Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘vicent partal’

«La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició espanyola»

Vicent Partal, director de VilaWeb

VICENT PARTAL

Un dels aspectes que es poden intuir en aquests primers dies, frenètics, de la revolta catalana és que té un caràcter global. Així és l’impacte que té en un món globalitzat que globalitza també –i, per tant, homologa– revoltes arreu del món.

Per això l’ocupació de l’aeroport del Prat, dilluns de la setmana passada, va ser un encert total. Els joves d’Hong Kong, una de les ciutats globals per excel·lència, van entendre que els aeroports han esdevingut alguna cosa més que simples aparcaments d’avions. I van convertir aquella ocupació en un recordatori al món sencer de la injustícia de la dominació xinesa. Que Barcelona reaccionàs de la mateixa manera ha tingut una gran significació, perquè les imatges s’associen –i les causes també, és clar. La brutalitat de la violència exercida per la policia espanyola i la policia autonòmica va servir encara per a amplificar l’abast del missatge al món. Avui no hi ha ningú mínimament informat al planeta que no tinga Catalunya al focus, al costat d’Hong Kong i de més situacions particularment dramàtiques i dures, com la que torna a viure ara mateix el poble de Xile.

I tot això es tradueix ja en dificultats, important, per al govern espanyol i per a la Unió Europea. Quan la Xina dedica propaganda oficial a dir que ells no peguen tant ni tan fort com Espanya, la UE té un problema de reputació. Perquè sempre ha dit que, com que no és cap superpotència militar ni política, les seues claus són l’economia i la defensa dels drets humans. I amb les imatges del Prat en surt malparada. Quan, per primera vegada, com va passar ahir, hi ha eurodiputats que acusen els eurodiputats espanyols d’exercir d’espanyols i solament d’espanyols i de fer abús del càrrec seguint un apriorisme nacional, pren cos i es referma la tesi que ací hi ha un conflicte que encaixa plenament en la doctrina internacional sobre el tracte a les minories nacionals. En fi, quan la premsa de tot el món posa d’exemple els manifestants d’Hong Kong i Barcelona com els líders de les noves formes smart de protesta, això fa de la revolta catalana un moviment que desperta simpatia arreu; i no simplement simpatia, sinó també solidaritat.

(Sobre això, tres dels millors articles, que us recomane, són aquests:
—The Guardian. ‘New generation, new tactics: the changing face of Catalan protests’
—Quartz. ‘Hong Kong is exporting its protest techniques around the world’
—Wired. ‘Catalonia has created a new kind of online activism. Everyone should pay attention’. )

Ara cal aprofitar el moment, però. La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició atàvica espanyola, la més global de totes i la més decidida i valenta que hàgem vist mai. La manera com combinen la calma i la tranquil·litat, el millor ambient, amb una autodefensa eficaç cada vegada que són atacats pense que en el futur serà estudiada –tal i com apunten ja aquests articles que recomane– com la llavor d’un canvi històric en les formes de mobilització i contestació política arreu del món. Però tot plegat servirà de poc si no assolim la independència.

Dita la qual cosa també he dir que si l’assolim (i estem en condicions de fer-ho i molt ràpid, malgrat el tap institucional) una de les preocupacions més grans que jo sempre he tingut, que era que acabem fent una república independent amb els mateixos defectes de la monarquia on vivim, potser hauré de començar a esborrar-la. Perquè si aquesta gent jove que hem vist als carrers són els dirigents del nostre futur la millora és fora de tota discussió.

Read Full Post »

A Europa avui dia no hi ha cap moviment democràtic de l’abast, la força i la radicalitat del moviment català per la independència. Els tribunals espanyols van modificar fa quatre anys l’estatut d’autonomia aprovat en referèndum pel poble de Catalunya i sancionat pels parlaments català i espanyol. Va ser un cas únic i insòlit, un autèntic colp d’estat judicial que trencava l’acord a què havien arribat les forces democràtiques catalanes i espanyoles al final del franquisme. D’ençà que José Maria Aznar va pujar al poder, el Partit Popular, hereu ideològic i biològic del franquisme, ha degradat la democràcia fins a extrems insuportables. No únicament a Catalunya, però especialment a Catalunya.

N’és la prova més clara precisament la prohibició del referèndum sobre la independència exigit per les forces polítiques catalanes. El Parlament de Catalunya va aprovar una llei de consultes populars amb 106 vots a favor i només 28 en contra, que havia de fer possible el 9-N amb normalitat. Abans d’això la cambra havia demanat oficialment al parlament espanyol o bé que organitzàs un referèndum a Catalunya o bé que, com a Escòcia, cedís a Catalunya la possibilitat d’organitzar-lo. Aquella demanda va ser resposta amb un no rotund del PP i del PSOE. I la llei de consultes va ser impugnada pel Tribunal Constitucional a les ordres del govern d’Espanya. Quan, finalment, el govern català va optar per convertir la consulta en un procés participatiu, com una manera de superar els entrebancs, l’estat el tornà a prohibir.

Espanya simplement diu que no de tot i es pensa que així ens rendirem. Diu i repeteix que la constitució espanyola no permet la independència i, en un exercici de cinisme difícil de superar, desafia els catalans a canviar-la. Però l’actual comunitat autònoma de Catalunya representa el 16% de la població de l’estat espanyol. I, per tant, encara que el 100% dels catalans ho volguessen, no se’n sortirien.

Potser en algun altre lloc la gent s’hauria resignat. Però els catalans no. Els catalans ens hem alçat i fa quatre anys que sostenim una autèntica epopeia política. Tot el món ens ha vist agafant-nos les mans i manifestant-nos pels carrers de Barcelona. L’estelada és avui una bandera reconeguda a l’instant per qualsevol lector de diaris d’arreu. Hem pintat el nostre país en el mapa informatiu i també en el mapa polític. Governs de tot arreu segueixen amb gran atenció tot allò que passa ací.

Però hi ha una cosa que de fora estant és difícil de veure: el dia a dia d’aquesta revolta democràtica. A cada poble, a cada ciutat, a cada barri, milers i milers de voluntaris dediquen hores i hores a impulsar el moviment. Homes i dones de totes les condicions socials, de tots els orígens i de totes les ideologies treballen des de fa quatre anys amb un somriure a la cara, conjurats per a crear un nou país.

I és precisament la feina extraordinària que fa el moviment social per la sobirania que dibuixa un futur diferent per a aquest país. Hem après a dialogar i a superar les diferències. Hem après a criticar-nos sense pietat, però amb la intenció de millorar. Hem analitzat fins al darrer detall cadascun dels nostres defectes i maldem per superar-los. Hem creat una nova cultura en què el poble ordena als polítics i els polítics treballen per encarrilar legalment les demandes del poble.

Europa viu una dècada terrible. I faria bé de demanar-se com és que a Catalunya la gent somriu al carrer. Ho fem perquè sabem que construïm un país millor amb la nostra lluita democràtica, radicalment lliure. Defensem sempre la pluralitat, des d’una posició inclusiva i dialogant. Per això tota la campanya dels partidaris del sí inclou sempre la crida a votar en llibertat, a pensar si no és millor votar que no. Per això el 9-N votaran també els immigrants, amb els quals compartim joiosament el nostre país. I per això, des de la democràcia cristiana fins a l’anticapitalisme d’esquerres, els partits catalans són capaços de pactar i avançar plegats, donant una lliçó de dignitat democràtica i de fidelitat al país.

Quan George Orwell va escriure el seu ‘Homage to Catalonia’ ho va fer sota l’impacte d’una ‘Catalan Revolution’ que era diferent de qualsevol altre esdeveniment de la seua època. Europa ha de saber avui que els catalans hem tornat. I que hem tornat per crear un país molt més democràtic que no això que tenim avui. Hem tornat per situar-nos, els ciutadans, al centre de la vida política i per fer-nos amos del nostre futur. Hem tornat per recordar al món una obvietat que no estem disposats a passar per alt: que els drets i les llibertats no es poden amenaçar ni —encara menys— negar per sempre.

Aquest combat d’avui, aquest esforç que ens portarà aviat a la independència, és l’homenatge que els catalans fem a una tradició de segles de lluita per la decència personal i col·lectiva. D’alguna manera, doncs, podeu pensar que és un homenatge a nosaltres mateixos. A la nostra passió eterna per la llibertat.

http://www.vilaweb.cat

IMG_3608.JPG

Read Full Post »