Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 25/10/2019

Bellaterra Gourmet fa temps que recomana el formatge Sarró de cabra del Moianès (Uns 24€ quilo). Ho trobareu a l’Esclat de Sant Cugat del Vallès, km0 de Bellaterra.

Elaborat per Montbrú, és l’únic formatge català premiat a la categoria més alta del World Cheese Awards

ARTICLE, VÍDEO I FOTOS DE TV3

El Sarró de cabra, que elabora la formatgeria Montbrú, ha estat escollit el millor formatge de cabra de pell florida del món al World Cheese Awards, considerats els Oscars dels formatges. Al concurs s’hi presenten 3.500 formatges, en 80 categories. Aquest ha estat l’únic formatge català premiat a la categoria més alta, de la qual només formen part 84 formatges d’arreu del món.
Per fer un bon formatge, la matèria primera ha de ser excel·lent i la llet la treuen de cabres seves i d’una quarantena de ramats més del país que tenen el certificat de Llet de Cabres Catalanes. En controlen molt el maneig i l’alimentació per obtenir-ne llet de gran qualitat.

Un cop a la cambra on madura, s’han de controlar molt la temperatura i la humitat. I aquest formatge, el seu producte estrella, l’han de voltejar cada dia d’un a un.

Martí Padrisa, formatgelier, explica quin gust té aquest Sarró de cabra que ha agradat tant al jurat:

“És un formatge de cabra molt suau, cremós, amb un toc cítric que juga molt bé amb aquesta aroma que li dona el fong exterior, que recorda terra, molsa, bosc. Sobretot el lloc d’on és fet, el Moianès.”

De fet, van passar de fer, 40 anys enrere, formatges a la cuina de casa per revaloritzar la llet de les seves cabres a muntar una formatgeria que ja té 50 treballadors. Produeixen 200 tones de 15 tipus de formatges, i cada cop n’exporten més. Ja han guanyat altres premis i ara també triomfen amb productes nous com aquest “cheesefuet”, un formatge de cabra amb forma de fuet que també ha guanyat una medalla de plata.

Read Full Post »

01. Cristóbal Martínez Bordiu, marquès de Villaverde i gendre de Franco. 02. Alfonso de Borón y Danpierre, duc de Cadis, casat amb la néta gran de Franco. 03. José Cristóbal Martínez Bordiu. 04. Luis Alfonso de Borbón Martínez Bordiu. 05. Francis Franco|ARA

Han passat quaranta-quatre anys des de la mort del dictador Francisco Franco i les imatges de la sortida de les seves despulles del Valle de les Caídos, lluny de convertir-se en un acte de justícia històrica, han fet visible i evident la deriva autoritària que està soscavant la democràcia espanyola. Són el símbol d’una involució. Un estat de dret modern i seriós no s’hauria de permetre un espectacle així. Sense voler-ho, fruit del seva frivolitat i el seu tacticisme inepte, el president en funcions del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, ha permès que l’exhumació de les restes del dictador es convertís en una lamentable exhibició mediàtica de franquisme nostàlgic. Si durant els anys de la Transició es va parlar del franquisme sociològic, si en les dècades següents es va donar per aparentment enterrat, ara estem assistint al seu retorn: l’esperit del dictador segueix perfectament viu i, a diferència dels inicis de la democràcia, es mostra públicament sense cap inhibició política ni mental. Ja només faltava aquest cop de ma, aquesta cerimònia ignominiosa.

Els fills i els nets dels que el 1975 van entrar el fèretre a la cripta de l’infame monument –erigit amb l’esforç de milers de presos a la memòria del general feixista– són els que ara l’han tret de nou damunt les espatlles. Els mateixos cognoms, el mateix silenci reverencial, les mateixes consignes i, de fons, una idèntica idea autoritària i excloent d’Espanya. Permetre que es faci explícita aquesta continuïtat és un tret al peu que es tira la democràcia espanyola. ¿Com s’ha pogut permetre una reivindicació com aquesta? Es manté així impúdicament viva la lleialtat al militar que va provocar la Guerra Civil i va posar fi al règim democràtic republicà, provocant milers de morts i quaranta anys d’una sagnant i mediocre dictadura. L’historiador Paul Preston ha qualificat l’era de Franco com “l’holocaust espanyol”, una història de terror i fanatisme ideològic fruit d’un ultranacionalisme que torna a estar entre nosaltres. En uns casos, com Vox, de manera explícita. En altres, amb dissimulació hipòcrita.
Tot això és el que simbòlicament ens ha retornat amb les imatges d’aquesta mena de segon funeral de Franco. No ha sigut, esclar, un homenatge d’estat –només faltaria!–, però sí un homenatge increïblement permès per l’Estat. Potser que s’ho facin mirar els que tant es preocupen de defensar la imatge d’Espanya al món enfront del sobiranisme català: ¿els sembla normal aquest manifestació de franquisme? El món també ho deu haver mirat incrèdul. Tornen els fantasmes del passat. Per a qualsevol demòcrata amb un mínim de memòria i dignitat les imatges d’avui són una autèntica ofensa. Són una agressió perquè treuen de l’armari l’Espanya més negra del segle XX. Fins al punt que el mateix coronel Tejero que el 1981 es va aixecar contra la democràcia per ressuscitar el franquisme avui ha estat ovacionat com un heroi, i el seu fill ha oficiat una missa en honor del dictador.

Mai en democràcia s’havia produït una cosa semblant. És un autèntic escàndol, un escarni per als fills i nets de les víctimes del militar feixista que va usurpar el poder, per a tots els que van defensar la República amb la seva vida i tots els que van combatre la dictadura i ho van pagar també amb la presó o la mort. A les cunetes d’Espanya encara hi ha milers de morts que es mantenen anònims per l’absència absoluta d’una política de memòria històrica durant més de quatre dècades de democràcia. Quin contrast tan gran amb els honors amb què l’Estat ha permès que la família i els acòlits ultres del dictador protagonitzessin el trasllat del cos! L’han convertit en un acte d’exaltació franquista.

El que havia de ser una reparació històrica ha acabat esdevenint una indecència política, un afront a la democràcia. ¿Algú s’imagina res semblant a Alemanya amb Hitler o a Itàlia amb Mussolini? El Valle de los Caídos fa dècades que s’hauria d’haver clausurat o transformat en un lloc de denúncia de la dictadura. Treure’n ara el cos de Franco d’una manera tan maldestra, deixant que se l’apropiïn els apologetes de la dictadura, sense cap projecte de memòria de fons, sense cap acte explícit de contrició, només amb fins electorals espuris, és una demostració més de la baixa qualitat democràtica espanyola. És un autèntica vergonya.

Read Full Post »

Betevé pública que tal dia com avui de fa 138 anys neix Pablo Picasso a Màlaga. Amb 13 anys fa les proves a l’escola de la Llotja i viu a la plaça Antonio López de Barcelona, a l’actual edifici de l’Hotel The Serras. Anirà al restaurant 4 Gats, on coneix molts artistes, i trobarà el seu lloc en les avantguardes

Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, Andalusia, 25 d’octubre del 1881 – Mogins, la Provença, 8 d’abril del 1973), més conegut pel nom artístic de Pablo Picasso, ja que sempre signava amb el segon cognom, va ser un pintor andalús, un dels més reconeguts del segle XX, conegut sobretot perquè va crear el cubisme juntament amb Georges Braque. En la seva dilatada carrera, va evolucionar per diferents estils i va conrear altres disciplines com la ceràmica, l’escultura amb bronze, el collage, i fins i tot va fer poesia. Va crear més de 20.000 obres al llarg de la seva vida.

Picasso va començar el seu recorregut estilístic amb una fugaç experiència amb el modernisme després del contacte amb la natura que li va suposar l’estada a Horta de Sant Joan i l’amistat amb els artistes catalans aplegats al voltant dels Quatre Gats. Amb les seves primeres estades a París, a partir del 1900, començà a desenvolupar un estil propi, primer en el període blau, que es caracteritza per obres fetes en tonalitats blavoses, fredes i personatges allargassats amb expressions tràgiques, influït per Van Gogh i Gauguin, que reflecteixen una tendència nihilista; va seguir amb un gir cap a un cert optimisme manifestat per un canvi cap a colors càlids i conegut com el període rosa, un moment en el qual Picasso estava permanentment instal·lat a París i en què va entrar en contacte amb escriptors propers al surrealisme. D’aquest període, són les obres de saltimbanquis, pallassos o acròbates de contingut més lleuger i alegre.

A partir del 1908, influenciat pel treball de Cezanne i per la imatge en moviment de les primeres filmografies, va desenvolupar obres que aconseguien trencar amb el cànon de representació definit en el Renaixement. Apollinaire va ser qui va anomenar cubisme el treball que conjuntament investigaven Picasso i Georges Braque. Amb obres tan destacades com Les senyoretes del carrer d’Avinyó, Picasso va aportar una nova interpretació de la realitat a partir d’una fragmentació de l’estructura de l’objecte que el va dur a experimentar amb el collage. Després d’una incursió pel surrealisme amb escultures de fils i làmines de metall i pintures de formes distorsionades i evocacions mitològiques, va iniciar l’època expressionista clarament influït per la Guerra civil espanyola primer i per la II Guerra mundial més tard. Obres com el Guernica o Dones plorant reflecteixen el seu sentiment d’angoixa davant la tragèdia de la guerra. Les seves escultures són, en aquest període, clarament abstractes.

En la dècada del 1950, es va centrar en la ceràmica i en pintures murals de grans dimensions. Els seus darrers anys els dedicà a pintar variacions d’obres dels grans mestres com Velázquez o Degas, a qui havia conegut personalment i de qui havia adquirit una sèrie d’obres; és una etapa de maduresa que dedicarà a treballar en la producció de litografies.

Personalment posicionat com a pacifista, durant la Guerra civil va estar políticament compromès amb el govern republicà, que el va nomenar director del Museu del Prado el 1936.
Va néixer al 25 d’octubre del 1881 a Màlaga. La seva mare era Maria Picasso López i el seu pare José Ruiz Blasco, que era professor de l’Escola de Belles Arts i conservador del museu local. Tenia dues germanes (Dolores (1884-1958) i Concepción (1887-1895), a més d’un germà que es creu que va morir molt petit, si bé no se sap del cert si va existir realment.

BIOGRAFIA DE PABLO PICASSO


Pablo Picasso, 1953.

Retrat de Pablo Picasso de Ramon Casas i conservat a la col·lecció permanent del MNAC de Barcelona
Va néixer al 25 d’octubre del 1881 a Màlaga. La seva mare era Maria Picasso López i el seu pare José Ruiz Blasco, que era professor de l’Escola de Belles Arts i conservador del museu local. Tenia dues germanes (Dolores (1884-1958) i Concepción (1887-1895), a més d’un germà que es creu que va morir molt petit, si bé no se sap del cert si va existir realment.

Als 8 anys va fer la seva primera obra. En aquesta època, signava les seves obres com a Ruiz Blasco. Poc després, el 1891, el seu pare troba feina a La Corunya i hi marxa a viure amb tota la família i Picasso es matricula a l’Escola Provincial de Belles Arts on tingué com a mestre el distingit pintor i militar Román Navarro García de Vinuesa (1854-1928). Quatre anys després marxen a Barcelona, on Picasso aprova els exàmens d’ingrés a l’Escola de la Llotja saltant-se els cursos inicials.

Durant l’hivern del 1895, va realitzar el seu primer gran llenç acadèmic, La Primera Comunió, a Barcelona, ciutat on residia.

El 1897, va presentar el llenç Ciència i Caritat a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. Durant l’estiu, va passar les vacances a Màlaga, on va pintar paisatges i curses de braus.
Entrada al

Entrada al cafè Els Quatre Gats de Barcelona

El setembre, va marxar a Madrid per a iniciar estudis a l’Academia de San Fernando però aviat ho deixa estar: l’atmosfera intel·lectual de la capital, bastant provinciana i impermeable al modernisme català que Picasso intentava introduir, no acabava de convèncer-lo. Fou en aquest període que va crear l’efímera revista Arte Joven, una de les rares col·leccions completes que és a la Biblioteca de Catalunya. No obstant això, va aprofitar les seves freqüents visites al Museo del Prado per a conèixer millor l’obra d’El Greco, que era vindicada per artistes i estudiosos de la fi del segle XIX.

Des del 1898, va signar les seves obres com “Pablo Ruiz Picasso”, més tard com “Pablo R. Picasso”, i només com “Picasso” des del 1901. Aquest canvi no significava un rebuig de la figura paterna, sinó que es devia a un desig de distinció de Picasso com a personatge, un fet iniciat pels seus col·legues catalans, que varen prendre el costum d’anomenar-lo pel cognom matern molt menys corrent que el “Ruiz” patern.

Un captaire a París, 1897, d’Isidre Nonell

Va tornar a Barcelona el juny del 1898, malalt d’escarlatina i es va traslladar a Horta de Sant Joan, el poble del seu amic Manuel Pallarés i Grau, amb qui muntà el seu primer estudi de pintura. En aquesta estada, Picasso es va retrobar amb les arrels primordials del país i amb un cert retorn a la natura, més en consonància amb l’ideari modernista, cosa que constituí un dels primers episodis “primitivistes” de la seva carrera.

Abandonada la idea de Madrid i la còpia dels grans mestres, el febrer del 1899 estava altre cop a Barcelona, on freqüentava la taverna Els Quatre Gats, insígnia del moviment modernista i on va exposar dibuixos per primera vegada. Aquí entra en contacte amb altres artistes com Carles Casagemas, Jaume Sabartés i Ramon Casas. En aquest ambient, Picasso va entrar en contacte amb el pensament anarquista implantat a Barcelona. La misèria dels barris baixos de Barcelona, els soldats malalts i ferits que tornaven a Espanya després de la desastrosa Guerra d’Independència cubana, varen crear un ambient propici per a la violència social que sens dubte va marcar, a un nivell individual i moral més que no pas polític, la sensibilitat de Picasso i que es pot apreciar en certs dibuixos realitzats entre 1897 i 1901: El presoner, Un míting anarquista. En aquesta mateixa època, exposa també per primera vegada en la històrica Sala Parés del carrer Petritxol.

A partir del 1900, Picasso va fer algunes anades a París. Allà va mantenir amistats amb molts artistes del moment, com André Breton, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Henri Matisse i Gertrude Stein. També va entrar en contacte amb l’obra de Toulouse-Lautrec, Cézanne i d’altres, i començà a fer exposicions. En una d’aquestes estades a París, el seu amic Carles Casagemas se suïcida per amor. Es diu que aquest fet portà Picasso al seu període blau.

El 1902, es deslliura del servei militar pagant dues mil pessetes que li va deixar el seu oncle. El 1906 va viure dos mesos i mig a Gósol, període del que en consten diverses cartes amb fragments en català i signades amb el pseudònim Pau de Gósol.

Durant la Primera Guerra mundial, Picasso coneix la ballarina Olga Koklova, i es casen el 1918 a l’església d’Alexandre Nevski. Posteriorment, va conèixer Marie-Thérèse Walter, que va ser la seva següent esposa, amb qui va tenir una filla el 1935, que es diu Maya.

Políticament, Picasso es declarava pacifista i comunista, i fou membre del Partit Comunista Francès fins a la seva mort. Durant la Guerra Civil espanyola, participà en nombrosos actes de suport al govern legítim de la República.

El 1962, fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.

El 1963, es va inaugurar a Barcelona el Museu Picasso. La Reia

Read Full Post »

Diari de Girona informa que els ajuntaments rebran un bo de 15.000 euros per instal·lar-ne en edificis públics, parcs i places.

Podrà tramitar-ho també el nostre govern de l’EMD de Bellaterra?

Aquests municipis tindran wifi gratis pagat per la Unió Europea

Aquests municipis tindran wifi gratis pagat per la Unió Europea

Arran de la tercera convocatòria de la iniciativa europea WiFi4EU, municipis d’arreu d’Europa, rebran bons per cobrir els costos d’instal·lació de punts d’accés Wi-Fi gratuïts. Entre els municipis beneficiaris n’hi ha 13 de catalans que se sumen al centenar de municipis que van obtenir un bo a la segona convocatòria i als quaranta-quatre de la primera. Per a aquesta convocatòria de creació de xarxes Wi-Fi en espais públics, inclosos ajuntaments, biblioteques públiques, museus, parcs públics o places, es disposa d’un total de 26,7 milions d’euros.

Read Full Post »

Hem vist que amb les fortes pluges s’ha tornat a obrir el forat de la Via Verda, que l’EMD va reparar fa poc.

Perillós forat a la Via Verda|BELLATERRA. CAT

Contactat amb l’EMD, ens han dit que tornaran a fer una actuació per evitar possibles accidents de famílies que passeja per aquesta natural Via Verda.

Read Full Post »