Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 11/08/2026

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 Domènec Moli, la veu gastronòmica de la Garrotxa

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Agost 2026|

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

“Domènec Moli va donar una visió culta i entenimentada de la cuina de la Garrotxa des de la seva perspectiva d’activista cultural. És autor d’una obra remarcable, tant des del punt de vista gastronòmic com artístic”. JAUME FÀBREGA

Domènec Moli, el 2009 📷  AJUNTAMENT DE GIRONA, CRDI EL PUNT AVUI (MANEL LLADO)

JAUME FÀBREGA ✍️ Domènec Moli va néixer a Figueres l’any 1933. L’any 1958 es va traslladar a Olot, on va exercir com a redactor en cap del setmanari ¡Arriba España! Periodista, impressor i divulgador gastronòmic, va començar a escriure molt aviat i va col-laborar en revistes empordaneses, com el setmanari Canigó, i al diari gironí Los Sitios. Va ser redactor en cap d’aquests dos mitjans de comunicació i director de l’emissora local Ràdio Olot. Cal destacar-ne, però, el vessant com a crític d’art, des d’on va reivindicar la pintura més innovadora respecte a la tradició paisatgística olotina. A més de la seva etapa com a responsable del setmanari Arriba España!, va col-laborar en gairebé totes les publicacions locals, com Olot Misión (1965-1979), La Garrotxa (1969-1979), L’Olotí (1979-1988), Doble Set (1991-1992), Firalet (1992-1994), A 440 Metres sobre el Nivell del Mar (1995-2005) i El Cartipàs (2005), entre d’altres. L’any 1965 va impulsar la revista Puigsacalm, una publicació mensual de línia crítica de la qual van aparèixer cinc números i que va ser clausurada per haver publicat textos en català. També va col-laborar a la revista Empordà Federal (1987-1989)

Moli, el 2014, mostrant el llibre Els anys 60 a Olot 📷 AJUNTAMENT DE GIRONA. CRDI EL PUNT AVUI (RAMON ESTEBAN).

De l’Empordà a la Garrotxa

A Olot, Domenèc Moli es va vincular professionalment a la impremta Au bert, establerta a la capital garrotxi na des de l’any 1912. Durant aquesta etapa, va continuar la publicació de la Biblioteca Olotina, impulsada per Joan Casulà (143 volums); va promoure l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés i Torras (31 volums, 1977-2002), i va imprimir bona part de les publicacions del bibliofil i gravador olotí Miquel Plana, amb qui va col-laborar regularment. A la impremta Aubert també es van estampar nombroses monografies locals relacionades amb Olot i l’Empordà i catàlegs d’exposicions d’artistes gironins. D’altra banda, durant la seva etapa de director de l’empresa, dels tallers de la impremta van sortir bona part de les publicacions periòdiques locals més progressistes, com L’Oloti (1979-1988), Gra de Fajol (1980-1985), Doble Set (1991-1992) i la sèrie de revistes satíriques La Comarca Carlina (1987), La Comarca. Artística (1988), La Comarca Incorrupta (1989) i La Comarca Legítima (1990). Com a escriptor, Domènec Moli és autor d’una trentena de monografies, a més de nombroses col·laboracions en obres col·lectives i catàlegs d’exposicions. Cal remarcar la seva col-laboració amb el bibliòfil i editor Miquel Plana, per al qual va escriure una gran quantitat de textos, entre els quals hi ha el primer llibre publicat per l’editor, Un núvol apretat per la tramuntana (1973).

Domènec Moli va ser membre fundador de la comissió dels premis Ciutat d’Olot, president del Cineclub d’Olot, membre de la societat gastronòmica El Cassolot i president de la delegació a la Garrotxa d’Omnium Cultural. L’any 1999 va formar part de la candidatura d’Esquerra Republicana Olotina a les eleccions municipals d’Olot. Era una persona bonhomiosa i amable i un autèntic activista cultural, amic dels amics i de les xefles, amb qui vàrem coincidir a l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa i en diversos esdeveniments gastronòmics.

Portada del llibre A la recerca d’una cuina garrotxina 📷 ARXIU JAUME FABREGA)

Ales a la Cultura

La seva participació en la premsa local, com a impulsor de publicacions (Puig-sacalm) o com a col-laborador, ha estat intensíssima. Professionalment, ha estat vinculat a la centenària impremta Aubert d’Olot, des d’on va impulsar l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés, i d’una trentena de monografies, dedicades sobretot a la divulgació artística i culinària. Ha estat membre fundador de la comissió dels Premis Ciutat d’Olot i president d’Omnium Cultural de la Garrotxa. L’any 2010 va ser reconegut amb les Ales a la Cultura, distinció que atorga l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Vaig tenir el goig de conèixer-lo i fer algunes coses conjuntes. En el camp de la divulgació gastronòmica, sobresurten A la recerca d’una cuina garrotxina (1982), el primer llibre sobre la cuina de la Garrotxa, tot un model; La cacera del senglar a la Garrotxa (1992), en què fa paleses les seves aficions; també va publicar La cuina volcànica. Onze productes. Vint restaurants. Noranta receptes, que contribueix a difondre la cuina dels restaurants sota l’epigrafia de “cuina volcànica“, una marca gastronòmica encara vigent.

Al llibre A la recerca d’una cuina garrotxina, en què mostra la seva visió culinària, ell mateix es fa el pròleg, i hi diu el següent: «la cuina del mercat, la cuina que neix exactament en la botiga o en la parada on es compra la matèria prima, que passa per una elaboració noble i sense trampes, i que ofereix al comensal benbé allò que demana, és la que finalment ens interessa». El llibre, molt interessant i personal, s’estructura a partir de les estacions i els seus productes: el porc, les mongetes, la caça, el bacallà… Sap puntuar amb els adjectius així, qualifica el niu empordanès de “terrorífic”, tot i que confessa que no l’ha tastat mai.

Font: Revista de Girona, Les coses delitables, Jaume Fàbrega

Read Full Post »

CULTURA ✍️ “El festí de Casserres” per Rosa Panadès

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Agost 2026|

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

“Malgrat que el sol abrusi, que el foc engoleixi una part del país, que els dèspotes es vulguin apoderar del món, i que la lluna es prepari per escenificar un eclipsi, el poble de Casserres fa camí, i organitzà, el 27 de juliol passat un intercanvi culinari”.

Rosa Panadès, advocada i escriptora, amb l’Eduard Subirana, alcalde de Casserres
📷 CEDIDA

La forastera pensa que amb aquesta calor, no hi anirà ningú. S’equivoca. A més, ha dubtat d’un valor essencial del país: la fortalesa, la bona fusta de les dones.

Les dones perceben els missatges bons. L’Ajuntament de Casserres promou les botigues del poble. Sap que sense bons operaris, fusters, ferrers, mecànics, carnissers, modistes, floristes, restauradors.. el poble mor. Cal valorar els artesans i els establiments que resisteixen l’embat de les grans superfícies.

L’intercanvi culinari de Casserres resulta magnífic. La forastera hi aporta mandonguilles. L’acullen ben cordialment, i ara ja sap qui són la Ramona, la Pilar, la Concepció, la Rosa… Ja sap que la Concepció fa les millors garapinyades del Berguedà, ha après a presentar la fruita tallada en ventall, ha tastat el pollastre cruixent i la costella de porc guisada.. En petites dosis, un aperitiu exquisit. No oblidem les rosquilles de canyella, excel·lents.

“Festí de Babette” casserrenc, 2026 📷 Cedida

Un “Festí de Babette” casserrenc, promogut per un val de 10€ ofert pel municipi per comprar als comerços del poble, i cuinar un plat per a l’aplec. L’alcalde hi participa i fins hi serveix, amablement, les menges.

No és, un bon àpat, el millor lloc per compartir viandes i converses? Que condeixi l’exemple del Festí de Casserres.

La forastera – Rosa Panadès – agost de 2026

Recordant el libre “Més enllà del blanc” de Rosa Panadès i Miquel Duran

Més enllà del blanc’ és el títol del llibre que han publicat Miquel Duran i Rosa Panadés.

Els dos artistes han volgut plasmar el seu amor cap a la comarca a través de les pintures i les paraules, respectivament. “Serien dues sensibilitats unides per l’amistat que és una poetessa i un pintor. A la pintura hi ha poesia i a la poesia hi ha color. I és una comunió perfecta per nosaltres”, explica en Miquel.

La Rosa es defineix com a narradora de contes i diu que d’ajuntar paraules en surten poemes. Exactament, això diu que és el que ha fet en aquest llibre. “Amb el pas dels anys he anat aprenent que el que m’agrada és ser amateur. Practicar un art o un ofici amb tota la passió però sense sotmetre’m a regles”, diu la Rosa.

I va ser un altre gran escriptor, Domènec Moli, qui va fer veure als dos autors la idea de fer un treball conjunt que unís les seves disciplines artístiques. “Domènec Moli havia escrit un discurs per una exposició que jo vaig fer a l’Àmbit Espai d’Art d’aquí a Olot i a ell li va semblar que s’havia de publicar. I d’aquí va néixer la idea de fer aquest llibre”, afegeix en Miquel.

De fet el pròleg del llibre és de Domènec Moli i inclou fotografies d’Inés Vila. Can Trincheria s’ha omplert en la presentació del llibre d’aquests dos artistes estretament lligats a la comarca.

Font: Rosa Panadès

Read Full Post »

SOCIETAT|La migdiada d’estiu: tortura innocent o plaer culpable?

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Agost 2026|

Bellaterra, 12 d’agost de 2026

“De l’obligació infantil de dormir després de dinar al descans adult com a forma de resistència”.

Lawrence Foster, fent la migdiada entre la gravació El Pessebre de Casals-Alavedra amb l’OBC, Auditori de Sant Cugat del Vallès, 1997

Enrique Mariño ✍️ El temps mort a una habitació penombrosa d’un balneari de Caldas de Reis. La cal·ligrafia aèria de les volutes de pols impreses en un feix de llum. La seva mare, al costat, dormint en una tarda eterna. El silenci. La pausa. La xafogor. És l’hora de la migdiada obligada, però la criatura no s’adorm. Les vacances curioses d’un nen asmàtic: anar a prendre les aigües a l’agost.

Eren matins d’inhalacions, polvoritzacions i dutxes nasals. Tindria sis, set o vuit anys i es recorda com l’únic nen entre ancians, encara que potser fossin adults, potser recentment jubilats. Aquell estiu s’allotjava a la pensió del balneari i, al capvespre, recorria al costat d’altres xavals els passadissos de fusta tocant el triangle que trucava al sopar.

Abans paraven a l’Hostal La Ruta, ja desaparegut, on jugava en un balconet amb els clics beduïns de Famobil: dos homes, dues dones més, un dromedari, un cavall, una palmera i una catifa. Al bar de baix projectaven una pel·lícula molt gore, on un salvatge arrencava uns genitals i se’ls menjava. Potser és l’últim món del caníbal, dirigida per Ruggero Deodato. Potser Caníbal ferotge o Menjats vius!

Així transcorrien els agosts de la seva infància. Lluny de les aigües termals de Caldas de Reis, hi va haver altres migdiades insomnes que mai va entendre, sempre associades als grans. Van haver de passar molts anys per picar de cap davant d’un documental d’animals de La 2 o per practicar el que Camilo José Cela anomenava ioga ibèric, o sigui, la migdiada de pijama, parenostre i orinal.

És clar que les dues hores en horitzontal tenen el seu perill: no estranyaria que l’Almax l’hagués inventat un farmacèutic després d’una migdiada infinita, encara que la fórmula ideal hauria d’incloure un antidepressiu, malgrat que hi ha qui es conforma amb una dutxa freda. 

Salvador Dalí, en canvi, era de migdiades fugaces: s’asseia en una butaca, agafava una clau amb la mà i el soroll del metall en caure s’encarregava de despertar-lo.
Cansats que ens caricaturitzessin com a indolents i mandrosos, alguns autors van recordar que Napoleó o Churchill van ser grans siesters i van reivindicar aquests minuts de son després de dinar. Així, a la seva columna Tremenda apologia de la migdiada, Javier Cercas la defensa com una “forma d’insubmissió”, un “manifest intransigent de rebel·lia” i un “ínfim tall de mànigues quotidià” que “produeix un plaer indescriptible“.

“No se duerme la siesta por ganas de vivir menos, sino de vivir más: quien no duerme la siesta sólo vive un día al día; quien la duerme, por lo menos dos: despertarse es siempre empezar de nuevo, así que hay un día antes de la siesta y otro después”, escribía Cercas en 2014, seis años antes de la publicación de un breve ensayo en el que Miguel Ángel Hernández reivindicaba la hora sexta romana —nuestro mediodía—, origen de la palabra.

En El don de la siesta (Nuevos Cuadernos Anagrama), el profesor de Historia del Arte en la Universidad de Murcia analiza cómo ha sido sometida a un proceso de capitalización, de modo que si antes se asociaba a la vagancia —porque era improductiva— ahora es considerada saludable —porque un sueñecito a media tarde mejora la eficiencia en el trabajo—, de modo que un breve descanso contribuye a producir más.

Miguel Ángel Hernández, sin embargo, la enarbola como un acto de resistencia y disidencia, como una interrupción placentera que escapa a la lógica de producción capitalista, como un ejercicio impredecible de abandono, como un gasto improductivo y un tiempo perdido, como una trinchera y un refugio del mundo exterior: “La creencia de que nada malo puede sucedernos mientras sigamos durmiendo la siesta”.

Font: PÚBLICO

Read Full Post »

BELLATERRA GOURMET🧑‍🍳 El nou reglament europeu, que entra en vigor demà, pretén minimitzar la petjada ambiental dels envasos i la reducció dels residus

Posted in Bellaterra, tagged on 11 Agost 2026|

Bellaterra, 11 d’agost de 2026

“Els supermercats no poden vendre fruites i verdures de menys d’1,5 quilos envasades en plàstic ni utilitzar anelles de plàstic per agrupar llaunes de cervesa o refresc”.

Adéu a les fruites envasades en plàstic i als sobres monodosi: aquestes són les noves regles europees

Cristina Oriol Val ✍️ Les primeres mesures del Reglament europeu sobre envasos i residus d’envasos, que va entrar en vigor el febrer del 2025, començaran a aplicar-se demà de forma progressiva fins al 2040. La normativa afectarà el disseny, la fabricació, la comercialització, la reciclabilitat, la reutilització i la gestió dels envasos utilitzats en diferents sectors

Entre les primeres exigències hi ha la limitació de l’ús de substàncies PFAS, conegudes com a “químics eterns”. Aquests compostos s’utilitzen principalment com a barrera contra el greix i la humitat en productes com embolcalls, gots i safates, però persisteixen durant anys tant al medi ambient com a l’organisme.

Els envasos hauran de ser reciclables

Paral·lelament, tots els envasos que es comercialitzin hauran de ser reciclables, encara que els objectius i criteris específics no es començaran a aplicar fins al 2030. El reglament estableix tres categories de reciclabilitat i fixa nous criteris de disseny destinats a facilitar el reciclatge dels envasos. Aquests requisits s’aplicaran de forma progressiva des del 2030 i seran cada cop més exigents, especialment a partir del 2038.

El 2027, els establiments d’hostaleria i restauració que ofereixin menjar o begudes per emportar hauran de permetre que els consumidors utilitzin els seus propis recipients per emplenar-los.

En aquest mateix àmbit, l’hostaleria també haurà d’eliminar els envasos monodosis a partir del 2030, cosa que afectarà formats individuals de salses, sucre, sal, altres condiments o llet. En el cas de l’oli d’oliva, encara hi ha dubtes sobre l’abast concret d’aquesta mesura. Per la seva banda, els hotels no podran oferir per defecte articles de cortesia d’un sol ús, com ara xampú o gel o sabó, llevat que el client ho sol·liciti.

Un dels canvis més visibles per als consumidors arribarà el 2028 amb la implantació d’un sistema harmonitzat d’etiquetatge a tota la Unió Europea, que permetrà identificar la composició dels envasos i facilitar-ne la separació de residus.

No es podran vendre bosses de plàstic molt lleugeres

Posteriorment, el 2029, els estats membres hauran d’implantar el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), com el que Espanya preveia implantar aquest mes de novembre, per a ampolles de plàstic i llaunes metàl·liques amb l’objectiu d’assolir una taxa de recollida almenys del 90%.

Una altra de les mesures que pot afectar més els consumidors arribarà amb la reducció dels envasos d’un sol ús. A partir del 2030, els supermercats no podran vendre fruites i verdures de menys d’1,5 quilos envasades en plàstic ni utilitzar anelles de plàstic per agrupar llaunes de cervesa o refresc. Cap establiment no podrà proporcionar als seus clients bosses de plàstic molt lleugeres, de menys de 15 micres, llevat que siguin compostables certificades o necessàries per motius d’higiene alimentària.

📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Les bosses de plàstic, de menys de 15 micres, quedaran prohibides.

 Les mesures també afectaran les compres per internet. A partir del 2030, l’espai buit dels embolcalls dels paquets no podrà superar el 50% de la capacitat.

El nou reglament suposarà diversos canvis per a empreses i consumidors que s’aniran aplicant de manera gradual durant els propers anys. L’objectiu és reduir la generació de residus d’envasos, limitar els envasos d’un sol ús i avançar cap a un model d’envasos reutilitzables i reciclables.

Cristina Oriol Val|Periodista

3specializada en temática social: feminismos, migraciones, salud mental. Antes, en el equipo de Redes Sociales. Doble licenciada en Periodismo y Publicidad y RR.PP. por la UAB

Font: La Vanguardia

Read Full Post »