Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Canvi climàtic’

Un perill creixent davant de focs cada cop més virulents pel canvi climàtic

És prudent tornar a construir en terrenys arrasats pel foc?

Doncs potser no, si les cases estan en urbanitzacions no regularitzades i en zones molt vulnerables als incendis.

El debat el planteja Enric Vadell, subdirector general de Boscos, davant l’augment del risc d’incendis pel canvi climàtic i el fet que els focs són, cada cop, més virulents.

“Cal una reflexió sobre l’emplaçament i la situació en què es troben moltes urbanitzacions de Catalunya”, demana.

Una reflexió que és urgent i que caldria fer, per exemple, abans de reconstruir les cases cremades a la urbanització River Park, al Pont de Vilomara, situada al capdamunt d’una serra i envoltada de bosc.

“Potser en algun lloc no s’hauria de tornar a construir”, avisa Vadell en una entrevista a l’ACN. “Soc conscient de la càrrega emocional que té això”, afegeix, “però la realitat és la que és”.

La meitat no compleix la normativa

A Catalunya hi ha 1.430 urbanitzacions, repartides per tot el territori. D’aquestes, la meitat –730–, encara no estan regularitzades. Això vol dir que tenen dèficits urbanístics i que no compleixen les normatives de clavegueram, canalització de l’aigua, asfaltat, enllumenat públic o de prevenció d’incendis.

Vadell explica que moltes, quan es van construir, no tenien la massa forestal actual i “ningú va fer cap estudi per veure on s’estaven ubicant ni es tenia en compte la vulnerabilitat del bosc”.

Ara, reconeix, “s’han de protegir totes, siguin legals o il·legals” i defensa la importància d’establir franges de seguretat no només per protegir les persones i els béns, sinó també “per evitar que els focs que s’originen a dins de les urbanitzacions puguin arribar a terreny forestal.”

Un terç de les urbanitzacions, a tocar del bosc

Del total de les urbanitzacions que hi ha al territori, el 35% –és a dir, mig miler– tenen més del 50% del perímetre en contacte amb zones forestals (sigui arbrat o matolls), que sempre hauria d’estar neta.

La llei obliga els propietaris de finques envoltades de massa forestal a tenir una franja de 25 metres de distància amb els arbres i també la vegetació aclarida, cosa que no sempre passa.

Un altre dels problemes més comuns són les parcel·les abandonades, que també són un perill en cas d’incendi.

Si els propietaris no ho netegen, la responsabilitat passa als ajuntaments, que se n’han de fer càrrec de forma subsidiària i netejar-les. Una feina ingent, sobretot per consistoris petits, que sovint tampoc tenen prou pressupost per fer-ho.

Tot plegat dibuixa un escenari de risc que cal abordar al més aviat possible.

Viure enmig d’un riu esperant un tsunami

“Ens agrada molt el bosc, però hi vivim d’esquena”, alerta Eduard Plana, investigador del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), que defensa que, a més de franges de protecció, també cal una millor gestió dels boscos.

“Algunes cases en segons quin lloc és com si estiguessin edificades enmig d’un riu, esperant que vingui el tsunami.”

Eduard Plana creu que les franges de protecció a les urbanitzacions són necessàries però insuficients en ple context de canvi climàtic, si no es gestiona el bosc que hi ha al darrere. I reivindica, per fer-ho, la feina de pagesos i ramaders.

“Només a la província de Barcelona tenim 1.500 urbanitzacions i nuclis, on viuen 800.000 persones”, explica Òscar Sànchez, cap de la secció de prevenció d’incendis forestals de la Diputació de Barcelona.

La Diputació de Barcelona inverteix un milió d’euros anuals per fer franges de protecció. Una inversió que, reconeix Sànchez, no és suficient i per això demana que tothom sigui conscient del perill que representa estar envoltat de bosc sense gestionar.

A Molins de Rei i a Corbera de Llobregat hi ha més de 30 urbanitzacions disseminades dins la zona boscosa.

Es pot reconstruir tot River Park?

El foc del Pont de Vilomara va cremar una quarta part de les 200 cases de la urbanització de River Park –unes 50 finques–. I d’aquestes, 20 van quedar del tot destruïdes.

Ara, gairebé una setmana després, el repte és refer-se i reparar tots els danys. Un centenar de voluntaris estan ajudant els veïns a fer-ho, retirant ferralla, runa i arbres cremats que podrien caure sobre les finques.

Ho ha explicat a TV3 Nerea Ilzarbe de la Torre, veïna del poble: “Cada casa té unes necessitats diferents”, diu. “El que fem normalment a totes és tallar els arbres i treure’ls cap a fora.”

Totes les mans són benvingudes i els veïns agraeixen la solidaritat que estan rebent, com ha explicat també Sandra Claramonte:

“Ens estan ajudant a treure ferro, a treure brossa i a treure runa. I estem fent pinya tot el poble i gent de fora. M’emociona que surtin voluntaris de sota les pedres per venir-nos a ajudar. S’agraeix de tot cor.”

La prioritat és recuperar la normalitat en les primeres residències però amb el debat de fons obert sobre què cal fer amb les urbanitzacions construïdes als anys seixanta i setanta –com aquesta–, moltes de forma il·legal i sense tenir en compte el risc d’incendi forestal.

Aquesta urbanització estava regularitzada però encara en vies de ser recepcionada, amb serveis com l’enllumenat públic o el clavegueram encara pendents.

Què implica regularitzar-se?

A Montcada i Reixac trobem un exemple d’una urbanització que està en procés de regularització gràcies al consens dels veïns.

És la de l’Estany de Gallecs, on ja han començat les obres. Costaran més de 2 milions d’euros, que hauran de pagar entre les 60 famílies que hi viuen.

Font: CCMA, Virgínia Arqué Nueno

Read Full Post »

La Sra. Dunn i el seu fill, Colin, travessen un paller àrid i polsós. Wimmera, 1940 | State Library of Victoria | Domini públic

Aquesta setmana els activistes pel clima estan pendents d’un tribunal de París que ha de decidir si obliga o no Emmanuel Macron a fer retallades dràstiques en les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El 2018, diverses ONG franceses –entre les quals hi ha Greenpeace França, Oxfam, la Fundació Nicolas Hulot i Notre Affair à Tous– van presentar una demanda conjunta contra el govern francès perquè consideraven que les seves polítiques climàtiques són insuficients per complir l’Acord de París per reduir l’escalfament global.

No és la primera demanda d’aquest tipus que han d’estudiar els tribunals. Algunes d’aquestes ONG n’han presentat una de similar contra Pedro Sánchez, i també n’hi ha d’altres interposades davant de tribunals del Brasil, Mèxic, Austràlia, el Canadà o Corea del Sud.

Tenen al seu favor una sentència del 2019 als Països Baixos, on el Tribunal Suprem va donar la raó a l’ONG Urgenda i va imposar al govern neerlandès una retallada del 25% de les emissions de CO2 el 2020. En canvi, una demanda sobre el mateix tema que s’havia presentat contra el govern federal dels EUA en l’era d’Obama no va ser tan aclaridora, ja que el tribunal allà va decidir, en una sentència que es pot recórrer, que malgrat la urgència de la crisi climàtica, no tenia potestat per dir-li al govern el que havia de fer.

Serà interessant veure què passa ara a París, perquè pot ser un precedent de cara a altres procediments en tribunals europeus o d’altres països. De la mateixa manera que la sentència holandesa va esperonar altres denúncies, el que decideixi el tribunal administratiu de París pot animar molts activistes a agafar aquesta via per pressionar governs.

Tenim, però, una experiència no gaire bona a Catalunya sobre el fet de deixar que siguin els tribunals de justícia els que decideixin les polítiques públiques. Per això, encara que en aquest cas hi pugui haver bastant consens sobre la necessitat d’impulsar i pressionar perquè es facin efectives polítiques més clares per evitar l’escalfament global, és dubtós que això es pugui o s’hagi de fer als tribunals de justícia. Les polítiques energètiques dels països depenen de molts factors i en principi formen part dels diferents idearis dels partits que configuren les majories de govern. Partits als quals han votat els ciutadans perquè apliquin les polítiques sobre els diversos àmbits.

Una cosa és que els tribunals puguin dirimir sobre aspectes concrets d’un litigi i una altra que es converteixin en els guardians ideològics de determinades polítiques. En alguns països, com Espanya mateix, hem vist clarament que el biaix ideològic dels jutges a vegades pesa més que el que decideixen les urnes o, fins i tot, que les decisions dels especialistes en sanitat, als quals no tenen cap problema per obviar posant fins i tot en perill la salut dels ciutadans. Per això, tot i que pot semblar una bona notícia que els tribunals obliguin els governs a aplicar polítiques ambientals més estrictes, cal vigilar molt si es continua deixant que la política la facin els jutges.

Read Full Post »

Segons informa Euronews, La glacera del Mont Perdut és la quart glacera més extensa dels Pirineus després dels de l’Aneto, Maladeta i Ossoue. És una petita glacera de muntanya suspès sobre un gran pendent entre els 2 700 i els 3 250 metres d’altitud de la seva cara nord.

Les glaceres dels Pirineus tenen els dies comptats. Són els més meridionals d’Europa i són particularment vulnerables a l’canvi climàtic.

L‘Institut Pirinenc d’Ecologia alerta que aquesta massa de gel està retrocedint a un ritme d’un metre a l’any.

“Fa cinc anys inserim aquests pals 10 metres verticalment, de manera que estàvem a el menys 10 metres per sobre de l’altura en què estem ara”, lamenta l’investigador cientàifico de l’IPE Ignacio Lopez Bru.

El Mont Perdut, és juntament amb la Maladeta la glacera més gran que queda al Pirineu, i es tem que puguin desaparèixer en els propers 20 anys.

El més probable és que aquesta glacera d’aquí a uns 20 anys ja sigui una forma de gel residual que estarà molt protegit a la part superior perquè està més protegit de la radiació. Tindrà una major acumulació de neu al cim però serà difícil dir que és una glacera.

“Aquest és el futur de pràcticament totes les glaceres que queden als Pirineus “.

Amb aquestes previsions, els investigadors estan fent perforacions en el gel per estudiar els virus que van caure fa dos mil anys sobre aquesta glacera i que ara, amb el canvi climàtic, s’estan descongelant i tornaran a introduir-se en l’ecosistema.

Read Full Post »

Un estudi liderat per la UAB revela que l’acidificació natural de la capçalera dels rius pirinencs s’està incrementant de manera alarmant pel canvi climàtic. El procés està en expansió i l’augment de compostos potencialment tòxics en les aigües podria arribar a afectar la qualitat dels recursos hídrics en les parts mitjanes i baixes de les muntanyes.

Aspecte de la capçalera del Torrent de la coma de l’Embut, en la freqüentada via d’accés al Puigmal, Parc Natural de Les Capçaleres del Ter i del Freser (Girona), juliol de 2018.

La problemàtica d’acidificació dels recursos hídrics pirinencs no és un fenomen localitzat en punts concrets del Pirineu Central, com es pensava fins ara, sinó que s’està estenent per diverses zones de la serralada. Així ho conclou un estudi preliminar liderat per la UAB, amb la col·laboració de la Universitat de Girona (UdG), que ha comptat amb el suport de la Fundación Biodiversidad, del Ministeri per a la Transició Ecològica.

El treball, dirigit per Mario Zarroca, investigador del Departament de Geologia, ha permès documentar els principals sistemes fluvials afectats i donar a conèixer la problemàtica existent als responsables de les principals administracions locals i autonòmiques.

Segons els investigadors, “els nostres resultats suggereixen que el canvi climàtic és el motor desencadenant del fenomen, perquè és possible establir una correlació entre episodis de sequera prolongada i increment de temperatura, amb l’augment dels processos de drenatge àcid natural”.

L’acidificació dels rius es reconeix en camp pel color turquesa de les aigües i la formació de precipitats blanquinosos rics en alumini que cobreixen els seus llits.

Els investigadors destaquen la importància d’iniciar un estudi a major escala, per acotar detalladament les causes i començar a dissenyar estratègies preventives i correctives. “La potencial toxicitat de metalls i metal·loides que són finalment alliberats al medi, com arsènic, alumini i níquel, especialment a través de l’aigua, és àmpliament coneguda”, assenyalen.

Exemples de l’aspecte dels precipitats i aigües riques en alumini. Esquerra: riu de Comapedrosa (Andorra), juliol 2018. Dreta: Coma de l’Embut, Núria, setembre de 2018.

Mapa esquemàtic de la regió pirinenca, indicant la distribució de les principals zones en què s’estan produint drenatges àcids naturals: 1, Bal del Chistau; 2, Barrancs de Vallibierna i El Ubago (riu Ésera) i Vall de Llauset; 3, Arriu Unhòla; 4, Riu de Sant Nicolau; 5, Riu Broate; 6, Monteixo; Valls de Comapedrosa; 8, Puigmal-Núria i 9 Bastiments-Ull de Ter.

L’estudi, “Acidificació de les masses d’aigua d’alta muntanya i la seva relació amb el canvi climàtic, toxicitat i implicacions en la Biodiversitat” (AMiCC) s’ha dut a terme en diverses zones dels Parcs Naturals de Posets-Maladeta (Osca), Alt Pirineu (Lleida) i Les Capçaleres del Ter i Freser (Girona).

Ha estat realitzat amb tècniques de cartografia geomorfològica basades en el treball de camp i estudis de sèries multitemporals de fotografies i imatges aèries, exploracions geofísiques mitjançant tomografia elèctrica de resistivitats i georradar, així com a partir de mostrejos hidroquímics, isotòpics i de bioindicadors, i anàlisis de sèries climàtiques.

Read Full Post »

La incapacitat de donar respostes clares i contundents a nivell mundial al repte del canvi climàtic ha donat ales al moviment juvenil FridaysForFuture, impulsat per la nena sueca Greta Thunberg, de 15 anys. Fins al punt que aquest moviment convoca els estudiants catalans a fer vaga divendres per denunciar la inacció global. Els joves veuen directament amenaçat el seu futur en un planeta que està en perill. L’ONU ahir va venir a confirmar l’alarma. El seu informe ‘Perspectives del medi ambient mundial’ (conegut com a GEO per les seves sigles en anglès), publicat ara en el marc de la quarta sessió de l’Assemblea Mediambiental que se celebra a Nairobi, afirma que cada any hi ha al món 7 milions de morts prematures per culpa de la contaminació. Elaborat per 250 científics de 70 països, aquest document aporta moltes dades i aborda totes les crisis lligades al canvi climàtic: des de l’escalfament global fins a la contaminació atmosfèrica o de l’aigua, passant per les onades de temperatures extremes, l’impacte en les collites o la inseguretat alimentària.

L’informe de l’ONU és un nou intent de trencar amb el negacionisme a què ha donat ales el president nord-americà, Donald Trump. El fet que els Estats Units s’estiguin despenjant dels acords per frenar el canvi climàtic, a més de tenir conseqüències concretes, té un efecte dòmino ideològic que també s’està notant, per exemple, al Brasil amb l’accés al poder de Bolsonaro. En pocs anys hem passat d’un consens general basat en una mala consciència global, consens que havia donat uns fruits limitats però reals que convidaven a un cert optimisme i en tot cas a seguir treballant en tots els terrenys –diplomàtic, científic i activista–, a una situació de divisió, fre, alarma i pessimisme, a la qual, a més, s’afegeix la desinformació de les ‘fake news’. El moment és preocupant.

De fet, ja no només no està clar que es pugui frenar l’estrès climàtic que viu la Terra, sinó que hi ha el perill que s’acceleri. El fet que avui hi hagi grans actors mundials que s’han situat clarament al marge de l’agenda contra el canvi climàtic i que, per tant, no s’estiguin adoptant mesures efectives, pot portar a una acceleració letal. Això és el que perceben els joves més conscienciats, que no entenen la frivolitat d’uns –els negacionistes– i l’actitud tèbia dels països teòricament compromesos. Igual que els joves, l’informe de l’ONU té un cert to desesperat, fins al punt que, sobre les pèrdues de biodiversitat presents i futures, diu que són devastadores: “S’està desencadenant un important procés d’extinció d’espècies que posa en perill la integritat planetària i la capacitat de la Terra per satisfer les necessitats humanes”. Tampoc no es queda curta sobre els problemes amb l’aigua potable: “Si no s’adopten mesures eficaces, les malalties humanes degudes a infeccions resistents als antimicrobians poden convertir-se en una de les principals causes de mort per malalties infecciones a tot el món l’any 2050”, a causa dels antibiòtics que entren al cicle de l’aigua.

Read Full Post »