Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 31/07/2020

Bellaterra té molt a prop un gran assortiment de fruita i verdura fresca🍒 Fem comerç de proximitat‼️

Parada de fruites i verdures del Condis de Bellaterra|BELLATERRA GOURMET

Aprofiteu les ofertes d’estiu!

Read Full Post »

UNICEF Índia va realitzar una campanya contra la pandèmia de Covid-19, encapçalada per un vídeo animat que recorre les xarxes socials de tot el món.

A més, l’agència de l’ONU va alertar que 7 milions de nens més al món poden patir desnutrició com a conseqüència de la pandèmia.

Com fer-se soci d’UNICEF?

Per fer-te soci d’UNICEF ens cal que ens facilitis les teves dades personals de contacte i de gestió de la teva col·laboració, podent triar la quantitat que vols aportar mensualment.

Pots contactar amb nosaltres a través d’aquesta web, per telèfon al 900 907 500 dilluns a divendres de 9 a 21 hores, o bé escrivint-nos a l’adreça de correu electrònic socios@unicef.es

Read Full Post »

La tórtora turca, ocell salvatge que conviu entre nosaltres a Bellaterra

Tórtora turca a Bellaterra|CEDIDA

La tórtora turca (Streptopelia decaocto) és un ocell de l’ordre dels columbiformes que es va començar a expandir d’una forma regular pels Països Catalans d’ençà del 1970 en què fou observada per primera vegada al Pirineu central.

Construeix el niu amb branques dalt dels arbres i el folra amb materials suaus. La femella pon 2 ous blancs, que tant ella com el mascle incuben durant dues setmanes. Les cries són capaces de volar al cap de tres setmanes. Pot fer dues o tres postes per any, durant la primavera i l’estiu.

Viu en zones de cultius, als parcs de les ciutats i també prop de granges i cases aïllades. No fa migracions; és un ocell sedentari que sempre viu al mateix lloc.

A Bellaterra podem trobar un gran nombre d’exemplars de tórtores, que quasi sempre van en parella i a la primavera i entrat l’estiu, les podem veure als arbres, damunt dels fanals o als cables de la llum, amb el seu cant tan peculiar per comunicar-se entre el mascle i la femella. Es un ocell de caràcter dòcil que de seguida agafa confiança amb les persones, sempre que l’acostament sigui suau, sense moviments bruscs ni sorolls forts que els produeixin ensurts.

A banda de les tórtores, a Bellaterra també es poden veure exemplars de tudons, garses, pardals, pit-roigs i d’altres ocells, però són més desconfiats i és difícil acostar-s’hi; no obstant això, amb paciència i perseverança (i també amb una mica de menjar!), ho podem aconseguir.

És un plaer veure cada vespre algun d’aquests ocells venir fins a les nostres piscines de Bellaterra per beure i refrescar-se i fer-se un petit bany.

Són uns ocells molt dòcils i que si tens paciència, de seguida es fan amics nostres.

Aquesta es una de les oportunitats que ens brinda la natura per gaudir de la companyía d’un petit animal salvatge a prop nostre. Hem d’aprofitar aquests moments màgics i deixar-nos seduir per la seva bellesa.

Si tenim cura del nostre entorn i protegim la nostra fauna, podrem seguir gaudint d’aquest plaer.

Font: Diari de Sant Quirze i Wikipedia

Read Full Post »

ALBERT LLIMÓS| Per saber com batega Barcelona, ningú millor que el Juanito, el Joan Bayén, la cara visible del bar Pinotxo, a la Boqueria.

Una família fent-se una fotografia a l’interior de la Boqueria, buida.

Ell és un termòmetre infal·lible de la ciutat. Fa més de 70 anys que treu el cap darrere la barra de l’emblemàtic local i parla amb tothom, i mai havia vist una situació com l’actual. Al passadís central de la Boqueria, a mig matí, no hi ha ni 10 clients. La remor de fons que sempre ressona a l’interior del mercat pel bullici de curiosos vinguts de tot el món s’ha esvaït. El so d’una cullera colpejant el vidre se sent nítid. “Aquest silenci sembla el d’un enterrament”, sentencia pensatiu el Juanito. La Boqueria mai havia tingut aquesta quietud. “Després dels atemptats del 2001 a Nova York també es va parar tot, però va durar una setmana”, apunta un dels treballadors, el Jordi.

Un altre dels termòmetres de la ciutat és el Zurich de la plaça Catalunya.

Ningú espera. L’habitual postal d’algú recolzat a les escales del metro esperant la cita que arriba tard ha desaparegut. De les quaranta taules que hi ha, només sis estan ocupades. Al passeig de Gràcia la imatge és similar. Dues taules de catorze en un bar. Tres en un altre. Els bancs gairebé buits, acostumats a donar una treva als acalorats turistes, ara només els ocupen els operaris que treballen en la construcció, amos i senyors del passeig de Gràcia a l’hora de l’esmorzar.

Un turista passa per davant de l’oficina d’informació del palau Moja, tancada.

Sense turistes

A la Casa Batlló setze persones fan cua per entrar, quan normalment, en qualsevol altre moment, s’hi aplegarien centenars de curiosos: els uns fent fotos embadalits, els altres a punt per penetrar en la suggeridora morfologia gaudiniana. Una realitat perfecta per als pocs turistes que s’han atrevit a venir a Barcelona. Si al juny semblava que la cosa s’animava i a principis de juliol les previsions eren fins i tot optimistes, fa tot just un parell de setmanes tot es va acabar. De sobte. La Nora és una de les excepcions. Ha vingut amb la seva família a Catalunya perquè hi viu la seva germana. Arribada just ahir d’Alemanya, està a punt d’entrar a la Casa Batlló: “És perfecte. Tenim temps i espai per veure-ho tot sense fer cues”. Barcelona és pràcticament seva. Sense turistes ni molts veïns, que han fugit a correcuita.

El centre de la ciutat conté la respiració.

Hi ha espai per aparcar les motos a tot arreu. Totes les bicis del Bicing de la plaça Catalunya són al seu lloc. No hi ha moviment. Quan es creua la ronda de Sant Pere no cal fer cap eslàlom per evitar transeünts despistats. I això no passava des de la Barcelona preolímpica.

La Rambla està irreconeixible.

Des de la plaça Catalunya, llançant la mirada cap a mar, s’hi veuen tot just una quarantena de figures, algunes diminutes en la llunyania, passada la parròquia de la Mare de Déu de Betlem. “Un 24 de febrer a les 4 de la matinada hi ha la mateixa gent”, assegura un dels quiosquers, encarregat de continuar un negoci familiar que viu el pitjor moment des que el pare va instal·lar-se a la part alta de la Rambla fa més de 40 anys: dimecres va fer 25 euros nets de caixa. Amb el quiosc més pròxim han acordat tancar un dia a la setmana cadascun per així no prendre’s negoci.

Un cambrer esperant clients en una terrassa de la Rambla, completament buida.

Davant del Liceu un cambrer espera el primer client, amb totes les taules on abans hi havia sangria i paelles ara totalment buides. Altres restaurants, ni això. Ja no han obert. A la plaça Reial hi ha quatre taules ocupades d’entre pràcticament un centenar. El so d’una escombra acariciant els panots de terra -la mítica rajola de la flor- se sent amb insultant claredat, mentre els botiguers pakistanesos busquen avorrits el client que no arriba. Pel carrer Ferran gairebé hi ha més furgonetes repartint que vianants. A la plaça del Pi una cambrera fa números: en tot un matí ha servit 20 cafès. Al carrer Petrixol l’olor de xocolata s’ha esvaït. Les pròpies petjades se senten solemnes creuant el Pont del Bisbe, que uneix la Generalitat amb la Casa dels Canonges. Mai la calavera amagada sota el pont havia estat tan sola, acostumada als milers de turistes que hi passen per sota sense adonar-se de la seva presència.

El silenci és pesat. I traïdor. Un cotxe passa fregant un home gran que creua per un pas de vianants. El vehicle s’atura en sec i el conductor començar a vociferar, amenaçant amb baixar mentre es treu el cinturó. L’inaudible “ capullo ” que ha proferit l’home al creuar quan ha vist el vehicle tan a prop, fruit de la calma inaudita al carrer Casp, ha arribat nítidament a l’interior del vehicle.

A l’Eixample la ciutat batega a un altre ritme. Tot i que es nota l’absència de molts veïns, instal·lats en segones residències des de fa dies, hi ha encara un vaivé constant de vehicles i terrasses plenes. No obstant això, la ciutat mostra les seves cicatrius cada pocs metres. Avançant pel carrer Consell de Cent, entre el Parc de Joan Miró i el passeig de Gràcia, es poden comptar 58 locals tancats. Són poc menys de dos quilòmetres. 58 locals, moltes famílies. I no és una excepció. Al carrer de sota, Diputació, la mateixa trista imatge. Persianes abaixades, cartells de lloguer i portes tancades. Moltes no tornaran a obrir mai més.

Read Full Post »

El Carrer de Joaquim Ruyra de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Juan Valera i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.

Placa del Carrer Joaquim Ruyra de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Joaquim Ruyra i Oms (Escriptor).
Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858 — Barcelona, Barcelonès, 15 de maig de 1939
Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.

També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.

En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.

De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopedia Catalana

Read Full Post »