LLUÍS TORRES| El Pessebre de Alavedra/Casals s’ha interpretat nombroses vegades per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i del qual destaca l’enregistrament que l’OBC va fer l’any 1997, a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès, dirigida per Lawrence Foster (Auvidis Ibèrica/Naïve Clàssic)
El Pessebre s’inspira en el pla musical en les cançons populars catalanes, amb una escriptura clara i neta que fuig de qualsevol efectisme, i recull l’herència simfònica del final del segle XIX, un fet que a Casals li va valdre alguna crítica en ple desenvolupament de la música contemporània. Amb el seu sentit de l’humor característic, Casals hi va respondre així: “Les figures dels pessebres tenen un caràcter popular; no poden cantar amb una tècnica dodecafònica!”
És sorprenent que un no professional de la música com Joan Alavedra Segurañas (Barcelona, 1896-1981), coposés amb tanta agudesa l’essència de l’art musical i l’originalitat dels seus creadors i intèrprets, tant en els seus escrits (com El fet del dia-1930-35, recull de gloses periodístiques), com en les biografies de Conxita Badia i de Pau Casals. Alavedra descriu la vida de Casals com una lluita dramàtica: en el camp artistic per l’esforç quotidià de perfeccionar la tècnica i poder donar vida a les obres musicals i, en el camp humà, pel testimoni de protesta quan la persona és oprimida.
Així, el 1933 Casals refusà de tocar a l’Alemanya de Hitler i dos anys més tard es nega a fer-ho a la Itàlia feixista. Durant la Guerra Civil espanyola donà concerts a Barcelona i a l’estranger a benefici dels infants i dels ferits de guerra, i féu costat a la República.
Durant la II Guerra Mundial Casals oferí concerts a favor dels seus compatriotes exiliats i s’ocupà dels presoners dels camps de concentració.
Casals fou decebut pels aliats, que no actuaren per treure el general Franco i va fer pública la seva decisió, motivada, a més, per l’horror que li causaren els bombardeigs atòmics del Japó. Digué: «No continuaré tocant després d’això.»
Casals uní sempre la generositat de cor amb una gran força de caràcter, quan no volgué acceptar els alts honoraris que li oferien per actuar als Estats Units exclama: No és una qüestió de diners, és una qüestió de moralitat
El 24 d’octubre de 1958 actuà per primera vegada a l’ONU i aquest fet augmenta el seu desig de treballar per la pau. Casals no trobà millor estímul per escriure la música que el Poema del Pessebre, del seu amic i col-laborador Joan Alavedra amb el qual, juntament amb la seva familia, convisqué anys d’exili a Prada de Conflent.
El poema d’Alavedra havia estat premiat als Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà el 1943 i havia nascut del desig de la seva filla Maria Alavedra i Moner, quan li demanà no sols que fes el pessebre habitual sinó que també “li’n fes un vers”. En llegir aquests versos Casals es commogues i pensà que demanaven una traducció musical, Casals oferí la primícia com a obsequi al poeta per Sant Joan i hi contínua treballant, encara que en primer lloc era intèrpret i no creador. El 1957, amb motiu del VII Festival de Prada dirigí un fragment de l’obra amb l’Orquestra Lamoureux de Paris.
Després de l’actuació a l’ONU veié que el poema d’Alavedra i la seva música s’havien de convertir en l’eina per la campanya de la pau que seria l’eix que vertebraria l’entusiasta projecte viral dels últims vint anys de Casals
Demanà a Alavedra que escrivís una última part, L’adoració, subdividida en sis fragments i finalment. aquella obra començada el 1943, fou estrenada completa el 1960 a la Vella Fortalesa de San Diego d’Acapulco, en un amfiteatre amb més de tres mil assistents. Casals hauria escollit Mèxic com a agraïment per l’acolliment fet als exiliats espanyols. El músic digué, en veure la multitud, “Sembla un somni”, i Alavedra li contestà: “Tota la seva vida ho sembla, mestre. Vostè, però, n’ha fet una meravellosa realitat”.
Menció a part mereix el poema El Pessebre, de Joan Alavedra (1896-1981), per la seva vinculació amb Pau Casals, que el va musicar i en va fer un oratori. Al pròleg del CD doble publicat l’any 1997, l’assistent personal del compositor a l’exili Rudolf von Tobel i la seva esposa Helga expliquen que l’any 1939 “en l’única maleta que li quedava després de la seva fugida a través dels Pirineus, Alavedra havia salvat el manuscrit d’un poema del naixement”, que li havia demanat que escrivís la seva filla de 5 anys, en el qual parlessin les figures del pessebre. El va acabar ja a l’exili i el va presentar als Jocs Florals de Perpinyà de 1943, i va guanyar un primer premi. “Impressionat per la senzillesa i la força dels versos” (fins els infants els poden entendre), afirmen els Von Tobel, Casals va començar de seguida a musicar-lo. L’estrena es va fer el 1960 a Mèxic, amb una escena afegida (a petició de Casals) sobre l’adoració, en què s’expressa la idea d’una fraternitat universal.
El Pessebre consta de pròleg i quatre parts: comença amb l’anunciació dels pastors per part de l’àngel, per seguir amb el viatge cap a Betlem, la caravana dels Reis d’Orient, l’escena de l’establia i l’adoració. Així comença l’oratori:
La campanya de la Pau va iniciar un llarg pelegrinatge a les principals ciutats del món. El Pessebre de Casals-Alavedra s’estrenà oficialment al Memorial Opera House de San Francisco el 1962. Fou el primer concert que feu Casals al territori dels Estats Units, ja que considerava l’edifici de l’ONU com a extraterritorial, Durant la dècada següent l’oratori va ser interpretat cinquanta-una vegades, trenta- tres dirigides pel mateix Casals que ja tenia en el moment de l’estrena més de vuitanta-cinc anys.
Casals portà El Pessebre a Europa i l’estrenà amb l’Orfeó Català a Asís, la terra de Sant Francesc, l’inventor del pessebre.
Casals i Alavedra volgueren donar un èmfasi especial a l’audició de Sant Miquel de Cuixà, tant pel fet de ser un dels llocs on El Pessebre havia estar concebut, com per coincidir amb el IX centenari de la proclamació de la Treva de Déu a Toluges, que afirmà la voluntat de Pau nou-cents anys abans de l’ONU, com recorda Casals en la seva tercera i última actuació en aquest fòrum l’any 1971. El Pessebre d’Alavedra-Casals viatjà per Europa i també per l’Orient Mitjà i Amèrica llatina. El Pessebre fou també presentat al Victoria Hall de Ginebra en el marc de Pacem is Terris, de Joan XXIII.
Com a compositor-intèrpret, Casals tingué dues característiques: la primera, la predilecció romàntica per la música popular, no a la manera d’un folklorista privilegiant la citació concreta sinó tal com la sentia el poble, la segona, l’absoluta fidelitat a l’estètica del romanticisme. En el cas de El Pessebre la linia inspiradora sembla que foren els oratoris Andes (1836), Eli (1846) i Finacabar Céritius de Mendelsohn, compositor que Casals admirava tant. I tot harmonitzat a la manera tradicional, exclusivament diatònica, com si el segle XX musical encara no hagués començat
La reacció del públic fou unànime, lliurant-se al missatge emocionadament i entusiasta; la crítica musical, en canvi, va estar dividida. Avui la crida a la Pau d’Alavedra-Casals continua en un món masa vegades victima de guerres.
Programa de mà del Concert de l’OBC dirigida per Lawrence Foster, el 4 i 5 d’abril de 1978, al Palau de la Música Catalana:
Font: OBC,
BELLATERRA.CAT 