Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2026

Bellaterra, 14 d’agost de 2026

Els bancs ens fan endeutar per tot: per comprar una casa, per comprar un cotxe, per anar de vacances… Estem a la roda de treballar i pagar deute i cada dia que passa ens empobrim més. Al final, els bancs són els grans guanyadors amb els interessos, les hipoteques, les assegurances de vida i tot els que ens volen vendre. És una roda d’on costa molt de sortir-ne”. IRENE FERRERO

Irene Ferrero a Prullans amb el Cadí al fons📷 Feliu Sirvent

Feliu Sirvent Prullans ✍️ Irene Ferrero Domènech viu a Prullans i acaba de publicar ‘Com jubilar-se als 42’, un mètode d’estalvi i inversió per aconseguir la llibertat financera a qualsevol edat.
Irene Ferrero Domènech va néixer el 1984 a Mieres, a la Garrotxa, i fa deu anys que viu a Prullans, a la Cerdanya. Va estudiar a l’Escola Superior de Comerç de la UAB. Acaba de publicar ‘Com jubilar-se als 42’, un mètode d’estalvi i inversió per aconseguir la llibertat financera a qualsevol edat.

Acabes de publicar ‘Com jubilar-se als 42’. És un llibre d’autoajuda?

Sí, ho és. Diria que és un llibre de finances molt senzill i d’autoajuda. Amb el pas dels anys he anat veient que la gent té zero cultura financera. Ens han ensenyat a estudiar molt i treballar molt, però amb els diners què en fem? Ens els gastem cada mes? Si cada mes ens els gastem, l’any següent haurem de continuar treballant. És per això que el Ilibre parla de l’estalvi, dels deutes i dels bancs.

Al llibre parles de l’engany del consumisme i de treballar per gastar… Els bancs ens fan endeutar per tot: per comprar una casa, per comprar un cotxe, per anar de vacances… Estem a la roda de treballar i pagar deute i cada dia que passa ens empobrim més. Al final, els bancs són els grans guanyadors amb els interessos, les hipoteques, les assegurances de vida i tot els que ens volen vendre. És una roda d’on costa molt de sortir-ne.

És possible jubilar-se als 42? Sí, i tant. Jo mateixa ho he fet. Tenia hipoteca, tenia crèdit, tenia tot el que em van voler vendre, ho vaig acceptar tot. Em vaig adonar que el que guanyava se n’anava tot a pagar quotes: el dia 1 cobrava i el dia 5 ja no hi quedava gairebé res. Quin engany, pensava; quina poca cultura financera tinc i, segurament, tenen moltes altres persones que no han sabut guardar una part del sou per estalviar-lo i invertir-lo.

I com es fa això? La idea és desprendre’s de tot el deute i estalviar i aquest estalvi invertir-lo en coses que puguin donar rendiment. El tema rau a entendre que els diners són una eina que no és només per consumir, sinó per moltes altres coses. Aquesta eina l’hem de saber utilitzar d’una manera diferent de la que ens han ensenyat. Com tractem els diners? A l’escola i a l’institut això no s’ensenya. Al final, es tracta d’aprendre a no dependre d’un salari mensual.

Treballar fins als 67 és un engany? Sí, és un engany. Tota la vida ens tenen treballant quaranta hores durant quaranta anys per arribar a la jubilació i haver passat els millors anys de la nostra vida anant a treballar. Què ens queda als seixanta-set?, poca cosa: un salari que ens dona l’Estat i que pot penjar d’un fil, sempre supeditat a tantes situacions sobrevingudes. El llibre proposa tenir una part de diners estalviats i invertits que ens donin un rendiment per no haver de dependre de l’Estat. Has de pensar que, segurament, moltes jubilacions seran més petites del que ens diuen. Al final, l’engany de tot plegat és el consum, la publicitat… Quan tenim els diners, sembla que els hem de consumir inexorablement, que hàgim de tenir forçosament moltes coses per ser feliços, moltes coses que no ens fan falta.

Irene Ferrero a Prullans amb el Cadí al fons 📷 Feliu Sirvent

Què et va portar a deixar-ho tot i venir a viure a la Cerdanya? Va ser per una qüestió climàtica, a Mieres hi feia molta calor i molta humitat i a mi no m’agrada gens i, per això, vaig decidir pujar a viure a la Cerdanya. En aquell moment era autònoma, tenia un petit negoci d’artesania, comercialitzava els productes a través d’internet, i el vaig portar cap aquí dalt. Vaig llogar un petit local a Prullans on fabricava i venia per internet. El negoci l’he tingut fins ara, però aquest any m’he jubilat.

D’aquí el llibre… M’he jubilat i ara del que tinc ganes és d’explicar a més persones que això és possible, que no cal treballar fins als seixanta-set o treballar tota la vida. Treballar uns anys, tenir uns diners ben invertits i fer-los servir com una eina, no només de consum, és possible. De fet, no cal arribar fins a no haver de treballar gens a l’hora de la jubilació, és possible disposar d’una part de diners que t’arribin mensualment o anualment i que et permetin treballar només mitja jornada. Això ja canvia la vida a moltes persones.

Al llibre parles del despoblament i, paradoxalment, també del problema de l’accés a l’habitatge… L’accés a l’habitatge és el principal problema que té avui la Cerdanya. No existeix oferta de lloguer residencial, és a dir, per tot l’any. Als pobles hi ha moltes cases que gairebé tot l’any estan buides, però el lloguer que no està enfocat al turisme o a la residència temporal és avui inexistent.

Font: Viure als Pirineus

Read Full Post »

Bellaterra, 14 d’agost de 2026

COOPERATIVA COLECTIVA
TORRE LIBRE 📷 CEDIDA

ALBERT SANCHEZ PIÑOL✍️Devia ser en algun moment dels anys 90 quan el meu cosí i jo passàvem per davant d’aquesta inscripció. És una pedra inserida a la façana d’una casa a la Torre del Compte, al Matarranya. Per aquells dies la reformaven per fer-ne casa rural, i els operaris estaven a punt de desfer-se de la làpida. El meu cosí i jo els vam insistir que no ho fessin, que era història. I al capdavall, què els costava deixar-la al seu lloc? Ves per on, ens en vam sortir. Podeu llegir el que hi posa? Costa, ho se.

Vista general de Torre del Compte al Matarranya 📷 CEDIDA

Per mi té un doble valor. Per una banda la inscripció original. I en segon lloc la picada, la “damnatio memoriae” que li van voler aplicar. Aquesta idea de no voler deixar ni rastre del ‘enemic, de perseguir-lo molt més enllà de la derrota, d’extirpar fins i tot el seu record. És una crueltat suprema, insuperable. És dir: “tu no vas existir“, o “això no va passar mai“. Però sí que va existir, sí que va passar.

Pels que no us en sortiu, diu això:

COOPERATIVA COLECTIVA
TORRE LIBRE

Després hi ha, a dreta i esquerra, alguns símbols picats que no entenc.
I a sota, a la dreta: “1937
El símbol al centre, a sota, crec que es l’escut del poble, però avui en dia és un altre, així que no n’estic segur.

Com ja sabeu, al Baix Aragó es va imposar l’anarquisme, que en esclatar la guerra va col·lectivitzar les terres. Jo encara vaig conèixer iaios del poble enfrontats per aquest tema. Els anarquistes, a més, van confondre el nom “Torre del Compte” amb un concepte feudal (!!!), així que van canviar el nom del poble a “Torre Libre“, en castellà.

Quan van entrar els alçats, el primer que van fer va ser esborrar qualsevol rastre de poder enemic. És curió, doncs, com el que queda ara, gairebé un segle després, és justament això: la seva intolerància, la repressió aplicada radicalment. La pedra picada i repicada amb odi i fúria. Això és el que ha quedat. I com esborres l’esborronada?

Hi ha una anècdota de l’emperador Claudi que em deleix. Uns patricis el van anar a veure perquè un jove amic seu figurava a les llistes oficials de delinqüents per estupre. Els patricis el van convèncer que l’eliminés de la llista, que tot plegat havia estat un no res. Claudi va acceptar, però mentre aplicava tinta sobre el delicte, que anava després del nom, va dir: “l’esborro… però quedarà l’esborronada“.

És això.

Font: Albert Sánchez Piñol, Facebook

Read Full Post »

Bellaterra, 13 d’agost de 2026

Josep Bullich i Gaspar: “Necessitem gent amb ofici per a recuperar l’esplendor de Catalunya”

Josep Bullich i Gaspar (Oliana 1948-Barcelona 2026) 📷 CEDIDA

Esteve Ferrer Panadès* ✍️ A tres mesos de la pèrdua d’en Josep Bullich i Gaspar (Oliana 1948-Barcelona 2026), prenc consciència que, de ben segur, ens caldrà més perspectiva històrica per a posar en valor la transcendència de la seva figura. Cuiner català per vocació, profund coneixedor de la cuina catalana i l’evolució del gust col·lectiu, a més d’estudiós analista de les modes a taula i la seva evolució.

Inicià la seva professió als 15 anys. Amb 19 anys ja era cuiner del restaurant Reno d’Antoni Julià. Un restaurant que, en aquell moment, suplí la mancança d’escoles de cuina. Bullich reivindicava retre homenatge a Julià per la seva aportació al luxe del refinament a la nostra gastronomia.

Josep Bullich, amb 25 anys ja va ser el xef de cuina més jove del moment al Hotel Gal·la Placídia . En aquesta època es casà amb Nati Muñoz filla de Carles Muñoz Espinalt i és amb ella que va descobrir el la Psicoestètica que li va facilitar en convertir-se en un notable expert en l’evolució del gust i la moda al voltant de la taula. Una anècdota gens menor: el 1976 en la revista Decinco publicà l’article «La moda en la cocina» a on presentà la Psicoestètica aplicada a la cuina i la necessitat d’introduir el color en l’uniforme de cuiner.

Del 1977 al 1981 va ser xef del restaurant Agut d’Avinyó de Ramon Cabau. Gràcies a la seva professionalitat, el restaurant assolí en aquell temps la primera estrella Michelin atorgada a un restaurant de Barcelona.

Posteriorment, del 1981 al 1986, treballà al Via Veneto, on va introduir, per primer cop, la cuina catalana en un restaurant de luxe. Aconseguí també, per aquest restaurant l’estrella Michelin i la màxima puntuació en les guies especialitzades i un total reconeixement europeu.

El 1987 s’incorporà com a xef-director al restaurant La Dama que es va convertir en el restaurant més distingit i de moda a Barcelona. Va ser en el període dels Jocs Olímpics quan s’hi varen celebrar àpats oficials on hi assistiren les cases reials i els primers ministres d’arreu del món.

Bullich, un cop jubilat, es va mantenir actiu i ferm amb les seves conferències i les seves sessions formatives.

El dimecres 29 d’abril d’enguany es va acomiadar de la seva esposa Nati per a fer la becaina després de dinar. Ja no es va despertar.

Poques hores més tard la Nati i les germanes del Josep, varen estar escoltant algunes de les seves conferències. En una d’elles Bullich pronuncia una frase de manera gens ampul·losa. No la llegeix, la improvisa. Li surt de dins, com si res. La Nati, l’Alba i Maria varen copsar immediatament que aquella frase era la que havia de protagonitzar el comiat que s’estava preparant ja que recollia de manera essencial el pensament de Josep Bullich: “Necessitem gent amb ofici per a recuperar l’esplendor de Catalunya”

Aquesta frase curta conté tres mots sense els quals seria impossible entendre la figura de Josep Bullich: ofici, esplendor i Catalunya.

El primer mot és ofici. En Josep Bullich era un home d’ofici. Ofici no només com a manera de guanyar-se la vida sinó com una manera d’aconseguir la plenitud i la realització personal, de viure i interpretar la societat. Veia l’ofici com una contribució a millorar el mon, fent reconeixement a qui se’l mereixia i rebre’l en la justa mesura. Ofici com sistema de socialitzar i d’arribar a l’excel·lència.

Però només amb ofici no n’hi ha prou. No es tractava només d’elaborar el millor menú el més exquisit, equilibrat, sa, amb els millors ingredients i el personal més motivat.

Havia d’anar més enllà: es tractava que cada plat, cada detall, fos esplendorós!

En Josep Bullich detestava les coses grises, mediocres, equívoques, adotzenades i, es clar, d’això el rebuig que tenia a la classe política. Per contra gaudia i admirava amb boca oberta l’esplendor de l’obra de Dalí, de Gaudí, de Pau Casals, de Domènech i Montaner o del tan estimat Carles M. Espinalt.

El tercer mot és Catalunya. En Josep Bullich s’estimava Catalunya. Era un amor sincer, profund, incondicional, comparable a l’amor d’un infant cap a la seva mare. Catalunya era , en definitiva, la seva font d’inspiració.

Estimat Josep, sense voler corregir-te la pàgina, em permeto modificar lleugerament la teva frase per a fer-la meva: “Necessitem més gent com en Josep Bullich per a recuperar l’esplendor de Catalunya”

Moltes gràcies Josep, bona feina!

Esteve Ferrer Panadès

*Esteve Ferrer Panadès neix a Barcelona el 1965. Després de passar per diferents multinacionals i per Càrites Menorca, Ferrer entra al CIM de la mà de Joana Barceló com a responsable d’Acció Social i Sociosanitària el 2007. Un any després, la marxa de la presidenta (J. Barceló) al Govern, motivà que Ferrer passés a la única conselleria que després (juny de 2010) després d’anunciar-se i concretar-se el pla d’austeritat aprovat pel govern central. (Miquel López Gual)

Read Full Post »

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

“Domènec Moli va donar una visió culta i entenimentada de la cuina de la Garrotxa des de la seva perspectiva d’activista cultural. És autor d’una obra remarcable, tant des del punt de vista gastronòmic com artístic”. JAUME FÀBREGA

Domènec Moli, el 2009 📷  AJUNTAMENT DE GIRONA, CRDI EL PUNT AVUI (MANEL LLADO)

JAUME FÀBREGA ✍️ Domènec Moli va néixer a Figueres l’any 1933. L’any 1958 es va traslladar a Olot, on va exercir com a redactor en cap del setmanari ¡Arriba España! Periodista, impressor i divulgador gastronòmic, va començar a escriure molt aviat i va col-laborar en revistes empordaneses, com el setmanari Canigó, i al diari gironí Los Sitios. Va ser redactor en cap d’aquests dos mitjans de comunicació i director de l’emissora local Ràdio Olot. Cal destacar-ne, però, el vessant com a crític d’art, des d’on va reivindicar la pintura més innovadora respecte a la tradició paisatgística olotina. A més de la seva etapa com a responsable del setmanari Arriba España!, va col-laborar en gairebé totes les publicacions locals, com Olot Misión (1965-1979), La Garrotxa (1969-1979), L’Olotí (1979-1988), Doble Set (1991-1992), Firalet (1992-1994), A 440 Metres sobre el Nivell del Mar (1995-2005) i El Cartipàs (2005), entre d’altres. L’any 1965 va impulsar la revista Puigsacalm, una publicació mensual de línia crítica de la qual van aparèixer cinc números i que va ser clausurada per haver publicat textos en català. També va col-laborar a la revista Empordà Federal (1987-1989)

Moli, el 2014, mostrant el llibre Els anys 60 a Olot 📷 AJUNTAMENT DE GIRONA. CRDI EL PUNT AVUI (RAMON ESTEBAN).

De l’Empordà a la Garrotxa

A Olot, Domenèc Moli es va vincular professionalment a la impremta Au bert, establerta a la capital garrotxi na des de l’any 1912. Durant aquesta etapa, va continuar la publicació de la Biblioteca Olotina, impulsada per Joan Casulà (143 volums); va promoure l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés i Torras (31 volums, 1977-2002), i va imprimir bona part de les publicacions del bibliofil i gravador olotí Miquel Plana, amb qui va col-laborar regularment. A la impremta Aubert també es van estampar nombroses monografies locals relacionades amb Olot i l’Empordà i catàlegs d’exposicions d’artistes gironins. D’altra banda, durant la seva etapa de director de l’empresa, dels tallers de la impremta van sortir bona part de les publicacions periòdiques locals més progressistes, com L’Oloti (1979-1988), Gra de Fajol (1980-1985), Doble Set (1991-1992) i la sèrie de revistes satíriques La Comarca Carlina (1987), La Comarca. Artística (1988), La Comarca Incorrupta (1989) i La Comarca Legítima (1990). Com a escriptor, Domènec Moli és autor d’una trentena de monografies, a més de nombroses col·laboracions en obres col·lectives i catàlegs d’exposicions. Cal remarcar la seva col-laboració amb el bibliòfil i editor Miquel Plana, per al qual va escriure una gran quantitat de textos, entre els quals hi ha el primer llibre publicat per l’editor, Un núvol apretat per la tramuntana (1973).

Domènec Moli va ser membre fundador de la comissió dels premis Ciutat d’Olot, president del Cineclub d’Olot, membre de la societat gastronòmica El Cassolot i president de la delegació a la Garrotxa d’Omnium Cultural. L’any 1999 va formar part de la candidatura d’Esquerra Republicana Olotina a les eleccions municipals d’Olot. Era una persona bonhomiosa i amable i un autèntic activista cultural, amic dels amics i de les xefles, amb qui vàrem coincidir a l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa i en diversos esdeveniments gastronòmics.

Portada del llibre A la recerca d’una cuina garrotxina 📷 ARXIU JAUME FABREGA)

Ales a la Cultura

La seva participació en la premsa local, com a impulsor de publicacions (Puig-sacalm) o com a col-laborador, ha estat intensíssima. Professionalment, ha estat vinculat a la centenària impremta Aubert d’Olot, des d’on va impulsar l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés, i d’una trentena de monografies, dedicades sobretot a la divulgació artística i culinària. Ha estat membre fundador de la comissió dels Premis Ciutat d’Olot i president d’Omnium Cultural de la Garrotxa. L’any 2010 va ser reconegut amb les Ales a la Cultura, distinció que atorga l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Vaig tenir el goig de conèixer-lo i fer algunes coses conjuntes. En el camp de la divulgació gastronòmica, sobresurten A la recerca d’una cuina garrotxina (1982), el primer llibre sobre la cuina de la Garrotxa, tot un model; La cacera del senglar a la Garrotxa (1992), en què fa paleses les seves aficions; també va publicar La cuina volcànica. Onze productes. Vint restaurants. Noranta receptes, que contribueix a difondre la cuina dels restaurants sota l’epigrafia de “cuina volcànica“, una marca gastronòmica encara vigent.

Al llibre A la recerca d’una cuina garrotxina, en què mostra la seva visió culinària, ell mateix es fa el pròleg, i hi diu el següent: «la cuina del mercat, la cuina que neix exactament en la botiga o en la parada on es compra la matèria prima, que passa per una elaboració noble i sense trampes, i que ofereix al comensal benbé allò que demana, és la que finalment ens interessa». El llibre, molt interessant i personal, s’estructura a partir de les estacions i els seus productes: el porc, les mongetes, la caça, el bacallà… Sap puntuar amb els adjectius així, qualifica el niu empordanès de “terrorífic”, tot i que confessa que no l’ha tastat mai.

Font: Revista de Girona, Les coses delitables, Jaume Fàbrega

Read Full Post »

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

Malgrat que el sol abrusi, que el foc engoleixi una part del país, que els dèspotes es vulguin apoderar del món, i que la lluna es prepari per escenificar un eclipsi, el poble de Casserres fa camí, i organitzà, el 27 de juliol passat un intercanvi culinari”.

Rosa Panadès, advocada i escriptora, amb l’Eduard Subirana, alcalde de Casserres
📷 CEDIDA

La forastera pensa que amb aquesta calor, no hi anirà ningú. S’equivoca. A més, ha dubtat d’un valor essencial del país: la fortalesa, la bona fusta de les dones.

Les dones perceben els missatges bons. L’Ajuntament de Casserres promou les botigues del poble. Sap que sense bons operaris, fusters, ferrers, mecànics, carnissers, modistes, floristes, restauradors.. el poble mor. Cal valorar els artesans i els establiments que resisteixen l’embat de les grans superfícies.

L’intercanvi culinari de Casserres resulta magnífic. La forastera hi aporta mandonguilles. L’acullen ben cordialment, i ara ja sap qui són la Ramona, la Pilar, la Concepció, la Rosa… Ja sap que la Concepció fa les millors garapinyades del Berguedà, ha après a presentar la fruita tallada en ventall, ha tastat el pollastre cruixent i la costella de porc guisada.. En petites dosis, un aperitiu exquisit. No oblidem les rosquilles de canyella, excel·lents.

“Festí de Babette” casserrenc, 2026 📷 Cedida

Un “Festí de Babette” casserrenc, promogut per un val de 10€ ofert pel municipi per comprar als comerços del poble, i cuinar un plat per a l’aplec. L’alcalde hi participa i fins hi serveix, amablement, les menges.

No és, un bon àpat, el millor lloc per compartir viandes i converses? Que condeixi l’exemple del Festí de Casserres.

La forastera – Rosa Panadès – agost de 2026

Recordant el libre “Més enllà del blanc” de Rosa Panadès i Miquel Duran

Més enllà del blanc’ és el títol del llibre que han publicat Miquel Duran i Rosa Panadés.

Els dos artistes han volgut plasmar el seu amor cap a la comarca a través de les pintures i les paraules, respectivament. “Serien dues sensibilitats unides per l’amistat que és una poetessa i un pintor. A la pintura hi ha poesia i a la poesia hi ha color. I és una comunió perfecta per nosaltres”, explica en Miquel.

La Rosa es defineix com a narradora de contes i diu que d’ajuntar paraules en surten poemes. Exactament, això diu que és el que ha fet en aquest llibre. “Amb el pas dels anys he anat aprenent que el que m’agrada és ser amateur. Practicar un art o un ofici amb tota la passió però sense sotmetre’m a regles”, diu la Rosa.

I va ser un altre gran escriptor, Domènec Moli, qui va fer veure als dos autors la idea de fer un treball conjunt que unís les seves disciplines artístiques. “Domènec Moli havia escrit un discurs per una exposició que jo vaig fer a l’Àmbit Espai d’Art d’aquí a Olot i a ell li va semblar que s’havia de publicar. I d’aquí va néixer la idea de fer aquest llibre”, afegeix en Miquel.

De fet el pròleg del llibre és de Domènec Moli i inclou fotografies d’Inés Vila. Can Trincheria s’ha omplert en la presentació del llibre d’aquests dos artistes estretament lligats a la comarca.

Font: Rosa Panadès

Read Full Post »

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

“De l’obligació infantil de dormir després de dinar al descans adult com a forma de resistència”.

Lawrence Foster, fent la migdiada entre la gravació El Pessebre de Casals-Alavedra amb l’OBC, Auditori de Sant Cugat del Vallès, 1997

Enrique Mariño ✍️ El temps mort a una habitació penombrosa d’un balneari de Caldas de Reis. La cal·ligrafia aèria de les volutes de pols impreses en un feix de llum. La seva mare, al costat, dormint en una tarda eterna. El silenci. La pausa. La xafogor. És l’hora de la migdiada obligada, però la criatura no s’adorm. Les vacances curioses d’un nen asmàtic: anar a prendre les aigües a l’agost.

Eren matins d’inhalacions, polvoritzacions i dutxes nasals. Tindria sis, set o vuit anys i es recorda com l’únic nen entre ancians, encara que potser fossin adults, potser recentment jubilats. Aquell estiu s’allotjava a la pensió del balneari i, al capvespre, recorria al costat d’altres xavals els passadissos de fusta tocant el triangle que trucava al sopar.

Abans paraven a l’Hostal La Ruta, ja desaparegut, on jugava en un balconet amb els clics beduïns de Famobil: dos homes, dues dones més, un dromedari, un cavall, una palmera i una catifa. Al bar de baix projectaven una pel·lícula molt gore, on un salvatge arrencava uns genitals i se’ls menjava. Potser és l’últim món del caníbal, dirigida per Ruggero Deodato. Potser Caníbal ferotge o Menjats vius!

Així transcorrien els agosts de la seva infància. Lluny de les aigües termals de Caldas de Reis, hi va haver altres migdiades insomnes que mai va entendre, sempre associades als grans. Van haver de passar molts anys per picar de cap davant d’un documental d’animals de La 2 o per practicar el que Camilo José Cela anomenava ioga ibèric, o sigui, la migdiada de pijama, parenostre i orinal.

És clar que les dues hores en horitzontal tenen el seu perill: no estranyaria que l’Almax l’hagués inventat un farmacèutic després d’una migdiada infinita, encara que la fórmula ideal hauria d’incloure un antidepressiu, malgrat que hi ha qui es conforma amb una dutxa freda. 

Salvador Dalí, en canvi, era de migdiades fugaces: s’asseia en una butaca, agafava una clau amb la mà i el soroll del metall en caure s’encarregava de despertar-lo.
Cansats que ens caricaturitzessin com a indolents i mandrosos, alguns autors van recordar que Napoleó o Churchill van ser grans siesters i van reivindicar aquests minuts de son després de dinar. Així, a la seva columna Tremenda apologia de la migdiada, Javier Cercas la defensa com una “forma d’insubmissió”, un “manifest intransigent de rebel·lia” i un “ínfim tall de mànigues quotidià” que “produeix un plaer indescriptible“.

“No se duerme la siesta por ganas de vivir menos, sino de vivir más: quien no duerme la siesta sólo vive un día al día; quien la duerme, por lo menos dos: despertarse es siempre empezar de nuevo, así que hay un día antes de la siesta y otro después”, escribía Cercas en 2014, seis años antes de la publicación de un breve ensayo en el que Miguel Ángel Hernández reivindicaba la hora sexta romana —nuestro mediodía—, origen de la palabra.

En El don de la siesta (Nuevos Cuadernos Anagrama), el profesor de Historia del Arte en la Universidad de Murcia analiza cómo ha sido sometida a un proceso de capitalización, de modo que si antes se asociaba a la vagancia —porque era improductiva— ahora es considerada saludable —porque un sueñecito a media tarde mejora la eficiencia en el trabajo—, de modo que un breve descanso contribuye a producir más.

Miguel Ángel Hernández, sin embargo, la enarbola como un acto de resistencia y disidencia, como una interrupción placentera que escapa a la lógica de producción capitalista, como un ejercicio impredecible de abandono, como un gasto improductivo y un tiempo perdido, como una trinchera y un refugio del mundo exterior: “La creencia de que nada malo puede sucedernos mientras sigamos durmiendo la siesta”.

Font: PÚBLICO

Read Full Post »

Bellaterra, 11 d’agost de 2026

Els supermercats no poden vendre fruites i verdures de menys d’1,5 quilos envasades en plàstic ni utilitzar anelles de plàstic per agrupar llaunes de cervesa o refresc”.

Adéu a les fruites envasades en plàstic i als sobres monodosi: aquestes són les noves regles europees

Cristina Oriol Val ✍️ Les primeres mesures del Reglament europeu sobre envasos i residus d’envasos, que va entrar en vigor el febrer del 2025, començaran a aplicar-se demà de forma progressiva fins al 2040. La normativa afectarà el disseny, la fabricació, la comercialització, la reciclabilitat, la reutilització i la gestió dels envasos utilitzats en diferents sectors

Entre les primeres exigències hi ha la limitació de l’ús de substàncies PFAS, conegudes com a “químics eterns”. Aquests compostos s’utilitzen principalment com a barrera contra el greix i la humitat en productes com embolcalls, gots i safates, però persisteixen durant anys tant al medi ambient com a l’organisme.

Els envasos hauran de ser reciclables

Paral·lelament, tots els envasos que es comercialitzin hauran de ser reciclables, encara que els objectius i criteris específics no es començaran a aplicar fins al 2030. El reglament estableix tres categories de reciclabilitat i fixa nous criteris de disseny destinats a facilitar el reciclatge dels envasos. Aquests requisits s’aplicaran de forma progressiva des del 2030 i seran cada cop més exigents, especialment a partir del 2038.

El 2027, els establiments d’hostaleria i restauració que ofereixin menjar o begudes per emportar hauran de permetre que els consumidors utilitzin els seus propis recipients per emplenar-los.

En aquest mateix àmbit, l’hostaleria també haurà d’eliminar els envasos monodosis a partir del 2030, cosa que afectarà formats individuals de salses, sucre, sal, altres condiments o llet. En el cas de l’oli d’oliva, encara hi ha dubtes sobre l’abast concret d’aquesta mesura. Per la seva banda, els hotels no podran oferir per defecte articles de cortesia d’un sol ús, com ara xampú o gel o sabó, llevat que el client ho sol·liciti.

Un dels canvis més visibles per als consumidors arribarà el 2028 amb la implantació d’un sistema harmonitzat d’etiquetatge a tota la Unió Europea, que permetrà identificar la composició dels envasos i facilitar-ne la separació de residus.

No es podran vendre bosses de plàstic molt lleugeres

Posteriorment, el 2029, els estats membres hauran d’implantar el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), com el que Espanya preveia implantar aquest mes de novembre, per a ampolles de plàstic i llaunes metàl·liques amb l’objectiu d’assolir una taxa de recollida almenys del 90%.

Una altra de les mesures que pot afectar més els consumidors arribarà amb la reducció dels envasos d’un sol ús. A partir del 2030, els supermercats no podran vendre fruites i verdures de menys d’1,5 quilos envasades en plàstic ni utilitzar anelles de plàstic per agrupar llaunes de cervesa o refresc. Cap establiment no podrà proporcionar als seus clients bosses de plàstic molt lleugeres, de menys de 15 micres, llevat que siguin compostables certificades o necessàries per motius d’higiene alimentària.

📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Les bosses de plàstic, de menys de 15 micres, quedaran prohibides.

 Les mesures també afectaran les compres per internet. A partir del 2030, l’espai buit dels embolcalls dels paquets no podrà superar el 50% de la capacitat.

El nou reglament suposarà diversos canvis per a empreses i consumidors que s’aniran aplicant de manera gradual durant els propers anys. L’objectiu és reduir la generació de residus d’envasos, limitar els envasos d’un sol ús i avançar cap a un model d’envasos reutilitzables i reciclables.

Cristina Oriol Val|Periodista

3specializada en temática social: feminismos, migraciones, salud mental. Antes, en el equipo de Redes Sociales. Doble licenciada en Periodismo y Publicidad y RR.PP. por la UAB

Font: La Vanguardia

Read Full Post »

Bellaterra, 8 d’agost de 2026

Una barreja del vell caciquisme espanyol i del reverdit populisme sud-americà va coincidir amb els fluxos de diners barats que arribava d’Europa per engendrar una multiplicació fantàstica de simulacres i festejos, de desplegaments barrocs aixecats per durar unes setmanes o uns dies i celebracions hipertròfiques, algunes bèsties i algunes bèsties. aferrament a la tradició sinó per la crua persistència de l’endarreriment”.

Cartell de la Festa Major de Bellaterra 2026

És trist que en un país la idea de la festa inclogui amb tanta regularitat l’ocupació vandàlica dels espais comuns, el soroll intolerable, les tones d’escombraries, el maltractament als animals, el menyspreu agressiu pels que no participen a la gresca: molt més trist és que l’autoritat democràtica hagi organitzat i hagi organitzat encoratjat la intolerància cap a qualsevol actitud crítica. Ningú vingut de fora té dret a injuriar el que som. Qualsevol objecció és una injúria contra la comunitat sencera. I qui s’atrevirà a dissentir des de dins, a actuar com a renegat o traïdor i acceptar l’ostracisme.

La commemoració i no el present; el simulacre i no la realitat; l’aparença i no la substància; l’esdeveniment espectacular d’uns dies i no l’afany durador a millorar el que és quotidià; la festa com a identitat i gairebé com a forma de vida i no la seqüència dels dies feiners, del temps en què el treball es compensa amb l’oci privat; la festa com a obligació unànime, com a prolongada interrupció de la normalitat, com a expressió d’allò veritable i allò irrenunciable, allò massivament compartit; la festa com a culminació de l’any i com a despesa prioritària del pressupost públic; la festa legitimada pels segles o envellida al cap de pocs anys de la seva invenció; la festa com a cultura recuperada, salvada després d’una suposada persecució que afegeix la categoria de víctimes heroiques a qui la celebren; la festa amb pregons altisonants en què algú cobra un dineral per celebrar amb prosa de fritanga les glòries locals, la festa amb processons solemnes, amb gales litúrgiques, amb complicacions protocol·làries, amb vestits regionals, amb corregudes de bous, amb carreres de mossos beodes davant de vedells espantats, i les batalles tomàquets, amb aterridors escàndols de petards per culpa dels quals de tant en tant mor algú o hi ha un incendi; la festa en què fan reportatges equips de televisió estrangera, confirmant els bruts i primitius i els exòtics i coloristes que són els espanyols, fins i tot aquells que celebren la seva festa en un èxtasis d’autenticitat antropològica que els confirma la seva obstinació de no ser espanyols; la commemoració de la commemoració: el 1992 es van commemorar amb una exposició universal els cinc segles del descobriment d’Amèrica i el 2012 s’ha commemorat el vintè aniversari de l’exposició del 92.

Un dels trets menys examinats de la democràcia espanyola ha estat la propensió al paroxisme de la festa.

I un dels capítols més incalculables del malbaratament que ara hem de pagar és el de tots els diners públics que des de fa quaranta i tants anys s’han gastat en festes: en festes municipals i comarcals, en festes autonòmiques, en festes de barri, en carnavals, en festes de la primavera i en falles i santfermines i roques.

Allò que en un altre temps durava cinc dies va començar a durar una setmana i mitja. La festa modesta d’una sola tarda es va expandir a una setmana sencera, convertida en una barreja de gresca sense pausa i esdeveniment oficial.

El carnestoltes que s’havia extingit per avorriment o decadència feia un segle es decidia que en realitat havia estat proscrit pel franquisme, i que per tant era obligatori recuperar-lo. I per recuperar-lo o per inventar-lo calia aprovar grans pressupostos, que contractar tècnics culturals o experts en una cosa que va començar a anomenar-se «animació sociocultural», els quals organitzaven reglamentàriament les murgues, xarangues, balls de màscares, concursos de comparses que espectacles de teatre de carrer, tota la pre- menor rastre en el moment mateix en què els diners que s’hi dedicaven s’haguessin destinat a fins més útils.

Les actuacions musicals que en una altra època organitzaven empresaris particulars amb la digna intenció d’obtenir un marge de benefici ara les programaven les noves àrees puixants de cultura dels ajuntaments, o les empreses o agències o gestores municipals de cultura.

L’efecte immediat va ser doble: sense la cautela de la inversió privada i el càlcul de riscos, el preu que els ajuntaments pagaven pels espectacles es va multiplicar exponencialment, per a felicitat dels artistes i sobretot dels intermediaris; i el públic es va acostumar a pagar molt poc o no pagar res, i per tant a no concedir cap valor al que se li oferia gratis.

Cap empresari podia competir ja amb institucions públiques que pagaven qualsevol preu que els sol·licitessin i que a més no cobraven entrada.

El que fins fa molt poc temps enrere havia prosperat gràcies a l’astúcia o al sentit de l’oportunitat de promotors privats es va tornar molt més car i només va poder ser costejat per institucions públiques. Els artistes que més tenien ja s’ho van quedar tot. D’un any a un altre quadruplicaven o quintuplicaven els seus caixets, i a més no s’havien de preocupar de la incertesa d’omplir o no omplir un recinte de fira o una plaça de bous. Com que a Espanya durant molts anys ningú sembla haver-se preguntat d’on sortien els diners que gastaven tan a plens les institucions públiques, els figurons de la política es permetien el luxe de fer creure a la ciutadania que li regalaven per pura generositat i sense contrapartida qualsevol diversió que li vingués de gust.

Premi Pricipe d’Asturies 2013

Font: Todo lo que era sólido. Antonio Muñoz Molina. Pag. 56 a 59. Editorial Seix Barral

Read Full Post »

Bellaterra, 8 d’agost de 2026

Entre les 20.26 i les 20.33, la franja de totalitat travessarà de nord a sud les comunitats de Galícia, Astúries, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid, Castella-la Manxa, Cantàbria, La Rioja, Euskadi, Navarra, Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Balears. Depenent de la proximitat al punt central de la totalitat, la durada del temps en total foscor variarà (menys temps a les zones menys centrals).

Posta de sol des de barrio del Viot Bellaterra

L’eclipsi solar es produirà el 12 d’agost, entre les 19.30 h i les 21.00 h, segons el lloc des d’on s’observi. La fase de totalitat, el moment més esperat del fenomen, durarà com a màxim un minut i mig en algunes zones de les comarques de Tarragona.

La tarda del 12 d’agost de 2026, el cel de Catalunya oferirà un dels fenòmens astronòmics més impressionants que es poden observar: un eclipsi solar total. Serà el primer visible des de casa nostra en més d’un segle.

S’han establert 23 punts oficials d’observació segura, ubicats a 18 municipis, que compleixen els criteris de seguretat i capacitat adients i que vetllen per la protecció del medi natural i els serveis mínims per a grans afluències de públic. 

En aquests espais es repartiran 150.000 ulleres homologades per veure l’eclipsi amb seguretat.

Què és un eclipsi solar?

Un eclipsi total de Sol es produeix quan la Lluna se situa entre la Terra i el Sol i l’oculta completament durant uns minuts. És un fenomen astronòmic excepcional: des d’un mateix lloc de la Terra només es pot observar, de mitjana, un cop cada 350 anys.
A Catalunya, l’últim eclipsi total visible va ser el 1905 i, després del del 12 d’agost de 2026, no se’n tornarà a veure cap fins a l’any 2180.
Observa l’eclipsi amb seguretat
Un eclipsi solar total és un fenomen que cal contemplar amb la màxima precaució. Mirar el Sol directament sense la protecció adequada pot provocar lesions oculars greus i irreversibles.
Aquest risc és present en els instants previs i posteriors a la totalitat de l’eclipsi, i durant tot el fenomen en el cas de les zones en què només sigui parcial, com passa a Barcelona i Girona. Per això és imprescindible utilitzar sempre mètodes d’observació segurs i homologats.
Per gaudir de l’espectacle de manera segura hi ha diferents opcions. El mètode més conegut són les ulleres amb filtre solar, que han d’estar certificades segons la norma ISO 12312-2.

Per seguretat, què no has de fer mai

Evita observar l’eclipsi amb:
Ulleres de sol convencionals.
Radiografies, vidres fumats, CD o filtres casolans.
Telescopis, prismàtics, càmeres o mòbils sense filtres solars homologats.
Aquests sistemes no protegeixen la vista i poden provocar danys permanents.
Tampoc hem de mirar el Sol a través de cap instrument òptic (càmera de fotos o binocles, per exemple) si no compta amb el filtre adequat, que s’ha de situar sempre davant de l’objectiu.

Com han de ser les ulleres?

Utilitza únicament ulleres específiques per a l’observació d’eclipsis que:
Incorporin el marcatge CE.
Indiquin el compliment de la norma ISO 12312-2.
Identifiquin el fabricant o l’importador.
Estiguin en bon estat, sense ratllades, forats ni desperfectes.
És recomanable comprar-les en establiments especialitzats i de confiança.
Dispositiu especial per facilitar desplaçaments
L’autopista AP-7 serà l’eix principal de mobilitat durant aquesta jornada i per preservar-ne la capacitat viària i prevenir congestions importants, des de l’SCT es recomana als usuaris utilitzar altres vies per distribuir els desplaçaments segons la destinació d’observació de l’eclipsi:
C-25 i A-2 per als desplaçaments cap a les comarques de Ponent.
AP-2 per accedir a zones d’observació com Lleida, les Borges Blanques, Valls o Prades.
A-7 i N-340 per als moviments entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
D’altra banda, es preveu un augment significatiu del trànsit en diverses vies secundàries properes a les zones d’observació:
N-340 i A-7 (Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre).
A-27 (Alt Camp).
N-240 (Conca de Barberà i Ponent).
T-11 i N-420 (Baix Camp, Ribera d’Ebre i Terra Alta).

Font: Generalitat de Catalunya

Read Full Post »

OPINIÓ✍️Maleït tabac

Bellaterra, 7 d’agost de 2026

La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat”.

Sisco Ribó es pagès i poeta 📷 Cedida

Sisco Ribó (pagès i poeta) ✍️ La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat. També, segurament, és un triomf de les campanyes antitabac, i sobretot de la pressió social. I aquí és on la cosa em trontolla. Deixar de fumar és una decisió personal i estranya; un no deixa de fumar perquè ja no li agrada (l’addicció té això), no he conegut cap fumador que ho hagi deixat perquè el tabac li repugna. Deixes de fumar perquè t’ho diu el metge, perquè quan et lleves al matí estossegues com un gos vell, perquè a la nova parella no li agraden els petons amb regust de cendrer… i darrerament la pressió social és tan gran que la gent deixa de fumar, sobretot, perquè deixin de mirar-la malament, com si haguessis comès un delicte, per no sentir més, en una reunió o en un bar, aquella pregunta amb aquell to sardònic «encara fumes?, mira que a fora fa un fred que pela», i aquell somriure autosuficient de qui no té el vici.

La majoria dels meus amics ja no fuma. Abans quasi tots fumaven. Millor per a ells, la salut és important, i el fet de trobar-se millor, de no esbufegar quan puges les escales o un carrer costerut, de saber-se no depenent d’una substància tan addictiva com és la nicotina és un triomf de la força de voluntat.

Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat. Per als homes era una expressió de masculinitat, de seguretat, de sensibilitat… Us imagineu Humphrey Bogart sense el cigarret als llavis?, hauria semblat un pobre home. Però divago, aquest és un tema per una llarga discussió de barra de bar (sense tabac, és clar)

Als anys seixanta i setanta, les dones que van començar a fumar eren les més feministes, les més progres, les més alliberades. Fumar, per les dones, era una declaració d’independència, d’autonomia personal, de llibertat.

Els arguments de l’administració en la lluita antitabac són potents: la despesa en sanitat pública és el que més s’utilitza, tractar els càncers de pulmó, les malalties cardiovasculars, costa molts diners a l’estat (també costa molts diners totes les altres malalties derivades de la mala alimentació, del consum d’alcohol, de l’estrès i la depressió…). En fi, el que té de bo fumar (si se’m permet parlar així), és que no afecta psicològicament, ningú perd el seny per fumar (tabac). Fumar és un vici, però també és un plaer, i pagar un plaer sempre ha tingut un preu elevat. Potser és això.

D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador?

S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política.
Ara m’agradaria parlar de l’altra droga legal, l’alcohol, per fer una mena de comparativa. La gent beu, i beu molt, i quan has begut molt i durant molt de temps, et canvia el caràcter. No soc psicòleg ni he fet un estudi en profunditat sobre el tema, però ho he observat en molta gent i ho he viscut en carn pròpia. L’alcohol també mata, i mata de la pitjor manera, mata famílies, mata relacions amb amics i parelles, mata l’educació dels fills…I malgrat això no està malt vist beure. I em pregunto: perquè s’estigmatitza tant el consum de tabac i no el d’alcohol?. D’on surt aquesta fòbia social contra el fumador? S’ha perdut l’equilibri i quan es perd l’equilibri la balança es decanta cap a un costat i deixa l’altre desprotegit. I no vull parlar de política. Ara aniré a prendre una cervesa i a fer un cigarret en una terrassa, que encara ens deixen.

Portada de Viure als Pirineus

Font: Viure als Pirineus

                                                                                                                                                  

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »