El Carrer de Ramon Llull de Bellaterra té una llargada d’uns 460 metres, comença al Carrer de Lluís d’Àbalo i finalitza al Carrer de Balmes. A la seva placa apareixen pintades la blet (Amaranthus Retroflexus) i l’herba de les morenes (Ranunculus ficaria)
Placa del Carrer de Ramon Llull de Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
Ramon Llull. Escriptor, filòsof, místic i missioner.
la ciutat de Mallorca?, 1232 — En mar, entre Tunis i Mallorca, desembre del 1315/març del 1316
Fonts biogràfiques Els seus nombrosos viatges que el portaren a sojornar molts anys lluny de la seva terra dificultaren la formació d’un gruix documental sòlid sobre la seva trajectòria. D’altra banda, tot i que la seva vida fou tan llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis epistolars autèntics.
A falta d’aquests són utilíssimes les notes que, a partir del 1290, solia posar a l’acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de llur composició. Quan manquen aquestes dades, com passa amb obres de la categoria del Desconhort o del Blanquerna, solament a base de tempteigs i de comparacions cronològiques és possible d’establir una data aproximada.
Hom disposa, d’altra banda, d’un document que revela les íntimes motivacions espirituals que condicionaren les etapes de la història del pensament lul·lià, així com la causa dels trastorns que marcaren tan definitivament la vida de Llull a partir de la seva conversió: és l’anomenada Vida coetània, o simplement Vita, en llatí.
Placa del Carrer Ramon Llull de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT
Abans de la conversió
Hom té constància documental de l’existència dels Llull a Mallorca en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). Sembla que la família provenia de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom original Amat.
En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal, segons els indicis, de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.
Casat amb una Blanca Picany almenys des del 1257, tingué amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena, tot i que hom li suposa una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca.
Bé que hom no li coneix cap poema en aquest gènere (perquè ell mateix devia destruir-los), l’empremta estilística d’aquesta pràctica es troba reflectida en nombrosos passatges de la seva obra, tot i el contingut espiritual sense concessions, que el feia bescantar els afectes terrenals.
La conversió. El període de formació. Els primers llibres i el projecte missional
Pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull experimentà la conversió que el portà al canvi dràstic de vida que el convertí en un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval i en el primer i un dels més grans escriptors en llengua catalana.
Segons conta el mateix Llull en la Vita i en altres parts de la seva obra, una nit, escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, fou interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetí cinc vegades, cosa que el portà a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, tria la conversió dels sarraïns.
Amb aquest propòsit, concebé un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teologicofilosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, al seu torn, el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.
Llull renuncià del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà i es lliurà exclusivament a la seva empresa missional. El 1275 Blanca Picany presentà una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Ramon Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida.
Després de viatjar a Sant Jaume de Galícia, aconsellat per Sant Ramon de Penyafort, retornà a Mallorca a dedicar-se a l’estudi del llatí i de l’àrab, que li ensenyà un esclau sarraí el qual probablement també l’introduí en el coneixement de la teologia, la filosofia i la ciència dels musulmans. El seu coneixement de l’àrab arribà a ser prou aprofundit com per a arribar a escriure diversos dels seus llibres en aquesta llengua.
Un cop acabada la seva formació es retirà, segons la tradició, al puig de Randa a dedicar-se a la contemplació, de la qual obtingué la inspiració divina que li donà la convicció absoluta de la veritat del seu “art”, o doctrina per a la conversió els sarraïns. D’aquesta experiència mística prové l’epítet de Doctor Il·luminat, pel qual fou també conegut, i la composició del primer dels seus llibres importants, L’art abreujada de trobar.
Després de passar uns mesos fent vida eremítica i dedicat a la oració i la redacció de nous llibres, vers el 1275 anà a Montpeller a instàncies de l’infant en Jaume, on aquest feu examinar els seus llibres per un mestre de teologia, el qual els donà una aprovació entusiasta.
L’any següent el papa Joan XXI concedí a Llull l’autorització per a la construir el col·legi de Miramar (Valldemossa), on s’ensenyava l’àrab als missioners, i que segurament fou dirigit fins el 1279 per ell mateix.
L’apostolat. Culminació de l’obra literària
Del 1279 al 1283 probablement dugué a terme el primer llarg viatge d’apostolat que el portà de Palma a Roma, i successivament al Nord d’Itàlia, Bizanci, les costes de la mar Negra fins a Tartària, Terra Santa, Egipte i Etiòpia i, de tornada, el nord d’Àfrica, Al-Andalus i Perpinyà, on tenia la cort Jaume II de Mallorca. Després d’una curta estada a Montpeller, anà a Roma, on es trobava el 1287 per obtenir noves concessions d’obertura d’escoles de llengües per a missioners.
Un any més tard estava a París, on llegí públicament la seva Art a l’abadia de Saint Denis. A la Sorbona obtingué el magisteri en arts, títol equivalent al de doctor i que li havia de ser de gran ajuda per a l’accés a les universitats i les altes instàncies eclesiàstiques, on podia obtenir suport a la seva doctrina i al seu pla d’evangelització dels sarraïns.
Després d’una estada a Montpeller (1289), on escriví l’Ars inventiva veritatis, versió abreujada i simplificada de l’Art, el 1290 fou rebut pel papa Nicolau IV a Roma per a exposar-li un projecte de croada combinada amb una missió de cristianització que fou escoltada però restà sense efecte.
Intentà llavors emprendre tot sol la missió i confrontar la doctrina cristiana amb els teòlegs musulmans, disputes dialèctiques de les quals, d’acord amb la seva Art, n’hauria de sortir victoriós.
Tot i aquesta convicció aparentment sense esquerdes, els dubtes i els temors el feren entrar en una crisi que el portà a considerar a ingressar en un orde religiós, que finalment fou el dels franciscans. Segons explica a Vida Coetània, aquesta crisi anà acompanyada de visions i d’un estat de malaltia del qual guarí en embarcar cap a Tunis des de Gènova, ciutat on havia sojornat en marxar de Roma.
Sempre segons la seva versió, el èxits que obtingué en les controvèrsies teològiques inquietaren el rei de Tunis, el qual ordenà l’empresonament i la condemna a mort de Llull, pena que finalment fou commutada per la d’expulsió. Resident a Nàpols el 1293, es dedicà a escriure i a difondre públicament la seva art i després de rebre una nova negativa papal de Bonifaci VIII als projectes d’obertura d’escoles de llengües i d’una nova expedició militar-missional a Terra Santa, es dedicà a la redacció de l’Arbre de Sciència, una de les seves obres cabdals.
Per recomanació de Jaume II de Mallorca, aconseguí ser acollit pel rei de França, Felip el Bell. A la Sorbona presentà la seva art, combaté vigorosament (però amb poc suport) l’averroisme i continuà produint obres, entre les quals el Cant de Ramon, poema autobiogràfic on confessa els seus arravataments místics, els seus neguits i les seves decepcions.
L’any 1299, a Barcelona, obtingué autorització de Jaume II d’Aragó per predicar a les sinagogues dels seus dominis i l’any següent es dedicà a convertir els musulmans de Mallorca que no havien renunciat a la seva religió. El 1300, atret per noves de derrotes militars dels musulmans que li feren pensar que la conquesta imminent de Terra Santa, anà a Xipre i començà un nou periple evangelitzador que possiblement el portà a Armènia, durant el qual fou emmetzinat.
Els sis anys següents consta la seva presència a Gènova, Barcelona, i assistí, el 1305, a la consagració del nou papa Climent V, que tampoc feu cas de les seves propostes. El 1307 hom el troba a Bugia, on la seva presència desfermà aldarulls i fou apedregat. Novament empresonat i desterrat, s’embarcà en una nau amb destí a Gènova, que naufragà i que el forçà a arribar nedant a terra.
El 1308 sojornà a Pisa, Gènova i Montpeller, i aquest cop la seva obra i els seus projectes missionals desvetllaren l’interès de les corts d’aquestes ciutats. Obtingué noves recomanacions per a ser rebut pel papa, i subsidis per a la seva obra. El 1309 a Avinyó Climent V tornà a rebutjar les propostes de Llull, però el 1311 el concili de Viena del Delfinat semblà obrir-li noves perspectives, esperances que reflectí en el poema Lo concili i que foren el motiu d’una proposició formulada en la Petitio Raymundi in concilio generale al acquirendam Terra Sancta. Malgrat que aquest cop no foren frontalment denegats, Llull no tardà en adonar-se que els seus plans no serien atesos.
Vell i malalt, es retirà a Mallorca, on continuà confegint llibres fins el 1313 que, veient una nova oportunitat per a fer realitat els seus plans en la política de Frederic II, viatjà a Sicília, on a Messina predicà entre les comunitats jueves. Hi ha constància documental de Llull al novembre de l’any següent a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1315) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels.
No obstant això, consta encara documentalment la presència de Llull a Tunis al desembre de 1315 en la signatura de la seva darrera obra coneguda, el Liber de maiori fine intellectus amoris et honoris. Morí abans del mes de l’any següent, bé en el curs d’un viatge (d’anada o tornada) a Tunis, bé a Mallorca mateix. És enterrat a l’església del convent de Sant Francesc, a Palma.
Plànol oficial de Bellaterra | CEDIT EMD BELLATERRA
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
Read Full Post »
BELLATERRA.CAT 