ALBERT SANCHEZ PIÑOL✍️Devia ser en algun moment dels anys 90 quan el meu cosí i jo passàvem per davant d’aquesta inscripció. És una pedra inserida a la façana d’una casa a la Torre del Compte, al Matarranya. Per aquells dies la reformaven per fer-ne casa rural, i els operaris estaven a punt de desfer-se de la làpida. El meu cosí i jo els vam insistir que no ho fessin, que era història. I al capdavall, què els costava deixar-la al seu lloc? Ves per on, ens en vam sortir. Podeu llegir el que hi posa? Costa, ho se.
Vista general de Torre del Compte al Matarranya 📷 CEDIDA
Per mi té un doble valor. Per una banda la inscripció original. I en segon lloc la picada, la “damnatio memoriae” que li van voler aplicar. Aquesta idea de no voler deixar ni rastre del ‘enemic, de perseguir-lo molt més enllà de la derrota, d’extirpar fins i tot el seu record. És una crueltat suprema, insuperable. És dir: “tu no vas existir“, o “això no va passar mai“. Però sí que va existir, sí que va passar.
Pels que no us en sortiu, diu això:
COOPERATIVA COLECTIVA TORRE LIBRE
Després hi ha, a dreta i esquerra, alguns símbols picats que no entenc. I a sota, a la dreta: “1937“ El símbol al centre, a sota, crec que es l’escut del poble, però avui en dia és un altre, així que no n’estic segur.
Com ja sabeu, al Baix Aragó es va imposar l’anarquisme, que en esclatar la guerra va col·lectivitzar les terres. Jo encara vaig conèixer iaios del poble enfrontats per aquest tema. Els anarquistes, a més, van confondre el nom “Torre del Compte” amb un concepte feudal (!!!), així que van canviar el nom del poble a “Torre Libre“, en castellà.
Quan van entrar els alçats, el primer que van fer va ser esborrar qualsevol rastre de poder enemic. És curió, doncs, com el que queda ara, gairebé un segle després, és justament això: la seva intolerància, la repressió aplicada radicalment. La pedra picada i repicada amb odi i fúria. Això és el que ha quedat. I com esborres l’esborronada?
Hi ha una anècdota de l’emperador Claudi que em deleix. Uns patricis el van anar a veure perquè un jove amic seu figurava a les llistes oficials de delinqüents per estupre. Els patricis el van convèncer que l’eliminés de la llista, que tot plegat havia estat un no res. Claudi va acceptar, però mentre aplicava tinta sobre el delicte, que anava després del nom, va dir: “l’esborro… però quedarà l’esborronada“.
Josep Bullich i Gaspar: “Necessitem gent amb ofici per a recuperar l’esplendor de Catalunya”
Josep Bullich i Gaspar (Oliana 1948-Barcelona 2026) 📷 CEDIDA
Esteve Ferrer Panadès* ✍️ A tres mesos de la pèrdua d’en Josep Bullich i Gaspar (Oliana 1948-Barcelona 2026), prenc consciència que, de ben segur, ens caldrà més perspectiva històrica per a posar en valor la transcendència de la seva figura. Cuiner català per vocació, profund coneixedor de la cuina catalana i l’evolució del gust col·lectiu, a més d’estudiós analista de les modes a taula i la seva evolució.
Inicià la seva professió als 15 anys. Amb 19 anys ja era cuiner del restaurant Reno d’Antoni Julià. Un restaurant que, en aquell moment, suplí la mancança d’escoles de cuina. Bullich reivindicava retre homenatge a Julià per la seva aportació al luxe del refinament a la nostra gastronomia.
Josep Bullich, amb 25 anys ja va ser el xef de cuina més jove del moment al Hotel Gal·la Placídia . En aquesta època es casà amb Nati Muñoz filla de Carles Muñoz Espinalt i és amb ella que va descobrir el la Psicoestètica que li va facilitar en convertir-se en un notable expert en l’evolució del gust i la moda al voltant de la taula. Una anècdota gens menor: el 1976 en la revista Decinco publicà l’article «La moda en la cocina» a on presentà la Psicoestètica aplicada a la cuina i la necessitat d’introduir el color en l’uniforme de cuiner.
Del 1977 al 1981 va ser xef del restaurant Agut d’Avinyó de Ramon Cabau. Gràcies a la seva professionalitat, el restaurant assolí en aquell temps la primera estrella Michelin atorgada a un restaurant de Barcelona.
Posteriorment, del 1981 al 1986, treballà al Via Veneto, on va introduir, per primer cop, la cuina catalana en un restaurant de luxe. Aconseguí també, per aquest restaurant l’estrella Michelin i la màxima puntuació en les guies especialitzades i un total reconeixement europeu.
El 1987 s’incorporà com a xef-director al restaurant La Dama que es va convertir en el restaurant més distingit i de moda a Barcelona. Va ser en el període dels Jocs Olímpics quan s’hi varen celebrar àpats oficials on hi assistiren les cases reials i els primers ministres d’arreu del món.
Bullich, un cop jubilat, es va mantenir actiu i ferm amb les seves conferències i les seves sessions formatives.
El dimecres 29 d’abril d’enguany es va acomiadar de la seva esposa Nati per a fer la becaina després de dinar. Ja no es va despertar.
Poques hores més tard la Nati i les germanes del Josep, varen estar escoltant algunes de les seves conferències. En una d’elles Bullich pronuncia una frase de manera gens ampul·losa. No la llegeix, la improvisa. Li surt de dins, com si res. La Nati, l’Alba i Maria varen copsar immediatament que aquella frase era la que havia de protagonitzar el comiat que s’estava preparant ja que recollia de manera essencial el pensament de Josep Bullich: “Necessitem gent amb ofici per a recuperar l’esplendor de Catalunya”
Aquesta frase curta conté tres mots sense els quals seria impossible entendre la figura de Josep Bullich: ofici, esplendor i Catalunya.
El primer mot és ofici. En Josep Bullich era un home d’ofici. Ofici no només com a manera de guanyar-se la vida sinó com una manera d’aconseguir la plenitud i la realització personal, de viure i interpretar la societat. Veia l’ofici com una contribució a millorar el mon, fent reconeixement a qui se’l mereixia i rebre’l en la justa mesura. Ofici com sistema de socialitzar i d’arribar a l’excel·lència.
Però només amb ofici no n’hi ha prou. No es tractava només d’elaborar el millor menú el més exquisit, equilibrat, sa, amb els millors ingredients i el personal més motivat.
Havia d’anar més enllà: es tractava que cada plat, cada detall, fos esplendorós!
En Josep Bullich detestava les coses grises, mediocres, equívoques, adotzenades i, es clar, d’això el rebuig que tenia a la classe política. Per contra gaudia i admirava amb boca oberta l’esplendor de l’obra de Dalí, de Gaudí, de Pau Casals, de Domènech i Montaner o del tan estimat Carles M. Espinalt.
El tercer mot és Catalunya. En Josep Bullich s’estimava Catalunya. Era un amor sincer, profund, incondicional, comparable a l’amor d’un infant cap a la seva mare. Catalunya era , en definitiva, la seva font d’inspiració.
Estimat Josep, sense voler corregir-te la pàgina, em permeto modificar lleugerament la teva frase per a fer-la meva: “Necessitem més gent com en Josep Bullich per a recuperar l’esplendor de Catalunya”
Moltes gràcies Josep, bona feina!
Esteve Ferrer Panadès
*Esteve Ferrer Panadès neix a Barcelona el 1965. Després de passar per diferents multinacionals i per Càrites Menorca, Ferrer entra al CIM de la mà de Joana Barceló com a responsable d’Acció Social i Sociosanitària el 2007. Un any després, la marxa de la presidenta (J. Barceló) al Govern, motivà que Ferrer passés a la única conselleria que després (juny de 2010) després d’anunciar-se i concretar-se el pla d’austeritat aprovat pel govern central. (Miquel López Gual)
BELLATERRA.CAT 