Bellaterra, 8 d’agost de 2026
“Una barreja del vell caciquisme espanyol i del reverdit populisme sud-americà va coincidir amb els fluxos de diners barats que arribava d’Europa per engendrar una multiplicació fantàstica de simulacres i festejos, de desplegaments barrocs aixecats per durar unes setmanes o uns dies i celebracions hipertròfiques, algunes bèsties i algunes bèsties. aferrament a la tradició sinó per la crua persistència de l’endarreriment”.
És trist que en un país la idea de la festa inclogui amb tanta regularitat l’ocupació vandàlica dels espais comuns, el soroll intolerable, les tones d’escombraries, el maltractament als animals, el menyspreu agressiu pels que no participen a la gresca: molt més trist és que l’autoritat democràtica hagi organitzat i hagi organitzat encoratjat la intolerància cap a qualsevol actitud crítica. Ningú vingut de fora té dret a injuriar el que som. Qualsevol objecció és una injúria contra la comunitat sencera. I qui s’atrevirà a dissentir des de dins, a actuar com a renegat o traïdor i acceptar l’ostracisme.
La commemoració i no el present; el simulacre i no la realitat; l’aparença i no la substància; l’esdeveniment espectacular d’uns dies i no l’afany durador a millorar el que és quotidià; la festa com a identitat i gairebé com a forma de vida i no la seqüència dels dies feiners, del temps en què el treball es compensa amb l’oci privat; la festa com a obligació unànime, com a prolongada interrupció de la normalitat, com a expressió d’allò veritable i allò irrenunciable, allò massivament compartit; la festa com a culminació de l’any i com a despesa prioritària del pressupost públic; la festa legitimada pels segles o envellida al cap de pocs anys de la seva invenció; la festa com a cultura recuperada, salvada després d’una suposada persecució que afegeix la categoria de víctimes heroiques a qui la celebren; la festa amb pregons altisonants en què algú cobra un dineral per celebrar amb prosa de fritanga les glòries locals, la festa amb processons solemnes, amb gales litúrgiques, amb complicacions protocol·làries, amb vestits regionals, amb corregudes de bous, amb carreres de mossos beodes davant de vedells espantats, i les batalles tomàquets, amb aterridors escàndols de petards per culpa dels quals de tant en tant mor algú o hi ha un incendi; la festa en què fan reportatges equips de televisió estrangera, confirmant els bruts i primitius i els exòtics i coloristes que són els espanyols, fins i tot aquells que celebren la seva festa en un èxtasis d’autenticitat antropològica que els confirma la seva obstinació de no ser espanyols; la commemoració de la commemoració: el 1992 es van commemorar amb una exposició universal els cinc segles del descobriment d’Amèrica i el 2012 s’ha commemorat el vintè aniversari de l’exposició del 92.
Un dels trets menys examinats de la democràcia espanyola ha estat la propensió al paroxisme de la festa.
I un dels capítols més incalculables del malbaratament que ara hem de pagar és el de tots els diners públics que des de fa quaranta i tants anys s’han gastat en festes: en festes municipals i comarcals, en festes autonòmiques, en festes de barri, en carnavals, en festes de la primavera i en falles i santfermines i roques.
Allò que en un altre temps durava cinc dies va començar a durar una setmana i mitja. La festa modesta d’una sola tarda es va expandir a una setmana sencera, convertida en una barreja de gresca sense pausa i esdeveniment oficial.
El carnestoltes que s’havia extingit per avorriment o decadència feia un segle es decidia que en realitat havia estat proscrit pel franquisme, i que per tant era obligatori recuperar-lo. I per recuperar-lo o per inventar-lo calia aprovar grans pressupostos, que contractar tècnics culturals o experts en una cosa que va començar a anomenar-se «animació sociocultural», els quals organitzaven reglamentàriament les murgues, xarangues, balls de màscares, concursos de comparses que espectacles de teatre de carrer, tota la pre- menor rastre en el moment mateix en què els diners que s’hi dedicaven s’haguessin destinat a fins més útils.
Les actuacions musicals que en una altra època organitzaven empresaris particulars amb la digna intenció d’obtenir un marge de benefici ara les programaven les noves àrees puixants de cultura dels ajuntaments, o les empreses o agències o gestores municipals de cultura.
L’efecte immediat va ser doble: sense la cautela de la inversió privada i el càlcul de riscos, el preu que els ajuntaments pagaven pels espectacles es va multiplicar exponencialment, per a felicitat dels artistes i sobretot dels intermediaris; i el públic es va acostumar a pagar molt poc o no pagar res, i per tant a no concedir cap valor al que se li oferia gratis.
Cap empresari podia competir ja amb institucions públiques que pagaven qualsevol preu que els sol·licitessin i que a més no cobraven entrada.
El que fins fa molt poc temps enrere havia prosperat gràcies a l’astúcia o al sentit de l’oportunitat de promotors privats es va tornar molt més car i només va poder ser costejat per institucions públiques. Els artistes que més tenien ja s’ho van quedar tot. D’un any a un altre quadruplicaven o quintuplicaven els seus caixets, i a més no s’havien de preocupar de la incertesa d’omplir o no omplir un recinte de fira o una plaça de bous. Com que a Espanya durant molts anys ningú sembla haver-se preguntat d’on sortien els diners que gastaven tan a plens les institucions públiques, els figurons de la política es permetien el luxe de fer creure a la ciutadania que li regalaven per pura generositat i sense contrapartida qualsevol diversió que li vingués de gust.
Font: Todo lo que era sólido. Antonio Muñoz Molina. Pag. 56 a 59. Editorial Seix Barral
BELLATERRA.CAT 