La situació d’indefinició en què es troba el món educatiu a causa de la crisi del covid-19 resulta sorprenent.
Mestres, pares, experts i sindicats, més enllà de les diferències entre uns i altres, tots demanen amb insistència que s’aclareixi d’una vegada com i quan es farà la tornada, tant abans de l’estiu –en la mesura que es pugui, i s’hauria de poder en alguns casos– com al setembre. La incertesa està perjudicant la tasca ja de per si prou complicada d’intentar mantenir l’activitat formativa a través de les pantalles. I està deixant al descobert la part més fràgil de l’alumnat: aquell que ja patia segregació i deficiències evidents. Si fins ara hem viscut les urgències de la gravíssima crisi sanitària, i hem començat a patir també les de la subsegüent crisi econòmica, ara ja podem dir que també estem immersos en una preocupant crisi educativa.
Que a hores d’ara encara no se sàpiga si en les properes setmanes hi haurà algun tipus de tornada a les aules i com es farà o que s’hagi descartat amb ben poc debat que hi tornin els alumnes de 0 a 6 anys, a més de comportar un problema gravíssim que afecta un gran gruix de la població, denota una preocupant manca de prioritat política per l’educació. ¿No havíem quedat que era un dels pilars per garantir un futur de progrés i igualtat d’oportunitats? Doncs no ho sembla. Tenim els nois i noies, i els adolescents i joves, des de fa més de dos mesos amb una docència improvisada per via digital, amb els currículums acadèmics pràcticament interromputs. L’única part bona d’aquesta lamentable situació és que per fi molta gent s’ha adonat del rol crucial que té l’escola, de la rellevància insubstituïble de l’educació presencial, de la importància del contacte directe entre educadors i alumnes, així com de la importància, també, de l’element relacional entre els joves en el marc d’un entorn escolar de qualitat.
La majoria de països del nostre entorn ja han iniciat algun tipus de tornada a les aules, o ho tenen previst. Aquí no. Aquí encara no està gens clar cap on anem. I les setmanes van passant. I les vacances d’estiu ja són a tocar. Tot plegat és poc seriós, tanta lentitud i tants dubtes són decebedors. La realitat és que les famílies –les més conscienciades o les que han pogut per situació socioeconòmica– han hagut d’assumir a casa, en condicions de confinament i sovint de teletreball, el manteniment d’una mínima activitat formativa per als seus fills tutelada a distància pels centres amb resultats diversos. Ara mateix, després de mes de dos mesos així, es fa urgent donar algun tipus d’alternativa als pares i mares, i alguna concreció de quin futur immediat espera als mestres, que veuen amb impotència un present tan precari i amb angoixa un pròxim curs tan incert. No pot ser que l’única alternativa per a uns i altres sigui esperar al setembre una tornada sobre la qual, a més, les informacions que arriben són com a mínim confuses.
Com a societat no ens podem permetre un reculada en el nivell educatiu dels nostres joves. No ens podem permetre que s’estiguin trobant solucions d’urgència per a molts sectors mentre l’educació queda a la cua. Obren els bars i les aules segueixen tancades. Alguna cosa estem fent malament. Si no hi posem remei, en pagarem tots les conseqüències.
BELLATERRA.CAT 