Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 17/07/2020

Veïna i mascota passejant per la Via Verda de Bellaterra|BELLATERRA. CAT

Segons informa aquesta tarda Cerdanyola info, les noves mesures restrictives per prevenir un rebrot generalitzat de covid-19 anunciades aquest migdia per la Generalitat afecten Barcelona i altres municipis de l’Àrea Metropolitana (entre ells Montcada i Reixac), però Cerdanyola no s’ha vist perjudicada.

El govern de la Generalitat ha anunciat avui noves mesures restrictives per a prevenir un rebrot generalitzat de covid-19. Aquestes mesures afectaran els municipis de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Viladecans, el Prat de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi, Cornellà, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Badalona. Afectaran també tots els municipis de la comarca del Segrià on encara no s’havien pres mesures i tots els municipis de la comarca de la Noguera.

A la població d’aquests municipis es demana, a més de que limiti la mobilitat i que només surti de casa per motius laborals, sanitaris, d’assistència o cura a familiars, que les reunions no siguin de més deu persones. La limitació de cabuda a bars i restaurants ha de ser del 50%, amb possibilitat de servir només a les terrasses, que hauran d’ampliar la distància. També es tanquen sales de festa i gimnasos i es prohibeixen les visites a residències de gent gran. Aquestes mesures han estat acordades en el marc del PROCICAT.

Igualment també es demana que es reforcin les mesures higièniques i es recorda l’ús obligatori de la màscara. Tant mateix en la reunió del Comitè Tècnic d’aquest matí s’ha aprovat el Pla de represa del sector cultural anomenat “La cultura popular i les associacions culturals” i s’ha acordat elevar-lo al Comitè de Direcció del PROCICAT per malalties emergents per a la seva aprovació.

Les recomanacions

Es recomana fer els desplaçaments imprescindibles i només sortir per:

-anar a treballar
-anar a centres sanitaris
-cura de persones grans, menors o dependents
-compra a botigues d’alimentació o a altres amb cita prèvia
– lleure i esport amb el grup de convivència habitual
-gestions al banc
activitats judicials
-horts d’autoconsum
-fer mudances
-causes de força major

Es prohibeixen les trobades de més de 10 persones, les activitats culturals, d’espectacles públics, recreatives, esportives i d’oci nocturn i les visites a residències de gent gran.

Es permet:

-L’activitat comercial amb cita prèvia.
-L’obertura de bars i restaurants a la meitat de la capacitat a l’interior i amb una distància de 2m a les terrasses.
-Les activitats de casals i colònies d’estiu.
-L’obertura de biblioteques i museus.

Read Full Post »

Vol estendre les mesures del Segrià i l’Hospitalet a aquestes comarques, però no les aplicarà fins que no hi hagi una autorització judicial

CCMA|La consellera de la Presidència, Meritxell Budó, ha anunciat aquest divendres que s’aplicaran a Barcelona i als municipis dels voltants les mateixes mesures que ja s’estan aplicant a tres barris de l’Hospitalet de Llobregat.

Les mesures també s’aplicaran a tot el Segrià i als municipis de la comarca de la Noguera. Budó ho ha anunciat juntament amb la consellera de Salut, Alba Vergés, i el titular d’Interior, Miquel Buch, després de la reunió del PROCICAT que ho ha aprovat.

Màxim 10 persones, restriccions a restauració i comerços, oci i cultura tancats

Les mesures inclouen la prohibició de les reunions de més de 10 persones, tant en espais privats com públics, tret de les que convisquin en el mateix domicili habitualment.

En l’àmbit de la restauració passen per ampliar les distàncies entre taules a les terrasses i limitar l’aforament interior al 50%. Els ajuntaments podran autoritzar activitats sempre que compleixin les mesures necessàries.

Tota mena de botigues i comerços podran continuar funcionant, però amb cita prèvia. En canvi cinemes, teatres i locals d’oci nocturn no podran obrir.

Caldrà autorització judicial

En tot cas, es demana que s’evitin les trobades socials, que són la major font de transmissió del virus, i que es converteixen en l’arrencada de les cadenes de contagis.

Aquestes mesures s’han establert en dues resolucions del govern amb una previsió inicial de durada de 15 dies. No es publicaran al Diari Oficial de la Generalitat ni entraran en vigor fins que no ho autoritzi una resolució judicial.

“No tornar a la situació del març”

Budó ha alertat que el moment actual és “díficil” i la situació “molt complicada”, i que per això “cal actuar amb celeritat per evitar tornar a la situació del març”:

“No volem escatimar recursos en la lluita contra aquesta pandèmia. Hem d’evitar un segon confinament de la població.”

“Hem de fer una passa enrere per no veure situacions pitjors. Som conscients de les dates en que estem quan la gent espera fer activitats socials, però som davant un estiu excepcional.”

“Estem reforçant la capacitat de rastreig, no volem escatimar recursos, hem d’evitar confinament total de la població que podria tenir efectes devastadors. Tots hem d’actuar coordinadament, demanem màxima consciencia per aturar transmissió de virus.”

“Fem una crida als que han relaxat les mesures”

Budó ha demanat a la ciutadania que torni a l’actitud de mesos enrere, quan la pandèmia estava plenament activa:

“Fem una crida als que han relaxat les mesures, estem davant l’última oportunitat per controlar-ho. Les dades dels contagis no són bones i cal actuar amb màxima responsabilitat.”

“Demanem que no us desplaceu a segones residències aquest cap de setmana.”

Les mesures a l’àrea de Barcelona afecten aquest municipi, i també els de Viladecans, el Prat de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi, Cornellà, Sant Just Desvern, Esplugues, l’Hospitalet, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Badalona.

Les mateixes mesures s’aplicaran als 33 municipis del Segrià:

Aitona, els Alamús, Albatàrrec, Alcanó, Alcarràs, Alcoletge, Alfarràs, Alfés, Alguaire, Almacelles, Almatret, Almenar, Alpicat, Artesa de Lleida, Aspa, Benavent de Segrià, Corbins, Gimenells i el Pla de la Font, la Granja d’Escarp, Llardecans, Lleida, Maials, Massalcoreig, Montoliu de Lleida, la Portella, Puigverd de Lleida, Rosselló, Sarroca de Lleida, Seròs, Soses, Sudanell, Sunyer, Torre-serona, Torrebesses, Torrefarrera, Torres de Segre, Vilanova de Segrià i Vilanova de la Barca.

A la Noguera són 23 municipis:

Albesa, Algerri, Alòs de Balaguer, Artesa de Segre, Les Avellanes i Santa Linya, Balaguer, la Baronia de Rialb, Bellcaire d’Urgell, Bellmunt d’Urgell, Cabanabona, Camarasa, Castelló de Farfanya, Cubells, Foradada, Ivars de Noguera, Menàrguens, Montgai, Oliola, Os de Balaguer, Penelles, Ponts, Preixens, la Sentiu de Sió, Tiurana, Torrelameu, Térmens, Vallfogona de Balaguer, Vilanova de Meià, Vilanova de l’Aguda i Àger.

“Deixem de socialitzar”

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha reclamat que cal rebaixar l’activitat social per frenar els contagis:

“Deixem de socialitzar, deixar de fer l’imprescindible, hem de fer l’imprescindible per evitar confinaments totals. Apliquem mesures per creixements que ens alerten en zones molt poblades. Cal baixar activitat social i sortir només per l’imprescindible.”

“Cal evitar la mobilitat en general. Estem en zones de més transmissió i desplaçar-nos és de molta responsabilitat de cadascú. Recomanem que la gent no es mogui si no és imprescindible.”

“No podem descartar res”

Vergés ha insistit que el motiu de les mesures és l’augment de casos, i que cal actuar “com abans millor”:

“No podem descartar res en aquesta epidèmia, però no volem anar més, per això implementem mesures on hi ha creixement de casos. Estarem molts mesos gestionant aquesta situació, i esperem que sigui com aquesta i no de segona onada. Mesures com abans millor i fer-ne cas com a societat. Crec que així ho podrem gestionar.”

“Un alt increment dels casos, veure la part asistencial compromeses, increment de casos a UCI i urgències, si això creix serà un motiu per ampliar mesures.”

Read Full Post »

Cambio 16|Xavier Diez

Existe un gran debate entre historiadores para tratar de comprender las causas que provocaron el hundimiento de la Unión Soviética.

En las discusiones, se destacan numerosos factores que los observadores coetáneos constataban -el atraso tecnológico en el ámbito civil, la imposibilidad de seguir el ritmo de la carrera armanentística sin comprometer la viabilidad de la economía doméstica, el desabastecimiento crónico,…- pero existían otros más intangibles, más difíciles de calibrar, pero quizá más relevantes a la hora de explicar la verdadera fragilidad de lo que todos consideraban una superpotencia. La realidad, más allá de toda propaganda y apariencia, es que en los últimos años de la URSS se propagó, a la manera de una epidemia incontrolable, una profunda desmoralización colectiva y una verdadera pérdida de confianza en el sistema, que precipitó un derrumbamiento con efectos devastadores entre millones de soviéticos desengañados ante el comunismo y castigados por el capitalismo salvaje posterior. Es la época en que se popularizó aquella cita tan significativa y que incluso recogió Fernando León de Aranoa en su mítica película Los Lunes al sol. “Todo lo que nos explicaban sobre el comunismo era mentira. Pero todo lo que nos explicaban sobre el capitalismo era verdad.”

Era exactamente así. Cierto monopolio de los medios y la educación según el cual el comunismo resultaba ser el mejor de los mundos posibles contrastaba con una realidad difícilmente digerible. En otros términos, la realidad soviética se fundamentaba en la mentira. Más allá de la retórica revolucionaria, existían desigualdades y un sistema social fundamentado en la ausencia de libertades personales hasta convertir la vida cotidiana en una experiencia frustrante y asfixiante. Eso no significa que no hubiera millones de ciudadanos soviéticos que creyeran, con fe religiosa, en las mentiras que se difundían desde el Kremlin. Pero a medida que se profundizaba la distancia entre mensajes triunfalistas y la dura y cruda realidad, el régimen se tambaleaba, puesto que hasta las mejores mentiras tienen un límite. Y finalmente, el muro, si bien empujado por la disidencia y un incrédulo occidente, acabó cayendo por su propio peso.

No es la primera ni la última potencia que se desploma, desconcertando a cualquier analista. En 2007, el historiador británico John Darwin publicó un interesante libro, El sueño del imperio. Auge y caída de las potencias globales, 1400-2000 (Taurus, 2012) que indagaba sobre el fenómeno de las decadencias que se llevaban por delante a antiguas potencias. A pesar de que existen contextos y factores singulares que ayudan a explicar estos procesos complejos, sí que existe una constante. Las naciones se aguantan en la medida en que existen consensos e intereses compartidos -aunque sean asimétricos- y se disuelven cuando estos factores desaparecen y aparecen ante los ojos de sus súbditos las debilidades y las falsedades sobre los cuales se fundamentaban.

Quien esto escribe no se considera determinista en absoluto, sin embargo, España, “el país más fuerte del mundo porque lleva siglos intentándose destruirse a sí misma sin conseguirlo”, según comentario irónico atribuida a Otto von Bismark, se fundamenta, como la mayoría de naciones del mundo, en ficciones y mentiras. El problema es que la España actual se basa en el mito fundacional de “la democracia que nos dimos” o una Constitución, la de 1978, que nació entre sables, se redactó entre grandes presiones de los poderes fácticos, se aprobó con grandes irregularidades en el censo, sin otra alternativa, y que, en el fondo, resultó ser la continuación del franquismo por medios democráticos. Aun así, funcionó durante varias décadas. El consentimiento de los gobernados, ya fuera por la necesidad de creer en la democracia, ya fuera por miedo, ya fuera por ilusión, funcionó mientras el estado profundo se retiró a la discreción de las cavernas, los cuarteles, los juzgados o las sacristías. Pero esta década que dejamos atrás ha resultado ser letal. La involución respecto a libertades democráticas, el saqueo de los ahorros populares producido por la banca, las reformas laborales que han empujado a los trabajadores españoles a los peores grados de degradación y precariedad continental, los escándalos económicos y morales protagonizados por la familia real, la represión contra la disidencia o la salida del armario de los grupúsculos fascistas reconvertidos en partidos políticos y aplaudidos y promocionados por unos medios de comunicación que jalean la violencia contra quien es o piensa diferente, han desnudado un régimen que por algún tiempo aparentó ser una democracia.

Pero quizá en este contexto de degradación democrática, ya surgidos desde la primera mayoría absoluta de Aznar, lo que ha resultado ser la principal prueba de estrés a la que se ha sometido la democracia española ha sido el “procés catalán”. El independentismo, que pasó en poco más de una década, de un quince a un cincuenta por ciento (sesenta si contabilizamos a los nacidos en Cataluña), no deja de representar una expresión política que sirve para desmontar la mentira de la democracia española. Muchos independentistas consideraron que la ruptura con el reino de España era la mejor manera de asegurar un sistema político decrépito cuyas instituciones se disuelven aceleradamente, en el que el franquismo emerge de las catacumbas, y pilares básicos del estado como la policía o la judicatura se han conjurado para aplicar un lawfare impropio de cualquier país europeo. Cualquier espectador que haya visionado la recomendable película de Roman Polanski “El oficial y el espía” podrá hallar inquietantes paralelismos en la manipulación de pruebas, la bancarrota del sistema mediático y judicial, la prevaricación o la miseria moral disfrazadas de patriotismo del que ha abusado la España de 2017-2020. En todo este patético contexto en el que se mantiene en la cárcel a disidentes por cargos inventados en una parodia de juicio, España parece autodestruirse a partir de una nueva autarquía judicial ante una Europa escandalizada por la deriva inquisitorial y la resurrección de las invenciones historiográficas del XIX como los mitos de la Reconquista, la visión teleológica de España y un anhelo de recentralización que lo que ha hecho ha sido polarizar un país que, por mucha banderita que camufle sus vergüenzas, se odia a si mismo.

Es cierto, la “rojigualda” ha servido en cierta manera como venda en los ojos para negarse a ver lo que sucedía con Cataluña, una lucha democrática para detener la deriva autoritaria iniciada con Aznar. Pero la formación del último gobierno español ha servido precisamente para exhibir a todo el mundo aquella dimensión trágica y autodestructiva que Alejandro Amenábar ha retratado en forma de película. Para evitar un gobierno con presencia de una izquierda (como es el espectro Podemos y los restos del naufragio del PCE) que, sin exageración alguna, podríamos considerar como moderada, e incluso conservadora. Pero en las últimas semanas, para evitar ese gobierno de coalición (tildado de rojo-masón-marxista-separatista), hemos asistido a rogativas por parte de una iglesia ultramontana, llamadas al golpismo por parte de uniformados, amenazas en la calle (penoso el episodio de asedio al diputado de Teruel existe), la ultraderecha exhibiéndose impunemente en las calles y con varios pies en las instituciones y tribunas en los medios. En fin, la involución de la última década, fundamentada en el uso torticero de leyes y tribunales, e incluso de una reinventada constitución que se alude para prohibir, restringir o reprimir, ha convertido España en una piscifactoría de pirañas. No hay más que ver el comportamiento indigno de decenas de diputados conservadores insultando, intimidando y amenazando a quienes no piensan como ellos. La crispación inoculada por los hijos del franquismo que, durante los ochenta y noventa habían quedado en segundo plano, han tomado los megáfonos y tratan de disputar las calles, con cobertura policial, jurídica y mediática.

Y, efectivamente, en muy pocos meses, España ha perdido el prestigio que había tardado décadas en conseguir. Y ahora, como durante los sesenta o inicios de los setenta del siglo pasado, una España que reprime la disidencia y que se siente profundamente insegura, se ha convertido definitivamente de la Turquía occidental, que quizá todavía posee algunos recursos menguantes para comprar espacios en la prensa (España Global) o sobornando o intimidando algunos funcionarios europeos, como hace regularmente Arabia Saudí. Pero el algodón de los presos políticos y los exiliados no engaña, puesto que son ellos los que venían alertando de esta deriva suicida de una España que trata de creerse sus propios mitos (incluso el tan apolillado Don Pelayo), y que dejan claro que este país se está haciendo daño a sí mismo. Ya sé que los prejuicios contra unos catalanes que nunca han sido aceptados como lo que son, una nación diferenciada de la castellana, que es la que ocupa la hegemonía de la identidad española, ha supuesto una venda en los ojos, y sobre todo, unos tapones en los oídos para no escuchar ciertas verdades incómodas. Pero todo lo que buena parte de los españoles querían creer sobre los catalanes (los mitos del supremacismo, el egoísmo,…) era mentira. Sin embargo, todo lo que los independentistas explicaban sobre España (que no es una verdadera democracia, que el Estado está ocupado por el franquismo fáctico e ideológico) era verdad. Muchos españoles de izquierdas, viendo las rogativas de un clero reaccionario o las impunes amenazas fascistas, empiezan a darse cuenta del problema. Evidentemente, no hay nada más letal y disolvente para la viabilidad de un Estado que sus mentiras se hagan evidentes. El emperador desfila desnudo, y aunque el niño que lo señala sea catalán, y por tanto, silenciado por los medios y boicoteado por los prejuicios, es cuestión de tiempo que todo el mundo se dé cuenta. Bueno, de hecho, todo el mundo se está dando cuenta, aunque la mayoría de españoles estén tardando bastante en reconocerlo.

Postdata:

Queridos Trolls. Ya sé que algunos de vosotros os indignaréis con este artículo, y probablemente os veréis tentados de constatarlo en vuestros comentarios. Tenéis, por supuesto, todo el derecho a hacerlo. Pero quizá, para haceros reflexionar, comparto una confiencia. A menudo muchos os preguntaréis cómo es posible que con cero apellidos catalanes y ninguno de mis abuelos nacido en Cataluña me haya pasado, como tantos otros, a defender la ruptura con vuestro país. Y sí, ha sido en muchos de los comentarios de desprecio, profundamente ofensivos, que vengo leyendo desde hace veinte años en cualquier noticia referida a Cataluña. Me sorprendió, primero; me entristeció después y me aleccionó finalmente que la incapacidad de aceptar una realidad incómoda se tradujera en una exhibición de prejuicios tan indocumentados que solamente pueden estar motivados a medias por la atrevida ignorancia y el estéril resentimiento. Pero quizá lo que más me molestó es que tantos y tantos comentarios insultantes no fueran nunca rebatidos por nadie con suficiente autoridad moral para poner en evidencia el simple hecho que, quien siembra vientos, acaba cosechando tempestades. Que sepáis que poseéis una responsabilidad a la hora cuestionar la viabilidad de vuestro país, mucho mayor que quienes fuimos a votar el 1 de octubre para expresar nuestra determinación por divorciarnos de vosotros.

Read Full Post »

El Carrer de l’Escultor Vallmitjana de Bellaterra té una llargada de 200 metres, comença al Carrer Balmes i finalitza al Carrer de Joaquim Ruyra i el Carrer de Juan Valera.

Placa del Carrer de l’Escultor Vallmitjana de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT

Venanci Vallmitjana i Barbany (Barcelona, 1 d’abril de 1826 – 3 de setembre de 1919) fou un escultor realista català que juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana i Barbany varen suposar un gran paradigma dins de l’escultura catalana de mitjans del segle xix. En la seva obra és visible l’orientació cap al realisme i la inclusió d’algun element romàntic sense perdre de vista els fonaments d’una formació clàssica.

Els germans Vallmitjana

Fills d’un teixidor (Felip Vallmitjana) s’inicien en l’art de l’escultura modelant figuretes de pessebre i fabricant caretes pel Carnaval. Els primers a veure el talent i l’extraordinària habilitat que tenien per modelar van ser l’escultor Pau Xacó i el religiós i pintor Sebastià Gallès i Pujal veïns de la família. Foren ells qui aconsellaren als germans que es matriculessin a l’Escola de Llotja de Barcelona l’any 1844 després que el pare d’ambdós els hi ensenyes les figuretes que els seus fills feien a les nits. Venanci es matriculà, molt probablement, el curs 1847-1848.
Sabem que l’any 1850 varen passar ja a la classe d’escultura al natural per haver guanyat les quatre mencions honorífiques que feien falta per fer aquest pas.

Dins l’Escola de Llotja van ser tutelats i dirigits per un ja gran Damià Campeny, del qual van aprendre molt sobre l’escultura neoclàssica. Un cop fora, però, no seguiren les pautes del mestre, encara que sempre li van agrair molt les seves ensenyances tal com el seu biògraf Manuel Rodríguez Codolá ens ho indica al seu llibre. La mort de Damià Campeny suposa un trencament definitiu amb els cànons neoclàssics que havien arribat de la mà de Winckelmann, es deixen de costat els temes mitològics i es dóna pas a l’escultura més naturalista i no tan idealitzada.

Juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana, obriren un taller a Barcelona el 1850 situat al carrer Mercaders cantonada Font de Sant Joan i col·laboraren junts en la realització d’obres escultòriques d’origen públic, i a més foren nomenats cavallers de l’ordre americà d’Isabel II. Al seu taller acudiren joves escultors; els primers deixebles de renom que van treballar al taller són Jeroni Miquel Suñol i Pujol o Rossend Nobas i Ballbé. Més endavant trobarem escultors com Joan Flotats i Llucià, Rafael Atché i el més directe de tots els seus deixebles que serà Agapit Vallmitjana i Abarca, fill de Venanci. Ja en època modernista cal destacar alguns escultors que van treballar sota les seves ensenyances, com són Eusebi Arnau, Agustí Querol i Josep Llimona. El taller va estar obert fins a 1883.

Maduresa en solitari

Després d’una carrera molt productiva amb el seu germà, Venanci és nomenat membre de l’Academia de San Fernando el 1877, quan ja feia uns anys que havia exercit com a professor (1871-1873) de talla en dibuix, modelat i buidat a l’Escola de Llotja de Barcelona, institució de la qual fou catedràtic en la mateixa disciplina entre 1873 i 1900. El 1883 decideix juntament amb el seu fill obrir un nou taller, separant així definitivament la seva producció de la del seu germà tot i que, el situa al costat del que fins en aquell moment havien treballat els dos germans. Més tard, a començaments del segle xx el traslladà al Carrer Aragó, 290 i posteriorment a la Rambla de Catalunya.

Pel que fa a la seva obra l’escenari ideal en el qual es va donar a conèixer a escala estatal van ser les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid. Hi ha constància que tot i haver la presència de peces dels dos germans en algunes exposicions, el primer a presentar obra fou ell l’any 1858 i ja aquí aconseguí una menció honorífica de segona classe. També exposa en el certamen de 1862 on és premiat amb una medalla de segona classe per l’obra La Tragèdia que havia de formar part del monument a Calderón de la Barca. Més endavant va participar en l’Exposició de 1864 presentant cinc obres i també a la de 1876. D’altra banda es presentà també el 1856 al concurs-oposició celebrat a Madrid per aconseguir la càtedra d’escultura de l’Escola de Llotja que restava vacant des de la mort de Demià Campeny. El 1860 competeix amb Andreu Aleu per realitzar la figura de Sant Jordi destinada a la fornícula de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona i el 1873 va a París per presentar l’escultura Le Figaro en el concurs obert pel diari d’aquest nom amb la finalitat d’aconseguir una estàtua per ornar la façana del seu edifici, va rebre el segon premi. Finalment el 1883 va quedar finalista en el concurs de models de l’estàtua de Cristòfol Colom que havia de coronar el monument erigit a Barcelona.

Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA

Font: Wikipedia

Read Full Post »