Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 11/08/2019

Restaurant Finisterre de Barcelona

Restaurant Finisterre de Barcelona (1943-2019) CEDIDA

El Restaurant Finisterre es va inaugurar a finals de desembre de 1943 promogut per l’industrial importador de fustes de Guinea Joan Jover, que va incloure com a accionista Milagros Marín i va incorporar Joaquim Garcia Torrens, que provenia d’una marisqueria de la Via Laietana de la mateixa ciutat. El local es va decorar amb fusta guineana. A la planta baixa el terra era marbre i s’exposava marisc en una barra que oferia la seva degustació. A l’entresol hi havia el menjador amb una decoració marinera i s’hi pujava per unes escales amb baranes de vaixell. El restaurant es va anomenar Finisterre perquè en aquesta zona de Barcelona gairebé no hi havia edificacions. Disposava d’una gran terrassa semi coberta, que s’estenia sobre la vorera del carrer Villarroel.

Portada de la carta del Restaurant Finisterre dels anys 60 (Barcelona) |ARXIU BELLATERRA GOURMET

El 1972 va patir una crisi i va ser comprat per Salvi Vila Pi i Joan Duran Camps, que el van renovar i modernitzar, fent desaparèixer la terrassa a causa del trànsit i el soroll. En morir Duran el va succeir la seva vídua Pepita Pontonet i el 1990 va abandonar la societat Salvi Vila.

L’any 1981 Ferran Adrià va treballar un temps al Finisterre abans d’anar a El Bulli de Roses.

Cendrer del Restaurant Finisterre de Barcelona|ARXIU BELLATERRA GOURMET

El Finisterre va ser centre de petites reunions per tancar o obrir negocis. Era freqüentat per representants d’empreses fins al seu tancament l’any 1994, com a conseqüència d’una mala gestió econòmica que va fer inviable la continuïtat del negoci. Va tancar amb un deute a la Seguretat Social de 73 milions de pessetes.
El grup Artemi Nolla va reobrir l’espai del Finisterre, mitjançant un traspàs, el 31 de juliol de 2001 amb un nou restaurant anomenat «Daps» i una inversió de 275 milions de pessetes.

NOTA: Uns dels plats més característics del Finisterre: Llenguado al Cinzano, Patates Souflé, Rap Costa Brava, Steack Diana, Becada Flambé, Crepes Suzette, Souflé de llimona, Bunyols de poma al Cointreau.

Read Full Post »

“Pérez de Rozas, tota una nissaga de fotoperiodistes”

Provinent d’una nissaga de fotoperiodistes d’origen madrileny, va iniciar la seva carrera professional de la mà del seu pare, Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada. El 1965 començà els estudis de periodisme a l’Escola de l’Església de Joan Alemany i Esteve.

L’any 1970 va començar a treballar a la revista Destino. Des de 1975 fins a 1986 tingué càrrecs de responsabilitat en l’àrea de disseny del Diari de Barcelona. El 1978 formà part de l’equip fundador de El Periódico de Catalunya, on fou cap de secció i des del 1984 redactor en cap. També participà en l’inici de l’edició catalana del diari El País.

Va treballar a l’equip directiu de La Vanguardia del 1986 al 2008. Participà activament en el redisseny del diari del 1989 i després passà a ser director adjunt fins al 2008. El 1992 participà en el redisseny de Mundo Deportivo. Des del 2008 ha col·laborat amb l’estudi Cases i Associats amb projectes a Europa i Amèrica Llatina, i ha participat en diversos espais de Mundo Deportivo, 8TV, TV3, BTV i Catalunya Ràdio.

Fou professor universitari de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (1976-1992), a la Universitat Pompeu Fabra (1992-2013) i a la Universitat Ramon Llull i la Universitat Internacional de Catalunya.

El 2015 l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona li va dedicar una exposició retrospectiva a tot el fons fotogràfic familiar.

Read Full Post »