Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 8/11/2019

Restaurant Finisterre de Barcelona amb el consultor i relaccions públiques Carles Martorell|CEDIDA

El Restaurant Finisterre (1943-1994) fou un dels restaurants de la ciutat de Barcelona més rellevants de la segona meitat del segle XX, ubicat a la Avinguda Diagonal 469 cantonada amb Villarroel.

El bellaterrenc Francesc Perez Torres, ex maitre del Finisterre, recorda al programa Va passar aqui de Betevé, la trajectòria de Ferran Adrià com rentaplats al restaurant, l’any 1981|VA PASSAR AQUI DE BETEVÉ

Per veure el vídeo Aqui va passar de Betevé, teclejar l’enllaç👇

https://beteve.cat/va-passar-aqui/va-passar-aqui-un-rentaplats-amb-molt-futur/

Història del Restaurant Finisterre

Es va inaugurar a finals de desembre de 1943 promogut per l’industrial importador de fustes de Guinea Joan Jover, que va incloure com a accionista Milagros Marín i va incorporar Joaquim Garcia Torrens, que provenia d’una marisqueria de la Via Laietana de la mateixa ciutat. El local es va decorar amb fusta guineana. A la planta baixa el terra era marbre i s’exposava marisc en una barra que oferia la seva degustació. A l’entresol hi havia el menjador amb una decoració marinera i s’hi pujava per unes escales amb baranes de vaixell. El restaurant es va anomenar Finisterre perquè en aquesta zona de Barcelona gairebé no hi havia edificacions. Disposava d’una gran terrassa semi coberta, que s’estenia sobre la vorera del carrer Villarroel.

Trista imatge de la façana del Restaurant Finisterre de Barcelona, els anys 90, ja abandonat i fora de servei, poc abans que el nou Daps i el Cafè Europa passessin a ocupar el seu lloc|FOTO I. SAINZ DE BARANDA

El 1972 va patir una crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila.

L’any 1981 el cuiner Ferran Adrià va treballar un poc temps de rentaplats al Restaurant Finisterre abans d’anar a El Bulli de Roses.

El Finisterre va ser centre de petites reunions per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 250 milions de pessetes. El grup Artemi Nolla va reobrir l’espai del Finisterre, mitjançant un traspàs, el 31 de juliol de 2001 amb un nou restaurant anomenat «Daps» i una inversió de 275 milions de pessetes. Actualment s’ha instal·lat l’Europa Cafè.

Alguns clients habituals del Finisterre eren en Juan Antonio Samarach, Fernando Coll, Joan Miró, Antoni Puigvert, Xavier Cugat, Carmen Balcells, Familia Botín, Direcció F.C.Barcelona, Directiva R.C.Espanyol de Barcelona. Etc.,

Inolvidable aquell equip professional de sala del Restaurant Finisterre format pels Maitres: Casas, Pauli, Dupré, Pérez i Cardeñosa, el barman Puig, i els cambrers Escudero, Isaias, Dupré, Bruch, Joan, etc.,

Read Full Post »

A la part alta de La Rotonda es pot veure la part que s’ha d’enderrocar|BELLATERRA. CAT

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha donat la raó als veïns i ha declarat nul el Pla de millora urbana que regula la remodelació de La Rotonda, el conegut edifici modernista situat a l’avinguda del Tibidabo, davant de la plaça de Kennedy. El tribunal també ha anul·lat la llicència d’obres que va atorgar l’Ajuntament l’any 2011 per a la restauració i sobreedificació de l’edifici.

L’Associació Salvem la Rotonda, on participa el veí de Bellaterra, en Francesc Pérez Torres, celebra la sentència i demana accions a l’Ajuntament de Barcelona.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha donat la raó als veïns i ha declarat nul el Pla de millora urbana que regula la remodelació de La Rotonda, el conegut edifici modernista situat a l’avinguda del Tibidabo, davant de la plaça de Kennedy. El tribunal també ha anul·lat la llicència d’obres que va atorgar l’Ajuntament l’any 2011 per a la restauració i sobreedificació de l’edifici.

En conseqüència, el TSJC ha ordenat l’enderroc d’algunes parts construïdes com, per exemple, l’última planta de la part nova de l’edifici. Segons detalla la resolució, la sisena planta no té cobertura jurídica perquè l’amplada del vial només permet planta baixa i cinc pisos.

La sentència no és ferma i, per tant, la constructora Núñez i Navarro i l’Ajuntament tenen 20 dies per recórrer-hi en contra al Tribunal Suprem.

“Salvem la Rotonda celebra la sentència i demana accions a l’Ajuntament de Barcelona”.

L’Associació Salvem la Rotonda ha celebrat la sentència, dictada pel tribunal català arran del recurs interposat per l’entitat. Remarquen que van advertir l’Ajuntament i la promotora, el grup Núñez i Navarro, de les “irregularitats del projecte” i denuncien que, per contra, tots dos van optar “per una insensible política prepotent” que podia “comprometre la funcionalitat de part de l’edifici”.

Els veïns han lamentat que alguns dels elements protegits que s’han enderrocat “malauradament ja són irrecuperables” i, per això, exigeixen una “disculpa pública per part del promotor i dels tècnics responsables d’aquesta pèrdua arquitectònica”.

L’associació veïnal assegura que parlarà amb l’Ajuntament per posar en comú la sentència i saber si el consistori té previst recórrer-hi en contra, com esperen que faci la constructora Nuñez i Navarro.

Hotel La Rotonda de Barcelona

Concebut originalment com a hotel -Hotel Metropolitan-, La Rotonda va ser construïda de bell nou en uns terrenys situats en la perifèria de l’antic nucli de Sant Gervasi, més concretament en l’àrea coneguda com el barri de Craywinckle. Els terrenys havien format part de la vinya anomenada Can Gomis o El Frare Blanc, que s’estenia des del passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo, i que la família Parés Gayol havia venut a la societat anònima El Tibidabo per 250.000 pessetes. L’empresari farmacèutic Salvador Andreu i Grau va adquirir la propietat dels terrenys l’any 1897, just el mateix any en què el poble de Sant Gervasi va ser agregat al municipi barceloní, i el 1900 va demanar permís per edificar.[2]

L’obra ha estat tradicionalment atribuïda a l’arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana i la seva construcció s’ha datat vers 1906, malgrat no haver-se localitzat el seu projecte original. Efectivament, la revista Arquitectura y Construcción de l’any 1906, dedica un petit article -signat per les inicials B. P.- a les obres d’aquest arquitecte i amb imatges, tot constituint la primera referència gràfica de què disposem sobre l’edifici que és objecte del present estudi.[2] Segons els plànols d’aquest primer projecte, és que es pensava fer una mena de teatre o sala d’espectacles per a l’hotel. Aquest equipament, però, no es va realitzar finalment. Ara bé, cap a l’any 1910, La Rotonda ja era un edifici representatiu i luxós en els límits del nou Eixample barceloní i a la falda de la muntanya del Tibidabo. Era la porta del Tibidabo i de la ciutat.

Hotel Metropolitan Modifica
L’edifici originàriament en forma de “L”, va patir les primeres transformacions rellevants entre 1918 i 1945. El 18 de febrer de 1918, Salvador Andreu s’adreçà a les autoritats municipals per sol·licitar permís per a la construcció de dos pisos més. El responsable de l’execució de l’obra fou en aquesta ocasió l’arquitecte Enric Sagnier,[1] que perllongà el frontis del Passeig de Sant Gervasi fins al carrer de Lleó XIII. Es creà en aquest moment un gran vestíbul d’accés des del xamfrà, envoltat per espais que mostren una disposició radial respecte de la façana de l’edifici.[2] El seu element més notable és l’edicle, rotonda o templet que el corona, decorat amb mosaic i trencadís per l’artista Lluís Bru. També s’hi van fer servir elements ceràmics de Pujol i Bausis. L’immoble és un dels 115 edificis de la Ruta del Modernisme.

Durant aquest període, ja es té notícia que La Rotonda és l’Hotel Metropolitan. Un ús que allotjarà durant molts anys i que anirà alternant amb el de clínica. Seran, precisament, els canvis d’usos d’hotel a clínica, així com les ampliacions de la part de l’edifici destinada a hotel, els que comportaran unes transformacions, sobretot els anys 51, 52 i 53, que danyaran cada vegada més l’estil artístic i arquitectònic l’edifici original. En aquest sentit, es comencen a suprimir elements decoratius modernistes de la façana, que perdrà tot el seu coronament a força de pinacles per deixar pas a l’edificació de dos nous pisos en alçada. L’arquitecte responsable serà Josep M. Sagnier Vidal, que ja treballa sota altres criteris artístics: no modernistes sinó propers al corrent del racionalisme.

En un article publicat el 19 d’octubre del 1956 a la revista Solidaridad Nacional, es descriu el nou hotel residència La Rotonda, situat en un dels llocs més aristocràtics de Barcelona. Comenta que l’hotel We disposa de 73 apartaments; cadascun, amb una saleta moblada, bany i office. També descriu el gran saló de festes amb capacitat per a 350 comensals i el restaurant-jardí d’estiu, molt espaiós i projectat amb gust exquisit. Segons l’article, l’hotel residència “es uno de los mejores en su genero que tenemos en España”. El periodista conclou: “En el curso de la recepción, fue servido un exquisito vino de honor, renovándose las felicitaciones a los señores de Andreu, por haber ofrecido a Barcelona uno de los hoteles más suntuosos con que cuenta nuestra ciudad”.

Durant la primera meitat del segle XX l’edifici va ser objecte d’altres reformes menors que apareixen testimoniades en els fons documentals. Al 1945 es va dur a terme una important reforma consistent en la modificació de les obertures dels pisos inferiors del cos circular. Així, doncs, les finestres de la planta baixa van veure reduïdes les seves dimensions, mentre que les obertures de ventilació corresponents al semisoterrani van ser transformades en portes rectangulars. El responsable tècnic de l’execució de l’obra fou l’arquitecte Joaquim Lloret i Homs.[2]

A l’inici de la segona meitat del segle XX l’edifici experimentà una intensa reforma, dirigida per l’arquitecte Josep Maria Sagnier, que alteraria definitivament la fesomia de la construcció original. Aquesta proposa una redistribució dels espais interiors que s’ajusta plenament a l’estat actual de les dependències de l’edifici, així com l’aixecament de dos nous pisos en el conjunt. L’any 1953, el propi Josep Maria Sagnier completà la remodelació de l’edifici amb la projecció de dues galeries en la cantonada entre el Passeig de Sant Gervasi i el carrer de Lleó XIII.[2] Es va perdre de l’ornamentació modernista de les cornises.

Read Full Post »