Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2020

Bellaterra té molt a prop un gran assortiment de fruita i verdura fresca🍒 Fem comerç de proximitat‼️

Parada de fruites i verdures del Condis de Bellaterra|BELLATERRA GOURMET

Aprofiteu les ofertes d’estiu!

Read Full Post »

UNICEF Índia va realitzar una campanya contra la pandèmia de Covid-19, encapçalada per un vídeo animat que recorre les xarxes socials de tot el món.

A més, l’agència de l’ONU va alertar que 7 milions de nens més al món poden patir desnutrició com a conseqüència de la pandèmia.

Com fer-se soci d’UNICEF?

Per fer-te soci d’UNICEF ens cal que ens facilitis les teves dades personals de contacte i de gestió de la teva col·laboració, podent triar la quantitat que vols aportar mensualment.

Pots contactar amb nosaltres a través d’aquesta web, per telèfon al 900 907 500 dilluns a divendres de 9 a 21 hores, o bé escrivint-nos a l’adreça de correu electrònic socios@unicef.es

Read Full Post »

La tórtora turca, ocell salvatge que conviu entre nosaltres a Bellaterra

Tórtora turca a Bellaterra|CEDIDA

La tórtora turca (Streptopelia decaocto) és un ocell de l’ordre dels columbiformes que es va començar a expandir d’una forma regular pels Països Catalans d’ençà del 1970 en què fou observada per primera vegada al Pirineu central.

Construeix el niu amb branques dalt dels arbres i el folra amb materials suaus. La femella pon 2 ous blancs, que tant ella com el mascle incuben durant dues setmanes. Les cries són capaces de volar al cap de tres setmanes. Pot fer dues o tres postes per any, durant la primavera i l’estiu.

Viu en zones de cultius, als parcs de les ciutats i també prop de granges i cases aïllades. No fa migracions; és un ocell sedentari que sempre viu al mateix lloc.

A Bellaterra podem trobar un gran nombre d’exemplars de tórtores, que quasi sempre van en parella i a la primavera i entrat l’estiu, les podem veure als arbres, damunt dels fanals o als cables de la llum, amb el seu cant tan peculiar per comunicar-se entre el mascle i la femella. Es un ocell de caràcter dòcil que de seguida agafa confiança amb les persones, sempre que l’acostament sigui suau, sense moviments bruscs ni sorolls forts que els produeixin ensurts.

A banda de les tórtores, a Bellaterra també es poden veure exemplars de tudons, garses, pardals, pit-roigs i d’altres ocells, però són més desconfiats i és difícil acostar-s’hi; no obstant això, amb paciència i perseverança (i també amb una mica de menjar!), ho podem aconseguir.

És un plaer veure cada vespre algun d’aquests ocells venir fins a les nostres piscines de Bellaterra per beure i refrescar-se i fer-se un petit bany.

Són uns ocells molt dòcils i que si tens paciència, de seguida es fan amics nostres.

Aquesta es una de les oportunitats que ens brinda la natura per gaudir de la companyía d’un petit animal salvatge a prop nostre. Hem d’aprofitar aquests moments màgics i deixar-nos seduir per la seva bellesa.

Si tenim cura del nostre entorn i protegim la nostra fauna, podrem seguir gaudint d’aquest plaer.

Font: Diari de Sant Quirze i Wikipedia

Read Full Post »

ALBERT LLIMÓS| Per saber com batega Barcelona, ningú millor que el Juanito, el Joan Bayén, la cara visible del bar Pinotxo, a la Boqueria.

Una família fent-se una fotografia a l’interior de la Boqueria, buida.

Ell és un termòmetre infal·lible de la ciutat. Fa més de 70 anys que treu el cap darrere la barra de l’emblemàtic local i parla amb tothom, i mai havia vist una situació com l’actual. Al passadís central de la Boqueria, a mig matí, no hi ha ni 10 clients. La remor de fons que sempre ressona a l’interior del mercat pel bullici de curiosos vinguts de tot el món s’ha esvaït. El so d’una cullera colpejant el vidre se sent nítid. “Aquest silenci sembla el d’un enterrament”, sentencia pensatiu el Juanito. La Boqueria mai havia tingut aquesta quietud. “Després dels atemptats del 2001 a Nova York també es va parar tot, però va durar una setmana”, apunta un dels treballadors, el Jordi.

Un altre dels termòmetres de la ciutat és el Zurich de la plaça Catalunya.

Ningú espera. L’habitual postal d’algú recolzat a les escales del metro esperant la cita que arriba tard ha desaparegut. De les quaranta taules que hi ha, només sis estan ocupades. Al passeig de Gràcia la imatge és similar. Dues taules de catorze en un bar. Tres en un altre. Els bancs gairebé buits, acostumats a donar una treva als acalorats turistes, ara només els ocupen els operaris que treballen en la construcció, amos i senyors del passeig de Gràcia a l’hora de l’esmorzar.

Un turista passa per davant de l’oficina d’informació del palau Moja, tancada.

Sense turistes

A la Casa Batlló setze persones fan cua per entrar, quan normalment, en qualsevol altre moment, s’hi aplegarien centenars de curiosos: els uns fent fotos embadalits, els altres a punt per penetrar en la suggeridora morfologia gaudiniana. Una realitat perfecta per als pocs turistes que s’han atrevit a venir a Barcelona. Si al juny semblava que la cosa s’animava i a principis de juliol les previsions eren fins i tot optimistes, fa tot just un parell de setmanes tot es va acabar. De sobte. La Nora és una de les excepcions. Ha vingut amb la seva família a Catalunya perquè hi viu la seva germana. Arribada just ahir d’Alemanya, està a punt d’entrar a la Casa Batlló: “És perfecte. Tenim temps i espai per veure-ho tot sense fer cues”. Barcelona és pràcticament seva. Sense turistes ni molts veïns, que han fugit a correcuita.

El centre de la ciutat conté la respiració.

Hi ha espai per aparcar les motos a tot arreu. Totes les bicis del Bicing de la plaça Catalunya són al seu lloc. No hi ha moviment. Quan es creua la ronda de Sant Pere no cal fer cap eslàlom per evitar transeünts despistats. I això no passava des de la Barcelona preolímpica.

La Rambla està irreconeixible.

Des de la plaça Catalunya, llançant la mirada cap a mar, s’hi veuen tot just una quarantena de figures, algunes diminutes en la llunyania, passada la parròquia de la Mare de Déu de Betlem. “Un 24 de febrer a les 4 de la matinada hi ha la mateixa gent”, assegura un dels quiosquers, encarregat de continuar un negoci familiar que viu el pitjor moment des que el pare va instal·lar-se a la part alta de la Rambla fa més de 40 anys: dimecres va fer 25 euros nets de caixa. Amb el quiosc més pròxim han acordat tancar un dia a la setmana cadascun per així no prendre’s negoci.

Un cambrer esperant clients en una terrassa de la Rambla, completament buida.

Davant del Liceu un cambrer espera el primer client, amb totes les taules on abans hi havia sangria i paelles ara totalment buides. Altres restaurants, ni això. Ja no han obert. A la plaça Reial hi ha quatre taules ocupades d’entre pràcticament un centenar. El so d’una escombra acariciant els panots de terra -la mítica rajola de la flor- se sent amb insultant claredat, mentre els botiguers pakistanesos busquen avorrits el client que no arriba. Pel carrer Ferran gairebé hi ha més furgonetes repartint que vianants. A la plaça del Pi una cambrera fa números: en tot un matí ha servit 20 cafès. Al carrer Petrixol l’olor de xocolata s’ha esvaït. Les pròpies petjades se senten solemnes creuant el Pont del Bisbe, que uneix la Generalitat amb la Casa dels Canonges. Mai la calavera amagada sota el pont havia estat tan sola, acostumada als milers de turistes que hi passen per sota sense adonar-se de la seva presència.

El silenci és pesat. I traïdor. Un cotxe passa fregant un home gran que creua per un pas de vianants. El vehicle s’atura en sec i el conductor començar a vociferar, amenaçant amb baixar mentre es treu el cinturó. L’inaudible “ capullo ” que ha proferit l’home al creuar quan ha vist el vehicle tan a prop, fruit de la calma inaudita al carrer Casp, ha arribat nítidament a l’interior del vehicle.

A l’Eixample la ciutat batega a un altre ritme. Tot i que es nota l’absència de molts veïns, instal·lats en segones residències des de fa dies, hi ha encara un vaivé constant de vehicles i terrasses plenes. No obstant això, la ciutat mostra les seves cicatrius cada pocs metres. Avançant pel carrer Consell de Cent, entre el Parc de Joan Miró i el passeig de Gràcia, es poden comptar 58 locals tancats. Són poc menys de dos quilòmetres. 58 locals, moltes famílies. I no és una excepció. Al carrer de sota, Diputació, la mateixa trista imatge. Persianes abaixades, cartells de lloguer i portes tancades. Moltes no tornaran a obrir mai més.

Read Full Post »

El Carrer de Joaquim Ruyra de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Juan Valera i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.

Placa del Carrer Joaquim Ruyra de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Joaquim Ruyra i Oms (Escriptor).
Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858 — Barcelona, Barcelonès, 15 de maig de 1939
Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.

També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.

En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.

De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopedia Catalana

Read Full Post »

Fem Bellaterra! Fem comerç local!

Parada de peix fresc del Condis de Bellaterra|BELLATERRA GOURMET

Aprofiteu les bones ofertes de peix fresc del nostre Condis de Bellaterra

Read Full Post »

Ca l’Enric, -a 50 metres de l’Ajuntament- és del mateix grup GONVIL de la Cafeteria Alaska de Cerdanyola

L’establiment Ca l’Enric, al Passeig de Cordelles, 2, ha tancat portes temporalment de manera preventiva degut a un cas positiu de COVID-19 d’un dels seus treballadors.

La direcció de l’establiment comunica que el servei de prevenció de la salut amb el qual treballa l’empresa està analitzant a la resta de treballadors de Ca l’Enric per determinar si hi pot haver algun positiu més, tot i que ningú ha manifestat símptomes. Els primers tests realitzats han donat negatiu i s’està a l’espera de tenir els resultats de tota la plantilla.

En col·aboració amb l’Ajuntament de Cerdanyola i el Departament de Salut de la Generalitat, des de Ca l’Enric informen als seus clients que poden posar-se en contacte amb el CAP Serraperera o el CAP Cerdanyola – Ripollet per fer-se una prova PCR.

Els responsables del cèntric establiment asseguren que des que van tornar a obrir portes una vegada aixecat l’Estat d’Alarma, s’han centrat tots els esforços en oferir un espai segur, complint amb tota la normativa a tal efecte. Ara, malgrat tenir permís per continuar oberts, prefereixen abaixar la persiana els dies que faci falta fins a estar plenament convençuts d’oferir un servei plenament segur. Des de Ca l’Enric animen a tota la ciutadania a complir la normativa per poder sortir tots plegats d’una situació complicada.

Font: Cerdanyola

CAL L’ENRIC

Passeig de Cordelles 2,

08290 Cerdanyola del Vallès

☎️ +34 935 11 61 57

Read Full Post »

BODEGA CHUMI DE CERDANYOLA

Read Full Post »

“Sprim i Llibreria Paper’s de Bellaterra fa més refrescant l’Estiu 2020 amb els polos 100% Fruita Naturals…i aviat servits a casa vostra!

OFERTES LLIBRERIA PAPER’S:

🍡 2,50🍡🍡🍡 6,95 🍡🍡🍡🍡🍡 9,95

Happy Summer 2020 with Sprim🍡 BELLATERRA. CAT

Sense sucs, concentrats ni E

SPRIM LA BOQUERIA BARCELONA:

Des de 1943 la nostra presència en el mercat de La Boqueria de Barcelona ha romàs, generació rere generació, fidel a la nostra passió i gran coneixement per la fruita.

Amb nosaltres trobaràs fruita fresca de la millor qualitat provinent de tots els racons de món i de la nostra terra.

En l’actualitat hem evolucionat la presència tradicional de fruita a altres productes elaborats i originals que proporcionen una forma sana i divertida de gaudir de la fruita com els nostres pols de fruita, gelats artesanals, macedònies per emportar, sals de cuina amb aromes de fruita i sucs acabats de fer tant de fruita exòtica com nacional.

A la nostra parada de La Boqueria també podràs trobar altres productes i serveis com les nostres cistelles de fruita per a regal elaborades a mida i amb la millor qualitat, ideals per per celebrar qualsevol ocasió amb un regal original. A més també disposem del nostre servei de càtering que ofereix presentacions originals i cridaneres de fruites en hotels, esdeveniments o centres de convencions.

La nostra tradició per la fruita és un valor que hem cultivat durant dècades i que hem sumat a la constant renovació i innovació que sempre ens ha identificat.

Esperem aviat la vostra visita!

Read Full Post »

“Bellaterra fa turisme local per Catalunya visitant la Casa Felip, una joia modernista de Barcelona”

Vitrall modernista d’Antoni Bordalba de la Casa Felip de Barcelona |ARXIU BELLATERRA. CAT

La Casa Felip és un edifici situat al número 20 del carrer Ausiàs Marc de Barcelona, a l’illa coneguda com la “zona d’or de l’tèxtil”. Aquesta part de l’Eixample es va enriquir a la fi de segle XIX quan la nova burgesia va encarregar la construcció de les seves residències per viure amb les seves famílies al costat de les manufactures tèxtils que s’havien instal·lat a la zona i de les quals alguns eren propietaris.Balconada Casa Felip |BELLATERRA. CATLa construcció o remodelació dels edificis responia a el nou ideari innovador de finals de segle que defensava l’arquitectura com un art total i integrador i que alhora va promoure la revitalització dels oficis artesans. Un moviment artístic que coneixem com a Modernisme, que va tenir una expressió particular i singular a Catalunya. L’enderrocament de les muralles que voltaven la ciutat, la nova urbanització de l’Eixample a través del Pla Cerdà i l’Exposició Universal del 1888 van ser la plataforma que va permetre un canvi radical de la ciutat de Barcelona. Seguint els models de les grans capitals europees, es va crear un nou concepte d’habitatge de tal manera que es van deixar de construir palauets familiars i individuals per edificar cases de veïns on el propietari vivia al pis principal i obtenia un rèdit dels lloguers de la resta dels pisos a altres famílies.Porta principal Casa Felip |BELLATERRA. CAT

L’arquitecteTelm Fernández Janot va néixer a Barcelona el 1855 i va morir a la mateixa ciutat en 1926. L’any 1873 va ingressar a l’Escola Superior d’Arquitectura on es va llicenciar en 1876.En els seus inicis, va exercir d’arquitecte municipal de Sant Gervasi de Cassoles, encara no integrat a la ciutat de Barcelona fins 1897. Entre els seus treballs hi havia la façana de l’Ajuntament que va ser construïda el 1884 i lamentablement enderrocada el 1968.Ràpidament va ser sol·licitat per l’alta burgesia per dissenyar els seus habitatges.
Entre les seves obres destaca la casa de Modest Andreu al carrer Ali Bei, construïda entre 1902 i 1906, i l’ampliació de l’edifici de la Central Catalana d’Electricitat, original de 1896-1899 de Pere Falqués. També va ser l’arquitecte de les conegudes com cases Felip al carrer Ausiàs Marc, dos edificis entre mitgeres que segueixen l’estil de l’època.Porta d’entrada a la vivenda principal|BELLATERRA. CAT

Manel Felip Sintas va ser la persona que va encarregar la construcció de l’edifici a l’arquitecte Telm Fernandez. Nascut prop de l’any 1858, era fill d’Bonafici Felip Badia i Maria Sintas Parpal. El pare de Felip era originari de Cardona i es dedicava a l’activitat tèxtil.Seguint l’herència familiar es va dedicar també a l’tèxtil, especialitzant-se en la llana i el cotó. Es va casar amb Elvira Perez Capdevila, la família del dirigia l’empresa tèxtil Enrique Pérez i Germans.El 1905 va encarregar a Telm Fernandez Janot la construcció d’un edifici en uns terrenys que posseïa a l’Eixample com a residència familiar. El matrimoni va anar a viure a el pis principal de la finca, a la Casa Felip.El matrimoni no va tenir fills, i a la mort de Manel Felip el 2 de febrer de 1913 a l’edat de 55 anys, la seva hereva universal va ser la seva dona Elvira, que va morir al febrer de 1936.Escala de la vivenda principal|BELLATERRA. CAT

A la mort d’Elvira sense descendència, la Casa Felip la van heretar les seves nebodes, i el 1975 el va adquirir l’Ordre dels Germans Salesians de Tibidabo. Cinc anys més tard es va instal·lar, al pis principal, l’empresa tèxtil Noguera i Vintró, i el 1990 va esdevenir la seu del Club Privat Cercle Comtal (Kultrum S. A.). Finalment, el 1997, l’antiga residència dels Felip és adquirida pel Sr. Antoni Vila Casas, empresari farmacèutic i col·leccionista d’art contemporani. Després d’una important restauració de el pis principal sota la direcció de Joan Llopis, el Sr. Vila va instal·lar les oficines de la Fundació Vila Casas, creada el 1986, per promocionar l’art contemporani català.

Detall vitrall modernista Les 3 Gràcies d’Antoni Bordalba Casa Felip de Barcelona|ARXIU BELLATERRA. CAT

La Casa Felip és un edifici situat al districte de l’Eixample de Barcelona que porta el nom de la persona que va encarregar la seva construcció, Manel Felip Sintas. És un edifici que consta de planta baixa i cinc pisos realitzat en estil modernista, la construcció va tenir lloc entre 1905 i 1913, i que està situat a la banda d’un altre edifici de Telm Fernández que també havia encarregat Manel Felip. De fet, Felip posseïa uns terrenys a l’Eixample i en l’any 1901 va encarregar a l’arquitecte que li construís un edifici de pisos al número 16 del carrer Ausiàs Marc. Segurament, content amb el resultat, en els terrenys contigus que també eren de la seva propietat li va encarregar un edifici de nova planta on va anar a viure amb la seva dona Elvira, instal·lant-se en la planta principal.

La Casa Felip consta de soterrani, baixos, tres pisos i àtic. A l’àtic es va instal·lar el servei de la casa, el xofer i el porter. La novetat de l’època va ser eliminar els pisos baixos i guanyar espai a peu de carrer per instal·lar comerços. L’edifici és una mostra rellevant de l’ideari de l’època, de l’Modernisme, on destaca la proliferació de les arts aplicades que tenen un paper principal en l’interior de l’edifici: vitrall, esgrafiat, forja …Detall façana Casa Felip |BELLATERRA. CAT

La façana es caracteritza per tenir un plantejament simètric, que queda esbiaixat pel moviment que atorguen els balcons dels pisos superiors i les dues tribunes de el pis principal. Els elements ornamentals produeixen un gran contrast en una façana plana realitzada amb grans i pesats carreus de pedra de Montjuïc. Les tribunes estan tancades amb vidre transparent i ornamentades amb motius que semblen que estan en moviment i que estan clarament inspirats en la natura. Cal destacar el conjunt de mènsules d’estil rococó i el coronament de l’edifici en forma de “coup de fuet”.Vestíbul Casa Felip |ARXIU BELLATERRA. CAT

El vestíbul, les protagonistes són les arts decoratives, que tenen un paper determinant en la decoració de la casa. L’arquitecte va plantejar un vestíbul a l’estil d’un palauet, amb una impactant escala principal reservada als propietaris i un gran arc de guix que ens dóna accés a l’ascensor, a l’escala dels veïns i a la cabina de l’porter. Totes les parets estan decorades amb estuc i esgrafiat amb diferents motius florals i amb una gamma cromàtica de tonalitats ocres i verds. El treball podria ser obra de Joan Paradís, estucador que va treballar en importants edificis durant aquells anys.Detall interior Casa Felip |ARXIU BELLATERRA. CAT

A l’interior de l’habitatge es conserva l’arquitectura i decoració de principis de segle XX, harmonitzada amb algunes de les obres d’art contemporani de la col·lecció de l’propietari, contrast interessant i que queda integrat en la decoració de el pis principal. La porta d’entrada a el pis principal és de fusta de roure, decorada amb ferro forjat i un vidre translúcid. Al centre es representa un gira-sol, vinculat a la devoció a Déu, encara que també té una relació amb el possible origen americà dels negocis dels Felip. El gira-sol es repeteix constantment a l’interior de l’habitatge i apareix també en els sostres.El bellaterrenc Francesc Pérez amb l’escriptora Rosa Chacel a la capella de la Casa Felip|ARXIU BELLATERRA. CAT

La Capella. Al vestíbul de l’habitatge trobem la capella particular de la família, on tenim coneixement que es celebrava missa els diumenges amb assistència d’amics i veïns. La capella és una mostra de la religiositat dels propietaris. És un espai de petites dimensions a què s’accedeix a través d’una porta de fusta decorada amb motius florals en la seva part exterior, i que contrasta amb les pintures d’àngels celestials de la part posterior de la porta. Al sostre es representa la Sagrada Eucaristia. L’estètica de la capella la identifiquem amb l’ideari de l’Cercle Artístic de Sant Lluc, institució creada el 1893 pels germans Joan i Josep Llimona, defensora de la moral catòlica i les virtuts familiars. Saló de visites de Casa Felip |ARXIU BELLATERRA. CAT

Al Saló de respecte situat a la façana d’Ausiàs Marc trobem el saló de visites. És d’estil neorococó, ja que la seva decoració ens recorda a la dels palaus francesos de el segle XVIII. Aquest canvi de decoració i aquesta recuperació d’estils i gustos de l’passat va ser molt habitual en aquesta època. És un espai que mostra riquesa i ostentació, amb la intenció de recordar els salons aristocràtics de la França de Versalles. El sòl de l’estada és geomètric, amb marqueteria de fusta de boix, bedoll i noguera, en tres colors. El saló també està dividit en dos espais, separats per un arc que descansa sobre columnes de marbre de Carrara amb capitells decorats amb motius vegetals i daurats.Portda saleta privada Casa Felip |ARXIU BELLATERRA. CAT

Servei. El passadís que dóna accés als espais de servei transmet un estil decoratiu diferenciat amb uns dissenys més simples, però no per això de menys bellesa. Destaca la gran finestra en forma de papallona que permet l’entrada de llum a la cuina de la casa. La cuina conserva actualment les rajoles originals, cobreixen parets i sostre en la seva totalitat i un tram d’escala que dóna accés a un petit espai de sostre baix que havia d’utilitzar el servei dels Felip. En aquest petit passadís també es pot veure la porta de servei de el pis principal.Taula imperial ex Cercle Comtal |ARXIU BELLATERRA. CAT

Saló familiar. Ens situem ja a la part privada o familiar dels Felip, el saló. S’accedeix a través de dues portes que combinen fusta amb motius vegetals i vitralls translúcids de vidre plomat amb temes florals. El saló-menjador està concebut com una estada íntima, que contrasta enormement amb el luxe i la riquesa de la sala de respecte. A l’interior, podem observar la bellesa de les arts decoratives en els seus mosaics, fusta, vitrall … El mobiliari de la sala no es conserva actualment a l’habitatge, però es pot veure al Museu de l’Modernisme de Barcelona. El conjunt va ser realitzat pel moblista Joan Busquets. La sala està decorada amb un ampli arrambador de fusta amb motius florals, i al sostre observem roses esculpides i flors pintades de color daurat.Xemeneia modernista Casa Felip|ARXIU BELLATERRA. CAT

Xemeneia. Algunes fonts diuen que Lambert Escaler i Milà (1874-1957) va ser l’autor de les representacions figurades de la sala. Les seves obres es van inspirar en artistes com Alphonse Mucha, creant figures femenines amb el cabell ondulat, com en moviment, amb l’ideari de el cos femení com a ideal de bellesa. Les portes de la sala estan coronades per dosDetall vitrall modernista Les tres senyoretes d’Antoni Bordalba de la Casa Felip |ARXIU BELLATERRA. CAT

Vitrall modernista Les 3 Gràcies d’Antoni Bordalba

Just davant de la xemeneia podem veure el vitrall que dóna accés a la part posterior de l’edifici i a l’antic jardí. El vitrall és la joia de la casa, fa deu metres de llarg per dos d’alt. L’autor va ser Antoni Bordalba i es tracta d’una de les millors obres modernistes. El finestral de tres trams està format per tres panells de vitrall executats amb la tècnica de l’emplomat i tires de coure. Es presenta un paisatge idíl·lic d’arbres florits, camins de pedra, el riu … que serveixen com a marc decoratiu de tres nimfes agafades per les mans i ballant que podrien fer referència a les tres Gràcies: Aglaia (bellesa), Talia (festivitat) i Eufrosine (joia). Són les deesses de l’desig, la bellesa, la natura, la creativitat humana, la fertilitat …

Font: Cases Singulars, Cercle Comtal

Read Full Post »

Older Posts »