Bellaterra Gourmet fa temps que recomana el formatge Sarró de cabra del Moianès (Uns 24€ quilo). Ho trobareu a l’Esclat de SantCugat del Vallès, km0 de Bellaterra.
Error
Aquest vídeo no existeix
Elaborat per Montbrú, és l’únic formatge català premiat a la categoria més alta del World Cheese Awards
ARTICLE, VÍDEO I FOTOS DE TV3
El Sarró de cabra, que elabora la formatgeria Montbrú, ha estat escollit el millor formatge de cabra de pell florida del món al World Cheese Awards, considerats els Oscars dels formatges. Al concurs s’hi presenten 3.500 formatges, en 80 categories. Aquest ha estat l’únic formatge català premiat a la categoria més alta, de la qual només formen part 84 formatges d’arreu del món.
Per fer un bon formatge, la matèria primera ha de ser excel·lent i la llet la treuen de cabres seves i d’una quarantena de ramats més del país que tenen el certificat de Llet de Cabres Catalanes. En controlen molt el maneig i l’alimentació per obtenir-ne llet de gran qualitat.
Un cop a la cambra on madura, s’han de controlar molt la temperatura i la humitat. I aquest formatge, el seu producte estrella, l’han de voltejar cada dia d’un a un.
Martí Padrisa, formatgelier, explica quin gust té aquest Sarró de cabra que ha agradat tant al jurat:
“És un formatge de cabra molt suau, cremós, amb un toc cítric que juga molt bé amb aquesta aroma que li dona el fong exterior, que recorda terra, molsa, bosc. Sobretot el lloc d’on és fet, el Moianès.”
De fet, van passar de fer, 40 anys enrere, formatges a la cuina de casa per revaloritzar la llet de les seves cabres a muntar una formatgeria que ja té 50 treballadors. Produeixen 200 tones de 15 tipus de formatges, i cada cop n’exporten més. Ja han guanyat altres premis i ara també triomfen amb productes nous com aquest “cheesefuet”, un formatge de cabra amb forma de fuet que també ha guanyat una medalla de plata.
01. Cristóbal Martínez Bordiu, marquès de Villaverde i gendre de Franco. 02. Alfonso de Borón y Danpierre, duc de Cadis, casat amb la néta gran de Franco. 03. José Cristóbal Martínez Bordiu. 04. Luis Alfonso de Borbón Martínez Bordiu. 05. Francis Franco|ARA
Han passat quaranta-quatre anys des de la mort del dictador Francisco Franco i les imatges de la sortida de les seves despulles del Valle de les Caídos, lluny de convertir-se en un acte de justícia històrica, han fet visible i evident la deriva autoritària que està soscavant la democràcia espanyola. Són el símbol d’una involució. Un estat de dret modern i seriós no s’hauria de permetre un espectacle així. Sense voler-ho, fruit del seva frivolitat i el seu tacticisme inepte, el president en funcions del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, ha permès que l’exhumació de les restes del dictador es convertís en una lamentable exhibició mediàtica de franquisme nostàlgic. Si durant els anys de la Transició es va parlar del franquisme sociològic, si en les dècades següents es va donar per aparentment enterrat, ara estem assistint al seu retorn: l’esperit del dictador segueix perfectament viu i, a diferència dels inicis de la democràcia, es mostra públicament sense cap inhibició política ni mental. Ja només faltava aquest cop de ma, aquesta cerimònia ignominiosa.
Els fills i els nets dels que el 1975 van entrar el fèretre a la cripta de l’infame monument –erigit amb l’esforç de milers de presos a la memòria del general feixista– són els que ara l’han tret de nou damunt les espatlles. Els mateixos cognoms, el mateix silenci reverencial, les mateixes consignes i, de fons, una idèntica idea autoritària i excloent d’Espanya. Permetre que es faci explícita aquesta continuïtat és un tret al peu que es tira la democràcia espanyola. ¿Com s’ha pogut permetre una reivindicació com aquesta? Es manté així impúdicament viva la lleialtat al militar que va provocar la Guerra Civil i va posar fi al règim democràtic republicà, provocant milers de morts i quaranta anys d’una sagnant i mediocre dictadura. L’historiador Paul Preston ha qualificat l’era de Franco com “l’holocaust espanyol”, una història de terror i fanatisme ideològic fruit d’un ultranacionalisme que torna a estar entre nosaltres. En uns casos, com Vox, de manera explícita. En altres, amb dissimulació hipòcrita.
Tot això és el que simbòlicament ens ha retornat amb les imatges d’aquesta mena de segon funeral de Franco. No ha sigut, esclar, un homenatge d’estat –només faltaria!–, però sí un homenatge increïblement permès per l’Estat. Potser que s’ho facin mirar els que tant es preocupen de defensar la imatge d’Espanya al món enfront del sobiranisme català: ¿els sembla normal aquest manifestació de franquisme? El món també ho deu haver mirat incrèdul. Tornen els fantasmes del passat. Per a qualsevol demòcrata amb un mínim de memòria i dignitat les imatges d’avui són una autèntica ofensa. Són una agressió perquè treuen de l’armari l’Espanya més negra del segle XX. Fins al punt que el mateix coronel Tejero que el 1981 es va aixecar contra la democràcia per ressuscitar el franquisme avui ha estat ovacionat com un heroi, i el seu fill ha oficiat una missa en honor del dictador.
Mai en democràcia s’havia produït una cosa semblant. És un autèntic escàndol, un escarni per als fills i nets de les víctimes del militar feixista que va usurpar el poder, per a tots els que van defensar la República amb la seva vida i tots els que van combatre la dictadura i ho van pagar també amb la presó o la mort. A les cunetes d’Espanya encara hi ha milers de morts que es mantenen anònims per l’absència absoluta d’una política de memòria històrica durant més de quatre dècades de democràcia. Quin contrast tan gran amb els honors amb què l’Estat ha permès que la família i els acòlits ultres del dictador protagonitzessin el trasllat del cos! L’han convertit en un acte d’exaltació franquista.
El que havia de ser una reparació històrica ha acabat esdevenint una indecència política, un afront a la democràcia. ¿Algú s’imagina res semblant a Alemanya amb Hitler o a Itàlia amb Mussolini? El Valle de los Caídos fa dècades que s’hauria d’haver clausurat o transformat en un lloc de denúncia de la dictadura. Treure’n ara el cos de Franco d’una manera tan maldestra, deixant que se l’apropiïn els apologetes de la dictadura, sense cap projecte de memòria de fons, sense cap acte explícit de contrició, només amb fins electorals espuris, és una demostració més de la baixa qualitat democràtica espanyola. És un autèntica vergonya.
Betevé pública que tal dia com avui de fa 138 anys neix Pablo Picasso a Màlaga. Amb 13 anys fa les proves a l’escola de la Llotja i viu a la plaça Antonio López de Barcelona, a l’actual edifici de l’Hotel The Serras. Anirà al restaurant 4 Gats, on coneix molts artistes, i trobarà el seu lloc en les avantguardes
Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, Andalusia, 25 d’octubre del 1881 – Mogins, la Provença, 8 d’abril del 1973), més conegut pel nom artístic de Pablo Picasso, ja que sempre signava amb el segon cognom, va ser un pintor andalús, un dels més reconeguts del segle XX, conegut sobretot perquè va crear el cubisme juntament amb Georges Braque. En la seva dilatada carrera, va evolucionar per diferents estils i va conrear altres disciplines com la ceràmica, l’escultura amb bronze, el collage, i fins i tot va fer poesia. Va crear més de 20.000 obres al llarg de la seva vida.
Picasso va començar el seu recorregut estilístic amb una fugaç experiència amb el modernisme després del contacte amb la natura que li va suposar l’estada a Horta de Sant Joan i l’amistat amb els artistes catalans aplegats al voltant dels Quatre Gats. Amb les seves primeres estades a París, a partir del 1900, començà a desenvolupar un estil propi, primer en el període blau, que es caracteritza per obres fetes en tonalitats blavoses, fredes i personatges allargassats amb expressions tràgiques, influït per Van Gogh i Gauguin, que reflecteixen una tendència nihilista; va seguir amb un gir cap a un cert optimisme manifestat per un canvi cap a colors càlids i conegut com el període rosa, un moment en el qual Picasso estava permanentment instal·lat a París i en què va entrar en contacte amb escriptors propers al surrealisme. D’aquest període, són les obres de saltimbanquis, pallassos o acròbates de contingut més lleuger i alegre.
A partir del 1908, influenciat pel treball de Cezanne i per la imatge en moviment de les primeres filmografies, va desenvolupar obres que aconseguien trencar amb el cànon de representació definit en el Renaixement. Apollinaire va ser qui va anomenar cubisme el treball que conjuntament investigaven Picasso i Georges Braque. Amb obres tan destacades com Les senyoretes del carrer d’Avinyó, Picasso va aportar una nova interpretació de la realitat a partir d’una fragmentació de l’estructura de l’objecte que el va dur a experimentar amb el collage. Després d’una incursió pel surrealisme amb escultures de fils i làmines de metall i pintures de formes distorsionades i evocacions mitològiques, va iniciar l’època expressionista clarament influït per la Guerra civil espanyola primer i per la II Guerra mundial més tard. Obres com el Guernica o Dones plorant reflecteixen el seu sentiment d’angoixa davant la tragèdia de la guerra. Les seves escultures són, en aquest període, clarament abstractes.
En la dècada del 1950, es va centrar en la ceràmica i en pintures murals de grans dimensions. Els seus darrers anys els dedicà a pintar variacions d’obres dels grans mestres com Velázquez o Degas, a qui havia conegut personalment i de qui havia adquirit una sèrie d’obres; és una etapa de maduresa que dedicarà a treballar en la producció de litografies.
Personalment posicionat com a pacifista, durant la Guerra civil va estar políticament compromès amb el govern republicà, que el va nomenar director del Museu del Prado el 1936.
Va néixer al 25 d’octubre del 1881 a Màlaga. La seva mare era Maria Picasso López i el seu pare José Ruiz Blasco, que era professor de l’Escola de Belles Arts i conservador del museu local. Tenia dues germanes (Dolores (1884-1958) i Concepción (1887-1895), a més d’un germà que es creu que va morir molt petit, si bé no se sap del cert si va existir realment.
BIOGRAFIA DE PABLO PICASSO
Pablo Picasso, 1953.
Retrat de Pablo PicassodeRamon Casasi conservat a la col·lecció permanent delMNAC de Barcelona Va néixer al25 d’octubredel1881a Màlaga. La seva mare era Maria Picasso López i el seu pareJosé Ruiz Blasco, que era professor de l’Escola de Belles Arts i conservador del museu local.Tenia dues germanes (Dolores (1884-1958) i Concepción (1887-1895), a més d’un germà que es creu que va morir molt petit, si bé no se sap del cert si va existir realment.
Als 8 anys va fer la seva primera obra. En aquesta època, signava les seves obres com a Ruiz Blasco. Poc després, el 1891, el seu pare troba feina a La Corunya i hi marxa a viure amb tota la família i Picasso es matricula a l’Escola Provincial de Belles Arts on tingué com a mestre el distingit pintor i militar Román Navarro García de Vinuesa (1854-1928). Quatre anys després marxen a Barcelona, on Picasso aprova els exàmens d’ingrés a l’Escola de la Llotja saltant-se els cursos inicials.
Durant l’hivern del 1895, va realitzar el seu primer gran llenç acadèmic, La Primera Comunió, a Barcelona, ciutat on residia.
El 1897, va presentar el llenç Ciència i Caritat a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. Durant l’estiu, va passar les vacances a Màlaga, on va pintar paisatges i curses de braus.
Entrada al
El setembre, va marxar a Madrid per a iniciar estudis a l’Academia de San Fernando però aviat ho deixa estar: l’atmosfera intel·lectual de la capital, bastant provinciana i impermeable al modernisme català que Picasso intentava introduir, no acabava de convèncer-lo. Fou en aquest període que va crear l’efímera revista Arte Joven, una de les rares col·leccions completes que és a la Biblioteca de Catalunya. No obstant això, va aprofitar les seves freqüents visites al Museo del Prado per a conèixer millor l’obra d’El Greco, que era vindicada per artistes i estudiosos de la fi del segle XIX.
Des del 1898, va signar les seves obres com “Pablo Ruiz Picasso”, més tard com “Pablo R. Picasso”, i només com “Picasso” des del 1901. Aquest canvi no significava un rebuig de la figura paterna, sinó que es devia a un desig de distinció de Picasso com a personatge, un fet iniciat pels seus col·legues catalans, que varen prendre el costum d’anomenar-lo pel cognom matern molt menys corrent que el “Ruiz” patern.
Un captaire a París, 1897, d’Isidre Nonell
Va tornar a Barcelona el juny del 1898, malalt d’escarlatina i es va traslladar a Horta de Sant Joan, el poble del seu amic Manuel Pallarés i Grau, amb qui muntà el seu primer estudi de pintura. En aquesta estada, Picasso es va retrobar amb les arrels primordials del país i amb un cert retorn a la natura, més en consonància amb l’ideari modernista, cosa que constituí un dels primers episodis “primitivistes” de la seva carrera.
Abandonada la idea de Madrid i la còpia dels grans mestres, el febrer del 1899 estava altre cop a Barcelona, on freqüentava la taverna Els Quatre Gats, insígnia del moviment modernista i on va exposar dibuixos per primera vegada. Aquí entra en contacte amb altres artistes com Carles Casagemas, Jaume Sabartés i Ramon Casas. En aquest ambient, Picasso va entrar en contacte amb el pensament anarquista implantat a Barcelona. La misèria dels barris baixos de Barcelona, els soldats malalts i ferits que tornaven a Espanya després de la desastrosa Guerra d’Independència cubana, varen crear un ambient propici per a la violència social que sens dubte va marcar, a un nivell individual i moral més que no pas polític, la sensibilitat de Picasso i que es pot apreciar en certs dibuixos realitzats entre 1897 i 1901: El presoner, Un míting anarquista. En aquesta mateixa època, exposa també per primera vegada en la històrica Sala Parés del carrer Petritxol.
A partir del 1900, Picasso va fer algunes anades a París. Allà va mantenir amistats amb molts artistes del moment, com André Breton, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Henri Matisse i Gertrude Stein. També va entrar en contacte amb l’obra de Toulouse-Lautrec, Cézanne i d’altres, i començà a fer exposicions. En una d’aquestes estades a París, el seu amic Carles Casagemas se suïcida per amor. Es diu que aquest fet portà Picasso al seu període blau.
El 1902, es deslliura del servei militar pagant dues mil pessetes que li va deixar el seu oncle. El 1906 va viure dos mesos i mig a Gósol, període del que en consten diverses cartes amb fragments en català i signades amb el pseudònim Pau de Gósol.
Durant la Primera Guerra mundial, Picasso coneix la ballarina Olga Koklova, i es casen el 1918 a l’església d’Alexandre Nevski. Posteriorment, va conèixer Marie-Thérèse Walter, que va ser la seva següent esposa, amb qui va tenir una filla el 1935, que es diu Maya.
Políticament, Picasso es declarava pacifista i comunista, i fou membre del Partit Comunista Francès fins a la seva mort. Durant la Guerra Civil espanyola, participà en nombrosos actes de suport al govern legítim de la República.
El 1962, fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.
El 1963, es va inaugurar a Barcelona el Museu Picasso. La Reia
Diari de Girona informa que els ajuntaments rebran un bo de 15.000 euros per instal·lar-ne en edificis públics, parcs i places.
Podrà tramitar-ho també el nostre govern de l’EMD de Bellaterra?
Aquests municipis tindran wifi gratis pagat per la Unió Europea
Aquests municipis tindran wifi gratis pagat per la Unió Europea
Arran de la tercera convocatòria de la iniciativa europea WiFi4EU, municipis d’arreu d’Europa, rebran bons per cobrir els costos d’instal·lació de punts d’accés Wi-Fi gratuïts. Entre els municipis beneficiaris n’hi ha 13 de catalans que se sumen al centenar de municipis que van obtenir un bo a la segona convocatòria i als quaranta-quatre de la primera. Per a aquesta convocatòria de creació de xarxes Wi-Fi en espais públics, inclosos ajuntaments, biblioteques públiques, museus, parcs públics o places, es disposa d’un total de 26,7 milions d’euros.
Ramon Andreu, president de l’EMD de Bellaterra i Bea Ripol, secretària|ARXIU BELLATERRA. CAT
Ramon Andreu i Atik, president de l’EMD de Bellaterra convoca als/les membres que composen la Junta de Veïns i Veïnes de l’Entitat Municipal Descentralitzada Bellaterra a la sessió ordinària que tindrà lloc el dilluns dia 28 d’octubre de 2019 a les 20:00 hores a la sala de sessions de l’Entitat amb subjecció al següent:
ORDRE DEL DIA:
1.- Aprovació de les actes de les sessions anteriors.
2.- Aprovació inicial de la modificació del Reglament Orgànic de l’EMD Bellaterra.
3.- Aprovació de la modificació del document “descripció de funcions dels agents cívics de l’EMD Bellaterra”.
4.- Moció de la Junta de Portaveus de resposta a la Sentència del Tribunal Suprem.
5.- Moció que presenta el grup d’Esquerra Republicana de Catalunya-Acord Municipal per a l’accés a la Junta d’Assessorament de Presidència.
6.- Moció que presenta el grup d’Esquerra Republicana de Catalunya-Acord Municipal per el transport interurbà de Bellaterra.
7.- Precs i preguntes.
NOTA: Cal recordar el poc respecte de Victor Francos (regidor de relaccions amb Bellaterra), nomenat pel nou batlle del PSC Carlos Cordón, que fins ara mai s’ha presentat a la Junta de Veïnes i Veïns.
La Noguera Home & Garden, un dels millors de Catalunya, situat a només 4, 8 km de Bellaterra, amb aparcament propi i un servei amable i molt profesional
[Galeria de fotos Bellaterra Gourmet]
Per Lluís Torres
La Noguera Garden Home, amb els seus espais presentats i cuidats amb un gran gust, recorda els millors establiment especialitzats que trobem al centre d’Europa i als Estats Units.
Ara ja ho tenen tot preparat amb un ambient càlid nadalenc, que fa les delícies dels infants i famílies.
La Noguera neix al desembre de 1999 com a centre de jardineria, dedicant-se a la venda minorista de plantes, bricojardinería i mobiliari d’exterior.
Avui compta amb 8.000 metres quadrats de superfície comercial. Han obtingut una posició de lideratge a la zona, principalment pel seu bon tracte i servei al client, així com per una oferta de producte variada i seleccionada segons un criteri de professionalitat.
El centre de Jardineria La Noguera és soci fundador de Jardinarium.
Assessorament Ofereixen solucions personalitzades als clients per a qualsevol dubte o problema
Ajuden a carregar el vehicle Ofereixen facilitats a l’hora de carregar el vehicle amb els productes comprats.
Diagnòstic de malalties Diagnostiquen malalties de les plantes oferinsolucions i productes a mesura.
Dissenys de jardins i terrasses Fan dissenys perquè pugueu gaudir al màxim del vostre jardí o terrassa
Aparcament Disposen d’una àmplia zona de Pàrquing
Transport a domicili Transportar els productes que heu comprat no és cap inconvenient gràcies al servei de transport a domicili.
LA NOGUERA Home & Garden
KM. 9,8, Carretera de Rubí
(08191 Rubí)
☎️ 935 87 20 01
Hi ha empreses de l’índex borsari Íbex-35 que han triplicat i fins i tot quadruplicat els salaris dels seus màxims responsables en l’últim any.
El sou del primer directiu és de mitjana 123 vegades superior al de l’empleat mitjà en les 35 principals empreses que cotitzen a la borsa espanyola, les que s’agrupen en l’índex selectiu Ibex-35. En l’últim any, hi ha grans companyies d’aquestes que han triplicat i quadruplicat els salaris dels seus màxims responsables.
Un informe d’Oxfam Intermón recull una sèrie d’indicadors que dibuixen la silueta de la desigualtat a les grans empreses que cotitzen a borsa. Des del 2015, els beneficis de les empreses (resultats d’explotació) de l’Ibex-35 han crescut un 65%, mentre que els sous de les plantilles d’aquestes empreses s’han reduït un 0,5%.
El 2018, el sou mitjà a les empreses de l’Ibex-35 es va reduir un 1,2%, alhora que el dels alts directius s’incrementava un 6%. De mitjana, el màxim responsable d’una empresa de l’Ibex-35 cobra 123 vegades més que una treballadora o un treballador mitjà.
L’informe “Qui reparteix es queda sempre la millor part”, elaborat per Oxfam Intermón, ha analitzat el comportament de les principals empreses que cotitzen en borsa per proporcionar una panoràmica de l’empremta que deixen sobre la desigualtat.
Sous més baixos per a les dones
Les dones que treballen en aquestes empreses de l’IIbex guanyen de mitjana un 15% menys que els seus companys. El percentatge expressa la diferència que separa el sou mitjà de les dones i dels homes en aquestes empreses.
L’empresa on la bretxa és més gran és el Banc Santander, amb un 31%, seguit de Mapfre (28%) i Viscofán (26%) Per contra, hi ha quatre empreses on hi ha paritat salarial: Acerinox, Iberdrola, Inditex i Melià Hotels.
Segons explica Miguel Alba, economista expert en desigualtat i empreses i autor de l’informe, les empreses de l’Ibex-35 són actors clau en l’evolució de la desigualtat, ja que poden contribuir a un repartiment més just.
La seva responsabilitat és enorme -diu- i la conclusió és que la majoria està fallant en la seva resposta; no té un compromís clar amb la seva responsabilitat fiscal, ni va amb compte a l’hora de fixar salaris descomunals per als seus màxims responsables”.
Gairebé la meitat de les persones ocupades en les empreses de l’Ibex-35 són dones (el 46%) però ocupen menys d’un terç dels llocs directius, tot just el 32%.
Impostos i paradisos
Les empreses de l’Ibex han reduït un 6% les seves filials en paradisos fiscals. Tot i així, mantenen 805 filials en aquests territoris, si es comptabilitzen només aquelles que no es justifiquen per una activitat operativa.
Segons l’informe d’Oxfam Intermón, el desviament de beneficis de tot tipus d’empreses cap a paradisos fiscals costa cada any a Espanya 3.250 milions d’euros, l’equivalent al 13% de la recaptació de l’impost sobre societats.
Els paradisos fiscals dins de la UE s’emporten el 80% d’aquesta quantitat. Dins de les empreses de l’Ibex, Banc Santander (207), ACS (102) i Repsol (70) són les empreses amb un major nombre de filials en paradisos fiscals. Aena, Bankia, ENCE, Colonial i Merlin no tenen presència en aquests territoris.
A això cal sumar els crèdits fiscals que l’Estat pot atorgar als que compren empreses en pèrdues, i que permeten deduir imports de la futura factura fiscal. Actualment, superen els 60.000 milions d’euros, més de dues vegades i mitja l’import que recapta l’impost de societats.
Socialitzar les pèrdues
Segons Miguel Alba, “el problema és que aquests crèdits arriben a magnituds exorbitants que comprometen seriosament la futura recaptació d’impostos. A més, és una forma de socialitzar les pèrdues d’una empresa, perquè al final és la ciutadania la que acaba pagant la factura”.
Per ordenar aquest panorama de forma més equitativa, Oxfam Intermón planteja a l’executiu una sèrie de recomanacions en matèria salarial i de drets laborals. Les principals són l’increment del salari mínim interprofessional fins als mil euros el 2020, el reforç de les inspeccions i la inclusió de la ràtio entre salaris d’una empresa com un indicador obligatori. També demana la regulació necessària perquè les subcontractacions no es facin servir com a forma de reduir els salaris.
Per a les empreses de l’Ibex-35 Oxfam Intermón planteja que han d’utilitzar la seva capacitat per determinar millores salarials que posin fi al llarg període d’ajust, fer públiques les diferències salarials en el seu si, implantar una ràtio màxima entre el salari més baix i el més alt, i assegurar que es garanteixen condicions equiparables al personal de plantilla quan es subcontracta.
Una història de passió per la música i un viatge per descobrir la que va ser una de les millors pianistes del segle XX, la barcelonina Alícia de Larrocha.
“Les mans d’Alícia” (2017) és el retrat humà i artístic d’Alícia de Larrocha (1923- 2009), d’una vida dedicada a l’estudi i al perfeccionament musical amb el reconeixement de multitud de premis.
Personatges de renom internacional com Joaquín Achúcarro, André Previn, Maria Joao Pires o Martha Argerich comentaran, en aquest documental, la seva tècnica, la seva passió i els motius pels quals va ser considerada una de les millors pianistes del segle XX.
Vine a conèixer la trajectòria d’una artista admirada i estimada internacionalment i descobreix la dona més enllà de la pianista.
Direcció, guió, realització i muntatge: Yolanda Olmos i Verònica Font.
Durada del documental: 60 minuts
Accés lliure amb inscripció prèvia a: info@victoriadelosangeles.org
Aforament limitat
La coalició d’ONG mediambiental Break Free From Plastic publica un informe el dimecres 23 d’octubre on es recullen les multinacionals més contaminants.
Ampolles de plàstic compactes al centre de reciclatge de Bègles/França (2008)
Per Marie Zafimehy i AFP
Ampolles, pots, taps: desenes de milers de residus de plàstic que contaminen el planeta són generats per un bon nombre de multinacionals, entre les quals Coca-Cola, Nestle o Pepsico, asseguren Break Free from Plastics, una coalició global d’ONG, en un informe publicat dimecres 23 d’octubre a Manila (Filipines).
Aquesta coalició internacional de 1.475 organitzacions ecologistes, incloses Greenpeace o Zero Waste, culpa a aquestes multinacionals d’esborrar, en la seva majoria, la responsabilitat de netejar la contaminació causada per la seva activitat.
Els voluntaris de la coalició van recollir prop de mig milió de peces de residus de plàstic durant un “Global Clean Up Day” coordinat a 51 països fa un mes, dels quals el 43% són marques recognoscibles.
Coca-Cola i Nestlé a la part superior del podi
Per segon any consecutiu, Coca-Cola va ocupar el primer lloc entre els contaminants amb 11.732 residus plàstics recollits a 37 països dels quatre continents aquest any.
Segons l’informe Break Free From Plastics, els deu primers productors de residus plàstics són:
1. Coca-Cola (11.732 residus de plàstic recollits a 37 països)
2. Nestlé (4.846 residus plàstics recollits a 31 països)
3. Pepsico (3.362 residus plàstics recollits a 28 països)
4. Mondelez International (1.083 residus de plàstic recollits a 23 països)
5. Unilever (3.328 residus de plàstic recollits a 21 països) 6. Mars (543 residus de plàstic recollits a 20 països)
7. Procter & Gamble (1.160 residus de plàstic recollits a 18 països)
8. Colgate-Palmolive (642 residus de plàstic recollits a 18 països)
9. Phillip Morris International (2.239 residus de plàstic recollits a 17 països)
10. Perfetti Van Melle (1.090 residus de plàstic recollits a 17 països)
Mentre que molts països asiàtics aboquen els seus residus als oceans, “els veritables culpables de la major part de la contaminació plàstica a Àsia són les multinacionals les seus de la qual es troben a Europa i els Estats Units”, afirma l’informe. Sol·licitats per AFP, els grups Coca-Cola, PepsiCo i Nestlé no han comentat aquest informe en un futur immediat.
Amagat darrere del reciclatge
Tot i que les marques generalment reconeixen el seu paper en la difusió d’aquesta contaminació, l’informe constata que “van a grans longituds per promoure solucions falses al problema”. Promoure el reciclatge és la seva forma d’aconseguir la responsabilitat als consumidors, afegeix l’informe, destacant que només el 9% de tots els plàstics produïts des de la dècada de 1950 han estat reciclats.
“Les empreses continuen beneficiant-se de la producció abundant de plàstics d’un sol ús, mentre que les comunitats de tot el món es veuen obligades a suportar la càrrega”, va dir Break Free de Plàstics, titllant que la situació “és inacceptable”. “.
De fet, van passar de fer, 40 anys enrere, formatges a la cuina de casa per revaloritzar la llet de les seves cabres a muntar una formatgeria que ja té 50 treballadors. Produeixen 200 tones de 15 tipus de formatges, i cada cop n’exporten més. Ja han guanyat altres premis i ara també triomfen amb productes nous com aquest “cheesefuet”, un formatge de cabra amb forma de fuet que també ha guanyat una medalla de plata.
Aquests municipis tindran wifi gratis pagat per la Unió Europea
BELLATERRA.CAT 