Bellaterra, 4 d’agost de 2026
“El cuiner nascut a Alguaire acaba d’inaugurar a Sant Vicenç dels Horts un espai en què s’exhibeix el seu llegat més preuat i personal“.
Trinitat Gilbert Martínez*✍️Ni Alguaire, ni Lleida ni Barcelona ni Pineda de Mar. La població que ha inaugurat un museu dedicat al cuiner Josep Lladonosa (84 anys), ha estat Sant Vicenç dels Horts.
“Portava divuit anys proposant a les poblacions on he viscut de crear una cuina pública a la qual pogués llegar les meves eines de cuiner, les meves olles d’aram, les col·leccions de ganivets, els més de mil llibres de cuina que he conservat, i també altres documents, com els programes de televisió que vaig fer per a TVE, que gravava a Sant Cugat, abans que comencés TV3”.
Finalment, per una carambola del destí, pel fet que en una conferència que el cuiner va fer a Sant Vicenç dels Horts hi va comentar que el seu desig era crear un museu amb una cuina, ho ha aconseguit. “A Alguaire fins i tot volia cedir a la vila la casa paterna perquè s’hi fes, i ni així me’n vaig sortir”. Tant se val, s’afanya de seguida Lladonosa per continuar amb la conversa.
El dia de la inauguració el va acompanyar la família, autoritats polítiques i el cuiner Javier Torres, de la Cuina Germans Torres. “Els vaig tenir tots dos com a alumnes tant a l’escola Arnadi com a la Robert de Nolla, de Barcelona, en una època en què hi havia molt poca cosa més per estudiar cuina. Eren entusiastes, els tenia asseguts a primera fila”, explica Lladonosa. Van establir de seguida una amistat i estima forta, i des de llavors han mantingut un vincle estret, perquè el cuiner no va fallar mai a cap alumne disciplinat, com a ell li agrada dir.
La cuina es fa malament, perquè els plats necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts ”
Seguint el fil de les escoles de cuina on va treballar, Lladonosa assenyala que l’essencial era ensenyar a l’alumnat les bases, els fons, els brous, després les salses, i més tard, els plats elaborats, els guisats. Però actualment “pocs restaurants ho fan”, es lamenta. Per què no hi ha fricandós ni mars i muntanyes ni altres plats de la cuina catalana? “Perquè la cuina es fa malament, perquè són plats que necessiten dues hores o més de cocció, i ara a les cuines s’entra a treballar a les onze del matí i a la una ja tenen els clients asseguts”.
Dit amb altres paraules, perquè “les cartes de gran part dels restaurants consisteixen en plats momentanis, que vol dir saltats, fregits, brasa”.
Així doncs, “ni el fricandó ni cap altre guisat els trobem als restaurants, perquè no es poden fer en dues hores”.
Per fer el receptari de la cuina catalana es necessita temps i ganes, i “no n’hi ha”. El cuiner també hi veu altres factors que ho expliquen, com ara “la maleïda cuina d’autor, que ha espatllat la cuina catalana”. Juntament amb el concepte de cuina d’autor, també n’hi ha d’altres, com el de fusió, de mercat o d’avantguarda, i a la pràctica vol dir que fan una esqueixada de bacallà amb maduixots o cireres. “No, jo dic que això no és una esqueixada perquè n’han desvirtuat el concepte d’esqueixar, i el plat. Jo els proposo que li posin un altre nom, però esqueixada, no”. I el mateix amb altres plats. “Les escalivades no es fan al forn, perquè llavors fem verdures enfornades, per contra, escalivar vol dir coure un aliment al caliu d’un foc”. El respecte a la cuina és justament la tècnica, el procediment i també l’acceptació dels ingredients que conformen la recepta.
“A França mai no passarà que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim”.
La cuina catalana, una de les més antigues d’Europa, amb documents del segle XIV, l’ha estudiat bé Josep Lladonosa. Un dia, després de la jornada laboral –va començar a treballar amb catorze anys al Majestic Hotel Inglaterra de Barcelona (actual Majestic Hotel)– va topar per casualitat amb uns receptaris antics. S’hi va interessar, i llavors va començar un plantejament nou, professional i vital: “Em vaig proposar recuperar, dignificar i divulgar la cuina catalana”. Aleshores tenia 19 anys i amb aquest propòsit va estudiar els plats de volums com El llibre de Sent Soví, que adaptava del català antic amb l’ajut del professor Rudolf Grewe, “el manuscrit del qual es pot consultar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona”. Un cop tenia adaptades les receptes, el cuiner les portava a la pràctica, les cuinava. “I les vaig anar fent totes, excepte el rostit amb carn de gat salvatge, que aquesta no em va atreure mai”. Amb aquest fet, ja la dignificava, la cuina catalana. I encara li faltava divulgar-la: “Ho vaig fer a les meves classes com a professor de les escoles de cuina Arnadi i Robert de Nola, als programes de televisió, per als quals jo preparava els guions, a les conferències, a les jornades de cuina catalana que vaig organitzar, i també als restaurants”.
El seu primer restaurant propi, El Quatre Barres, on treballava juntament amb la seva dona, Pepita Guillaumet, i que va marcar una època estel·lar per a la cuina catalana o, també, anys després, al 7 Portes, on es va jubilar com a cuiner quan tenia 63 anys.
Per acabar, quan el cuiner fa un resum de la seva trajectòria, sempre lligada a la cuina catalana, considera que actualment es troba tal com la va trobar quan tenia 19 anys, quan els dos únics plats que es feien eren el conill i la botifarra amb seques. Aleshores no es defensava la cuina catalana, perquè la nouvelle cuisine francesa era l’hegemònica, la que es copiava arreu del món, i que ell també va fer, fins i tot va aprendre francès per llegir-ne els receptaris. “L’èxit de la nouvelle cuisine va ser que es va alleugerir, que va adonar-se que les receptes greixoses no tenien sentit per a una societat que s’havia tornat sedentària, i el concepte va calar fondo”. Just amb aquesta mateixa idea, la cuina catalana que va divulgar Josep Lladonosa, el receptari català, també es podia depurar i alleugerir. El mateix fricandó, la vedella amb bolets, es podien cuinar de forma elegant, menys greixosa. Gràcies a la seva tasca, i a la d’altres cuines que compartien la filosofia de Lladonosa, la cuina catalana es va respectar. Ara bé, “hem retrocedit; ni els mateixos restaurants de Lleida tenen formatges fets a les comarques, que són boníssims”. I el cuiner sentencia: “A França mai no passarà, que hi hagi un restaurant que no tingui formatges francesos. Aleshores, per què nosaltres no defensem la qualitat dels productes que tenim?”.
Josep Lladonosa, en cinc preguntes
Li agrada menjar als restaurants?
— No hi vaig, perquè no em sembla bé el que fan, però he de dir que mai no m’he queixat quan hi vaig. En canvi, quan trobo algun plat molt ben fet, felicito el cuiner. Actualment, menjo millor a casa que enlloc.
Qui cuina a casa seva?
— Els dos, la Pepita i jo.
Quins són els plats que cuinen quan tenen alguna celebració?
— El fricandó i l’ànec amb peres.
Què és la cuina de Lleida segons el seu parer?
— Plats de caça, cassoles de tros, formatges, i no només els caragols i la carn a la brasa.
Quin és el seu plat preferit?
— Tots, si estan ben fets. Ara bé, ara que soc gran, em passa que m’he fet molt llaminer. El gust dolç l’assaboreixo molt. La fruita de Lleida, la millor
Periodista
Porta trenta anys d’experiència en periodisme gastronòmic. Vaig dirigir la revista ‘Cuina’ en els seus anys fundacionals, he treballat a Catalunya Ràdio en programes com ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i magazins de tarda com a responsable de la informació gastronòmica, i especialment vaig treballar com a guionista en el programa d’educació ‘Eduqueu les criatures’ del periodista Carles Capdevila. A TV3 he treballat com a guionista per al programa ‘Qui els va parir’. A la Cadena Ser, vaig treballar amb el periodista Josep Cuní en el programa ‘Aquí, amb Cuní’, en què m’encarregava de la secció de gastronomia. A Rac1 col·laboro en el programa ‘Viatja bé’, en què explico viatges gastronòmics. He impartit cursos com a professora associada a la Universitat de Vic, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya dins dels graus de Periodisme i Ciències Culinàries i Gastronòmiques. També imparteixo conferències sobre cuina catalana a les biblioteques de Catalunya. L’any 2024 vaig guanyar el premi Mos de la Generalitat de Catalunya com a millor ambaixadora de la cuina catalana. He escrit el llibre ‘Via Veneto’ (Planeta gastro), basat en la història i l’actualitat del restaurant del carrer de Ganduxer de Barcelona. Soc llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra.
Font: ARA
BELLATERRA.CAT 