“Gran preocupació veïnal pel que recorda ser el sotterrament de gran cables d’alta tensió a través de les voreres de Bellaterra”
Grans tubs preparats per soterrar los al Carrer Apel·les Mestre |BELLATERRA. CAT
Des de fa gairebé un mes Endesai altra empresa subcontratada estàn obrint perpendicular a la rasa paral·lela a la vorera, cada X metres altra rasa petita que va en direcció a les tanques de les cases, però que no coincideix amb els comptadors que hi han instal·lats, que és per on estan les entrades del subministrament i estàn obrint més que cases o parcel·les hi ha.
Detall del calibre dels tubos a soterrar |BELLATERRA. CAT
Veïnat de la zona està molt preocupat perquè el tubos que estàn soterran recorda els d’alta tensió. Han contactat am Ramon Andreu, però el president de l’EMD, no dona cap resposta oficial i fins i tot ha tramès desconeixement. Esperem que durant el Ple Ordinari de dilluns aporti claretat i tranquil·litat a tot el veïnat.
El bellaterrenc Fructuós Gelabert (1874-1955)|CEDIDA
Un 15 de gener de 1874 naixia el veí de Bellaterra en Fructuós Gelabert director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic. Se’l considera autor de la primera pel·lícula espanyola amb argument: “Baralla en un cafè” (1897).
Fructuós Gelabert, creador del cinema català, va establir un dels seus estudis de cinema els anys 30, al lloc on actualment es troba la casa Bella Vista, al número 10 de l’Avinguda del Film de Bellaterra (batejada així en record seu, però els potentats d’aquell moment no van respectar ni valorar la seva important aportació al cinema europeu, fins i tot, per enveja, el van menysprear dient que d’aquesta zona de Bellaterra es volia fer el Hollywood de Catalunya.
Al número 10 de l’Avinguda del Film es trobava la casa estudi de Fructuós Gelabert |BELLATERRA. CAT
Fructuós Gelabert i Badiella (Vila de Gràcia, 15 de gener de 1874 – barri de Sants, Barcelona, 27 de febrer de 1955) va ser un director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic català. Fou, juntament amb Segundo de Chomón, el pioner més important d’Espanya i el primer a rodar pel·lícules a Catalunya.
Gelabert nasqué el 15 de gener de 1874, al carrer Llibertat de la Vila de Gràcia, que en aquell moment era un municipi independent.
El pare, Joan Gelabert, era un ebenista d’origen mallorquí, mentre que Llúcia Badiella, la mare, patia un trauma psicològic a causa d’un accident i no podia prendre cura del petit Fructuós. El 1876 la família es traslladà a la vila de Sants, i el pare obrí un taller d’ebenisteria, el qual batejà com a «El Tramvia», al número 77 de la carretera de Sants. Quan encara era un nen, començà a treballar al taller de son pare, on s’encarregava de les feines de delineant i tallista, que eren el seu fort. Ben aviat demostrà la seva afecció i bones aptituds per a la fotografia i la mecànica.
El 1888 nasqué la seva germana petita, Pepeta Gelabert, i la mare morí poc temps després.
El 1890 feu amistat amb els germans Napoleón, propietaris de la casa de fotografia més important de Barcelona. Aprofitant els seus coneixements de mecànica començà a construir-se algunes càmeres, amb les quals començà a fer alguns treballs fotogràfics a Sants. El 1895 es presentà a Barcelona el kinetoscopi de Thomas Alva Edison en una sessió a la qual Fructuós Gelabert assistí. La descoberta de l’invent de l’americà féu néixer en Gelabert la curiositat per les imatges en moviment i s’afeccionà a les projeccions de la llanterna màgica, afecció que esdevingué obsessió d’ençà la seva presència a la primera projecció que es féu el 1896 a Barcelona del cinematògraf dels germans Lumière.[3] Dita presentació tingué lloc justament a la planta baixa del taller dels germans Napoleon, condicionada per a l’ocasió.
Escultura dedicada a Fructuós Gelabert a Sant Feliu de Guixols
Les primeres pel·lícules catalanes
La sessió al taller Napoleon fou tota una revelació per a Fructuós Gelabert, especialment El regador regat (L’arrosseur arrosée, 1895), que destacava d’entre les altres perquè era l’única a la qual s’hi podia entreveure un petit fil argumental, encara que fos una innocent anècdota. D’aquell moment ençà, decidí dedicar-se plenament a la realització de pel·lícules, tot i la inexistent indústria i la carència de mitjans cinematogràfics a la Barcelona de llavors.
El 1897 es posà en contacte amb el fotògraf Santiago Biosca, amb qui construí una rèplica de l’aparell dels germans francesos, i rodà els documentals Salida de los trabajadores de la fábrica “La España Industrial” i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants. Engrescat per l’experiència i esperonat pel record de “El regador regat”, es decidí a arriscar-se a fer una pel·lícula de ficció, Riña en un café, la qual rodà íntegrament en un pati annexe al Casino de Sants, amb l’ajut d’alguns amics i clients del casino com a actors i de Santiago Biosca com a operador de càmera. El film, que seria el primer de ficció rodat a l’Estat espanyol, es projectà a un envelat de la Festa Major de Sants i l’èxit el convidà a obrir el seu propi cinema als salons de l’Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Es considera la primera pel·lícula d’Espanya que conta una història. Al cap de poc temps, però, hauria de tancar les portes del negoci per fallida.
El 1898 rodà un documental sobre la visita d’Alfons XIII a Barcelona (Visita de Doña Cristina y Don Alfonso XIII a Barcelona), que la productora francesa Pathé va comprar per a la seva exhibició a tot el món, cosa que va constituir la primera transacció cinematogràfica espanyola i catalana a l’estranger. Aquest fet sorprengué al mateix Fructuós Gelabert i canvià la seva sort de la nit al dia.
Al mateix temps que la vila de Sants fou annexionada a Barcelona i passà a ser un barri de la ciutat, Fructuós Gelabert experimentà, per primer i últim cop, amb el trucatge cinematogràfic al film Choque de Transatlánticos (1899) , primera pel·lícula d’efectes especials rodada a la península Ibèrica, a la qual hi utilitza maquetes i vaixells en miniatura. Tot i l’èxit de l’experiència, Gelabert abandonà aquest estil, on no s’hi trobava gaire a gust, i el seu col·lega Segundo de Chomón esdevingué el futur mestre en aquest tipus de cinema.
L’edat d’or d’èxits, invencions i descobriments
D’ençà aquest moment fins al 1915, compaginà la seva labor com a inventor de nous sistemes per a la projecció cinematogràfica (com la seva làmpada «oxiaeroacetilènica» del 1901, amb la qual provocà un espectacular accident que va fer volar pels aires la seva germana, sense causar-li lesions tot i que l’explosió es va sentir per tot Sants) amb les seves pròpies creacions cinematogràfiques; a més del seu treball com a col·laborador autònom per a les dues productores franceses més importants del moment, la Pathé i la Gaumont, des que aquestes li compraren els drets d’exhibició a tot el món del seu documental sobre la visita del rei d’Espanya i la seva dona a Barcelona.
El 1902 el feren director tècnic de la casa Diorama de Josep Maria Bosc, qui tenia un cinema a la plaça del Bonsuccés.
Fructuós Gelabert amplià el local d’un taller i un laboratori cinematogràfic. El 1903 es casà amb Teresa Bonvehí a l’església parroquial de Sants, amb qui va tenir quatre fills. Francisca, la primogènita, morí amb només onze mesos. Fou també per a aquests anys que prengué el costum de fer projeccions gratuïtes per als orfes de la Casa de la Caritat, cada dijous al matí.
El 1905 rodà finalment el seu primer gran èxit a nivell mundial, Los guapos de la Vaquería del Parque, excel·lent comèdia de quinze minuts, per la qual va arribar fins i tot a rebre una oferta per anar a treballar als Estats Units d’Amèrica, la qual rebutjà. L’èxit del film li permeté el 1906 que Diorama esdevingués una productora cinematogràfica, que va ser rebatejada com a Films Barcelona.
A partir d’aquest moment, la seva producció es diversificà amb comèdies com Cerveza gratis (1906), Los Kikos (1906) o Baño imprevisto (1909), amb ambicioses adaptacions cinematogràfiques d’obres literàries catalanes. Les més reeixides són Terra baixa (1907) i Maria Rosa (1908), ambdues d’Àngel Guimerà, el qual va assistir a la projecció, quedant-ne profundament emocionat.
Bellaterra li té dedicada una Avinguda però el potentats dels anys 1930 no van afegir el seu nom propi |BELLATERRA. CAT
El 1908 feu construir els primers estudis cinematogràfics pròpiament dits de Barcelona, que constaven d’una immensa galeria de vidre als jardins de la finca de Lluís Martí Codolar, exalcalde de Barcelona. El primer film que hi rodà fou La Dolores (1908), un drama rural de Josep Feliu i Codina, inspirat en la famosa jota; a més de les còmiques Guardia burlado (1908) i Los calzoncillos de Toni (1908) ; durant la projecció de les quals, els actors de la companyia del teatre Romea, amagats rere la pantalla, recitaven els diàlegs, experimentant així amb un imaginatiu sistema de cinema sonor.
Paral·lelament a aquests èxits de ficció, tornà amb força al documental, que mai havia abandonat, per a rodar l’anomenada trilogia dels monestirs catalans: Poblet, Montserrat (ambdues del 1908) i Ripoll (1911). En revelar les imatges fetes des del cremallera de Montserrat, li sembla veure-les en relleu, i això li dóna una nova idea que explotaria en el futur.
El 1909 rodà (Indústria del suro comprimit) , considerat unànimement el primer film industrial, estil de cinema que, des de llavors, conrearia sovint.
El 1910 rodaria el que és considerada la seva obra mestra, (Guzmán el Bueno) amb la principal dama del teatre català del moment, Margarida Xirgu, i, per primera vegada en una pel·lícula espanyola, decorats en tres dimensions, construïts per l’escenògraf Miralles, el film de més ressò de tots els que va fer, recordat amb comentaris com el que va escriure Joaquín Freixes Saurí a la revista Arte y Cinematografía, a la llunyana data de 1926: «Guzmán el Bueno es todavía un gran éxito artístico, hasta el presente no igualado por ninguna otra película española».
Riña en un cafè (1897) de Fructuós Gelabert és el primer film espanyol amb argument
Una lenta decadència
Es féu palesa una certa decadència a partir d’aquest moment i es refugià cada cop més en el cinema documental, on encara assoliria fites com el rodatge gairebé en exclusiva de les (Grans inundacions del 1911 a Lleida) i col·laborà com a operador de càmera professional o codirector a encàrrecs per a l’estranger, com la producció per a la casa Co&Co de Nova York, on fou ajudant a la producció d’Ana Kadova (1912). Paral·lelament a tot això, fundà la seva pròpia productora, Manufactura Cinematogràfica Tricolor, en la Carretera de Sants, 77.
El 1913 estrenà la que seria la seva pel·lícula més conflictiva, Mala raza, per la qual va ser denunciat per haver plagiat, sense haver pagat drets d’autor, l’obra de José Echegaray. Després de fer sensibles canvis de muntatge i el títol pel de Nubes negras, acabà guanyant el judici però tot plegat acabà representant un dur cop moral, al qual se li ajuntà la sobtada mort d’un dels seus fills.
El 1914, amb la col·laboració econòmica d’en Josep Maria Bosc, més un crèdit que li concedí en Francesc Bech, creà l’empresa Boreal Films, per a la qual projectà una gran galeria de vidre i un estudi cinematogràfic, coneguts com la Casa de Vidre, que foren inaugurats en 1916, al carrer de Sants, número 106, en l’actual Passatge de Fructuós Gelabert. De tota manera, es dedicà cada cop més a les feines de càmera i col·laboracions diverses a pel·lícules de cert prestigi com, per exemple, El Nocturno de Chopin (1915), dirigida pel mateix Adrià Gual i protagonitzada per Margarida Xirgu.
La Primera Guerra Mundial es presentà sobtadament com el darrer i definitiu problema per a la importació i exportació de pel·lícules. Tota la indústria cinematogràfica europea col·lapsà, deixant molts dels films en producció a mig fer. Gelabert aconseguí amb prou feines acabar-ne dues el 1917 (El sino manda i El doctor Rojo), però això no representà sinó la fi de la seva carrera com a productor independent, ja que es veié obligat a vendre’s La Boreal en arribar l’any 1918.
De les feines com a professional fins a l’oblit total
El seu amic Josep Maria Codina li aconseguí feines d’operador de càmera a Studio Films, justament la productora que li va comprar La Boreal, mentre encara continuava rodant documentals per encàrrec, a més d’esporàdiques feines com a operador per a altres productores barcelonines. Ocasionalment, encara tingué la possibilitat de col·laborar en guions, ja que encara hi havia qui en tenia en compte la seva creativitat. De mica en mica, aconseguí aixecar el cap fins que el 1928 pogué tornar a la direcció d’un llargmetratge de ficció amb (La Puntaire) , de la qual també escrigué el guió, amb els cartells totalment en català, i s’encarregà de les tasques d’operador. El film va ser un fracàs estrepitós, a causa del fet que no s’estrenà fins als anys trenta, quan totes les pel·lícules ja eren sonores.
Aquesta mala experiència l’apartà definitivament del rodatge de pel·lícules i, gràcies a l’ajut dels seus nous socis Arisó i Ruiz, es dedicà exclusivament a la reparació i invenció d’aparells cinematogràfics amb la seva pròpia nova marca, Frugel, que li reportaren més aviat pocs beneficis. Arisó i Ruiz es retiraren finalment de l’empresa, i deixaren Fructuós Gelabert en una situació econòmica desastrosa.
El 1936 es començà a parlar d’un homenatge al gran pioner del cinema català i espanyol però, a darrera hora, l’homenatge es veié suspès pel sobtat esclat de la Guerra Civil espanyola, tota la qual passà amagat a una caseta que una família amiga tenia a Castelldefels.
En acabar la guerra reprengué la idea d’investigar en la possibilitat del cinema en tres dimensions, a la seva casa estudi de Bellaterra, però el nul suport econòmic, a més de la depressió general de la societat de la postguerra, feren que els seus treballs quedessin en el no res. El 1950 morí la seva dona i, vidu, diabètic i en la total pobresa, fou acollit pel seu fill Josep. Al llarg d’aquests darrers anys passava les hores treballant en el seu somni de cinema en relleu a la cuina de l’escola Institució Montserrat, dirigida pel seu cunyat Ramon Navarro i regentada per la seva germana Pepeta.
El 1952, en Joan Francesc de Lasa, llavors un jove director de cinema admirador de Gelabert, aconseguí que l’ajuntament de Barcelona li fes un modest homenatge al cinema Alexandra, a més de passar-li una petita quantitat de diners que l’ajudés a sobreviure una mica millor. Però Fructuós Gelabert invertí aquests diners a rodar una segona versió de la que havia estat la seva primera pel·lícula de ficció, Riña en un café, que s’havia perdut amb l’aparent indiferència del sector.
Morí al barri de Sants de Barcelona, el 27 de febrer del 1955, totalment oblidat per la indústria cinematogràfica.
El dia 1 de gener de 1988, Joan Francesc de Lasa (1918-2004), Creu de Sant Jordi el 1997, va presentar a la Filmoteca de Catalunya la seva obra “El món de Fructuós Gelabert’, estudi que reconstrueix la vida i l’obra del seu mestre Fructuós Gelabert, pioner del cinema a Catalunya, inventor, creador artístic, tècnic i primer organitzador de la producció cinematogràfica al nostre país. El mètode vigorós emprat per l’autor en l a seva investigació i la quantitat de dades manejades fan d’aquest llibre una important font de consulta obligatòria per als qui vulguin conèixer els inicis no sols del cinema català sinó del cinema mundial.
Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Filmoteca de Catalunya i Wikipedia
Cal recordar el mega projecte de Cerdanyola de construir uns 6.000 habitatges nous a la zona dels abocados tòxics del Parc Alba.
Quan Cerdanyola va presentar oficialment el projecte a Bellaterra, el veïnat no va fer ni una sola pregunta referent a la zona tòxica del Centre Direccional, tot i tenir-ho al km0.
La Plataforma Cerdanyola Sense Abocadors si es va manifestar a la presentació del Pla Urbanístic del Centre Direccional |CEDIDA
ERC de Cerdanyola exigirà que l’Ajuntament exerceixi totes les accions possibles al seu abast per a reclamar els danys patits al medi i exigeixi responsabilitats davant la querella presentada per la Fiscalia en relació a un abocament de materials tòxics al Centre Direcional que el Ministeri Públic considera que suposen un “risc greu” pel medi ambient i la salut de les persones.
El grup municipal d’ERC demana que el govern de Cerdanyola “no miri cap un altre costat, sinó que actuï de forma clara i precisa en defensa del medi ambient i de la salut de les persones”.
ERC a l’Ajuntament de Cerdanyola 2019
Des d’Esquerra apunten que cal que l’ajuntament reclami els danys patits al medi i exigeixi responsabilitats davant els fets denunciats per la Fiscalia de Medi Ambient de Barcelona que s’ha querellat contra dues empreses i els seus responsables per l’abocament, de forma il·legal, d’una quantitat important de ferralla en uns terrenys del Centre Direccional. Aquests residus, subratlla ERC,” són tòxics i perillosos i posen en greu risc el medi ambient i la salut de les persones”. La Fiscalia, apunten des d’Esquerra, ha demanat als jutjats de Cerdanyola que obri una investigació penal per depurar responsabilitats.
Els republicans recorden que la Policia Local de Cerdanyola va intervenir en el seu dia arrel d’un avís des de les oficines del Parc de l’Alba de la presència dels abocaments.
El grup d’ERC indica que el govern municipal ha estat degudament informats d’aquesta denúncia des de l’inici, mitjançant els seus representants en el Consorci del Centre Direccional, per la qual cosa els regidors d’Esquerra confien “que s’hagi fet un seguiment del cas” des del servei de Medi Ambient.
Esquerra posa de relleu que la querella presentada per la Fiscalia apunta també a que aquests “abocaments incontrolats i perillosos” també es van fer a l’abocador de Can Mata dels Hostalets de Pierola i des d’ERC recorden “el trist episodi que els anys 90 del segle passat van viure aquestes dues poblacions, quan aquell abocador de l’Anoia i l’abocador de Can Planas de Cerdanyola van rebre, també de forma il·legal, gran quantitat de tones de sals de fosa d’alumini (un residu molt tòxic i perillós, especialment reactiu amb contacte amb l’aigua)”.
El grup d’ERC incideix en les diferències d’actuació en aquell moment des dels dos municipis ja que “si bé en aquella ocasió des de l’Ajuntament dels Hostalets de Pierola es va reclamar una indemnització de 2 milions d’euros a l’empresa concessionària de l’abocador, a Cerdanyola ningú no va demanar ni responsabilitats, ni cap compensació econòmica per aquells abocaments il·legals de més de 118.000 tones de sals de fossa d’alumini”. Així, la portaveu municipal d’Esquerra, Helena Solà, copnclou que “si la història es repeteix, pel que fa als abocaments incontrolats, esperem que no sigui idèntica també la negligent, per passiva, actuació de l’Ajuntament de Cerdanyola”.
“La veritat i les coses ben fetes sempre guanyen, perquè no s’han de posar portes il·legal a un carrer que dona al bosc“
Taques de ferro bloquejant l accés al Carrer de l’Escuptor Vilanova, a tocar el numero 8 del Carrer Vázquez Mella|BELLATERRA. CAT
Passejant per Bellaterra quan va iniciar-se la pandèmia del Covid-19 vam descobrir que l’anomenat Carrer Escultor Vilanova (del nomenclator oficial de Bellaterra), en direcció Sant Quirze del Vallès, estava barrat amb una porta, cadena i tanques de ferro.
L’EMD de Bellaterra va obrir expedient per saber quelcom sobre aquesta il·legalitat, però cap veí va fer-se responsable. Enviat l’expedient a l’Ajuntament de Cerdanyola, aquest ha confirmat que és una instal·lació totalment il·legal i que s’ha d’obrir pas perquè el veïnat pugui accedir amb total llibertat al bosc, sense aquest mur de ferro de la vergonya que s’haurà de tirar a terra.
Veïns propers al Carrer Escultor Vilanova van recordar a través de la xarxa social Temes de Bellaterra que aquesta tanca de ferro es efectiva des farà uns 20 anys, i que el veí incívic que la va instal·lar va amagar la seva identitat.
L’EMD de Bellaterra donarà fe d’aquest be públic al proper Ple Veïnal Ordinari de dilluns 18 de gener, i decidirà l’urgent enderroc.
“En aquesta zona propera a Bellaterra volen fer més de 5.000 vivendes”
Centre Direccional de Cerdanyola
El Jutjat d’instrucció número 1 de Cerdanyola investiga la querella presentada per la Fiscalia de Medi Ambient de Barcelona sobre un presumpte abocament il·legal de residus tòxics a uns terrenys del Parc de l’Alba de Cerdanyola. En total s’haurien abocat 604 tones de residus en un acte que la Fiscalia qualifica de “risc greu per l’equilibri dels sistemes naturals i la salut de les persones exposades”. — La Fiscalia presenta querella contra dues empreses ferrovelleres de Barberà del Vallès, BDR Y M i P92, i les acusa d’un delicte contra els recursos naturals i el medi ambient que inclou també un altre abocament, també presumptament il·legal, a Hostalets de Pierola. La investigació afecta a mitja dotzena de persones, la majoria d’elles amb llaços familiars, responsables de la posada en marxa d’una fragmentadora de metalls sense autorització que generava residus tòxics. D’acord a la querella, la ferralla contaminant es va llençar de forma il·legal en uns terrenys del Parc de l’Alba -fins a 604 tones entre 2018 i 2019- i a l’abocador Can Mata dels Hostalets de Pierola, a la comarca de l’Anoia, només apte per a residus inerts.
Residus tòxics i perillosos
La ferralleria, que funcionava des de 2004, va demanar al 2016 una llicència ambiental per a desballestar vehicles fora d’ús i recuperar els metalls valoritzables, que l’Ajuntament de Barberà hauria rebutjat atorgar “per insuficiències en la documentació justificativa i explicativa“. Tot i no tenir llicència, la Fiscalia entén que els querellats van posar en marxa, “de manera clandestina i sense cap tipus d’autorització ambiental”, una fragmentadora de metalls i una separadora de metalls recollint des de llavors motors i aparells elèctrics de manera irregular.
Aquesta activitat produïa quantiosos residus de fragmentació, anomenats FLUFF-LIGHT, catalogats com a perillosos per contenir ploriclorurs de Bifenial, uns compostos organoclorats que no es degraden ambientalment i que els éssers vius acumulen i assimilen en les cadenes tròfiques. L’escrit del Ministeri Públic indica que s’ha demostrat la seva relació amb “determinats tipus de càncer i disruptors hormonals, afectant a la reproducció i el normal desenvolupament del sistema immunològic”.
Abocaments a Hostalets de Pierola
La Fiscalia indica que, tot i ser coneixedors d’això, els querellats van portar els residus a un abocament de materials inerts d’Hostalets de Pierola “amb la finalitat d’evitar els elevats costos econòmics que comportava la seva eliminació com a residus perillosos”. A més, així evitaven que es descobrís que actuaven sense l’autorització necessària. En el període comprès entre els mesos de octubre de 2018 i juliol de 2019, els querellats van realitzar almenys 6 viatges per abocar residus provinents de la fragmentadora de metalls a l’abocador Can Matas.
Abocaments al Centre Direccional
Paral·lelament, van procedir a la realització d’abocaments dels residus generats per la fragmentadora en uns terrenys del Parc de l’Alba, tocant a la carretera de Sant Cugat, amb la col·laboració del vigilant de seguretat d’aquests terrenys, també querellat per la Fiscalia. Així, l’1 de gener de 2019 van aconseguir la signatura d’“una autorització per poder emmagatzemar en els terrenys residus de fragmentació per temps il·limitat”. El Ministeri Públic subratlla que els querellats eren “plenament coneixedors del risc que suposava pel medi ambient l’abocament de residus perillosos en uns terrenys aptes només per rebre residus inerts”.
Aquests terrenys els havia ocupat una bòvila que gestionava l’empresa ICCC, però van ser expropiats Consorci del Centre Direccional al 2008 i l’11 de febrer de 2019 es va procedir a la seva ocupació definitiva. L’empresa encarregada de les tasques de desconstrucció de les instal·lacions existents i condicionament dels terrenys va ser la que “va poder comprovar que en els terrenys hi havia grans acumulacions de residus que inicialment van ser valorats com a tòxics i objecte d’abocament il·legal”. Entre l’11 i el 26 de febrer de 2019, l’empresa va comprovar que els abocaments anaven en augment fins que personal tècnic del Consorci del Centre Direccional va accedir al recinte i “es van trobar el camió ploma propietat de la mercantil P92 a prop d’una gran quantitat de sacs i restes que semblaven residus triturats”. Els querellats, aleshores, va dir que disposaven d’una autorització firmada pel consller delegat de l’empresa que gestionava l’antiga bòvila, ICCC, el dia 11 de febrer, “tot i saber que els terrenys havien sigut objecte d’ocupació definitiva pel Consorci de l’Alba” i on autoritzava al vigilant dels terrenys “a emmagatzemar per temps il·limitat el material que cregués oportú i carregar bigues de l’empresa”.
Els fets van ser denunciats davant la Policia Local de Cerdanyola pel Consorci del Centre Direccional i un dels querellats va argumentar que s’havia tractat d’una confusió. Les investigacions iniciades arran de la denúncia constaten, segons la Fiscalia, que es van abocar 604 tones de residus en un acte considerat de “risc greu per l’equilibri dels sistemes naturals i la salut de les persones exposades”.
Bellaterra no tindrà el tant reivindicat Centre Mèdic que donaria servei a 3.000 residents, però sí l’accés al nou Hospital Ernest Lluch
El nou centre, que donarà servei als residents de Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Reixac, Barberà i Badia del Vallès, costarà uns 50 milions d’euros i la seva gestió dependrà del Consorci Hospitalari del Parc Taulí.
El departament de Salut de la Generalitat descriu el nou centre com un hospital innovador amb treball multidisciplinari i amb un model d’atenció integral de les persones que acostarà a la ciutadania el seguiment domiciliari, a més d’oferir atenció ambulatòria especialitzada, proves diagnòstiques de proximitat i cirurgia ambulatòria.
L’hospital disposarà de 200 llits i atendrà a més de 176.000 habitants de Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Reixac, Barberà i Badia del Vallès. La nova infraestructura, segons apunta Salut, es “dotarà de gabinets d’alta resolució en atenció ambulatòria especialitzada i de proves diagnòstiques de proximitat, així com cirurgia ambulatòria”. L’equipament del nou hospital està dissenyat per prestar serveis a patologies més prevalents i de complexitat baixa i moderada. El centre, apunten des de la Generalitat, es “proveirà de consultes externes, de capacitat per fer proves diagnòstiques i de quiròfans” en el que vol ser “un nou hospital interdisciplinari basat en un model d’atenció integral de les persones”.
L’alcalde de Cerdanyola, Carlos Cordón, recorda que l’Hospital Ernest Lluch “és la reivindicació d’una necessitat del territori llargament demandada per entitats i persones dels municipis, i pels ajuntaments del territori”. El batlle de la ciutat indica que a la reunió mantinguda el 18 de desembre entre la consellera de Salut i els alcaldes de les poblacions afectades es va marcar el mes de gener com una “data essencial per donar el tret de sortida” a l’hospital, primer amb el “desbloqueig urbanístic” de la zona de Redosa on es preveu la construcció -al terme municipal de Montcada però frontera amb Cerdanyola i Ripollet al costat de la N150- i, “si no pot ser allà, trobar el lloc ideal” per a la construcció del centre sanitari i fer la firma del protocol d’inici del projecte. Segons indica Cordón, en pocs dies es farà una reunió político-tècnica amb la participació dels Ajuntaments, la Generalitat i l’Àrea Metropolitana de Barcelona per impulsar el projecte. L’alcalde de Cerdanyola destaca que l’actuació dels municipis, de diferent color polític als seus governs, és “tots a una”.
Carlos Cordón manifesta que el projecte de l’hospital suposa també una empenta per al projecte de remodelació urbanística de la carretera N150 al seu pas per Cerdanyola i per Ripollet. L’alcalde admet que es tracta d’una iniciativa que “costa, que va lentament”, però subratlla que s’està avançant en una bona direcció en un projecte que considera “estratègic per a la ciutat” i el seu entorn.
Salut destaca que amb la construcció del nou hospital es garantirà una cobertura assistencial més àmplia a la regió sanitària amb més densitat de població de tot Catalunya, la Metropolitana Nord.
Els Mossos d’Esquadra han posat en marxa un sistema de cita prèvia per a posar denúncies en el que, destaquen fonts policials, té l’objectiu d’oferir un millor servei a la ciutadania.
Comissaria dels Mossos d’Esquadra
El pla s’implementa a totes les comissaries, també a Cerdanyola, i persegueix una optimització del temps tant de la ciutadania que vulgui interposar una denúncia com de la pròpia comissaria, ja que es podrà gestionar i redistribuir millor el volum de feina.
El ciutadà, des de casa, ja pot reservar hora per posar la seva denúncia accedint al sistema de cita prèvia que es troba disponible a través de la plataforma mossos.gencat.cat/citaprevia. Des d’aquesta interfície es pot triar la comissaria on vol adreçar-se per posar denúncia i escollir la franja horària en la qual vol ser atès d’entre les disponibles, entre les 6 h i les 22 h.
Amb aquest pla, destaquen els responsables dels Mossos d’Esquadra, “es potencien les eines virtuals d’interacció amb la ciutadania i es modernitzen els tràmits de les comissaries de tot el territori”. La nova eina corporativa, que s’ha elaborat de la mà de la Direcció General d’Atenció Ciutadana (DGAC), permet, d’una banda, “gestionar millor les càrregues de treball de les oficines d’atenció al ciutadà (OAC), que són les encarregades de recollir les denúncies dels ciutadans, i d’altra banda, endreçar els fluxos dels ciutadans que van a comissaria per evitar llargues cues d’espera a ser atesos, en concentrar-se de vegades moltes persones en una mateixa franja horària”.
Per quins tràmits es pot reservar hora?
El sistema de cita prèvia està disponible per a aquells tràmits i denúncies més habituals. Així es pot reservar hora per tràmits administratius com Declaració de permís de viatge a l’estranger per a menors i per denunciar fets no penals com les pèrdues de documentació i/o objectes. També es poden denunciar a través de cita prèvia fets penals que no requereixin una instrucció complexa com ara robatoris amb força a habitatges i establiment, furts, robatori a interior de vehicle i danys lleus, a banda de robatoris amb violència i intimidació, lesions, amenaces, sostracció de vehicle i ocupació d’immobles.
La Policia subratlla que les denúncies relatives a delictes d’especial gravetat i urgència “seguiran sent ateses sense cita prèvia i de forma preferent”.
Quasi el 50% del total de denúncies
L’any 2018, la gestió d’aquests tràmits i denúncies més simples va suposar el 49,5% del total de denúncies recollides a les comissaries, el que suposa una càrrega de treball equivalent a més d’un centenar d’agents.
Entre aquestes actuacions destaca el tràmit d’autorització a menors a viatjar a l’estranger que, només en el 2018 van suposar més de 100.000 tràmits dels 786.777 tràmits totals. I, en segon lloc, les pèrdues, amb més de 95.000 el mateix any. Tots dos ja es poden gestionar amb cita prèvia i permetran una millor planificació.
El sistema és compatible amb denúncies sense cita prèvia. És a dir, no és obligatori usar el sistema de cita prèvia per anar a denunciar a comissaria, però sí és aconsellable per un millor servei en relació al temps d’espera en aquells tràmits i denúncies no urgents.
Un dels compromisos del Cos de Mossos d’Esquadra per tal de donar una millor qualitat de servei en tot moment és, apunten fonts policials, reduir el temps d’espera a les comissaries per a posar denúncies és . Per poder oferir aquest servei, uns 8.200 membres del cos han rebut la formació necessària per poder gestionar amb èxit el servei de cita prèvia.
Es pot accedir a fer reserva de cita prèvia al següent link: mossos.gencat.cat/citaprevia
Les pizzes gourmets’han disparat a Espanya: volem saber per què són més cares que a Itàlia i quant hi ha de pijería en aquesta nova escena premium. Està bé pagar 12 euros per una pizza? Sí, però amb matisos.
Pizza amb flors de carbassó del Parco dei Pini de Roma|BELLATERRA GOURMET
És un dels mossos més transversals i democràtics que existeixen: la pizza li agrada a gairebé tothom i no entén de classes socials. A menys que vulguis equiparar els seus orígens als albors de el pa i recullis rodet fins a l’antiga Grècia o l’Imperi Romà, el més sensat seria definir-la en base a tres ingredients: una massa forn, tomàquet i formatge. Umami en estat pur: una idea sorgida de la necessitat en els carrers de l’Nàpols de l’XVIII i una solució meravellosament simple per alimentar de forma ràpida i barata a les classes més humils.
En aquest tauler de joc, el pas que les pizzeries de la vella escola no s’han atrevit o sabut donar, l’han assumit noves generacions de obsessos de la massa que busquen el de qualitat -de veritat- costa, en general, més diners aquí que a Itàlia.
Desi el pizzaiolo de Mazxximus de Sabadell, fa les millors pizzas del Vallès |BELLATERRA. CAT
Amb les mans a la massa
El pizzaiolo Massimo Morbi, un dels socis del restaurant La Balmesina, va ser dels primers a portar la pizza de nova generació a Barcelona. “Has de seleccionar una farina per a la massa, per a la fermentació, buscant una textura. Proposar masses diferents, perquè no hi ha només un tipus de massa, i intentar maridar cada massa amb certs sabors. El client ha de descobrir i gaudir de les diferents textures. Cal treballar amb llargues fermentacions i massa mare, perquè hi hagi un bon sabor, com en el cas de el pa de qualitat “, comenta.
Per Vittorio Figurato, co-propietari costat del seu germà Riccardo de la premiada i madrilenya Fratelli Figurato, el secret també està en la massa. “Quan es parla de gourmet, es parla de receptes molt particulars en què hi ha una investigació i hi ha un xef de cuina. En el nostre cas, tota la recerca i innovació l’apliquem a la massa. No fem investigació amb les receptes, senzillament apostem per embotits, formatges i productes de qualitat, majoritàriament importats d’Itàlia. I els combinem amb masses fermentades, intel·ligents i més lleugeres “. La fermentació és fonamental, si no us ve de gust dormir amb una cisterna d’aigua a la banda del llit. La tecnòloga dels aliments, Júlia Valls, explica per què. “Quan les masses estan fermentades entre 24 i 48 hores -i encara més amb massa mare- els hidrats de carboni complexos es transformen en sucres per l’acció enzimàtica microbiana. Això es tradueix en una digestió més lleugera “.
En aquesta lliga professional del pizzaiolo, a l’afany investigador, farines ecològiques i llargues i saludables fermentacions, cal sumar també el producte ben entès. Que no es tracta d’amuntegar a la pizza fetgets de colibrí alirroto o gamba peluda Mar Caspi i sisarle a el client 15 euros, sinó d’apostar per aliments frescos, ecològics, de temporada, i equilibrar-los amb la textura de la massa. De pagar amb sentit. “Busquem els millors ingredients, no els més sofisticats. No crec que es tracti d’utilitzar ingredients gourmet d’alta cuina, sinó, per exemple, d’emprar carn i embotits de qualitat, bolets de temporada o carxofes fresques, pelades per tu, mai de llauna “, apunta Massimo Morbi.
El parany del que pijo
Un indicatiu del perill del globazo de la pizza gourmet és que ni Fratelli Figurato ni La Balmesina recorren a terme -un closca buit- per adornar-. Gourmet fa olor de pijo i si alguna cosa no hauria de ser la pizza és precisament pija. Tots dos saben perfectament que per aquí s’està coent una llustrosa bombolla, que a Espanya li posem al gourmet a tot, que amb la tonteria molts impostors estan atemptant contra l’ADN de la pizza i el que aquesta representa a Itàlia. “Nosaltres vam començar fent servir la paraula gourmet i vam decidir eliminar-la. S’està abusant tant d’ella que ha perdut el seu significat. En moltes d’aquestes pizzeries en diuen gurmet a pizzes amb moltíssims ingredients, acumulats sense sentit “, comenta Massimo Morbi.
A Figurato també se li eriça el llom. “En el nostre cas, preferim parlar de pizzes de qualitat. El fenomen gourmet va arribar a Itàlia fa uns sis anys i està desapareixent. Pizzeries molt importants van començar a fer receptes molt especials, i ara estan virant cap a la qualitat i la senzillesa, amb productes de proximitat. La pizza és un producte molt popular, veig complicat que això duri molt de temps. El de gourmet es quedarà com una bombolla i el que perdurarà serà la pizza com a producte de carrer “, assegura.
Parco dei Pini de Roma del patró Angelo Lezzi – es campió de les pizzes de qualitat-. Si aneu a Roma és de visita obligatoria.
Pizza del Parco dei Pini de Roma|BELLATERRA. CAT
Júlia Valls aporta la seva visió. “No tinc molt clar què vol dir gourmet. Si amb això entenc exquisit, una pizza gourmet seria una pizza deliciosa. I per això, no crec que sigui estrictament necessari afegir ingredients extres, sinó que, per a mi, una pizza senzilla, com una marinara, pot ser deliciosa: amb una bona massa, salsa de tomàquet, AOVE, all, orenga i sal “, afirma. I a la meva manera de veure, dóna en el clau: pizza, senzillesa i seny haurien de ser sempre germanes.
Fuckin ‘money, man
Però anem on fa més mal. La cartera. Tenim joves mestres italians treballant en territori nacional, el nivell és cada vegada més alt … Ara només ens falta salvar -o millor dit, ajustar el més honestament possible- l’aparent abisme que dista entre els preus d’Espanya i Itàlia. Tinc amics italians que saltarien d’un tren en marxa abans de pagar entre nou i 14 euros per una pizza, per molt rica que estigui. “Les pizzes italianes són més econòmiques. A Nàpols, el més habitual és trobar-les per sota dels cinc. Però no estem a Itàlia, així que pagar 13 € per una bona pizza no em sembla malament. Si et vas a Milà, una tapa de pernil serrà et costa un ronyó “, afirma Júlia Valls.
Morbi m’assegura que, en ciutats grans com Milà, amb lloguers molt elevats, els preus són semblants als de Madrid o Barcelona i has de anar-te a ciutats més petites, especialment al sud d’Itàlia, per trobar pizzes més barates. A les capitals oficials i oficioses dels dos països, segons ell, la despesa s’equipara: assumir que València o Castella no són Manduria i que l’equivalent a aquests petits negocis pizzers serien aquí al bar on et menges unes croquetes, unes braves i dues cerveses per vuit euros, també hauria de fer que ens relaxem una mica amb això. Es tracta de negocis inherents a cada país, a cada terra i als seus aliments i tradicions.
Per Vittorio Figurato hi ha diferències, però també hi ha un però. “A Nàpols pots comprar una pizza per dos euros o dos i mig i és de qualitat. Però el preu és baix perquè els productes són al mercat, a 500 metres de la pizzeria. A Itàlia, moltes pizzeries són familiars, i això fa que els sous siguin més baixos. I no hi ha intermediaris. Tot això influeix moltíssim en el preu final, encara que jo crec que els nous ‘pizzaiolos’ de tot Europa tenen molt en compte que la pizza no es pot apartar del seu perfil popular, per això saben que hi ha treballar més en el volum “, afirma .
Els alumnes de l’assignatura Laboratori i virtualitat en l’educació primària del Grau en Ciències de l’Educació, en col·laboració amb els UAB Open Labs, han creat la campanya Pla’t pel canvi perquè al Campus es recicli el plàstic d’origen vegetal.
L’àcid polilàctic o PLA és un plàstic d’origen vegetal que s’utilitza per fabricar envasos d’un sol ús, i és un dels materials més usats per fer impressió 3D. Tot i que és biodegradable en condicions industrials controlades, i que és termoformable, és a dir, que es pot reciclar fonent-lo i després transformant-lo en un altre producte, els sistemes de recollida selectiva actuals no contemplen el seu reaprofitament.
Els UAB Open Labs aposten per un Campus circular, on els residus que es generin puguin ser transformats i reaprofitats. Per això el Disseny Lab, ubicat a l’Escola d’Enginyeria, té una trituradora de plàstic i una extrusora de filament per fondre les peces de rebuig que genera la impressió 3D, i després convertir-les en matèria primera per imprimir de nou.
Els estudiants del Grau en Ciències de l’Educació, amb la col·laboració dels UAB Open Labs, han dissenyat material informatiu i papereres de recollida selectiva de PLA que han repartit pel Campus. En aquests recipients, en cas que s’hi vulgui dipositar altres tipus de plàstics que no siguin PLA, com ABS, TBU o PA, cal posar-los en una bossa tancada i etiquetada amb el nom del plàstic corresponent. També es pot portar els residus de plàstic directament al Disseny Lab.
Els UAB Open Labs animen a compartir a les xarxes socials, etiquetant o mencionant els #UABOpenLabs, les accions que es facin de recollida i reaprofitament de plàstics al Campus.
BELLATERRA.CAT 