Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Carlota Franco Bigatá’

L’AVENÇ ha publicat avui a la seva portada digital la notícia de Bellaterra.Cat, sobre el Premi Ofici de Periodista 2021 concedit ahir, pels companys del Col·legi de Periodistes de Catalunya (a títol pòstum), a l’Antonio Franco Estadella, que profundament emocionats van recollir els seus fill, la Carlota i l’Andreu Franco Estadella, amb la presència de la seva dona durant 50 anys, la Mylène Bigatá Lamand.

Portada digital de L’AVENÇ, 9 novembre 2021

La revista L’AVENÇ aparegué l’any 1977, especialitzada en temes d’història i cultura. Va adoptar el nom de l’antiga revista homònima L’Avenç, activa entre 1881 i 1893. És una publicació especialitzada de referència que posa especial èmfasi en la història de la Catalunya contemporània, que reconstrueix des d’un punt de vista crític amb nombrosos treballs d’investigació i d’opinió, centrats, sobretot, en el conflicte de la Guerra Civil espanyola.

http://www.lavenc.cat/

Read Full Post »

Amb la presència de la seva parella Mylène Bigatá Lamand, els seus fills Carlota i Andreu Franco Bigatá van recollir ahir el Premi Ofici de Periodista 2021, otorgat a títol pòstum a l’Antonio, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya

Carlota Franco Estadella i el seu germà Andreu, recollint el Premi Ofici de Periodista 2021 otorgat a títol pòstum, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, al seu pare Antonio Franco Estadella

Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-25 setembre 2021) era un xava del barri de la Sagrada Família que volia ser periodista. Va ser director i impulsor del Diario de Barcelona i Barrabás i El Papus. Més tard, la mà d’Antonio Asensio, el seu company de barri, va crear El Periódico de Catalunya, El País de Catalunya, i va renunciar a la direcció de La Vanguardia.

Vídeo complert de l’acte del Col·legi de Periodistes de Catalunya 👇

Antonio Franco Estadella al seu pis del barri de la Sagrada Família|L’AVENÇ

El Col·legi de Periodistes de Catalunya va atorgar, a títol pòstum, el Premi Ofici de Periodista a Antonio Franco Estadella, un dels majors referents del periodisme en democràcia i que ens va deixar el passat mes de setembre. El guardó és un reconeixement a la seva figura i al mestratge que ha deixat a tot el sector periodístic. L’acte de lliurament d’ahir dilluns 8 de novembre, a les 18.30 hores a la seu del Col·legi de Periodistes. El periodista Emilio Pérez de Rozas va glossar la seva figura i recordardant el seu llegat amb Josep Carles Rius, Joan Tapia, Josep Cuní, Neus Tomás i Xavier Vidal-Folch.

Read Full Post »

Bon dia a tothom! Tinc una paraula: GRÀCIES!!!

Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947-25 setembre 2021) PERICO PASTOR

Gràcies als qui heu vingut perquè estimeu l’Antonio i gràcies als qui heu vingut per donar suport als qui més estem patint en el seu adéu. Gràcies per les infinites mostres d’afecte que ha rebut i que hem rebut.

Primero me gustaría recordar a los padres de Antonio, Alfonso y Lolita. A su hermano Alfonsito. Y a mis tíos Ana María y Eduardo. También quiero mandar un abrazo inmenso a todos los Velasco.

És un dia dur per nosaltres, l’Antonio se’ns ha anat abans del que tocava, li agradava molt la vida i  intentava treure somriures contínuament. Us puc dir que els darrers moments encara feia broma. Però tot i que ens han robat anys, el meu pare ha tingut una vida plena. Ha triomfat en la seva vocació i ha estat envoltat de família i amics amb devoció absoluta per la seva persona.

De la seva feina m’agradaria recordar els qui ja no són avui amb nosaltres: Botines, Pernau, Tristán La Rosa, Martín Ferrand, Martínez Ibáñez. I els que sí que hi són: Sorolla, Missé, Cuní, Pere Rusiñol, Matosas, Sanclemente, Montagut… I segur que em deixo alguns que ell voldria anomenar. També vull saludar amics com Juan Ortega, Josep Baigol i Josep Garcia Miquel.

Un recuerdo especial a Antonio Asensio. Su gran patrón.  Por su complicidad y lealtad con Antonio que tantos éxitos les  generó.

Si he de parlar del meu pare, he de parlar de Xavier Batalla, el meu padrí, un boig pel Barça: arribava als partits mitja hora abans per si hi havia cua, i s’amagava als lavabos de l’estadi als moments clau perquè preferia no mirar. Histerismes a part, un home IMPECABLE, en majúscules.  Salutacions per a la Judit, la Laura i l’Òscar.

I si he de parlar del meu pare, he de parlar de Carlos. Li donava  la vitamina, la medicina, l’adrenalina que el meu pare necessitava. Emilio: tu hermano, para Antonio era un Red Bull.  Carlos le daba energía, lo revolucionaba como nadie. Quiero recordar aquí a Pepote, el Pérez de Rozas, a mi parecer, más sensato. Y, cómo no, a Emilio: gracias por querer a Antonio como lo quieres.

Precisament puc dir que els dies que veia més feliç el meu pare era quan fèiem desplaçaments amb els seus amics, ja fossin partits de la Champions del Barça o a camps de mala mort de la geografia catalana per veure l’Elche. En aquests moments es desinhibia i era Antonio en estado puro.

El meu pare ha tingut la gran sort de tenir fins al darrer moment la Merche i dos germans fantàstics. Si us penseu que a l’Antonio li agradava manar, no coneixeu l’Eduardo. Que es quien corta el bacalao en la familia Franco. Bromes a part, l’Eduardo era un referent absolut per al meu pare, i de l’Alberto  només puc dir una cita textual del meu pare: “Es la mejor persona del mundo. No conoces a nadie mejor persona que Alberto”.

Merche, Eduardo, Alberto: os doy las gracias por estar especialmente por mi padre cuando Javier y Carlos se fueron. Le habéis hecho mucha compañía en esta vida.

El meu  pare tenia un altre germà, no era Franco, pero sí germà: Quico Roma, des de petits a La Bordeta.  Vull dir aquí que al meu pare li agradava molt jugar, li agradava molt guanyar, i no li agradava gaire perdre. És un Franco. Recordo amb molta nostàlgia els estius compartits a Genebrière amb la família Roma, on hi havia batalles èpiques Franco-Roma de parxís i ping pong.

Quico: gràcies també per ser-hi sempre. També et vull dir que porto la Teresa al cor.

També he dir dir que la persona que més ha estimat el meu pare, per sobre de tots i de tothom, és la meva mare. Para lo bueno y para lo malo. +50 anys estimant-se, discutint, vivint.  Portem uns dies dient-li al meu pare: Antonio, estaremos bien, tranquilo que estaremos bien.  I ara li vull dir a la meva mare: Mylène, gracias por quererlo como lo has querido y, si confías un poco en Carlota y en mí, te aseguro que estaremos bien.

L’Antonio té un altre fill, que a vegades em posa en evidència per ser tan bo i estar tant pels meus pares. M’encanta la definición del Iosu: Ángel de la guarda Ilde. Aunque no te guste que te lo diga. Muchas gracias por todo, siempre. Qué suerte tenerte en nuestras vidas.

I ara sí que he de donar les gràcies més importants. Antonio: qué obscenamente privilegiado he sido por ser tu hijo. Por tener tu cariño desde el día que nací. Sin hacer mérito yo alguno para eso. Privilegiado por poder disfrutar de tus opiniones. Por leer tus artículos antes que nadie. Por suplicarte a veces que no escribieras algo y que, evidentemente, no me hicieras caso. Flagrante el día que te dije: no te puedes meter con Messi, no podrás salir a la calle, te tirarán piedras, me moriré de vergüenza. PAAAAM a los dos días  PATAPAAMMMM Messi de vuelta y media. Privilegiado por poder celebrar contigo las victorias del Elche.

Me va a explotar el pecho de lo orgulloso que estoy de que hayas sido mi padre. Por todo eso e infinitas cosas más. GRACIAS, ANTONIO. AÚPA ELCHE

NOTA: Des de Bellaterra recordem l’amistat i vivències amb la família Franco-Bigatá al nostre i sempre estimat barri de la Sagrada Família. L’escola catalana AFA Sagrada Família on van estudiar els  nostres fills, al tant proper carrer de Cerdenya, l’amor del gos mascota Paco, la nostra assistència conjunta als partits del Barça, els viatges a Perpinyà amb la Mylène, festejar la festa i bateix del nostre fill Guy a la capella d’en Gaudí, els  inoblidables moments que vam gaudir junts a l’apartament d’Esterri d’Aneu, jugant, escoltant música francesa i passejant pel Pallars Sobirà, la negativa de l’Antonio a l’oferta del Conde de Godó per ser director de La Vanguardia, i no acceptada perquè havía de fer una forta reducció de personal, les trobades al restaurant Via Veneto de Barcelona, etc., etc., Per sempre als nostres cors. Abraçades i recordeu que us estimem. Angi i Francesc

Font: Alternativas Economicas, Andreu Franco Bigatá

Read Full Post »

“L’Antonio, el nostre pare, ha marxat”

Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 gener 1947- 25 setembre 2021)

L’Antonio, el nostre pare, ha marxat. Ens havíem acostumat tant a viure amb l’amenaça de l’espasa de Dàmocles del seu càncer, que les visites periòdiques de control a l’Hospital Clínic, les tongades de quimio, i tota la medicació que havia de prendre ja no ens impressionaven.

Sabíem que no era invencible, però no hi volíem pensar, en això. I ell, amb la seva fortalesa i el seu optimisme, i suposo que també per protegir-nos del dolor que ens provocava la idea de perdre’l, ens volia fer creure, sempre, que es trobava prou bé… Fins al final.

Però darrerament, l’Antonio ja no es trobava tan bé com aparentava, i des de la primavera va estar regatejant amb la seva apreciadíssima oncòloga, l’Estela, perquè li donés permís per complir el seu gran desig, que la Covid ja li havia arrabassat l’estiu passat. Aquest desig era tornar amb la Mylène a Genebrière i compartir-hi uns dies amb nosaltres, els fills i els nets. Era el que li feia més il·lusió. I per sort ho va aconseguir.

sitat de tornar-hi, perquè estava molt cansat. I perquè allà sempre ha estat molt feliç amb els seus.

Nosaltres, els fills, hem sabut des que tenim memòria que el nostre pare era molt important i molt estimat, conegut i reconegut, amb un compromís i savoir-faire que el van convertir en un periodista únic, de referència i totes aquestes coses que s’estan repetint i recordant tant aquests dies de comiat.

Però és clar, també era el nostre pare. I gairebé sempre estava treballant. Menys quan anàvem a Genebrière, i durant uns dies era tot nostre, i també de la Mylène i dels tiets, cosins i amics que ens venien a visitar en aquells estius memorables i plens de rituals que es repetien any rere any.

Aquests rituals començaven amb els preparatius d’abans de marxar (com ara quan l’Antonio passava hores triant i preparant amb devoció la música del viatge, enregistrant cassets amb caràtules de disseny artesanal que duien el copyright Bigatà Productions, fins a les més recents llistes de spotify). I culminaven amb la tradicional foto de família del darrer dia, sempre feta a corre-cuita, per deixar constància dels dies transcorreguts plegats.

Alguns d’aquests rituals s’han dissolt amb el pas del temps, però d’altres encara han perdurat fins a aquest estiu, i passi el que passi ja formaran part de la memòria, també, dels seus quatre nets, a qui l’Antonio ha estimat amb bogeria: el Joaquim, l’Anna, l’Aitor i la Berta, que també recordaran la imatge de l’avi acomodat i feliç a la seva mítica hamaca mida XXL del jardí, escoltant la seva música preferida i amb un llibre o un diari entre les mans. L’Antonio, també avi imponent, divertit, afectuós  i savi .

El meu pare no tenia cap pressa per marxar, malgrat el seu cansament. No obstant això, enguany Genebrière ha estat el darrer tram del seu camí vital. Amb un epíleg molt breu de només quinze dies a Barcelona, per entendre i acceptar, tant ell com nosaltres, que el seu cos ja havia dit prou. Ha marxat tranquil i en pau, a casa, amb la Mylène, companya de vida fins al final, amb nosaltres, els fills, i amb els seus germans Eduardo, Alberto i Merche. També s’ha pogut acomiadar dels nets i dels amics de l’ànima que encara són aquí.

Finalment,  vull expressar que els darrers dos dies no hem donat l’abast per agrair tots els missatges de condol, afecte i suport que hem rebut. Tampoc no hem pogut assimilar l’allau de paraules meravelloses que s’han dit i escrit sobre la grandesa professional i humana del nostre pare. Ni el dolor tan gran que sentim ara mateix.

L’Antonio Franco ha marxat, i ha deixat moltes persones orfes, que com jo, l’han estimat i admirat per la seva manera de ser i estar. Per la seva honradesa, integritat, coherència, seny, senzillesa, generositat, humilitat, calidesa, respecte, compromís, entusiasme, autenticitat. Per la seva alegria i optimisme. Per la seva magnanimitat, que vol dir grandesa d’ànim. Pel seu amor incondicional cap a nosaltres. Aquest és, ha estat el meu pare. I per tot això, i molt més, l’he estimat i l’estimaré. No em cap al cor l’agraïment que sento cap a ell.

Allà on sigui, ens vol contentes i contents. I que lluitem per allò en què creiem. Això sí, sense barallar-nos entre nosaltres.

Antonio, si te ha llegado este mensaje, allá donde estés, estoy segura de que ya sabes que me he atrevido a subir a esta palestra porque te quiero.

Dales un abrazo de nuestra parte a Anita, a la abuela Lolita, a Teresa, a Ana María y Eduardo. Y por supuesto, a Javier y a Carlitos. Y a todos los demás.

Hasta siempre

Carlota i Andreu (fills d’Antonio Franco Estadella i Mylène Bigatá Lamand)

NOTA: Des de Bellaterra recordem l’amistat i vivències amb la família Franco-Bigatá al nostre i sempre estimat barri de la Sagrada Família. L’escola catalana AFA Sagrada Família on van estudiar els nostres fills, al tant proper carrer de Cerdenya, l’amor del gos mascota Paco, la nostra assistència conjunta als partits del Barça, els viatges a Perpinyà amb la Mylène, festejar la festa i bateix del nostre fill Guy a la capella d’en Gaudí, els inoblidables moments que vam gaudir junts a l’apartament d’Esterri d’Aneu, jugant, escoltant música francesa i passejant pel Pallars Sobirà, la negativa de l’Antonio a l’oferta del Conde de Godó per ser director de La Vanguardia, i no acceptada perquè havía de fer una forta reducció de personal, les trobades al restaurant Via Veneto de Barcelona, etc., etc., Per sempre als nostres cors. Abraçades i recordeu que us estimarem Angi i Francesc

Font: Carlota Franco Bigatá http://www.alternaticaseconomicas.coop

Read Full Post »