Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘ARA’


Ramon Andreu, president le l’EMD de Bellaterra votan al Centre Cívic|ARA

4ar. Aniversari de la consulta de Bellaterra per independitzar-se de Cerdanyola

Per Marc Serrano

Una alta participació. 1.115 veïns (el 94,1% dels participants) van respondre sí a la pregunta “Vol que Bellaterra esdevingui un municipi?”

D’aquesta manera van donar suport a la segregació d’aquesta entitat municipal descentralitzada (EMD) -la segona més poblada de Catalunya- de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). En canvi, un escàs 4,14% dels vots emesos -49 en total- van anar a parar al no a la independència, i un 0,76% -només 9- a l’opció “altres”, en què es podia expressar idees sobre el futur del poble. Més de la meitat dels habitants de Bellaterra més grans de 16 anys es van implicar en el procés participatiu, que es va convocar amb el suport de l’Ajuntament de Cerdanyola i va durar quatre dies. La majoria, però, van esperar a votar en l’últim moment: els dos primers dies de consulta (dijous i divendres) van anar a les urnes un 18% dels convocats; el tercer dia, dilluns, ja havien arribat al 39%, i la votació es tancava ahir a les nou del vespre amb el 53,57% de participació.

Reunió el pròxim 22 de setembre

En declaracions a l’ARA, el president de l’EMD, Ramon Andreu, va celebrar ahir la rotunditat del suport a la independència: “El resultat és un mandat popular molt contundent. Bellaterra està dient que vol agafar tota les responsabilitats que està portant ara Cerdanyola i administrar-les des de l’EMD per convertir-la en un ajuntament”. També va remarcar l’interès dels veïns: “La participació ha sigut molt alta, equiparable a la d’unes eleccions, i, per tant, és un èxit”. Andreu convocarà avui tots els partits parlamentaris a un “acte de suport al resultat de la consulta” el 22 de setembre. La seva presència, va apuntar, “implicarà un compromís de portar al Parlament una proposició de llei” per oficialitzar la secessió. Andreu va titllar les declaracions a aquest diari de l’alcalde de Cerdanyola, Carles Escolà -en què es comprometia a reconduir la relació amb l’EMD per trobar la seva comoditat a dins del municipi- de “poc comprensibles” i el va convidar a acceptar la separació.

Read Full Post »

01. Cristóbal Martínez Bordiu, marquès de Villaverde i gendre de Franco. 02. Alfonso de Borón y Danpierre, duc de Cadis, casat amb la néta gran de Franco. 03. José Cristóbal Martínez Bordiu. 04. Luis Alfonso de Borbón Martínez Bordiu. 05. Francis Franco|ARA

Han passat quaranta-quatre anys des de la mort del dictador Francisco Franco i les imatges de la sortida de les seves despulles del Valle de les Caídos, lluny de convertir-se en un acte de justícia històrica, han fet visible i evident la deriva autoritària que està soscavant la democràcia espanyola. Són el símbol d’una involució. Un estat de dret modern i seriós no s’hauria de permetre un espectacle així. Sense voler-ho, fruit del seva frivolitat i el seu tacticisme inepte, el president en funcions del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, ha permès que l’exhumació de les restes del dictador es convertís en una lamentable exhibició mediàtica de franquisme nostàlgic. Si durant els anys de la Transició es va parlar del franquisme sociològic, si en les dècades següents es va donar per aparentment enterrat, ara estem assistint al seu retorn: l’esperit del dictador segueix perfectament viu i, a diferència dels inicis de la democràcia, es mostra públicament sense cap inhibició política ni mental. Ja només faltava aquest cop de ma, aquesta cerimònia ignominiosa.

Els fills i els nets dels que el 1975 van entrar el fèretre a la cripta de l’infame monument –erigit amb l’esforç de milers de presos a la memòria del general feixista– són els que ara l’han tret de nou damunt les espatlles. Els mateixos cognoms, el mateix silenci reverencial, les mateixes consignes i, de fons, una idèntica idea autoritària i excloent d’Espanya. Permetre que es faci explícita aquesta continuïtat és un tret al peu que es tira la democràcia espanyola. ¿Com s’ha pogut permetre una reivindicació com aquesta? Es manté així impúdicament viva la lleialtat al militar que va provocar la Guerra Civil i va posar fi al règim democràtic republicà, provocant milers de morts i quaranta anys d’una sagnant i mediocre dictadura. L’historiador Paul Preston ha qualificat l’era de Franco com “l’holocaust espanyol”, una història de terror i fanatisme ideològic fruit d’un ultranacionalisme que torna a estar entre nosaltres. En uns casos, com Vox, de manera explícita. En altres, amb dissimulació hipòcrita.
Tot això és el que simbòlicament ens ha retornat amb les imatges d’aquesta mena de segon funeral de Franco. No ha sigut, esclar, un homenatge d’estat –només faltaria!–, però sí un homenatge increïblement permès per l’Estat. Potser que s’ho facin mirar els que tant es preocupen de defensar la imatge d’Espanya al món enfront del sobiranisme català: ¿els sembla normal aquest manifestació de franquisme? El món també ho deu haver mirat incrèdul. Tornen els fantasmes del passat. Per a qualsevol demòcrata amb un mínim de memòria i dignitat les imatges d’avui són una autèntica ofensa. Són una agressió perquè treuen de l’armari l’Espanya més negra del segle XX. Fins al punt que el mateix coronel Tejero que el 1981 es va aixecar contra la democràcia per ressuscitar el franquisme avui ha estat ovacionat com un heroi, i el seu fill ha oficiat una missa en honor del dictador.

Mai en democràcia s’havia produït una cosa semblant. És un autèntic escàndol, un escarni per als fills i nets de les víctimes del militar feixista que va usurpar el poder, per a tots els que van defensar la República amb la seva vida i tots els que van combatre la dictadura i ho van pagar també amb la presó o la mort. A les cunetes d’Espanya encara hi ha milers de morts que es mantenen anònims per l’absència absoluta d’una política de memòria històrica durant més de quatre dècades de democràcia. Quin contrast tan gran amb els honors amb què l’Estat ha permès que la família i els acòlits ultres del dictador protagonitzessin el trasllat del cos! L’han convertit en un acte d’exaltació franquista.

El que havia de ser una reparació històrica ha acabat esdevenint una indecència política, un afront a la democràcia. ¿Algú s’imagina res semblant a Alemanya amb Hitler o a Itàlia amb Mussolini? El Valle de los Caídos fa dècades que s’hauria d’haver clausurat o transformat en un lloc de denúncia de la dictadura. Treure’n ara el cos de Franco d’una manera tan maldestra, deixant que se l’apropiïn els apologetes de la dictadura, sense cap projecte de memòria de fons, sense cap acte explícit de contrició, només amb fins electorals espuris, és una demostració més de la baixa qualitat democràtica espanyola. És un autèntica vergonya.

Read Full Post »

La incapacitat de donar respostes clares i contundents a nivell mundial al repte del canvi climàtic ha donat ales al moviment juvenil FridaysForFuture, impulsat per la nena sueca Greta Thunberg, de 15 anys. Fins al punt que aquest moviment convoca els estudiants catalans a fer vaga divendres per denunciar la inacció global. Els joves veuen directament amenaçat el seu futur en un planeta que està en perill. L’ONU ahir va venir a confirmar l’alarma. El seu informe ‘Perspectives del medi ambient mundial’ (conegut com a GEO per les seves sigles en anglès), publicat ara en el marc de la quarta sessió de l’Assemblea Mediambiental que se celebra a Nairobi, afirma que cada any hi ha al món 7 milions de morts prematures per culpa de la contaminació. Elaborat per 250 científics de 70 països, aquest document aporta moltes dades i aborda totes les crisis lligades al canvi climàtic: des de l’escalfament global fins a la contaminació atmosfèrica o de l’aigua, passant per les onades de temperatures extremes, l’impacte en les collites o la inseguretat alimentària.

L’informe de l’ONU és un nou intent de trencar amb el negacionisme a què ha donat ales el president nord-americà, Donald Trump. El fet que els Estats Units s’estiguin despenjant dels acords per frenar el canvi climàtic, a més de tenir conseqüències concretes, té un efecte dòmino ideològic que també s’està notant, per exemple, al Brasil amb l’accés al poder de Bolsonaro. En pocs anys hem passat d’un consens general basat en una mala consciència global, consens que havia donat uns fruits limitats però reals que convidaven a un cert optimisme i en tot cas a seguir treballant en tots els terrenys –diplomàtic, científic i activista–, a una situació de divisió, fre, alarma i pessimisme, a la qual, a més, s’afegeix la desinformació de les ‘fake news’. El moment és preocupant.

De fet, ja no només no està clar que es pugui frenar l’estrès climàtic que viu la Terra, sinó que hi ha el perill que s’acceleri. El fet que avui hi hagi grans actors mundials que s’han situat clarament al marge de l’agenda contra el canvi climàtic i que, per tant, no s’estiguin adoptant mesures efectives, pot portar a una acceleració letal. Això és el que perceben els joves més conscienciats, que no entenen la frivolitat d’uns –els negacionistes– i l’actitud tèbia dels països teòricament compromesos. Igual que els joves, l’informe de l’ONU té un cert to desesperat, fins al punt que, sobre les pèrdues de biodiversitat presents i futures, diu que són devastadores: “S’està desencadenant un important procés d’extinció d’espècies que posa en perill la integritat planetària i la capacitat de la Terra per satisfer les necessitats humanes”. Tampoc no es queda curta sobre els problemes amb l’aigua potable: “Si no s’adopten mesures eficaces, les malalties humanes degudes a infeccions resistents als antimicrobians poden convertir-se en una de les principals causes de mort per malalties infecciones a tot el món l’any 2050”, a causa dels antibiòtics que entren al cicle de l’aigua.

Read Full Post »

“Para tratar el problema con policías y jueces ya estaba Rajoy. Para cepillarse el estatuto ya estaba Guerra. En relación a Cataluña, ¿usted para qué quiere estar?”

Ahir a quarts de sis de la tarda mateix, pocs minuts després de l’onada de so prevista per a les 17.14, una gentada deixava la Diagonal i anava a buscar els autocars per tornar cap a casa. Marxaven en pau, sense eufòries, com aquell que torna a casa amb la consciència tranquil·la del deure acomplert.

He escrit que el fet que ahir s’omplís la Diagonal des de les Glòries fins a Pedralbes és molt més que un nou èxit de convocatòria. Sí, el milió és molt important perquè vol dir que el múscul social està en forma.

A Europa, ara mateix, aquest poder de convocatòria sostingut no el deu tenir ningú. Però la xifra és encara més important si tenim en compte l’estat d’ànim: venim de la repressió violenta de l’1-O, ja fa un any que estem enviant cartes als presos i als exiliats i s’estén el desconcert davant la incapacitat dels partits sobiranistes de consensuar la unitat estratègica. O sigui, el milió d’ahir té mèrit perquè és un milió adolorit pels cops, angoixat per les presons i decebut per les divisions.

L’independentisme manté el pols després de l’any més convuls

Aquest és el primer missatge d’ahir. És un missatge per als partits i per al Govern de Torra: aquesta gent és conscient de les dificultats però demana que no l’hi poseu més difícil, i no serà fàcil perquè a les diferències polítiques s’hi afegeixen les personals entre Junqueras i Puigdemont, Esquerra i el PDECat, la Crida o Junts per Catalunya, sigui qui sigui que recull la marca al voltant de Puigdemont, sobretot després del final de la passada legislatura, que va acabar amb la presó per a l’un i l’exili per a l’altre. Si queden emocionalment i políticament atrapats en el relat d’aquell final, hi deixaran atrapat també part del múscul que ahir es va exhibir. Em consta, personalment, que dins el Govern es treballa per superar el bloqueig emocional i mirar de demostrar, a través de l’acció de govern, que l’independentisme té un projecte útil per a tothom.

El segon missatge d’ahir és per al govern espanyol: a tots els que diuen que l’independentisme només és un grup dividit que usa la Diada per dissimular, cal recordar-los que l’independentisme va guanyar les eleccions del 21-D, que torna a governar i que la gent no afluixa.

Por tanto, presidente Sánchez, le pediría que no se escondiera detrás de juegos de palabras eufónicos, sobre todo este al que últimamente le ha cogido afición de “En Cataluña no hay un problema de independencia sino de convivencia”. Por favor, mire la realidad de cara: ayer era un día de alto voltaje emocional y no pasó nada, como siempre. No magnifique los episodios de tensión que suele protagonizar la extrema derecha de siempre y la que se oculta entre la derecha parlamentaria nacionalista española. No se crea el relato interesado de las cadenas privadas porque, a pesar de este, Cataluña sigue siendo un país de paz. ¿Se sabe qué trabajo tuvieron ayer los 6oo policías que envió a Cataluña? Vamos, en cualquier lugar del mundo, un conflicto político como este  habría tenido otro tenor en la calle.

“Ese millón de personas le dijeron ayer que persisten y que persisten en paz. Cuál es su respuesta para ellos?”

Presidente Sánchez, mire la realidad de cara: no haga como Rajoy, que veía cada año avenidas repletas como la Diagonal ayer y no se daba por aludido. Mire a esas personas: han salido cada año a centenares de miles, votaron el 9-N de 2014, el 1 de octubre de 2017, fueron reprimidos por la violencia policial que usted mismo censuró, tienen a sus líderes en la cárcel o en el exilio por gravísimos presuntos delitos com el de rebelión, que usted mismo dijo que no se habían producido. Ese millón de catalanes, los dos millones de catalanes que votan independencia y muchos miles más que votan otras opciones se sienten ultrajados por unas prisiones preventivas abusivas de las que abomina hasta su ministro d’Exteriores ante la BBC. Ese millón de personas le dijeron ayer que persisten y que persisten en paz. Cuál es su respuesta para ellos? Porque decirles que primero tiene que haber un diálogo entre catalanes suena francamente pobre. Y el diálogo entre españoles sobre Cataluña, ¿para cuando? Usted es el presidente del gobierno. ¿No cree que le corresponde liderarlo? Y liderarlo con valentía, la misma que tuvo para plantar cara a todo el aparato de su partido, figuras históricas incluídas, y derrotarlas. Pase de las palabras como ‘diálogo’ o que preferiría que los presos dejasen de serlo a los hechos. Para tratar el problema con policías y jueces ya estaba Rajoy. Para cepillarse el estatuto ya estaba Guerra. En relación a Cataluña, ¿usted para qué quiere estar?

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Read Full Post »

L’arribada de l’euro l’any 2000 va comportar molts avantatges per a la Unió Europea i els països membres que van poder assolir els objectius de Maastricht i accedir a la moneda única. D’una banda, va facilitar la lliure circulació de béns i serveis, així com de persones i capitals. Amb uns tipus de canvi fixos i eliminant els costos de canviar divises, resulta més econòmic l’intercanvi dins de la UE i s’eliminen possibles riscos comercials. El fet que l’euro s’adoptés com a moneda única també va comportar el seu enfortiment, ja que va esdevenir una divisa de referència mundial per a les transaccions, com el dòlar.

D’altra banda, però, l’adopció de l’euro també va comportar alguns inconvenients. D’una banda, els països de l’eurozona ja no van poder recórrer a la política monetària, és a dir, a la devaluació de la seva moneda, per corregir els desequilibris econòmics. De l’altra, l’adopció de l’euro va comportar una pujada de preus generalitzada en el pas d’una moneda a l’altra. Així, per exemple, el que abans costava 100 pessetes es va arrodonir a un euro, cosa que suposava que el producte s’havia encarit un 66%.

Read Full Post »

ARA EDITORIAL Trasllat i llibertat

Cal repetir-ho: fins que no hi deixi d’haver presos polítics no es podrà començar a normalitzar res


Pancarta a la façana de la Generalitat que reclama “llibertat presos polítics i exiliats” / CRISTINA CALDERER

El trasllat dels presos polítics, que ja està en marxa i que de moment afecta sis dels nou reclusos independentistes – Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart–, no pot ser moneda de canvi. És el mínim que es podia esperar d’un govern espanyol que assegura que vol treballar per obrir una nova etapa de diàleg. Un diàleg que –cal deixar-ho clar d’entrada– no serà realment efectiu fins que tots els presos polítics estiguin en llibertat. Fins aleshores no es podrà començar a normalitzar res. Per una simple raó: hi haurà dos milions de ciutadans de Catalunya que se sentiran agredits en els seus drets, en el seu vot, en la seva llibertat. No es pot oblidar la situació de partida d’aquesta judicialització com a resposta a un problema de naturalesa política: la presó provisional és abusiva, igual com ho són les acusacions de rebel·lió i sedició basades en una violència inexistent, inventada. L’única violència que va existir va ser la de les forces policials en el referèndum de l’1-O contra ciutadans pacífics. Ni els votants d’aquell dia ni els manifestants de la concentració del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia, no van ser violents en cap moment. Així ho ha provat el documental de Mediapro, posant imatges i veu contra el relat d’una justícia que ha actuat escandalosament de part, al servei d’una raó d’estat que té la unitat d’Espanya com a valor absolut. 
Dit això, és obvi que el trasllat dels presos permet una certa distensió i sobretot un necessari i humanitari alleujament a les famílies. Fruit d’una decisió ministerial, sens dubte l’acostament respon a un gest d’intenció política. Però no és ni pot comportar cap pretensió de solució política: el govern de Sánchez no pot esperar els aplaudiments del sobiranisme. La ignomínia de fons és massa greu. La indignació massa profunda. Segur que rebrà, en canvi, una pluja de crítiques de la caverna política i mediàtica espanyola. És en la resposta a aquest nacionalisme espanyol més radical que la Moncloa ha de ser valenta, és aquí on políticament se la juga amb aquesta decisió, que ha de ser defensada per raons humanitàries, polítiques i de justícia.
És evident que, més a prop de casa, els presos polítics seran una mica menys vulnerables. Que estiguin lluny de casa, en un ambient hostil, en un buscat aïllament social, forma part de l’abús punitiu al qual han estat sotmesos els últims mesos. A les presons catalanes sens dubte seguiran sent presos polítics –absurdament o, pitjor encara, venjativament– entre reixes. Però no només per a les famílies, com hem dit, sinó també per a ells, i per a tots els que clamem pel seu imprescindible alliberament, aquest trasllat suposarà una petita victòria que, tanmateix, no celebrarem. Sánchez fa un primer pas però queda un llarg camí per recórrer

Read Full Post »


Mariona Carulla vol consolidar l’impuls del Palau de la Música|Ara.Cat

Mariona Carulla va ser reelegida presidenta de l’Associació Orfeó Català en els comicis celebrats dimarts. La candidatura de Carulla era l’única que es presentava a les eleccions. El resultat va ser de 330 vots a favor, d’un total de 385 vots emesos. Va haver-hi 3 vots en blanc i 52 vots nuls.
Mariona Carulla va anunciar una nova etapa en què la junta aposta per un projecte de futur per al Palau de la Música Catalana i l’Orfeó Català. També va explicar que treballarà per obrir l’entitat musical, per assegurar la solvència econòmica i l’excel·lència musical, per convertir el Palau en un centre de cultura en confluència amb altres arts i per obrir aquesta institució al conjunt de la ciutadania.
La nova junta directiva de l’Orfeó Català, formada per la majoria de membres de la junta anterior, compta amb tres noves incorporacions: Àlex Honrubia, representant del Cor Jove i cantaire de la família de l’Orfeó Català des del 2007; Maria del Mar Calvet, cantaire de l’Orfeó Català des de fa 17 anys, i Lluís Domènech i Girbau, besnet i especialista en l’obra de Lluís Domènech i Montaner.

Read Full Post »

Older Posts »