Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘politica’

«La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició espanyola»

Vicent Partal, director de VilaWeb

VICENT PARTAL

Un dels aspectes que es poden intuir en aquests primers dies, frenètics, de la revolta catalana és que té un caràcter global. Així és l’impacte que té en un món globalitzat que globalitza també –i, per tant, homologa– revoltes arreu del món.

Per això l’ocupació de l’aeroport del Prat, dilluns de la setmana passada, va ser un encert total. Els joves d’Hong Kong, una de les ciutats globals per excel·lència, van entendre que els aeroports han esdevingut alguna cosa més que simples aparcaments d’avions. I van convertir aquella ocupació en un recordatori al món sencer de la injustícia de la dominació xinesa. Que Barcelona reaccionàs de la mateixa manera ha tingut una gran significació, perquè les imatges s’associen –i les causes també, és clar. La brutalitat de la violència exercida per la policia espanyola i la policia autonòmica va servir encara per a amplificar l’abast del missatge al món. Avui no hi ha ningú mínimament informat al planeta que no tinga Catalunya al focus, al costat d’Hong Kong i de més situacions particularment dramàtiques i dures, com la que torna a viure ara mateix el poble de Xile.

I tot això es tradueix ja en dificultats, important, per al govern espanyol i per a la Unió Europea. Quan la Xina dedica propaganda oficial a dir que ells no peguen tant ni tan fort com Espanya, la UE té un problema de reputació. Perquè sempre ha dit que, com que no és cap superpotència militar ni política, les seues claus són l’economia i la defensa dels drets humans. I amb les imatges del Prat en surt malparada. Quan, per primera vegada, com va passar ahir, hi ha eurodiputats que acusen els eurodiputats espanyols d’exercir d’espanyols i solament d’espanyols i de fer abús del càrrec seguint un apriorisme nacional, pren cos i es referma la tesi que ací hi ha un conflicte que encaixa plenament en la doctrina internacional sobre el tracte a les minories nacionals. En fi, quan la premsa de tot el món posa d’exemple els manifestants d’Hong Kong i Barcelona com els líders de les noves formes smart de protesta, això fa de la revolta catalana un moviment que desperta simpatia arreu; i no simplement simpatia, sinó també solidaritat.

(Sobre això, tres dels millors articles, que us recomane, són aquests:
—The Guardian. ‘New generation, new tactics: the changing face of Catalan protests’
—Quartz. ‘Hong Kong is exporting its protest techniques around the world’
—Wired. ‘Catalonia has created a new kind of online activism. Everyone should pay attention’. )

Ara cal aprofitar el moment, però. La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició atàvica espanyola, la més global de totes i la més decidida i valenta que hàgem vist mai. La manera com combinen la calma i la tranquil·litat, el millor ambient, amb una autodefensa eficaç cada vegada que són atacats pense que en el futur serà estudiada –tal i com apunten ja aquests articles que recomane– com la llavor d’un canvi històric en les formes de mobilització i contestació política arreu del món. Però tot plegat servirà de poc si no assolim la independència.

Dita la qual cosa també he dir que si l’assolim (i estem en condicions de fer-ho i molt ràpid, malgrat el tap institucional) una de les preocupacions més grans que jo sempre he tingut, que era que acabem fent una república independent amb els mateixos defectes de la monarquia on vivim, potser hauré de començar a esborrar-la. Perquè si aquesta gent jove que hem vist als carrers són els dirigents del nostre futur la millora és fora de tota discussió.

Read Full Post »

Read Full Post »

Demanen als diputats i senadors que renunciïn a la indemnització econòmica que se’ls abona després de la dissolució de les Corts.

Els promotors argumenten en que aquesta legislatura ha estat molt curtai que hi hauran hagut 4 eleccions legislatives en 4 anys

“Si no curres, no cobres”, aquest és el lema de la campanya llançada per internet a través de Change.org que denuncia l’escassa activitat parlamentària d’aquesta legislatura.

Més de 400.000 persones ja l’han secundat ahir dijous a la tarda. L’objectiu és arribar a 500.000.

El Congrés i el Senat es dissoldran aquests dimarts, dia 24, per la convocatòria d’eleccions el 10 de novembre.

Els parlamentaris que no formin part de la Diputació Permanent de cada cambra deixaran de rebre el seu sou mensual, però tindran dret a l’anomenada “indemnització de transició” que s’ha de demanar expressament i és incompatible amb qualsevol altre ingrés.

Es tracta d’una indemnització per compensar l’eventual falta d’ingressos entre la dissolució de les cambres i el dia de les eleccions. S’abona en un sol pagament i tributa a Hisenda.

Fins a 4.500 euros

La quantitat depèn del temps que s’estan sense percebre altres ingressos fins a un màxim de 46 dies que dura el període entre legislatures.

Es calcula proporcionalment en funció del sou base – 2.972,94 € – més els complements que poguessin rebre en funció de les seves responsabilitat a les cambres. El màxim a què pot arribar la indemnització és de 4.500 €.

En el Congrés, aquesta indemnització pot ser sol·licitada per 213 diputats, ja que els 137 restants seguiran cobrant el seu sou com a membres titulars o suplents de la Diputació Permanent

La campanya de Change.org vol que els diputats renunciïn a aquesta indemnització.

Consideren que estaran dos mesos sense cobrar després d’una breu legislatura de menys de cinc mesos, dos dels quals d’estiu, i tenint en compte que en quatre anys hi hauran hagut quatre eleccions legislatives.
Al març, quan es van dissoldre les corts després de la convocatòria del 28-A, 216 diputats van demanar i cobrar la indemnització i només cinc van renunciar a rebre-la. Al Senat ho van fer, 9 dels 194 senadors que hi tenien dret.

“Està a les teves mans que això es torni a repetir.”

D’aquesta manera, el promotors de la campanya “Si no curres, no cobres”, demanen als ciutadans que se sumin a la proposta.

Read Full Post »

Helena Solà, cap de llista d’ERC Cerdanyola s’ha sumat a la llarga llista de regidores que acaben a la Diputació de Barcelona cobrant sous astronòmics de més de 60.000€ a l’any (Es nega a donar explicacions als veins i mitjans sobre l’horari laboral i la feina que fa).

“Helena Solà bloqueja al seu compte @helenasola de Twitter als veins i mitjans que li demanen explicacions”

Quim Oltra, vocal d’ERC a l’EMD de Bellaterra, nega respondre a les veïnes i veïns de Bellaterra, sobre l’horari laboral i sou de la seva companya de partit a la Diputació”

Helena Sola i Quim Oltra (ERC), candidats a l’acaldia de Cerdanyola i presidencia de l’EMD|ERC

Helena Solà, cap de llista d’ERC Cerdanyola, ha estat “recol·locada”, un cop va sortir de la coalició del govern amb Compromís, a la Diputació de Barcelona, un òrgan que ja es comença a conèixer com «la gran porta giratòria» dels Ajuntaments.

Segons publicacions de Cerdanyola. Info, l’actual regidora de l’oposició i cap de llista d’ERC Cerdanyola ha sigut recol·locada com assessora de la Diputació de Barcelona amb catorze pagues de 4.819,06€ mensuals, més del que se li va adjudicar a Victor Francos o a Santiago Cayuela, quan va utilitzar la mateixa porta giratoria i van cobrar catorze pagues de 3.505,62€ mensuals.

Amb aquesta pràctica, ERC Cerdanyola demostra que no pretén baixar-se del carro de les portes giratòries de la Diputació.

Teòricament, la Diputació de Barcelona “s’encarrega de donar suport tècnic, econòmic i tecnològic als ajuntaments perquè puguin prestar serveis locals de qualitat de manera més homogènia a tot el territori”, i “coordina serveis municipals i organitza serveis públics de caràcter supramunicipal”. A la pràctica, com s’està demostrant dia a dia, la Diputació és un ens que no és eficient per la ciutadania (massa burocràcia que alenteix les urgències locals), però si és eficient per recol·locament de polítics.

Helena Solà i Quim Oltra|ERC

Això és veu reflexat al següent quadre. Dins de l’apartat de despeses del pressupost de 2015, la major despesa és la despesa de personal. Dels 210.920.000 euros destinats a aquesta partida, tan sols 129.157.055,66 està destinada a personal funcionari. Això significa que un total de 81762944,34 euros va destinat a diputats, càrrecs de confiança i personal laboral escollit “a dit”.

La partida per a càrrecs de confiança en la Diputació de Barcelona augmenta any rere any, malgrat la crisi. En 2010 la partida era de 2,52 milions d’euros i, en 2013, ja havia pujat fins als 3,4 milions.

Càrrecs “endollats”

L’estratègia dels partits polítics és utilitzar la Diputació com a porta giratòria: un cop els dirigents del partit han perdut el càrrec, passen a ser recol·locats a la Diputació com a càrrec de confiança. D’aquesta manera converteixen la Diputació en “la gran ganga”. A Cerdanyola tenim varis exemples, com els de Víctor Francos (PSC), Olivé Bayón (PSC) o Santi Cayuela (ICV-EUiA). El PSC del poble veí, Ripollet, també va aconseguir col·locar com a càrrec de confiança del PSC a l’ex-alcalde Juan Parralejo.

La Diputació de Barcelona compta amb 46 càrrecs de confiança per a 51 diputats. En alguns casos, alguns d’aquests “endollats” de la Diputació, li han de donar al seu partit, a canvi, una mena de “impost revolucionari”, que consisteix en donar un tant per cent del seu sou al partit, beneficiant així, d’un cop, a “l’endollat” i al partit, que veu com s’incrementen les seves caixes.

La Diputació, una font de finançament per als partits polítics i les seves fundacions

La Diputació, a més a més, s’ha convertit en una font de finançament dels partits polítics. CiU (202.671€), PSC (194.671€), PP (90.000€), ERC (58.654€) i ICV-EUiA (74.665€) van repartir-se un total de 621.327 euros en subvencions directes només en 2014.

No només els partits reben subvencions de la Diputació, sinó que també ho fan les seves fundacions: Fundació Rafael Campalans (PSC) 45.926€, Fundació CatDem (CDC) 32.052€, Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (UDC) 11.500, FAES (PP) 24.069€, Nous Horitzons (ICV) 13.755, Fundació Alternativa (EUiA) 3.438€, Fundació Irla (ERC) 12.912€. En total, les fundacions dels partits polítics es van repartir 143.652€ en 2014.

Read Full Post »

Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presos polítics catalans a Madrid.

Segons informacions d’última hora del Diari Digital Catala, l’ONU ha demanat l’alliberament immediat d’Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Avançat per ‘Nació Digital’, l’advocat Ben Emmerson farà públic aquest dimecres el dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, demanant indemnitzacions als presos. A més, han afirmat que l’estat espanyol els hauria d’indemnitzar econòmicament per haver-los privat de llibertat quan encara no hi ha sentència i no tenen responsabilitats executives.

El prestigiós advocat Ben Emmerson va presentar el febrer del 2018 una comunicació al grup de treball perquè confirmés o no si la situació d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Turull vulnerava drets fonamentals recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans. La resposta, contundent, ha estat que sí.

El dictamen del grup, presidit pel mexicà José Guevara Bermúdez, ha estat molt contundent amb el Ministeri d’Exteriors espanyols. Una de les seves objeccions és que els van enviar molt tard i amb moltes deficiències la informació sol·licitada sobre els presos catalans.

Read Full Post »

«Que gent tan moderada com Quim Forn, Josep Rull o Jordi Turull siguen empresonats transforma la consciència d’una societat molt més que no ho farien mil lectures de Marx. S’entén tot de colp»

Per Vicent Partal

Ahir a La Vanguardia van demanar a Marta Pascal (PDECat) si s’hauria de promoure una nova opció política (contra Puigdemont). Pascal va dir que ‘podria ser una opció’ i a partir d’aquesta resposta tan prudent el diari del comte de Godó va engegar tota una operació mediàtica, amb què pràcticament donava per fet el retorn de la vella Convergència.

L’operació Marta Pascal té dos components bàsics. El primer és afegir-se a l’atac per terra, mar i aire contra el president Puigdemont. És evident que hi ha un desig que les eleccions li vagen molt malament, en què coincideix tot el poder: Puigdemont és la seua bèstia ara mateix, l’enemic a liquidar. Però el segon és molt més interessant, encara. La Vanguardia, i més actors, ara enyoren el pujolisme, l’autonomisme, aquella gent d’ordre amb qui era tan senzill de fer negocis multimilionaris. Però tenen dos entrebancs. El primer és que això ja no funciona així, com La Vanguardia mateix va comprovar amb l’operació Duran i Lleida: zero diputats. El segon és molt més important: volen ressuscitar una Catalunya conservadora que, simplement, ha deixat d’existir.

Tots estem d’acord que en una situació normal les etiquetes són bones per a ajudar a pensar i per a descriure situacions i formular hipòtesis: dreta, esquerra, conservador, liberal, socialista… Però quan la situació és extraordinària, aleshores les etiquetes esdevenen generalment obstacles. Per exemple, és evident que pretendre que avui al Principat el PSC és d’esquerres i Puigdemont de dretes no encaixa gens ni amb la realitat viscuda per la majoria de la gent ni amb els discursos i actituds dels uns i dels altres.

A VilaWeb l’analista Joe Brew ha explicat unes quantes vegades la incongruència dels vells clixés per a analitzar això que ens passa. I em permetreu que faça referència a un parell d’aquests clixés per a sustentar amb dades la tesi que la vella Catalunya conservadora de Jordi Pujol ja no existeix, i que això és gràcies al combat per la independència.

Aquest article, ‘L’independentisme és de dretes? Les dades que ho desmenteixen‘, per exemple, és molt important.

Brew no solament parteix de l’autoclassificació dels ciutadans, que sempre pot ser esbiaixada, sinó que analitza les respostes en relació amb la intervenció del govern en l’economia, els imposts i els serveis socials, el creixement econòmic, l’ecologia, l’emigració i l’eutanàsia, per dir uns quants àmbits. I fent això ja insinua un fet cabdal. Entre el 2014 i el 2018 els votants del PDECat s’han mogut a l’esquerra (d’una posició ideològica mitjana de 4,9 a 4,2 –on 0 és extrema esquerra i 10 extrema dreta–), mentre que els electors del PSC han passat a la mateixa distància però cap a la dreta (de 3,5 a 4,2).

[I segons les dades del CEO de divendres passat la tendència encara és més clara, perquè tant els votants del PSC com els del PDECat coincideixen ara en una posició de 3,9. Amb la qual cosa és remarcable d’observar que d’ençà del 2014 els votants del PSC s’han mogut quatre centèsimes cap a la dreta mentre que els del PDECat s’han mogut un punt sencer a l’esquerra.]

Una part de l’explicació de tot plegat pot provenir d’aquesta altra anàlisi, en què Joe Brew estudia les dades que donen diverses enquestes sobre la visió que tenen els ciutadans respecte del franquisme, un estudi en què es veu claríssima la ratlla que delimita d’una manera essencial avui la societat catalana.

Els votants de PP, Cs i PSC són els qui rebutgen menys el franquisme, encara que evidentment amb matisos importants entre ells. Més endavant vénen els de Podem. I tan sols darrere de Podem i de tots els partits espanyolistes apareixen els votants del PDECat, els d’ERC i els de la CUP. Resulta molt xocant de comprovar que condemnen el franquisme un 63% dels votants del PSC i un 73% dels de Podem; i, en canvi, entre els del PDECat –teòricament conservadors– la xifra s’enfila a un 81%.

Com s’entén que els teòricament conservadors catalans siguen més antifranquistes que la teòrica esquerra espanyola? Quina explicació hi ha per a un fenomen com aquest? Només n’hi ha una de possible, que és l’adscripció nacional. Simplement es fa molt complicat de sentir-se nacionalment català –independentista per dir-ho en termes moderns– i no condemnar rotundament el franquisme, un règim basat en l’anticatalanisme més visceral, per més catalans que hi col·laborassen.

I és sobre aquesta base que cal entendre que des que va començar l’actual procés d’independència, el 2010, l’avanç de l’independentisme polític ha anat paral·lel a un augment de la crítica al sistema, al règim, que possibilitava cada vegada més una situació de subordinació i agressió contra la nació catalana i aquells qui se’n senten part.

I el fet més interessant és que això ha afavorit un canvi sociològic molt notable que precisament Puigdemont explica en la seua persona millor que ningú. El seu discurs ha evolucionat cap a una radicalitat democràtica que és imprescindible per a combatre per l’autodeterminació amb garanties d’èxit. Dins el sistema, simplement no es pot guanyar. Com a exemple, en aquesta entrevista de VilaWeb del desembre, Puigdemont, després de parlar dels temes d’actualitat, enfila una reflexió sobre els drets democràtics i sobre com hauria de funcionar la república que ningú no pot esperar que isca de boca d’un polític conservador. I això encara es veu més clar en aquesta entrevista(segona part) en anglès, a la prestigiosa publicació nord-americana Salon.

I si expliquem que això ha passat entre els independentistes, alhora cal remarcar que l’espanyolisme, inclòs el PSOE, ha anat en regressió cap a l’autoritarisme i cap a la comprensió i la tolerància envers el franquisme. La coincidència estratègica del PSC amb Cs i PP en el bloc del 155 ha estirat l’espanyolisme brutalment cap a la dreta i cap a la reacció. I l’independentisme ha anat escorant-se cap a l’esquerra, fins i tot sense moure’s d’allà on era cadascú. La mateixa persona als anys noranta podia ser un votant moderat de Convergència i Unió, poc disposat a trencar amb res, i avui, en canvi, entén que és imprescindible una ruptura perquè els seus drets democràtics més bàsics són amenaçats. Que gent tan moderada com Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull siguen empresonats transforma la consciència d’una societat molt més que no ho farien mil lectures de Marx. S’entén tot de colp.

S’entén, evidentment, només si es vol entendre. Torne a dir que la caricatura no hi ajuda gens ni mica. I no dic que els votants del PDECat s’hagen convertit en esquerrans necessàriament. Però sí que els votants del PDECat han deixat de ser conservadors. I això hi ha massa gent que no ho vol veure. Segurament perquè se li complica la imatge del país que tenim i perquè si fos honrat es trobaria obligat a abandonar certeses antigues i eslògans exhaurits.

Per tot plegat una operació per a ressuscitar allò que va ser la vella Convergència avui és condemnada al fracàs més absolut: no hi ha espai per a fer-ho perquè la reacció antidemocràtica de l’estat espanyol ha obligat el país a l’enfrontament, i això l’ha apartat completament del conservadorisme. Tant que, i no em puc estar de dir-ho, segons el darrer CEO pràcticament la meitat dels lectors de La Vanguardia són partidaris de la independència de Catalunya. Ves per on…

Read Full Post »

ARA EDITORIAL Trasllat i llibertat

Cal repetir-ho: fins que no hi deixi d’haver presos polítics no es podrà començar a normalitzar res


Pancarta a la façana de la Generalitat que reclama “llibertat presos polítics i exiliats” / CRISTINA CALDERER

El trasllat dels presos polítics, que ja està en marxa i que de moment afecta sis dels nou reclusos independentistes – Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart–, no pot ser moneda de canvi. És el mínim que es podia esperar d’un govern espanyol que assegura que vol treballar per obrir una nova etapa de diàleg. Un diàleg que –cal deixar-ho clar d’entrada– no serà realment efectiu fins que tots els presos polítics estiguin en llibertat. Fins aleshores no es podrà començar a normalitzar res. Per una simple raó: hi haurà dos milions de ciutadans de Catalunya que se sentiran agredits en els seus drets, en el seu vot, en la seva llibertat. No es pot oblidar la situació de partida d’aquesta judicialització com a resposta a un problema de naturalesa política: la presó provisional és abusiva, igual com ho són les acusacions de rebel·lió i sedició basades en una violència inexistent, inventada. L’única violència que va existir va ser la de les forces policials en el referèndum de l’1-O contra ciutadans pacífics. Ni els votants d’aquell dia ni els manifestants de la concentració del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia, no van ser violents en cap moment. Així ho ha provat el documental de Mediapro, posant imatges i veu contra el relat d’una justícia que ha actuat escandalosament de part, al servei d’una raó d’estat que té la unitat d’Espanya com a valor absolut. 
Dit això, és obvi que el trasllat dels presos permet una certa distensió i sobretot un necessari i humanitari alleujament a les famílies. Fruit d’una decisió ministerial, sens dubte l’acostament respon a un gest d’intenció política. Però no és ni pot comportar cap pretensió de solució política: el govern de Sánchez no pot esperar els aplaudiments del sobiranisme. La ignomínia de fons és massa greu. La indignació massa profunda. Segur que rebrà, en canvi, una pluja de crítiques de la caverna política i mediàtica espanyola. És en la resposta a aquest nacionalisme espanyol més radical que la Moncloa ha de ser valenta, és aquí on políticament se la juga amb aquesta decisió, que ha de ser defensada per raons humanitàries, polítiques i de justícia.
És evident que, més a prop de casa, els presos polítics seran una mica menys vulnerables. Que estiguin lluny de casa, en un ambient hostil, en un buscat aïllament social, forma part de l’abús punitiu al qual han estat sotmesos els últims mesos. A les presons catalanes sens dubte seguiran sent presos polítics –absurdament o, pitjor encara, venjativament– entre reixes. Però no només per a les famílies, com hem dit, sinó també per a ells, i per a tots els que clamem pel seu imprescindible alliberament, aquest trasllat suposarà una petita victòria que, tanmateix, no celebrarem. Sánchez fa un primer pas però queda un llarg camí per recórrer

Read Full Post »