El Carrer de Pin i Soler de Bellaterra té una llargada d’uns 800 metres, comença al Carrer de Jenoni Martí i finalitza al la Plaça de la Mare de Déu de Montserrat, amb el Camí Antic de Sant Cugat i els Carrers Apel·les Mestres, Enric Losantos i Amadeu Vives.
Aquest carrer de Bellaterra, juntament amb la BV-1414 i el Camí Antic de Sant Cugat soporten cada dia un trànsit de milers de cotxes foranis
A la placa apareixen pintades les flors de la moixera de pastor (Sorbus torminalis) |ARXIU BELLATERRA. CAT
Josep Pin i Soler neix l’onze de maig de 1842 a Tarragona. Queda orfe de pare quan encara és una criatura. Estudia llatí a la Universitat, però degut als problemes econòmics de la família, ha de deixar els estudis i posar-se a treballar de fuster, primer a València i després a Barcelona. Uns anys després torna a Tarragona i estudia la carrera de magisteri.
Als 23 anys decideix anar a Madrid per estudiar filosofia i lletres a la universitat, però poc després d’iniciar la carrera es veu implicat en els aldarulls de la “Nit de Sant Daniel”, quan l’autoritat reprimeix de forma violenta un grup d’estudiants que protestaven per la deposició de diversos càrrecs universitaris liberals, contraris a Isabel II. Després d’aquests fets, el govern de Narváez duu a terme una campanya de repressió, que obliga Josep Pin i Soler a exiliar-se a França. S’instal·la a Marsella, i treballa com a gerent d’una companyia d’autobusos. Canvia diverses vegades de professió fins a arribar a ser el canceller del consolat espanyol. Com que no podia ascendir en la carrera consular sense canviar de residència, deixa el càrrec i es dedica a estudiar arquitectura, amb tant bon ofici que obté el primer premi en un concurs arquitectònic convocat pel Cercle Artístic de Marsella.
A aquestes alçades domina el francès a la perfecció, i inicia les primeres manifestacions literàries amb la publicació d’articles de crítica a la premsa francesa amb el pseudònim de “Le Vieux”. Al mateix temps, escriu, en català, relats breus de caire costumista que publica al diari tarragoní La Prensa, en la secció titulada “quadros de costums marítimes”.
El 1875 Josep Pin i Soler contrau matrimoni amb Alice de Latour, de nacionalitat belga, i això el porta a passar temporades a aquest país. Tenen quatre fills però només un el sobreviu. El 1887, després de 22 anys a França, retorna a Tarragona. Tot just acabat d’arribar, es dóna a conèixer a la opinió pública i entra a la vida cultural catalana gràcies a la publicació d’una novel·la que havia escrit disset anys abans, La família dels Garrigas (1887), que és tot un esdeveniment en el món editorial català. Amb aquesta novel·la inicia el cicle narratiu realista, que té continuïtat en Jaume, acabada el 1875 i publicada el 1888, i Níobe (1889). Aquesta trilogia, dedicada a Tarragona, la seva ciutat, ofereix un retrat de la societat catalana vuitcentista en el moment de la crisi del model pairal català.
A la placa apareix dibuixades fulles d’alber (Populus alba)
Després de la publicació de Níobe, certs problemes editorials, i la poca disponibilitat del públic i la crítica –eren els inicis del corrent modernista–, l’acaben de decidir a abandonar la trajectòria novel·lística i iniciar la carrera d’autor teatral. El 14 d’octubre de 1890, Josep Pin i Soler estrena, al Teatre Novedades de Barcelona, la comèdia Sogra i nora, que esdevé un gran èxit de públic i de crítica. En el mateix teatre es representa La tia Tecleta o Una senyora ressentida, estrenada el 8 d’octubre de 1891; La viudeta, estrenada el 28 d’abril de 1891, i La sirena, estrenada el 18 de febrer de 1892. Amb aquestes obres, Josep Pin i Soler introdueix la comèdia burgesa a l’escena teatral en català, fins llavors dominada pels drames rurals i els sainets. Tot i així, l’èxit de Sogra i nora no té continuïtat en les obres posteriors, segurament per la dificultat per reeixir en l’esquifit mercat teatral en llengua catalana i per la novetat de la proposta que oferia.
El 1899 es trasllada de Tarragona a Barcelona, i treballa d’administrador en diversos negocis de la família Güell. A partir d’aquest moment diversifica la creació literària, i publica els manuals escolars Regles morals i de bona criança (1892) i Problemes d’escacs (1899). El 1903 apareix Vària, el primer volum d’un recull d’articles, narracions breus i opinions dels seus viatges pel Mediterrani, seguit per Vària II (1905) i Orient. Vària III (1906). El 1905 escriu la narració El miracle del Tallat, que és escenificada per Josep Carner i musicada per Enric Morera. El mateix any estrena, al Teatre Principal de Barcelona, l’obra Poruga, amb tant bona acollida que es decanta per allargar el text i convertir-la en una comèdia en tres actes, estrenada el 1911 al mateix Teatre Principal, amb la popular Margarida Xirgu representant el paper principal.
El 1910 Josep Pin i Soler inicia i dirigeix la col·lecció “Biblioteca d’Humanistes”, que publica textos d’autors clàssics que restaven inèdits en català. Les traduccions es duien a terme sempre a partir de les versions originals i sovint en edició bilingüe. Ell mateix tradueix, a partir de la versió original llatina, Elogi de la Follia (1910), Col·loquis familiars (1911) i Llibre de civilitat pueril (1912) d’Erasme de Rotterdam; Utopia (1912), de Thomas More, i els Diàlegs (1915) de Joan Lluís Vives. El 1920 tradueix Lo príncep, de Maquiavel, a partir de l’original en italià.
A la placa apareixen pintades les flors de l’escroful ària o herba de Sant Pere (Scrophularia nodosa)
El 1913 es manifesta en diverses ocasions en contra de la regularització de les normes ortogràfiques que duia a terme l’Institut d’Estudis Catalans. L’any següent, ingressa a l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i llegeix un estudi sobre Joan Lluís Vives. El 1917 entra com a acadèmic de l’Acadèmia de Llengua Catalana, i el mateix any presideix els Jocs Florals de Barcelona.
Amb l’organització d’una nova empresa de Teatre Català, el 1917, estrena la comèdia burgesa La baronessa o Nau sense timó. Després de la bona acollida de l’obra, escriu quatre textos durant el 1918, amb desigual fortuna: Alícia, o bé, Paràsits, editada el 1921 però que no arriba a estrenar-se; L’enveja, que tampoc arriba a estrenar-se i resta inèdita fins el 1985; Castellflorit, estrenada el 1918 al Teatre Romea, i editada el 1921; i Afinitats, que no és estrenada fins vuit anys després i que resta inèdita fins el 2007. El 1921 escriu una última novel·la, Alícia, que és publicada el 1923. També publica, en castellà, el Libro de la Patria: Coloquios sobre cosas y tierras de España (1923), un manual escolar on exposa la seva ideologia conservadora i la seva visió d’Espanya.
Mor el 31 de gener de 1927 a Barcelona, a l’edat de 84 anys. El 1947, el seu fill Armand Pin de Latour publica Comentaris sobre llibres i autors, que conté originals reflexions, descripcions i anècdotes que Josep Pin i Soler havia escrit sobre els autors de la seva biblioteca personal.
Intel·lectual independent i de mal domesticar, després de la seva mort és injustament oblidat fins que el 1992, en el 150è aniversari del seu naixement, s’organitza a Tarragona el “Simposi Pin i Soler”, que serveix per a revisar la figura i l’obra de l’autor. El 2002, amb el finançament de l’Ajuntament de Tarragona, Arola Editors inicia la publicació de la seva obra més representativa, després de descartar la possibilitat de publicar l’obra completa, atès l’interès divers dels textos. La col·lecció es completa el 2007, després de 12 volums, dirigits i revistats per Magí Sunyer i Josep M. Domingo, i amb estudis crítics de diversos experts en la seva obra.
Plànol oficial de Bellaterra |CEDIT EMD BELLATERRA
Font: escriptors.cat
Read Full Post »
BELLATERRA.CAT 