“Amèlia Riera (1928-2019), amiga de Bellaterra, comparteix exposició a La Virreina de Barcelona l’any 2022”
La nova temporada d’exposicions de La Virreina també descobrirà la faceta menys coneguda de fotògraf d’Antoni Miralda
Per a Marguerite Duras, la creació artística no era un món de sabers definitius i tancats sinó canviants i canviables. A ella li dedicarà La Virreina Centre de la Imatge una de les grans exposicions de l’any que ve, però la seva idea de la cultura en permanent construcció i amb claus de lectura per a cada temps travessarà tota la programació de la institució de la Rambla, que inclou altres propostes ambicioses dedicades a Antoni Miralda, Amèlia Riera i Pedro Costa.
A Duras (1914-1996), La Virreina vol abordar-la des de tots els angles de la seva producció, literària, dramatúrgica i cinematogràfica, tot i que és aquesta darrera la que es privilegiarà a l’espai expositiu del palau i en un cinefòrum en què es convidaran creadors actuals que se senten en deute amb la seva visió del món. Pel director de La Virreina, Valentín Roma, Duras serà un pretext per abordar “la relació conflictiva entre imatge i paraula”. “S’acostuma a dir que tenim massa imatges articulant el que és real, però potser el que hi ha és massa discursos”, sosté.
L’exposició du un títol molt esperit Duras, Fora de camp, i s’obrirà el 4 de març juntament amb dos projectes més que també se situen en arestes de coneixement poc convencionals: Imatges buides, d’Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964), a qui Roma defineix com un artista que “espiga imatges desestimades per la realitat i per la història de l’art”, i La torre de David, en què Ángela Bonadies i Juan José Olavarría relaten en un còmic fet amb retalls fotogràfics la història dels últims 30 anys de Veneçuela a partir de la construcció fallida d’un gratacel cridat a ser la mare dels ous del poder financer de Caracas però que va acabar sent refugi de famílies sense llar.
El cicle expositiu primaveral de La Virreina es completarà amb una quarta sorpresa: el treball fotogràfic d’Antoni Miralda (Terrassa, 1942), molt menys conegut que els seus periples performàtics, sobretot amb el menjar. Miralda va començar la seva trajectòria als anys seixanta com a fotògraf de moda de Vogue. “Va ser un dels primers a treure els models de l’estudi i a fotografiar-los al carrer en situacions imprevisibles”, remarca Roma.
El centre artístic de la Rambla revalida el seu compromís amb l’art català, i defugint etiquetes que emboiren les coses, com la que distingeix els artistes locals dels internacionals. El que és local és el context en què treballa un artista, no la categoria de la seva obra, diu Roma, que tampoc entra en les jerarquies entre generacions.
A La Virreina hi ha espai per a Vilapuig i per a Miralda, i per a Èlia Llach (Barcelona, 1976) i per a Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019). Ambdues conviuran a l’estiu. Llach, amb una instal·lació de dibuixos coreogràfics, i Riera, amb una revisió que ja tocava fer a la seva carrera, fins ara marcada per les interpretacions “pintoresquistes” d’un surrealisme fet per una dona artista que va anar al seu aire mentre la glòria se la van emportar altres (homes). Riera, “heterodoxa de l’heterodòxia”, en paraules de Roma, va ser molt més que una nota discordant i entranyable de l’art català que va sorgir de la penombra de la postguerra.
A la tardor, l’escena local estarà representada per Art Larson, nascut a San Diego el 1962 però un dels nostres des de fa una pila d’anys. Presentarà El pixapins, un projecte en què el riure esdevé un antídot contra els discursos moralitzants. Estarà de sort perquè compartirà cartell amb el cineasta portuguès Pedro Costa (1959), a qui La Virreina fa temps que perseguia per fer una exposició retrospectiva i introspectiva.
D’aquí a un any també estarà oberta la proposta La ciutat en disputa, una mirada a les iniciatives d’habitatge social al sud d’Europa entre els anys quaranta i setanta, posant la lupa en l’arquitectura que surt de la seva zona de confort quan les crisis econòmiques exigeixen tenir més inventiva. I encara una última cita: Biennal 2064, un exercici fantasiós del que podria ser un gran esdeveniment artístic de volada global d’aquí a 40 anys.
Font: El Punt Avui
BELLATERRA.CAT 