BELLATERRA.CAT

Els ornaments de l’església de Bellaterra i el seu inventari general

L’altar i el presbiteri van continuar molts anys tal com eren fins que a mitjans o finals de la dècada dels seixanta mossèn Plàcid va fer partir la magnífica mesa de marbre blanc de l’altar per fer-ne un des més petit, suportat per una bases tronco-piramidal invertida, d’obra estucada pintada imitant marbre vermell amb betes blanques, d’un gust més que dubtós. Més endavant ja en època de mossèn Toni Oliver, a mitjans de la dècada dels noranta, el veí Joan Vilapuig Morera va dissenyar l’actual altar de marbre negre i columnes salomòniques i, al mateix temps, es van canviar les escales i l’enrajolat del presbiteri fent-les de marbre beix.

Els ornaments de l’església

Respecte la imatgeria que conté l’església, a part de la verge de la Salut, de la qual ja hem parlat, hi trobem un Sant Crist clavat que mossèn Oliver va comprar a unes monges de Madrid. Hi ha també una imatge del Sant Crist amb els peu trencats i que es feia servir a les processons de setmana Santa, un Sagrat Cor i una Puríssima Miraculosa que es troba en el cor. L’Albert Cusidó també recorda un sant Antoni i un sant Josep que antigament flanquejaven l’àbsida i que ara han desaparegut. Observant els ornaments cal destacar una vidriera amb un estandard del qual no en sabem el significat. Antigament hi havia uns reclinatoris entapissats de vellut i ribetejats amb tatxes daurades que tenien propietari. La Maria Rovira, esposa de Joan Fàbregas, en tenia un, tal i com recorda la seva família.

Com hem dit al principi, l’església estava ben proveïda. L’Albert Cusidó i en Santiago Vila Puig recorden que hi havia dues custòdies, una de clàssica i una de petita. Sembla que una d’elles l’havia pagat en Tamburini, tot i que no hem pogut treure l’entrellat d’això perquè es veu que l’argenter reclamava el pagament de la custòdia a mossèn Armengol i aquest es feia el longuis. També hi havia tota mena d’ornaments o objectes de culte que no hem pogut esbrinar quan i per quin motiu van desaparèixer. Realment això va ser un empobriment de la parròquia. L’Albert Cusidó és contundent quan surt a relluir el tema.

«Crec que sempre haurien de quedar molt clar els límits, sovint borrosos, del que són els béns de la parròquia i els béns del rector.»

També hi havia un pal·li que es feia servir a les processons de Corpus. Tant l’Albert com el Santiago tenen viva la imatge d’aquelles processons.

«Eren unes processons ben guarnides. Es muntaven dos altars al carrer, l’un davant de l’Hostal i l’altre davant de can Cusidó, al carrer de Circumval·lació (avui av. Marcet). Hi havia en Francesc Vilaplana que tocava l’harmònium i dos camàlics que el portaven amunt i a vall. Crec que van ser dues les processons que es van fer, el ‘47 i el ‘48. També es feia la processó de Rams i un Viacrucis per divendres Sant, d’hora, al matí. Els joves anaven amb vesta negre i, amb el corretjam adient, portaven el Sant Crist. El recorregut sortia de l’església, baixava cap a l’estació, pujava per l’av. Marcet, girava per Miquel Servet fins arribar a la plaça Maragall i baixava per Joan Fàbregas per tornar de nou a l’església.»

A més del que hem esmentat, també hi havia calzes, copons, patenes, etc. Però, com hem dit abans, tot ha anat desapareixent. Per la resta, cal destacar tot un seguit de majòliques, ceràmiques i escultures distribuïdes a dins i a fora del recinte. A continuació fem una relació de tot el que conté l’església:

Exterior
– Placa de rajol pintada commemorativa del 15è aniversari del GEB.

– Relleu de la Moreneta, de pebre, sobre porta lateral petita.
– Rajols amb la imatge de la Verge de l’Ecologia.
– Ceràmica commorativa dels cinquanta anys de Bellaterra.
– Rajols amb la imatge de Mossèn Cinto Verdaguer.

Porxada
– Murals composats amb rajols de fang sobre el tema del pessebre (1)
– Escultura de pedra de la Mare de Déu (no identificada).
– Escultura de pedra de Sant Josep amb bara florida, acompanyat de Jesús infant.
– Creu de pedra sobre porta d’entrada de la rectoria.
– Dos bancs de fusta, possiblement atribuïbles a Dominingo Ramos.
– Rajoles pintades amb fragments del Pare Nostre.
– Llum de ferro en forma d’estrella de David.
– Rajols del sostre amb els símbols de Crist i Maria.

Interior
– Escultura de la Moreneta clàssica al costat de la porta de la sagristia.
– 2 piques de pedra d’aigua beneïda, una d’elles de Tarragona. (2)
– Crist clavat en Creu. Talla de fusta.
– 6 reclinatoris. (3)
– Harmònium. (4)
– 14 rajols representant els 14 passos del Viacrucis.
– Confessionari de fusta dissenyat per Josep Vives.
– Escultura de la Mare de Déu de la Salut, original de Sabadell.
– Creu processional.
– 2 cirials.
– 2 llums de forja.
– 2 llums mallorquines.
– Reixes de separació del lateral afegit.
– Altar, dissenyat per Joan Vilapuig.
– Sagrari.
– 19 bancs de fusta amb 2 reclinatoris.
– 12 bancs de fusta amb 2 reclinatoris atribuïbles a Benigne Ramos.
– Escultura del Sagrat Cor.

Cor
– Escultura de la Miraculosa.
– 3 pintures d’en Duch, representant: Joan XXIII, Ramon Llull i Mossèn Cinto Verdaguer.
– Orga de l’empresa «Organieria Española»

Sagristia i annexes
– Creu de fusta de paret.
– 2 estandarts en una vitrina.
– Quadre d’oracions per la vesta.
– Albes, casulles i robes adients.
– Crist en Creu. La Creu porta nances (5)
– Escultura de guix del Sagrat Cor.
– Sacres (6)
– Custòdia.
– Nen Jesús i altres figures de pessebre.
– Objectes i material divers.

(1) Durant molts anys, l’escola Tagore i després la Ramon Fuster van realitzar un pessebre que es plantava en els jardins de l’estació. El vandalisme d’alguns desaprensius va fer que es deixés de fer. Aquets murals en són una mostra dels pessebres escolars.
(2) L’atribució és degutda a que hi ha gravat a la pedra, les quatre barres de l’escut de Tarragona.
(3) Antigament, aquests reclinatoris tenien propietat i el nom de la persona estava escrit en una placa.
(4) Aquest harmònium era el que es passejava a les processons.
(5) Aquest Crist era el que es passejava a les processons.
(6) Tres quadres amb la síntesi de la missa. Es posaven damunt de l’altar perquè el capellà pogués conmsultar-los i no es perdés. Venia a ser com un «Tele pronter» d’aquella època.

Havent fet aquest inventari, no ens podem estar de dir que seria del tot interessant fer-ne un de més professional, així com dedicar un petit espai del recinte per a museu, exposant algunes peces interessants que actualment estan arraconades, complementades amb una història gràfica de la nostra església.

Read Full Post »

Les pintures de l’Esglesia de Bellaterra, obra del sabadellenc Fidel Trias Pagès

“Contràriament al que pugui semblar, la tècnica de la pintura d’en Trias no és al fresc sinó a l’ou, cosa que cal tenir en compte per a la seva conservació”.

Per explicar les pintures, i ja entrant en matèria, res millor que remetrens a l’entrevista amb l’Albert Cusidó, -que aleshores de la seva realització estudiava a la Universitat-, i a les tardes entrava a l’església i pujava a la bastida a fer un cigarret amb en Trias. Aquest li explicava el que estava fent ja que era un gran conversador. Gràcies a aquestes xerrades tenim de primera mà els arguments que inspiraren el pintor. Així ens ho explica l’Albert:

«La litúrgia celebra dues festes de la Santa Creu: la Invenció o Trobament, el 3 de maig, i l’Exaltació el 14 de setembre. Bellaterra, tradicionalment, ha celebrat de sempre la del 14 de setembre. En Trias va reflectir les dues festes a les seves pintures. A la dreta tenim un representació de la Invenció i a l’esquerra l’Exaltació. En el centre hi ha un Crist Majestat regnant des de la creu, sense claus ni corona d’espines, amb corona reial, sandàlies, túnica i cinyell. Té els braços despenjats de la creu en actitud d’abraçar la humanitat representada pels fidels assistents. La figura de Crist està envoltada per una forma el·líptica daurada que vol simbolitzar l’ametlla mística que antigament, sobre tot en el romànic, encerclava una figura sagrada a la que hom volia donar un relleu especial. Al voltant hi te uns àngels representant la glòria celestial. N’hi ha nou, un per cada cor angèlic, això és: àngels, arcàngels, serafins, querubins, trons, dominacions, potestats, prínceps i virtuts. Alguns d’aquests àngels porten els símbols de la passió: els claus, la corona d’espines, la llança. És per dignificar-los perquè, tot i ser signes d’ignomínia, van esdevenir símbols de redempció. A la part de baix de la dreta, tal com hem dit, hi ha representada la Invenció o Retrobament de la Santa Creu. Aquesta n’és la història.
»Santa Helena, mare de l’emperador Constantí, sempre havia desitjat d’anar a Jerusalem a buscar la creu en que va morir Jesucrist. En la seva senectut (la llegenda diu que tenia uns 70 anys) aconseguí veure acomplert el seu desig, però es va trobar amb tres creus i, no sabent quina era la Veracreu, el bisbe de Jerusalem, Sant Macari, li aconsellà fer-les tocar per una noia moribunda. El miracle es produí quan al tocar una de les creus, la noia es va guarir. Això passava els primers anys del S. IV d.C. En Trias ho representa així :
»A la pintura hi veiem Santa Helena (molt rejovenida), Sant Macari, un acòlit que li sosté el bàcul i la noia malalta incorporant-se d’un baiard en actitud de tocar la creu que l’ha guarit i que el pintor la fa ressaltar sobre les altres dues, pintant-la de color blanc. Aquesta escena està emmarcada per la inscripció

IN PRAECLARA SALUTIFERAE CRUCIS INVENTIONE PASSIONIS TUAE MIRACULA SUSCITASTI (En l’admirable invenció de la creu salvadora es renovaren els miracles de la vostra passió)

Aquest text que es llegia en la oració de la missa pròpia del 3 de maig quan se celebra la invenció de la Creu. (1)
»La història de la representació de la Exaltació de la creu que hi ha a l’esquerra es fonamenta en la següent història. Situem-nos en el S. VII d.C. L’emperador Heràclit retorna a Jerusalem la Veracreu robada com a botí de guerra uns anys abans per Cosroes, rei dels perses. Heracli, que havia de fer front a contínues incursions dels perses, finalment els vèncer i recuperà la creu. Heracli però volia convertir l’esdeveniment de tornar-la a Jerusalem la Veracreu en un acte de lluïment personal i va pensar d’organitzar una parada militar. Va arribar a les portes de la ciutat vestit amb tots els atributs del seu rang d’emperador, però es va trobar que el seu cos es tornava feixuc i li era impossible d’avançar. Zacaries, patriarca del Jerusalem, li sortí a l’encontre i li digué que tot aquell luxe estava en desacord amb l’aspecte humil i dolorós de Crist que, a la Passió, va portar aquella mateixa creu pels carrers de la ciutat, cobert només amb una túnica. Heràclit entengué el missatge i desprenent-se de totes les vestidures i descalçant-se, entrà a Jerusalem com un penitent, i lliurà la Veracreu.
»En Trias ho plasma d’aquesta manera: mostra a Heràclit agenollat, descalç i vestint una túnica amb cinyell de corda, lliurant la creu a Zacaries que vesteix, paradoxalment, de pontifical, (que no és pas una vesta humil). Un acòlit de Zacaries li sosté la creu patriarcal, símbol de la seva dignitat i jurisdicció sobre tot Palestina. Una quarta figura representa un assistent d’Heràclit que li aguanta l’espasa, l’escut, la corona i el mantell de porpra del que s’ha desprès l’emperador. L’escena també està emmarcada per una inscripció:

PROTEGE DOMINE PLEBEM TUAM PER SIGNUM SANCTAE CRUCIS AB OMNIBUS INSIDIIS ININICORUM OMNIUM
(Protegiu senyor per el senyal de la Santa Creu el vostre poble contra les insídies de tots els enemics).

Aquest text es llegeix a la missa pròpia del 14 de setembre, dia de l’Exaltació.
»Al mig de l’àbsida hi ha una fornícula que es va fer aleshores de les noves pintures, on hi ha el sagrari. Aquest està flanquejat per dos àngels quasi humans, sobre tot un d’ells que mostra una cama nua, i en actitud reverent. Perfilant un sòcol de fusta hi ha una inscripció, quasi desapareguda, i que segurament s’inspira en el Salm 95.10.:

ALLELUIA DICITE IN GENTIBUS QUIA DOMINUS REGNAVIT A LIGNO ALLELUIA
(Al·leluia! Digueu als pobles que el Senyor ha regnat des d’una fusta. Al·leluia!)

Contràriament al que pugui semblar, la tècnica de la pintura no és al fresc sinó a l’ou, cosa que cal tenir en compte per a la seva conservació.»

(1) Algunes de les misses diàries tenien unes oracions característiques, segons marcava la litúrgia. Actualment se n’ha perdut l’us.

Read Full Post »

Bellaterra considera l’Albert Cusidó el sagristà de la parròquia.

Les pintures actuals són de l’any 1958, fetes pel pintor sabadellenc Fidel Trias Pagès (Sabadell 1918-1971).

Bellaterra considera l’Albert Cusidó el sagristà de la parròquia, tot i que mai va tenir cap responsabilitat. Però, quan mossèn Antoni Oliver deixà el càrrec de rector l’any 2005, es produeix un impàs fins a no tenir un nou titular. Aleshores l’Albert es troba que el rector sortint li dóna les claus i li demana que s’en faci càrrec temporalment, esdevenint el dipositari de les claus de l’església. La proximitat de casa seva respecte l’església, i sobretot el seu interès per tot el que fa referència al temple, ens han permès tenir informació de primera mà.

Les pintures de l’església

Les pintures actuals són de l’any 1958, fetes pel pintor sabadellenc Fidel Trias Pagès (Sabadell 1918-1971). Aquestes van substituir-ne unes altres de les quals no hem pogut esbrinar qui va ser-ne l’autor. Gràcies a alguns testimonis de lèpoca, podem dir, això sí, que les pintures que cobrien la part de la cúpula de l’àbsida representaven un conjunt d’àngels en actitud d’adoració. Al centre hi havia una creu que, en el seu dia, quan va arribar la llum de neó, se li va afegir un fluorescent per a donar-li més relleu.

En Marcet, aleshores batlle de Sabadell i veí de Bellaterra, recolzat moralment i econòmica pels poquíssims veïns que residien tot lany, va emprendre la tasca de resoldre els problemes que patia l’església. La primera actuació va ser encarregar unes noves pintures, tot proposant a en Trias perquè les realitzés. Això va comportar traslladar la imatge de la Mare de Déu de la Salut de l’altar Major a la capella lateral on ara es troba. Aquesta imatge era pintada amb mantell blau, túnica blanca, orles daurades, etc. Amb el trasllat se li van treure aquests colors i va restar tal com es ara. També es va arreglar la nova capella que l’acollia, destacant-ne l’enteixinat del sostre i posant-hi paper pintat. També es va fer un confessionari nou ben solemne. Tot plegat va ser obra del decorador i veí de Bellaterra, Josep Vives Bracons. També les parets del temple van canviar de color i es van pintar de blanc.

Read Full Post »

La mesa del primer altar i la primera pedra de la rectoria en 1946

La mesa del primer altar era important: una peça de marbre blanc d’uns 2m x 125m de gruix; la part del davant estava decorada amb un baixrelleu policromat segons dibuix del pintor Sr. Joan Vila i Puig. La mesa se suportava amb dos prismes rectangulars, també de marbre blanc situats a uns 30 o 40cm. de cada extrem. Damunt l’altar, al centre, hi havia una creu metàl·lica molt bonica amb tres ciris per banda i la seva alçada superava la del celebrant a fi i efecte que els fidels la veiessin (en aquella època la missa es feia d’esquena a la congregació). A cada banda del presbiteri, i al peu de l’arc que l’emmarca, hi havia dues trones, en una es llegia l’epístola i a laltra l’evangeli i també es feia l’homilia.

Pel que fa a la rectoria, la primera pedra es va posar el juny de 1946 i s’inaugurava un any i mig després. Respecte les campanes, el veí Albert Cusidó ens dóna les referències:

Els ornaments de l’església

«Lesglésia té dues campanes. La que dóna al barranc es diu Maria, possiblement per la senyora Maria Codina, mare del Santiago Vila Puig, que deuria ser qui la va donar. Aquesta té un so una mica més greu que la segona. La segona es va beneir el 25 de juliol de 1951. Du el nom d’Anna Francesca Emília. Va ser pagada pel veí Rafael Giménez Frontín i la seva esposa Anna Hombravella en va ser la padrina. En motiu de la seva benedicció, mossèn Armengol va confegir un poema titulat Campana, veu de Déu. Aquesta campana és la que ara es fa servir per als tocs de missa.»

Read Full Post »

Parròquia de la Santa Creu de Bellaterra 1968

Van haver de passar vint-i-dos anys perquè l’arquebisbe de Barcelona, Don Marcelo González Martín, l’erigís en parròquia, per decret del 18 doctubre de 1968 i publicat al «Boletín Oficial del Arzobispado de Barcelona» del 15 de novembre del mateix any, indicant, però, que: «Esta Parroquia comenzará a regir el dia que se posesione el Parróco o Ecónomo que designemos». Mossèn Plàcid va ser nomenat ecònom el 3 de desembre de 1968. Però malgrat aquests nomenaments oficials. Mossèn Plàcid Armengol ja shavia instal·lat com a capellà resident lany 1946 i, per tant, a usos pràctics per a la població, exercia com a rector. Quan aleshores de la proclamació de la parròquia i la nova divisió dels arxiprestats, mossèn Armengol, va triar dependre del de Sant Cugat, segurament a causa de les males relacions que tenia amb l’Ajuntament. Un cop més, i aquesta vegada a través de l’església, s’evidenciava la distància entre Bellaterra i Cerdanyola. També hem de recordar que mossèn Armengol tenia un vincle amb la parròquia de Sant Cugat ja que, de feia temps, exercia allí com a Conciliar. El decret abans esmentat marca els límits territorials de la nova parròquia, tal i com veurem a continuació:

«Partiendo de la linea de los Ferrocarriles de Catalunya, en su convergencia con el termino Municipal de Sardañola seguirá por este termino y los de Sabadell, San Quirico de Tarrassa i Sant Cugat del Vallés, enlazando nuevamente con el termino Municipal de Sardañola hasta el punto de partida.»

Evidentment fa referència al traçat antic de la via que anava directament de Bellaterra a Sant Quirze.

L’església de la Santa Creu

L’església va ser dissenyada per l’arquitecte Audet. S’inspira en les esglésies romàniques de la nostra geografia. L’edifici, segons els plànols de l’arquitecte, es va concebre de planta rectangular, amb una escala que du al nàrtex o pòrtic i que sovint, encara que impròpiament, n’hi diem atri. Allí sobre la gran porta principal d’arc de mig punt. Les dues portes secundàries, a ambdós costats de la principal, es van obrir molt posteriorment. Hi havia també una segona porta que donava a l’avinguda Central (actualment av. Joan Fàbregas), també de mig punt i que va desaparèixer amb l’ampliació lateral de lany 1966. A l’interior hi havia l’àbsida amb un magnífic altar de marbre blanc presidit per la imatge de la Mare de Déu de la Salut. La cúpula de l’àbsida estava decorada amb unes pintures i a la part baixa i a mitja alçada, unes cortines tavellades. El primer canvi va ser substituir les cortines per unes de pintades a la paret. El segon, i el més important, va ser la pintura d’en Trias l’any 1958. A lesquerra de lentrada principal hi havia el baptisteri que, antigament, ocupava un espai més gran. A la dreta de la porta principal es troba l’escala per pujar al cor. El projecte inicial no preveia el campanar, sinó que quest es va afegir després de la guerra. Al lloc on ara hi ha la Verge de la Salut també hi havia previst fer la sagristia i la zona de confessionari, però aquesta nau no es va construir fins molt més tard. Precisament, va ser llavors quan es va cobrir el pòrtic alhora que també es feia la rectoria.

La coberta de l’església l’havia de coronar una creu grega que no sabem si mai es va arribar a posar, ja que cap veí recorda haver-la vist encimbellant la teulada. Pel neòfits direm que la presència d’una creu de quatre puntes significa que l’església té una planta de creueria i, donat que aquest no és el cas, possiblement es va decidir no posar-la de bon principi. Actualment, i pel fet que existeixen els dos laterals, algú podria creure que aquests fan la funció de creuer, però el de la dreta, com hem dit abans, no es va pensar com a tal i el de l’esquerra es va construir posteriorment, impulsat per mossèn Armengol l’any 1966. Aquesta ampliació li va portar molts mals de cap. Segons ell, la seva construcció era justificada per completar la creueria. També va dir que calia ampliar l’església perquè molts feligresos, sobretot a lestiu, es veien obligats a oir la missa de peu. Com a conseqüència de l’ampliació, va topar amb el Fomento Barcelonés de Inversiones, l’empresa urbanitzadora de Bellaterra que en el seu dia havia fet la donació dels terrenys per a construir l’església. Es veu que el mossèn volia també ampliar l’àbsida fins arran del passatge de la Santa Creu, que aleshores no estava prou urbanitzat. Això va fer que Fomento safanyés a acabar l’obra del passatge. També van haver-hi problemes amb l’alineació de l’ampliació, ja que envaïa gran part de la vorera. Avui encara es pot veure una diferència en la qualitat dels panots que marquen la rasa que es va fer pels nous fonaments. Les parets de l’interior simulaven ser fetes amb cairons tot i que eren enguixades i fins arran de cornissa les havien pintades d’un to gris simulant la pedra. De la cornisa cap amunt es mantenia el dibuix del cairó, però el color era blanc. Els ornaments de la cornisa eren daurats.

Read Full Post »

El nom de l’Església de Bellaterra

Pel que fa el nom de l’església, no hem trobat cap document que en doni raó. Però, sí podem dir que per allà el 1155, els frares del Cenobi del que fou el castell de Valldaura van ser els fundadors del monestir de Santes Creus i que aleshores, el que ara és Bellaterra estava sota els auspicis d’aquell monestir. Qui sap si la jerarquia eclesiàstica del moment va agafar com a referent aquest fet per a posar nom a la nostra parròquia o, simplement, va ser una proposta dels veïns. A larticle «La Iglesia» de la revista Sport Club Bellaterra, signat per Maria de la Concepción Die de Platero, diu: «Se acordó darle a la iglesia el nombre de La Santa Cruz, y esta será el remate de la edificación, sencilla, pero severa y llena de majestad propia de su título». Sigui com sigui, el fet és que se la va dir església de la Santa Creu i, pel que sembla, la direcció espiritual de l’obra la va dur en Josep Masip, si ens atenim a l’article de l’Sport Club Bellaterra abans esmentat. També cal dir que, al ja anomenat «remate» a qual fa referència l’article, i del qual en dóna testimoni la maqueta que aleshores es va fer (una creu de quatre puntes més coneguda per Creu Grega), no en tenim constància que s’arribés mai a posar.

Tot i però, l’advocació a la Vera Creu, la presència de la Mare de Déu de la Salut ha fet que molts parroquians li tinguin una veritable devoció. Fins i tot sen va fer un himne, amb lletra de Frederic Roda i música de mossèn Plàcid Armengol, per considerar-la, en certa manera, la patrona popular de Bellaterra, com així constava en l’edició dels goigs. Si més no, així resava el títol de l’esmentat himne: Tornada)

Vostre nom és llum del dia
nostra força i nostra escut.
Bellaterra en vos confia,
Verge i Font de la Salut.

Com perfuma la poncella
el jardí que hi fa redós,
Bellaterra és tan formosa
perquè en ella hi resteu Vós.

Vós les llars ompliu de gràcia
i floriu nostres jardins;
Vós del sol pinteu les taques
en el verd dels nostres pins.

El Vallès diu la gaubança
de la Font del nostre cor.
Font que raja aigua divina
per guarir la set d’amor.

Cada estiu la nostra església
sent el cant dels nous germans:
va eixamplant-se la fillada
per besar les vostres mans.

Que els camins de nostra vida
siguin tots camins del Cel:
sota vostre esguard de Mare
és més dolç el nostre anhel.

D’aquests goigs en coneixem quatre edicions, fet que demostra la devoció que es tenia (i es te) a la Mare de Déu de la Salut.

Un cop consagrada l’església, l’any 1943, els serveis religiosos els s’eguiren realitzant diferents capellans, sense que cap d’ells ocupés la plaça de rector. Cal dir, però, que Bellaterra no era considerada com una parròquia, i el barri, a tots els efectes religiosos, pertanyia a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola. L’església es considerava com una «capilla privada de uso público». Però la necessitat dels veïns de tenir un guia espiritual va fer que l’any 1945 es designés a mossèn Plàcid Armengol i Serra, (que ja venia regularment), com a capellà habitual, però sense adscripció fixa. El juny de l’any següent (1946) i segons un document que per sort n’ha conservat una còpia lAlbert Cusidó, una cinquantena de veïns adreçaren una carta al bisbat demanant que es nomenés a mossèn Armengol com a capellà fix de l’església de Bellaterra: «con el deseo ferviente de verla erigida en Tenencia Parroquial del Obispado del dignísimo cargo de V.I. Reverendísima, cuya vida guarde Dios muchos años».

Read Full Post »