“L’Antonio, el nostre pare, ha marxat”
L’Antonio, el nostre pare, ha marxat. Ens havíem acostumat tant a viure amb l’amenaça de l’espasa de Dàmocles del seu càncer, que les visites periòdiques de control a l’Hospital Clínic, les tongades de quimio, i tota la medicació que havia de prendre ja no ens impressionaven.
Sabíem que no era invencible, però no hi volíem pensar, en això. I ell, amb la seva fortalesa i el seu optimisme, i suposo que també per protegir-nos del dolor que ens provocava la idea de perdre’l, ens volia fer creure, sempre, que es trobava prou bé… Fins al final.
Però darrerament, l’Antonio ja no es trobava tan bé com aparentava, i des de la primavera va estar regatejant amb la seva apreciadíssima oncòloga, l’Estela, perquè li donés permís per complir el seu gran desig, que la Covid ja li havia arrabassat l’estiu passat. Aquest desig era tornar amb la Mylène a Genebrière i compartir-hi uns dies amb nosaltres, els fills i els nets. Era el que li feia més il·lusió. I per sort ho va aconseguir.
sitat de tornar-hi, perquè estava molt cansat. I perquè allà sempre ha estat molt feliç amb els seus.
Nosaltres, els fills, hem sabut des que tenim memòria que el nostre pare era molt important i molt estimat, conegut i reconegut, amb un compromís i savoir-faire que el van convertir en un periodista únic, de referència i totes aquestes coses que s’estan repetint i recordant tant aquests dies de comiat.
Però és clar, també era el nostre pare. I gairebé sempre estava treballant. Menys quan anàvem a Genebrière, i durant uns dies era tot nostre, i també de la Mylène i dels tiets, cosins i amics que ens venien a visitar en aquells estius memorables i plens de rituals que es repetien any rere any.
Aquests rituals començaven amb els preparatius d’abans de marxar (com ara quan l’Antonio passava hores triant i preparant amb devoció la música del viatge, enregistrant cassets amb caràtules de disseny artesanal que duien el copyright Bigatà Productions, fins a les més recents llistes de spotify). I culminaven amb la tradicional foto de família del darrer dia, sempre feta a corre-cuita, per deixar constància dels dies transcorreguts plegats.
Alguns d’aquests rituals s’han dissolt amb el pas del temps, però d’altres encara han perdurat fins a aquest estiu, i passi el que passi ja formaran part de la memòria, també, dels seus quatre nets, a qui l’Antonio ha estimat amb bogeria: el Joaquim, l’Anna, l’Aitor i la Berta, que també recordaran la imatge de l’avi acomodat i feliç a la seva mítica hamaca mida XXL del jardí, escoltant la seva música preferida i amb un llibre o un diari entre les mans. L’Antonio, també avi imponent, divertit, afectuós i savi .
El meu pare no tenia cap pressa per marxar, malgrat el seu cansament. No obstant això, enguany Genebrière ha estat el darrer tram del seu camí vital. Amb un epíleg molt breu de només quinze dies a Barcelona, per entendre i acceptar, tant ell com nosaltres, que el seu cos ja havia dit prou. Ha marxat tranquil i en pau, a casa, amb la Mylène, companya de vida fins al final, amb nosaltres, els fills, i amb els seus germans Eduardo, Alberto i Merche. També s’ha pogut acomiadar dels nets i dels amics de l’ànima que encara són aquí.
Finalment, vull expressar que els darrers dos dies no hem donat l’abast per agrair tots els missatges de condol, afecte i suport que hem rebut. Tampoc no hem pogut assimilar l’allau de paraules meravelloses que s’han dit i escrit sobre la grandesa professional i humana del nostre pare. Ni el dolor tan gran que sentim ara mateix.
L’Antonio Franco ha marxat, i ha deixat moltes persones orfes, que com jo, l’han estimat i admirat per la seva manera de ser i estar. Per la seva honradesa, integritat, coherència, seny, senzillesa, generositat, humilitat, calidesa, respecte, compromís, entusiasme, autenticitat. Per la seva alegria i optimisme. Per la seva magnanimitat, que vol dir grandesa d’ànim. Pel seu amor incondicional cap a nosaltres. Aquest és, ha estat el meu pare. I per tot això, i molt més, l’he estimat i l’estimaré. No em cap al cor l’agraïment que sento cap a ell.
Allà on sigui, ens vol contentes i contents. I que lluitem per allò en què creiem. Això sí, sense barallar-nos entre nosaltres.
Antonio, si te ha llegado este mensaje, allá donde estés, estoy segura de que ya sabes que me he atrevido a subir a esta palestra porque te quiero.
Dales un abrazo de nuestra parte a Anita, a la abuela Lolita, a Teresa, a Ana María y Eduardo. Y por supuesto, a Javier y a Carlitos. Y a todos los demás.
Hasta siempre
Carlota i Andreu (fills d’Antonio Franco Estadella i Mylène Bigatá Lamand)
NOTA: Des de Bellaterra recordem l’amistat i vivències amb la família Franco-Bigatá al nostre i sempre estimat barri de la Sagrada Família. L’escola catalana AFA Sagrada Família on van estudiar els nostres fills, al tant proper carrer de Cerdenya, l’amor del gos mascota Paco, la nostra assistència conjunta als partits del Barça, els viatges a Perpinyà amb la Mylène, festejar la festa i bateix del nostre fill Guy a la capella d’en Gaudí, els inoblidables moments que vam gaudir junts a l’apartament d’Esterri d’Aneu, jugant, escoltant música francesa i passejant pel Pallars Sobirà, la negativa de l’Antonio a l’oferta del Conde de Godó per ser director de La Vanguardia, i no acceptada perquè havía de fer una forta reducció de personal, les trobades al restaurant Via Veneto de Barcelona, etc., etc., Per sempre als nostres cors. Abraçades i recordeu que us estimarem Angi i Francesc
Font: Carlota Franco Bigatá http://www.alternaticaseconomicas.coop
BELLATERRA.CAT 