Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘restaurant Finisterre’

Restaurant Finisterre de Barcelona amb el consultor i relaccions públiques Carles Martorell|CEDIDA

El Restaurant Finisterre (1943-1994) fou un dels restaurants de la ciutat de Barcelona més rellevants de la segona meitat del segle XX, ubicat a la Avinguda Diagonal 469 cantonada amb Villarroel.

El bellaterrenc Francesc Perez Torres, ex maitre del Finisterre, recorda al programa Va passar aqui de Betevé, la trajectòria de Ferran Adrià com rentaplats al restaurant, l’any 1981|VA PASSAR AQUI DE BETEVÉ

Per veure el vídeo Aqui va passar de Betevé, teclejar l’enllaç👇

https://beteve.cat/va-passar-aqui/va-passar-aqui-un-rentaplats-amb-molt-futur/

Història del Restaurant Finisterre

Es va inaugurar a finals de desembre de 1943 promogut per l’industrial importador de fustes de Guinea Joan Jover, que va incloure com a accionista Milagros Marín i va incorporar Joaquim Garcia Torrens, que provenia d’una marisqueria de la Via Laietana de la mateixa ciutat. El local es va decorar amb fusta guineana. A la planta baixa el terra era marbre i s’exposava marisc en una barra que oferia la seva degustació. A l’entresol hi havia el menjador amb una decoració marinera i s’hi pujava per unes escales amb baranes de vaixell. El restaurant es va anomenar Finisterre perquè en aquesta zona de Barcelona gairebé no hi havia edificacions. Disposava d’una gran terrassa semi coberta, que s’estenia sobre la vorera del carrer Villarroel.

Trista imatge de la façana del Restaurant Finisterre de Barcelona, els anys 90, ja abandonat i fora de servei, poc abans que el nou Daps i el Cafè Europa passessin a ocupar el seu lloc|FOTO I. SAINZ DE BARANDA

El 1972 va patir una crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila.

L’any 1981 el cuiner Ferran Adrià va treballar un poc temps de rentaplats al Restaurant Finisterre abans d’anar a El Bulli de Roses.

El Finisterre va ser centre de petites reunions per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 250 milions de pessetes. El grup Artemi Nolla va reobrir l’espai del Finisterre, mitjançant un traspàs, el 31 de juliol de 2001 amb un nou restaurant anomenat «Daps» i una inversió de 275 milions de pessetes. Actualment s’ha instal·lat l’Europa Cafè.

Alguns clients habituals del Finisterre eren en Juan Antonio Samarach, Fernando Coll, Joan Miró, Antoni Puigvert, Xavier Cugat, Carmen Balcells, Familia Botín, Direcció F.C.Barcelona, Directiva R.C.Espanyol de Barcelona. Etc.,

Inolvidable aquell equip professional de sala del Restaurant Finisterre format pels Maitres: Casas, Pauli, Dupré, Pérez i Cardeñosa, el barman Puig, i els cambrers Escudero, Isaias, Dupré, Bruch, Joan, etc.,

Read Full Post »

“Aquesta recepta de plàtans Flambées del Restaurant Finisterre (Barcelona, 1943-1994), era molt sol·licitada i es preparava devant dels clients”

Plàtans del Restaurant Finisterre just quan han agafat el seu color daurat|BELLATERRA. CAT

INGREDIENTS PER 4 PERSONES:

2 culleretes de sucre
50 grams mantega pura de vaca
El de suc de 4 taronjes
4 plàtans de Canàries
Cointreau
Ron negre
4 boles grans de gelat de vainilla per acompanyar al final.
Fulles de menta fresca.

1.En una paella poseu 2 cullerades de sucre i feu un caramel.

2.Afegir mantequilla de vaca i donar voltes amb l’ajuda de pell de 1/2 taronja punjada amb una forquilla.

3.Afegir el suc de les quatre taronjes i deixar reduir a foc mitjà uns 7 minuts.

4. Poseu els quatre plàtans dins la salsa i deixar reduir fins que tinguin un bonic color daurat. Afegir Cointreau i Ron negre i encendre en flama.

5. Deixar-los daurar fins que quedin tous (cal donar-lis la volta).

6. Posar els plàtans en cada plat, afegint la salsa espesa.

7. Acompanyar de boles de vainilla al gust.

8. Decorar amb la menta fresca.

9. Bon profit i bona cuina!

Read Full Post »

Restaurant Finisterre de Barcelona

Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-2019) CEDIDA

El Restaurant Finisterre es va inaugurar a finals de desembre de 1943 promogut per l’industrial importador de fustes de Guinea Joan Jover, que va incloure com a accionista Milagros Marín i va incorporar Joaquim Garcia Torrens, que provenia d’una marisqueria de la Via Laietana de la mateixa ciutat. El local es va decorar amb fusta guineana. A la planta baixa el terra era marbre i s’exposava marisc en una barra que oferia la seva degustació. A l’entresol hi havia el menjador amb una decoració marinera i s’hi pujava per unes escales amb baranes de vaixell. El restaurant es va anomenar Finisterre perquè en aquesta zona de Barcelona gairebé no hi havia edificacions. Disposava d’una gran terrassa semi coberta, que s’estenia sobre la vorera del carrer Villarroel.

Portada de la carta del Restaurant Finisterre dels anys 60 (Barcelona) |ARXIU BELLATERRA GOURMET

El 1972 va patir una crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila.

L’any 1981 Ferran Adrià va treballar un temps al Finisterre abans d’anar a El Bulli de Roses.

Cendrer del Restaurant Finisterre de Barcelona|ARXIU BELLATERRA GOURMET

El Finisterre va ser centre de petites reunions per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 73 milions de pessetes.
El grup Artemi Nolla va reobrir l’espai del Finisterre, mitjançant un traspàs, el 31 de juliol de 2001 amb un nou restaurant anomenat «Daps» i una inversió de 275 milions de pessetes.

NOTA: Uns dels plats més característics del Finisterre: Llenguado al Cinzano, Patates Souflé, Rap Costa Brava, Steack Diana, Becada Flambé, Crepes Suzette, Souflé de llimona, Bunyols de poma al Cointreau.

Read Full Post »

El pintor Joan Miró (Barcelona, 1893/Palma,1983) era un client assidu del Restaurant Finisterre de Barcelona, un clàssic de la Ciutat Comtal, inaugurat l’any 1943 i tancat el 1994.

Un dia com avui, de 1979, els joves bellaterrencs Lorenia i Francesc, van coincidir amb el pintor universal Joan Miró, i molt amablement els hi va fer aquesta bonica i petita dedicatòria.

Read Full Post »

20130625-003247.jpg

En Francesc Pérez i l’Angi Ciurezu formen el matrimoni que ara fa 19 anys que dia rere dia aixeca la persiana de La Taula, un restaurant situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, i es el que ens ocupa ara en aquesta Trobada. Ell va enfilar el camí de la restauració de molt jove, captivat per l’àmbit dels serveis en general. D’aquesta manera, va treballar a diferents establiments, tots ells d’alt nivell, com l’Hotel La Rotonda, restaurant Finisterre, restaurant Via Veneto, i després va marxar cap a Suïssa. A partir d’aquell moment, de la seva estada al país helvètic, se li van obrir les portes per tornar a capital catalana, i de Maître als mateixos locals on es va formar, també director del Tragaluz i de restauració dels Hotels Melià Barcelona i Barcelona Hilton.

Angi Ciurezu, ve per la seva part de la carrera de Belles Arts i la gestió de l’Hotel Saurat d’Espot (Lleida), i aplica així la seva sensibilitat cultivada a la cuina i la pastisseria, la seva especialitat per passió.
“La idea de muntar el nostre propi local a Barcelona l’any 1994, va venir perquè teniem ganes d’aportar la nostra propia recepta -explica en Francesc-. El que jo volia era deixar de practicar la restauració de grans paraments, baixar a una altra tessitura i anar a buscar un restaurant una mica més casolà, amb un aire més familiar.” Francesc volia un establiment a la seva mesura, que fos un fidel reflex de les seves pròpies idees. Ell mateix explica que, de fet, aquesta és la mena de restauració que s’aplica normalment a la resta d’Europa: ben muntada, professional i, al mateix temps, íntima, familiar i amb un cert toc d’elegància. Angi mateixa, com amant del dolç que és, dedica per exemple bona part de la seva atenció al capitol de les postres: “Ens agrada posar en pràctica, aquí i en la resta de propostes, tot allò que ens agradaria trobar a nosaltres quan anem a un altre restaurant com a clients. Això no obstant, has de tenir una personalitat pròpia, no deixar-te portar al ritme i la textura de la cuina Adriàtica del moment.”
Els propitaris de La Taula també tenen molt clar que s’ha de provocar, des dels establiments gastronòmics, que la gent surti a menjar fora de casa. Ell, en aquest sentit, creu fermament -no pas ara per qüestions de crisi econòmica, ni per directrius governamentals, sinó ja de molt abans- en la línia dels menús tancats: “Des del primer dia que vam entrar en aquesta dinàmica, perquè ens interessa que el client torni, i a mès, ho faci sovint.”
Això ens porta a l’altre element diferencial de La Taula, el que ells han batejat l’any 1994, con a Menú Sorpresa. Es tracte d’una oferta gastronòmica a preu tancat. Aquí l’ingredient base és el factor sorpresa. La fórmula, a més ha donat molts bons resultats, al Francesc i l’Angi, de manera que n’estan molt contents, d’haver-ho posat en pràctica.
Les poques taules d’aquest local de la part alta de Barcelona també gaudeixen d’aquest principi d’honestedat que apliquen els seus propietaris, un principi que en aquest apartat es transforma en un parament excepcional, com La Taula imperial per 25 comensals o els seus petits banquets fins a 40 persones. A La Taula saben molt bé què és el muntatge d’una taula de luxe. Han sabut eliminar tanmateix elements superflus i pompes injustificables.
En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra cuina. Els propis establiments de luxe del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals d’aquesta línia que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina sofisticada francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes.
Francesc explica els motius d’aquella política culinaria: “Jo crec que aquest funcionament era un mecanisme que sevia per justificar uns determinats preus. Estem amb el de sempre, es volen disculpar unes tarifes exageradament infradas. A partir de la implantació de la democràcia, a l’Estat espanyol, hi ha hagut una normalitat i s’ha començat a creure en el que es feia aquí. De totes maneres, no tot el que es fa actualment és cuina cent per cent catalana, perquè hi ha una mescla de procedències.”
Sigui com sigui, sembla que les coses es comencen a encaminar, encara que tots estiguem dins el sac de la cuina mediterrània. “Els joves restauradors no han de tenir por de muntar el seu propi negoci”
Conseqüenment, la competència no suposa cap entrebanc pels propuetaris de La Taula: “Pots tenir tants locals com vulguis al teu voltant. Si tu saps què estàs fent no hi ha d’haver cap problema.”
La Taula de l’Angi i d’en Francesc n’és la millor prova. En aquest establiment, la convicció en la propia feina i l’honestedat fan bullir l’olla. Cada matí, quan aquesta parella aixeca la persiana, quan encara no ha començat el brogit dels comensals al menjador, encara es pot palpar un bocí d’aquesta fe en la tebior de les cadires. Ès la tebior de la quotidianitat ininterrompuda de 19 anys de feina i èxit.

20130625-004009.jpg

Restaurants de Catalunya
Àngel Font

Read Full Post »