El restaurant Quo Vadis, situat al número 7 del carrer del Carme, a un pas de la Rambla i de l’església de Betlem, va marcar tota una època en aquella cèntrica zona des de la seva obertura a l’any 1956. Va ser el matrimoni format per Martí Forcada i Maria Bonastre qui van emprendre aquell negoci de restauració.
Restaurant Quo Vadis, tancat el 2013|CEDIDA
El periodista Lluís Sierra explicava que el nom de l’establiment provenia de l’impacte que el film de romans Quo Vadis havia provocat en el propi Forcada quan al va veure a la pantalla del Windsor Palace on s’havi estrenat l’any 1954
Es va aplicar un revestiment exterior de marbre a la façana dels baixos i primer pis d’un vell immoble del carrer del Carme i es va dotar l’interior d’una decoració intimista i càlida per engegar el negoci. Quo Vadis esdevindria aviat el restaurant predilecte dels habituals del Liceu per a fer el resopó Aquest grup d’abonats al gran teatre barceloní de la lírica, que es podien permetre el luxe d’assistir-hi regularment, trobaven en aquest establiment el complement ideal per rematar una nit d’òpera amb un bon àpat.
Bar clàssic del Quo Vadis|CEDIDA
Cuina selecta i tradicional envoltada d’un tracte familiar van ser les claus de l’èxit del negoci, que en els seus millors temps va arribar a disposar d’una plantilla de 22 treballadors. A banda dels incondicionals del Liceu, la clientela es completava amb gent del món de l’empresa, l’art i la política i families benestants que hi feien cap els diumenges i altres dies festius.
La interrupció de l’activitat del Liceu durant el quinquenni 1994-1999 a causa de l’incendi patit pel teatre, es va notar força al Quo Vadis, que va refer-se amb el canvi de segle i la represa de l’activitat liceísta.
Martí Forcada assegut a un dels salons privats del Quo Vadis|LA VANGUARDIA
Al juny de 2013 moria Maria Bonastre, esposa del fundador i mare de Martí i Maria Rosa Forcada, els fills que havien continuat amb èxit el negoci. Ja feia temps que es plantejaven tancar el restaurant que havia experimentat una davallada considerable en els últims anys. La fidel clientela familiar de sempre ja havia canviat de generació i als seus descendents ja no el seduia la idea de baixar al barri vell a dinar o sopar. D’altra banda els canvis en la concepció turística de la ciutat tampoc convidaven a intentar atraure el tipus de turisme massiu que visitava Barcelona i atapeïa la Rambla, la qual cosa hagués requerit de canviar radicalment les essències històriques d’aquell restaurant. Així doncs, havia arribat el moment d’entonar l’Alea Jacta Est. Als pocs dies de la mort de l’antiga mestressa, Quo Vadis va baixar definitivament la persiana després de 57 anys sense gairebé fer soroll.
