Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Catalunya’

20131212-174359.jpg

Dijous 12.12.2013 15:18
La consulta coincidirà amb el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín
La data del referèndum es farà el 9 de novembre de 2014 · La campanya ‘Cauen els murs’ ja va connectar el procés sobiranista amb aquells fets

El president Artur Mas, acompanyat de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, ha anunciat la pregunta i la data del referèndum d’independència de Catalunya. La data, el 9 de novembre de 2014, coincidirà amb el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Aquesta coincidència ens convida a recuperar el vídeo que, a partir d’una idea original de Vicent Partal, amb guió i realització de Ramon M. Piqué, a iniciativa de la Fàbrica (grup d’acció per la independència dirigit per Salvador Cardús) i amb la veu de Miquel Calçada, es va fer córrer ara fa un any abans de les eleccions del 25-N.
El vídeo parteix de la coincidència de l’aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, fa vint-i-tres anys, amb la data inaugural de la campanya. Això permet de fer una analogia sobre l’enderrocament dels murs que fan possible l’opressió.

Notícia de WILAWEB:
http://m.vilaweb.cat/noticia/4161603/20131212/consulta-coincidira-vint-cinque-aniversari-caiguda-mur-berlin.html

Read Full Post »

20131206-225118.jpg

Nelson Rolihlahla Mandela (Umtata, Sud-àfrica, 18 de juliol de 1918 – Johannesburg, 5 de desembre de 2013)
Va ser un polític sud-africà, un dels líders emblemàtics de la lluita contra el sistema polític d’apartheid i va arribar a ser el primer President de la República de Sud-àfrica (1994 – 1999) escollit per sufragi universal a les primeres eleccions nacionals no racials de la història del país.

Nelson Mandela es va afiliar al Congrés Nacional Africà (Africa National Congress, ANC) el 1944, per tal de lluitar contra el domini polític de la minoria blanca i la segregació racial que impulsava. Es va fer advocat i participà en la lluita no-violenta contra les lleis de l’apartheid, que varen ser establertes pel govern del Partit Nacional afrikaner, arribat al poder a través de les eleccions del 1948. L’ANC va ser prohibit el 1960 sense que la lluita pacífica donés resultats tangibles. Mandela fundà i dirigí la branca militar de l’ANC, Umkhonto We Sizwe, el 1961, que dugué a terme una campanya de sabotatges contra objectius militars. Detingut per ordre del govern sud-africà amb el suport de l’Agència Central d’Intel·ligència estatunidenca (CIA), fou condemnat a cadena perpètua de presó i a treballs forçats. Esdevingué una celebritat beneficiant-se d’un fort suport internacional, i fou convertit en un símbol de la lluita per la igualtat racial, especialment després de la massacre de Soweto, del juny de 1976.

Després de vint-i-set anys de presó, Mandela va ser alliberat l’11 de febrer de 1990, i defensà la reconciliació i la negociació amb el govern del president Frederik de Klerk. El 1993, rebé conjuntament amb aquest, el Premi Nobel de la Pau per les seves accions a favor de la fi de l’apartheid i l’establiment d’una democràcia no racial al país.

Escollit primer president negre de Sud-àfrica el 1994, continuà amb èxit la política de reconciliació nacional, però deixà una mica de banda la lluita contra la sida, molt present a Sud-àfrica. Després d’un únic mandat, als 81 anys es retirà de la vida política activa.

Posteriorment, va reprendre la seva actuació contra la sida, a causa de la qual perdé un fill, i seguí sent una personalitat mundialment reconeguda per la seva defensa dels Drets Humans.

Va estar casat tres vegades al llarg de la seva vida, en dues de les quals tingué un total de sis fills. Era un apassionat de la música clàssica, d’autors com Georg Händel o Piotr Txaikovski.

A Sudàfrica, tothom li té un respecte profund i se’l considera “el pare de la nació”. Sovint se l’anomena amb el nom del seu clan, Madiba.

20131206-225842.jpg
Nelson Mandela saluda a Dacia Cerdà Gabaroi, una gran amiga de Bellaterra, i voluntària a Barcelona’92.

Read Full Post »

La Bellaterra solidària diu molt de tu!
Ajuda més que mai i truca: 905 11 55 55
Fem de Catalunya el país més solidari d’Europa. La Marató de TV3 depèn de tots nosaltres. Fem realitat el nostre somni i el millor futur!!

20131203-011711.jpg

Read Full Post »

20130917-101555.jpg

Pacte pel dret a decidir presentat per en Joan Rigol, expresident del Parlament de Catalunya.
Teclejar l’enllaç de sota en pdf:

Feu clic per accedir a 1379349101pndd.pdf

Read Full Post »

20130908-194601.jpg

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya d’aquest any estarà marcada per la seva voluntat integradora. Tal i com es desprèn de les paraules del conseller de la presidència, Francesc Homs, durant la presentació dels actes institucionals de la Diada, el proper 11 de setembre “serem capaços de projectar la nostra capacitat de suma interna i presentar-nos al món com un país amb sensibilitats diferents però amb capacitat de síntesi i suma”.

Aquesta vocació integradora de la celebració de la Diada queda reflectida en les sis efemèrides que s’hi commemoraran: el 800 aniversari de la Batalla de Muret, el 600 aniversari de la mort de Bernat Metge, el centenari de la promulgació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, el centenari del naixement de Salvador Espriu, el 50 aniversari de les declaracions de l’Abat Aureli Escarré al diari Le Monde i el 50 aniversari de la mort de Carmen Amaya.

Un any més, l’acte central de la Diada se celebrarà al Parc de la Ciutadella i estarà dirigit pel dramaturg i director teatral Joan Ollé. En aquesta ocasió la conductora serà l’actriu Mercè Pons.

La llengua catalana, la història, l’art i la cultura tornaran a ser les protagonistes en aquesta celebració, en la que es combinarà la lectura de poemes i textos d’autors catalans amb peces musicals interpretades per artistes de referència.

Com en anteriors edicions, l’acte començarà amb la desfilada de la Formació de Gala dels Mossos d’Esquadra i amb el lliurament de la senyera per part d’un municipi de Catalunya, que en aquesta ocasió serà el d’Arenys de Mar, la imaginària i ideal Sinera de Salvador Espriu.
Hi participaran amb interpretacions musicals i lectures de textos l’Orfeó Manresà, Alidé Sans, Cati Plana, Liv Hallum, Blaumut, Carles Dénia, Gemma Humet, Laura Guiteras, Mercè Martínez, Túrnez&Sesé, Jordi Vidal, Toni Xuclà, Karime Amaya, Coco, Tañé, Tuto i Joni en el vessant musical; els actors Joan Pera, Marta Betriu, Jordi Boixaderas, Àlex Casanovas, Carme Elias, Eduard Farelo, Nora Navas i Clara Segura; l’especialista en cultura medieval Antoni Rossell, i el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Isidor Marí.
Al marge de l’acte institucional, el president de la Generalitat, Artur Mas, juntament amb el Govern, participarà a l’ofrena foral a la tomba de Rafel Casanova i les diferents delegacions del Govern celebraran actes institucionals amb motiu de la Diada. El Palau de la Generalitat celebrarà, com cada any, una jornada de portes obertes de les 15.30 a les 19.30 hores.

La imatge de la Diada 2013

La imatge que il·lustra aquesta Diada és una obra del pintor barceloní Joan-Pere Viladecans, feta al juliol d’aquest any expressament per a la commemoració de l’11 de setembre d’enguany. Sobre fons vermell, s’hi disposen diversos elements simbòlics de manera sintètica: una falç que els emmarca tots, en referència als segadors; un rellotge amb formes clarament contemporànies que remet a l’actualitat que vivim com a país; una fletxa cap amunt, que simbolitza el camí ascendent i, de rerefons del cartell, una punta de coixí que representa a les puntaires d’Arenys de Mar, en homenatge a Salvador Espriu en el centenari del seu naixement.

Born Centre Cultural

La Diada d’aquest any coincidirà amb la inauguració a Barcelona del Born Centre Cultural. La capital catalana recupera un espai únic per entendre l’abasta de la repressió de 1714, i la resistència posterior, un espai que projecta cap al futur la voluntat de ser catalans. Del 12 al 29 de setembre hi haurà portades obertes per poder visitar aquest nou equipament cultural barceloní, coincidint amb el tricentenari de 1714.

Read Full Post »

20130625-003247.jpg

Bellaterra, 25 de juny de2013

En Francesc Pérez i Angi Ciurezu formen el matrimoni que ara fa 19 anys que dia rere dia aixeca la persiana de La Taula, un restaurant situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, i es el que ens ocupa ara en aquesta trobada. Ell va enfilar el camí de la restauració de molt jove, captivat per l’àmbit dels serveis en general. D’aquesta manera, va treballar a diferents establiments, tots ells d’alt nivell, com l’Hotel La Rotonda, Restaurant Finisterre, Restaurant Via Veneto, i després va marxar cap a Suïssa. A partir d’aquell moment, de la seva estada al país helvètic, se li van obrir les portes per tornar a capital catalana, i de Maître als mateixos locals on es va formar, també director de Tragaluz i de restauració dels l’Hotel Melià Barcelona i el Barcelona Hilton.

Angi Ciurezu, ve per la seva part de la carrera de Belles Arts i la gestió de l’Hotel Saurat d’Espot (Lleida), i aplica així la seva sensibilitat cultivada a la cuina i la pastisseria, la seva especialitat per passió.

“La idea de muntar el nostre propi local a Barcelona l’any 1994, va venir perquè teniem ganes d’aportar la nostra propia recepta -explica en Francesc-. El que jo volia era deixar de practicar la restauració de grans paraments, baixar a una altra tessitura i anar a buscar un restaurant una mica més casolà, amb un aire més familiar.”

Francesc volia un establiment a la seva mesura, que fos un fidel reflex de les seves pròpies idees. Ell mateix explica que, de fet, aquesta és la mena de restauració que s’aplica normalment a la resta d’Europa: ben muntada, professional i, al mateix temps, íntima, familiar i amb un cert toc d’elegància. Angi mateixa, com amant del dolç que és, dedica per exemple bona part de la seva atenció al capitol de les postres:

“Ens agrada posar en pràctica, aquí i en la resta de propostes, tot allò que ens agradaria trobar a nosaltres quan anem a un altre restaurant com a clients. Això no obstant, has de tenir una personalitat pròpia, no deixar-te portar al ritme i la textura de la cuina Adriàtica del moment.”

Els propietaris de La Taula també tenen molt clar que s’ha de provocar, des dels establiments gastronòmics, que la gent surti a menjar fora de casa. Ell, en aquest sentit, creu fermament -no pas ara per qüestions de crisi econòmica, ni per directrius governamentals, sinó ja de molt abans- en la línia dels menús tancats:

“Des del primer dia que vam entrar en aquesta dinàmica, perquè ens interessa que el client torni, i a mès, ho faci sovint.”

Això ens porta a l’altre element diferencial de La Taula, el que ells han batejat l’any 1994, con a Menú Sorpresa. Es tracte d’una oferta gastronòmica a preu tancat. Aquí d’ingredients base és el factor sorpresa. La fórmula, a més ha donat molts bons resultats, al Francesc i Angi, de manera que n’estan molt contents, d’haver-ho posat en pràctica.
Les poques taules d’aquest local de la part alta de Barcelona també gaudeixen d’aquest principi d’honestedat que apliquen els seus propietaris, un principi que en aquest apartat es transforma en un parament excepcional, com La Taula imperial per 25 comensals o els seus petits banquets fins a 40 persones. A La Taula saben molt bé què és el muntatge d’una taula de luxe. Han sabut eliminar tanmateix elements superflus i pompes injustificables.

En èpoques anteriors, més tristes per a molts paladars catalans, no es tenia cap consideració per la nostra cuina. Els propis establiments de luxe del país no la practicaven. La mitja dotzena de locals d’aquesta línia que hi havia a Barcelona estaven elaborant cuina sofisticada francesa, perquè el fricandó o els peus de porc, per posar un parell de clars exemples, no eren receptes gaire ben vistes.

Francesc explica els motius d’aquella política culinària:

“Jo crec que aquest funcionament era un mecanisme que servia per justificar uns determinats preus. Estem amb el de sempre, es volen disculpar unes tarifes exageradament inflades. A partir de la implantació de la democràcia, a l’Estat espanyol, hi ha hagut una normalitat i s’ha començat a creure en el que es feia aquí. De totes maneres, no tot el que es fa actualment és cuina cent per cent catalana, perquè hi ha una mescla de procedències.”

Sigui com sigui, sembla que les coses es comencen a encaminar, encara que tots estiguem dins el sac de la cuina mediterrània. “Els joves restauradors no han de tenir por de muntar el seu propi negoci”
Conseqüentment, la competència no suposa cap entrebanc pels propietaris de La Taula: “Pots tenir tants locals com vulguis al teu voltant. Si tu saps què estàs fent no hi ha d’haver cap problema.”

La Taula d’Angi i Francesc n’és la millor prova. En aquest establiment, la convicció en la pròpia feina i l’honestedat fan bullir l’olla. Cada matí, quan aquesta parella aixeca la persiana, quan encara no ha començat el brogit dels comensals al menjador, encara es pot palpar un bocí d’aquesta fe en la tebior de les cadires. És la tebior de la quotidianitat ininterrompuda de 19 anys de feina i èxit.

20130625-004009.jpg

Restauraradors de Catalunya,
Àngel Font,

Read Full Post »

20130616-170710.jpg

El bellaterrenc David-Alexandre Pérez i Ciurezu ha fet realitat un dels seus projectes, veure volar per primera vegada, l’Airbus 350, el nou model on ell ha col-laborat amb la seva especialitat de Composite. Els anys dels seus estudis a UPC de Terrassa, i el Doctorat a UMIST University of Manchester, l’han portat a ser peça important d’ Airbus Alemanya, des de l’any 2010. Podem dir que casa nostra és Europa i els catalans son ara més que mai internacionals. Felicitats!!

http://m.youtube.com/#/watch?v=eWtPA8v-xeQ&sns=fb&desktop_uri=%2Fwatch%3Fv%3DeWtPA8v-xeQ%26sns%3Dfb

Read Full Post »

20130606-003748.jpg

Niño-Becerra: “Madrid no publica les balances fiscals perquè serien dinamita”
El catedràtic diu que si els diners de Catalunya es quedessin aquí, no tindria dèficit propi i el deute es podria liquidar en tres anys
El catedràtic d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño-Becerra, ha explicat avui que Catalunya dóna a Espanya el 8,7% del seu PIB, cosa que es tradueix en un total de 16.000 milions d’euros anuals. I ha assegurat que si aquests diners es quedessin a Catalunya, no tindria dèficit de comptes propi i el deute del país es podria liquidar en tres anys, “i no hi hauria cap retallada”.

Segons Niño-Becerra, aquesta és una xifra “molt important”, però ha matisat que aquestes dades són de l’any 2005, “perquè són les úniques que el govern de Madrid ha volgut publicar”. L’economista ha criticat que el govern espanyol “es va comprometre a publicar les del 2009 i no ho va fer, i cap partit li ho ha demanat”.

Així ho ha dit en una conferència organitzada per la ONG TANU d’ajuda als nens d’Ucraïna, on també s’ha preguntat per què el govern de l’Estat no publica les balances fiscals interregionals. Al seu entendre, no ho fa “perquè no vol, ja que és dinamita”.

El catedràtic d’estructura econòmica ha explicat també que com que Catalunya té un dèficit molt elevat ha d’emetre un nivell de deute públic alhora molt elevat per cobrir les seves necessitats, i ha assegurat que des de fora Catalunya no està gaire ben vista “per culpa d’aquest deute públic tant elevat, de 48 milions d’euros”. “Això ens afecta molt”.

Contra sortir de l’euro

Niño-Becerra ha assegurat que si Espanya surt de l’euro el desastre seria “d’unes dimensions apocalíptiques”, donat que “si fos així, al dia següent els costos s’incrementarien un 40% al tornar la pesseta”.

Per això ha demanat “pregar molt” perquè hi hagi els menys problemes possibles amb l’euro, “perquè ens protegeix molt”. Ha vaticinat de totes maneres que Grècia, Portugal i Espanya no marxaran de l’euro però sí que seran intervingudes o monotoritzades.

L’economista ha pronosticat, en resposta a una pregunta d’un home relativament jove, que “segurament” no cobrarà la pensió.

Corralito a Espanya?

El catedràtic d’economia ha assegurat de totes maneres que un “corralito a Espanya és impossible que succeeixi”, però ha pronosticat “una intervenció de saldos durant un període de temps per reajustar el sistema financer”.

El nou model

Niño-Becerra ha afirmat que és impossible tornar al model d’abans de la crisi perquè aquella manera de fer està exhaurida, donat que ha estat la dinàmica “que ens ha portat a l’actual situació de crisi”.

Per això ha remarcat que cal utilitzar unes eines diferents, noves. “Fins ara l’eina que s’ha utilitzat és el consum basat en el crèdit i l’endeutament amb un mal us dels recursos, i ara cal anar a una dinàmica basada en la optimització i que utilitzi la productivitat i l’eficiència”.

El moviment 15M

El catedràtic d’economia s’ha mostrat d’acord amb la filosofia del moviment dels indignats, però ha manifestat la seva incomprensió amb el fet naïf que “unes quantes persones s’asseguin en una plaça i reclamin coses com la derogació de la llei que prohibeix fumar en llocs públics”.

Ha apuntat però que, davant de la situació econòmica que es viu, hauria entès que “l’any passat, a l’inici del moviment, hagués esclatat una revolució social com la de 1968, amb gent que ho destrossés i trenqués tot”. En qualsevol cas, ha matisat que ara no es donen les condicions socials perquè es produeixi un moviment revolucionari. Per això ha pronosticat que el moviment anirà perdent importància fins diluir-se. // Nerea Rodríguez

Read Full Post »

20130520-220006.jpg

Carta de Duran i Lleida al Presidente Rajoy:

Presidente, em permetràs que et tracti de tu, com ho fem habitualment fora del marc formal dels debats parlamentaris, i que usi la meva llengua per fer-te arribar públicament unes reflexions que sé que en el fons no et sorprendran. Que ho faci, per tant, en català no ho interpretis com una falta de respecte sabent que la teva llengua és el gallec i que, normalment, utilitzes el castellà. Sé que entendràs perfectament el contingut d’aquesta carta escrita al cap i a la fi en una de les llengües oficials que existeixen a Espanya i que, per cert, mai no he entès com no es fan més esforços per protegir-la i estendre-la arreu de l’Estat. Sempre m’ha sorprès que hi hagi moltes més càtedres de català a Alemanya que a Espanya. Malauradament no és una dada anecdòtica, però, vaja, el motiu pel que t’escric aquesta carta és un altre.
Vull parlar-te de l’aprovació del projecte de llei d’educació que per sempre més serà conegut com a llei Wert pel protagonisme del ministre. Saps que, per telèfon i per altres mitjans, ja fa molts mesos que et vaig manifestar la meva preocupació pel seu contingut. Entenc que el govern del PP vulgui fer la seva llei d’Educació. De fet, cada govern ha fet la seva, i així li ha anat a Espanya. No tinguis cap mena de dubte que una de les raons del fracàs escolar és la manca d’estabilitat de la comunitat educativa com a conseqüència del fet que cada govern que arriba porta la seva llei d’educació sota el braç. Acceptat, doncs, que entenc que vulgueu una nova llei, s’hauria d’intentar fer amb el màxim diàleg possible. El que Espanya necessita d’una punyetera vegada és un pacte escolar que permeti que les lleis durin més enllà de si les aplica el govern d’un color o d’un altre. A Catalunya ho vam fer quan CiU era a l’oposició i les forces centrals la vam aprovar amb el suport de la comunitat educativa. Només PP i Ciutadans, en un extrem, i IC-EUiA-Verds, en l’altre, es van quedar fora del consens. Fixat si dono importància a aquest pacte escolar que tenim per costum presentar, com a primera iniciativa parlamentària, una interpel·lació demanant-lo i la defenso jo mateix, tot i que saps prou bé que no sóc el portaveu del grup en educació. Però sóc pare i ciutadà molt preocupat i interessat per tot allò que té a veure amb l’ensenyament i l’educació. Sóc, a més, dels que crec que els primers responsables de l’educació som les famílies i que no tot s’ha de deixar en mans de l’escola, que és el marc, sobretot, per instruir.
En les converses o intercanvi d’opinions que hem tingut sobre aquesta llei, t’he demanat sempre que respectéssiu les competències de les comunitats autònomes i que deixéssiu en pau el model educatiu català d’immersió lingüística. Quan va sortir el dictamen del Consell d’Estat sobre l’avantprojecte de la llei, recordaràs que et vaig fer arribar un missatge -concretament el 24 d’abril- per dir-te que l’esmentat dictamen oferia una possibilitat claríssima de deixar fora tot el referent a la immersió lingüística. Saps que el Consell d’Estat va rebolcar pel dret i per l’inrevés bona part de les propostes que feia el ministre en el seu text. Durant uns dies vaig sentir l’esperança que prendries el timó i que desactivaries tot allò que la llei té d’antiautonómic i, particularment, d’anticatalà. Fins i tot, quan vaig veure que ajornàveu la seva aprovació al Consell de Ministres, vas alimentar la meva esperança que les meves reflexions havien servit per alguna cosa.
Divendres passat tornava de Tòquio i en fer escala a Munic i assabentar-me que havíeu aprovat la llei Wert en els termes que l’heu aprovada, vaig entristir-me i enrabiar-me al mateix temps. Recordaràs que et vaig enviar còpia de dos tuits que anava a fer en els quals et preguntava on volies portar-nos davant la teva incapacitat de frenar l’aberrant llei Wert i que, o perquè no pots o no vols, ja et va bé la confrontació. I dic confrontació perquè aquesta llei en comportarà, i molta. Políticament, la gran majoria de partits catalans treballarem junts contra aquests aspectes de la llei. I socialment -crec que no m’equivoco-, tindràs la confrontació de tota la comunitat educativa. No et pot estranyar que a Catalunya hi hagi un sentiment creixent que a Espanya no hi ha res a fer. Jo no sóc independentista, però entenc que molta gent de bona voluntat arribi a aquesta conclusió. És que no pareu de donar-los arguments!
Ja sé que jugues amb les cartes marcades. Saps que fa molts anys que em moc molt pel món i per Europa, en particular, i, per tant, sé que creus que Espanya no té cap problema amb la qüestió catalana perquè els estats membres de la UE no tenen la intenció -encara que tu ho acceptessis- que Catalunya pugui ser un estat més de la UE. I saps, també, que, a nivell de Nacions Unides, ni els EUA -i no cal dir la Xina (amb les demandes del Tibet)-, ni Rússia (amb les txetxenes) seran mai padrins de la nostra causa. Per tot plegat, penses que aquí ens hem fotut en un embolic, en un carreró sense sortida i que el problema és nostre. Però, al meu entendre, t’equivoques. Nosaltres tenim un problema, però Espanya, també. I no entendre que és un problema d’estat que Catalunya, el motor econòmic de l’Estat, tingui milions de ciutadans que no se sentin representats per Espanya és més propi d’un polític que d’un estadista. I ara, Presidente Rajoy, necessitem el estadista que situí, en la primera línia de les preocupacions, la recerca de la solució per a la qüestió catalana.
La llei Wert és un exemple d’allò que no s’ha de fer. No heu fet cap cas del Consell d’Estat. Pel que fa al català, el Consell d’Estat us qüestionava el què i vosaltres, sense fer-ne cas, heu anat al com, és a dir, si l’ensenyament del castellà el paga la Generalitat directament o indirectament, amb tot el que pot tenir això de repercussió de la quantitat que es pagui de cara a l’import del concert de les escoles concertades. En termes financers, la llei Wert pretén resoldre el cost de la FP amb fons ocupacionals. Pel que fa als continguts, la llei Wert passa del que diu una llei orgànica aprovada per les Corts, com és l’Estatut d’Autonomia, i deixa en mans de l’Estat els continguts curriculars, com si tornéssim als temps de l’Enciclopèdia Álvarez que em vas regalar quan vam signar el traspàs de les beques a Catalunya i que quinze anys després encara no s’ha materialitzat perquè va tenir més força la Ministra de Educació Esperanza Aguirre que tu com a ministre d’Administracions Publiques, I això quan tota la jurisprudència del TC diu que els acords de les comissions Estat-Generalitat són vinculants. És el mateix que passa amb els 759 M de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut del 2008. I després ens demaneu a nosaltres que acatem la Constitució. Amb quina autoritat moral?
La Llei Wert atempta contra la normalització de la nostra llengua, i això per a nosaltres és inacceptable. Tu saps que a Catalunya ens queixem i amb raó pel tracte fiscal que rebem, per l’us i abús de la solidaritat que practiquem. També saps que hi ha altres motius que articulen i complementen la qüestió catalana. Fixat que no parlo de la independència. Però, entre tots, el més important és la llengua. La nostra llengua és com un nus que es fa i es desfà. Ens uneix, ens fa lliures. És fonament de la nostra identitat. És garantia de la nostra llibertat, i no la volem perdre! El nostre no ha estat mai un nacionalisme ètnic. No hem parlat mai d’RH diferents. No és religiós. El nostre nacionalisme és cultural. La llengua és el nervi de la nostra especificitat nacional i no permetrem que ens la manllevin. Amb el model educatiu català tothom aprèn el castellà. No som tan burros de no ser conscients de la sort que tenim de conèixer la nostra llengua i una altra d’universal com és el castellà. No tenim problemes a les escoles. Només disset famílies demanen ensenyament en castellà. Per què heu de fer explosionar ara aquest model beneit per la Unesco, recomanat per la Comissió de la UE i avalat pel dia a dia?
Dieu que la llei Wert pretén que els alumnes estiguin orgullosos del seu país i el defensin. O Espanya és plural o no serà Espanya, Presidente! I aquesta llei nega la pluralitat. A més, posa de relleu la més rància de les incomprensions sobre el que és Catalunya. Benvolgut Presidente, fes d’estadista. Ja sé que tens molta feina amb la crisi econòmica. Però la qüestió catalana no la pots deixar de banda ni menys permetre que s’agreugi encara més. Una part molt important del sobiranisme català que avui hi ha al carrer no es basa, al meu entendre, tant en l’ànsia de dotar-se d’un estat independent com en el rebuig que provoca veure’s subsumit en el greuge fiscal i econòmic permanent i en les agressions a la seva llengua. La Llei Wert es la gota que fa vessar el vas.
M’agradaria, Presidente Rajoy, que pensessis molt en el que t’he dit. Parla amb gent de Catalunya, Escolta’ls. No només als del teu partit. Encara que et sentis segur i guanyador en la vida i en política, encara més s’ha de saber estirar i donar la mà a l’adversari si de debò no és vol viure en un conflicte permanent. Perdona per l’atreviment d’aquesta carta, però al menys mai podràs dir: “és que ningú mai no me n’havia parlat”. Menys lleis Werts i més mà esquerra.

Read Full Post »

20130428-232442.jpg

1714: els fets

L’11 de setembre del 1714 va marcar la fi de la lluita al Principat i l’arrencada d’una època, en molts aspectes encara vigent, en la qual vàrem perdre les nostres llibertats seculars. Europa sortia aleshores d’un dels conflictes bèl·lics més importants de la seva història, la Guerra de Successió espanyola, en què Catalunya havia jugat un paper protagonista

El context internacional

“La Guerra de Successió espanyola es considera el primer conflicte armat global.”
La Guerra de Successió espanyola es considera el primer conflicte armat global i en què, a més de qui havia d’ocupar el tron hispànic, es va lluitar per instaurar l’equilibri de poder a Europa. El 1700, la mort sense descendència de Carles II d’Espanya va dividir el continent entre els partidaris dels dos aspirants a la Corona, el duc Felip de Borbó i l’arxiduc Carles d’Habsburg, membres de les dinasties més poderoses de l’època. Contra l’amenaça que significaria una possible unió de França i Espanya en la persona de Felip, Anglaterra, Holanda i el Sacre Imperi Romanogermànic van crear una coalició, la Gran Aliança de l’Haia, que va declarar la guerra als Borbó el 1702.

Catalunya i la guerra

“El triomf borbònic a la batalla d’Almansa el 1707 va marcar l’inici de la invasió de Catalunya.”
Catalunya temia que una monarquia encapçalada per Felip V, de tarannà absolutista, topés amb l’organització política catalana, de tall parlamentari i pactista. A més, els mercaders del país aspiraven a desenvolupar un capitalisme comercial inspirat en el model holandès, que se sustentava en una base republicana. Aquests sectors volien usar les Constitucions i les institucions catalanes, com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent, per impulsar el seu projecte.

Tot i això, Catalunya es va mantenir lleial a Felip V fins al 1705, quan l’actuació hostil dels representants reials va causar el malestar del poble i les autoritats del Principat. Una representació de prohoms catalans va signar a Gènova un pacte amb Anglaterra pel qual, a canvi del respecte cap a les nostres lleis, es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Efectuada aquesta operació, els caps borbònics van ser expulsats i l’arxiduc Carles, ja amb el nom de Carles III, va establir la seva cort a Barcelona. L’empenta aliada, però, va ser breu. Mentre a Europa les seves armes assolien victòries, a la península Ibèrica no van aconseguir cap èxit rotund. Per contra, el triomf borbònic a la batalla d’Almansa, el 25 d’abril del 1707, va permetre la conquesta de València i d’Aragó, la supressió dels seus furs i l’inici de la invasió de Catalunya.

El Tractat d’Utrecht

“El Tractat d’Utrecht del 1713 va cloure la guerra tot ignorant les llibertats de Catalunya.”
El 1711 va morir sense descendència l’emperador austríac, germà de Carles III. Aquest va marxar cap a Viena per assumir la corona imperial, i el joc d’aliances se’n va ressentir. No era convenient una unió dels trons espanyol i imperial en una sola persona. Això i l’esgotament econòmic dels contendents van dur a converses de pau en què, a canvi de conservar el tron, Felip V va cedir territoris i privilegis comercials, sobretot a favor dels britànics, però sense oblidar el greuge que, segons ell, havien comès els catalans en revoltar-se contra seu. Amb aquestes condicions, es va signar el Tractat d’Utrecht l’abril del 1713, que cloïa la guerra i ignorava les llibertats de Catalunya malgrat l’afany dels ambaixadors catalans per fer-se sentir en les negociacions. Les garanties del Pacte de Gènova s’havien esvaït.

Barcelona, 14 mesos assetjada

“La guerra al Principat va acabar amb la rendició de Barcelona i de Cardona el setembre de 1714.”
Sense suport internacional, el juny del 1713 la Junta de Braços, l’organisme superior convocat per la Generalitat i equivalent a unes Corts, va proclamar la resistència armada. La darrera fase del conflicte es va centrar en el setge de Barcelona, entre el juliol del 1713 i el setembre del 1714, que va captar l’atenció de tot el continent. La caiguda de la ciutat l’11 de setembre, i la de Cardona el dia 18 van liquidar la guerra al Principat.

Les conseqüències

“Els Decrets de Nova Planta van suposar per a Catalunya la pèrdua del control legislatiu, econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari.”
La derrota del 1714 va tenir conseqüències que van afectar tothom. Els Decrets de Nova Planta, el conjunt de regles promulgades per Felip V després de la guerra per implantar l’absolutisme en els seus dominis, van significar l’abolició de les constitucions catalanes i de les institucions pròpies amb la intenció de reduir els territoris de la monarquia hispànica a les lleis de Castella. Els catalans van perdre drets seculars com les garanties processals, mitjançant les quals ningú no podia ser empresonat sense l’exprés manament del jutge i s’assegurava que tothom tingués accés a la justícia. També va ser suprimit el dret que permetia que el dany que provoqués un empleat públic a un ciutadà fos immediatament reparat, i la legislació a propòsit de la inviolabilitat del domicili i de la correspondència. En conclusió, els Decrets de Nova Planta van suposar per a Catalunya la pèrdua del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i d’una capacitat legislativa tradicionalment avançada a la seva època. Les seqüeles encara es perceben en àmbits com el cultural, ja que va ser aleshores quan la llengua castellana va passar a ser oficial i obligatòria a l’Administració i a la judicatura, i el fiscal, atès que el país no ha tornat a tenir en aquest aspecte la sobirania anterior als esmentats decrets.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »