Susanna Casta, veïna de Valldoreix
Per cert, un aplaudiment grandiós als joves i no tan joves de Fridays for Future, aquí i arreu del món. Gràcies per sortir al carrer, gràcies per protegir el planeta.
“L’origen de la vida”, era la frase de referència de la meva professora de Naturals amb la que donava inici el curs. Per molt que la pobra dona s’esforcés en fer-nos entendre la importància de l’aigua, jo era incapaç de trobar-li sentit a l’actitud seriosa amb la qual ens explicava l’explotació i la mancança dels recursos del planeta, entre ells l’aigua. La meva professora va ser una avançada al seu temps. Per a mi l’aigua servia per dues coses, per beure-la o per banyar-me amb ella i gaudir-la quan arribava l’estiu. Simplicitat infantil.
Avui en dia, observant com els éssers humans estem tractant en el món que ens refugia, em penedeixo una mica de no haver-li prestat més atenció a la meva entranyable professora, de fer-ho potser hagués començat una mica abans la meva conscienciació amb la defensa del medi ambient, no ho sé, potser.
L’aigua, el nostre recurs més preuat encara que el món es regeixi pel barril de petroli, l’aigua que pot matar o pot donar vida, l’aigua que en la seva vigorosa naturalesa o en el seu tranquil discórrer, ens omple d’una energia alegre o d’una sorprenent tranquil·litat contemplativa. A qui no li agrada passar una idíl·lica tarda sota l’ombra d’un arbre, al costat d’un llac on podem veure reflectides les muntanyes i el cel? Si a més tens un bon llibre entre les mans i algú et fa massatges el cap, aquesta tarda pot passar a ser una de les millors de la teva vida. O mirar hipnotitzada els carrers mullats darrere els vidres mentre la pluja ho realentitza tot.
Qui no s’espanta quan les imatges de la televisió ens llancen a un món ple de dramatisme i mort? Quan veus les conseqüències d’aquestes ones salvatges que per uns segons dominen el món, el mar en peu de guerra contra una terra atordida que no pot fugí.
Qui no es cabreja quan arriba la factura de l’aigua i et descompensa el mes? Aquesta aigua que hauria de ser gratis perquè la terra ens l’ofereix lliurement, però aquesta societat incomprensible en què vivim ens imposa cànons i impostos.
Sobre aquest tema podem ser prosaics o podem ser activistes. O podem ser ambdues coses sota el risc que les nostres paraules no agradin ni a uns ni a altres, però a hores d’ara em dona exactament igual.
Com poder ser una cosa sense deixar de ser l’altra? Com protegir la nostra butxaca i seguir protegint el medi ambient?
És una qüestió difícil perquè les administracions públiques i les empreses que gestionen l’aigua sembla que s’han posat d’acord en no fer res, bé alguna cosa si fan, imposar-nos impostos i cànons per un recurs que no és seu, que no fabriquen, que no han inventat i del qual no són propietaris. Els governs tenen l’absoluta creença que l’única manera de conscienciar és el càstig tocant-nos la cartera.
Per exemple, fa temps algú va inventar les plaques solars i quan els simples mortals vam poder accedir-hi ens vam tornar bojos. No només estalviaríem sinó que les companyies elèctriques ens pagaven pel sobrant, era un somni que es feia realitat, cada família , cada individu era un generador d’energia que creava la seva pròpia electricitat i gratis –d’acord, descomptem la instal·lació però no oblidem que teníem ajudes administratives–. Però malauradament, com en aquest món en què vivim sempre pringuem els mateixos, el govern de torn va decidir que la festa no podia durar i que les grans companyies no podien deixar de guanyar diners. Totes les subvencions a les energies renovables que havia donat el govern anterior no van servir per res i el negoci de les plaques solars es va anar en orris, vam tornar a perdre i a pagar factures.
Torno a l’aigua. Suposo que aquí a Valldoreix tots recordem les tempestes d’aquest hivern i els danys que van causar, a uns més que altres. Tota l’aigua caient del cel lliurement, aquesta aigua que flueix fins al mar, s’evapora cap al cel i torna a caure, aquest cercle etern del que tant parlava la meva professora de Naturals. Tanta aigua desaprofitada… ja ho sé, ho sé, els més puristes em direu que l’aigua no es desaprofita, que cal que es compleixi el cercle, que l’aigua baixi i pugi, pugi i baixi. I que passa si part d’aquesta aigua es pogués recollir i emmagatzemar? Si en cadascun dels nostres jardins uns dipòsits ens subministressin l’aigua que prèviament haguessin recollit dels nostres jardins i de les nostres teulades? Que a l’aigua que fem servir li poguéssim eliminar residus i organismes nocius per la salut, bacteris, paràsits, fongs, virus i impureses per reutilitzar-la? Exactament el mateix que fa Sorea però a casa nostra i amb els mateixos sistemes? Si les administracions, les que suposadament tenen el deure de protegir-nos, també econòmicament, apostessin per fi per ajudar i no per imposar? Si els municipis muntessin de aquestes aigües recollides i reutilitzades, xarxes municipals per subministrar aigua als veïns o per l’ús col·lectiu –ús municipal–?
(No tindré la sort que algun polític llegeixi aquest article, faci seva la idea i comenci un estudi per la seva implantació en el municipi)
Tan impossible sembla? Conec la resposta.
Per això em diuen idealista.
Per cert, un aplaudiment grandiós als joves i no tan joves de Fridays for Future, aquí i arreu del món. Gràcies per sortir al carrer, gràcies per protegir el planeta.
Susanna Casta, veïna de Valldoreix
Read Full Post »
