Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 23/10/2019

Hi ha empreses de l’índex borsari Íbex-35 que han triplicat i fins i tot quadruplicat els salaris dels seus màxims responsables en l’últim any.

El sou del primer directiu és de mitjana 123 vegades superior al de l’empleat mitjà en les 35 principals empreses que cotitzen a la borsa espanyola, les que s’agrupen en l’índex selectiu Ibex-35. En l’últim any, hi ha grans companyies d’aquestes que han triplicat i quadruplicat els salaris dels seus màxims responsables.

Un informe d’Oxfam Intermón recull una sèrie d’indicadors que dibuixen la silueta de la desigualtat a les grans empreses que cotitzen a borsa. Des del 2015, els beneficis de les empreses (resultats d’explotació) de l’Ibex-35 han crescut un 65%, mentre que els sous de les plantilles d’aquestes empreses s’han reduït un 0,5%.

El 2018, el sou mitjà a les empreses de l’Ibex-35 es va reduir un 1,2%, alhora que el dels alts directius s’incrementava un 6%. De mitjana, el màxim responsable d’una empresa de l’Ibex-35 cobra 123 vegades més que una treballadora o un treballador mitjà.

L’informe “Qui reparteix es queda sempre la millor part”, elaborat per Oxfam Intermón, ha analitzat el comportament de les principals empreses que cotitzen en borsa per proporcionar una panoràmica de l’empremta que deixen sobre la desigualtat.

Sous més baixos per a les dones

Les dones que treballen en aquestes empreses de l’IIbex guanyen de mitjana un 15% menys que els seus companys. El percentatge expressa la diferència que separa el sou mitjà de les dones i dels homes en aquestes empreses.

L’empresa on la bretxa és més gran és el Banc Santander, amb un 31%, seguit de Mapfre (28%) i Viscofán (26%) Per contra, hi ha quatre empreses on hi ha paritat salarial: Acerinox, Iberdrola, Inditex i Melià Hotels.

Segons explica Miguel Alba, economista expert en desigualtat i empreses i autor de l’informe, les empreses de l’Ibex-35 són actors clau en l’evolució de la desigualtat, ja que poden contribuir a un repartiment més just.

La seva responsabilitat és enorme -diu- i la conclusió és que la majoria està fallant en la seva resposta; no té un compromís clar amb la seva responsabilitat fiscal, ni va amb compte a l’hora de fixar salaris descomunals per als seus màxims responsables”.

Gairebé la meitat de les persones ocupades en les empreses de l’Ibex-35 són dones (el 46%) però ocupen menys d’un terç dels llocs directius, tot just el 32%.

Impostos i paradisos

Les empreses de l’Ibex han reduït un 6% les seves filials en paradisos fiscals. Tot i així, mantenen 805 filials en aquests territoris, si es comptabilitzen només aquelles que no es justifiquen per una activitat operativa.

Segons l’informe d’Oxfam Intermón, el desviament de beneficis de tot tipus d’empreses cap a paradisos fiscals costa cada any a Espanya 3.250 milions d’euros, l’equivalent al 13% de la recaptació de l’impost sobre societats.

Els paradisos fiscals dins de la UE s’emporten el 80% d’aquesta quantitat. Dins de les empreses de l’Ibex, Banc Santander (207), ACS (102) i Repsol (70) són les empreses amb un major nombre de filials en paradisos fiscals. Aena, Bankia, ENCE, Colonial i Merlin no tenen presència en aquests territoris.

A això cal sumar els crèdits fiscals que l’Estat pot atorgar als que compren empreses en pèrdues, i que permeten deduir imports de la futura factura fiscal. Actualment, superen els 60.000 milions d’euros, més de dues vegades i mitja l’import que recapta l’impost de societats.

Socialitzar les pèrdues

Segons Miguel Alba, “el problema és que aquests crèdits arriben a magnituds exorbitants que comprometen seriosament la futura recaptació d’impostos. A més, és una forma de socialitzar les pèrdues d’una empresa, perquè al final és la ciutadania la que acaba pagant la factura”.

Per ordenar aquest panorama de forma més equitativa, Oxfam Intermón planteja a l’executiu una sèrie de recomanacions en matèria salarial i de drets laborals. Les principals són l’increment del salari mínim interprofessional fins als mil euros el 2020, el reforç de les inspeccions i la inclusió de la ràtio entre salaris d’una empresa com un indicador obligatori. També demana la regulació necessària perquè les subcontractacions no es facin servir com a forma de reduir els salaris.

Per a les empreses de l’Ibex-35 Oxfam Intermón planteja que han d’utilitzar la seva capacitat per determinar millores salarials que posin fi al llarg període d’ajust, fer públiques les diferències salarials en el seu si, implantar una ràtio màxima entre el salari més baix i el més alt, i assegurar que es garanteixen condicions equiparables al personal de plantilla quan es subcontracta.

Read Full Post »

Una història de passió per la música i un viatge per descobrir la que va ser una de les millors pianistes del segle XX, la barcelonina Alícia de Larrocha.

“Les mans d’Alícia” (2017) és el retrat humà i artístic d’Alícia de Larrocha (1923- 2009), d’una vida dedicada a l’estudi i al perfeccionament musical amb el reconeixement de multitud de premis.

Personatges de renom internacional com Joaquín Achúcarro, André Previn, Maria Joao Pires o Martha Argerich comentaran, en aquest documental, la seva tècnica, la seva passió i els motius pels quals va ser considerada una de les millors pianistes del segle XX.

Vine a conèixer la trajectòria d’una artista admirada i estimada internacionalment i descobreix la dona més enllà de la pianista.

Direcció, guió, realització i muntatge: Yolanda Olmos i Verònica Font.
Durada del documental: 60 minuts

Accés lliure amb inscripció prèvia a: info@victoriadelosangeles.org
Aforament limitat

Read Full Post »

La coalició d’ONG mediambiental Break Free From Plastic publica un informe el dimecres 23 d’octubre on es recullen les multinacionals més contaminants.

Ampolles de plàstic compactes al centre de reciclatge de Bègles/França (2008)

Per Marie Zafimehy i AFP

Ampolles, pots, taps: desenes de milers de residus de plàstic que contaminen el planeta són generats per un bon nombre de multinacionals, entre les quals Coca-Cola, Nestle o Pepsico, asseguren Break Free from Plastics, una coalició global d’ONG, en un informe publicat dimecres 23 d’octubre a Manila (Filipines).

Aquesta coalició internacional de 1.475 organitzacions ecologistes, incloses Greenpeace o Zero Waste, culpa a aquestes multinacionals d’esborrar, en la seva majoria, la responsabilitat de netejar la contaminació causada per la seva activitat.

Els voluntaris de la coalició van recollir prop de mig milió de peces de residus de plàstic durant un “Global Clean Up Day” coordinat a 51 països fa un mes, dels quals el 43% són marques recognoscibles.

Coca-Cola i Nestlé a la part superior del podi

Per segon any consecutiu, Coca-Cola va ocupar el primer lloc entre els contaminants amb 11.732 residus plàstics recollits a 37 països dels quatre continents aquest any.

Segons l’informe Break Free From Plastics, els deu primers productors de residus plàstics són:

1. Coca-Cola (11.732 residus de plàstic recollits a 37 països)
2. Nestlé (4.846 residus plàstics recollits a 31 països)
3. Pepsico (3.362 residus plàstics recollits a 28 països)
4. Mondelez International (1.083 residus de plàstic recollits a 23 països)
5. Unilever (3.328 residus de plàstic recollits a 21 països)
6. Mars (543 residus de plàstic recollits a 20 països)
7. Procter & Gamble (1.160 residus de plàstic recollits a 18 països)
8. Colgate-Palmolive (642 residus de plàstic recollits a 18 països)
9. Phillip Morris International (2.239 residus de plàstic recollits a 17 països)
10. Perfetti Van Melle (1.090 residus de plàstic recollits a 17 països)

Mentre que molts països asiàtics aboquen els seus residus als oceans, “els veritables culpables de la major part de la contaminació plàstica a Àsia són les multinacionals les seus de la qual es troben a Europa i els Estats Units”, afirma l’informe. Sol·licitats per AFP, els grups Coca-Cola, PepsiCo i Nestlé no han comentat aquest informe en un futur immediat.

Amagat darrere del reciclatge
Tot i que les marques generalment reconeixen el seu paper en la difusió d’aquesta contaminació, l’informe constata que “van a grans longituds per promoure solucions falses al problema”. Promoure el reciclatge és la seva forma d’aconseguir la responsabilitat als consumidors, afegeix l’informe, destacant que només el 9% de tots els plàstics produïts des de la dècada de 1950 han estat reciclats.

“Les empreses continuen beneficiant-se de la producció abundant de plàstics d’un sol ús, mentre que les comunitats de tot el món es veuen obligades a suportar la càrrega”, va dir Break Free de Plàstics, titllant que la situació “és inacceptable”. “.

Read Full Post »

«La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició espanyola»

Vicent Partal, director de VilaWeb

VICENT PARTAL

Un dels aspectes que es poden intuir en aquests primers dies, frenètics, de la revolta catalana és que té un caràcter global. Així és l’impacte que té en un món globalitzat que globalitza també –i, per tant, homologa– revoltes arreu del món.

Per això l’ocupació de l’aeroport del Prat, dilluns de la setmana passada, va ser un encert total. Els joves d’Hong Kong, una de les ciutats globals per excel·lència, van entendre que els aeroports han esdevingut alguna cosa més que simples aparcaments d’avions. I van convertir aquella ocupació en un recordatori al món sencer de la injustícia de la dominació xinesa. Que Barcelona reaccionàs de la mateixa manera ha tingut una gran significació, perquè les imatges s’associen –i les causes també, és clar. La brutalitat de la violència exercida per la policia espanyola i la policia autonòmica va servir encara per a amplificar l’abast del missatge al món. Avui no hi ha ningú mínimament informat al planeta que no tinga Catalunya al focus, al costat d’Hong Kong i de més situacions particularment dramàtiques i dures, com la que torna a viure ara mateix el poble de Xile.

I tot això es tradueix ja en dificultats, important, per al govern espanyol i per a la Unió Europea. Quan la Xina dedica propaganda oficial a dir que ells no peguen tant ni tan fort com Espanya, la UE té un problema de reputació. Perquè sempre ha dit que, com que no és cap superpotència militar ni política, les seues claus són l’economia i la defensa dels drets humans. I amb les imatges del Prat en surt malparada. Quan, per primera vegada, com va passar ahir, hi ha eurodiputats que acusen els eurodiputats espanyols d’exercir d’espanyols i solament d’espanyols i de fer abús del càrrec seguint un apriorisme nacional, pren cos i es referma la tesi que ací hi ha un conflicte que encaixa plenament en la doctrina internacional sobre el tracte a les minories nacionals. En fi, quan la premsa de tot el món posa d’exemple els manifestants d’Hong Kong i Barcelona com els líders de les noves formes smart de protesta, això fa de la revolta catalana un moviment que desperta simpatia arreu; i no simplement simpatia, sinó també solidaritat.

(Sobre això, tres dels millors articles, que us recomane, són aquests:
—The Guardian. ‘New generation, new tactics: the changing face of Catalan protests’
—Quartz. ‘Hong Kong is exporting its protest techniques around the world’
—Wired. ‘Catalonia has created a new kind of online activism. Everyone should pay attention’. )

Ara cal aprofitar el moment, però. La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició atàvica espanyola, la més global de totes i la més decidida i valenta que hàgem vist mai. La manera com combinen la calma i la tranquil·litat, el millor ambient, amb una autodefensa eficaç cada vegada que són atacats pense que en el futur serà estudiada –tal i com apunten ja aquests articles que recomane– com la llavor d’un canvi històric en les formes de mobilització i contestació política arreu del món. Però tot plegat servirà de poc si no assolim la independència.

Dita la qual cosa també he dir que si l’assolim (i estem en condicions de fer-ho i molt ràpid, malgrat el tap institucional) una de les preocupacions més grans que jo sempre he tingut, que era que acabem fent una república independent amb els mateixos defectes de la monarquia on vivim, potser hauré de començar a esborrar-la. Perquè si aquesta gent jove que hem vist als carrers són els dirigents del nostre futur la millora és fora de tota discussió.

Read Full Post »