Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Barcelona’

Artur Mas es un zombi que ha perdido el juicio”. “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, yo diría que esto de Cataluña es peor”. “ETA es un aliado de Mas”. El proyecto independentista es “el sueño de una Gran Andorra”, paraíso de evasores fiscales y blanqueadores de dinero negro. Manifestarse pacíficamente por las calles el Once de Septiembre equivale a “conmemorar una guerra civil”. La demanda soberanista catalana “supone un ultraje” para las demás autonomías. Los grupos partidarios de la consulta constituyen una “anticosmopolita coalición de agropecuarios y antisistema”. El “desafío por parte de los independentistas” sólo pretende “tapar las vergüenzas de una de las autonomías más corruptas, Cataluña”.

Las frases que llenan el párrafo anterior son sólo un mínimo florilegio de descalificaciones lanzadas, a lo largo de las últimas semanas, contra la pretensión —rotundamente mayoritaria en las instituciones democráticas catalanas— de celebrar una votación consultiva acerca del futuro estatus político de Cataluña. Unas frases no recolectadas en ambientes extremistas y marginales, sino dichas o escritas por lo más granado de la clase política y de la intelectualidad españolas del año 2014.

De 2014, sí, cuando se investiga un caso de fraude y malversación masivos en la base aérea de Getafe; y existe una denuncia por la gestión económica del Hospital Militar Gómez Ulla; y cada día conocemos detalles más escandalosos alrededor del asunto de las tarjetas negras de Caja Madrid y de Bankia; y sabemos que el líder histórico del SOMA-UGT, Fernández Villa —el hombre del pañuelo rojo al cuello y el puño en alto, junto a Alfonso Guerra, en Rodiezmo— ocultó al fisco 1,4 millones de euros; y crecen el fraude de los ERE y el de los fondos de formación para parados en Andalucía; y siguen coleando los casos Gürtel, y Fabra, y Cotino, y Bárcenas, y Palma Arena, y Nóos, y…

No, no se preocupen, no voy a atrincherarme en el y tú, más. Y, desde luego, no creo que los escándalos citados quiten ni un ápice de gravedad al caso Palau, al caso Pujol o a las derivaciones que uno u otro puedan tener, y que deben ser investigadas hasta las últimas consecuencias. Pero el hecho de que, mientras los estallidos de la corrupción lo sacuden todo (realeza, Fuerzas Armadas, partidos, sindicatos, instituciones financieras, administraciones públicas…), haya quien presente la Cataluña autónoma como la cueva de los 40 ladrones me parece muy sintomático de un problema sobre el que sí quisiera reflexionar un poco: el aparente embotamiento, la parálisis de la capacidad autocrítica de intelectuales y políticos españoles ante el así llamado “desafío catalán”.

Hay que examinar con rigor la gestión de la pluralidad identitaria en las útimas tres décadas
Bien está que, frente a dicho reto, se busquen las contradicciones del bloque soberanista, y se hurgue en las evidentes debilidades del proceso preparatorio del 9-N, y se subrayen las consecuencias negativas de una eventual independencia, etcétera. Pero, ¿no sería también saludable que algunas cabezas pensantes, desde la defensa de la unidad de España, reflexionasen seriamente sobre cómo y por qué ha llegado Cataluña al estado de opinión presente?

Cuando digo “seriamente”, me refiero a dejar de lado imaginarios e imposibles lavados de cerebro, a no obsesionarse con la supuesta capacidad adoctrinadora de una Televisió de Catalunya cuya cuota de pantalla alcanza a lo sumo el 14%, y a examinar con rigor la gestión jurídica, política, discursiva y cultural que el establishment español ha hecho, a lo largo de las últimas tres décadas y media, de la pluralidad identitaria del Estado. Desde la LOAPA hasta las reacciones y respuestas ante el nuevo Estatuto catalán entre 2005 y 2010, para entendernos. Ya puestos, tal vez esos intelectuales críticos podrían mirarse al espejo de la historia contemporánea de España y tratar de descubrir en ella alguna lección provechosa para el escenario actual.

Por mi parte —espero que puedan perdonarme la osadía—, me permitiré aventurar alguna hipótesis muy personal. Para no retrotraerme a siglos que conozco menos, mi impresión es que, desde los albores de 1800, la cultura política española sólo ha concebido los conflictos de poder a los que hubo de enfrentarse en términos de victoria o derrota. La transacción, el fifty-fifty, el compromiso —ese concepto que, en alemán (Augsleich), sostuvo la estabilidad de la Europa danubiana durante el medio siglo anterior a la Gran Guerra, por ejemplo— resultan extraños, y objeto de menosprecio, en el acervo político hispano. Eso sí: es una incapacidad para el compromiso provista siempre de sólidas bases jurídicas y constitucionales.

La Constitución de Cádiz de 1812 definía “la Nación española” como “la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”; los absolutistas, por su parte, consideraban a Fernando VII soberano omnímodo “de las Españas y de las Indias”. Sin embargo, ni una legalidad ni la otra pudieron impedir que, en los tres lustros siguientes a la promulgación de la Pepa, la gran mayoría de los presuntos españoles del hemisferio americano dejasen de serlo para convertirse en ciudadanos de una serie de repúblicas independientes. Bien es cierto que Madrid tardó décadas en aceptarlo y en reconocerlas.

Ya advirtió Cambó que los pleitos sobre libertad colectiva no tienen soluciones jurídicas
La monarquía británica, en cambio, obró de un modo bien distinto. Aleccionada por el fracaso de la receta del todo o nada frente a la rebelión de las Trece Colonias de América del Norte, a lo largo del siglo XIX se apresuró a conceder amplísimos autogobiernos a sus criollos de las colonias de poblamiento europeo (Canadá, Australia, Nueva Zelanda, el Cabo…), desactivando así las ansias de independencia de tales territorios y conservando hasta hoy mismo a la mayor parte de ellos —y a muchos otros— en el seno de la Commonwealth.

Significativamente, no ha existido jamás ni siquiera a nivel de proyecto una Commonwealth, una Mancomunidad hispánica de naciones. La España oficial no extrajo de la pérdida de la América continental ninguna lección útil y, cuando eclosionó el problema cubano, lo afrontó con la misma y desastrosa fórmula: inflexibilidad jurídica y firmeza retórica: el artículo 89 de la Constitución de 1876 consideraba a Cuba una “provincia de Ultramar”, parte inalienable de la nación; y el presidente Cánovas proclamó enfáticamente que España defendería Cuba “hasta el último hombre y la última peseta”. Los resultados del envite son de sobra conocidos.

Sí, ya sé que Cataluña no es Cuba, ni el virreinato del Río de la Plata. No estoy comparando las situaciones respectivas, sino los reflejos profundos del Estado español cuando se le plantean problemas de soberanía. Y ni siquiera soy original en eso: hace casi un siglo, en diciembre de 1918, un peligrosísimo separatista de nombre Francisco Cambó reprochaba en sede parlamentaria al Gobierno —a los gobiernos españoles de la Restauración— “querer prescindir por completo de las soluciones que en el mundo han tenido los pleitos de libertad colectiva”, llegando “a la triste conclusión de que un pleito de libertad colectiva no tenía solución jurídica, como nunca lo han tenido, por desgracia, en España”.

Desde luego, Cambó no pensaba en Escocia. Y ni siquiera se le había pasado por las mientes el caso de Gibraltar, ese microproblema de libertad colectiva que la España oficial no ha sabido resolver en tres siglos. Primero, porque trató de arreglarlo a base de cañonazos y asedios; luego, con verjas, candados y tapones fronterizos; siempre, con el objetivo último de ver a los gibraltareños rendidos y saliendo de uno en uno, con el carné en la boca. Lo dicho: victoria o derrota, sin términos medios. ¿Acaso hemos olvidado ya la épica reconquista de Perejil?

No, la inmensa mayoría de los catalanes que quieren ejercer la soberanía no odian a España ni lo español. Pero se sienten, especialmente desde el año 2000, maltratados moral y materialmente por un Estado —por un sistema jurídico-político— que perciben como ajeno, cuando no hostil, a su identidad y a sus intereses. Y, tras la sentencia que en 2010 disipó tantas ilusiones, no creen haber recibido de aquel Estado otra cosa que desdenes, humillaciones y amenazas.

Joan B. Culla i Clarà es profesor de Historia Contemporánea en la Universidad Autónoma de Barcelona.

IMG_3400.JPG

Read Full Post »

20140420-172425.jpg

MENÚ SANT JORDI TAMBÉ SOPAVA: 25€ (IVA INCLÒS) Sense rosa ni llibre 🙂
Heu de RESERVAR a traves de l’enllaç del Gremi de Restauració de Barcelona: http://www.santjorditambesopava.cat/

20140420-173526.jpg
Des de 1994 el Restaurant La Taula, dels bellaterrencs Angi i Francesc,
ofereix cuina europea i petits banquets en Petit Comité, fins un total de 40 client. La Taula és un dels pocs “Bib Gourmand” de Barcelona, a la Guia Michelin 2014. Situat al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i a 3 minuts a peu, des de la parada El Putxet, de la línia L7, dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). La seva especialitat del Malakoff de Suïssa és únic a Catalunya, també el pastís jueu Flodni, elaborat per l’Angi de La Taula.

LA TAULA Restaurant
Carrer Sant Marius, 8
08022 Barcelona
+34 934172848

Read Full Post »

20140227-133219.jpg

Sopar-Tertúlia al restaurant La Taula de Barcelona, DIJOUS 6 MARÇ, 21:30h.
Presentació del llibre LA CREU DE SARAIS, amb els autors Jordi Badia i LuisJo Gómez. Presentació a càrrec de Mercedes Guardia, catedràtica d’art romànic i medieval de l’UB. També us signarant la seva obra, en català o castellà. Últimes places disponibles! Preu Cultural: 25€ Tot inclòs.

20140227-133644.jpg

20140227-133755.jpg

Read Full Post »

20140125-113306.jpg

Avui i demà, el PP de Catalunya celebra el seu congrés i molts dels ministres i el mateix president del govern espanyol fan un desembarcament, anunciat a tort i a dret, prometent que exposaran les dades econòmiques que desmuntaran els arguments dels independentistes. Unes dades que, si ens atenem als antecedents, ja sabem que estaran tergiversades, però que faran servir com a única veritat. El PP, doncs, continua fent joc brut perquè actua amb la mentalitat patrimonialista de l’Estat.

Per altra banda, avui mateix, la seva líder a Catalunya ha relacionat el procés català, absolutament democràtic, pacífic i inclusiu, amb el patiment derivat de la violència d’ETA, en una mostra obscena de tergiversació i manipulació.

El PP desitja provocar un clima de tensió entorn del Palau de Congressos. Continuant amb la seva política de dir que a Catalunya no es donen les condicions democràtiques mínimes i que l’independentisme està fracturant la societat catalana.

Doncs no ho aconseguiran. No caurem en aquesta provocació. L’ANC no serà present a les portes del seu congrés. No serem a les portes del seu congrés, perquè no volem perdre ni un sol minut del nostre temps ni un sol gram de la nostra energia en respondre al discurs de la por del PP. Aquest discurs, les amenaces i la tergiversació és l’únic pla que tenen per a Catalunya. El mateix pla que estan aplicant barroerament a les Illes i al País Valencià, amb absoluta mala fe, arraconant la llengua catalana i tancant mitjans de comunicació.

Ja des d’ara, els exigim que facin públics els ingressos reals de l’Estat que provenen de Catalunya i dels seus ciutadans. Tampoc ho faran, perquè llavors podríem demostrar la viabilitat del nou Estat català.
No caiguem, doncs, en la seva provocació. Demostrem el nostre civisme i, sobretot, que res no ens distregui de seguir treballant en la construcció del nou Estat català, la millor eina i oportunitat per a sortir del pou al que ens han abocat les polítiques incompetents i antipopulars del PP.

I avui també, els diem ben fort que els estats democràtics actuen democràticament. En el nostre cas, l’únic camí possible per saber què vol realment el poble català és la celebració de la Consulta, o referèndum, al més aviat possible. Nega aquest dret és propi de règims autoritaris, d’aquells que utilitzen la mentida i tenen por a les urnes.

Els catalans decidirem lliurement el nostre futur aquest 2014, democràticament i pacífica, amb o sense permís de l’Estat espanyol. És el nostre dret com a poble.

Comitè Permanent de l’ANC

Barcelona, 24 de gener de 2013

Read Full Post »

20140118-011258.jpg

Read Full Post »

20140110-140441.jpg

http://www.rtvcyl.es/mediao/775FB5DE-0D69-466A-9AEAAA924725C991.PDF

20140110-140519.jpg
Restaurant La Taula de Barcelona, dels bellaterrencs Angi i Francesc, un dels 8 “Bib Gourmand” de Barcelona per la Guia Michelin 2014.

20140110-141122.jpg

Read Full Post »

20131206-225118.jpg

Nelson Rolihlahla Mandela (Umtata, Sud-àfrica, 18 de juliol de 1918 – Johannesburg, 5 de desembre de 2013)
Va ser un polític sud-africà, un dels líders emblemàtics de la lluita contra el sistema polític d’apartheid i va arribar a ser el primer President de la República de Sud-àfrica (1994 – 1999) escollit per sufragi universal a les primeres eleccions nacionals no racials de la història del país.

Nelson Mandela es va afiliar al Congrés Nacional Africà (Africa National Congress, ANC) el 1944, per tal de lluitar contra el domini polític de la minoria blanca i la segregació racial que impulsava. Es va fer advocat i participà en la lluita no-violenta contra les lleis de l’apartheid, que varen ser establertes pel govern del Partit Nacional afrikaner, arribat al poder a través de les eleccions del 1948. L’ANC va ser prohibit el 1960 sense que la lluita pacífica donés resultats tangibles. Mandela fundà i dirigí la branca militar de l’ANC, Umkhonto We Sizwe, el 1961, que dugué a terme una campanya de sabotatges contra objectius militars. Detingut per ordre del govern sud-africà amb el suport de l’Agència Central d’Intel·ligència estatunidenca (CIA), fou condemnat a cadena perpètua de presó i a treballs forçats. Esdevingué una celebritat beneficiant-se d’un fort suport internacional, i fou convertit en un símbol de la lluita per la igualtat racial, especialment després de la massacre de Soweto, del juny de 1976.

Després de vint-i-set anys de presó, Mandela va ser alliberat l’11 de febrer de 1990, i defensà la reconciliació i la negociació amb el govern del president Frederik de Klerk. El 1993, rebé conjuntament amb aquest, el Premi Nobel de la Pau per les seves accions a favor de la fi de l’apartheid i l’establiment d’una democràcia no racial al país.

Escollit primer president negre de Sud-àfrica el 1994, continuà amb èxit la política de reconciliació nacional, però deixà una mica de banda la lluita contra la sida, molt present a Sud-àfrica. Després d’un únic mandat, als 81 anys es retirà de la vida política activa.

Posteriorment, va reprendre la seva actuació contra la sida, a causa de la qual perdé un fill, i seguí sent una personalitat mundialment reconeguda per la seva defensa dels Drets Humans.

Va estar casat tres vegades al llarg de la seva vida, en dues de les quals tingué un total de sis fills. Era un apassionat de la música clàssica, d’autors com Georg Händel o Piotr Txaikovski.

A Sudàfrica, tothom li té un respecte profund i se’l considera “el pare de la nació”. Sovint se l’anomena amb el nom del seu clan, Madiba.

20131206-225842.jpg
Nelson Mandela saluda a Dacia Cerdà Gabaroi, una gran amiga de Bellaterra, i voluntària a Barcelona’92.

Read Full Post »

20131123-152945.jpg

ETAPES
Enrique Granados 10, 08007 Barcelona
Una dirección a tener en cuenta! Este pequeño restaurante se presenta con una estética actual-informal
Cocina moderna / Menú: 16€/ 50€ – Carta: 35€/45€

ÀVALON
Pare Galifa 3, 08003 La Barceloneta
Un restaurante con personalidad propia. Disfruta de unas instalaciones de línea moderna, con mucho diseño, así como de u..
Cocina tradicional / Carta: 22€/35€

SENYOR PARELLADA
L’Argenteria 37, 08003 La Barceloneta
Coqueto restaurante, de estilo clásico-colonial, dotado con varias salas en las que parece que el tiempo se hubiese dete..
Cocina regional / Carta: 20€/35€

SILVESTRE
Santaló 101, 08021 Barcelona
La pareja propietaria ha creado un entorno clásico con varios espacios independientes
Cocina tradicional / Menú: 21€/ 39€ – Carta: 31€/42€

FREIXA TRADICIÓ
Sant Elíes 22, 08006 Barcelona
Está llevado por el matrimonio propietario y, con el paso de los años, se ha convertido en toda una institución.
Cocina regional / Menú: 25€/ 35€ – Carta: 29€/55€

MANDARINA
Caravel. la “La Niña”, 08017 Barcelona
Ofrece un aire fresco y juvenil, dejando en el cliente la sensación de comer sano y ligero. Se distribuye en dos plantas..
Cocina moderna / Menú: 15€/ 26€ – Carta: 22€/42€

LA TAULA
Sant Màrius 8-12, 08022 Barcelona
Reservas: 934172848
http://www.lataula.com
Cerrado sábado al mediodia, domingos, festivos, mes de agosto y parte de semana santa. FGC L7 El Putxet.
Pequeño, acogedor y con detalles. Un concurrido y animado ambiente define esta casa, donde elaboran una cocina europea.
Mesa imperial de gala de 25 comensales y pequeños banquetes hasta 42. Angi y Francesc es el matrimonio propietario desde 1994.
Cocina internacional / Menú: 15€/ 40€ – Carta: 25€/45€

EL RACÓ DEL CARGOL
Dr. Martí Julià 54, 08903 L’Hospitalet de Llobregat
Cuenta con una barra de apoyo, un comedor principal de ambiente clásico y dos salas más secundarias en el piso superior.
Cocina regional / Menú: 15€/ 53€ – Carta: 28€/45€

VIVANDA
Major de Sarrià 134, 08017 Barcelona
Disfruta de una sala de montaje moderno, joven e informal, así como un patio-terraza arbolado con gran éxito en la zona…
Cocina tradicional / Menú: 17€ – Carta: 19€/34€

OLMOSGOURMET
Francesc Teixidó 7 E – 08918 Badalona
Pese a encontrarse en un polígono industrial esta es una casa muy bien organizada, con una cafetería en la planta baja.
Cocina tradicional / Menú: 24€ – Carta: 30€/39€

CAN FERRAN
08192 Sant Quirze del Vallès
Este negocio familiar, de gran éxito y tradición, ocupa una antigua masía rodeada de árboles.
Cocina catalana / Carta: 25€/33€

CAN POAL
av. Vilassar de Dalt 1b, 08188 Vallromanes
¡Instalado en una antigua masía rehabilitada! En conjunto presenta un montaje bastante sencillo y un ambiente familiar.
Cocina tradicional / Menú: 19€/ 40€ – Carta: 24€/32€

EL CEL DE LES OQUES
de la Palla 15, 08221 Terrassa
En una callecita peatonal del casco histórico. Tras su anodina fachada accederá a un interior de línea actual-funcional.
Cocina tradicional / Menú: 13€ – Carta: 32€/38€

SARA
av. Abat Marcet 201, 08225 Tarrasa
Casa llevada con gran amabilidad por el matrimonio propietario. En su sala, dividida en dos espacios de línea clásica.
Cocina tradicional / Menú: 13€/ 25€ – Carta: 31€/39€

MIRKO CANTURAN CUINER
av. Pi i Margall 75, 08140 Caldes de Montbui
Tener la cocina vista nada más entrar o el comedor decorado a base de libros gastronómicos son rasgos singulares.
Cocina moderna / Menú: 30€/ 45€ – Carta: 34€/41€

CAL XIM Cal
pl. Subirats 5, 08739 Sant Pau d’Ordal
Llevado entre dos hermanos. La clave de su éxito radica en la calidad del producto y en los precios moderados.
Cocina carnes y parrillas / Menú: 20€ – Carta: 29€/38€

LA CAVA D’EN SERGI
València 17, 08770 Sant Sadurní d’Anoia
distancia : 33 km
Negocio llevado por un atento matrimonio. Presenta una carta de cocina tradicional actualizada, con toques creativos, as..
Cocina tradicional / Menú: 18€/ 44€ – Carta: 31€/39€

LA FONT
Rafael Masó 1-3, 08360 Canet de Mar
Moderno, muy luminoso, llevado entre hermanos y emplazado en la parta alta de la localidad. Proponen una cocina actual.
Cocina moderna / Menú: 19€/ 40€ – Carta: 30€/37€

VALL FERRERA
Áreu, Lleida

QUATRE ESTACIONS
Banyoles, Girona

ER OCCITAN
Bossòt, Lleida

EL PORTALET
Bossòt, Lleida

LA GRUTA
L’Escala, Girona

ELS PUIS
Esterri d’Àneu, Lleida

EL CELLER DE L’ASPIC
Falset, Tarragona

NU
Girona

EL VAIXELL
Llança, Girona

MAS POU
Palau-Sator, Girona

PONTS
Ponts, Lleida

HOSTAL COLOMÍ
Santa Coloma de Queralt, Tarragona

CAL TRAVÉ
Solivella, Tarragona

LA LLUNA
Sudanell, Lleida

HOSTAL JAUMET
Torà, Lleida

CAN POAL
Vallromanes, Barcelona

ERA LUCANA
Vielha, Lleida

EL NIU
Vielha-Escunhau, Lleida

Read Full Post »

20130625-003247.jpg

Bellaterra, 25 de juny de2013

En Francesc Pérez i Angi Ciurezu formen el matrimoni que ara fa 19 anys que dia rere dia aixeca la persiana de La Taula, un restaurant situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, i es el que ens ocupa ara en aquesta trobada. Ell va enfilar el camí de la restauració de molt jove, captivat per l’àmbit dels serveis en general. D’aquesta manera, va treballar a diferents establiments, tots ells d’alt nivell, com l’Hotel La Rotonda, Restaurant Finisterre, Restaurant Via Veneto, i després va marxar cap a Suïssa. A partir d’aquell moment, de la seva estada al país helvètic, se li van obrir les portes per tornar a capital catalana, i de Maître als mateixos locals on es va formar, també director de Tragaluz i de restauració dels l’Hotel Melià Barcelona i el Barcelona Hilton.

Angi Ciurezu, ve per la seva part de la carrera de Belles Arts i la gestió de l’Hotel Saurat d’Espot (Lleida), i aplica així la seva sensibilitat cultivada a la cuina i la pastisseria, la seva especialitat per passió.

“La idea de muntar el nostre propi local a Barcelona l’any 1994, va venir perquè teniem ganes d’aportar la nostra propia recepta -explica en Francesc-. El que jo volia era deixar de practicar la restauració de grans paraments, baixar a una altra tessitura i anar a buscar un restaurant una mica més casolà, amb un aire més familiar.”

Francesc volia un establiment a la seva mesura, que fos un fidel reflex de les seves pròpies idees. Ell mateix explica que, de fet, aquesta és la mena de restauració que s’aplica normalment a la resta d’Europa: ben muntada, professional i, al mateix temps, íntima, familiar i amb un cert toc d’elegància. Angi mateixa, com amant del dolç que és, dedica per exemple bona part de la seva atenció al capitol de les postres:

“Ens agrada posar en pràctica, aquí i en la resta de propostes, tot allò que ens agradaria trobar a nosaltres quan anem a un altre restaurant com a clients. Això no obstant, has de tenir una personalitat pròpia, no deixar-te portar al ritme i la textura de la cuina Adriàtica del moment.”

Els propietaris de La Taula també tenen molt clar que s’ha de provocar, des dels establiments gastronòmics, que la gent surti a menjar fora de casa. Ell, en aquest sentit, creu fermament -no pas ara per qüestions de crisi econòmica, ni per directrius governamentals, sinó ja de molt abans- en la línia dels menús tancats:

“Des del primer dia que vam entrar en aquesta dinàmica, perquè ens interessa que el client torni, i a mès, ho faci sovint.”

Això ens porta a l’altre element diferencial de La Taula, el que ells han batejat l’any 1994, con a Menú Sorpresa. Es tracte d’una oferta gastronòmica a preu tancat. Aquí d’ingredients base és el factor sorpresa. La fórmula, a més ha donat molts bons resultats, al Francesc i Angi, de manera que n’estan molt contents, d’haver-ho posat en pràctica.
Les poques taules d’aquest local de la part alta de Barcelona també gaudeixen d’aquest principi d’honestedat que apliquen els seus propietaris, un principi que en aquest apartat es transforma en un parament excepcional, com La Taula imperial per 25 comensals o els seus petits banquets fins a 40 persones. A La Taula saben molt bé què és el muntatge d’una taula de luxe. Han sabut eliminar tanmateix elements superflus i pompes injustificables.

En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra cuina. Els propis establiments de luxe del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals d’aquesta línia que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina sofisticada francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes.

Francesc explica els motius d’aquella política culinària:

“Jo crec que aquest funcionament era un mecanisme que servia per justificar uns determinats preus. Estem amb el de sempre, es volen disculpar unes tarifes exageradament inflades. A partir de la implantació de la democràcia, a l’Estat espanyol, hi ha hagut una normalitat i s’ha començat a creure en el que es feia aquí. De totes maneres, no tot el que es fa actualment és cuina cent per cent catalana, perquè hi ha una mescla de procedències.”

Sigui com sigui, sembla que les coses es comencen a encaminar, encara que tots estiguem dins el sac de la cuina mediterrània. “Els joves restauradors no han de tenir por de muntar el seu propi negoci”
Conseqüentment, la competència no suposa cap entrebanc pels propietaris de La Taula: “Pots tenir tants locals com vulguis al teu voltant. Si tu saps què estàs fent no hi ha d’haver cap problema.”

La Taula d’Angi i Francesc n’és la millor prova. En aquest establiment, la convicció en la pròpia feina i l’honestedat fan bullir l’olla. Cada matí, quan aquesta parella aixeca la persiana, quan encara no ha començat el brogit dels comensals al menjador, encara es pot palpar un bocí d’aquesta fe en la tebior de les cadires. És la tebior de la quotidianitat ininterrompuda de 19 anys de feina i èxit.

20130625-004009.jpg

Restauraradors de Catalunya,
Àngel Font,

Read Full Post »

Foto del projecte: Generalitat de Catalunya

El Govern reconeix que inicialment el nou carril bus-VAO de la C-58 servirà per a pocs vehicles. L’estrena coincideix amb la posada en marxa de quatre línies de bus ràpid entre Barcelona i el Vallès.

La construcció del nou carril de la C-58 ha estat llarga, costosa i singular. Quatre anys d’obres i més de 80 milions d’euros (cofinançats amb fons europeus) és la inversió que el Govern ha destinat al nou carril que uneix Ripollet i Barcelona, que destaca per estar en gran part construït a un nivell més elevat sobre l’actual autopista. L’objectiu bàsic és evitar els col·lapses provocats pels més de 150.000 cotxes diaris.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »