Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2018

JOSEP MARIA GARCÍA PLANAS VILARRUBIA|Joan Garcia Planas

Saltar el Taló d’Acer per vendre teixits de Sabadell. Això és el que va fer el fabricant Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubia (1924-2012) a principis dels anys 60. L’URSS, Polònia, Hongria, Romania… Li faltava Txecoslovàquia. Hi va aterrar per primer cop el vespre del 20 d’agost del 1968. Un parell d’hores després, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupaven l’aeroport per tallar d’arrel la Primavera de Praga, el desig d’un socialisme amb rostre humà. El fabricant sabadellenc ho va filmar amb la seva càmera de 16 mm, les imatges més llargues i de més qualitat –fins fa poc inèdites– de la primera esquerda del Taló d’Acer. Garcia-Planas ho va filmar i ho va escriure en aquest text inèdit

Res feia presagiar, la nit del dimarts 20 d’agost, els tràgics esdeveniments que planaven sobre Praga. Són les vuit del vespre quan aterrem al flamant aeroport de la ciutat en un Ilyushin-18 de les Línies Aèries Txecoslovaques procedent de Varsòvia. El viatge ha sigut improvisat i no tenim visat ni allotjament reservats. La primera qüestió s’arregla fàcilment a l’aeroport mateix. Amb l’ajuda del nostre amic txec acabem trobant habitació a l’Adria, un petit hotel situat a Václavske Námestí, una àmplia avinguda del districte de Nové Mésto que seria l’escenari de gran part de les algarades i lluites de carrer: davant del nostre hotel, la redacció del diari Prace; una mica més amunt, al carrer Jindrisská, l’edifici de la CTK, l’agència de notícies txeca; a l’altra banda, a la cantonada de Lívopa Stépanská, el Banc de Txecoslovàquia, i, tancant Václavske pel sud, la plaça i l’estàtua de Sant Venceslau, heroi de la nació txecoslovaca, i el Museu Nacional.

Les deu de la nit ens enganxen prenent un refresc al cosmopolita cafè Yalta. Els carrers estan animats i, de la mateixa manera que a Varsòvia, abunden els nois amb cabells llargs i les noies amb faldilla curta. I també com a Varsòvia, rebem incessantment ofertes de compra de dòlars al doble del tipus oficial. Quan enfoquem cap a les galeries Lucerna, de tornada a l’hotel, algú em crida pel meu nom. És Blas Baeta, de l’agència Aerojet. Va al capdavant d’un grup de participants espanyols en el congrés de la SIEC a Hèlsinki. A través de Morro, de la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona, amb qui ens vam trobar casualment aquell mateix matí a l’Hotel Europejski de Varsòvia i amb qui vam viatjar després junts fins a Praga, sabia que jo estava allotjat a l’Adria. Aquella trobada acabaria sent providencial per a nosaltres. Ells s’estan a l’Hotel Alcron, a Lívopá Stépanska, no gaire lluny de l’Ado passen gaire de les onze que ens fiquem al llit; a les 8 del matí de l’endemà teníem una cita a Centrotex. El Plàcid i jo compartim habitació. El llum de la meva tauleta de nit no funciona i he de desistir de la meva habitual lectura. Però no trigo a quedar-me profundament adormit.

El soroll d’un reactor, potenciat pel silenci de la nit, em desperta. L’esfera fosforescent del meu rellotge marca dos quarts de dues. No en faig gaire cas. L’aeroport és molt a prop de la ciutat i no és estrany que els aparells volin baixos, arran de les teulades. No tinc temps de tornar a agafar el son que un altre reactor sembla voler aterrar damunt del meu cap. I després un altre, i un altre i un altre, en cadència precisa, cada quinze minuts. Des de la finestra, els quatre potents focus dels aparells il·luminen estranyament l’espai. Allò no sembla gaire normal, però el meu cervell somnolent no encerta a intuir el drama. A dos quarts de set del matí, amb les primeres llums del dia, unes ràfegues llunyanes i continuades ens fan aixecar del llit. El Plàcid afirma que són trets de pistola automàtica. De broma, li dic que és una traca. En aquell moment apareix el Ramon, que amb el José dorm a l’habitació del costat: “Nois, preneu-ho amb calma, però les tropes russes han invadit el País.

Em vesteixo ràpidament i baixo al hall. A l’escala deixo tres cambreres plorant. El recepcionista té l’orella enganxada al transistor. Està envoltat per les professores fineses, el matrimoni alemany i alguns caminants txecs. L’expressió de les seves cares és significativa. Sense aturar-me, surto al carrer. Passen camions plens de joves que enarboren banderes txeques i criden coses que em són inintel·ligibles. Unes noies reparteixen insígnies i banderes txecoslovaques; les façanes estan materialment cobertes de cartells i rètols:

Pujo ràpidament a agafar la motocàmera. En aquest moment arriba el nostre amic txec. Està summament preocupat. Les notícies són confuses, i els rumors, per a tots els gustos. Sembla que a les 9 de la nit, mitja hora després que marxéssim de l’aeroport, cinquanta civils russos armats amb pistoles i arribats en dos avions procedents de Moscou i de Lemberg el van ocupar. A dos quarts d’una van començar a arribar els grans transports Antonov amb tropes russes, poloneses, alemanyes, hongareses i búlgares. La ràdio, que emet contínuament notícies de la situació, sembla que segueix en mans del govern txec. Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació. El govern recomana a la població civil que eviti qualsevol provocació, i als estrangers, que es quedin als hotels. Les línies de transport urbà no funcionen.

Es desconeix on és Dubcek. Les forces aerotransportades estan entrant a la ciutat. No se sap qui és el cap de les forces d’ocupació

Baixo les escales de tres en tres. El conserge, que xampurreja l’espanyol, em diu enigmàtic: “A filmar para Franco, eh?” No li responc. Arribo al carrer en el moment just en què per Národni Príkopé desemboquen a Václavske Namestí els primers tancs i vehicles blindats soviètics. Les enormes erugues d’acer, amb les torretes tancades, es creuen amb els camions de patriotes que enarboren banderes tricolors mentre criden “Dubcek, Dubcek, Dubcek”. La gent, que amb prou feines obre pas a la columna blindada, branda els punys amenaçadorament mentre crida “Ruccky okuppanti”, “Fascisti sovietici”. Al meu costat, un nen agafat de la mà del seu pare escup als tancs. La columna avança –deixant darrere seu el paviment destrossat­– cap al monument de Sant Venceslau, on hi ha enfilats uns quants patriotes que col·loquen banderes txecoslovaques i pinten cartells al·lusius. A pocs metres del monument, els tancs russos s’aturen en semicercle. A poc a poc s’aixequen les torretes i treuen el cap els tanquistes. Unes cares imberbes contemplen amb ulls entre inexpressius i perplexos l’espectacle. Alguns opten per tornar-se a tancar. Uns altres carreguen tranquil·lament les metralladores fixades a la part davantera de les torretes. Tímidament, volen cap als russos els primers projectils: boles de paper de diari, pells de plàtan, pedres arrencades de les voreres. Protegits per les jaquetes gruixudes i els cascos de cuir, els tanquistes els esquiven impassibles. Alguns manifestants dibuixen amb guix creus gammades a la gruixuda planxa dels tancs.

Torno a l’hotel a recarregar la càmera. Em creuo amb el Plàcid, que amb la seva màquina també està ficat enmig del rebombori. Un vell aixeca el bastó i crida: “Visca la República!” Un grup d’obrers, quan reconeixen que soc estranger, em diuen expressivament “Komunism, disaster”. Quan torno, un jove patriota enfilat en un tanc s’escarrassa per lligar amb un cinturó la tapa de la torreta davant de les aclamacions del públic. El tanc posa en marxa amb escàndol el motor d’olis pesants, i el noi, espantat, salta a terra. S’hi enfila un altre amb un ganivet a la mà. Un company intenta impedir-l’hi agafant-lo del braç, però aconsegueix desfer-se’n i talla el cinturó. S’obre la porta de la torreta i apareix en tanquista soviètic sota les increpacions del públic. Pel cel segueixen passant els grans avions de transport; la cadena l’interromp, de tant en tant, el vol rasant dels MIG, en una patent demostració del Poder Soviètic.

Monika Zgustova: “La Primavera de Praga va començar amb Kafka”

+ info

Ens trobem a l’Adria amb el Plàcid, el José i el Ramon. Decidim anar a l’Hotel Alcron a reunir-nos amb Morro i el grup espanyol de la SIEC. El nostre amic txec, que ha tornat a l’hotel, ens diu que ha aconseguit enviar un tèlex a Espanya malgrat que les comunicacions telefòniques i telegràfiques sembla que estan tallades. També Baeta ha intenta enviar un tèlex des de l’Hotel Alcron, però els periodistes alemanys i els operadors de la TV francesa que han estat transmetent tot el matí s’han carregat el tèlex. No ho va aconseguir fins a l’endemà. Va ser gràcies a aquest tèlex que les nostres famílies van saber que estàvem bé. A l’Alcron es van assabentar de la invasió molt abans que nosaltres. A les tres de la matinada els taxistes de servei recorrien la ciutat tocant el clàxon i anunciant la bona nova. Alguns turistes estrangers que viatjaven en cotxes particulars van sortir immediatament de Praga.

En aquest moment se sent al carrer un soroll ensordidor. Els tancs russos, apostats davant del monument a Sant Venceslau, estan disparant amb els canons al Museu Nacional. L’espectacle és terrible. Som uns dos-cents metres darrere dels tancs. Es produeix una veritable estampida dels patriotes enfilats a l’estàtua de Sant Venceslau i dels que estan apostats a la doble escalinata que dona accés al Museu. Però no és prou ràpida per evitar que es produeixin morts i ferits. Es diu que des de l’interior del Museu s’havia obert foc contra els tancs. Ràpidament, la façana del Museu s’omple amb les marques dels impactes. Cessa el foc, que no ha durat ni cinc minuts. El soroll dels canons és substituït per la cridòria de la gent i el so estrident de les sirenes de les ambulàncies. Quan pujo, panteixant, l’escalinata, només hi queden taques fresques de sang al terra. En pocs segons em trobo envoltat per dotzenes de joves que quan em veuen amb l’aparatosa càmera es pensen que soc reporter. ¿Francès? ¿Italià? em pregunten uns estudiants en anglès. Espanyol, responc. “Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat. Un jove m’entrega unes càpsules de fusell i de pistola que, em diu, són les que han matat els primers patriotes en l’assalt a l’emissora de Ràdio Praga.

“Sisplau, expliqui al seu país el que està passant aquí”. Una estudiant m’ensenya un mocador ensangonat

Allà mateix s’organitza una manifestació. L’encapçalen una bandera txeca, dues banderes negres i el mocador ensangonat que l’estudiant enarbora a la punta d’un pal. La manifestació passa per davant dels tanquistes soviètics, que observen l’espectacle impassibles. Cants, crits i dones i homes plorant. Jo tampoc puc reprimir les llàgrimes.

Darrere del Museu, en direcció a l’estació, s’alça una enorme columna de fum negre. Després ens diuen que cremaven dos tramvies que els patriotes havien fet servir com a barricada. Comencen a aparèixer camions amb soldats russos, metralladores i fusells a punt. La gent fa servir les càpsules buides per xiular-los. Alguns, més atrevits, s’hi acosten i tiren dins dels camions diaris txecs i manifestos dels estudiants, de la Lliga de Combatents Antifeixistes i d’altres associacions patriòtiques editats en txec, rus i alemany. Uns soldats els llegeixen mentre que altres els estripen amb menyspreu. Alguns tancs han quedat immobilitzats. Perden les puntes de les cadenes a les llambordes dels carrers.

Com és habitual, no havia esmorzat i m’havia menjat un simple entrepà al migdia per no perdre’m el carrer, que era tot un esdeveniment. Començo a notar certa sensació molt simptomàtica a l’estómac. Ens trobem amb dificultats per sopar. A l’Adria no hi ha menjador. L’Hotel Alcron avui no admet outsiders. El restaurant Yalta està tancat, i també l’snack del Tabarin. Per fi trobem una taula a l’Europa que compartim amb un professor italià i un professor romanès i la seva filla que assisteixen al congrés de geologia. El professor italià ens dona notícies alarmants que després no sembla que s’hagin confirmat: la mateixa potència ocupant té dificultats internes. A Kosiguin l’han cessat i el general Gretxko, representant de la línia dura, ha pres el poder. A banda d’això, el congrés ha sigut un èxit. S’han aprovat els estatuts i s’ha triat per unanimitat el lloc on se celebrarà l’any que ve.

Tornem a l’Hotel Alcron. Davant del Banc de Txecoslovàquia hi ha apostats mitja dotzena de tancs i l’edifici ha sigut ocupat. Uns soldats soviètics estan manipulant unes caixes. Més endavant va circular la notícia que s’havien endut l’or dipositat al Banc. Pel cel ja no hi passen avions sinó bales traçadores. El grup de turistes nord-americans de l’Alcron m’ensenyen Shirley Temple, la nena actriu dels anys quaranta. Els escoltes de l’hotel han captat Ràdio Moscou, que justifica l’ocupació dient que s’havia produït a instàncies del govern i del poble txec per impedir el triomf de la contrarevolució, i que les tropes soviètiques havien sigut rebudes amb joia per la major part de la població. Continuen emetent emissores patriòtiques no identificades. Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut. El general Svoboda està incomunicat en Palau Presidencial, que està pres per les forces russes. L’exèrcit txec està aquarterat amb ordres de no intervenir. S’encoratja contínuament la població a la resistència pacífica.

Anuncien que hi ha hagut 14 morts i 178 ferits i que les forces d’ocupació han traslladat Dubcek i altres membres del govern en avió amb rumb desconegut

Se sent una ràfega de metralladora al carrer, i al cap d’uns instants entra a l’hotel un jove patriota que repartia diaris. Una patrulla russa li havia disparat una descàrrega als peus per espantar-lo. Li donem conyac i tabac i queda postrat en una butaca, respirant amb profunditat i arrítmicament. En aquell moment tres o quatre bales traçadores impacten contra la paret lateral de l’entrada de l’hotel. En fraccions de segon el terra queda cobert de gent estesa. Jo em refugio darrere del mostrador de recepció. El jove patriota, que semblava que estava mig mort, fa un salt increïble per damunt del taulell i cau com un sac als meus peus. Passats uns minuts sortim amb els homes de la televisió francesa al carrer. La patrulla russa que custodia el Banc havia metrallat, sense cap motiu aparent, la façana de l’edifici del davant i alguns projectils havien sortit rebotats cap a l’entrada de l’hotel.

Discutim si ens quedem a dormir a les butaques del hall de l’Alcron o si tornem a l’Adria. Decidim fer això últim. Sortim d’un en un. A l’Adria, el hall sembla un camp de refugiats. Els hostes dormisquegen en cadires i butaques buscant, aparentment, la companyia mútua. Pugem a l’habitació. Comentem la situació fins a la una de la matinada. El José em dona un comprimit de Librium per ajudar-me a dormir. De lluny se senten trets de morter.

Al matí, a primera hora, torna el nostre amic txec. La situació s’està deteriorant. Rússia ha enviat un ultimàtum al govern txec donant-li 24 hores per constituir un nou govern amb gent addicta a Moscou. Per la seva banda, el govern txec amenaça la Unió Soviètica amb declarar una vaga general indefinida si no retira les forces d’ocupació. Sembla que alguns membres del govern txec han acceptat participar en un govern de col·laboració amb la potència ocupant. Les tropes soviètiques han ocupat el diari Prace i l’agència CTK. L’estació de ferrocarrils i la televisió ja havien sigut preses el dia anterior. Mentre venia, el nostre amic havia parlat amb un jove soldat de Tomsk que es va mostrar atònit davant la reacció de la població; havia sentit moltes vegades, de boca del seu pare, com la població l’havia rebut amb entusiasme el 1944, quan va alliberar Praga amb l’exèrcit rus. Un oficial soviètic li va confessar confidencialment que molts dels soldats ocupants, que feia tres mesos que estaven de maniobres per Polònia i la República Democràtica d’Alemanya, no sabien realment no eren. Les tropes russes semblaven més mal equipades que l’any 1944. La població txeca estava desconcertada: després de 30 hores la potència ocupant no havia llançat cap proclama que justifiqués la invasió ni havia donat cap consigna.

Un oficial soviètic li va confessar confidencialment que molts dels soldats ocupants no sabien realment no eren

Al carrer, per primera vegada, hi patrullen tropes soviètiques a peu. Continuen les manifestacions i el repartiment de diaris i informacions patriòtiques, algunes de les quals, ara ja, ciclostilades. A les parets hi apareixen els noms de Bilak, Indra i Kolder, titllats de traïdors a la nació. Un patriota es planta davant d’un tanc rus i li impedeix el pas. El tanc s’atura. El desafiament dura uns segons. El tanc opta per retrocedir uns metres i desviar la ruta. La gent envolta el patriota, que plora. Carrer amunt s’incendia un tanc. Fa mitja volta i avança ràpidament cap on som. El dipòsit de combustible s’ha encès i els soldats l’han foradat per buidar-lo. Passa per davant nostre regant el terra amb gasoil, tira a terra una tanca i es produeix una explosió.

Són les 11 del matí. Amb el Plàcid trobem un bar obert. Davant l’experiència de la nit anterior, optem per prendre alguna cosa. Mengem, drets, un estofat de carn i patates; una mena d’esmorzar-dinar. No tinc gaire gana i en deixo una mica al plat. Una dona gran es menja les restes. Anem a l’Alcron. A la porta hi ha un petit grup de gent. Ens presenten Enrique Líster. El meu únic record personal, en aquest moment, de la columna Líster és que durant la retirada havia passat per Sabadell incendiant diverses fàbriques. Líster va viatjar, pel que sembla, de Moscou a Praga en el mateix avió que el grup espanyol de la SIEC. Quan s’assabenta que som de Sabadell ens diu que té una filla casada amb un fill de Moix, el sindicalista exalcalde de la nostra ciutat i crec que ministre de Treball del govern republicà quan es va acabar la guerra. Líster viu actualment a Praga. Té 61 anys i és general de l’exèrcit rus. Està interessat a dir-nos que se l’acusa d’haver corregut molt durant la guerra, però que la realitat és que van resistir durant 36 dies a Catalunya l’avenç de les tropes nacionals; molt més que l’exèrcit francès davant la invasió alemanya. És partidari de la línia comunista ortodoxa. Durant la guerra se li va encomanar la missió d’aniquilar el govern anarquista de l’Aragó, que s’havia instal·lat a Casp. Ho va aconseguir només passejant els tancs pel poble. Li preguntem per la situació. Ens diu que el comitè del Partit Comunista Espanyol, del qual és membre, s’havia adherit a l’Acord de Bratislava, que condemna qualsevol intervenció militar per part de les nacions del Pacte de Varsòvia. S’acosta el seu fill i se l’endú a banda. Torna per dir-nos, confidencialment, que hi haurà toc de queda a les cinc de la tarda. Ens recomana que no sortim de l’hotel. Ell també se’n va cap a casa.

Per l’estret carrer de Lívopá Stépanká baixa un tanc rus a tota velocitat. Com a mínim a vuitanta per hora. Mai m’hauria pensat que poguessin córrer tant. Un Volkswagen amb patriotes que reparteixen pamflets, i que puja en direcció contrària, li cedeix galant el pas enfilant-se a la vorera. Entrem a l’hotel. Sembla que per fi ens hi podrem allotjar. Se n’han anat alguns estrangers i hi queden habitacions lliures. El nostre problema és que tenim l’equipatge a l’Adria. Són les quatre de la tarda. Decidim anar a buscar-lo. La tornada, carregant les maletes per davant dels tancs russos aparcats a la vorera de Václavská i apuntant amb els canons l’edifici del diari Prace, devia tenir la seva gràcia, vista pels impassibles tanquistes soviètics, que treien el cap per les torretes. La tornada a l’Alcron em té reservada una alegria: hi trobo un tèlex de casa, enviat des de Sabadell, que confirma que han rebut notícies nostres. El José també rep un tèlex de la seva família. Arriba un equatorià que havia sortit en cotxe a buscar la seva dona i les seves dues filles, que eren en un balneari a 200 km de Praga. De nit es va trobar diverses columnes motoritzades soviètiques a les quals va haver d’indicar la ruta. Els patriotes havien canviat els senyals indicadors perquè els ocupants s’equivoquessin. Els russos anaven sense mapes, amb simples croquis fets a mà.

Ens reunim el grup espanyol de la SIEC, els quatre equatorians, Morro i els quatre viatjants de teles. Hem de prendre una decisió. Durant el matí, per l’altaveu de l’hotel, l’ambaixada nord-americana havia anunciat que sortiria un tren especial per als súbdits nord-americans, amb l’ambaixador al capdavant, per intentar arribar a la frontera de la República Federal Alemanya, així com també una caravana de cotxes organitzada per l’ambaixada anglesa per als seus nacionals, amb la mateixa intenció. Els francesos també abandonen el país. Ens sentim desemparats i cada cop més sols. La situació continua deteriorant-se. Apareixen alguns brots de col·laboracionisme. Es deia que la policia política començava a actuar i es ficava amb els estrangers i requisava càmeres i pel·lícules. Els aliments escassegen. Sembla imminent la vaga general. Falta trobar un autocar i gasolina. Baeta, amb l’ajuda de l’agència de viatges txeca Sedog, aconsegueix l’impossible. Pot enviar un tèlex a Viena en què demana a l’ambaixada espanyola que enviï un autocar a buscar-nos a la frontera txeca. Sortiríem l’endemà, divendres dia 23, a les 8 del matí. Hi ha un esclat d’alegria. Un italià que no entén el motiu de la cridòria s’encara amb nosaltres: “Non avete visto i morti e i feriti? ¿Non gli avete visto?”

Aquesta nit encara surto sol al carrer, i em busco un petit incident. A la cantonada de Stépanská i Vaclavské hi ha un home amb la cara ensangonada envoltat per un petit grup que intenta dissuadir-lo d’alguna cosa. M’hi acosto. De sobte ve cap a mi i em deixa anar un discurs amb to vehement i gesticulació amenaçadora. Afortunadament conservo la calma. Aguanto, sense alterar-me, l’envestida. Els altres se l’emporten. No acabo d’entendre el significat de tot allò. Vaig sense càmera. Després penso que, quan va veure que era estranger, potser va voler abocar damunt meu la seva indignació per la indiferència del món envers els tràgics esdeveniments del país.

Dormo poc. Les últimes 40 hores han sigut de tensió nerviosa reprimida. Els ulls plorosos de les dones, plens d’ira els dels homes, i perplexos els dels soldats soviètics se m’apareixen en una roda incessant. Al matí un helicòpter rus en vol de reconeixement a escassa altitud em fa sortir del llit. Una hora abans de la senyalada tot el grup de parla hispana està a punt al hall. Consigna: amagar les càmeres a les maletes. El comiat és emocionant. El nostre amic txec, l’operadora del teletip, el personal de recepció ens diuen adeu amb llàgrimes als ulls. Les mateixes llàgrimes que no poden reprimir molts vianants quan el nostre autobús vell, ple fins al sostre de maletes i paquets, creua els carrers de Praga. El conductor txec tria una sortida secundària. No trobem tropes russes.

El comiat és emocionant. El nostre amic txec, l’operadora del teletip, el personal de recepció ens diuen adeu amb llàgrimes als ulls

Sortim de la ciutat i creuem una campanya fèrtil de boscos i terres cultivades que ens recorda el nostre Vallès. Hem de recórrer 180 km fins a la frontera. Passem per diversos poblets. Banderes nacionals a mig pal amb crespons negres als ajuntaments, les escoles, les esglésies, les fàbriques… Helicòpters de les forces d’ocupació volen per damunt dels nostres caps. Al final d’una recta apareix la carretera interrompuda. No passa res. Es tracta d’un desviament per obres. Les rodes del vell autocar, sobrecarregat, gemeguen quan freguen els parafangs cada cop que agafem un revolt tancat. A la dreta deixem una columna motoritzada russa, acampada al costat d’un bosc. Nou ensurt: un tanc rus avança en direcció contrària: va pel seu costat; de sobte, es desvia a l’esquerra com per barrar-nos el pas; el nostre vehicle redueix la marxa; el tanc gira ràpidament cap a la seva dreta per agafar un camí veïnal estret. Ara és una columna de camions d’avituallament la que avança lentament davant nostre. El nostre conductor decideix avançar-los fent sonar amb ràbia el clàxon. Arribem a la vista de Tabor, una població d’importància mitjana. En un prat, a la nostra dreta, mitja dotzena de tancs soviètics, oberts en forma de vano, apunten amenaçadors els seus canons en direcció al turó on s’alça el poble. Ens anem acostant a la important ciutat de Ceské Budéjovice. És un quart d’una. A l’entrada de la ciutat, un piquet de vaga d’una fàbrica ens atura. Recorda al conductor l’ordre de vaga de 12 a 13 decretada pel govern txec a través de les emissores clandestines. Demanem que ens deixin arribar fins al centre de la ciutat. Travessem un parc bonic en què apareixen penjats uns ninots amb els noms de Novotny, Bilak, Indra i altres col·laboracionistes. Pel camí, els vianants ens ensenyen significativament els rellotges. A la plaça Major, una gran concentració de gent. Ens aturem davant d’una taula on es recullen firmes per demanar la neutralitat de Txecoslovàquia. Passa un camió amb patriotes que enarboren banderes tricolors. Un altaveu instal·lat al balcó de l’Ajuntament va donant notícies de la reunió que mantenen les autoritats locals amb les forces d’ocupació estacionades al voltant de la ciutat. Es tracta d’assegurar el subministrament d’aigua i aliments, que comencen a escassejar. A prop nostre, una petita caravana de cotxes italians s’espera. Ens diuen que a l’aeroport de la ciutat ha capotat un avió de transport soviètic. Hi ha soldats morts i ferits. A les parets, cartells de “Russos, aneu-vos-en… (i un cul pintat)”, i un dibuix que representa l’abraçada de Bratislava amb Kosiguin amb un ganivet a la mà.

A la una reprenem el viatge. Som a 40 km de la frontera austríaca. La tensió augmenta i el silenci es fa més dens dins de l’autocar.

Contra el que era previsible, ara les tropes russes no abunden. Només uns tancs a l’entrada del petit poble de Dolní Dvoristé. A la sortida del poble hi ha la ratlla fronterera. Apareixen davant nostre, interrompent aquesta muralla que s’estén fins on ens arriba la vista, les clàssiques barreres frontereres. No s’hi veuen soldats soviètics. Els duaners txecs ens indiquen que podem continuar fins al post de la policia, uns metres enllà. Puja un oficial txec que, en espanyol, ens demana els passaports. Torna al cap d’uns minuts. Tot està en ordre. El post austríac és a uns 500 metres. L’oficial txec puja a l’autocar i ens hi acompanya. Se saluden efusivament amb la policia austríaca; més efusivament del que és normal. Un centenar de curiosos s’esperen a la banda austríaca. Alguns escruten amb binocles el territori txec. L’oficial txecoslovac confirma que ha rebut una trucada de les forces d’ocupació avisant-lo que es farien càrrec del post abans del vespre, amb prou feines dues hores després. Ens acomiadem un a un d’ell, que ens fa la salutació militar, i del conductor; amb l’autocar, se’n tornen a Txecoslovàquia. En aquell moment una noia crida “¡Aerojet!” És l’autocar austríac que ens envia l’ambaixada espanyola. A l’Hotel Academia de Viena, l’ambaixador, la seva dona i un grup de periodistes, entre els quals reconeixem Estarriol i Vila Sanjuán, ens donen la benvinguda. L’assalt a la centraleta telefònica comença amb ardor celtiber. Encara recordo la cara d’espant de l’operadora.

Ara, a l’avió de Zuric, llegeixo al Herald Tribune d’avui que les tropes soviètiques han tancat definitivament les fronteres.

Dissabte 24 d’agost del 1968

http://www.ara.cat

NOTA: Romania va ser l’únic dels països comunistes i del Pacte de Varsòvia que no va participar en l’acord per invadir Praga (Txecoslovàquia) i Nicolae Ceausescu ho va critica contínuament per tot el món.

Read Full Post »

Llet Nostra a una cuina de Bellaterra|Bellaterra Gourmet

I tal com diu el CCN, no comprem “Central Lechera Asturiana”, “Ato”, “Larsa”, “Puleva” i “Danone”.

Si us plau, que no us soni a tòpic… és ben real i està passant ara a Girona. Ens han declarat la guerra del segle XXI… la que no es basa en tancs ni invasions, però que aniquila igualment.

El boicot que la indústria làctia espanyola ha declarat recentment contra la lletera Can Feliu de Campllong, al Gironès, té moltes similituds amb el boicot que Leche Pascual va declarar a les cooperatives catalanes ara fa nou anys.

La lletera campllonguesa produeix 22.000 litres diaris de llet crua i ja patia un ofec econòmic per part de Corporación Alimentaria Peñasanta (que comercialitza Central Lechera Asturiana, Ato i Larsa), que li pagava un preu molt inferior al real.

Pack de 6 brics de Llet Nostra comprat al Condis de Bellaterra|Bellaterra Gourmet

Però ara aquesta última no només s’ha negat a dialogar sinó que ha decidit enfonsar-la i comprar-li únicament llet en pols al preu humiliant de 76 euros per tona.

Com és lògic, Can Feliu ha fet intents de vendre la llet a altres firmes, com ara Danone, Pascual, Puleva, Iparlat o Guissona. Però totes li han fet el buit i la seva situació és molt greu.

Per sort, l’eurodiputat Ramon Tremosa ha demanat a la Unió Europea que investigui la raó per la qual s’estan “perjudicant greument les petites i mitjanes productores catalanes”. Però la resposta trigarà un mes a arribar.

Mentrestant, Xavier Codina, responsable de Can Feliu, diu el següent:

“Ens estan discriminant i ara tenim clar que no hi ha cap voluntat d’arribar a acords. Som una empresa catalana que funciona i haurem de tancar perquè algú, des d’Espanya, ha decidit que ens havia d’escarmentar”.

Davant d’això, molts de nosaltres ens podem preguntar: “Però què puc fer jo, per ajudar, si només sóc una persona del carrer?”

Doncs bé, nosaltres podem fer-hi molt gràcies a la força immensa que tenim. Una força que quan creu en si mateixa és imbatible. I l’exemple més il·lustratiu el tenim amb Llet Nostra. Llet Nostra, com recordarem, va néixer l’any 2003 contra un boicot de Leche Pascual a les ramaderes catalanes i des d’aleshores no ha parat de créixer, fins al punt que és líder de venda de llet a Catalunya per davant de Pascual, Ato, Asturiana i Celta.

Tanmateix, res d’això no hauria estat possible sense el suport militant de la societat catalana, que, fent ús dels seus drets, va deixar d’adquirir productes de la marca Pascual –prop del 25% de les vendes– i va fer costat a Llet Nostra, un producte creat, pensat, etiquetat i adreçat al mercat català, que ven trenta-tres milions de litres de llet i que l’any passat va facturar per valor de 21,6 milions d’euros.

Ara, per tant, és vital que a l’hora d’anar al supermercat, els catalans tinguem presents els noms de les empreses lleteres que boicotegen Catalunya: nosaltres consumim, nosaltres escollim. I, si cal, boicotegem.

El Cercle Català de Negocis (CCN) demana als consumidors catalans que no comprin productes de les marques “Central Lechera Asturiana”, “Ato”, “Larsa”, “Puleva” i “Danone”.

La majoria d’aquestes empreses estan controlades per la Corporacion Alimentaria Peñasanta, corporacio estretament unida a l’oligarquia castellana, i que esta discriminant empreses catalanes com Can Feliu, una de les explotacions ramaderes mes importants de Catalunya.

http://www.lletnostra.cat

Read Full Post »

LAIA VICENS

Va ser la primera institució de l’Estat a reivindicar la democràcia i la catalanitat en ple franquisme


UAB situada a les portes de Bellaterra

6 de juny del 1968. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) recull la fundació de tres universitats “autònomes” que s’ubicaran als afores de Madrid, Bilbao i Barcelona. Després d’anys de mobilitzacions estudiantils, el govern franquista -amb el nou ministre d’Educació Villar Palasí- pretenia amb aquest gest allunyar les protestes dels centres de les grans ciutats. Però el tret li va sortir per la culata: acabava de sembrar la llavor d’una universitat combativa, rebel i reivindicativa que va acabar sent la primera institució de l’Estat que va defensar públicament la llibertat i la democràcia. La UAB celebra 50 anys aquest 2018.

Aviat es va començar a veure l’esperit renovador de l’Autònoma, que va intentar alliberar-se de les cotilles de la dictadura. No s’hi impartien les tres assignatures obligatòries que el règim imposava per obtenir qualsevol títol – formación del espíritu nacional, religió i educació física, conegudes com les tres maries – i s’hi parlava català amb força normalitat. La UAB començava a ser un maldecap a Madrid. Una bomba de rellotgeria que esclata després de l’assassinat de Carrero Blanco, quan comencen “els tres cursos més conflictius” de la història de les universitats espanyoles, amb vagues constants, ocupacions al rectorat i assemblees multitudinàries. Així ho recullen els historiadors Borja de Riquer i Carme Molinero en el llibre L’Audàcia del coneixement, que commemora els 50 anys de la UAB. El govern espanyol, que havia creat l’Autònoma per diluir les mobilitzacions estudiantils, veu com també lluny del centre és incapaç de controlar els alumnes. I és en aquest punt que la universitat va córrer el risc de desaparèixer, només cinc anys després d’haver-se creat. “El règim va pensar que una de les formes d’acabar amb la sublevació universitària era liquidar les universitats autònomes”, afirma De Riquer a l’ARA.
El clima de tensió i lluita va marcar una generació d’estudiants que van forjar la seva ideologia entre les parets de la universitat. Ho té encara molt present el doctor Bonaventura Clotet, que va estudiar medicina a Sant Pau entre el 1970 i el 76: “Recordo molta presència dels grisos, les assemblees, on vaig conèixer Alfons Comín, els concerts de l’Ovidi Montllor i les vagues”. Hi havia tantes mobilitzacions que els estudiants ja reconeixien els policies de la secreta que els controlaven. “Els posàvem sobrenoms: el Rosset i Ludovico el moro ”, explica Clotet. El seu pas per la universitat no s’explica sense “la lluita política per les llibertats” de Catalunya, però tampoc sense els aprenentatges d’uns professors “molt bons”, que Clotet recorda amb una barreja d’admiració i afecte. “Vam invertir moltes energies a recuperar les llibertats i no ens vam dedicar a estudiar com ens hauria agradat”, admet.

Estudiants a l’estació de Bellaterra| UAB

Potser per la pressió dels estudiants o per un claustre de professors disposat a tot, la UAB va aprovar a principis del 1975 un text històric, conegut com el Manifest de Bellaterra, en què per primer cop en vida de Franco una institució pública de l’Estat es posicionava clarament a favor de les llibertats polítiques. Les classes es van suspendre fins a final de curs i es va decretar un aprovat general de caràcter polític a tots els alumnes.

Connexió de l’estació de Bellaterra amb la Universitat Autònoma de Barcelona | UAB

Aleshores només feia quatre anys que les classes es feien al campus de Bellaterra, ja que l’activitat docent havia començat al monestir de Sant Cugat. Les presses per construir els edificis van provocar que la vida al campus de Bellaterra fos poc confortable. De fet, la directora de cinema Isona Passola, que va estudiar història a la UAB, defineix com a “agredolça” la seva etapa universitària. “Era un espai duríssim, era l’anticampus: unes masses de ciment aïllades i camins de difícil accés”, explica. El camí des de la parada dels Ferrocarrils fins a les facultats era tan complicat que es coneixia com la ruta Ho Chi Minh, en referència al camí bèl·lic de la Guerra del Vietnam. Però tot i els inconvenients logístics, Passola va trobar en la UAB una mena de refugi cultural impagable, pels professors que va tenir -Jordi Nadal, Josep Fontana, Eva Serra…- i pels amics que hi va fer, com Vicenç Altaió o Joan Lluís Bozzo, que encara conserva.


Els Jocs també canvien la UAB

Com va fer Barcelona i el país sencer, l’any 92 la UAB va fer un salt endavant amb la construcció de la vila universitària, uns habitatges que van ocupar provisionalment les forces de seguretat desplaçades a Catalunya per als Jocs, però que després van omplir-se d’estudiants. Com el músic Joan Enric Barceló, alumne de filologia anglesa, que hi va viure dos anys. “Ens llevàvem a les dues del migdia, dinàvem, fèiem esport, sopàvem i estudiàvem fins que sortia el sol. Algun cop havia anat a un examen sense dormir”, explica a l’ARA.
La lluita política, l’expansió i la transformació del campus, l’obertura a Europa i, amb l’arribada del nou mil·lenni i de la crisi, la reducció de recursos públics i les mobilitzacions d’estudiants a favor de l’1-O. Són els capítols de la història d’una universitat rebel, que fa mig segle que marca d’una manera o altra les vides dels treballadors, professors i alumnes que la coneixen i la viuen de prop.

Read Full Post »

L’acte començarà a les 10.30 i no hi haurà parlaments de representants polítics · El govern es reunirà i farà una declaració institucional abans de la cerimònia de commemoració.

Barcelona retrà homenatge avui a les setze víctimes mortals del 17-A. L’acte, organitzat per l’ajuntament, ha estat envoltat de polèmica per la presència de Felipe VI, tal com va passar en la manifestació ‘No tinc por‘ de l’any passat. Un any després, la crítica és la mateixa: la hipocresia del cap d’estat espanyol. Felipe VI condemna els atemptats i vetlla les víctimes, però paral·lelament negocia vendes milionàries d’armes a règims vinculats amb grups gihadistes.

Tant el govern com els partits independentistes han expressat el rebuig a la presència de Felipe VI, a qui consideren un protagonista innecessari en un dia dedicat a les víctimes i als serveis d’emergència. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha explicat que l’executiu serà a totes les commemoracions del 17-A, tot i voler deixar clar que ‘els catalans no tenim rei’. La CUP, els CDR i l’ANC han anat un pas més enllà: no assistiran a l’acte institucional i han preparat homenatges alternatius a la plaça del Portal de la Pau de Barcelona i a la presó dels Lledoners, on es reivindicarà el paper del conseller Joaquim Forn. El major Josep Lluís Trapero, assetjat per la justícia espanyola, ha demanat no ser homenatjat.

D’ençà que el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar l’assistència de Felipe VI a l’acte de Barcelona, els partits espanyols han fet crides constants a la unitat i han acusat les forces independentistes de voler boicotar i polititzar la commemoració. Certament, es tem que es repeteixin les escridassades i els xiulets que van rebre Mariano Rajoy i Felipe VI l’any passat. Fins i tot, Podem ha sortit en defensa de la Moncloa. ‘Són dies perquè el rei s’impliqui’, ha dit el senador Ramon Espinar.

D’altra banda, els presos polítics també han pres la paraula. En una carta conjunta, han denunciat la ‘manca de col·laboració’ de l’estat espanyol en l’operatiu policíac del 17-A i han recordat que, ‘per respecte a les víctimes i els ciutadans’, encara s’han d’esclarir les relacions entre el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) i l’imam de Ripoll. Els presos polítics lloen l’actuació dels serveis d’emergència i conclouen: ‘La ciutadania va decidir no doblegar-se davant la violència.’

Demanen una treva
La Unitat d’Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT) ha demanat a la classe política que no utilitzi ‘el dolor aliè’ per treure’n rèdit i fer campanya, i els ha instat a ‘fer una treva’ durant la commemoració. La UAVAT ha atès 150 persones afectades pels atemptats de Barcelona i Cambrils. Robert Manrique, assessor de l’entitat, ha dit que les peticions als polítics eren ‘en nom de les víctimes’, que fins ara s’han sentit ‘abandonades per les autoritats’.

En aquest sentit, el conseller d’Interior, Miquel Buch, ha reiterat que l’acte del 17-A ha de ser una expressió de solidaritat i record a les víctimes i els seus familiars. Per això, ha defensat que ‘tot debat polític i tota situació estranya’ quedin ‘al marge’ de la commemoració.

‘Barcelona, ciutat de pau‘
Aquest és lema de l’acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. A les deu del matí, les autoritats acompanyaran els familiars de les víctimes mortals en una ofrena floral al mosaic de Joan Miró de la Rambla, el punt on es va aturar la furgoneta de Younes Abouyaaqoub. Després, la comitiva caminarà fins a la plaça de Catalunya. Allà s’ha habilitat un escenari per a l’acte central de les commemoracions.

El protagonisme serà per a les víctimes, els familiars i els serveis d’emergències. No hi haurà parlaments de representants polítics, però sí que es llegirà un text en tots els idiomes de les víctimes mortals. Per aquest motiu, la batllessa de Barcelona, Ada Colau, va fer ahir la seva declaració institucional. ‘Volien fer-nos mal i van aconseguir-ho. Però no van aconseguir contagiar-nos el seu odi. Som i serem una ciutat de pau, una ciutat valenta que s’enfronta al terror amb l’amor, una ciutat oberta a totes les persones que fugen de la guerra, de la fam i de la violència’, va dir.

L’acte el conduirà la periodista Gemma Nierga i la música hi tindrà un rol important. De fet, ‘El cant dels ocells’ obrirà la cerimònia a les 10.30.

Reunió de govern i declaració institucional
Abans de l’acte, el govern es reunirà de manera extraordinària al palau de la Generalitat a les 8.45. Un quart d’hora després, el president, Quim Torra, acompanyat dels consellers, llegirà una declaració institucional des de la galeria gòtica. Posteriorment, l’executiu es traslladarà a la Rambla per afegir-se a la commemoració del 17-A.

Ada Colau encapçalarà la comitiva d’autoritats, en què hi haurà Felipe VI, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i representants de tots els partits parlamentaris, excepte la CUP. També hi haurà delegacions de Cambrils, Ripoll, Alcanar i Subirats.

Read Full Post »

El Port de Barcelona ha operat un tràfic total de 40,5 milions de tones fins el mes de juliol a totes les seves modalitats de descàrrega, un 17% més que en el mateix període de l’any anterior.

Respecte al tràfic de contenidors, la instal·lació catalana ha registrat un augment del 16% durant els primers set mesos de l’any, fins a arribar a la xifra d’1,9 milions de TEU (contenidors de 20 peus), segons un comunicat del port.

L’increment més destacat es va situar en les càrregues de transbord, és a dir, en contenidors que són descarregats per tornar-se a embarcar cap al seu destí final, amb un augment del 57% respecte el període gener-juliol de l’any passat.

El Port de Barcelona també ha destacat un augment del 6% en les exportacions i del 4% en les importacions, xifres que ha valorat com “una bona evolució” del comerç internacional que opera des del port. En aquest sentit, els intercanvis entre el port barceloní i Algèria van augmentar un 55%, un 30% amb l’Índia, un 18% amb Mèxic, un 12% amb els Estats Units i un 15% amb el Brasil. La càrrega embarcada en camions, plataformes o remolcs des del port va ser de 250.684 unitats de transport intermodal (UTI), fet que suposa un increment del 5% respecte a l’any passat.

La infraestructura ha destacat també el transport de mercaderies en els serveis que connecten la ciutat amb el nord de l’Àfrica i Itàlia en les anomenades “autopistes del mar”, que entre gener i juliol van canalitzar més de 94.000 unitats, un 9,5% més. Respecte al tràfic total, s’han transportat 9,7 tones de líquid a granel, un 20% més, entre els que destaquen increments del 27 i el 23% en el transport de gasolina i gasoil.

A més de l’augment en el tràfic total de mercaderies, el Port de Barcelona ha rebut fins a juliol un total de 2,3 milions de viatgers, un 11,5% més, dels quals 1,6 milions van desembarcar en creuers i 755.292 en ferris.

Read Full Post »


Un accident incomprensible al cor d’Europa|REUTERS

Europa es va veure aquest dimarts sacsejada per una catàstrofe que sembla impròpia del món occidental. L’enfonsament d’un tram de 250 metres del viaducte de l’A-10 que travessa el riu Polcevera, a la zona portuària de Gènova, es va convertir en una trampa mortal per a les desenes de persones que en aquell moment circulaven pel pont, 30 cotxes i tres camions, i per a aquelles a qui van caure a sobre els milers de tones de formigó de la infraestructura, ja que a sota del pont hi havia cases i tot tipus d’edificis industrials i comercials, així com una via fèrria. Això complica molt les tasques de rescat i fa que sigui difícil establir un balanç de víctimes definitiu, i potser haurem d’esperar dies.
Les imatges són esgarrifoses i ajuden a fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia. Mentre els bombers s’afanyaven a buscar supervivents entra la runa, una missió gairebé impossible, a dalt del pont hi havia els vehicles que havien quedat a escassos metres del tram ensorrat i que s’havien salvat de miracle. El ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, va dir que l’accident era “inacceptable” i que “és inadmissible que a Itàlia es mori així”. Salvini va anunciar una investigació a fons per aclarir les causes de l’enfonsament d’un pont que es va construir entre el 1963 i el 1967 i que s’havia reformat fa amb prou feines un parell d’anys.

Fins a una quarantena de vehicles cauen al buit i queden sepultats sota la runa de l’emblemàtic pont Morandi de Genova
Si es tracta d’un defecte estructural no detectat en les múltiples revisions que s’hi han fet estarem davant d’un dels grans escàndols dels últims anys en l’àmbit de les infraestructures europees. Cal recordar que el pont Morandi, que és com es coneix el viaducte, no és una carretera secundària sinó una autopista de pas obligat per anar al port de Gènova, un dels més importants del continent. Es tracta, doncs, d’una via de comunicació essencial per al transport de mercaderies, situada al cor d’Europa, i que suportava cada dia el pas de milers de camions i vehicles particulars.
El que no pot fer Salvini és, com va fer aquest dimarts, relacionar la catàstrofe amb les obligacions financeres d’Itàlia amb la Unió Europea i alimentar així el seu discurs demagog i antieuropeu. Salvini va aprofitar l’ocasió per dir que entre destinar diners a millorar les infraestructures italianes i enviar-los a Brussel·les preferia la primera opció. La catàstrofe d’aquest dimarts ha passat a Itàlia i en una infraestructura italiana, per tant no s’han de buscar els responsables a fora sinó a dins. I per això caldrà assumir que alguna cosa no s’ha fet bé, ni en el moment de construir l’obra ni en els controls i les tasques de manteniment posteriors.
L’accident coincideix amb l’enfonsament d’un moll a Vigo que ha provocat 300 ferits, i ha suscitat una picabaralla política entre l’Ajuntament i el Port, i recorda la caiguda del pont de la N-II sobre Esparreguera l’any 2000, on van morir dos germans. Totes aquestes desgràcies subratllen la importància de fer controls a les infraestructures per garantir-ne l’estat. I quan passa un accident no es pot amagar el cap sota l’ala: s’ha de donar la cara, investigar-ne a fons les causes i prendre les mesures necessàries perquè no torni a passar.

Read Full Post »

Philippe Meirieu (Alès dans le Gard, 1949) és un dels pedagogs vius més reconeguts del món. Arran dels atacs gihadistes que va patir França el 2015 i el 2016, va escriure el llibre Educar després dels atemptats. Tenint present el que vam viure l’agost del 2017 a la Rambla de Barcelona i a Cambrils, l’Associació de Mestres Rosa Sensat (la seva seu és el lloc on quedem per fer l’entrevista, i on Francina Martí i David Altimir fan de traductors de la conversa) l’ha editat en català. Parlo amb l’educador sobre com hauríem d’acompanyar i educar els infants davant la barbàrie.

A l’escola s’ha de parlar de tot?

Sí, tot i que cal tenir en compte l’edat dels infants i la seva capacitat per entendre els problemes que es tracten, i trobar un bon mètode i un bon suport per fer-ho. A França els atemptats van ser un xoc tan fort que era molt difícil obrir un debat directament. Per això vaig proposar treballar aquesta realitat a partir de textos que els permetessin reflexionar. La cultura i l’art ens ajuden a prendre distància amb les emocions, i fer una reflexió més profunda. Sovint es confon l’espontaneïtat amb la llibertat: si per exemple els fas parlar de l’homosexualitat d’una manera espontània, ho faran sobre els tòpics que han sentit a la família o a la televisió. Amb una pintura, un text, els permets anar més al fons, que no es quedin a la superfície. I que així puguin fer una reflexió més profunda. Els atemptats de París van ser un divendres a la nit, i els professors sabien que el dilluns tindrien els alumnes a classe plens de preguntes. Havien de dir-los alguna cosa, no podien fer com si no hagués passat res. Però tampoc era possible dir “fem una discussió sobre els atemptats de manera oberta”, perquè en algunes classes hauria pogut ser una batalla entre els alumnes. El rol del mestre consisteix a trobar la bona mediació.

A l’escola no hi pot haver temes tabú? Es pot parlar tant de la mort com de la política?

Es pot parlar de tot. Tota la literatura parla de la mort, tota la història parla de la política. En canvi, a l’escola es parla de política a través de la història i no a través de l’actualitat. A França fem tallers de filosofia per als infants de cinc i sis anys. S’ha de fer un protocol molt ritualitzat per fer el debat: tenir clars els temps de paraula, no interrompre qui parla, prohibir les agressions, abans que un infant en contradigui un altre procurar que s’asseguri bé que ha entès el que ha volgut dir.

Caldria ensenyar a escoltar i a respectar?

No s’aprèn a escoltar a partir del no-res, sinó oferint-los oportunitats. I una de bona és fer un debat. L’escola no pot ignorar el que passa a fora, perquè penetra: ja sigui amb els mòbils, amb les converses, amb les relacions. Tot hi entra.

Són oportunitats?

Poden ser oportunitats. Perquè sigui una oportunitat hi ha d’haver un treball pedagògic. Si es vol que el mòbil sigui una oportunitat, s’ha de fer tota una feina pedagògica de reflexionar amb els alumnes com es pot utilitzar aquest mitjà.

Els nens acostumen a dividir la realitat entre bons i dolents. A Catalunya, després de l’1 d’octubre hi havia molts infants que creien que la policia era dolenta.

Els infants estan seduïts per la simplificació de les coses, perquè hi troben un refugi confortable. El rol de l’adult és fer dubtar de les certeses que l’infant té: no es tracta de trencar-les, sinó de posar-los interrogants perquè vagin més enllà. El que cal és sortir d’aquestes teories que ho justifiquen tot, qüestionar les certeses de l’infant per fer-lo fugir del terreny d’aquesta seguretat.

El dubte pot ser una manera d’educar?

No sempre. El dubte no s’ha de fer servir mai per humiliar l’altre, però sí per fer-li veure les idees que tenen els altres. Això no vol dir que els adults els imposem les nostres sinó que permetem l’infant que pugui explorar quines són les seves.

Aleshores, és un equilibri entre criteri i empatia?

Sí, la primera missió de l’educació és fer que els infants es relacionin amb els altres a través d’altres mitjans que no siguin la violència. És important explicar, debatre i dialogar amb els altres amb respecte, però sobretot acceptant el risc d’equivocar-se, que això per a un infant és molt dur.

És una manera d’ajudar-los a lluitar contra el seu ego?

Sí. Quan un infant neix és narcisista per definició i, en aquesta descoberta del món, el primer aprenentatge que fa és el de la frustració. Per això els hem d’ensenyar a no imposar el seu poder als altres, a acceptar que no són el centre del món. Val més trobar el teu lloc al món que ser el centre del món. En general, els infants que volen ocupar tot l’espai del món és perquè no han trobat el seu lloc. I per tant, els adults el que hem de fer és intentar entendre per què la criatura té aquesta necessitat.

Una manera de donar-li aquesta seguretat és que se senti estimat?

Sí. És un equilibri entre donar-li seguretat i afecte, però tenint present que un excés d’això el pot acabar convertint en un infant narcisista. Al costat de l’afecte hi ha d’haver un convidar-lo a fer-se preguntes, a qüestionar-se les seves certeses en diàleg amb les dels altres, aquest equilibri li permetrà trobar el seu lloc al món.

L’objectiu és que guanyi confiança?

La confiança té sentit si al costat hi ha l’exigència. La confiança sense exigència és un menyspreu a l’infant. Posar l’exigència al costat de la confiança és una manera de reconèixer les seves potencialitats i capacitats per construir-se com a individu. Per tant, cal creure en els seus potencials i exigir-li perquè pugui anar una mica més enllà.

Quines qualitats s’haurien d’exigir a un mestre?

La primera és que tingui una mirada positiva cap a l’infant, això vol dir que fins i tot quan el castiga ho faci amb la voluntat de corregir una actitud i millorar-lo. L’infant ha de sentir que el mestre hi té una confiança de millora. La segona capacitat és la de comprendre quan l’infant no entén el que se li explica, per inventar noves maneres per ajudar-lo. Per tant, la creativitat del mestre per buscar nous camins també és una bona qualitat.

Cal recuperar el plaer d’aprendre perquè aprendre tingui sentit?

El plaer no és contradictori amb l’esforç. Si veus els adolescents en els seus entrenaments esportius, veuràs que estan disposats a fer un esforç i que fins i tot ho veuen com un plaer. Saber que ets capaç d’aprendre noves coses genera plaer.

Equivocant-te, encertant-la, caient, vivint.

Sí. El plaer no és tant el fet d’aprendre per tenir uns coneixements a dins, sinó per construir-ne de nous. L’infant i l’adolescent són exploradors del saber, és com si exploressin la selva. Els agrada buscar allò que els interessa.

El que ens satisfà, a petits i grans, és sentir que estem creixent, que no estem estancats.

Sí. Hi ha dos elements: el sentiment de satisfacció d’un mateix, de sentir orgull per allò que saps, i oferir el teu coneixement als altres.

L’objectiu de l’escola podria ser fer bones persones?

L’objectiu de l’escola és aprendre, però no aprendre i punt, sinó aprendre junts per fer una societat en comú. Per tant, descobrir que les persones ens podem aliar per altres motius que no són organitzar-nos per ser violents amb els altres, sinó per créixer. Si l’objectiu de l’escola és aquest, tampoc és segur que sigui la millor institució per aconseguir-ho. Podríem dir que un ordinador és més eficaç que un mestre. Per això el valor que ha de tenir l’escola és ser un equip de persones que aprenen junts aprofitant les qualitats dels uns i dels altres. Vivim en una societat individualista, i l’escola ens permet descobrir la dimensió col·lectiva del que significa estar al món.

Mentre veiem com el món es deshumanitza, l’escola seria l’encarregada d’humanitzar-la?

En aquest món individualista l’escola ha de treballar en la idea de la cooperació, perquè és el que humanitzarà tots els infants. En contra de la idea de la societat de consum, l’escola ha d’insistir que més que consumir el coneixement, cal compartir-lo. Aquest és el valor de la cultura: quan jo aprenc una cosa la puc transmetre als altres.

Com podem mantenir l’esperança?

Cal creure que hi ha alguna cosa possible. Vaig titular el llibre Educar després dels atemptats perquè el filòsof alemany Theodor W. Adorno, el 1966, va escriure Educar després d’Auschwitz. Hi deia: “No sé si serem capaços que no hi hagi més Auschwitz gràcies a l’escola, però el que sí que sé és que jo vull que no hi hagi més Auschwitz gràcies a l’escola. I això és el que intentaré fer”. No sé si l’escola serà capaç d’ajudar que aquestes adolescents caiguin a les mans dels pensaments integristes, però com a educador, estic obligat a pensar-ho, perquè si no, què faig dedicant-me a l’educació?

Un mestre ha de tenir esperança sempre, passi el que passi?

Un mestre que no té esperança pot ensenyar però no pot educar.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »