Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘ARA’

ARA POLÍTICA: L’1 d’Octubre no va ser un error (Jordi Sánchez)

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 9 Juny 2021|

Jordi Sànchez és secretari general de Junts per Catalunya

Les paraules, com els gestos, no són neutres. I és evident que el moment escollit i les paraules escrites per Oriol Junqueras a la carta “Mirant al futur” no pretenien ser neutres. I no ho van ser. La decisió de difondre la carta minuts abans de la trobada entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès no va ser atzarosa. Com en el cinema mut, Aragonès es va moure davant la pantalla deixant que altres hi posessin la lletra.

Després de passar-nos setmanes i setmanes parlant dels riscos de tuteles sobre el president de la Generalitat, la mise en scène de Junqueras pot ser llegida com la gran tutela d’aquest sobre el president Aragonès. La carta firmada per Junqueras traça un espai de joc que limita la capacitat d’acció del president en el lideratge que s’espera d’ell. No és bo per a la institució de la Generalitat que un exvicepresident vulgui tutelar l’actual president, però en tot cas cal deixar clar que la decisió personal expressada en una carta no té la força de modificar l’acord de legislatura entre ERC i Junts.

No és bo per a la institució de la Generalitat que un exvicepresident vulgui tutelar l’actual president
Les diferències tàctiques i estratègiques a l’independentisme no són noves. I no em generen especial preocupació si entre tots els actors socials i polítics de l’independentisme entenem que tenim l’obligació de respectar-nos, reconèixer-nos i buscar els acords que ens reforcin en el projecte compartit cap a la independència. Dit això, reconec que em desconcerten els girs de guió i algunes afirmacions que de facto esdevenen una revisió radical d’aspectes essencials del passat recent de l’independentisme.

Certament, la pressió per sortir de la presó és gran. Sé del que parlo. Però al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir allò que políticament explica el que és avui l’independentisme i sobretot la legitimitat del que hem fet per arribar on hem arribat. Només sobre els pilars d’allò que som podrem ampliar la base de la nostra fortalesa i guanyar la independència.

No podem quedar atrapats en l’imaginari que només quan el 100% de la població trobi legítim l’exercici d’autodeterminació aquest es podrà donar

Resultats finals 1 octubre a Bellaterra (FOTO:BELLATERRA.CAT)
Participació: 61%
Sí: 1.104
No: 73 vots
En blanc: 27
Nuls: 6

No crec que l’1 d’Octubre fos un error. Posar urnes perquè la ciutadania es pugui expressar no pot ser considerat un error. Una urna mai és un error i difícilment hi haurà millor embat per guanyar la independència que una urna i una papereta. No, no va ser un error i menys encara un acte il·legítim. La tardor del 2017 sabíem, com ho sabem ara, que hi ha una part de la ciutadania catalana que no només no és independentista sinó que no accepta de cap manera que l’opció de la independència es pugui plantejar per ser resolta democràticament. Certament, hem de treballar per incorporar aquest sector de la ciutadania a una solució democràtica, però no podem quedar atrapats en l’imaginari que només quan el 100% de la població trobi legítim l’exercici d’autodeterminació aquest es podrà donar. Sabem que això no passarà mai. Per tant, tota la mà estesa però sense esperar unanimitats impossibles en societats obertes com la catalana.

Som majoria els que creiem en el diàleg i l’acord com el pas necessari per a la solució definitiva del conflicte. Sempre hi he cregut i no només ara després de 43 mesos de presó. De fet, soc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència. Llàstima que alguns van fer un gir de guió i no van saber aguantar la pressió de l’Estat, que ja havia començat a empresonar-nos (en Cuixart i jo, el 16 d’octubre), i van empènyer la via de la mediació i el desitjat diàleg pel precipici, tot esgrimint 155 monedes de plata, precisament quan més forts érem. Convido a fer autocrítica també sobre aquests comportaments que tantes ferides van deixar en l’independentisme.

L’aposta per la negociació i l’acord no té per què comportar la renúncia a altres vies democràtiques i pacífiques
En tot cas, l’aposta per la negociació i l’acord no té per què comportar la renúncia a altres vies democràtiques i pacífiques. Qualsevol via pacífica i cívica pot servir d’incentiu a l’Estat per establir un diàleg i un acord polític. Difícilment Londres hauria acabat acceptant el referèndum escocès del 2014 si el Parlament d’Escòcia no hagués prèviament arriscat en la decisió d’aprovar la seva celebració desobeint la voluntat del govern britànic.

L’acord de legislatura que sustenta l’actual govern coliderat per ERC i JxCat és clar. Amnistia i autodeterminació com a proposta catalana per encarar el diàleg amb el govern espanyol. I un compromís compartit per redissenyar la millor estratègia de tot l’independentisme per encarar –si el diàleg esdevé estèril– un nou embat democràtic. Sense calendari encara, sense full de ruta precís, però sense renúncies prèvies a cap estratègia cívica i pacífica.

Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat
La societat catalana és madura. Malgrat l’estrès viscut des de la tardor del 2017, no s’ha trencat entre catalans independentistes i no independentistes. Qui digui el contrari menteix o fa el joc a aquells que menteixen. No és conciliació el que necessita la societat catalana, sinó un bon govern i una superació del conflicte. I per això cal claredat i lideratges forts a Madrid i Barcelona que actuïn amb llibertat i sense tuteles.

La decisió de concedir l’indult pertoca en exclusiva al govern espanyol. Si arriba serà una decisió unilateral, com unilaterals van ser els tribunals i la Fiscalia quan van decretar les ordres d’empresonament aviat farà 4 anys. Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat. I al carrer seguiré sent en essència el mateix que vaig ser fins un 16 d’octubre del 2017, quan em van empresonar a Soto del Real. Una persona lliure, compromesa amb el país, els drets i les llibertats de la seva gent i determinat a fer que democràticament i pacífica Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. I mentre això no arriba, faré l’impossible pel retorn dels exiliats i el sobreseïment de tots els processos judicials i administratius que avui amenacen quasi 3.000 persones. I si l’indult no arriba, esperaré pacient i sense odi. Serem allò que vulguem ser. La llibertat sempre arriba.

Font: Ara,

Read Full Post »

ARA EDITORIAL: Als demòcrates

Posted in Bellaterra, tagged , on 6 Juny 2021|

Santiago Abascal, Pablo Casado i Albert Rivera a la plaça de Colón el febrer del 2019
Santiago Abascal, Pablo Casado i Albert Rivera a la plaça de Colón el febrer del 2019 OSCAR DEL POZO / AFP

Els partits polítics van fer un gran esforç durant la Transició per construir una democràcia moderna i avançada en un context, però, en què el règim franquista era molt present en les estructures de l’Estat i en què institucions com l’exèrcit exercien un paper coercitiu molt fort. El resultat va ser una democràcia homologable en molts aspectes a les dels veïns europeus, però amb llacunes, esdeveniments foscos i moments d’involució del pacte constitucional. L’esperit constitucional, que amb ambigüitat i amnèsia semblava que permetia una Espanya plural on la diversitat nacional, cultural i lingüística hi tingués cabuda, ha estat traït repetidament.

Més de 40 anys més tard, moltes d’aquelles llacunes continuen existint, per exemple en el biaix ideològic de l’estament judicial i en la incapacitat de l’Estat per adaptar-se de veritat a la realitat territorial diversa i plural que es va dibuixar en el pacte constitucional. En aquest context, la sentència del TC del 2010 que retallava l’Estatut aprovat pel Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum va marcar un abans i un després per a molts ciutadans a Catalunya. Va suposar l’inici del procés sobiranista, que buscava justament aprofundir en la democràcia donant la veu a la ciutadania a través d’un referèndum. Això no pot representar en cap cas una amenaça a la democràcia, sinó un reforçament del pacte social. ¿O és que l’Estat considera que els catalans no tenen res a dir sobre el marc polític en què volen viure? ¿No té conseqüències l’expressió independentista majoritària en les eleccions?

Sembla que preguntar l’opinió sobre l’arquitectura territorial molesta, perquè tant en el cas del 9-N com en l’1-O l’Estat s’hi va oposar, i en el segon encara va anar més enllà, amb la vergonyosa i indignant repressió als col·legis electorals. La repugnant repressió policial i la utilització de la justícia en substitució de la política van retroalimentar-se amb la competició política interna de l’independentisme, que va sobrevalorar les pròpies forces dins la societat catalana i va posar els greuges i els sentiments genuïns d’injustícia i menyspreu per davant de la racionalitat de la Catalunya entesa com un sol poble i escrupolosament democràtica. L’1-O, la destitució del Govern, l’aplicació del 155 i l’empresonament de líders socials i polítics pacífics han consolidat una escletxa amb l’Estat avui insuperable sense un canvi molt profund. El judici posterior als presos independentistes i les sentències pel delicte de sedició, amb dures i injustificables penes de presó qüestionades a Catalunya però també per ONGs de drets humans i organismes internacionals, són avui dia la falla més gran de la democràcia espanyola, el que li provoca més maldecaps en política exterior i el que més afecta la seva imatge a l’espera d’un pronunciament dels tribunals europeus que pot ser demolidor per a la justícia espanyola.

Avui, el govern de Pedro Sánchez sembla adonar-se, per pragmatisme i potser pel temor als tribunals europeus, que el camí de la venjança no duu enlloc i es disposa a indultar els presos polítics. Les primeres passes per a un canvi de direcció seran difícils, necessitaran un coratge que cal apreciar, però la valentia s’haurà de mantenir amb fermesa si es vol realment ser útil. És una mesura que per si mateixa no resoldrà el conflicte polític, i que és insuficient perquè afecta una part molt petita del total de persones represaliades, però en tot cas és un primer pas per restablir el mínim de confiança mútua que es necessita per encetar un diàleg honest.

Estabilitat parlamentària
Hi ha qui veu en el gest una simple maniobra de Sánchez per assegurar-se la continuïtat a la Moncloa, ja que beneficia els seus socis d’investidura. Pot ser. Però els demòcrates espanyols han de saber que aquests socis “perifèrics”, principalment ERC, però també el PDECat, Junts, el PNB i Bildu, són els que ara mateix garanteixen l’estabilitat i, a més, constitueixen el principal dic de contenció que impedeix l’arribada de l’extrema dreta al poder. En efecte, si hi ha alguna amenaça per a la democràcia espanyola no és l’independentisme (o el secessionisme, com en diuen a Madrid) sinó Vox i, de retruc, el PP, un partit condemnat per corrupció, investigat per obstrucció a la justícia i que fa gala de pactar amb els ultres.

Els ciutadans han de saber que només l’aliança entre les forces progressistes i els partits sobiranistes i/o independentistes pot evitar la involució que suposaria l’aplicació del programa reaccionari de Vox, que viu de promoure l’odi entre territoris i entre persones per raó del seu origen, cultura, gènere o ideologia. Perquè la convivència entre persones i la fraternitat entre pobles només és possible des del reconeixement i el respecte mutu. Si Espanya vol parlar sobre una solució estable amb Catalunya és el moment de fer-ho, sense presos, sense exiliats, sense repressió, reconeixent l’altre i amb el diàleg com a únic instrument. En definitiva, fent política.

Font: Ara

Read Full Post »

ARA CULTURA: Les 10 paraules finalistes del Re/mot: ja podeu votar

Posted in Bellaterra, tagged , on 18 Mai 2021|

El jurat tria una desena de mots entre els més de 1.700 que els lectors han proposat recuperar

El logotip de la campanya Re/mot. ARA

El jurat de la campanya Re/mot, organitzada pel diari ARA amb el suport de l’Optimot per promoure la reincorporació de paraules poc utilitzades als mitjans de comunicació, ha fet aquest dilluns la tria dels deu mots finalistes, triats entre les més de 1.700 propostes dels lectors.

La llista finalista la conformen les paraules següents: acoquinar, amollar, andròmina, de debò, desgavell, embranzida, esma, reviscolar, sidral i xalar. El jurat estava integrat per Empar Moliner, Màrius Serra, Pau Vidal, Ester Franquesa, Maria Rodríguez Mariné, Míriam Martín Lloret, Enric Gomà, Valentina Planas, Mercè Lorente, Gabriel Bibiloni, Joana Roch, Jordi Bover i Ignasi Aragay.

A partir d’aquest dimarts, els lectors podran votar la seva paraula preferida entre les deu finalistes. La més votada serà proclamada guanyadora d’aquesta primera edició del Re/mot i serà adoptada pel diari en el seu estàndard. El diumenge 30 de maig l’ARA dedicarà un dossier a explicar l’evolució del lèxic del català al llarg del temps, així com el cas d’altres idiomes pròxims, a analitzar el tipus de paraules proposades pels lectors i a explicar concretament el mot guanyador i, també, els finalistes. Veient la gran participació popular, l’experiència es repetirà amb convocatòries temàtiques més concretes.

Bellaterra Cultura, Ara, Gencat

Read Full Post »

ARA 2015: El sí a la independència de Bellaterra arrasa amb un 94%

Posted in Bellaterra, tagged , , on 17 Novembre 2019|


Ramon Andreu, president le l’EMD de Bellaterra votan al Centre Cívic|ARA

4ar. Aniversari de la consulta de Bellaterra per independitzar-se de Cerdanyola

Per Marc Serrano

Una alta participació. 1.115 veïns (el 94,1% dels participants) van respondre sí a la pregunta “Vol que Bellaterra esdevingui un municipi?”

D’aquesta manera van donar suport a la segregació d’aquesta entitat municipal descentralitzada (EMD) -la segona més poblada de Catalunya- de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). En canvi, un escàs 4,14% dels vots emesos -49 en total- van anar a parar al no a la independència, i un 0,76% -només 9- a l’opció “altres”, en què es podia expressar idees sobre el futur del poble. Més de la meitat dels habitants de Bellaterra més grans de 16 anys es van implicar en el procés participatiu, que es va convocar amb el suport de l’Ajuntament de Cerdanyola i va durar quatre dies. La majoria, però, van esperar a votar en l’últim moment: els dos primers dies de consulta (dijous i divendres) van anar a les urnes un 18% dels convocats; el tercer dia, dilluns, ja havien arribat al 39%, i la votació es tancava ahir a les nou del vespre amb el 53,57% de participació.

Reunió el pròxim 22 de setembre

En declaracions a l’ARA, el president de l’EMD, Ramon Andreu, va celebrar ahir la rotunditat del suport a la independència: “El resultat és un mandat popular molt contundent. Bellaterra està dient que vol agafar tota les responsabilitats que està portant ara Cerdanyola i administrar-les des de l’EMD per convertir-la en un ajuntament”. També va remarcar l’interès dels veïns: “La participació ha sigut molt alta, equiparable a la d’unes eleccions, i, per tant, és un èxit”. Andreu convocarà avui tots els partits parlamentaris a un “acte de suport al resultat de la consulta” el 22 de setembre. La seva presència, va apuntar, “implicarà un compromís de portar al Parlament una proposició de llei” per oficialitzar la secessió. Andreu va titllar les declaracions a aquest diari de l’alcalde de Cerdanyola, Carles Escolà -en què es comprometia a reconduir la relació amb l’EMD per trobar la seva comoditat a dins del municipi- de “poc comprensibles” i el va convidar a acceptar la separació.

Read Full Post »

BELLATERRA POLITICA: Ara Editorial “Exhumació i exaltació de Franco”

Posted in Bellaterra, tagged , , , on 25 Octubre 2019|

01. Cristóbal Martínez Bordiu, marquès de Villaverde i gendre de Franco. 02. Alfonso de Borón y Danpierre, duc de Cadis, casat amb la néta gran de Franco. 03. José Cristóbal Martínez Bordiu. 04. Luis Alfonso de Borbón Martínez Bordiu. 05. Francis Franco|ARA

Han passat quaranta-quatre anys des de la mort del dictador Francisco Franco i les imatges de la sortida de les seves despulles del Valle de les Caídos, lluny de convertir-se en un acte de justícia històrica, han fet visible i evident la deriva autoritària que està soscavant la democràcia espanyola. Són el símbol d’una involució. Un estat de dret modern i seriós no s’hauria de permetre un espectacle així. Sense voler-ho, fruit del seva frivolitat i el seu tacticisme inepte, el president en funcions del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, ha permès que l’exhumació de les restes del dictador es convertís en una lamentable exhibició mediàtica de franquisme nostàlgic. Si durant els anys de la Transició es va parlar del franquisme sociològic, si en les dècades següents es va donar per aparentment enterrat, ara estem assistint al seu retorn: l’esperit del dictador segueix perfectament viu i, a diferència dels inicis de la democràcia, es mostra públicament sense cap inhibició política ni mental. Ja només faltava aquest cop de ma, aquesta cerimònia ignominiosa.

Els fills i els nets dels que el 1975 van entrar el fèretre a la cripta de l’infame monument –erigit amb l’esforç de milers de presos a la memòria del general feixista– són els que ara l’han tret de nou damunt les espatlles. Els mateixos cognoms, el mateix silenci reverencial, les mateixes consignes i, de fons, una idèntica idea autoritària i excloent d’Espanya. Permetre que es faci explícita aquesta continuïtat és un tret al peu que es tira la democràcia espanyola. ¿Com s’ha pogut permetre una reivindicació com aquesta? Es manté així impúdicament viva la lleialtat al militar que va provocar la Guerra Civil i va posar fi al règim democràtic republicà, provocant milers de morts i quaranta anys d’una sagnant i mediocre dictadura. L’historiador Paul Preston ha qualificat l’era de Franco com “l’holocaust espanyol”, una història de terror i fanatisme ideològic fruit d’un ultranacionalisme que torna a estar entre nosaltres. En uns casos, com Vox, de manera explícita. En altres, amb dissimulació hipòcrita.
Tot això és el que simbòlicament ens ha retornat amb les imatges d’aquesta mena de segon funeral de Franco. No ha sigut, esclar, un homenatge d’estat –només faltaria!–, però sí un homenatge increïblement permès per l’Estat. Potser que s’ho facin mirar els que tant es preocupen de defensar la imatge d’Espanya al món enfront del sobiranisme català: ¿els sembla normal aquest manifestació de franquisme? El món també ho deu haver mirat incrèdul. Tornen els fantasmes del passat. Per a qualsevol demòcrata amb un mínim de memòria i dignitat les imatges d’avui són una autèntica ofensa. Són una agressió perquè treuen de l’armari l’Espanya més negra del segle XX. Fins al punt que el mateix coronel Tejero que el 1981 es va aixecar contra la democràcia per ressuscitar el franquisme avui ha estat ovacionat com un heroi, i el seu fill ha oficiat una missa en honor del dictador.

Mai en democràcia s’havia produït una cosa semblant. És un autèntic escàndol, un escarni per als fills i nets de les víctimes del militar feixista que va usurpar el poder, per a tots els que van defensar la República amb la seva vida i tots els que van combatre la dictadura i ho van pagar també amb la presó o la mort. A les cunetes d’Espanya encara hi ha milers de morts que es mantenen anònims per l’absència absoluta d’una política de memòria històrica durant més de quatre dècades de democràcia. Quin contrast tan gran amb els honors amb què l’Estat ha permès que la família i els acòlits ultres del dictador protagonitzessin el trasllat del cos! L’han convertit en un acte d’exaltació franquista.

El que havia de ser una reparació històrica ha acabat esdevenint una indecència política, un afront a la democràcia. ¿Algú s’imagina res semblant a Alemanya amb Hitler o a Itàlia amb Mussolini? El Valle de los Caídos fa dècades que s’hauria d’haver clausurat o transformat en un lloc de denúncia de la dictadura. Treure’n ara el cos de Franco d’una manera tan maldestra, deixant que se l’apropiïn els apologetes de la dictadura, sense cap projecte de memòria de fons, sense cap acte explícit de contrició, només amb fins electorals espuris, és una demostració més de la baixa qualitat democràtica espanyola. És un autèntica vergonya.

Read Full Post »

ARA EDITORIAL: Qui es pren seriosament el canvi climàtic?

Posted in Bellaterra, tagged , , on 14 Març 2019|

La incapacitat de donar respostes clares i contundents a nivell mundial al repte del canvi climàtic ha donat ales al moviment juvenil FridaysForFuture, impulsat per la nena sueca Greta Thunberg, de 15 anys. Fins al punt que aquest moviment convoca els estudiants catalans a fer vaga divendres per denunciar la inacció global. Els joves veuen directament amenaçat el seu futur en un planeta que està en perill. L’ONU ahir va venir a confirmar l’alarma. El seu informe ‘Perspectives del medi ambient mundial’ (conegut com a GEO per les seves sigles en anglès), publicat ara en el marc de la quarta sessió de l’Assemblea Mediambiental que se celebra a Nairobi, afirma que cada any hi ha al món 7 milions de morts prematures per culpa de la contaminació. Elaborat per 250 científics de 70 països, aquest document aporta moltes dades i aborda totes les crisis lligades al canvi climàtic: des de l’escalfament global fins a la contaminació atmosfèrica o de l’aigua, passant per les onades de temperatures extremes, l’impacte en les collites o la inseguretat alimentària.

L’informe de l’ONU és un nou intent de trencar amb el negacionisme a què ha donat ales el president nord-americà, Donald Trump. El fet que els Estats Units s’estiguin despenjant dels acords per frenar el canvi climàtic, a més de tenir conseqüències concretes, té un efecte dòmino ideològic que també s’està notant, per exemple, al Brasil amb l’accés al poder de Bolsonaro. En pocs anys hem passat d’un consens general basat en una mala consciència global, consens que havia donat uns fruits limitats però reals que convidaven a un cert optimisme i en tot cas a seguir treballant en tots els terrenys –diplomàtic, científic i activista–, a una situació de divisió, fre, alarma i pessimisme, a la qual, a més, s’afegeix la desinformació de les ‘fake news’. El moment és preocupant.

De fet, ja no només no està clar que es pugui frenar l’estrès climàtic que viu la Terra, sinó que hi ha el perill que s’acceleri. El fet que avui hi hagi grans actors mundials que s’han situat clarament al marge de l’agenda contra el canvi climàtic i que, per tant, no s’estiguin adoptant mesures efectives, pot portar a una acceleració letal. Això és el que perceben els joves més conscienciats, que no entenen la frivolitat d’uns –els negacionistes– i l’actitud tèbia dels països teòricament compromesos. Igual que els joves, l’informe de l’ONU té un cert to desesperat, fins al punt que, sobre les pèrdues de biodiversitat presents i futures, diu que són devastadores: “S’està desencadenant un important procés d’extinció d’espècies que posa en perill la integritat planetària i la capacitat de la Terra per satisfer les necessitats humanes”. Tampoc no es queda curta sobre els problemes amb l’aigua potable: “Si no s’adopten mesures eficaces, les malalties humanes degudes a infeccions resistents als antimicrobians poden convertir-se en una de les principals causes de mort per malalties infecciones a tot el món l’any 2050”, a causa dels antibiòtics que entren al cicle de l’aigua.

Read Full Post »

ARA L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Pedro Sánchez que estás en la Moncloa’

Posted in Bellaterra, tagged , , on 14 Setembre 2018|

“Para tratar el problema con policías y jueces ya estaba Rajoy. Para cepillarse el estatuto ya estaba Guerra. En relación a Cataluña, ¿usted para qué quiere estar?”

Ahir a quarts de sis de la tarda mateix, pocs minuts després de l’onada de so prevista per a les 17.14, una gentada deixava la Diagonal i anava a buscar els autocars per tornar cap a casa. Marxaven en pau, sense eufòries, com aquell que torna a casa amb la consciència tranquil·la del deure acomplert.

He escrit que el fet que ahir s’omplís la Diagonal des de les Glòries fins a Pedralbes és molt més que un nou èxit de convocatòria. Sí, el milió és molt important perquè vol dir que el múscul social està en forma.

A Europa, ara mateix, aquest poder de convocatòria sostingut no el deu tenir ningú. Però la xifra és encara més important si tenim en compte l’estat d’ànim: venim de la repressió violenta de l’1-O, ja fa un any que estem enviant cartes als presos i als exiliats i s’estén el desconcert davant la incapacitat dels partits sobiranistes de consensuar la unitat estratègica. O sigui, el milió d’ahir té mèrit perquè és un milió adolorit pels cops, angoixat per les presons i decebut per les divisions.

L’independentisme manté el pols després de l’any més convuls

Aquest és el primer missatge d’ahir. És un missatge per als partits i per al Govern de Torra: aquesta gent és conscient de les dificultats però demana que no l’hi poseu més difícil, i no serà fàcil perquè a les diferències polítiques s’hi afegeixen les personals entre Junqueras i Puigdemont, Esquerra i el PDECat, la Crida o Junts per Catalunya, sigui qui sigui que recull la marca al voltant de Puigdemont, sobretot després del final de la passada legislatura, que va acabar amb la presó per a l’un i l’exili per a l’altre. Si queden emocionalment i políticament atrapats en el relat d’aquell final, hi deixaran atrapat també part del múscul que ahir es va exhibir. Em consta, personalment, que dins el Govern es treballa per superar el bloqueig emocional i mirar de demostrar, a través de l’acció de govern, que l’independentisme té un projecte útil per a tothom.

El segon missatge d’ahir és per al govern espanyol: a tots els que diuen que l’independentisme només és un grup dividit que usa la Diada per dissimular, cal recordar-los que l’independentisme va guanyar les eleccions del 21-D, que torna a governar i que la gent no afluixa.

Por tanto, presidente Sánchez, le pediría que no se escondiera detrás de juegos de palabras eufónicos, sobre todo este al que últimamente le ha cogido afición de “En Cataluña no hay un problema de independencia sino de convivencia”. Por favor, mire la realidad de cara: ayer era un día de alto voltaje emocional y no pasó nada, como siempre. No magnifique los episodios de tensión que suele protagonizar la extrema derecha de siempre y la que se oculta entre la derecha parlamentaria nacionalista española. No se crea el relato interesado de las cadenas privadas porque, a pesar de este, Cataluña sigue siendo un país de paz. ¿Se sabe qué trabajo tuvieron ayer los 6oo policías que envió a Cataluña? Vamos, en cualquier lugar del mundo, un conflicto político como este  habría tenido otro tenor en la calle.

“Ese millón de personas le dijeron ayer que persisten y que persisten en paz. Cuál es su respuesta para ellos?”

Presidente Sánchez, mire la realidad de cara: no haga como Rajoy, que veía cada año avenidas repletas como la Diagonal ayer y no se daba por aludido. Mire a esas personas: han salido cada año a centenares de miles, votaron el 9-N de 2014, el 1 de octubre de 2017, fueron reprimidos por la violencia policial que usted mismo censuró, tienen a sus líderes en la cárcel o en el exilio por gravísimos presuntos delitos com el de rebelión, que usted mismo dijo que no se habían producido. Ese millón de catalanes, los dos millones de catalanes que votan independencia y muchos miles más que votan otras opciones se sienten ultrajados por unas prisiones preventivas abusivas de las que abomina hasta su ministro d’Exteriores ante la BBC. Ese millón de personas le dijeron ayer que persisten y que persisten en paz. Cuál es su respuesta para ellos? Porque decirles que primero tiene que haber un diálogo entre catalanes suena francamente pobre. Y el diálogo entre españoles sobre Cataluña, ¿para cuando? Usted es el presidente del gobierno. ¿No cree que le corresponde liderarlo? Y liderarlo con valentía, la misma que tuvo para plantar cara a todo el aparato de su partido, figuras históricas incluídas, y derrotarlas. Pase de las palabras como ‘diálogo’ o que preferiría que los presos dejasen de serlo a los hechos. Para tratar el problema con policías y jueces ya estaba Rajoy. Para cepillarse el estatuto ya estaba Guerra. En relación a Cataluña, ¿usted para qué quiere estar?

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Read Full Post »

ARA EDITORIAL: “Preus un 43% més cars des de l’arribada de l’euro”

Posted in Bellaterra, tagged , , on 29 Agost 2018|

L’arribada de l’euro l’any 2000 va comportar molts avantatges per a la Unió Europea i els països membres que van poder assolir els objectius de Maastricht i accedir a la moneda única. D’una banda, va facilitar la lliure circulació de béns i serveis, així com de persones i capitals. Amb uns tipus de canvi fixos i eliminant els costos de canviar divises, resulta més econòmic l’intercanvi dins de la UE i s’eliminen possibles riscos comercials. El fet que l’euro s’adoptés com a moneda única també va comportar el seu enfortiment, ja que va esdevenir una divisa de referència mundial per a les transaccions, com el dòlar.

D’altra banda, però, l’adopció de l’euro també va comportar alguns inconvenients. D’una banda, els països de l’eurozona ja no van poder recórrer a la política monetària, és a dir, a la devaluació de la seva moneda, per corregir els desequilibris econòmics. De l’altra, l’adopció de l’euro va comportar una pujada de preus generalitzada en el pas d’una moneda a l’altra. Així, per exemple, el que abans costava 100 pessetes es va arrodonir a un euro, cosa que suposava que el producte s’havia encarit un 66%.

Read Full Post »

ARA EDITORIAL Trasllat i llibertat

Posted in Bellaterra, tagged , , on 3 Juliol 2018|

Cal repetir-ho: fins que no hi deixi d’haver presos polítics no es podrà començar a normalitzar res


Pancarta a la façana de la Generalitat que reclama “llibertat presos polítics i exiliats” / CRISTINA CALDERER

El trasllat dels presos polítics, que ja està en marxa i que de moment afecta sis dels nou reclusos independentistes – Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart–, no pot ser moneda de canvi. És el mínim que es podia esperar d’un govern espanyol que assegura que vol treballar per obrir una nova etapa de diàleg. Un diàleg que –cal deixar-ho clar d’entrada– no serà realment efectiu fins que tots els presos polítics estiguin en llibertat. Fins aleshores no es podrà començar a normalitzar res. Per una simple raó: hi haurà dos milions de ciutadans de Catalunya que se sentiran agredits en els seus drets, en el seu vot, en la seva llibertat. No es pot oblidar la situació de partida d’aquesta judicialització com a resposta a un problema de naturalesa política: la presó provisional és abusiva, igual com ho són les acusacions de rebel·lió i sedició basades en una violència inexistent, inventada. L’única violència que va existir va ser la de les forces policials en el referèndum de l’1-O contra ciutadans pacífics. Ni els votants d’aquell dia ni els manifestants de la concentració del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia, no van ser violents en cap moment. Així ho ha provat el documental de Mediapro, posant imatges i veu contra el relat d’una justícia que ha actuat escandalosament de part, al servei d’una raó d’estat que té la unitat d’Espanya com a valor absolut. 
Dit això, és obvi que el trasllat dels presos permet una certa distensió i sobretot un necessari i humanitari alleujament a les famílies. Fruit d’una decisió ministerial, sens dubte l’acostament respon a un gest d’intenció política. Però no és ni pot comportar cap pretensió de solució política: el govern de Sánchez no pot esperar els aplaudiments del sobiranisme. La ignomínia de fons és massa greu. La indignació massa profunda. Segur que rebrà, en canvi, una pluja de crítiques de la caverna política i mediàtica espanyola. És en la resposta a aquest nacionalisme espanyol més radical que la Moncloa ha de ser valenta, és aquí on políticament se la juga amb aquesta decisió, que ha de ser defensada per raons humanitàries, polítiques i de justícia.
És evident que, més a prop de casa, els presos polítics seran una mica menys vulnerables. Que estiguin lluny de casa, en un ambient hostil, en un buscat aïllament social, forma part de l’abús punitiu al qual han estat sotmesos els últims mesos. A les presons catalanes sens dubte seguiran sent presos polítics –absurdament o, pitjor encara, venjativament– entre reixes. Però no només per a les famílies, com hem dit, sinó també per a ells, i per a tots els que clamem pel seu imprescindible alliberament, aquest trasllat suposarà una petita victòria que, tanmateix, no celebrarem. Sánchez fa un primer pas però queda un llarg camí per recórrer

Read Full Post »

CULTURA Mariona Carulla és reelegida presidenta de l’Orfeó Català

Posted in Bellaterra, tagged , , , , , on 27 Juny 2018|


Mariona Carulla vol consolidar l’impuls del Palau de la Música|Ara.Cat

Mariona Carulla va ser reelegida presidenta de l’Associació Orfeó Català en els comicis celebrats dimarts. La candidatura de Carulla era l’única que es presentava a les eleccions. El resultat va ser de 330 vots a favor, d’un total de 385 vots emesos. Va haver-hi 3 vots en blanc i 52 vots nuls.
Mariona Carulla va anunciar una nova etapa en què la junta aposta per un projecte de futur per al Palau de la Música Catalana i l’Orfeó Català. També va explicar que treballarà per obrir l’entitat musical, per assegurar la solvència econòmica i l’excel·lència musical, per convertir el Palau en un centre de cultura en confluència amb altres arts i per obrir aquesta institució al conjunt de la ciutadania.
La nova junta directiva de l’Orfeó Català, formada per la majoria de membres de la junta anterior, compta amb tres noves incorporacions: Àlex Honrubia, representant del Cor Jove i cantaire de la família de l’Orfeó Català des del 2007; Maria del Mar Calvet, cantaire de l’Orfeó Català des de fa 17 anys, i Lluís Domènech i Girbau, besnet i especialista en l’obra de Lluís Domènech i Montaner.

Read Full Post »

Older Posts »