Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Ara editorial’

Delegació de l’Agència Tributària a Sant Cugat del Vallès

El govern espanyol es planteja eliminar els avantatges fiscals que tenen els matrimonis que fan la declaració de renda conjuntament, una mesura de la qual es beneficien uns dos milions de llars ara mateix i que segons l’Airef té un impacte de 2.300 milions d’euros. La proposta està inclosa en els plans de recuperació que l’executiu espanyol ha enviat a Brussel·les i que han de servir per facilitar l’arribada dels fons d’ajuda europeus, uns 140.000 milions d’euros. L’estudi de la proposta està inclòs en els plans de recuperació que l’executiu espanyol ha enviat a Brussel·les i que han de servir per facilitar l’arribada dels fons d’ajuda europeus, uns 140.000 milions d’euros. Tot i això, i davant l’allau de crítiques i el context electoral, el ministeri d’Hisenda va matisar que no es planteja la supressió de la bonificació i que, en tot cas, es decidirà en el marc de la reforma en què treballa un grup d’experts.

En el document enviat a Brussel·les el govern espanyol la justifica no per l’impacte en la recaptació, sinó per raons d’igualtat de gènere, atès que considera que la tributació conjunta desincentiva l’entrada de la dona al mercat laboral. Però més aviat sembla que es vol emmascarar el que sense cap mena de dubte seria una pujada d’impostos encoberta, obligada en part per la Unió Europea com a condició per rebre els fons de reconstrucció.

És evident que, amb les xifres de dèficit obligades per la despesa extraordinària que ha causat la pandèmia (pensem en els costos sanitaris, però també en els ERTO), l’Estat ha de buscar la manera d’equilibrar els comptes i recaptar més.

És una situació delicada perquè, depèn de com es faci, pot castigar encara més les classes baixes i mitjanes i augmentar la desigualtat. I seria paradoxal que precisament aquest govern, que presumeix de ser el més d’esquerres de la història d’Espanya, perjudiqués la seva base de votants.

També s’ha d’anar amb compte a no malmetre les expectatives de repunt de consum que es preveuen per quan arribi una certa normalitat i hi hagi un percentatge elevat de gent vacunada. Diumenge, per cert, en tindrem un primer tast amb la fi de l’estat d’alarma i la possibilitat de poder sortir a sopar fora de casa.

En tot cas, el govern espanyol hauria de ser valent i plantejar obertament el debat global sobre les deduccions de l’IRPF i les polítiques fiscals en conjunt, amb especial atenció a les grans empreses. I no amagar una mesura així en un informe a Europa.

Com es podia esperar, el PP va sortir a criticar-la immediatament –ja que lògicament manté una posició contrària a qualsevol augment d’impostos–, però també l’esquerra. En concret, Íñigo Errejón, perquè considera que va en contra dels interessos de les famílies més modestes i que viuen en situació de precarietat.

Les pròximes hores veurem si el govern espanyol es fa finalment enrere d’aquesta proposta i quines explicacions dona. D’entrada, sembla més lògic que la pujada de la recaptació vingui més dels impostos indirectes o de les taxes verdes, d’acord amb el que demana Europa. Però el mínim que se li pot reclamar és que tingui la valentia d’explicar quina és la situació real de les finances públiques.

Read Full Post »

L’atur juvenil és un problema endèmic de l’economia espanyola. També de la catalana, esclar. És un dels més elevats de la zona euro.

Exemples d’atur juvenil a Europa

Amb la crisi del covid s’ha tornat a disparar, com no podia ser d’una altra manera: ara mateix és del 27% entre els 16 i els 29 anys, però del 38% entre els 16 i els 24, quan l’atur global és del 13,9%. Però és que venim de la crisi financera, que el 2013 va enfilar la dada fins al 50%. El model econòmic de l’Estat està basat en feines de baixa qualificació, amb la construcció i el turisme com a grans motors. Canviar aquest paradigma és l’única via per trencar una dinàmica que no genera estímuls en bona part del jovent per assolir un alt nivell formatiu i tècnic, sigui a través d’estudis universitaris o de graus de formació professional. De fet, on hi ha un dèficit més evident és en la formació professional, que malgrat els intents de lligar-la a la indústria no acaba de funcionar amb la qualitat i l’abast que caldria. El resultat, doncs, és que la població juvenil segueix sent la víctima principal d’un sistema que, en conjunt, li dona poques oportunitats laborals i, quan n’hi ha, són de poc nivell salarial. Els baixos sous són un drama.

Si a això hi sumem el problema gravíssim de l’accés a l’habitatge, amb uns preus molt per damunt del poder adquisitiu mitjà juvenil, i una pandèmia que ha agreujat la sensació d’aïllament i oblit, ja tenim el problema perfectament definit: els joves del nostre país no tenen perspectiva de poder-se construir, sobretot des del punt de vista econòmic, una autonomia vital. “No vull haver de compartir pis fins als 40”, ens diuen. I no només això, sinó que se senten expulsats del benestar i del progrés que sí que va poder assolir la generació dels seus pares, alhora que veuen com la crisi climàtica posa en perill global la supervivència planetària i com la democràcia espanyola mostra símptomes clars de degradació de les llibertats fonamentals. Tot plegat, un panorama que com a mínim cal qualificar de frustrant.

Per això no ens hauria d’estranyar que la desafecció política i social d’un gruix important dels joves sigui avui un fet tan visible. En alguns casos els empeny al compromís cívic, en d’altres a la reacció visceral no exempta de brots violents, i també hi ha la via de la fugida a l’estranger a la recerca de millors oportunitats de feina i de vida. Estem, en qualsevol cas, davant un problema generacional que està hipotecant no només els afectats, sinó tot el conjunt de la societat. Si els millors marxen i els que es queden s’instal·len majoritàriament en la desesperança, costa trobar motius per a l’optimisme col·lectiu de cara a les pròximes dècades.

La sortida ha de ser treballar per un augment de l’exigència i de la qualitat del sistema educatiu que no oblidi l’equitat d’accés, i per una àgil reconversió del model econòmic per fer-lo basar, precisament, en la bona formació. I tot això, esclar, acompanyat d’una política d’habitatge públic ambiciosa. Hi ha molt a fer. I és urgent posar-s’hi.

Read Full Post »

Els consellers Chakir El-Homrani, Pere Aragonès i Ramon Tremosa, en la roda de premsa de presentació dels nous subsidis. ACN

El Govern va presentar aquest dilluns un ambiciós pla d’ajudes directes per a afectats per ERTOs, pimes i autònoms que ha de servir per amortir el terrible impacte que la pandèmia està tenint en l’economia. S’hi destinaran 618 milions d’euros en tres línies principals: 600 euros per als afectats per un ERTO que cobrin menys de 1.240 euros mensuals, 2.000 euros per als autònoms que hagin tingut un rendiment net el 2020 inferior a 17.500 euros, i 2.000 euros per a les pimes per cada treballador (amb un màxim de 30.000 euros per empresa) a canvi que mantinguin el lloc de treball un any com a mínim. Es tracta, en definitiva, d’injectar diners a les butxaques dels ciutadans i del teixit econòmic amb l’objectiu doble d’evitar la caiguda en la pobresa de persones que sense el virus tindrien feina i el tancament d’empreses que serien també rendibles sense les restriccions imposades per la pandèmia.

Des de l’inici de la crisi economistes de diverses adscripcions ideològiques han advocat per aquest tipus de polítiques, anomenades helicòpter monetari, en què l’important és que les ajudes arribin el més ràpid possible a les butxaques de les persones que les necessitin, agilitzant al màxim els tràmits burocràtics, i a fons perdut. Des d’aquest punt de vista, l’esforç de la Generalitat és notable, i més en un context en què té les finances molt castigades per un sistema de finançament injust que, al seu torn, li impossibilita obtenir diners en bones condicions als mercats. En canvi, el govern espanyol sí que pot accedir a aquests diners, que faciliten institucions com el BCE, en condicions molt més favorables, i per tant hauria de ser l’administració central la que portés la iniciativa en aquest camp. Sí que és cert que el govern espanyol està fent també un gran esforç amb els ERTO, un paraigua social que està evitant un drama encara més gran, però en el cas català, les pimes i els autònoms estan clarament desatesos.

Precisament, aquest dilluns Oxfam Intermón publicava un informe que destacava que a Catalunya hi havia ara 120.000 persones més en situació de pobresa relativa que abans de la pandèmia, cosa que significa un augment de l’11,7%. La crisi, doncs, ja està tenint uns costos socials molt elevats que cal pal·liar al màxim per evitar que s’enquistin. L’excepcionalitat d’aquest xoc econòmic ha fet caure tabús com el del control del dèficit, i les mateixes institucions europees diuen que aquesta no ha de ser la prioritat ara. El raonament és molt senzill: serà més barat mantenir en vida les empreses durant un temps, encara que sigui artificialment i amb fons públics, que haver d’afrontar més tard la factura del tancament en forma de llocs de treball.

És una llàstima que la proximitat de les eleccions pugui aixecar suspicàcies sobre el pla i rebre acusacions d’electoralisme, però tant és, perquè ningú amb dos dits de front pot qüestionar la situació d’emergència que vivim. Ara només cal esperar que la Generalitat hagi après de les experiències anteriors, sobretot dels errors, perquè les ajudes arribin realment a qui les necessita.

Read Full Post »

Una persona dormint en un campament de sense sostre a Montjuïc.

A poc a poc anem tenint més informació sobre quin està sent l’impacte real de la pandèmia a la nostra societat i a les de tot el món. Un informe d’Intermón Oxfam posa números a una realitat que és francament preocupant: a Catalunya el nombre de persones en situació de pobresa relativa, és a dir, que viuen amb menys de 24 euros al dia, ha crescut en 120.000 des de l’inici de la pandèmia, un 11,7% més. A Espanya aquesta xifra arriba al milió de persones, i a tot el món, als 200 milions. L’estudi certifica el que ja se sospitava: que la pandèmia s’està acarnissant amb aquells sectors que ja eren vulnerables abans de l’esclat de la crisi, perquè són els que fan les feines que s’han vist més afectades i tenen menys possibilitats de teletreballar.

Així doncs, a diferència de la crisi 2008-2012, quan la crisi del crèdit va afectar pràcticament tot el teixit productiu perquè es tallava el finançament de les empreses, el xoc provocat per la pandèmia està sent molt més desigual, i castiga especialment el sector serveis i els petits negocis. A més, a diferència de llavors, aquesta vegada l’eina dels ERTO està evitant que més de 700.000 persones al conjunt de l’estat espanyol caiguin també pel pendent de la pobresa. Evidentment, als països que no poden comptar amb aquest suport públic la situació és molt pitjor. Per contra, l’ONG assenyala que el miler de principals fortunes del planeta ja s’han recuperat del xoc de la pandèmia.

L’informe és interessant perquè apunta que les polítiques de recuperació també han de tenir com a objectiu lluitar contra la desigualtat perquè, en la línia del que defensen economistes com Thomas Piketty, un país molt desigual acaba sent també econòmicament més fràgil i ineficient. En el cas català, el percentatge de població que viu en pobresa relativa ha pujat del 13,5% al 15% (a Espanya aquesta xifra s’eleva fins al 22,9%), és a dir, 1.146.000 persones. La pujada encara ha sigut més pronunciada en territoris completament dependents del turisme, com ara les Illes Balears, on el percentatge de població pobra ha crescut un 20%, quan fa poc gaudien d’una situació econòmica envejable.

L’impacte, doncs, és desigual tant per territoris com en funció de l’estructura econòmica, i dins de cada societat en funció del sector on es treballi. Per això, les polítiques de reconstrucció han de tenir en compte també aquesta variable per no aprofundir encara més la ferida. Això vol dir, que, com afirma el professor Mas-Colell, en un país com Catalunya no es pot menystenir la indústria de visitants (concepte que prefereix al de turistes perquè va més enllà i inclou congressos, esdeveniments culturals, etc.), per la seva capacitat de crear llocs de treball, alhora que es potencia la digitalització i l’energia verda.

L’objectiu és aconseguir sortir de la crisi més forts, amb una economia més sana, moderna i diversificada, però també amb una societat menys desigual, i això s’aconsegueix, per exemple, amb llocs de treball de qualitat, menys precaris i més ben pagats. Els fons europeus han de servir per avançar en aquesta direcció.

Read Full Post »

La crisi sanitària del covid-19, més enllà del drama principal de les víctimes mortals, està tenint molts efectes col·laterals, amb el daltabaix econòmic en primer lloc.

Parc infantil del Parc de la Bonaigua de Bellaterra|BELLATERRA. CAT

Una altra conseqüència que, com més dies passen més evident es fa, és la delicada situació dels nens i nenes, forçats a un confinament llarg i sense escletxes. Així com els adults, de manera puntual, hem pogut sortir a l’aire lliure –per treballar en feines essencials, anar a comprar, llençar la brossa o passejar el gos–, per als menors d’edat el tancament ha sigut total i absolut, tot i que, per raons òbvies, són els que més necessitat vital tenen de moviment, d’expansió física i de relació. A la pràctica, són els que s’han hagut de quedar més tancats, més aïllats. I la situació s’està fent insostenible.

De fet, Espanya, amb Catalunya inclosa, segurament és el país del món on aquest confinament infantil ha sigut més estricte. D’una banda, això segur que deu haver servit per frenar la malaltia. Molt bé. Però vistes altres experiències, potser ja toca buscar alternatives. Perquè després de tants dies i setmanes, estem posant massa a prova la convivència familiar i, fins i tot, la salut física i psicològica dels més petits. Cada cop són més les veus que demanen algun tipus de relaxació de les mesures. I aquí hi ha prou marge i prou maneres de trobar sortides –mai més ben dit– al confinament de les criatures i els adolescents. Les possibilitats són diverses: des del desconfinament per franges horàries segons edats fins a l’habilitació d’aplis on cada ciutadà pugui consignar el seu compromís de sortir unes estones al dia regulades. Les fórmules poden variar, però en qualsevol cas s’han de basar més en la responsabilitat de la gent que no pas en les sancions. I han de donar prioritat als menors d’edat.

La crisi sanitària del covid-19, més enllà del drama principal de les víctimes mortals, està tenint molts efectes col·laterals, amb el daltabaix econòmic en primer lloc. Una altra conseqüència que, com més dies passen més evident es fa, és la delicada situació dels nens i nenes, forçats a un confinament llarg i sense escletxes. Així com els adults, de manera puntual, hem pogut sortir a l’aire lliure –per treballar en feines essencials, anar a comprar, llençar la brossa o passejar el gos–, per als menors d’edat el tancament ha sigut total i absolut, tot i que, per raons òbvies, són els que més necessitat vital tenen de moviment, d’expansió física i de relació. A la pràctica, són els que s’han hagut de quedar més tancats, més aïllats. I la situació s’està fent insostenible.

També pensant en ells, i sent conscients que el desconfinament serà lent i gradual, sembla clar que ens encaminem cap a un estiu diferent i cap a unes vacances diguem-ne a mitges, en què tant per raons sanitàries com econòmiques les famílies no podran gaudir de la llibertat de moviment ni de les possibilitats de lleure d’altres anys. Per tant, és important també que hi hagi una planificació institucional que beneficiï els nens i nenes: d’aquí la importància que les escoles, d’una manera o d’una altra, aquest estiu acullin infants que tindran menys possibilitats d’esbarjo i als quals, a més, els pot anar bé algun tipus de continuïtat formativa, encara que no sigui curricular. Per a molts, serà l’única manera real de no seguir tancats en un pis petit sense amics, enganxats a les pantalles, passius i avorrits, com si visquessin una segona fase del confinament.

Així doncs, sense relaxar la vigilància sobre el covid-19, ha arribat el moment de planificar i executar un lleure controlat dels menors d’edat. El pla que té a punt la Generalitat és urgent que es porti a terme. Moltes famílies estan al límit. Esperem que no hi hagi traves per part de l’Estat a l’hora de validar-lo. En conjunt, com a societat, hem demostrat prou maduresa per acceptar el confinament general. És d’esperar, doncs, que també sabrem exercir amb responsabilitat el desconfinament dels fills.

Read Full Post »

Els comicis del 10-N han deixat les coses encara pitjor per a la governabilitat d’Espanya, amb una Catalunya on l’independentisme es reforça. Amb els resultats a la mà, la repetició electoral porta a un nou i complicat bloqueig polític.

Pedro Sánchez votan ahir|ZIPI-EFE

L’aposta de Sánchez s’ha demostrat massa arriscada i irresponsable. Al líder socialista se li ha acabat la bona estrella: aquest cop ha fracassat. Al PSOE se li complica encara més la possibilitat de governar. Amb un Podem debilitat, la suma de les esquerres exigiria el suport dels nacionalistes bascos i els independentistes catalans, contra els quals el partit socialista ha fet pivotar la seva campanya per competir amb una dreta que ha sortit reforçada. Si, per contra, Sánchez volgués recolzar-se precisament en la dreta, ja no en faria prou amb l’abstenció del PP i Cs que no s’ha cansat de reclamar. La irrupció de Vox, a més, encareix un hipotètic gest del popular Pablo Casado, ja de per si prou difícil, a favor d’un govern del PSOE. La gran coalició que reclama el poder econòmic i l’Europa d’ordre està molt complicada. Vist el panorama, doncs, d’entrada no es pot descartar fins i tot una nova convocatòria electoral.En termes ideològics, a Espanya els blocs d’esquerra i dreta segueixen amb els mateixos percentatges –amb un lleuger ascens de la dreta–, però amb una diferència significativa i molt preocupant: la ultradreta fa un salt espectacular i agafa el relleu a Cs, que pateix un daltabaix històric, fins i tot més fort del que anunciaven els sondejos.

Albert Rivera ha dilapidat tot el seu capital.

En pocs mesos, el polític forjat en l’anticatalanisme ha passat de poder aspirar a una vicepresidència del govern espanyol amb el PSOE a la irrellevància. Es queda amb menys diputats que ERC. El seu lloc el passa a ocupar Vox, una formació ideològicament i socialment tòxica, nostàlgica del franquisme, ultraconservadora i antiimmigració. La ultradreta s’ha convertit en la tercera força al Congrés espanyol, una notícia desastrosa, també per a Catalunya: el programa d’Abascal té com una de les seves raons de ser la liquidació de l’autogovern de Catalunya.

Read Full Post »