Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Xavier Montsalvatge’

El compositor Xavier Montsalvatge va néixer l’11 de març de 1912 a la ciutat de Girona, fill del banquer i escriptor Xavier Monsalvatje. Va rebre les primeres lliçons de violí a la seva ciutat natal. La mort de son pare el 1921, però, el portà a Barcelona, on estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb Francesc Costa (violí), Lluís Millet (solfeig), Enric Morera i Jaume Pahissa (composició).

Xavier Montsalvatge i Bassols amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres |BELLATERRA. CAT

Molt aviat, però es decantà cap a la composició i deixà l’estudi del violí.

L’any 1936 començà a fer crítiques de música al diari barceloní El Matí. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola continuà la seva activitat de crític publicant a la revista Destino, d’on més endavant esdevindria director (1968-1975). A la dècada del 1940 conegué els compositors catalans Blancafort i Mompou, amb els quals compartí una profunda amistat al llarg de la seva vida, juntament amb Manuel Valls i Xavier Turull.

Primeres composicions. Etapa antillanista

La seva primera composició de rellevància és l’any 1940, amb Tres divertimentos, a partir de melodies que tocaven els flabiolaires a les festes majors de poble: en aquest cas, un “schottish”, una americana i un vals-jota. L’autor l’edità i l’envià a un gran nombre de pianistes, i va ser estrenada el 1943 per Rosa Sabater, amb elogis de Blancafort; el pianista Niedzielski l’adoptà en el seu repertori. El 1945 rebé un encàrrec de la cantant Mercè Plantada per a una peça per a veu i piano, i compongué les Cinco canciones negras. Editades en primer lloc per Enric Climent a Clivis Publicacions, posteriorment van ser editades per una empresa nord-americana, van conèixer una gran anomenada, i ha esdevingut l’obra de Montsalvatge més gravada. El 1948, després de molts mesos de treballar-hi, estrenà l’òpera El gat amb botes. Poc després, publicà l’Álbum de habaneras, recopilat a la Costa Brava, especialment a Calella de Palafrugell.

Els anys quaranta i primers cinquanta conformaran la seva etapa “antillanista”: els Ritmos de 1942, les Cinco canciones negras ja esmentades, el Cuarteto indiano i parts del Poema concertante s’inspiren en una interpretació pròpia de la música de les Antilles, una amalgama de cançons populars espanyoles amb els cants indígenes originals de les illes i els dels negres portats com a esclaus des de l’Àfrica.

Període de maduresa

Aquesta època reflecteix les influències que Montsalvatge rebé de compositors francesos com Olivier Messiaen i Georges Auric, que el menaren a la politonalitat lliure. L’any 1953, presentà el Concerto breve per als premis Ciutat de Barcelona, sense sort; però l’obra entusiasmà diversos pianistes de primera fila (Alexis Weissenberg, Gonzalo Soriano), i va ser estrenada per Alícia de Larrocha en el concert dels seus 25 anys de carrera. En un període relativament curt, les noves obres de Montsalvatge són premiades repetidament: Calidoscopio, premi extraordinari de composició del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, Partita 1958, premi Òscar Esplà, Cant espiritual, premi Lluís Millet. Aquesta darrera obra es va estrenar en el concert dels anomenats Fets del Palau, que va acabar amb ball de bastons i detencions.

Anys de síntesi

Inicià la seva col·laboració com a crític musical de La Vanguardia, tasca que el porta a assistir als festivals de música més importants d’Europa i a conèixer tota la nova música. Escriu dues noves òperes: Babel 46, que transcorre en un camp de refugiats de guerra, i Una voce en off, que narra un triangle amorós entre el marit mort (que ens fa arribar la seva veu a través d’un enregistrament magnetofònic), la dona i l’amant.

El 1962 fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1963 compon una peça per al nou-nat Festival Internacional de Música de Barcelona, la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach, que esdevindrà una de les seves obres més reeixides. El Conservatori Municipal el nomena professor de composició el 1971; catedràtic el 1978, i ocuparà el càrrec fins a la seva jubilació l’any 1981.

Gran nombre de composicions diverses, fruits d’encàrrecs provinents d’arreu, marcaran els darrers anys de la seva vida: L’Homenatge a Lydia per al Festival Internacional de Música de Cadaqués, la Sonata concertant per a violoncel i piano, l’Hommage à Manolo Hugué (1970), el Reflexus-Obertura pel concert-homenatge que li dedicà el Festival Internacional de Música de Barcelona (1973), el Concerto-Capriccio per a l’arpista Nicanor Zabaleta, el Concierto del Albayzin per al clavecinista Rafael Puyana, la Metamorfosi de concerto (1980) a proposta de Narciso Yepes, Quadrivi per a tres Stradivarius, escrita per als Stradivarius del Patrimonio Nacional…

Morí el 7 de maig del 2002 a la seva residència de Barcelona. Montsalvatge és una de les figures més representatives de l’anomenada “generació perduda”, entremig de la dels compositors de la república i l’actual. La seva obra ha aconseguit una gran projecció internacional i s’ha convertit en una referència fonamental en la música contemporània.

A més de música simfònica, també va escriure òpera, ballet, música per a pel·lícules i per a obres infantils, cançons, obres per a solistes instrumentals… L’editorial Columna Música està publicant en CD la integral de la seva obra (9 discos fins al 2005).

El 2012 la Generalitat de Catalunya li va dedicar una exposició retrospectiva al Palau Robert de Barcelona, anomenada Xavier Montsalvatge, compositor. 1912-201.

Read Full Post »

Fundació del TRIO BELLATERRA

 

La web del TRIO BELLATERRA és en construcció. Gràcies

TRIO BELLATERRA amb el belleterrenc Francesc Pérez Torres (Foto: bellaterra.cat)

Cristian Chivu (Violí),  Magdalena Menasi (Violoncel), Albert Guinovart (Piano) i Francesc Pérez i Torres (Representant Oficial) són els fundadors del TRIO BELLATERRA, que portaràn el nom del poble i la música clàssica arreu.

ALBERT GUINOVART  (Barcelona, 1962), Format al Conservatori Superior de Música de Barcelona, marxà a Londres per estudiar amb Maria Curcio. La seva activitat musical es divideix en diferents vessats: Composició, Orquestració, Docència i Interpretació pianística. Entre altres, a tocat amb la Simfònica d’Israel, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), la Sinfónica de Madrid, Sydney Festival Orquestra, Orchestre National de Toulouse, Orchestre National de Montpelier, Helsinki Philharmonic Orquestra i la Franz Liszt de Budapest.

Ha registrat amb Franz Paul Decker, Lawrence Foster, Edmond Colomer, Josep Pons, James Laughran, Chistopher Hodwood. Ha col-laborat amb artistes com Barbara Hendricks, Juan Diego Flores, Maria Bayo, Victoria de los Angeles, Jaume Aragall, Nacho Duato, etc., Compositor de bandes sonores, musicals i sintonies de TV, com Mar i Cel (1988-2004), Flor de Nit (1992), Desconcerto grosso (1994), Gaudí, el musical de Barcelona (2003), Paradís (2005), El Largo Invierno i Los Niños de Rusia (del director de cine Jaime Camino), La Monyos (de Mireia Ros), Coronel Macià (de Josep Mª  Forn), Nissaga de Poder, l’Herència, Laberint d’Ombres, Mirall Trencat i El Cor de la Ciutat, a més de muntatges musicals per Sergi Berbel, pel Teatre Nacional de Catalunya i la música pel Campionat de Natació del 2003 i la Sardana Marinera (2008). Albert Guinovart té molts enregistrements a EMI, Armonia Mundi i DECCA. Editorial Tritó i la Casa Boileau de Barcelona té editada la seva obra. També ha enregistrat obres de Joaquín Taurina, Enric Granados, Isaac Albéniz, Joaquin Rodrigo, Xavier Montsalvatge, Xavier Gols i Stephen Heller.

Des del 2006 és professor d’orquestració i direcció de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), situada a dins de L’Auditori de Barcelona, també seu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

MAGDALENA MENASI (Galati), Violoncelísta. Estudia al Conservatori George Enescu de Iasi de Moldova, marxà a estudiar amb Ros Pople (GB), Radu Aldulescu (Itàlia), Vladimir Tonha (Rusia), Itzak Tamir (Israel) i el Quartet Enescu (París). Voloncelista solista de l’Orquestra de Camara Paul Constantinescu de Bucarest (1989-1993), Violoncelísta Solista de l’Orquestra de Ploiesti (1993-1996), i Violoncelísta de la Orquesta de Camara del Auditori de Zaragoza. Actualment és la Violoncelista Assistent de l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Enregistraments per la TVR, RAI, i la Milano Rete A. Ha estat convidada al Festival d’Òpera de Macerata (Itàlia), Orquestra Nicolo Amati de Munich (Alemanya). Ha realitzat gires musicals per La Habana, Bari Sorento, Stresa i Gibraltar.  

CRISTIAN CHIVU (Bucarest, 4 de març del 1972). Violinísta. Diploma de Honor pel Conservatori de Música Ciprian Purumbescu de Bucarest. És el Concertino Assistent de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ha estat Concertino de l’Orquestra de Camara Paul Constantinescu de Bucarest. Ha participat als London Proms amb l’OBC i Lawrence Foster i al Carnegie Hall de New York (EUA)………Continuará!!

 

Read Full Post »