista majoritària en les eleccions?

Sembla que preguntar l’opinió sobre l’arquitectura territorial molesta, perquè tant en el cas del 9-N com en l’1-O l’Estat s’hi va oposar, i en el segon encara va anar més enllà, amb la vergonyosa i indignant repressió als col·legis electorals. La repugnant repressió policial i la utilització de la justícia en substitució de la política van retroalimentar-se amb la competició política interna de l’independentisme, que va sobrevalorar les pròpies forces dins la societat catalana i va posar els greuges i els sentiments genuïns d’injustícia i menyspreu per davant de la racionalitat de la Catalunya entesa com un sol poble i escrupolosament democràtica. L’1-O, la destitució del Govern, l’aplicació del 155 i l’empresonament de líders socials i polítics pacífics han consolidat una escletxa amb l’Estat avui insuperable sense un canvi molt profund. El judici posterior als presos independentistes i les sentències pel delicte de sedició, amb dures i injustificables penes de presó qüestionades a Catalunya però també per ONGs de drets humans i organismes internacionals, són avui dia la falla més gran de la democràcia espanyola, el que li provoca més maldecaps en política exterior i el que més afecta la seva imatge a l’espera d’un pronunciament dels tribunals europeus que pot ser demolidor per a la justícia espanyola.

Avui, el govern de Pedro Sánchez sembla adonar-se, per pragmatisme i potser pel temor als tribunals europeus, que el camí de la venjança no duu enlloc i es disposa a indultar els presos polítics. Les primeres passes per a un canvi de direcció seran difícils, necessitaran un coratge que cal apreciar, però la valentia s’haurà de mantenir amb fermesa si es vol realment ser útil. És una mesura que per si mateixa no resoldrà el conflicte polític, i que és insuficient perquè afecta una part molt petita del total de persones represaliades, però en tot cas és un primer pas per restablir el mínim de confiança mútua que es necessita per encetar un diàleg honest.

Estabilitat parlamentària
Hi ha qui veu en el gest una simple maniobra de Sánchez per assegurar-se la continuïtat a la Moncloa, ja que beneficia els seus socis d’investidura. Pot ser. Però els demòcrates espanyols han de saber que aquests socis “perifèrics”, principalment ERC, però també el PDECat, Junts, el PNB i Bildu, són els que ara mateix garanteixen l’estabilitat i, a més, constitueixen el principal dic de contenció que impedeix l’arribada de l’extrema dreta al poder. En efecte, si hi ha alguna amenaça per a la democràcia espanyola no és l’independentisme (o el secessionisme, com en diuen a Madrid) sinó Vox i, de retruc, el PP, un partit condemnat per corrupció, investigat per obstrucció a la justícia i que fa gala de pactar amb els ultres.

Els ciutadans han de saber que només l’aliança entre les forces progressistes i els partits sobiranistes i/o independentistes pot evitar la involució que suposaria l’aplicació del programa reaccionari de Vox, que viu de promoure l’odi entre territoris i entre persones per raó del seu origen, cultura, gènere o ideologia. Perquè la convivència entre persones i la fraternitat entre pobles només és possible des del reconeixement i el respecte mutu. Si Espanya vol parlar sobre una solució estable amb Catalunya és el moment de fer-ho, sense presos, sense exiliats, sense repressió, reconeixent l’altre i amb el diàleg com a únic instrument. En definitiva, fent política.

Font: Ara

Read Full Post »